MICHEL HOUELLEBECQ ESTÀ UNA MICA DESPISTAT

Resulta interessant fer una crítica literària sense haver llegit el llibre de referència i, com no, un repte que em fa aproximar-me al pensament dels tertulians de la televisió que, sense tindre ni idea de res, parlen de tot i, a més, fan creure als telespectadors que saben el que diuen. Hui, per primera volta, em sent un Albert Rivera, o siga, un ignorant amb un discurs superficial i farcit de tòpics que li posa cara a la vida. Jo no duc trages cars: quina putada!

He estat fullejant una entrevista que li han fet a l’écrivain maudit d’este inici de segle, a França. Hi havia una foto però vaig a fer-me l’ànim de no comentar-la per a no descentrar-me del propòsit de l’escrit perquè, si entre en la vestimenta, les postures i tot això, em descentre. La cosa està en un parell de comentaris que feia este home a causa de les preguntes de l’entrevistador. Tractaven sobre els musulmans i la seua visió del món.

Per si no ho sabeu, este home ha escrit un llibre bastant polèmic sobre la possibilitat que França siga governada per un partit musulmà. Liberté, égalité, fraternité et laïcité es poden considerar els puntals de la République Française, i Houellebecq culpa de la desfeta dels pilars de l’estat a la mediocritat dels polítics. El seu llibre resulta un toc d’atenció per a qui creu que encara roda la cosa per França i proposa el cas contrari en què la democràcia fa arribar l’enemic al govern; però l’enemic dels principis de la République, no dels seus habitants.

En un dels comentaris deia que els musulmans no entraven a valorar els avanços de la ciència ni l’evolució de la natura, i tenia estos silencis com a positius. Perfecte! On ha viscut este home fins ara? No deu saber que l’escolàstica, el sistema filosòfic-religiós que dominà l’Europa cristiana al llarg de l’Edat Mitjana deia precisament el mateix. I, pot ser que no sàpiga que esta filosofia va resultar de l’adaptació de les teories aristotèliques que arribaren via musulmana, d’Averrois i d’Avicena, principalment. Però, si fa una resta, aviat s’adonarà que de tot això ja fa quasi mil anys.

Els musulmans estan tan avançats ara com fa eixos mil anys, en la teoria; els comentaris sobre la pràctica, me’ls estalvie per no generalitzar. Els seus avanços científics també es poden consultar en les diferents publicacions especialitzades que hi ha. I, que conste que no qüestione res d’estos indrets ni d’estes persones, sinó que, al contrari, qüestione la ignorància de l’escriptor de moda a França. I faré un pas més enllà i diré que si estes persones es consideren els intel·lectuals de la République i desconeixen el rerefons de les seues afirmacions, em fan reflexionar i dir que els polítics francesos són molt bons, només per comparació amb els seus pensadors, si és que esta personeta es troba considerada coma a tal. Per cert, se m’ha oblidat criticar el llibre...

Salvador Sendra Perelló

França i l'islam

Una casualitat, tant l’atentat de caire islamista contra el setmanari satíric francès Charlie Hebdo com l’eixida a la venda de “Soumission”, la darrera novel·la del sempre polèmic escriptor francès Michel Houellebecq, van tindre lloc el mateix dia, el 7 de gener.

Atès que el llibre tracta sobre la possible presa del poder a França per part d’un partit islamista, desgraciadament la publicitat no podia ser més tràgica ni gratuita. Fa un parell de dies, per part d’un conegut em va arribar dit llibre directament des de dit país, i he decidit escriure quatre ratlles al respecte ara que a punt estic d’acabar-lo. No vull que la fi em condicione l’escriptura, de mode que escric amb la lectura avançada però no finalitzada.

D’entrada el títol ja no és casual, “Soumission”, val a dir submissió, que és la traducció al francès o llengües neollatines de la paraula àrab “islam”. Amb la mateixa arrel s-l-m, es formen també altres paraules com “salam”, amb el significat de pau, com en la coneguda frase de salutació “as-salam ‘alay-kum” o la pau amb vosaltres, que és també una frase cristiana per ser totes dues religions d’un mateix tipus, monoteistes i revelades a profetes, a un mateix espai geogràfic, l’Orient Mitjà.

A Michel Houellebecq se’l califica sovint de polemista però en realitat ell no fa sinó retratar el buit existencial de gran part de la societat actual. Allò que Edward Hopper feia amb pinzell i poca vida, retratant l’Amèrica profunda, Houellebecq ho fa amb França, una França occidentalitzada de manera que no només els francesos es veuen reflectits. Paraules com éffarement, malaise, vide, són bàsiques a la seua obra, paraules que en valencià ras i curt resumiríem com a desfici, malestar. Una societat que en principi ho té tot, és rica i democràtica, però es desfa en neurosi i infelicitat col·lectiva. 

Houellebecq no ensalça l’Islam, tot i que tampoc el denigra. Allò que a ell li interessa demostrar és que si l’Islam acaba establint-se a Europa, i obtenint el poder mitjançant eleccions a un país de la talla i importància de França, ho fa per debilitat dels propis europeus.

Sovint s’apuntava com a  paradoxa el fet de que el nazisme arrelara al país més cult d’Europa, la pàtria de Beethoven, Bach, Wagner i altres tantes personalitats; ara la paradoxa és que l’Islam, val a dir la submissió, la obediència cega a uns postulats immanents d’origen diví s’instal·le a França, el país del Drets de l’Home, de la Il·lustració, de la raó cartesiana. Jo personalment ho lamentaria molt.

La nostra cultura europea és de base greca, una base que els romans amplien i exporten a tots els cantons del gran continent i a les dues vores del Mediterrani, però després de caiguda Roma i el segrest de la cultura per part de la Església durant la llarga Edat Mitjana, qui ens prepara per al futur de llibertats personals i civils, és França. A França tots li devem molt. Les manies que les curen els metges però la submissió a religions no pot ser mai la via d’encarar una existència, com a mínim al meu parer.

A tot això, i per no fer-ho més llarg, recomane la lectura del llibre com un exercici de ciència ficció, allunyat de la realitat, sí, però no tant. Borges deia que les heretgies a témer són aquelles subtils, aparentment inofensives, que aquelles destrellatades, ja cauen soles pel seu pes. En este llibre, l’Islam arriba democràticament al poder, el problema és que la democràcia, una invenció grega, no entra en els seus postulats semítics.

Lluís Alemany Giner.