Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Niño Becerra. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Niño Becerra. Mostrar tots els missatges

dijous, 20 de setembre del 2018

L’IMMINENT AUGMENT DE LA NATALITAT ALS PAÏSOS DESENVOLUPATS


Resultat d'imatges de boom natalidad
A partir de la dècada dels cinquanta hi haurà un creixement important de les taxes de natalitat a Europa, als Estats Units, a Austràlia i, potser, fins i tot al Japó. Les conclusions a què arribe són infal·libles i estan basades en estudis creuats sobre publicacions de referència que no admeten cap crítica.

En primer lloc, hi ha l’ús d’un article de Niño Becerra –del qual només vaig llegir el titular, perquè, d’altra manera, m’haguera suïcidat, i que ara no recorde de manera clara— en què vaig entendre que cap al 2050 hi hauria una crisi ben grossa. Si tot s’ensorra, deixaríem de viure al món desenvolupat i ens dedicaríem a la procreació, com passa en els indrets de menor riquesa. Ara mateix vos explicaré el perquè.

En segon lloc –i el cas no deixa la possibilitat de dubtar-ho— hi ha un estudi de la Universitat de Califòrnia Berkeley, que advertix sobre el final de la planta de cacau cap al 2050 a causa del canvi climàtic i la manera en què la modificació pot afectar la franja de l’equador terrestre. O siga, que l’únic xocolate que hi haurà, a partir d’eixa data, és el que es fuma! I la notícia és molt interessant si s’entén des de la perspectiva procreadora, ja que diuen que el xocolate és el substitut del sexe. Per tant, si no hi ha cacau, no hi ha xocolate i, si no hi ha xocolate hi haurà més nyic-nyic...

Si atenem a les dades de consum de xocolate als països desenvolupats i les comparem amb les dels llocs més pobres, automàticament podrem entendre les xifres de naixements: si no hi ha xocolate, hi ha més sexe i, si hi ha més sexe, hi ha més naixements. Finalment, si no hi ha diners, no hi ha xocolate i, per tant...

L’assumpte no deixa cap fil penjant, tot i que desconec les dades del consum de xocolate al Japó perquè les estadístiques estan en japonés, però ho compense afegint els nipons a les estadístiques dels països desenvolupats. Si algú té res a dir sobre el consum d’esta substància al Japó, que calcule l’efecte que pot tindre sobre una societat en què els jóvens poden estar anys sense follar. A vore si el xocolate s’acaba perquè se l’estan fotent tot ells?


Salvador Sendra

divendres, 3 d’octubre del 2014

Noves tecnologies i treball. Futur utòpic o distòpic?

Després de llegir els articles de Lluís Alemany, sobre "L’origen d'internet", i de Sara Garcia, "Com la tecnologia ha transformat el món?", no puc resistir-me a escriure un post que a més a més seria una de les tantes respostes que es podria donar a la pregunta de Sara. Perquè sí, les noves tecnologies han canviat i molt la relació de l’home i el treball.
La majoria de les vegades quan pensem amb el futur i la tecnologia, pensem en opcions utòpiques. Açò és, societats on les màquines treballen per a fer descansar als humans i perquè els humans vivim millor, més qualitat de vida, més ingressos, més temps lliure... No debades la cultura popular –literatura, cinema, còmics, documentals ciència ficció, etc.- ens sol mostra una cara positiva de la tecnologia. També, encara que menys sovint, ens mostren cares distòpiques del futur. I si un mira el que està passant en esta crisi pot pensar que el futur té més pinta de ser distòpic que utòpic.
Recentment he llegit un llibre de Jeremy Rifkins en el que analitzava allà per mitjans dels ’90 la relació entre aquestes dues coses. El llibre en qüestió es titula “El fin del trabajo”, i vaig arribar a ell després de llegir unes quantes vegades recomanar-lo a Niño Becerra. En general el llibre de Rifkins tracta de demostrar que les noves tecnologies, parlem de meitat dels ’90, han augmentat la productivitat d’una manera descomunal i que no cal tanta mà d’obra. En resum, com més tecnologia menys treballadors. Si bé és cert que aquest fenomen no és nou, sí que s’ha disparat la productivitat amb percentatges brutals. El llibre atabala bastant amb dades, ja que Rifkins, meticulós ell, tracta de demostrar que aquest fenomen afecta la majoria dels sectors econòmics.
Niño Becerra pren el mateix camí i afirma taxativament que de la crisi actual es sortirà, però quan s'isca ja res serà igual. Ja no tornarà a haver-hi feina per a tothom. Ell parla de la societat del 33%.
la crisis está sirviendo para aceptar una nueva normalidad: la sociedad del 33%". Según su teoría, la sociedad se dirige hacia un modelo en el que un 33% de la población trabaja muchas horas al día, otro 33% lo hace a tiempo parcial y el 33% restante no trabajará nunca.
Jeremy Rifkins no és tan pesimista. Ell proposa alternatives. De fet ell veu una eixida. Més enllà de les idees que ja anaven funcionant, i que tenen origen als anys ’30 del s. XX, de repartir treball, reducció de la setmana laboral i de la jornada laboral, ell també proposa un nou contracte social, basat en que els beneficis que aporta a les empreses la productivitat més gran siga redistribuïda mitjançant el treball social, el tercer sector, potenciant el capital social. Aquest treball social seria recompensat mitjançant ingrés anual garantitzat (renda bàsica), i també s’hauria de modificar el sistema fiscal per a poder dur-se a terme i incentivar el treball social. I és que per a Rifkins:
La redifinición del papel del individuo en una sociedad carente de trabajo en masa, es, tal vez, el problema más seminal de los próximos años.
Certament, aquest serà un problema cabdal als anys vinents, el del treball. Jo crec als que com Niño Becerra afirmen que estem davant d’una crisi sistèmica, i així ho he escrit a altres posts -"La fi de la democràcia liberal?" i "El canvi d’un model polític a un altre". Si el futur és una opció distòpica o utòpica és una cosa en la que encara podem influir.

Oskar “Rabosa”

Links relacionats:
El fin del trabajo - Wikipedia
Niño Becerra: "Recuperación es la creación de cualquier tipo de empleo con cualquier contrato" – El Economista
Desempleo tecnológico - Bloc

http://desempleotecnologico.com/ 

Desempleo tecnológico: la carrera contra la automatización

http://www.qore.com/articulos/19101/Desempleo-tecnologico-la-carrera-contra-la-automatizacion

dijous, 3 de juliol del 2014

Diners: El vil No-res (abans metall).


El procés de creació de diners pels Bancs és tan simple que repugna a la ment.
 John K. Galbraith

Deixeu-me emetre diners i que controle la moneda d’una nació i no m’importarà qui faça les Lleis.
Mayer Armschel Rothschild

Diuen que tot el món ha començat a preocupar-se per l’economia des de l’esclat de la crisi al 2008. Bé, no sé si tot el món, però jo certament sí. Tinc curiositat per saber com funciona el món i el defecte de llegir. Si a això li sumem la gran quantitat d’informació que ens ofereix la Xarxa, doncs la insaciable curiositat es veu alimentada i retroalimentada. A cada descobriment apareixen 100 misteris. Així és que l’economia, una ciència per la qual sempre he sentit simpatia d'ençà que en 2n de carrera vaig estudiar una assignatura, s’ha convertit en un misteri del qual intente esbrinar quatre idees que em permeten entendre com funciona el món.
La primera gran sorpresa va ser el descobriment que el diner és un gran No-res. No sé si a l’assignatura de segon de carrera no ho vaig entendre o no m’ho van explicar bé. Ara sé que no li van dedicar el temps que calia a eixe tema. I probablement tampoc es faça a la majoria de Facultats d’econòmiques. Almenys eixa sensació tinc quan parle amb alguns amics o companys que hi han estudiat econòmiques. Ho vaig descobrir al documental “El dinero es deuda”. Sí, a mi també em va repugnar, la meua ment es va quedar en xoc. No puc entendre com una cosa així és presa per economistes i polítics amb total naturalitat. No puc respectar cap economista, ja li diguen John Maynard Keynes (i siga Sir) o Milton Friedman, ni puc recolzar cap partit polític s’anomene Compromís, Podemos (em descollone de Pablo Iglesias quan el sent dir que la solució és donar-li a la maquineta de fer diners) o PP, ja vulga un sistema de banca pública, mixta o totalment privada i amb o sense banc central, que defense l’actual sistema de diner fiduciari (fiat money) amb reserva fraccionaria. I no és perquè jo siga més llest o intel·ligent, ni tan sols tinc coneixements d'economia, és només qüestió de lògica, d'informar-se i de no combregar a rodes de molins com que els diners són neutrals per a l’economia.


En totes les meues “investigacions” al voltant dels diners, ara estic llegint “El dinero” de John K. Galbraith, només he trobat un economista que em dona una explicació convincent. A ell també li repugna el sistema de reserva fraccionaria. Aquest economista està als antípodes del meu pensament (o almenys jo pensava que ho estava) econòmic-polític-social, ja que és un liberal radical, seguidor de l’Escola Austríaca d’economia. El Prof. Huerta de Soto, que el vaig trobar perquè a youtube estan els vídeos de les seues classes, a un magnífic llibre anomenat “Dinero, crédito bancario y ciclos económicos” explica perfectament com els diners provoquen els cicles d’expansió i crisi econòmica per culpa del sistema de reserva fraccionaria. Per a qui no ho sàpiga, la reserva fraccionaria, és el que permet als bancs crear diners del no-res i raó de que, com diu Niño Becerra: “Actualmente sólo existe físicamente el 3% del dinero que circula por el mundo.” Heu sentit dir que si tots els clients anaren un banc a treure els seus dipòsits el banc no fer front a tots? Bé, només podria fer front a la sol·licitud del 3% dels clients, o donar un 3% a tots els clients. Això és el sistema de reserva fraccionaria.
 
El sistema de diner fiduciari, reserva fraccionaria i bancs centrals és tot una terrible estafa. Que gasta el sistema Ponzi. La mateixa estafa de Forum Filatélico o de Madoff. Com escriu Moisés Romero a La Carta de la Bolsa:
Lo curioso de todo esto es que es legal, incluso estafas como Afinsa, Forum Filatélico o algunas de tipo piramidal como la de Madoff funcionaban igual que un banco, su único delito es que no eran propiamente un banco.
Estigueu tranquils, no vaig a fotre-vos la matraca amb què són els diners ni com es creen. Si algú té cap interés, amb els links que acompanye aquest post té més que suficient informació per fer-se una idea de com es fan els diners i de perquè aquest sistema-estafa capitalista se’n va a la merda sense remei. I se’n va a la puta merda sense remei perquè la peça bàsica de l’economia que són els diners és un bon no-res. Un bon no-res que permet l’acumulació de riquesa més gran de la història per a uns pocs, per als amos de la banca.


Oskar "Rabosa"

 Links relacionats:

El dinero es deuda – Documental.
https://www.youtube.com/watch?v=zigHDdIosM8
El poder de crear dinero, Bruno Estrada López – Nueva Tribuna.
http://www.nuevatribuna.es/opinion/bruno-estrada-lopez/poder-crear-dinero/20120524194302075839.html
¿Es neutral el dinero en la economía? Una controversia que divide a los economistas – El Blog Salmón

Toda la banca funciona con el esquema Ponzi – El Blog Salmón

Cómo el sistema financiero creó la deuda y nos arrastró a donde estamos ahora
http://www.elblogsalmon.com/economia/como-el-sistema-financiero-creo-la-deuda-y-nos-arrastro-a-donde-estamos-ahora
Catálogo de horrores,  Santiago Niño Becerra – La Carta de la Bolsa
http://lacartadelabolsa.com/leer/articulo/catalogo_de_horrores
Crisis financiera, reforma bancaria y el futuro del capitalismo por el Profesor Huerta de Soto
https://www.youtube.com/watch?v=X1fR3ZhFDkQ
“La solución para Europa es darle a la manivela, como hace USA con los dólares…”, Moises Romero – La Carta de la bolsa.
http://lacartadelabolsa.com/leer/articulo/la_solucion_para_europa_es_darle_a_la_manivela_como_hace_usa_con_los_dolare