ELS LÍMITS DEL LLENGUATGE

Després d’un breu parèntesi de tres llibres, he tornat a Schopenhauer. Estic content perquè ja no recorde cap cosa de les que hi havia llegit i m’ha costat tornar a començar. El primer terç del llibre m’ha resultat interessant perquè ha desfet tota la Il·lustració i l’Idealisme en unes poques oracions. Què és això que l’espai i el temps són judicis sintètics a priori, senyor Kant?

M’ha agradat llegir com un jove agosarat va combatre el gran referent del pensament. Amb raó el llibre El món com a voluntat i representació va tindre èxit molts anys després de la seua publicació, quan l’home estava ja major o, fins i tot, quan ja ni estava... Defensava que, abans de situar l’objecte, n’hauria d’haver, d’objecte. I, si no es podia confirmar com a tal, l’objecte, si que estava clar que hi havia una representació. I dita representació sí que era realment inherent a l’ésser humà, i no els a priori kantians.

Per tant, la facultat de representació resulta indiscutible, siga quin siga l’objecte. L’espai i el temps, però, podien passar a relativitzar-se, no? Si seguim l’argumentari i creiem que ja no són qualitats essencials, algun adjectiu els haurem de posar, dic jo. Relatius? Que no us agrada? A mi, tampoc: això ja vindrà! Per tant, entrarien en els judicis analítics, perquè es poden qüestionar, i ho serien a posteriori, perquè els podem usar, o no.

Hi ha hagut moltes èpoques en què no ha existit ni l’espai ni el temps com nosaltres el coneixem. En temps llunyans, analfabets, el temps es diluïa, i el passat i el futur anaven de la mà. L’espai que nosaltres coneixem, s’omplia d’ànimes i éssers estranys, mitològics. Les accions se situaven en eixos enigmàtics indrets indeterminats i es dilataven i es contreien depenent de la intensitat del seu contingut; del pes que els aportava la història. Estes èpoques, a més, han durat molt més que la de l’estranya racionalitat nostra.

Ara recorde una afirmació de Wittgenstein, eixe home que creia per damunt de tot en la lògica i que fora d’esta no calia ni parlar ni escriure sobre res –després se’n va desdir de tot—segurament influït pel pragmatisme anglés que tan bé va representar, que deia que el límit del seu món era el límit del seu llenguatge. Lligava, però, el llenguatge a la lògica, i això és perillós! Mira que tot açò és fàcil de desmuntar perquè, si és així, un antic humà que narrant un mite sobrepasse la vella fórmula kantiana de l’espai i del temps com a formes a priori de l’enteniment humà té un món realment infinit, tot i que tinga un llenguatge limitat, ja que allò que ara creuríem com irreal podria ser per a ell una representació. Mira Wittgenstein, sense dubtar de la faena de Chomsky, i sense pensar tant, per desmuntar tota la teua teoria només cal dir que la lògica no pot vincular-se al límit del món, sinó que és la barrera artificial amb què el tanquem. Sort que parlaves per tu, amb això del teu món!

Salvador Sendra

Marxisme no marxista.

Qui no la busca l’encerta. Segons les preceptives clàssiques de les facultats de filologia, una llengua és una parla comú a un grup de gent estesa a un país, regió, vall o més, mentre que un dialecte és una varietat regional dins d’una mateixa llengua, sovint poc més que un accent. Això pam dalt pam baix és el que s’assegura des de mitjans acadèmics. Noah Chomsky, tot i ser acadèmic també ell, sembla no ser com a mínim academicista; vet ací la seua definició de llengua: “Una llengua és un dialecte amb exercit”... Es podria pensar en una boutade, una brometa, una eixida de to. Ara, ben pensat, la cosa té més punta de la que sembla... Vegem-ho amb exemples, cóm s’hauria exportat el castellà a l’Amèrica Llatina sense una superioritat tecnològica i militar respecte dels pobles que anaven a ser conquerits? Si hagueren estat prou forts per oposar-se a les tropes de la Corona Espanyola, els pobles d’Amèrica Llatina no parlarien castellà, ni nosaltres al País Valencià català, car seguiríem parlant àrab, e cosí via...  

Ni que dir cal que això val per a totes les llengües fora del seu territori original. Cap poble deixa de parlar voluntàriament la seua llengua si no li’n imposen una altra. Hi haurà qui dirà que els valencians som en això, una deshonorant excepció, però no és cert. El qui així opina ho fa des de l’actualitat, sense pensar les dècades o segles en el nostre cas en que es va produir la dominació. Com que els valencians naixem oficialment com a poble amb els Furs atorgats pel rei Jaume I i es pot apuntar també que morim amb la derogació dels mateixos per Felip V, som uns dels pocs pobles del món amb certificat de naixença i defunció. La idea no és meua sinó del gran Joan Francesc Mira, expressada en una sèrie de conferències a Xàbia amb motiu del tercer centenari de la batalla d’Almansa, però com que m’ha semblat adient la cite.  

Reprenent Chomsky, la seua peculiar definició de llengua li va valdre les més enceses crítiques de gran part de la comunitat educativa llevat d’illots progressistes com el Soho neoiorquí, la ciutat de San Francisco o algun altre. I per enceses crítiques cal entendre, jueu i comunista, que en els Estats Units no té la càrrega de lluitador romàntic de la Itàlia moussiliniana ni la brutal tragèdia implícita soviètica sinó que més aviat ve a significar traïdor, desgraciat, malparit, ingrat, deixant a gust del lector la tasca d’afegir tants altres insults com en crega convenient. Podria haver respost furibundament com el marxista que l’acusaven de ser, però més que Karl, el seu Marx era Groucho, el que declarava solemnement allò de “Those are my principls, and if you don’t like them... well, I have others. 

Frase profètica allà on les hi haja, a principis i mitjans del segle passat, Groucho no podia preveure que Zygmunt Bauman definiria el món actual com el de la realitat líquida, el dels principis variables.

 

Brasov (Romania) 23 de setembre del 2014


Lluís Alemany Giner

R-TV: The Four Horsemen (Documental)

The Four Horsemen (en castellà los Cuatro jinetes del nuevo apocalipsis) és un documental, en tres capítols de 30 minuts cadascun, que va ser emés per canal Odisea. En ell s'analitza la economia, la crisi i la societat actual. Des d'un punt de vista clàsic. Compta amb intervencions de Joseph Stiglitz, ex economista en cap del Banc Mundial i autor d'un llibre molt interessant anomenat "El malestar en la globalización", Noam Chomsky, lingüista i un dels intel·lectuals d'esquerres més importants al món, John Perkins, el ganster financer de qui ja he parlat a altres posts, Max Keiser, ex trader a Wall Street i ara el podeu vorer en un programa molt bo a Rusia Today (RT). El documental val molt la pena. Gaudiu-lo.

 

Capítol 1

 

Capítol 2 y 3