Les pensions no
són cap problema, que no vos enganyen! En altra ocasió ja vaig escriure que el
problema eren els gestors, que no sabien massa bé on estaven; o sí... Perquè
tot apunta a les tallades que podrien repartir-se els bancs i les asseguradores
per gestionar tot eixe capital, o siga, a la privatització del sistema, o de
part d’ell. Ara bé, cal recordar que el capital màxim garantit per a cada
persona és de 90000 euros i que, per tant, no convé estalviar massa diners si
no es desitja córrer amb el risc de poder-los perdre. I amb eixa xifra, un bon
bevedor de vi i fumador d’havans no en té per a gaire... Però, si es tenen
diners en els bancs d’altres estats, com per exemple a Suïssa, este capital se
sol garantir per complet i, com a resultat, la qualitat de vida d’un jubilat
pot millorar ostensiblement, així com la seua tranquil·litat. La primera
solució és la següent: si vols retirar-te i viure amb dignitat, obri’t un
compte amb un pla de pensions, però fora d’España!
L’altra, i no és
menor, perquè està farcida de demagògia, és la solució que ningú comenta perquè
elimina el problema des de la seua base. A mi, i fa uns quants anys que em
relacione amb l’administració pública, sempre m’han dit que la caixa d’entrada
és única, mentre que les d’eixida són les que necessiten de caixonets. Per
tant, i si pensem que l’Administración del Estado és administració pública,
només ens caldria que recordaren allò que no tenen cap problema en repetir-nos:
que l’entrada de diners a l’Administración és mitjançant una caixa única, i que
allò que han de tindre en compte és que el caixonet d’eixida estiga sempre ple.
No valen les excuses: o tots blancs o tots negres! D’altra banda, si haguérem
de pensar com es paguen els sous dels jutges, dels senadors, dels secretaris,
dels parlamentaris, dels mestres, etc., pensaríem de seguida que es fa des
d’eixa caixa única, no?, quan es repartixen els diners cap a les altres
caixetes. I quina és l’entrada dels diners? Doncs, els impostos en general,
perquè no hi ha un impost específic per a cada pagament. Per tant, això del
pagament a la Seguridad Social no és més que una fal·làcia mal intencionada
que, en el cas remot que fóra real, no cal més que augmentar les cotitzacions,
si no en nombre de persones (perquè diuen que encara hi ha molt d’atur), sí que
es pot fer en la quantitat de diners, per a seguir pagant.
La finalitat de
la mentida no és altra que fer-nos retornar al primer paràgraf i anar creant el
degoteig de dubtes que aplanen el camí cap a la privatització del sistema
d’estalvi, perquè, amb una mica més d’insistència ja assumim, primer, que els
polítics són uns bons gestors; segon, que nosaltres tenim la culpa perquè
treballem poc i vivim massa anys; tercer, que España és un «Estado de derecho». Ui, que se m’ha
colat l’última afirmació de manera fal·laç! Per això, m’interessa recordar que
abans d’«Estado de derecho» hi ha les
paraules «social y democrático», però
que ningú ja les recorda: «Estado social
y democrático de derecho». Rabets de pansa!
Salvador Sendra
