Pedro Sánchez i la monarquia republicana.

Recentment Pedro Sánchez ha declarat a la CNN que el Rei representa els valors de la II República. Els comentaris negatius han saltat com alarmes, com pot mai representar un rei una república és la frase més amable i conseqüent. Vistos els fets, anem per pams, existeix un dissociació de destinatari entre els que es manifesten contra les declaracions de Sánchez i ell mateix, l’home que, de fet, profereix dites declaracions...

L’eterna lluita entre la pràctica i la teoria. Qui observa que un rei mai pot representar una república encerta, en el pla teòric, en el pràctic, la raó está de part de Sànchez... Perquè? Per que Sànchez, com qualsevol altre polític, viu en el més estricte present i una figura aglutinadora com la del rei és vital per a un polític com ell incapaç de suscitar adhesions. Cal recordar que anem a noves eleccions per l’impossibilitat de trovar socis de govern?

Reanalitzem Sánchez i veurem, quin tipus de fidelitat ha de tindre ell per una República que finalitzà quan ell encara ni havia nascut? És just que paguen els fills pels pecats dels pares? Allò que Sánchez vol dir és que l’actual monarquia espanyola amb Felip VI al capdavant és una democràcia, i per tant un soci fiable. Què ha portat a Sánchez, teòric líder d’un vell partit federalista a optar per un rei quan els seus antecessors donaren la vida per la república? La resposta és l’actual context polític. El passat és passat per Sánchez i la fidelitat al passat, en un polític mai pot condicionar el present, val a dir la pròpia supervivència. La pèrdua del poder implica el guany del mateix per part dels oposants.

Sánchez degué lluitar contra el poderós candidat oficial de la filial andalusa, Susana Díaz. Personalment crec que tots eixim guanyant: entre Sánchez i Díaz, Sánchez. A l’esquerra Pablo Iglesias, que amb postulats maximalistes, tot i que amb raó per haver-lo fet president en recolzar la moció de censura, ha dinamitat qualsevol possibilitat d’acord. Iglesias ha actuat amb aquella màxima d’apuntar alt, de demanar quan més millor, que total sempre te’n donaran menys... A més, amb l’escissió d’Errejón, tot esdevé més fàcil, per Sánchez era qüestió de seure còmodament i observar la lluita fratricida entre els representants de l’esquerra purista... Només cal esperar i collir els fruits.

Pel suposat centre, Ciudadanos s’ha mostrat tan inconseqüent que no paga parlar d’ells. Arribem per tant, al vell enemic, a la possible reeedició dels bells i vells moments de quan el PSOE només se les havia de veure amb el PP. Sánchez no es Gónzalez o Zapatero i Casado no és Rajoy, Fraga o Aznar.

El món sovint ha mirat Espanya com un territori volàtil on les passions sovint han ofegat les raons. Eliminats Ciudadanos i Unidas podemos, Sánchez pot vendre cara a l’estranger les bondats del seu mandat que permetrà finalment una “Grosse Koalition”. Quina finor i maduresa, quant de bé li devem tots!! Ras i curt, en clau externa, Sánchez es crea un aura d’estadista.

En clau interna, la més habitual, la més important, pactar amb el PP permet a ambdós laminar aquell molest mosquit del problema català. Després dels previsibles disturbis que la sentència per als encausats pel “procés” durà, serà necessari reaplicar de nou el 155. Sense el PP al costat, Sánchez, que vol aparéixer com a moderat, passaria per radical, algú igual als seus denostats enemics. Casado, en canvi, mancat d’autoritat havent obtingut els pitjors resultats mai del PP en qualsevol elecció, en guanyaria fent creure a tots que si finalment s’ha optat pel bé nacional, entenent l’aplicació de nou del 155, és perquè ell li ho ha exigit a Sánchez. Tots contents i el rei mirant-ho tot de lluny.

La raó, totes eixes coses teòriques, per a algun altre dia... Com als bars on hi ha taulellets satírics del tipus “hoy no se fia, mañana sí”, en el camp polític es viu en l’etern present que justifica presentar un monarca com a model d’una república...

Lluís Alemany Giner

Bucarest a 29 de setembre del 2019.

CRISI

Ja sé que no deuria haver escrit esta paraula, però no ho he pogut evitar. Si escriure a un blog ja significa que hi ha una potencial llibertat d’expressió –sempre que no te’n vages de la pinça—, s’ha d’aprofitar l’avinentesa. A més, sempre he cregut que he d’adreçar-me a persones adultes i amb esperit crític, sense intentar adoctrinat ningú, perquè jo menge d’altres coses, i bec... Els diaris, les televisions, les ràdios i altres productes semblants es dediquen a manipular a canvi de beneficis, amb un estil d’agència i un ordre premeditat. Escullen allò que volen que siga notícia i com ha de ser. El periodisme s’ha acabat fa temps i, per rematar-lo, els seus practicants no saben escriure, ni parlar. No podem demanar-los més, com per exemple, que pensen per ells mateixos!

No s’ha pogut formar govern –i ara és quan deu abandonar la lectura qualsevol persona crèdula i manipulada— perquè s’aproxima una crisi. I, com n’estic tan segur, d’eixa aproximació? Perquè han passat deu anys des de l’anterior: la resta és un càlcul matemàtic. Però, per fer-hi front, caldrà de nous ajustaments fiscals, i dubte molt que Podemas els acceptara sense més perquè les seues propostes no es troben en la línia del liberalisme, tant del de dreta com del de centredreta o del progressista; tant fa.

A Biàrritz, li degueren llegir la cartilla, a Pedrosánchez: retallades i apujades d’impostos o retallades més grosses. Catalunya –i que em disculpen els seus habitants (i habitantes)— no és tan important, i cal dir-ho perquè, de les coses transcendentals, no se’n parla, i de Catalunya hi han parlat. Crec que amb el Brèxit, la guerra comercial entre Xina i EE.UU., la nova crisi del petroli amb Iran, la desacceleració alemanya i alguna cosa més sumada a la catastròfica data de la dècada, n’hi ha més que suficient. Catalunya, al cap i a la fi, és un problema judicial, que no polític, de moment.

Ara ja sabeu per què no hi ha hagut govern, tot i que els votants del PSOE i les de Podemas en volien: es diu dèficit. Ara ja sabeu quina és la major crisi de la democràcia: que els governats i els partits polítics no governen per al poble, ni el representen.

Salvador Sendra

LA BOLA DE CRISTALL DIU QUE HI HARUÀ ELECCIONS

Resulta interessant comprovar que te’n vas de vacances i, quan tornes, tot roman igual que t’ho has deixat: la casa, el cotxe, les penúries econòmiques, els governs... I ací és on tot resulta més graciós, perquè la formació del gobierno està com estava, tot i que els gobernantesdiguen que no n’han tingut, de vacances, i que han estat treballant tot l’estiu.

Quan connectes la ràdio, unstertulianos –i unestertulianas— que tant saben de tot, diuen que hi haurà eleccions, però els altres, també de la mateixa professió, diuen que no n’hi haurà, perquè s’arribarà a un acord en què el PSOE sodomitzarà Podemas –això sí, amb vaselina. El meu punt de vista és del tot racional, i càndid, perquè he estat desconnectat durant un mes. A més, l’objecte infal·lible que aporta la nitidesa necessària per a qualsevol anàlisi és la bola de cristall, i li he tret la pols només he arribat. Com a apunt final a la reflexió sobre tertulianos/as, he de dir que viuen d’això perquè la seua opinió és messiànica, apocalíptica i, normalment, treballen a sou.

Hi haurà eleccions! Ho afirme amb tota la rotunditat perquè no hi ha altra solució. Hi haurà eleccions si no s’aconseguix formar l’esperat gobierno i hi haurà eleccions si se n’aconseguix formar. En el primer cas, és del tot evident perquè hi hauria l’obligació legal de fer-ho. I, en el segon cas, i pensant que hi haja una majoria suficient per iniciar la legislatura, és perquè esta durarà quatre dies.

Si no hi ha un gobierno de coalició, ben pactat i segellat, les possibilitats que allò que isca de la negociació dure més d’un any i mig són ben poques, perquè tots, i totes, estaran pendents de les estadístiques, i un gobierno necessita d’unpresupuesto per a tirar endavant, i no sols d’una negociació per a la seua formació. Si el PSOE intenta derrotar els seus socis en la composició de l’ejecutivo, els socis no li ho perdonaran en la tramitació dels comptes, i exigiran més pressupost per a unes partides concretes.

La bola de cristall, tot i que no encerta a dir si seran ara o d’ací un anyet, ho deixa clar: hi haurà eleccions en breu. I l’assessor del PSOE, que es desviu controlant estadístiques, sap que amb la presentació dels presupuestoscontrolarà l’agenda i el calendari.

El mag Merlí

ESCANYA

Acabe d’escoltar que Pedrosánchez no ha pogut formar el govern amb Podemas i, la veritat, no m’ha estranyat gens. Ho deien uns tertulianos que parlaven sobre els blocs que formen l’actual Congreso: d’una banda, els progressistes i, d’altra, els conservadors. No sé per què, a Ciudadanos hi ha qui l’ubica en el lloc dels liberals però no ho fa amb JxCat –o com es diga ara perquè estic una mica perdut amb este grup. Per contra, als catalans els situa amb els nacionalistes, i diuen que Esquerra també ho és, de nacionalista, mentre que Ciudadanos, no. I no ho entenc perquè els d’Esquerra diuen que són independentistes, i que no són nacionalistes com ho pot ser el PNB. Al PP, el consideren conservador, però ningú no diu que són nacionalistes, quan sempre estan envoltats de banderes, quasi a l’alçada de Ciudadanos, i, per rematar, diuen que el PSOE forma part del bloc d’esquerres, juntament amb Podemas que, alhora, està format per altres grups, entre ells, els Comuns –que casualment té el mateix significat que el lloc on es va a fer les necessitats; ja sabeu...—, o allò que pot quedar d’Izquierda Unida, si no m’enganye. I tot això sense entrar a definir Bildu –perquè no sé on ubicar-lo, la veritat— ni la resta de partits més xicotets. Però jo crec que tot és més fàcil, per definir els dos blocs: d’una banda, els nacionalistes españoles, i d’altra, la resta de partits. I els únics que poden moure’s, depenent dels seus interessos, són els del PSOE, que ara estan molestos perquè la resta d’españoles no els estimen i han d’ubicar-se entre el puzle –ara, estic pensant a canviar ja de paràgraf.

Escanya és una forma verbal, la tercera persona del singular del present d’indicatiu del verd escanyar que significa ofegar. Quan tens la veu escanyada és perquè sona fluixa i estranya, moltes voltes a causa d’haver-te empassat una mica de menjar pel vedat. I sí, ofegats estem una mica després d’haver-nos empassat tot el culebrón de la formació del Gobierno quan, en el fons, se sabia que no hi havia amor i que la parelleta veu el sexe com una prolongació del propi ego –no sé com m’ha pogut vindre a la ment el títol de l’article ni la relació amb el contingut, la veritat.

Albert, pensa que Pedrosánchez s’ha esforçat molt amb eixe 155 que ara ja ni anomenes, i que ell també és “muy español y mucho español”. No entenc per què no l’estimes una mica més. I que conste que t’ho dic a tu perquè a Casado no li ho puc ni esmentar, ja que ell està això: casado. I no voldria que la senyora es molestara amb el trio, perquè els progres i els liberals veieu la vida d’altra manera. A la prensa abans solia posar: “matrimonio liberal busca chic@ para un trío”. Vinga, va, Albert, participa, home –i ja veus tu com pot acabar una història quan et deixes portar i no atens cap tipus de tècnica d’escriptura.

Salvador Sendra

ACTA DE LA REUNIÓ DE PABLOIGLESIAS I PERDROSÁNCHEZ

10.22 h. Perdrosánchez obri la porta a Pabloiglesias perquè passe al despatx mentre li posa la traveta per tirar-lo a terra. Paloiglesias es recolza sobre la cadira de l’entrada evitant la fatídica caiguda, que podria estar interpretada com una claudicació, mentre regira i tanca amb força la porta, colpejant el front de Pedrosánchez, que ja es disposava a tirar-lo a terra d’una patada.

10.25 h. Una volta que s’ha superat el primer contacte, seuen un de cara a l’altre. Pedrozánchez demana per telèfon, a la becària, que li duga un cafè curtet amb sacarina, i una mica de gel –diu que és per al cafè però sé de bona mà que el vol per a posar-se’l al front— mentre que Pabloiglesias opta per una til·la, perquè diu que està nerviós, amb tres terrossos de sucre.

10.29 h. Mentre esperen la becària, arreglen una mica el despatx i escampen papers per la taula perquè diuen que la xicona li ho conta tot a Borrell, o a Borreli, o a Borrei, o a Borrel, o a Borrey, o a com li diguen! I Borre(?) ha d’estar sempre content perquè amenaça d’anar-se’n a Ciudadanos. De fet, diuen que li van haver d’arreglar el matrimoni amb Cristina Narbona perquè estiguera satisfet al PSOE perquè a Ciudadanos volien que festejarà amb Leticia Sabater –però açò ja no té res a vore amb l’acta; per tant, no cal que ho llegiu.

10.37 h. Arriben les begudes calentes i el gel, i la becaria, en observar l’escenari, fa com si creguera que han estat treballant, els líders polítics. Però, en dirigir-se a la porta per eixir-ne, la tanca d’una portada i es llança contra Pabloiglesias i li clava les ungles al braç i li mossega un dit, però Pedrosánchez intervé perquè creu que la senyoreta s’està encarnissant amb la víctima, i si li talla l’índex l’inhabilita per firmar, i li aporta l’excusa perfecta per trencar el pacte. Ara que, pensant-ho bé... La xica abandona el despatx arreglant-se els cabells.

10.43 h. Cada polític seu en una cadira i es posa a manipular el telèfon mòbil durant dos hores més. Cap a les 11.30 h Pedrosánchez va al bany a pixar i Pabloiglesias li furta un boli del PSOE.

Nota: Borrell,  Borreli, Borrei, Borrel, Borrey, o com li diguen està content perquè Pabloiglesias és un roigseparatista i un pacte amb ell no agrada ni a Merkel ni a Macron; no per separata, sinó per roig. Això primer, a qui no agrada és a Borre(?).

Firma el text el retrat del Rei Felipe, que ha estat present en tota la reunió

I FRANCO?

Ha acabat la campanya i s’han oblidat del Gran Patriota: Franco romandrà oblidat al Valle de los Caídos per un temps fins que el nou gobierno haja d’aprovar alguna mesura impopular o imposada des d’altres esferes; aleshores, emprendran, de nou, el trasllat del Dictador. La polseguera, de nou, enterbolirà l’atmosfera i tots sabem que amb poca visibilitat es treballa millor l’anonimat.

De moment, els sectors esquerrans estan del tot esvalotats a causa de les declaracions d’Alfonso Guerra en què deia una obvietat tan gran com que l’aliança més estable per al PSOE és amb Ciudadanos. I jo no sé per què la gent s’indigna del resultat d’una suma perquè, després, tots (i totes) amprem el mètode científic per avalar estudis i conclusions. Alfonso simplement ha fet això: una suma!

Ara bé, cal recordar que eixos de Ciudadanos tenen certes mancances en matemàtiques perquè s’autoproclamen els «líderes de la oposición», cosa que em du a pensar que, si escoltem les declaracions d’Alfonso, al poc de temps podrien autoproclamar presidente del gobierno el seu  Rivera. Posats a no saber sumar... Però, a més, això de les autoproclamacions està de moda, i ells ho accepten sense embussos, com per exemple a Venezuela.

I, si no en tenim prou, el líder del PP, el quasi presidente de España señor Casado, s’autoproclama dirigent d’un partit de centroderecha! Però ací no em vull mullar perquè hauria pogut donar-se el cas que l’home s’haguera separat del PP i estiguera promovent un partit nou: qui ho sap?

Ara ja teniu un resum de les darreres actuacions que he pogut esbrinar per la premsa española  i que he introduït anticipant la deixadesa del trasllat del Gran Patriota fins que al nou gobierno li calga  prendre alguna mesura impopular.

Salut

Salvador Sendra

SEÑOR SÁNCHEZ, NO INTENTE ENGAÑARME, POR FAVOR

Si hi ha alguna cosa que m’enerva, eixa és que em tracten com si fora un imbècil, i més encara quan ho fan aquells que m’haurien de governar, bé des del gobierno, bé des de l’oposición, i que ho fan amb els meus diners i la meua paciència. Ja em van intentar prendre el pèl dient-me que la pujada salarial estava condicionada per l’aprovació dels presupuestos, i era mentida. Quan vaig escriure sobre el tema, va quedar clar que era un simple decreto allò que sentenciava l’augment dels sous.

Ara, torne a estar enutjat amb aquells que m’intenten prendre per inútil; perquè no ho soc! Em diuen, tant el gobierno, com l’oposición, com els mitjans de comunicació seriosos que hi haurà eleccions aviat perquè el PSOE no pot aprovar els presupuestos que li permetrien seguir governant. I això és altra mentida! El gobierno no aprova eixos comptes perquè no eren unes previsions dissenyades per aprovar-se, si no, més bé, estaven redactades de cara a la galeria, com un inici de campanya electoral.

El gobierno pot aprovar eixe presupuesto en solitari, però no se’l creu, i això que ha estat ell qui l’ha redactat. Ni independentistes, ni Podemos, ni res per l’estil, perquè ningú no hi és necessari. Ha de lligar dita comptabilitat a una moció de confiança i, automàticament, comptes aprovats! Ningú no pot formar govern més enllà del PSOE i, amb una moció de confiança, si no se’n pot estructurar un de diferent, quedarien governant i amb el millor pressupost que mai s’ha fet en tot el món –que sembla ser que és eixe que no es pot aprovar.

Mentides i més mentides... d’uns i d’altres. Però, ja vos dic: l’avantatge d’escriure ací és que Rabosa no em diu què he d’escriure, ni com. No com en altres llocs. Altra cosa és que estiga o no d’acord amb el pla de Pedro Sánchez per a enfrontar-se a les noves eleccions, perquè crec que pot estar encertat. Això sí, Pedro, no cal que menysprees la intel·ligència de les persones perquè, com pots comprovar, sabem de què va el tema. De la resta de líderes, preferisc no parlar-ne perquè rara volta em sent interpel·lat. Au: sort!

Salvador Sendra

UN ASSESSOR HUMANISTA

Quan es va convocar la manifestació de Marid, ja vaig pensar que hi havia estat una jugada mestra del presidente Sánchez. Ho vaig estar parlant amb una persona que es dedica al periodisme i, al final de la festa per la unitat, crec que la meua intuïció estava encertada. Jo no sé com deu fer les coses el señor Sánchez com a presidente perquè no seguisc gaire la política, però allò que no em genera cap dubte és que es tracta d’una persona amb una interessant vessant analítica.

A més, soc conscient que no tota la faena és seua. Diuen els periodistes dels mitjans de comunicació de masses que les actuacions que prepara, les analitza amb un xicotet grup de persones molt properes a ell, entre les quals hi ha algun que altre assessor. Jo també ho faria perquè, si es té en compte que la gran majoria de presidents autonòmics i alts càrrecs del PSOE van estar en contra seua a les primàries, o siga, que van votar a favor de Susana, comunicar qualsevol cosa a aquells que s’han oposat des del principi a la seua presidència en el partit és molt més arriscat que deixar que s’assabenten després de prendre qualsevol decisió per personal que siga.

Sí ja era un encert col·locar Rivera i Abascal en la mateixa foto, encara ho ha estat més quan hom s’ha assabentat de la pobra xifra de manifestants. A més, i perquè la cosa no s’ature ací, el presidente mou la fitxa del dictador. Què ha de fer l’oposició? Tornar al carrer? Encara que ho faça només Abascal, la foto ja està feta, i els enllaços, també. A més, si una jugada com la del relator eixe, que ningú no sap què és ni a què es dedica, ell hi ha eixit beneficiat, de cara a l’opinió pública estrangera –la premsa internacional— això de fer una manifestació tan unitària just abans del judici de l’1-O pot entendre’s com una mena de pressió popular cap a uns jutges tan imparcials.

Finalment, si la manifestació ha estat una interessant victòria del presidente, ens hem de preguntar què passarà amb l’ordre de trasllat de les restes del dictador. Ara mateix, sembla que només es publique l’ordre del Consejo de Ministros, l’advocat de la família del mort hi presentarà un recurs davant del Tribunal Supremo. Però, si dit Tribunal els dona la raó i paralitza el trasllat de manera cautelar, eixe mateix imparcial Tribunal ha de ser qui jutge els presos independentistes.

No hi ha res com buscar-se un assessor humanista; o siga, algú que faça servir més el cervell i deixe de banda tantes estadístiques.

Salvador Sendra

L’IMPERATIU CATEGÒRIC

Zizek (amb Ž i ž) analitza l’imperatiu categòric de Kant i n’extrau unes conclusions clares: per a Kant, allò bàsic en la política, o siga, l’imperatiu moral polític, es basa en la publicitat. Per entendre-ho d’altra manera, un polític no ha d’actuar mai de manera contraria d’allò que ha dit públicament que hi faria. Per tant, i si tornem a la moral, qualsevol actuació no publicada o diferent a allò exposat és, en essència, dolenta. Jo, com no podia ser d’altra manera, m’he centrat a rellegir Cap a la pau perpètua de Kant i m’he centrat en els apartats on hi apareixia algun referent.

Al final de la setmana, a la premsa, hi ha hagut un gran revol causat per les peticions de les penes de la Fiscalia de l’Estat, i per les de les diferents acusacions, per a alguns d’aquells que han participat d’això que se sol denominar el Procés. La polseguera s’ha alçat per allò que es considera una petició de presó del tot desproporcionada, per a uns, i perquè l’acusació de l’Advocacia de l'Estat no ha contemplat el delicte de rebel·lió entre els que, se suposa, han comés els dirigents catalans, per als altres.

L’acusació de l’Advocacia de l'Estat, en principi no és un organisme polític, tot i que es troba lligat a la presidència del Gobierno. En este cas, dubte molt que Pedro Sánchez passara el filtre kantià, si recordem que va ser un dels impulsors de l’aplicació del conegut com a 155. La boca se li’n va anar i va fer greus acusacions contra els dirigents catalans i, per tant, ara no deuria haver-les matisades des de l’acusació que controla la seua presidència.

La justícia, la Fiscalia, com que pressuposem que es tracta d’un element independent, just i del tot separat de qualsevol moviment polític, no pot ser analitzada des del punt de vista del present escrit, excepte en allò que està publicat a l’ordenament jurídic i que explica la causa de les seues acusacions, entre elles, la de rebel·lió que, com sembla ser, és molt qüestionable, ja que la Fiscalia i part de les acusacions n’aprecien, però la de l’Advocacia de l'Estat, no. No deu estar ben escrit el document quan hi ha doble interpretació, dic jo. Però l’actuació dels líders de la revolta, sí que es pot analitzar! Ells i elles sí que són polítics, tot i que n’hi ha un parell que no: els Jordis. El parell de representants de les entitats sobiranistes no són polítics, o no ho eren en el moment en què foren engabiats. Per tant, això que diuen de políticos presos, ja d’entrada, és una mentida.

Si seguim passant el sedàs kantià sobre les actuacions del revoltats, no hi ha dubte que el superen amb escreix. La seua actuació es correspon exactament amb allò que digueren públicament en la campanya electoral i per allò que foren escollits. Per tant, es tracta d’una acció correcta, políticament correcta, moralment correcta, i aviat sabrem si també ho és judicialment.

Salvador Sendra

MENTIDES AL VOLTANT DEL PRESSUPOST

A voltes tinc la impressió que la gent es deixa enganyar perquè vol, perquè li convé o perquè no dóna per a més.

Estic tip d’escoltar per la ràdio que hi ha un acord entre el Gobierno i altres grups polítics per aprovar el Presupuesto de 2019. Sembla, però, que encara s’ha de lligar algun cap i que calen els vots dels antisistema (PDeCAT i ERC, de moment) perquè passe a ser real l’acord. El Gobierno pressiona els grups catalans argüint que “son los mejores presupuestos”, però els altres no es deixen convéncer tan fàcilment.

I ací és on va la fal·làcia: amb el Presupuesto diuen que hi ha la pujada del salari mínim interprofessional fins als 900 euros. Una mentida no es pot fer servir d’esta manera, diguem-ne impune, sense que ningú –cap periodista— els explique un parell de veritats, a estos sabuts. La primera és ben simple: el salari interprofessional s’apuja mitjançant un decreto del Gobierno, i ho podeu comprovar ací mateix: Real Decreto 1077/2017, de 29 de diciembre, por el que se fija el salario mínimo interprofesional para 2018.

L’altra mentida és més bé una fal·làcia ad verecundiam (d’autoritat) perquè s’apel·la a una autoritat que no es té quan et diuen que són els millors de la història sense que tu disposes del temps ni dels mitjans per a saber-ho. I jo mateix no m’ho crec perquè no em crec res de gent que mentix per incrementar pressió sobre els possibles socis, com he demostrat que ho fan en el paràgraf anterior.

Si tanta intenció tenen d’apujar el salari mínim, allò que han de fer és publicar el Decreto pertinent –fins i tot poden fer servir eixe que jo mateix he esmentat, canviant la data i la xifra— i deixar que la resta de factors facen camí. En cas de no aprovar-se el presupuesto, això comportaria haver de convocar eleccions per poder tirar endavant la pujada dels sous i, guanyara qui guanyara, l’hauria d’aplicar o anul·lar, el Decreto de referència. Estaria bé, però, vore com una coalició diferent proposa la retirada de l’augment i deixa amb la mel als llavis mils de milers de treballadors i treballadores.

Salvador Sendra

EL CANADENC ANTISISTEMA

Dos dirigents del tot diferents.

Trudeau: trage massa clar per a una reunió formal.

Sánchez: tots els cànons de la formalitat personificats.

La reunió entre els dos líders, el canadenc i l'español, ha passat del tot desapercebuda si no fos per la similitud que hi ha entre Catalunya i Québec, o eixa és la versió de la premsa i de la qual no vull fer cap anàlisi perquè per això ja estan els mitjans d'informació de masses. A més, que crec que hi ha coses molt més importants que la xerrameca sense fonament ni convicció, que l'absència de coratge per modificar res i que la impunitat per dir blanc i negre alhora, i eixa inseguretat es troba, entre altres coses, en l'assumpció del mateix canon, reflectit en el present cas, en la manera de vestir-se de Pedro.

Perquè, si el trage ja és massa clar, si li afegim una corbata ampla i de color semblant, ja pot superar allò que entenem com a atreviment. Per contra, tenim la imatge oficial de la persona mesurada, amb trage obscur i corbata també obscura, fina i de llargària un pèl per baix de la corretja. Tourdeau, però, duia una corbata que, a més de clara, era ampla!

La premsa, de fixar-se en alguna cosa, ho ha fet en els calcetins del canadenc que, això sí, atraien les mirades més discretes. No obstant això, la part més atrevida de la seua vestimenta no ha estat ni el trage, ni la corbata, ni els calcetins; n'ha estat una altra. Allò que ha desmuntat qualsevol cànon de convencionalitat ha estat el color de les sabates: marrons!

Ningú –i emfatitze el ningú— d'una formació seriosa que vullga moure's al voltant de les elits mundials pot dur unes sabates d'eixe color, si no vol ser vist com un antisistema proletari usurpador de privilegis. Per contra, de Sánchez no hi ha res a dir: neutre, gris, eclipsat; és tot. Però, si sé jo això del calcer, això significa que Tourdeau també ho sap, o la seua dona, o sa mare... Però, tot i ser-ne conscient, ho ha fet: s'ha col·locat unes sabates marrons que han passat desapercebudes perquè totes les mirades s'han dirigit cap als calcetins.

Salvador Sendra

UNA FOTO AMB OBAMA

Obama ha visitat el Reino de España per donar unes conferències i  la gent ha aprofitat l’avinentesa per fer-se fotos amb eixa persona que ha canviat el transcórrer de la historia del món. Hi ha hagut un abans i un després d’Obama perquè, per exemple, els EE.UU. ja no seran mai més els mateixos i ja estan preparats, fins i tot, per escollir un president gay, com a Luxemburg, o un pobre home de qui tots se’n riuen, com han fet!

El món també ha experimentat una considerable millora des de la concessió del premi Nobel de la pau a una persona que encara no havia fet res, però cal afegir que ha estat la primera volta que els Nobel han especulat com si fos una aposta d’una cursa de cavalls o una compra d’accions a la borsa. L’acabat de nomenar president d’EE.UU. va rebre el premi amb molta dignitat i, després, va fer tots els possibles per a fer-se’n mereixedor, com, per exemple, estabilitzar tot l’Orient Pròxim i l’Afganistan.

Realment, la concessió del reputat trofeu va ser tota una novetat. Per explicar-ho millor, a mi em fa la sensació que podria ser equiparable a qualsevol alumne/a de màster que es matricula en una assignatura d’especialització, de Dret administratiu mateix, i se li concep el títol perquè, en un futur pròxim, podria ser diputat/da o president/a d’una comunitat autònoma i saber molt sobre allò que s’explicarà als estudis escollits.

Una volta retirat de la presidència, el dirigent americà supose que es dedicarà a guanyar diners, perquè la política està molt mal pagada, i és aconsellable fer servir els contactes que s’han pogut adquirir durant el temps de govern, tot i que, quan manava, sembla que les fotos eixien cares... Sinó, que li pregunten a l’expresident Camps què havíem de pagar quan els cabdills de la Gürtel li tramitaven els permisos per aconseguir la preuada foto amb Obama.

Si a Sánchez ja li ha vingut bé la foto amb Barak, a Felipe no li ha anat pitjor. El presidente Pedro està de moda i ja ha té un àlbum amb Macron; ara, altre amb Obama. El rei Felipe no pot dir que estiga en gràcia però no m’estranya: ningú –i et mire a tu, Letizia— li ha dit que el Gernika no és el millor escenari per mostrar-se a l’endemà de concedir un títol nobiliari a la néta del dictador? Millor escenari haguera estat el Valle de los caídos, i l’explicació de l’obra d’art haguera sigut la mateixa.

Salvador Sendra

MINISTRA DE COMUNICACIÓN: SOLEDAD GALLEGO-DÍAZ

Hi ha hagut un canvi en el gobierno que ha passat del tot desapercebut, però per això estic jo: per parlar-ne! I es tracta del ministerio de comunicación, que sembla que no l’ostenta la mateixa persona que fa de portavoz. Eixe ministerio ha de saber explicar les coses que afecten al gobierno fins i tot abans que succeïsquen, per això té una tasca tan important i ha de ser de màxima confiança del presidente.

El País, periòdic de referència per la seua imparcialitat, rigor i, sovint, per eixa tensió que el fa oposar-se al poder, sobretot després de la dura oposició que li hem vist articular contra el gobierno del Partido Popular els darrers quatre anys, ha canviat la direcció. Antonio Caño Barranco, l’anterior director, home de confiança d’Albert Rivera, contribuí amb la seua imparcial tasca a col·locar l’Albert –i ací no cal que mostreu eixe somriure maliciós— en el primer plànol de la política estatal. L’anticatalanisme i la necessitat de dividir la dreta española van ser les seues premisses per actuar i, fins i tot, avançar, en alguns aspectes, La Razón o l’ABC.

Mentre s’acomiadava qualsevol articulista contrari a la línia editorial, el PSOE ni tan sols apareixia per les seues pàgines perquè ja ningú hi confiava i s’havien de guanyar la gran estrella emergent i salvadora de la pàtria. Fins i tot Mariano era un líder encomiable que realitzava una tasca que transcendia la merament gestora. No podia haver-hi opinió quan hi havia una finalitat superior: només hi podien haver bons o dolents.

El País, periòdic de referència per la seua imparcialitat, rigor i, sovint, per eixa tensió que el fa oposar-se al poder, ha col·locat ara, a la seua direcció, Soledad Gallego-Díaz. Dos dies li ha durat a Pedro Sánchez l’antic director i portaveu d’Albert Rivera: ha estat el primer a destituir! Ara, el dihuité ministerio, el de comunicación, ja té nova ministra i nosaltres, l’avantatge de no haver d’esperar les publicacions del BOE per assabentar-nos de les coses; comprant El País ho podem tindre tot, al millor preu i per anticipat!

El periodisme, com hem pogut comprovar darrerament, és eixa digna professió, totalment vocacional, que té com a funció informar perquè l’il·lustrat(-da) lector(-a) adquirisca les eines que li calen per decidir i opinar. Finalment, només queda a dir que, si ja s’ha augmentat el nombre dels ministerios, curiosament la premsa se n’ha oblidat de comptar el de la redacció del BOE, però per això estic jo: per fer memòria. Ministra de comunicación: Soledad Gallego-Díaz; la dihuitena.

Salvador Sendra

PRIMÀRIES PRIMES O GROSSES

Establerta la moda de les eleccions primàries, ara és difícil que hi haja partits polítics que no s'apunten a fer-nos creure que, qui pregona la democràcia a l'estat, autonomia o municipi, també ho ha de demostrar internament, al si del mateix partit que representa. Personalment, crec que és això que he dit abans: una moda.

Esquerra Republicana ha estat sempre el partit polític més participatiu, assembleari i un referent per a la resta que ara s'hi apunten, fins que va haver de governar... És incompatible preguntar i governar. Compromís va fer un intent de consulta quan va haver de decidir el pacte amb Podemos i les bases, tant les de Compromís com les del BLOC, es van negar rotundament. La resta de la història, ja la sabeu.

El PSOE també va haver de decidir si deixava governar el PP quan la consulta a les bases del partit va ser clarament favorable a formar un govern alternatiu. El ''no es no'' de Pedro Sánchez a Mariano Rajoy li va costar la secretaria general, tot i que havia estat escollit en unes primàries i, a més, es va atrevir a consultar amb les bases la seua més arriscada acció política.

Ara, però, el mateix PSOE del paràgraf anterior es troba disposat a fer-ne altres, de primàries, tot i que la pressió dels seus cabdills va enderrocar l'anterior i flamant líder. Tres són els que es presenten que, si ho mires bé, aviat en queden dos i, finalment, les opcions són clares: una tercera edició que seguisca les dos anteriors, a la de Pedro Sánchez i a la del pacto de progreso, o la dels cabdills, que saben què és allò que convé al partit i, per descomptat, a España, cosa que van demostrar amb el suport a la investidura de Rajoy.

Realment, a mi em preocupa ben poc, fins i tot en el cas que estiguera acreditat per poder votar en unes primàries tan transcendents perquè l'endemà de la investidora de Mariano m'haguera donat de baixa, però no perquè no vullga el fantàstic president que tenim, sinó perquè les bases s'havien oposat a esta opció. I ja per acabar, només cal recordar que Franco també posava les urnes de tant en tant, i tenia un parlament farcit de diputats, cosa que significa que les votacions no ho solucionen tot, ni són l'opció més democràtica, però ja sabeu que les consultes les carrega el dimoni, o siga, el poble!

Salvador Sendra

Don Tancredo.

Escric curt, voluntàriament curt, i a penes sabuts els resultats de les recents eleccions del diumenge 26 de juny, una data gens casual i ja veurem perquè...

Sembla que molts progressistes es fan hui creus i declaren no poder comprendre com un mediocre com Mariano Rajoy i la seua colla de corruptes del PP, ha pogut guanyar les eleccions.

Anem per pams, el PP sempre ha estat un bloc altament monolític. Si veiem, la gran diferència entre Espanya i la resta de països europeus és que a Espanya no hi ha un partit d’extrema dreta competint contra un de centre-dreta. A Espanya Fuerza Nueva o qualsevol altre residu, té una força pràcticament inexistent i que no pot competir amb el UKIP (United Kingdom Independence Party o el FN (Front National). A França o el Regne Unit, els partits de Farage o Marine Le Pen, són vertaders actors en el camp polític i rivals per a polítics siga conservadors com ara Cameron, que socialdemòcrates –el socialisme strictu senso ja no existeix- com Hollande. A Itàlia la Lega Nord obté molts vots, així com també ho fa el partit de Haider a Àustria, el d’Orban a Hongria, etc.

Utilitzem la barra de bar com estudi demoscòpic. Hi ha molts tipus d’eleccions, locals, autonòmiques/regionals, nacionals i europees. ¿Qui no ha sentit a gent d’esquerres debatre sobre si votar a un partit o altre segons si són eleccions locals o europees per exemple? Veiem-ho ara a l’inrevés, ¿qui ha sentit mai a un votant de dretes qüestionar el seu vot fóra quin fóra el tipus d’eleccions? El de dretes pensa, diu i fa, ¿eleccions?, jo als meus...Si a això li afegim que en Espanya no existeix més que un partit de dretes, vet ací el resultat, ¿esperable? No es pot dir que no...

A Mariano Rajoy se l’ha sovint acusat d’immobilista. Cap problema. Ell sap utilitizar com ningú allò que en castellà diuen fer el “don Tancredo”. Dita figura consisteix a no moure’s a no entrar en pànic, a fer com si res t’afectara, per exemple un bou al teu voltant i tu quiet com una estàtua. És una figura que es va utilitzar abastament en la literatura de l’anomenat “Siglo de Oro”, en el qual els hidalgos, fent com qui no fa, torejaven la fam amb inacció i cultivada indiferència... Altra màxima política diu de seure a la teua finestra a esperar veure passar el cadàver del teu enemic.

Això mateix ha fet Rajoy. Front a un Pedro Sánchez inoperant car actua al si d’un partit inoperant i a més atacat pels seus, com ara Susana Díaz i altres, Rajoy a la seua. Que “el coletas” vol plantar-li guerra al seu enemic, perfecte... L’enemic del meu enemic és el meu amic... De nou, Rajoy = don Tancredo, a la seua.

Fa un temps, eixí una “mosqueta”, els de Ciutadans, posteriorment Ciudadanos, que volien ser una renovació del PP, així com UPyD ho ho va voler ser del PSOE. Li va arrancar certs vots a dit partit, ¿on està ara però Rosa Díez? Rajoy a la seua, a esperar ara la “desactivació” del jovenàs aquell del Ribera...

Veient peligrar les eleccions, perdó el poder, la gent del PP s’ha comminat a anar a votar en massa. Els de l’esquerra han anat probablement a la platja, o s’han quedat mirant facebook... Els vots ahí estan...

Lluís Alemany Giner

Bucarest a 27 de juny del 2016.