Oportunisme anti-republicà a França.

Un va creixent, es forma, i siga per qüestions geogràfiques que culturals, s’acaba trobant amb dos models, França i Anglaterra. El primer cas, geogràfic. Fronteres directes, per a a anar a qualsevol lloc a Europa s’ha de passar per França. El cas anglés és més matisat perquè és cultural, sent l’anglés la llengua que estudien tots, i també pel fet de que sovint és nord-americà allò que en principi donem per anglés.

Tot i així, ambdós països, deixant de banda els Estats Units d’América, no podrien ser més diferents. França, orgullosament republicana després d’haver decapitat el seu últim rei llançant al continent a una nova era on la burgesia i la indústria sepulten l’anomenada Edat Mitjana. Anglaterra, en canvi és ferventment monàrquica. A França, eliminades les institucions monàrquiques es creen escoles noves on cada ciutadà, (teòricament) lliure i igual davant la llei pot accedir i començar l’escalada social segons les seues capacitats. A Anglaterra i fins hui en dia, l’educació és una qüestió de les elits socials i el poble baix, sovint molt incult no és més que mà d’obra per a les fàbriques, una situació ja secular que perdura. Quan hom viatja a França veu als quioscs diaris seriosos i setmanaris d’investigació, A l’altre costat del canal de la Mànega allò que un troba és una plèiade de tabloïdes, diaris de poca informació i molta imatge, informació al voltant sempre d’escàndols. Alguna publicació de qualitat també hi ha, però és minoritària.

Altre aspecte que diferencia ambdós estats és el grau de conformitat o acceptació de les activitats personals, a França els polítics històricament han tingut amants i tothom ho sabia i tothom o acceptava, punir un candidat es feia electoralment i en base al seu considerat baix rendiment laboral, males mesures econòmiques preses, etc. A Anglaterra, com als Estats Units, res més sucós, res més habitual que els paparazzi metrallant qualsevol eixida personal de personalitats de relevància, quanta més millor, i apuntant sempre amunt, als membres de la realesa.

Recentment, fenòmen nou, un candidat francés, Benjamin Griveaux, ha estat forçat a dimitir a França per un escàndol sexual. Vegem com s’ha arribat a donar el cas. Griveaux és un de tants nous polítics jóvens que com Macron, de fet militava al seu partit, ha sacsejat les tradicionals estructures del poder aconseguint arribar a l’Elisi amb poc més de quaranta anys. Fet també inusual a un país, un continent en general, si es vol, en el qual els polítics si mai arriben al poder ho fan major i després de dècades de llaborar en l’ombra i no sempre honestament...

En el cas concret que ha forçat la dimissió de Griveaux hi ha sexe, anteriorment tolerat, de fet un vídeo sexual on apareix el candidat amb una obscura estudiant de Dret de 29 anys. En principi un material privat al qual només tenien accés el polític, que era casat, i l’estudiant. Passen els anys i res se sap del vídeo i el jove polític i pare de família va escalant fins a que ella, ajuntada ara amb un “artista” i activista rus com així s’autodenomina ell, decideix airejar dit vídeo de la seua actual parella amb un anterior amant. La nova parella, l’activista rus, s’anomena Piotr Pavlenski i entre els seus actes pel bé de la humanitat es compta el cosir-se els llavis front a les càmeres o el de clavar-se l’escrot a la Plaça Roja de Moscú, tot també davant les càmeres soportant estoïcament el dolor de l’automutilació tot per la redempció de la humanitat. Si a algú se li hagués ocorregut portar una creu no s’hauria clavat només l’escrot, però com que deu ser un artista minimalista, amb un sol clau, molt de dolor i càmeres, moltes càmeres, decidí que en hi havia prou. Des de fa uns anys resideix a França car a la Rússia de Putin algun dia tindria un disgust “definitiu” i tots tindríem que plorar la mort d’algú amb tant de talent...

A França, altre jove molt preparat, Juan Branco, fill de mare espanyola i pare portugués, altre que també ha assistit a les prestigioses escoles nacionals però que casualment no ha arribat tan lluny com Macron o Griveaux, convida al rus a passar la nit de Cap d’Any amb ell i altres amics amb el resultat de que el rus la mamprén a ganivetades amb un parell d’altres convidats. El jove advocat Branco, que opina que el règim de Macron és un perill per a la República, atorgant-li així el vell paper original llatí de res publica o causa pública, veu un filó en aquell descerebrat rus capaç de clavar-se l’escrot front a les càmeres o intentar assessinar mig bufat a gent amb la que poques hores abans era amic. Quan se n’assabenta que el rus ara és la parella d’una estudiant que en el passat hi tingué un afer amb un polític casat, pel bé de la “république”, decideix airejar-ho tot...

Tot pel bé de la nació clar, un posa la pedra, el vídeo, el rus, i l’altre posa la mà, la seua capacitat mediàtica. De la víctima ni se’n parla...

Si bé no podrem controlar la natura i s’esperen nous virus i tempestes o sequeres i inundacions, sempre podríem pensar que en el nostre for intern, formant-nos, arribaríem a ser millors persones. França semblava un refugi per a les llibertats individuals, ha calgut un parell d’oportunistes per a desbaratar-ho tot.

Bucarest a 2 d’abril del 2020.

Lluís Alemany Giner.

A LA PRESIDENTA DE CROÀCIA, LI PARA BÉ LA CAMISETA

El mundial s’ha acabat i, com de costum, no he vist ni un minut d’un sol partit. De fet, sóc conscient d’eixe final perquè vaig escollir el moment de la final per viatjar i, així, aprofitar que la gent mira la televisió per conduir més còmode. A la ràdio, van avisar que faltaven dos o tres minuts, que l’àrbitre els havia d’afegir al temps previst, cosa que em va resultar útil perquè havia de creuar ràpid Altea abans que la gent eixira a celebrar el triomf, carregada de banderes i fent sonar el clàxon del cotxe. Tot i això, encara me’n vaig trobar uns quants que no van poder ni esperar a vore l’entrega del trofeu.

Supose que, quan va guanyar España, passaria una cosa semblant, però sense futbolistes negres ni musulmans... I eixa és una interessant reflexió, si es té en compte eixe discurs tan integrador que repetixen els mitjans de comunicació. D’Alemanya, que pense que també va guanyar alguna volta, ni me’n recorde, de qui poguera jugar. Però sembla que l’esport ho pot arreglar tot, i que els xavals més sans dels barris marginals de les grans ciutats franceses, immigrants de segona o tercera generació, també poden ser útils per a la pàtria i envoltar-se amb la preuada bandera. Els avalots de fa uns anys, en eixos mateixos barris, amb manifestacions, barricades, foc i garrot, estan més que superats –?— i tots i totes tenen cabuda a la République: la superació mitjançant l’esforç és el requisit, a més de la interacció i la col·laboració grupal. I en són un exemple, de testosterona; també per als que volen entrar a Europa. Mentre, a Croàcia, el nas em diu que no passen les mateixes coses, quant a la integració i tot això, per alguna raó del passat recent.

Els EE.UU. tenen la millor lliga de basquet i és difícil comptar tres blancs per equip: tots són americans i ningú no es planteja que són equips mixtos –en el cas que es trobe eixe jugador blanc— ni que hi ha ciutadania variada integrada a la societat. A Europa, li costa més moure’s; segurament perquè el fenomen és més actual que no l’americà. L’etnicitat, però, sembla que encara està present i, tot i que la vullguem superar, la detectem de seguida. Per als americans, els valors que es representen a la bandera estan molt clars i, fins i tot, ho estaven en el temps del moviment reivindicatiu dels negres amb el puny en alt, o en el del boxejador musulmà. Per als francesos, sembla que els tres puntals de la seua République no deixen massa espai teòric per al dubte. Els dos estats han estat nascuts d’una revolució: primer el d’Amèrica del nord, després el d’Europa. Una va ser l’espai de prova per a l’altra, i estic segur que la segona no s’haguera donat sense la primera. Potser, la part del continent que no s’ha revoltat no pot entendre algunes coses, o li costa més... Als Balcans, eixa integració territorial fictícia va acabar en divisió ètnica i confessional, sense revolució ni res semblant, ni anterior ni posterior. Potser, la part del continent fruit de la innombrable guerra—amb un nom paregut a bancals— no podrà mai guanyar un mundial.

A la presidenta ultraconservadora de Croàcia, li para bé la camiseta del seu equip nacional.

Salvador Sendra

UNES QUANTES CURIOSITATS

Sovint es fa servir una acció concreta per generalitzar la conducta de qualsevol col·lectiu. A França, que d’açò en saben molt, quan les dones anaven a llavar als safareigs hi solia haver cartells que deien: «soyez propres, parlez français». La curiositat, si més no, rau en la ubicació dels cartells, perquè sembla que el sabó no feia bé la seua tasca netejadora i, a més, era l’estat qui desinfectava.

En un poble que ara no ve al cas, hi havia ahir un cartell, a l’església més cèntrica, que tractava sobre la comunicació de la parella –supose que la del matrimoni heterosexual— en què s’hi podia entendre que s’hi feien una mena de teràpies per millorar tot eixe procés de desgast que se li suposa a la convivència. El terapeuta, com no, era el rector de dit indret, que d’això en deu saber molt. La curiositat de la ubicació dels cartells i de les teràpies tampoc decep!

A Internet he pogut vore una imatge on, en un suposat bosc d’algun lloc de Castilla –perquè estava escrit en castellà— un cartell explicava que els animals no embrutaven el seu voltant i recomanaven als visitants que es comportaren com a animals quan s’endinsaren en la natura. A tot això, espere que el cartell estiguera fora de la zona natural perquè, que jo sàpiga, els animals no saben llegir! A més, si tenim en compte el primer escrit, el cartell, per a ser del tot efectiu, hauria d’estar escrit en francés.

Finalment, hi ha una mena de recurs retòric que equipara el sexe per plaer amb el que practiquen els animals. La fal·làcia ens recorda que els humans estem per damunt dels animals en l’escala natural i que els animals follen per follar, fent cas a allò que entenem per instint. No obstant això, m’agradaria escriure que la situació és totalment contrària, ja que el sexe dels animals és tan simple que es dedica només a la reproducció, mentre que a l’humà no li cal de períodes ni de zel per a follar; ho fa per pur plaer, i sense estacions. Ara bé, el problema de les parelles incomunicades –o un d’ells—, no podria estar en la seua relació sexual? Potser follen com a animals, o siga, una o dos voltes a l’any!

Salvador Sendra

LA MILI OBLIGATÒRIA

A França, hi ha un nou président des de fa uns mesos. Macron –així s’anomena— va ser ministre d’economia amb Hollande, l’anterior président socialista, tot i que seria millor puntualitzar l’adjectiu fent servir «del partit socialista». Macron ha sabut desentendre’s del seu passat amb Hollande per fundar una nova agrupació que es referma en la independència respecte a totes les altres, bé polítiques, bé econòmiques; o siga, liberal.

El xic, a banda de caure bé a la gent, es dedica a anar fent, se suposa que assessorat per tot un seguit d’intel·lectuals i joves ben formats que deuen viatjar amb una tauleta Apple, per ressuscitar la République i retornar-la allà on era i d’on no haguera hagut d’eixir mai. La seua vareta màgica és la de sempre: afeblir l’estat per afavorir el negoci privat que, a la fi, paga la ciutadania. S’aconseguixen quadrar els comptes a curt termini i, al llarg, Déu dirà, o Alà!

A França, un dels grans problemes és el de la integració de les minories de nouvinguts, tot i que ja siguen de segona o de tercera generació. Ho vam poder comprovar en els incidents ocorreguts fa uns pocs anys, en les manifestacions i els avalots que hi hagueren a les ciutats perifèriques de Paris i d’altres grans urbs de l’Estat. Poc després, i com va escriure el novel·lista Houellebecq, hi ha la fantàstica possibilitat de l’expansió de l’Islam per tot arreu a causa de la desil·lusió de la joventut amb la laïcité, una de les bases de la République, i amb el futur.

Macron vol tornar a fer una mili curteta però obligatòria. Jo no m’hi vull ficar, la veritat, perquè tot i que visite França un parell de voltes a l’any des de fa uns huit anys, encara no la conec bé i no sé de les seues febleses més immediates. És per això que només vull recordar que la revolta de l’Algérie es va donar, en gran mesura, per la joventut algeriana que hi feia la mili francesa –l’Algérie en formava part—, o que va formar part de l’exèrcit, ja que s’ha de dir que França acabava de fugir d’Indochine i els mateixos algerians que en van tornar van estar després encapçalant les revoltes a sa casa.

A partir d’ací, cadascú/na que propose el final que més li plaga recordant quines són les poblacions franceses amb una major taxa de natalitat i qui hi habita.

a) Amb la mili obligatòria s’inculcaran els ideals de la République allà on no han arribat, ni de manera natural ni per mitjà de l’educació obligatòria.

b) Amb la mili obligatòria massa gent pot aprendre tècniques i funcionament militars, amb la possibilitat d’afeblir la mateixa République des de dins.

c) Amb la mili obligatòria es busquen altres finalitats relacionades, bé la inserció social de la joventut, bé amb inculcació de valors i d’altres dogmes.

d) S’ho repensa i torna enrere.

Salvador Sendra

Macron, ambició o desil·lusió.

Sembla que l’escena política és últimanent confusa a nivell europeu. Allò de la dreta conservadora i l’esquerra progresista sembla ja no tindre major acceptació. Històricament l’esquerra optaba per un universalisme transversal, el seu món no eren els països sinó les classes socials mentre que la dreta abogava per unes nacions fortes que sovint acabaven enfrontades entre elles de manera dramàtica. Les dues darreres Guerres Mondials del passat segle XX exemplifiquen bé això. Acabades aquestes, seguia havent una polarització entre un bloc d’esquerres representat per la URSS i el món capitalista capitanejat pels Estats Units d’Amèrica. Després de la implosió de la URSS i una volta comprovat que el sistema no era en la pràctica democràtic calien noves vies i vet ací que comença a arribar gent nova que diu que refundarà tot: per exemple la famosa Tercera Via de Tony Blair per a les esquerres o quan Sarkozy parlava d’un nou model capitalista però amb impronta francesa, val a dir, il·lustrada...

Com dirien els americans, “is hard to kill the beast” i els prejudicis prevaleixen per sobre tot allò que els vol substituir. Els soviètics no van ser mai demòcrates perquè eren una extensió del tsarisme que tampoc ho fou. En quant a Sarkozy, no va ser mai popular sinó que representava a la dreta més rància, bevent cognac o xampany francès però estrictament elitista. La victòria de Macron ha, però, descontrolat a tots. Aquell jovenet amb aspecte intrascendent ha aconseguit imposar-se a partits i líders acreditats en tan sols una legislatura i reclamant més Europa front a una dreta que de cada volta és més nacionalista i una esquerra desdibuixada i que no acaba de trobar un camí propi en les darreres dècades.

Macron parla de llistes electorals transnacionals i se’n refot de a qui pertanyen les grans corporacions. Per exemplificar-ho, gran part de la classe política i econòmica francesa estava horroritzada per la compra per part de l’alemanya SIEMENS de la molt francesa ALSTOM, especialitzada, com ara en la construcció del molt emblemàtics trens TGV, els trens d’alta velocitat equivalents de l’AVE espanyol. No li preocupa doncs, que la companyia siga alemanya o francesa sinó eficient. En principi sembla bé.

El nou president francès creu que ha acabat la època dels pares fundadors de la Unió Europea car la van fer a esquenes dels seus pobles. Eren una mena de monarques il·lustrats actuant per un bé suprem, la integració europea, per damunt d’uns pobles altament nacionalitzats i alguns fins i tot directament nazis... La Segona Guerra Mundial apenes havia acabat. Ara, segons Macron, cal més Europa i menys estats, cal començar a pensar globalment. Ara bé, estan els diversos pobles madurs com a per creure-s’ho?

Mentre se seguisca votant en clau nacional mai podrà haver una Europa unida i forta i allò que ara mateix més creix és una dreta nacionalista que explota les grans nostàlgies de les grandeses perdudes. La gent té por i es refugia en allò conegut.

Acabarà Macron com Blair o Sarkozy, un simple teoritzador més sepultat pel pes de la Història? Sembla molt probable.

Lluís Alemany Giner

Bucarest a 11 de desembre del 2017.

LA DIFFICULTÉ DES FRANÇAIS POUR CONNAÎTRE L’ACTUALITÉ DE L’EUROPE

Il y a des choses qui sont très difficiles de comprendre pour les français parce qu’ils viennent d’une autre réalité : son histoire moderne commence avec la Révolution mais, pour les autres territoires, peut-être, elle commence des d’autre situation. À partir d’ici, on peut observer que la réalité française résulte, aussi, difficile d’apprécier pour certains citoyens d’autres lieux…

Si on parle de cette difficulté, on doit s’exprimer… Et, pour le faire, un bon point de partie est l’exemple de Madame d’Staël, si est-ce qu’on a lu son livre De l’Allemagne. Sa vision de la France, pendant le Romantisme, résulte intéressant parce qu’elle l’observe des de l’Allemagne ! En France, cette période est postérieure à la Révolution et ça veut dire qu’il n’existe pas. Après de la grande révolte, les acteurs du Romantisme devenaient humiliés, morts, ou apartés de la France, comme dans le cas de Montesquieu. Si on préfère, on peut utiliser la vision de George Sand, qui pareille à d’Staël, habitait à différents lieux parce que dans son pays la vie devenait difficile pour la noblesse.

Maintenant, les derniers mouvements sociaux dans l’Europe sont nationalistes ; et la tendance est la suivante : ils continueront partout. Dans la France, aussi ! Les nations n’existent pas sans l’Europe et l’Europe n’existe pas sans les nations. Mais la nation française ne résulte pas d’un procès romantique, sinon d’un procès révolutionnaire. Les autres nations sont formées à partir du model de l’état-nation, mais avec différente intensité et plusieurs patrons. La liaison de cette période avec le moyen âge est, aussi, une réalité, et la société feudal avait des nobles et des rois. Dans la France, tout ça finissait avant le 1800. L’état se mêle avec la nation parce que la nation française est partie de la Révolution et de l’unification du tiers état.

Le journal Libération aujourd’hui a mis le roi Felipe VI en position inverse, comme l’image de Felipe V qu’il y a dans Xàtiva. Avant tout ça, seulement Le Figaro avait de la connaissance sur cette réalité ; un journal conservateur. Maintenant, la gauche française a commencé avec son propos de s’adapter au nouvel scénario de l’Europe et on peut penser que cet effort peut-il provoquer que la France se situe à nouveau avant de sa Révolution dans quelques ans : oh, mon Dieu !

Salvador Sendra

L'EXEMPLE FRANCÉS

Després d’observar com un polític sense partit ha aconseguit guanyar les eleccions franceses, primerament les presidencials i ara, al cap d'un mes, les legislatives, amb una estructura muntada en poc més d'una mesada, hi ha mitjans de comunicació que alerten sobre l'excés de poder que ha assolit el nouvingut Macron –nouvingut entrecomillat, ja que va ser ministre d'economia amb Hollande– tot i que no els veig massa al dia de la realitat francesa; per això l'explicaré una mica.

Realment, el fet extraordinari no ho és tant, ja que el general De Gaulle ja va fer una cosa semblant quan va guanyar les eleccions de 1958: per lliure i aprofitant el carisma. El cas té les seues similituds, ja que el general va abandonar la política activa per tornat-hi i guanyar, en un cas, salvant les distàncies, semblant al de Macron, tot i que entre ambdues persones hi ha tot un món –o dos– de diferències i de vivències.

Valls és el tercer actor necessari per a este exemple. Podem recordar que va poder aprovar la polèmica reforma laboral de 2016 fent servir el Décret Gouvernemental a causa de la forta oposició interna, socialista. Este Décret, abans de la reforma de De Gaulle que inicià la V République, segurament era una eina impossible d'usar. A més, la moció de censura que s'hi derivà, la va evitar perquè part dels rebels socialistes van abandonar l'Assemblée National.

Amb tot açò exposat fins ara, es pot apreciar que els lligams d'uns i altres estan presents, com no podria ser d'altra manera. Però, d'altra banda, tot i vore que un estat complex com França es pot governar des de la presidència, cal remarcar que la gran varietat del partit de Macron pot ser difícil de controlar per al seu primer ministre, i més ara que ha dimitit el tercer ministre (el de defensa) del seu govern en només un més!

La baixa participació de les eleccions legislatives resten credibilitat al projecte reformista de Macron. El seu poder és immens, hui dia, però, des del meu punt de vista, només el derivat del sistema presidencialista francés implantat per De Gaulle, que no per la uniformitat de l'Assemblée ni per la capacitat d'En Marche per unificar criteris i votacions. Finalment, i per no avorrir el lector més del compte, espere de la politique française moments de glòria que ja vos aniré detallant.

Salvador Sendra

EL MEU CANDIDAT ÉS MACRON

Un parent meu coneix personalment Le Pen, el pare, i no me n’ha parlat bé mai. Però, tot i que els que vivim als pobles traduïm els fets particulars a tot l’arbre genealògic, entre altres coses perquè el coneixem, no puc evitar de fer-ho quan tracte altres persones de qui conec els antecedents.

Però esta no és la raó per donar la confiança a Macron. A mi m’agrada perquè té una esposa ben particular: va ser professora seua de literatura, supose que al que es coneix com a batxillerat. Ella, per tant, és major que ell..., prou més! Sembla que l’home es va enamorar de la seua professora de literatura i teatre, cosa que el va acompanyar durant molts anys fins que, en retrobar-la, es van casar.

La dona ja tenia la vida feta, casada i amb un parell de fills, sembla que he escoltat dir per ahí. Ho va deixar tot per reunir-se amb eixe alumne que, des de feia anys, la recordava i l’estimava, tot i que no la vegera. La història és tendra i, personalment, encisadora. Ell és un triomfador que podria tindre-ho tot ─i els hòmens sabeu a què em referisc─ però, allunyat de tot vici, espectacle i ostentació, ha optat per l’amor i l’estabilitat.

A més, i per si no en tinguera prou amb això, m’agrada com li paren els vestits: les jaquetes, perfectes, les corbates, simples i equilibrades, les camises, perfectes (tot i que una volta el vaig vore amb una que no tenia coll), les sabates, negres, les corretges, amb les sivelles menudes... No sé el perfum que farà servir però li n’atribuiria un de fresc i d’aroma a fusta i terra. Deu beure molta aigua i, de tant en tant, una copeta de vi blanc, sec i no excessivament fresc.

Com haureu pogut comprovar, les raons que tinc per escollir el candidat són contundents i les ampre de manera eficaç; sempre infal·lible! La resta, eixes altres coses que poden interessar a la població, per a mi no són gaire útils perquè hi ha massa factors per avaluar i massa poca la informació de què disposem. M’agrada la seua manera de parlar i de moure’s.

Salvador Sendra

MACRON, FILLON I HAMON: TOTS PER A UN I UN PER A TOTS!

Escric hui, 23/04/2017, perquè, realment, m’importa poc el resultat de les eleccions franceses. Demà, o esta nit, li lliuraré el text a l’editor perquè crega que l’he redactat una volta sabuts els primers resultats de la primera volta de les estatals. El sistema de dos voltes sembla el més adequat per a la tirania perquè comporta estabilitat en el govern presidencialista, tot i que deixa sense veu directa, com sembla que serà en este cas, el 60% de la població.

A la primera volta, tots els candidats volen que passe Le Pen perquè siga la segona de la nissaga le penista la seua rival. Ella està superant el 20% de la intenció de vot però es troba aïllada de la resta per la seua ideologia i pel seu poc trellat. El discurs de la dona, com ho era el del pare i ho serà el de la filla, es dirigix a la vessant més irracional del cervell humà, on les preguntes no busquen respostes i les respostes no admeten preguntes. Tot és més fàcil quan no cal relacionar causes i efectes d’una manera argumentada i només s’utilitzen frases curtes i exemples —per això diuen que els exemples són el gran descobriment dels demagogs.

Si fóra Melenchon qui passara, jo seria feliç, tot i que l’esquerra francesa és el resultat de la Révolution i, per tant, un niu de jacobins, si exceptuem la Corse. Le Pen va tindre problemes quan va visitar l’illa per fer campanya perquè no la volen. A la Corse sembla que la Révolution no va ser tan clara, ni la Ilustration, tot i que el seu producte més destacat, Napoleon, era d’Ajacciu. La mateixa afirmació em valdria per als territoris d’outre-mer. Una volta que els girondins van perdre, i amb ells es va ensorrar el seu repartiment de l’estat, el sistema electoral francés es pot entendre millor, ja que no hi ha representacions territorials d’importància i, com es va vore fa poc, l’estat pot canviar les regions com i quan li passe pel pirri, sempre que no toque ni la Corse ni la Bretagne.

Canviar l’esquerra per la dreta no és massa difícil: hi ha gent que les confon! De fet, jo tinc parents que han canviat el vot en gairebé cada convocatòria perquè el seu àmbit de visió és sempre el mateix: España. Ara bé, quan eixe àmbit es dividix en porcions, la riquesa territorial aporta també la possibilitat de frenar els productes estatals més extrems, de moderar-los o, com és el cas d’Italia, de potenciar-los. Però a l’estat jacobí això no pot passar res d’això perquè fins i tot la dreta és revolucionària, i aconfessional, allunyada de les propostes i els contrapesos que descriu Chateaubriand des de la seua visió prerevolucionària.

Le Pen ho té ben difícil, malgrat els confosos per la nuit, els pieds noirs, els nostàlgics de Vichy i els islamistes radicals. El sistema francés aguparà tothom a la seua contra i no passarà com a Italia, on la Liga Norte sí que va poder fer costat al govern de Berlusconi. A voltes resulta interessant vore que no hi ha cap sistema electoral perfecte perquè en la imperfecció roman l’essència humana. La resta és ciència, o estadística; o siga, mentida!

Salvador Sendra

ANTÍGONA PASTURANT A FRANÇA

Una de les tragèdies més interessants a l’hora d’avaluar els conflictes legals que resulten de l’aplicació d’un dret allunyat dels costums i de les formes de comportament natural és la d’Antígona, de Sòfocles, inserida en el cicle conegut com a tebà. A esta nissaga d’obres, pertanyen les tragèdies d’Edip; ja sabeu, eixe que va matar son pare i es va casar amb sa mare, com va predir l’oracle de Delfos en dos ocasions: una a son pare i l’altra a ell mateix. Però, tot i reconéixer l’atractiu d’esta segona proposta, la d’Edip, esta volta preferisc endinsar-me en la primera: la d’Antígona.

Llegint un ample reportatge que duia el periòdic Libération sobre un agricultor i ramader francés que estan jutjant a Niça per haver transportat, nodrit i allotjat nombrosos immigrants, em va acudir a la ment la tragèdia en què Antígona va desobeir el rei Creont perquè en la llei que va aplicar el governant s’havia de deixar que el cadàver de Polínices romanguera al ras, sense enterrament, a l’abast de qualsevol animal. Polínices era germà d’Antígona i havia mort en una baralla amb el seu altre germà, Etèocles —que també va morir—, per aconseguir el tro de Tebes, cosa que es va considerar com un atac a la ciutat. La situació del rei Creont era difícil perquè havia de decidir entre obeir o desobeir la pròpia llei, i va optar per obeir-la, negant així l’enterrament.

La immigració —la por a la immigració— ha comportat que s’haja legislat de la manera més rància possible, a corre-cuita per intentar, d’una banda, aturar l’activitat de les màfies que transporten estes persones, i d’altra, per callar la força populista que entén que es tracta d’una invasió que ens durà al desastre perquè no podem atendre tanta gent sense perdre qualitat de vida. Per exemple, sembla que pot ser un delicte ajudar estes persones a traslladar-se, o allotjar-los i nodrir-los, així que tingueu-ho en compte: si heu de pujar algú al cotxe, demaneu-li la documentació abans —per això del Bla-bla car, Rubén

!

La França normal, l’allunyada de les aterridores propostes de Le Pen, està pendent de la sort que puga córrer el llaurador i ramader per haver comés el delicte d’ajudar persones indocumentades; o siga, sers humans il·legals! L’home diu que li han retirat el vehicle fora de l’horari de treball, i que està avisat de tots els delictes que comet per la seua desinteressada tasca. El seu hort i el seu ramat han alimentat centenars de persones, la seua casa i la pallissa n’han allotjat altres tantes, la furgoneta ha transportat dones i infants perquè pogueren continuar la seua marxa cap a una vida digna i no foren atropellats a les autopistes: i tot això de manera desinteressada i sense cap ajuda.

Supose que els jutges de Niça que decidiran la sentència, quan hagen passat per l’autopista i hagen vist dones embarassades, xiquets i xiquetes, persones esgotades i mal nodrides, etc., intentant creuar o buscant un lloc per descansar, a cobert de la pluja o del sol, hauran vist il·legals que volen furtar-nos les ajudes i la faena o, en el millor dels casos, enviats de Satanàs que inciten a delinquir les persones de bé que intenten ajudar-los. Un jutge com cal no faria res per estes persones, segurament. Un legislador no té cap càrrec de consciència perquè sempre actua de manera políticament correcta. El llaurador francés aviat serà un delinqüent que està disposat a reincidir en el crim. Creont, el rei d’Antígona, va caure en desgràcia per aplicar una llei tan incomprensible als ulls dels déus; però això era molt abans del cristianisme, quan les deïtats no tenien ànima i, per tant, les persones no podien tindre moral.

Salvador Sendra

SIDRA

Eixir de viatge sense moure’s de casa és ben senzill. Hom pot estar en qualsevol lloc d’Europa —fins i tot hi ha qui s’aventuraria a dir del món civilitzat— i trobar-se reconfortat, sabedor d’eixe vincle que tenim els humans que reconeixem allò que ens unix per davant de les coses que ens separen. El llenguatge, el color de la pell o les creences són secundaris, terciaris o més irrellevants encara per al cas que ens ocupa.

Sopant en un restaurant de la Bretagne, com de costum, vaig demanar vi. La resposta de la cambrera va ser ben curiosa perquè em va preguntar d’on el volia, perquè a la zona on ens trobàvem, no se’n feia, de vi. Em digué que, per eixes contrades, s’elabora la sidra. França és el lloc del món que, sense dubtar-ho, abans relacionaria amb el consum i la producció de vi: quantitat i qualitat per allà on vages —o això pensava fins a fa una quinzena.

Clar que jo no havia reflexiona, encara, sobre el lloc on em trobava, ni quins eren els seus costums, o els cultius d’eixe indret, i per esta raó em vaig sorprendre tant. Em vaig trobar estranger! Sidra? Sidra dolça i sidra seca. I para de comptar. L’aigua també feia bona planta; fresqueta, supose. Aleshores vaig reflexionar sobre les seues construccions ancestrals, de pedres, bastes, tribals, bàrbares... i vaig entendre una mica més la seua història. Enfrontar-se als romans va ser un dels seus majors èxits, com ens conten Asterix i Obelix. Pense si va ser la sidra eixe beuratge màgic que els feia invencibles.

El viatge es va accelerar perquè hom pot gaudir dels paisatges, dels pobles, de les platges o de les ostres però, per tindre una estança plena, humilment pense que són necessàries altres coses. Vos imagineu gaudint un crêpe o un pâté amb un got de sidra? Doncs, jo tampoc! L’encertada decisió de tornar a la Loire va suposar reprendre les vacances, de manera pausada i assaboridora de sublimitats. Deu ser cosa de l’edat però vos aconselle, si penseu d’anar-hi, que vos empasseu un documental, tranquil·lament tombats al sofà de casa, per gaudir dels paisatges i tot això. Podeu, també, beure una sidra per posar-vos en situació.

Salvador Sendra

14 JUILLET

El  14 juillet és un dia important per a França i per al món en general perquè es commemora la Révolution Française: és la seua fête nationale! No obstant això, cal deixar clar que no va ser esta la primera revolució important perquè ja hi havia hagut l'americana, als Estats Units, amb la posterior declaració d'independència. Dubte que sense l'americana s'hagués pogut fer la francesa, i  la veig com el camp de proves que va servir per a preparar el gran alçament. Sempre imagine què pensarà un anglés quan arriba a New York i observa l'estàtua de la Llibertat.

Just ara estic llegint, en el llibre de Chateaubriand Mémoires d'outre-tombe, el capítol on tracta este moment, el de la Révolution... Després de la descripció dels États Généraux, on detalla els incidents de Saint-Malô, i les revoltes prèvies a l'alçament, on ja s'hi advertia un clima bèl·lic amb nombrosos enfrontaments entre les parts, explica els successos d'una manera neutra. Chateaubriand es va mantenir enmig dels bàndols i no va prendre part en l'alçament que ja s'intuïa a partir d'este moment. Després, el relat continua detallant el seu pas per Versailles, acompanyant un conegut, i l'estança a París, així com la presència a la Bastille el dia que va ser presa, on ho va poder observar en primera persona.

Una volta instal·lat a l'hotel, i acompanyat de dos de les seues germanes, va presenciar des de la finestra alguns altercats del carrer. Conta com un grup de manifestants passejaven els caps de dos coneguts nobles, punxats en dos pals, per ensenyar-los al veïnat i, en passar per baix de la seua habitació, els increpà i els amenaçà de disparar-los, si trobava una pistola, perquè amb eixes represàlies estaven fent malbé tot l'alçament. Els dies de la por s'iniciaven d'esta manera alhora que la guillotina anava polint-se.

Està clar que dita Révolution va ser un punt d'inflexió i una transformació social d'envergadura que féu que gent com tu i com  jo ara estem fent això que fem i que gaudim de les coses que gaudim. A França, a més, la laïcité encara gaudix de prou força, així com la societé. Segurament, esta Révolution que tant d'esforç i vides va costar és la causa que Hollande siga hui el président i que puga gaudir dels serveis d'un coifeur que cobra vora 10 000 euros al mes mentre els europeus de la gauche divine es preocupen per la força que està prenent l'extrême droite. Casualitats de la vida, amb eixa nòmina s'ha marcat el compàs en la commemoració de l'efemèride.

Salvador Sendra

EL JARDÍ I L’EDÉN

Entre la normalitat portuguesa i la francesa hi ha la anormalitat de gran part d’España. A més, si fins ara em considerava francés, si més no de pensament, d’ideals i de recerca de la bellesa, de fa un temps ençà, també em puc considerar portugués. Sempre he pensat que els indrets on hi ha bona aigua mineral amb gas són els més avançats i, amb el temps i els viatges, em referme en esta teoria.

A més, i posat a vincular teories, eixos indrets de bones aigües es troben propers a les cases amb jardí; i no és casualitat. Francesos i portuguesos tenen predilecció per l’exterior de les cases i el decoren amb bells rogles de flors, plantes de tota mena, arbres ornamentals i altres meravelles quasi naturals. Els jardins són les extensions sensorials idíl·liques de la miserable vida mundanal i trenquen l’efecte pervers de les quatre parets de l’habitatge.

El jardí sempre s’ha vestit d’eixa màgia que ens transporta al Paradís, com a lloc ideal i, perquè no, com a lloc físic. Al cap i a la fi, l’Edén es troba en eixe punt d’arribada, que no és altre que el mateix indret de l’inici perquè, en definitiva, el món no ha fet més que empudeir-se en la seua evolució. I, tant a França com a Portugal, ho saben, i apliquen la solució més directa, fins i tot en el dia a dia.

Per contra, entrar a España és adonar-te de la mediocritat revestida de falsa producció o, pitjor encara, de la dolenta gestió del temps. Romandre dins de casa més estona de l’estrictament necessària, si es pot evitar, millor que millor, o, en el cas d’haver-se d’adaptar a les circumstàncies climàtiques, s’ha de tindre una finestra que permeta gaudir, més que siga de manera visual, d’eixe lloc especial recreat a consciència. La cultura i el jardí, per tant, tenen una relació molt directa, si s’entén la primera com la millora de les millors qualitats humanes, i el segon, com la plasmació més directa de la sublimitat intel·lectual.

Pense que les cases amb jardí ensenyen uns propietaris feliços i amb gust per la vida, que ja és molt.

Salvador Sendra

Per què França?

Deixant passar la brama pels recents atemptats a París car mai es bo pensar, actuar, escriure en calent, i deixant de banda el fet de que –com a mínim- informativament uns morts valen més que altres (a rellegir l’excel·lent “Morts de 1ra i 2na” d’Òskar Rabosa), voldria explicar per què França ha estat colpida i amb la força que ho ha estat.

Se m’argumentarà que també Espanya, Anglaterra o els Estats Units ho han estat al passat, de manera que no és més que una baula més en la cadena de violència cega de caire islamista. Sí i no, sí en el cas que dits països han estat colpits en el passat, però això és clau, en el passat, i lligats a la guerra d’Irak. D’ençà les coses han canviat... Qui colpejà era al-Qaida o algun llop solitari posteriorment. La qüestió és que amb l’emergència d’EI o Estat Islàmic, al-Qaida és percebuda a la resta del món musulmà com una qüestió antiga, finiquitada. Un moviment escapçat, els quals líders han estat eliminats, i a més, un moviment amb base a l’Afganistan, una regió marginal i poc ben considerada al si de la umma o comunitat de creients musulmana. Afganistan com una regió/país poc evolucionat o atractiu i que no pot per tant exercir una gran fascinació a nivell col·lectiu.

Estat Islàmic, en canvi, sí és un moviment actual i al bell mig del cor de la nació musulmana, a cavall de Síria i l’Irak val a dir, els països del mitològic Damasc Omeia i el Bagdad Abbasí per ordre cronològic. Cert que la Revelació corànica es produí a la Península Aràbiga i que tant la Meca com Medina conserven una preeminència a nivell simbòlico-religiós com les ciutats on governà Mahoma i la ciutat on nasqué. Tot això, insistim, a nivell religiós, car a nivell polític, les dues grans capitals són Damasc i Bagdad i d’allí gran part de la resta del món. El Caire i Egipte, resseguint la costa mediterrànea fins al mític al-Andalus i la esplendorosa Córdoba califal, o vers l’est fins a la Índia o les planes centre-asiàtiques. Foren segles d’esplendor cultural. Per a un país i poble marginal com l’àrab, criat a l’aspra i desèrtica península homònima, el fet de veure’s amos de mig món ve a representar l’eufòria d’aquell pobre que de sobte guanya una loteria. Passsar d’ésser dominats i envoltats de poderoses i velles cultures com la persa, romana o grega, a dominar ells i arravatar-li’ls els territoris. Si rellegim la llista de pobles, grecs, romans o perses, veurem que tots ells pertanyen al passat. Amb els temps, els turcs, un fet mai acceptat de bona gana pels abans orgullosos àrabs, reconqueriren per a domini propi els territoris abans àrabs i fins i tot traslladaren la seu del Califat a Estambul...  

L’hora de la decadència havia arribat, i els turcs també començaven a ressentir-se’n. A l’est de l’Europa, aquella regió abans endarrerida, noves nacions s’alçaven fortes. I no parlem d’Espanya i Portugal que bastiren grans imperis colonials oceànics d’abast mundial; parlem de França i Anglaterra. Parlem de la Il·lustració Francesa i la posterior Revolució Industrial anglesa. Per als musulmans, i cal entendre estos en general com saudís car la minoria de dita nació dicta els preceptes religiosos per a la majoria de la resta de musulmans no saudís, França és el dimoni. Vegem per què...

Amb la revolució de 1789, l’anomenada per definició i amb majúscules Revolució Francesa, a ulls dels àrabs, el poble francès comet un crim horrible, el d’alçar-se contra les seues autoritats. Això de decapitar un rei i instal·lar una república on qualsevol pot ser elegit democràticament atenent a la seua vàlua personal, xoca amb la seua concepció autocràtica. La font del seu poder és altra i mai popular sinó divina. Déu, mitjançant el seu profeta, ha parlat, ha afavorit als saudís per damunt de la resta de nacions musulmanes o no del món. És ací on nasqué el profeta Mahoma i rebé la Revelació corànica que més tard s’escamparà. El món –segons ells- els deu això... Ells són els elegits per mandat diví, cóm acceptar llavors un sistema que no té res de diví com el francès i en el qual la gent és simplement elegida per votació? La resposta és de cap de les maneres.

Anglaterra es decanta pel mercantilisme, més inofensiu, però França més idealista, proclama que el futur de la humanitat passa per la divisa de la seua revolució: liberté, égalité et fraternité... Analitzem punt per punt cadascun d’estos preceptes a ulls d’un ulema musulmà. Llibertat, quina llibertat? Déu no ha parlat d’això sinó de submissió, el valor literal de l’arrel semítica s/l/m que dóna Islam (o salam = pau, contradiccions d’una llengua complexa). Igualtat, cóm dimonis igualtat? Si tots són o van a ser iguals al món, en què quedaria el seu poder? En res, els deixarien de seguir els més de mil milions de persones que es declaren seguidors de l’Islam en tant que religió arreu del món. A més, el profeta ja va deixar dit que calia donar almoina. L’impossible igualtat ha de ser corregida per la caritat. L’autèntic ordre social no és doncs el francès sinó el d’una minoria privilegiada, atenent això sí per precepte diví la justícia a la Terra, donant almoina a la majoria de pobres... Finalment fraternitat. Un altre desgavell, tots saben –o això pensen ells- que l’home no és bo per natura, de quina fraternitat parlem llavors? Un altre concepte equivocat... Conclusió, França s’equivoca atacant l’autoritat, decapitant al rei, i a més expandeix arreu del món conceptes subversius com ara la llibertat, la igualtat i la fraternitat... França ha de ser per tant colpida.

Postscriptum- Tot això de més amunt són explicacions racionals, veiem ara un altre fet que potser no és tampoc menor... La major part de països àrabs o musulmans, han estat fins a fa poc, en alguns casos ni cinquanta anys, en mans de potències colonials estrangeres, com ara l’Egipte que era britànic o Líbia que era italiana. La major part de països, i els més grans o simbòlicament importants, estaven en mans franceses, com ara Tunis o l’Alger, o Síria i el Líban, per no parlar de molts altres a l’Àfrica Negra. A més de totes les causes racionals per oposar-se a la llibertat, igualtat i fraternitat, hi ha el desig de venjança contra qui t’ha sotmés.

Voldria equivocar-me, però en un moment d’alta natalitat musulmana i inacció occidental, els atemptats de París no seran un cas aïllat. En vénen molts més.

 

Lluís Alemany Giner

Bucarest a 23 de novembre del 2015.

PARIS, BERLIN O RABAT?

Parlant amb el meu cosí i la seua parella, dissabte, després de dinar, va eixir el tema de la identitat dels pobles, o de les nacions; tant fa. Personalment, per deformació, em considere francés quant a mirada perquè, per tot arreu, hi veig les petjades parisenques. Per contra, l’altra deformació és la germànica, quant a pensament i lectures. De tota manera, este punt de vista és el de hui... demà pot canviar perquè sóc lliure per fer-ho i no he de donar explicacions a ningú.

Quan vam tractar la identitat espanyola, de sobte em vaig quedar sorprés perquè, ací, no hi ha hagut il·lustració; si cal, algun novator o altra gent com Feijoo, Jovellanos o Mayans, preil·lustrats o il·lustrats, tots deixebles del corrent erasmista que va ser ràpidament desactivat, o transformat, en el millor dels casos. La importància de l’estudi de Mestre Sanchis, per exemple, rau en el simple fet de trobar espurnes lluminoses entre la penombra contrareformista, més que a demostrar la possible flama que pren d’estos focus aïllats; afrancesats ―ara podria seguir amb la Guerra del francés i tot això de l’odi i l’enveja. Els estudis de Sanchis reprenen la formidable tesi de Bataillon lligada a recerca de les petjades erasmistes, poc evidents perquè es van transformar o reprimir, i que s’han d’interpretar des dels seus canvis.

En definitiva, es pot concloure que, si repassem la visió afrancesada de Madame d’Staël quan analitza l’Alemanya, la seua tesi es basa en dues parts: la il·lustració teòrica és alemanya mentre que la pràctica és francesa; i les dos interactuen. França fa realitat el somni alemany, podríem dir. La repercussió ―en contra de les tesis de Mestre Sanchis― pren forma de Révolution sota el símbol de la guillotina. A França hi ha una notable reducció de nobles i de privilegis, amb la consegüent separació ―a més del cap del cos― d’eixe important passat medieval de Carlemany que ara tant es reivindica, mentre que, a Alemanya ―recordem que només és teòrica―, la guillotina no actua i el vincle medieval continua viu hui dia.

L’Alemanya actual s’articula sobre petjades de l’Edat Mitjana, com ho són els Länder, representats en la seua cambra territorial i amb poder polític real. A França, la République postil·lustrada elimina tot vincle medieval i s’articula mitjançant la racionalitat provincial. España manté els seus Länder, sense poder estatal real (amb un Senado inútil) i una divisió provincial il·lustrada des de les Cortes de Cádiz. Però, el més greu de tot és que, ací, l’Edat Mitjana va ser àrab, Erasme ens va rebutjar per semititzats, la Il·lustració va passar per les foranes i va tornar El Deseado.

Salvador Sendra Perelló

HOLLANDE ET GALLET

Ser un seguidor de la premsa francesa té molts avantatges. Per exemple, hui escriu un periòdic que Hollande i Gallet ja s’han deixat vore junts en un acte oficial, i eixes són les notícies que m’agraden, a mi. La resta, les llig com qui fa exercici: per intentar mantindré un nivell acceptable de francés.

Llegir Madame Staël ha estat un gran plaer, concretament, De l’Allemagne, un llibre que li costà l’expulsió de França per no sotmetre’s a la censura. El volum que jo tinc és molt interessant i no està censurat, tot i que marca els apartats que le gouvernement va voler eliminar, a l’inici de 1800. Una dona valenta per a una cultura potent d’un país admirat.

Staël va descriure l’Alemanya, i ho va fer des de la perspectiva d’una francesa que hi transita. Sempre, el referent estava a França, l’estat que la fer fora perquè va voler evitar la censura del seu llibre. Però, Madame creia en el seu país i en qui l’habitava, i només cal llegir el llibre per adonar-se’n. La cultura (les cultures), l’idioma (els idiomes), la religió (les religions), el paisatge (els paisatges), la gent (les gents), etc. Quasi res se li va escapar a esta magnífica senyora, ni tan sols la literatura ni la filosofia! L’apartat que tracta la música és més fluix, tot i que té un valor inqüestionable per entendre Alemanya...

En cada comparació hi apareixia França. En les descripcions, o en les referències a l’esprit d’Alemanya, sempre hi està present la République com a referent, i eixe és un costum que tenen els francesos quan viatgen per altres indrets i que va perdent-se. Potser, els valors de referència que acompanyaven els ciutadans gals van afeblint-se, a poc a poc, i ells en són conscients. Sarkozy també n’és conscient, i ha reaccionat canviant el nom de l’UPM pel de Les Républicains. Chateaubriant, altre il·lustre exiliat de l’època d’Staël, ja reflexionava sobre l’aguant del seu país en observar les restes de Mègara.

El batec il·lustrat francés s’alentix, per no ser més pessimista encara. La causa, segurament serà plural i variada, com ho sol ser sempre... Els economistes, et diran una cosa, els historiadors, una altra, com el filòlegs, els científics o els filòsofs. No obstant això, la Il·lustració francesa va ser un referent, fins i tot per als romàntics alemanys, que ara s’està perdent massa ràpid. Podem pensar que es tracta d’un nou ordre mundial o, per contra, també podem aventurar-nos a plantejar si, en l’èxit, hi consta també el declivi. Jo opte per esta segona lectura i m’aventure a dir allò que deia Chateaubriant en visitar Jerusalem que, «de les grans civilitzacions, l’única que resistix és l’hebrea», amb les seues derivacions ―afegiria jo.

Mentre Hollande i Gallet passegen i es deixen vore, el declivi francés estarà més protegit. El problema el tindran quan s’amaguen perquè esta relació siga una cosa mal vista. En eixe cas, la cosa empitjorarà notablement perquè les derivacions hebrees hauran demostrat la seua força i, com ja s’ha explicat abans, són les úniques que aguanten, passe el que passe.

Salvador Sendra Perelló

Màgia.

Tommaso Campanella va ser un frare dominicà a cavall dels segles XVI i XVII, que pel seu racionalisme, tot i que teocràtic, va conéixer èpoques –més aviat dècades- d’empressonament. No era recomanable desafiar l’autoritat del vicerrei espanyol a Nàpols ni la posició oficial de l’església. No entrarem en detalls ara sobre un personatge que ja mereix una extensa entrada per a ell sol. Va córrer la veu que havia inventat un sistema d’emmagatzematge de vastes quantitats d’informació, i els poderosos de seguida van voler ser sabuts sense patir massa... el problema és que el frare que no va negar el mètode, va dir que no tenia res a veure amb màgia sinó amb estudi... Això li va costar una temporadeta d’encarcerament, i és que: així qualsevol!

Vegem ara a sant de què citar a l’autor de “la Città del Sole”, una república teocràtica, una readaptació al seu segle de la ciutat ideal platònica, i per a això canviarem de subjecte, de lloc i d’època.

Fa molts anys, esperant un avió a un aeroport que ja he oblidat per a anar a un altre lloc que ara mateix ignore, una breu notícia al The Herald Tribune (crec que encara no es deia International Herald Tribune), em va cridar l’atenció. A Califòrnia s’havia desmantellat una xarxa d’estafadors de vi. Sembla ser que dita xarxa guanyava venent com a cars, selectes vins internacionals, beuratges de baixa qualitat. El problema és que la xarxa portava operant molt temps i no va ser descoberta pels usuaris, val a dir les persones estafades per pagar preus exorbitants per vins mediocres, sinó per les autoritats. Ara, farà poc més d’un mes exacte, amb motiu del pont de l’1 de maig, em trobava viatjant per França amb destí a Bèlgica. A l’estació de Lille vaig comprar un bitllet per portar-me a Brussel·les, on canviaria tren per arribar fins a Gant, la meua destinació final. El tren escollit, el primer que passava, era l’EUROSTAR,  el que travessa el canal de la Manèga mitjançant un túnel subaquàtic i que connecta diàriament  dita ciutat amb París i Londres. Vaig fantasiejar un poc sobre el fet d’anar en tren per baix la mar, cosa que en el meu trajecte no succeïa, ja havia passat, i em vaig dedicar a analitzar la gentada al meu costat, severs eurofuncinaris o homes de negocis, o els estàndards de qualitat. Passada la impressió inicial i atovat per un paisatge pla i un dinar copiós, em vaig dedicar a fullejar diaris, ara francesos, ara anglesos o belgues a més d’algun altre, i vet ací que a un dels diaris anglesos, el Daily Mail, un tabloïde, veig una curta notícia que relliga siga amb l’accés fàcil que cercaven les autoritats al saber en temps de Campanella -i també ara per què negar-ho i no només les autoritats!-, que amb l’estafa dels vins a Califòrnia.

El títol, molt signficatiu de la premsa sensacionalista, deia: “Trick that turns plonk into Chablis”... val a dir, el truc, la *maganxa que converteix garrafó en Chablis, i cita un afamat vi francès. Segons un estudi del Journal of Marketing Research, s’havia donat a beure tres tipus de vins a un ampli grup de gent. El primer vi barat, garrafó, el segon mitjancer i el tercer bo, val a dir, car. Als participants se’ls hi havia dit que provarien cinc vins de preus ascendents en este ordre, 3, 6, 22, 28 i 55 lliures. En les proves lliures, no massa concluents, la gent no diferenciava massa uns i altres, però a les induïdes per preus es va comprovar com la gent apreciava clarament com a millor aquell que li havien dit que era el més car, independentment d’haver provat el de més baixa qualitat dels tres ofertats. Efecte placebo se li diu això en medicina... Sembla que la gent està disposada –fins i tot predisposada- a deixar-se influir per allò que li diuen, i vet ací la cascada publicitària del món modern.

Verdi, a la seua òpera “Rigoletto”, canta la donna è mobile... Vistes les coses, sembla que no només la dona és mòvil, mutable en el gustos, que a això es referia, sinó l’home que trau a sopar a una dona i no li importa pagar una fotracada per un vi mediocre atès que el preu se’l pensa cobrar després en carn, i a més ell, de vins no entèn res, si és car serà bo, què dimonis!  

Lluís Alemany Giner

Bucarest a 31 de maig del 2015

MICHEL HOUELLEBECQ ESTÀ UNA MICA DESPISTAT

Resulta interessant fer una crítica literària sense haver llegit el llibre de referència i, com no, un repte que em fa aproximar-me al pensament dels tertulians de la televisió que, sense tindre ni idea de res, parlen de tot i, a més, fan creure als telespectadors que saben el que diuen. Hui, per primera volta, em sent un Albert Rivera, o siga, un ignorant amb un discurs superficial i farcit de tòpics que li posa cara a la vida. Jo no duc trages cars: quina putada!

He estat fullejant una entrevista que li han fet a l’écrivain maudit d’este inici de segle, a França. Hi havia una foto però vaig a fer-me l’ànim de no comentar-la per a no descentrar-me del propòsit de l’escrit perquè, si entre en la vestimenta, les postures i tot això, em descentre. La cosa està en un parell de comentaris que feia este home a causa de les preguntes de l’entrevistador. Tractaven sobre els musulmans i la seua visió del món.

Per si no ho sabeu, este home ha escrit un llibre bastant polèmic sobre la possibilitat que França siga governada per un partit musulmà. Liberté, égalité, fraternité et laïcité es poden considerar els puntals de la République Française, i Houellebecq culpa de la desfeta dels pilars de l’estat a la mediocritat dels polítics. El seu llibre resulta un toc d’atenció per a qui creu que encara roda la cosa per França i proposa el cas contrari en què la democràcia fa arribar l’enemic al govern; però l’enemic dels principis de la République, no dels seus habitants.

En un dels comentaris deia que els musulmans no entraven a valorar els avanços de la ciència ni l’evolució de la natura, i tenia estos silencis com a positius. Perfecte! On ha viscut este home fins ara? No deu saber que l’escolàstica, el sistema filosòfic-religiós que dominà l’Europa cristiana al llarg de l’Edat Mitjana deia precisament el mateix. I, pot ser que no sàpiga que esta filosofia va resultar de l’adaptació de les teories aristotèliques que arribaren via musulmana, d’Averrois i d’Avicena, principalment. Però, si fa una resta, aviat s’adonarà que de tot això ja fa quasi mil anys.

Els musulmans estan tan avançats ara com fa eixos mil anys, en la teoria; els comentaris sobre la pràctica, me’ls estalvie per no generalitzar. Els seus avanços científics també es poden consultar en les diferents publicacions especialitzades que hi ha. I, que conste que no qüestione res d’estos indrets ni d’estes persones, sinó que, al contrari, qüestione la ignorància de l’escriptor de moda a França. I faré un pas més enllà i diré que si estes persones es consideren els intel·lectuals de la République i desconeixen el rerefons de les seues afirmacions, em fan reflexionar i dir que els polítics francesos són molt bons, només per comparació amb els seus pensadors, si és que esta personeta es troba considerada coma a tal. Per cert, se m’ha oblidat criticar el llibre...

Salvador Sendra Perelló