Tu tens la culpa, de tot (encara que sigues inconscient).

Hi ha dues coses que al llarg de la història s'ha demostrat que són molt efectives per al control social. Una són les pors i l'altra és la culpabilització de l'individu. Ambdues al llarg de la història han sigut explotades pel cristianisme, com no ho havia fet ningú a la història. La nostra cultura d'arrel jueva-cristiana, no s'escapa d'eixa lògica, fins i tot en aquelles ideologies que podem semblar que a primera vista s'oposen o suposen un xoc frontal a la cultura. No és d'estranyar; ho explicava molt bé Maurice Duverger, a Sociologia Política, com fins i tot els antisistema estan profundament travessats per la cultura de la qual diuen estar en contra.

Darrerament, jo diria especialment des de l'esclat de la crisi del 2007, i especialment des dels moviments de protesta a partir del 2010, hi ha un moviment significatiu que tracta de fer sentir culpable de "la situació", tota situació, qualsevol situació, a l'individu, al súbdit normal i corrent. Pot ser una reacció enfront de les manifestacions contra les elits, una mena de reacció per a emmascarar els problemes creats per un sistema que va en decadència. Ja sabeu que sostinc que tots aquells temes o problemes que sobre els quals hi ha consens en tots els mitjans i entre els "experts", tinc clar que són cortines de fum, hi haja o no hi haja un rerefons real.

La culpabilització de l'individu, troba la seua màxima expressió en un article publicat ahir a El País. Escrit per Daniel Innerarity, catedràtic de Filosofia Política a la Universitat del País Basc, va número 2 per Garoa Bai al Congrés a les eleccions del 28-A, és deixeble d'Ulrich Beck, el creador de la teoria de la societat del risc, que ha tingut un gran impacte a la sociologia. El llibre de Beck, exposa com han canviat les relacions en la societat postindustrial. S'estiga o no d'acord amb els postulats de Beck, l'anàlisi que fa de la situació, la fotografia que pren a la societat, és molt precís. Innerarity, en canvi, el que he llegit no em sembla molt interessant, encara que hui no el criticarem.

L'article en qüestió, que porta per títol "La estupidez colectiva", tracta de responsabilitzar a tota la societat dels desastres, dels riscos. Ja siguen econòmics, ambientals, polítics, etc. Al segon paràgraf ho explica clarament:

Si pensamos cómo se producen las crisis, qué interacciones las han generado, comprobamos que resultan de la coincidencia fatal de decisiones irresponsables, omisiones y postergaciones, que se acumulan hasta llegar a un punto en el que detener o corregir una determinada dinámica parece imposible.

Més endavant diu:

Cada consumidor, mediante su consumo privado, puede estar colaborando a destruir el medio ambiente, y cada votante puede contribuir a destruir el espacio público, lo que no quieren y que, además, haría imposible la satisfacción de sus necesidades. Si hubieran podido anticipar ese resultado y anular o, al menos, moderar, su interés privado inmediato habrían actuado de otra manera.

Això en recorda immediatament un paràgraf de “La Sociedad del Riesgo: Hacia una nueva modernidad”, arran dels riscos ambientals, on Beck diu:

Esto deja claro de manera ejemplar dónde reside el significado biográfico de la idea de sistema: se puede hacer algo y seguir haciéndolo sin tener que responsabilizarse personalmente de ello. Se actúa, por decirlo así, en la ausencia de uno mismo. Se actúa físicamente sin actuar moral y políticamente. El otro generalizado (el sistema) actúa en uno y a través de uno: ésta es la moral civilizatoria de los esclavos, en la que social y personalmente se actúa como si uno se contrara bajo un destino natural, bajo la «ley de gravedad» del sistema. De este modo se busca un culpable a la vista del inminente desastre ecológico.

Per a ambdós, o per dir-ho correctament Innerarity seguint a Beck, el que és essencial és que tots actuem irresponsablement –sense assumir cap responsabilitat-, i actuem malament. La suma de les accions posa en risc el medi ambient, l'economia, la política... en definitiva la societat. Ells vénen a dir-nos que nosaltres som els qui tenim la culpa. Beck va més enllà, i diu que tenim una moral d'esclaus, perquè pensem actuem sota el sistema, com sota una Llei natural, i per tant, no triem lliurement. Assumim el nostre destí.

Aquesta visió només busca reforçar el sistema. Desconeix que s'actua en una societat que té una determinada cultura, que aquesta cultura va lligada a uns determinats valors i que l'actuació dels individus està mediada per els dits valors. No són simplement errors, o que simplement l'individu es deixa portar pel sistema, és que l'individu actua d'acord a una ètica dins d'una determinada cultura. Dit d'una forma, Beck està equivocat quan diu que s'actua sense actuar ni moralment ni políticament, és ben al contrari s'actua moralment i èticament d'acord amb el sistema. Un sistema que ha transvalorat tots els valors. I a més a més, donades les estructures de poder, no tots són igualment responsables o irresponsables.

Òskar "Rabosa".

La por al s. XXI.

La por és una sensació que acompanya a l'Ésser humà des de sempre. No debades és un mecanisme de supervivència que no sols tenen els humans, sinó que acompanya també a tot el regne animal. Llegint un el llibre de l'historiador Jean Delumeau, La por a Occident, hom ràpidament s'adona que la por ha canviat. Delumeau analitza la por a les societats occidentals des del s. XIV al XVIII, però si hom mira el s. XX i aquests inicis del XXI, és fàcil veure com les pors han canviat.

És més, les pors del s. XXI ja ni tan sols són les del s. XX. La por del s. XX, a Occident, bàsicament, després de la Segona Guerra Mundial era el comunisme, la possibilitat d'una guerra nuclear amb els països de l'Est d'Europa i els riscos derivats de l'energia nuclear amb ús civil. Però en avançar el segle, les pors anaven canviant els seus contorns. Ja als anys '80 del s. XX, com un preludi d'allò que vindria més tard, Ulrich Beck ens avança la societat del risc. Després de la caiguda del mur de Berlín, la societat del risc apareixerà amb tota la seua esplendor.

Anunciadors de les pors, els teòrics de la societat dels riscos com Innerarity defenen que la por pot tenir un efecte beneficiós. Certament jo acabe de veure cap efecte beneficiós a la por. La por sempre ha tingut un efecte beneficiós per als que tenen beneficis amb la por. Per al poble, la por sempre els ha portat a la submissió. La por al s. XXI també beneficia als que tenen el poder. Els teòrics de la societat dels riscos són els que més ajuden als poderosos. La globalització dels riscos serveix al neoliberalisme, serveix als globalistes en els seus objectius. No debades, Innerarity (deixeble d'Ulrich Beck) i Javier Solana (ex-Secretari General de l'OTAN, ex-Comandant en Cap de l'EUROFOR, Ex Mr. PESC, i capdavanter del Món Unipolar i un Govern Mundial –òbviament controlat per Occident-) van co-dirigir una publicació amb un nom tan suggerent com La humanidad amenazada: gobernar los riesgos globales.

Més enllà de les pors (perills reals i concrets) ara tracten d'expandir l'angoixa (perills no concrets). Estendre l'angoixa i la por com a mecanismes per prendre mesures per controlar-nos o imposar mesures que d'altra manera serien impossibles -Doctrina del shock de Naomi Klein-. Terrorisme, canvi climàtic, riscos financer, riscos socials com que no hi haurà diners per l'Estat de Benestar, malalties, etc., tot serveix per reduir drets, per potenciar organismes internacionals fora del control de ciutadans. Organismes internacionals controlats per tecnòcrates al servei dels interessos de les multinacionals.

Mentre els experts ens parlen de les mesures a adoptar per combatre els riscos, els governs i els organismes internacionals es dediquen a estendre la por i l'angoixa entre els ciutadans. I aconsegueixen estendre el pànic de manera efectiva:

• A Mèxic al 2009 es tanque aeroports per una malaltia que és més inofensiva que la seua variant comú, la grip A, qui esten el pànic és l'OMS. Occident entra en pànic perquè a Àfrica moren 11.323 persones d'Ebola en dos anys, a Accra, capital de Ghana, en 15 dies del 2015 morien 5.000 persones de còlera (i el problema era l'Ebola).lL'OMS, Estats i mitjans tots alhora estenen l'angoixa.
• A tota Europa s'estén el pànic pel terrorisme de l'ISIS, el problema és Al-Assad, Sadam, Ghadaffi, o qualsevol altre, però ningú posa control a l'ISIS, ni al seu finançament, ni als seus diners, ni a qui li compra el petroli, etc. Hom li costa no deduir que mantenir l'ISIS viu no només és bo per lluitar contra Al-Assad (com reconeix el mateix John Kerry al video filtrat per Wikileaks) sinó que és una arma efectivíssima per controlar-nos a nosaltres, els súbdits dels Estats occidentals.
• Estem bombardejats per imatges de les catàstrofes que vindran amb el canvi climàtic, quan llevat que farà més calor és impossible dir res més. No obstant això, cada dia es publiquen centenars de notícies i anuncis que preveu una apocalipsi climàtic –ni pensar vull què dirien si s'haguera viscut una situació com la de fa 12-15.000 anys amb l'eixida de la darrera glaciació. Món científic, documentals, i mitjans de (des)informació, propaguen les pors.
• Les crisis financeres, el final de les pensions, la pèrdua dels estalvis per la fallida de bancs... són també angoixes que els transmeten diàriament pels mitjans de (des)informació de masses.
• Un altre motiu d'angoixa, i també lligat al canvi climàtic, és l'aigua. La manca de l'aigua, la lluita per un recurs escàs, la gestiò privada per multinacionals... etc. Els profetes del risc anuncien la crisi de l'aigua. Expertes de l'ONU i l'altres organismes interancional, són els que més extenen eixes pors.
• També les amenaces dels cibercrim estan prenent protagonisme. Els atacs de les darreres setmanes també són un element de pànic: si Telefònica pot ser piratejada impunement qui pot estar segur? En els organismes internacionals vinculats a l'ONU ja fa temps que se'n parla, d'ahí eixes propostes com fer un internet menys lliure.

Per a totes aquestes situacions, moltes altres més, sempre tenen la mateixa solució. Més col·laboració internacional, més organismes internacionals, més globalització, etc. Tot burocratitzat, tot tecnocratitzat, tot allunyat del poble. Perquè com posa de manifest l'elecció de Trump, el Brexit, el referèndum de Colòmbia, etc., el poble sempre tria malament.

Certament, no hi ha, o almenys jo no la veig, una línia clara entre quan les pors i les angoixes naixen espontàniament i quan són provocades i teledirigides com a fenomen de control social, però les pors i angoixes que actualment campen per Occident són aprofitades i fomentades com a mecanisme de control social. Moltes d'elles són inventades o serveixen com assaig... Les nostres pors són el seu poder.

Òskar "Rabosa".

Tecnòcrates vs populisme.

El cap de setmana passat vaig llegir un llibre que ja feia temps tenia ganes de llegir. Ruling the void –en castellà Gobernando el vacío- és un llibre de Peter Mair, un politòleg irlandés que analitza el perquè els partits polítics ja no són necessaris a les democràcies liberals. El llibre resulta molt interessant, i tot i que ha rebut moltes crítiques, òbviament per aquells que encara creuen en "el sistema", jo compartisc si no totes les seues tesis, sí la gran majoria. Sí més no, és un altre dels llibres que hauria d'incorporar-se com lectura als instituts, si hom pensara en educació i no en ensinistrament.

Un dels aspectes que toca, tema que també fa temps que jo en volia parlar –especialment d'ençà que vaig llegir Innerarity-, és que s'observa una deriva entre els que reclamen més tecnòcrates i aquells anomenats populistes. El debat ja ha fet el salt als mitjans, però als àmbits acadèmics ja fa temps que va. Pel que fa als grans mass media, on qualsevol pot observar el debat –fins i tot jo m'he adonat-, es pot veure les reaccions enfront del Brexit, l'elecció de Trump, el referèndum a Colòmbia, etc. On es manifesta una total desconfiança cap a l'electorat. Molts advoquen hui per una tecnocràcia perquè el poble no està preparat per a saber el que li convé.

A l'àmbit acadèmic, ja fa temps que hi ha tota una sèrie de teòrics que advoquen per una tecnocràcia, donat que tenen una gran desconfiança cap als polítics, com posa de manifest Mair. El problema, segons els que advoquen per això, és que la complexitat del món i dels temes fa impossible que els polítics prenguen decisions correctes i eficients, doncs els polítics miren a curt termini i hi ha decisions que cal una visió a llarg termini. Si els polítics no estan en condicions de prendre decisions a llarg termini, en menys condicions està el poble de saber el que li convé. La complexitat del món, i dels riscs que s'afronten, no són enteses ja per l'home mitjà, queden fora del "sentit comú".

Per afrontar els riscs, els reptes, etc., cal una governança global. Dita governança global ha de ser conduïda per experts, i perquè les decisions d'aquests experts puguen ser dutes endavant els cal una nova legitimitat –Innerarity, per exemple advoca per açò-. Si bé ningú posa en dubte que la legitimitat ha de ser democràtica, cal establir altres vies de les actuals per establir dita legitimitat. Ja no és suficient la mera decisió de poble, fins i tot es considera nociu donar la paraula al poble perquè decidisca sobre determinats temes com la Constitució Europea, el Brexit, la "pau" a Colòmbia... La legitimitat ha de ser democràtica, però ha d'esquivar el poble. Qualsevol intent de donar més democràcia a la Unió Europea ha sigut un fracàs. Els francesos i holandesos van votar contra la Constitució Europea; i amb el Tractat de Lisboa ja ningú es va plantejar fer un referèndum. L'acord comercial amb Canada (CETA per les sigles amb anglés) no va ser sotmés a referèndum a cap país, s'aprova d'amagadet. El TTIP tampoc serà sotmés a debat públic i votació a cap país de la UE.

Sembla que la legitimitat democràtica només val quan es trien uns parlaments i governs que ja han renunciat a la sobirania. Aquesta sobirania ara resideix en tecnòcrates/buròcrates que adopten decisions que per donar-los una legitimitat són aprovades obligatòriament als parlaments o refrendades pels governs estatals. Tot el sistema de legitimitat democràtica provinent del poble, ha quedat només una passadeta de pintura sobre les decisions preses pels tecnòcrates/buròcrates.

Els que alcen la veu enfront de aquest sistema de deslegitimació de les decisions del poble, els que advoque perquè el poble tinga la veu i la decisió, són titllats de populistes. El populisme és un mal camí i els governs sistèmics –com ara el britànic- que han caigut a la temptació del populisme han eixit escaldat, perquè els ignorants, incultes, pobres, rústics i maliciosos ciutadans prenen sempre la decisió errònia a criteri dels savis, experts, cultes i doctes tecnòcrates. Si hom mira les anàlisis que s'han fet dels resultats del Brexit o de la victòria de Trump, arriba a la conclusió que s'intenta de forma subreptícia atacar els resultats per via d'acatar els votants com a poc capacitats per fer el correcte, per tant, s'està atacant el fonament de la democràcia per via de deslegitimar la capacitat de decisió dels votants.

Ara com ara hi ha plantejada una lluita política brutal entre dues formes de com entendre la democràcia: o bé es redefineix perquè càpiga una tecnocràcia amb una nova legitimitat; o bé es torna a un concepte radical de la democràcia, es torna al concepte originari, a l'arrel, donant el protagonisme al poble. Aquesta lluita cada vegada menys soterrada dominarà els anys vinents i el guanyador redefinirà la societat postcapitalista, la societat que està naixent després del període que es va iniciar amb la Revolució francesa i la industrial.

Òskar “Rabosa”.