‘PALPENTES’

Boiler Room . Palpentes. Rubén M. Riera

La transparència és la forma ideal de mostrar allò que normalment se sol cobrir amb capes o vels com si fora un secret. Desvelar, per tant, té la funció de traure eixos vels que entorpixen la contemplació d’allò essencial. En l’acte de revelar apareix allò que no es veia perquè necessitava d’una acció, o d’una passió, que efectuara la transformació, bé física, bé intel·lectual. Per a una revelació, sovint no cal més que la calma, que el consell o que el treball. En un cas extrem, ens pot servir la màgia, o la fe: per què no?

No estic segur que siga el cas general, però l’àmbit artístic necessita de canvis que el retornen a la humanitat, més que siga perquè l’espectador aconseguisca passar de la forma a la matèria sense haver de deixar-se la vida en l’intent; per això deixe córrer les coses de la fe, o la màgia, o simplement les situe en una altra època molt més irracional i d’investigacions sobre la consciència. A més, no em negareu que tanta superposició cansa fins a l’extrem de pensar que eixa essència que roman allà al fons, envelada, si és que n’hi ha, pot esperar perquè allò que interessa son els vels. L’esforç intel·lectual que comporta el descobriment pot resultar esgotador; tant com el del seu cobriment intencionat i deshonest. El resultat, per tant, també pot esdevenir decebedor. Realment, no sempre s’ho val, això de rebuscar els elements que han estat velats de manera intencionada i sol ser més còmode i natural contemplar l’embolic.

Treballar ensenyant l’essència, desvelant el fruit, és allò que ha aconseguit el company Rubén en la seua darrera obra. Clara i diàfana: sense obstacles ni vels. La seua obra transforma el transcórrer del temps des de dos punts de vista. El primer, a partir de la modificació física i cronològica del material, des que s’hi aplica la tècnica, això sí, barrejada amb eixa dedicació que cal a qualsevol obra seriosa. La segona, amb l’ús del color, simple i, alhora, suggeridor, de l’ambre com a fenomen físic i temporal. Elegant i refinat alhora. Impecable i honesta.

Desvelar l’obra de Rubén, per tant, està a l’abast de tothom, perquè no hi ha res amagat darrere del cristall. La revelació tampoc s’entén des del punt de vista del dogma metodològic, sinó que s’acobla perfectament a l’estudi i a la preparació. Palpentes és el títol d’una col·lecció que assenyala la tasca creadora de la téchne. La transparència del suport emprat no pot ser més nítida: sense llenç, sense vel, sense marc. Res no s’oposa a la contemplació de cada peça, excepte d’una, on el contemplador es contempla en el reflex del mirall.

Les petjades del temps i del lent moviment que transforma l’ambre en eixa preciosa resina s’observen en la manipulació dels vernissos sobre el cristall que provoca, en les sinuoses formes, l’atenció de l’espectador. Res no destorba l’ull, ni l’observació, en la recerca de les essències: ni les del temps ni les de l’espai. Tot se sosté en eixe perfecte equilibri entre el missatge i el missatger, entre la téchne i la póiesis.

Podeu fer-ne la visita a València, a la galeria de Luis Adelantado, fins al 13/03/2020, i ja m’ho contareu.

Salvador Sendra

PER QUÈ LA ‘SIMFONIA VII’ DE SHOSTAKÓVITX ÉS INSUPERABLE?

Divendres, tornant  de la faena, de camí cap a casa, escoltava una part de la Simfonia V de Shostakóvitx mentre conduïa. En arribar a la porta, vaig romandre una estona més al cotxe fins que en vaig tindre suficient per fer-me’n una idea més extensa.

No recorde on era el concert, però crec que van dir que a Madrid. El presentador va introduir la peça amb un llarg parlament en què es plantejava la vàlua de dita obra des del punt de vista de les circumstàncies del compositor. Per fer-ho, es va plantejar el dubte sobre si l’obra era realment interior, honesta, o es trobava estretament relacionada amb eixes circumstàncies que l’envoltaven, i situava l’acció en un context de pressió lligat a la dura crítica que va rebre l’autor a l’estrena del seu concert anterior.

La base de dits comentaris era un article, anònim, publicat en un important diari rus, on es titllava l’obra de burgesa, d’acomodada i de supèrflua, que exposava una manera de vore el món del tot allunyada de la Rússia lluitadora i revolucionària. Sembla ser que el compositor tenia raons fonamentades per sospitar que l’autor de dita crítica era el mateix Stalin!

El presentador va argumentar que la pressió a què es va sotmetre Dmitri va fer que temera per la seua vida, ja que el tot poderós mandatari el qüestionava i el posava al centre de la diana dels russos dolents, i no cal dir que Stalin era home de poques bromes... La tensió va comportar que Shostakóvitx es plantejarà una més que probable deportació o, com va ser el cas, un judici per alguna causa relacionada amb la traïció que acabara amb una condemna pitjor encara.

Després d’un temps d’inactivitat, supose que causada pel judici i l’interrogatori, la sort li va eixir a camí: el jutge va estar condemnat per traïció i el seu cas es va aturar. Així, va poder dedicar-se de nou a la composició i es va centrar en la Simfonia V. El resultat de l’obra va ser molt positiu, tant per a la crítica com per al públic, en la seua estrena. I és per eixa raó que el presentador madrileny no podia endevinar, a partir de la partitura, el nivell d’honestedat de l’obra. Era realment allò que el compositor volia crear?, o era, per contra, una música dissenyada per agradar al règim? No se sap, o, en tot cas, és una reflexió que requerix d’una bona dosi d’improvisació. Alguns entesos diuen que s’hi percep una quantitat alta d’ironia, ja des dels primers compassos, així com un sentiment patriòtic una mica forçat –creat a propòsit per revifar l’esperit. Jo no ho puc jutjar, ni vull; primer, perquè no estic en la pell de Shostakóvitx i, segon, perquè no conec la seua obra amb la profunditat requerida. No obstant això, em quede observant l’èxit de la peça, que ja en tinc prou!

En la Simfonia VII el dubte s’esvaïx i tot queda al descobert. Durant el setge a Leningrad, a la Segona Guerra Mundial, el sentiment de la població no deuria diferir massa del de l’autor mateix, perquè supose que l’angoixa de qualsevol rus per tot allò que estava sofrint la ciutadania assetjada pels alemanys era la mateixa que per a Shostakóvitx. És per esta raó que els dubtes sobre l’honestedat o sobre les circumstàncies que poden qüestionar la Cinquena estan del tot eliminats en la Setena.

A l’Estètica de la creació verbal, Bajtin, en el capítol dedicat a la “Forma espacial del personatge”, tracta sobre la dificultat per transmetre la interioritat de qualsevol autor sobre el seu personatge, ja que tot retrat queda mancat de la visió holística perquè sempre queda algun punt de vista per recrear: actitud, pensament, situació, relacions personals... I cada aspecte pot afectar la psicologia del mateix personatge. Però, tot açò es pot traslladar a una crítica sobre la honestedat d’una peça musical? Doncs, crec que sí, perquè si allò que hem d’esbrinar, com en el cas de Shostakóvitx, és el punt irònic, la dosi de sàtira o la quantitat d’exageració que s’hi introduïx sense que l’autor ens avance res sobre el tema, la nostra crítica necessitarà saber amb exactitud quina era l’atmosfera que envoltava l’autoria, mentre la componia, i com hi afectava, a banda d’altres característiques més recorrents i internes.

Per eixa raó crec que, en la Simfonia VII, Shostakóvitx és del tot honest, ja que no hi ha cabuda per a cap altra opció, i no cal posar en dubte els detalls genials que la nodrixen: l’atmosfera que l’envoltava coincidia –no se si era la primera volta que passava amb una intensitat semblant— amb el sentiment col·lectiu de la resta de la població russa i, per extensió, amb el dels seus governants. Per tant, i deixant de banda altres elements que es podrien considerar com a més tècnics, relacionats amb la mateixa composició, sí que hi ha el lligam que extrau tota mena de dubte sobre la peça, la reacció del poble i la dels seus governants. No cal en la Setena cap interpretació del missatge subliminar, ni de la lletra menuda o la ironia, ni sobre la necessitat de salvació o d’agradar al públic: la fusió entre el músic, el poble i els comandaments la donaven els mateixos fets, i la peça ho transmetia.

Salvador Sendra

LO BELLO DEL SAPO ES SU SAPEZ

Amb una sentència com esta començava una de les classes un antic professor d’estètica literària, i ho feia perquè estem massa acostumats a associar les proporcions, els ideals positius i les coses bones amb allò que creiem bell, o bonic. Segurament, la tendència ve d’una llarga trajectòria, encetada a l’Antiga Grècia i desenvolupada amb posterioritat des de la més sublim ignorància. Amb les avantguardes, tot açò es difuminà, tot i que no per sempre, ja que darrere dels més avançats arriba la massa –recordeu Ortega y Gasset— i l’estupidesa no té fi, mentre que la gran massificació encara està de camí.

Però, allò que entenem com a bellesa, si pensem en la filosofia platònica, ho va dissenyar Plató? A nosaltres ens ha arribat l’escrit sobre la bellesa de Plotino, en què desenvolupa eixes idees que creu platòniques vinculades a l’ordre i a les proporcions: la forma de la matèria pura, per a ser més exactes, i l’ànima no entén de materialismes. En definitiva, allò que feia Plotino era racionalitzar l’ànima; però l’ànima de Plató. Puresa, ordre, proporció, equilibri, llei.

La mateixa observació es pot traslladar a Winkelmann, que no és ni més ni menys que el creador de l’art grec. Totes eixes coses que ens fascinen d’un viatge a Grècia –millor si canviem d’escenari: d’un viatge a Turquia o a Sicília, que és on encara queda alguna cosa dempeus— les veiem amb els ulls de l’alemany, que és qui, amb la seua tesi, ens aportà eixa versió proporcionada que tant es va dedicar a desmuntar Nietzsche amb el pensament apol·lini. Sense Winkelmann, l’art grec no seria com és –un fòssil sense vida ni sentit—, com tampoc entendríem el Barroc observant-lo allunyat de Lessing. 

Però, tot açò, a què ve? Doncs, tot ho inicia el ditxós gripau, a qui hi ha qui qüestiona la bellesa. Però, si allò que agrada de l’animal –amfibi per ser més exacte— és eixa lletjor que captiva, no em digueu que no encaixa a la perfecció amb l’exemple dels polítics de Vox, que encisen per la seua animalitat. O què volíeu?, que de l’om brotaren peres? 

Salvador Sendra

L’INVENT DE LA FELICITAT

Si hi ha un invent a qui els humans i les humanes deuen un reconeixement constant i ben merescut, eixe no és l’aconseguit ni per la producció en cadena del fordisme ni per la del warholisme, tot i que li deguem al primer la possibilitat de consumir productes molt especials a preus tan raonables que, de no ser per la seua cadena de muntatge, no hauria sigut possible fer-los arribar al més comú dels mortals, i al segon, que qualsevol puga permetre’s tindre una obra d’art a casa, tot i que això ja ho havien iniciat els gravadors amb les seues sèries.

No obstant això, i per a la gent a qui li agrada la taula, si hi ha hagut un invent realment interessant, eixe ha estat el congelat. Vos imagineu un Nadal sense gambes? Impossible, veritat? Hi ha gent que en menja de fresques, com també hi ha gent que conduïx un cotxe fet a mà o que compra una obra d’art única, perquè en el món hi ha de tot. Però, d’altra banda, la resta de mortals poden assemblar-se als primers quan ja tenen el producte al plat en la mesura que poden pensar que un Fiat Punto també et du on vols, o que el gravat té un gran valor estètic important.

Els dos triomfadors de la classe mitjana han estat més que merescudament lloats i condecorats per, primer, esta classe mitjana i, segon, per qui ha guanyat molts diners amb la venda de la seua producció, que segurament no pertany al nomenat sector social. Però, del senyor o senyora que va inventar les gambes congelades ningú en parla, tot i que ha estat el/la protagonista de cada Nadal per a la gran majoria de persones i de llars.

Popularitzar les gambades quan no hi ha vaixells a la mar és, des del meu punt de vista, el més gran invent del món. I no perquè a mi m’agrade menjar-ne, com tampoc m’agraden les peces de Warhol ni els Ferrari –hehehehehehe— sinó perquè gaudisc mirant totes eixes cares rogenques que transmeten els efluvis del marisc barrejat amb Freixenet o Codorniu. Això sí que m’agrada, i molt. Des del meu punt de vista, eixe és l’esperit de l’ànima!

Salvador Sendra

I TU M’HO PREGUNTES?

Estic llegint Adorno per intentar contestar unes preguntes sobre estètica que es van llançar ahir, després de tres, o quatre, o cinc botelles de vi. I, clar, la resposta a una pregunta tan clara i directa, com la que em van fer, no podia ser tèrbola ni enrevessada, tot i que el vi era blanc i francés!

Abans del S. XX, realment, l’art té poc d’interés. D’endinsar-nos-hi, ens trobarem amb una prolongada etapa d’infantesa o, si aportem una visió més benigna, un temps desmesurat d’adolescència, tot i que sempre resulta agradable admirar la bellesa de la joventut, més que siga per la seua qualitat d’efímera i, de ser possible, gaudir-la en la seua essència. Però, ja vos dic: gent jove, pa blanet. I esta frase n’és ben definidora.

A partir del S. XX, Adorno apunta un trencament de l’art amb allò empíric, primer, i teològic, després ―o a l’inrevés. Des d’este moment de ruptura, l’art pren el seu camí de llibertat creadora i, per tant, s’endinsa en la majoria d’edat, i n’és conscient. La mirada, a partir d’ara, posa l’objectiu en l’horitzó, però ja sense eixos lligams teològics i absoluts, i en la recerca del camí i a partir del camí, sabent superat el passat idíl·lic de la infantesa, romàntic o, fins i tot, ridícul, si es descontextualitza. Quan es crea una obra, com segurament diria Schönberg, s’està immers en un procés de construcció, no de representació; de construcció d’eixa ruta cap a l’horitzó.

Ara, per enfrontar-me a la vertadera pregunta sobre què és l’estètica, de manera entenedora i directa, sense el vi ni la nit, sense la calor ni la suor, la resposta és ben simple: i tu m’ho preguntes, estimat amic? Estètica és el sentit que tu busques; inquiet!

Salvador Sendra Perelló

UNS FOLLANT I MOLTS MIRANT

Vaja per davant que interpretar que una escultura ridícula que representa un home amb herba a la boca, agenollat, de quatre grapes, una dona grosseta sodomitzant-lo i, per acabar, un gos, (o un llop), penetrant esta senyora, al meu gust, és una autèntica merda ―i faig servir este vocable per posar-me a l’altura de l’artista. El mal gust, l’escassa definició de la peça, la baixesa estètica i la misèria del contingut, al meu parer, és suficient argument per censurar l’escultura i l’escultor, si més no, per salut pública.

Admire el director de l’exposició que acaben d’acomiadar perquè ha tingut el valor de dir això que qualsevol persona amb dos dits de front està pensant: «això no és art; és una merda»! I és una merda perquè no se li endevina la més mínima qualitat estètica, ho mires per on ho mires. A mi, el que m’escandalitza d’este grup escultòric és que hi haja algú que considere que això es pot exposar en un lloc públic. Qui ha sigut el comissari d’eixa exposició? Per favor, digueu-m’ho perquè, si el veig pel carrer, vull apartar-me i fer-li reverències.

L’artesà que se sent escultor per fer un cagalló d’eixes dimensions deu pensar que ens escandalitzem perquè representa unes figures follant, a estes altures... Per l’amor de Déu! Jo m’escandalitze d’algunes coses, com per exemple, quan vaig a alguna conferència sobre art i escolte les estupideses que s’hi exposen. L’Església i el sexe estan més que amortitzats i no m’explique com pot, encara, haver-hi gent que no s’haja adonat. Realment, pensen escandalitzar algú o volen fer-nos sentir ridículs?

El director d’eixe museu ha tingut suficient caràcter per prohibir la mediocritat superlativa pel bé dels visitants. Al segle XXI, i a Europa, eixa brutícia no exaltaria ni un col·legi de primària! I ara, el més graciós es que hi haurà gent que hi vaja a vore l’escultura eixa en la mateixa mesura que jo estic perdent el temps escrivint sobre la seua misèria. L’artesà mediocre ha esdevingut artista per un temps, mentre l’home de trellat ha estat acomiadat i el museu s’ha convertit en un femer: coses de la vida!

Salvador Sendra Perelló

L'EXCÉS DE L'OBRA ÉS L'ART

Si, com podem comprovar, l'abstracció és d'una època posterior al Segle de les llums, i té l'inici en el període romàntic, es deu precisament a l'imparable procés d'individualització de la societat. Mentre que, en la Il·lustració, era una minoria formada (il·lustrada) la que treballava per crear una societat ideal, una vegada superada esta època, en el Romanticisme, es pot observar que eixa minoria formada (il·lustrada) ja defuig de la massa i esdevé una icona per a ella mateix, al marge de la resta de la societat. El resultat és, per tant, l'imparable procés d'individualització i de plasmació artística d'eixe model propi, individual, abandonant el model consensuat socialment de referències externes; el sentit comú tendix a perdre's en quant al concepte d'idea prèvia a la creació però seguix inserit en el procés creatiu en quant a matèria.

Els grans relats s'acurten i eviten l'explicació retòrica dels detalls, la figuració es difumina front a l'abstracció, la música perd la tonalitat, les grans idees ensopeguen amb les realitats fragmentades i, fins i tot, se senten superades pels personalismes. A més, l'home social i compromés va convertint-se, a poc a poc, en un individu inconformista.

Un exemple especial sobre els límits de l'obra d'art el trobem al Laocoont de Lessing. Tot i ser un autor d'una època anterior a la de referència, en la seua obra s'observa una anàlisi interessant sobre un dels primers passos cap a la recerca de l'ànima, de la música o de l'abstracció, conforme es vullga dir. Basant-nos en la poesia fragmentada de Simònides, uns quants segles abans de la nostra era, ja es podria iniciar la investigació sobre els límits de l'art però, per aproximar l'escrit a l'actualitat, l'inicie amb l’estudi del Laocoont. El sacerdot troià crida ―és evident― i este crit fa que l'escultura sobrepasse el seu àmbit natural, però, què és un crit? No excedix el so l'àmbit de la plàstica i de la figuració? A més, no es pot observar el grup escultòric sense parar l'atenció en eixe detall, en forma de crit o de sospir, encara que, per la tensió del cos i pel moment tan dramàtic que representa, cal decantar-se pel crit. De tota manera, siga una cosa o una altra, el que es tracta és un so, i les pedres, que jo sàpiga, encara no parlen.

Aplicant l'estudi de Lessing sobre el Laocoont al famós ―i mai prou lloat― quadre de Munch, El crit, vorem que les coincidències vénen donades per la investigació i l'esforç de l'autor. Si Munch pinta el seu millor quadre és per la influència de Nietzsche, a qui coneixia perquè ja el va retratar abans i de qui es parlava molt en els ambients freqüentats pel pintor. Nietzsche ja havia tractat el tema del so escrivint sobre el fet de cridar com l’acte humà més primari. El que fa Munch, simplement, és aplicar-ho a la pintura. El crit té la particularitat d'excedir l’àmbit de la plàstica com, segles abans, ho feu el Laocoont. Cridar, com he dit abans, podria tractar-se com si fóra música perquè es tracta d'un so i, per tant, és diàleg amb l'ànima. Per l'altra banda, podria tractar-se com a abstracció... Per contra, el que sí que és important apuntar és l’equilibri del quadre de Munch entre a la part figurativa i l'abstracta: la primera és evident, es pot vore i tocar, mentre que, la segona, es percep com un so inaudible. La vessant abstracta de Munch és sonora mentre que la figurativa és plàstica.

A l'hora en què la societat avançava i les investigacions científiques s'endinsaven en una realitat paral·lela, la tendència de l'art era la de seguir el mateix camí. La radioactivitat, amb l'ajuda inestimable dels rajos X, ens va mostrar una part de la realitat que no havia existit fins aleshores. El cubisme també ens va ensenyar les moltes parts de l'objecte en un sol plànol, però sense abstracció, encara. El referent existia, com en les radiografies. Hom mira i sap el que veu. La pintura excedix el límit de la forma i fa treballar l'ull humà per captar el missatge però, tot i això, es manté en el seu ambient natural. La música és el diàleg amb l'ànima i la figuració de Munch recerca en este camp una nova perspectiva, tot i que la reduïsca a un sol crit.

Salvador Sendra Perelló

L’AFICIÓ A LA PORNOGRAFIA

 

A l’hora d’avaluar el per què de la decadència d’occident o de vore si hi ha o no evidències d’un canvi de cicle econòmic, o cultural ―tant ens fa―, són molts els qui fan càlculs amb xifres i estadístiques. Però, hem de pensar que, si hi ha alguna evidència que les coses no s’entenen és perquè perdem massa més temps fent càlculs i gràfics que pensant la realitat de totes eixes tasques: hem confós la forma pel fons i no entenem quin és el problema real.

Per a les persones de formació clàssica, eixes cosetes els són molt fàcils de vore i se’n solen adonar ràpidament: l’ostentació és decadència! Si mirem la vessant estètica, tant en la música com en la pintura o l'arquitectura (per posar tres exemples), quan les persones no aprecien els equilibris, les mesures, les forces o les bases realment estètiques i ben fonamentades, és que comença a haver un problema. I això passa quan l’espectador accepta el patetisme, les melodies o els ornaments que es confonen per la bellesa i que provoquen una mena de doping sobre les sensacions que fa que el missatge siga perceptible per al més insensible dels humans o, el que és paregut, per al més negat dels usuaris.

El pecat dels pecats, a l’Antiga Grècia, era la ὕϐρις (hybris), traduït com a orgull o desmesura. La resta de faltes hi estaven subordinades. Per a estes persones, la hybris era el pitjor enemic de l’home i de la democràcia; fins i tot, se li atorga la capacitat de tombar els grans imperis de l’època, tot i que també es podria aplicar als posteriors. Ara, amb el repàs mental que està fent el lector ―i si és valencià, més encara―, ja podria donar per acabat l’article...

Cada pecat, però, hauria de tindre el seu contrari en el camí de la correcció, i en este cas és la σωφροσύνη (sophrosyne), traduït com a moderació. I esta moderació es troba molt lligada a la vertadera base estètica i cultural on, de vegades, és tan sublim el missatge que només els iniciats el poden apreciar, i és on les persones més cultivades gaudixen d’eixos xicotets guanys gairebé imperceptibles per a la resta. El plaer és intel·lectual, per dir-ho d’alguna manera, i este goig no arriba a afectar els sentits més orgànics que s’estimulen a partir de la desmesura. Una cosa és l’erotisme i l’altra la pornografia, per fer-ho entenedor.

La desmesura i l’ostentació de poder, fins i tot en el cas de creure’s per damunt del bé i del mal, només significa que es viu en la major de les ignoràncies o, millor encara, evidencia l’acumulació de complexos per part de l’ostentador. Però, si les elits es comporten d’esta manera, ja vol dir que el sistema és decadent i està corromput. Altra cosa és eixa: la de saber si qui és comporta així és la vertadera elit o són els aficionats a la pornografia.

 

Salvador Sendra Perelló