El
procés de creació de diners pels Bancs és tan simple que repugna a la ment.
John K. Galbraith
Deixeu-me
emetre diners i que controle la moneda d’una nació i no m’importarà qui faça
les Lleis.
Mayer
Armschel Rothschild
Diuen que tot
el món ha començat a preocupar-se per l’economia des de l’esclat de la crisi al
2008. Bé, no sé si tot el món, però jo certament sí. Tinc curiositat per saber
com funciona el món i el defecte de llegir. Si a això li sumem la gran quantitat
d’informació que ens ofereix la Xarxa, doncs la insaciable curiositat es veu
alimentada i retroalimentada. A cada descobriment apareixen 100 misteris. Així és
que l’economia, una ciència per la qual sempre he sentit simpatia d'ençà que
en 2n de carrera vaig estudiar una assignatura, s’ha convertit en un misteri del
qual intente esbrinar quatre idees que em permeten entendre com funciona el
món.
La primera gran
sorpresa va ser el descobriment que el diner és un gran No-res. No sé si a
l’assignatura de segon de carrera no ho vaig entendre o no m’ho van explicar
bé. Ara sé que no li van dedicar el temps que calia a eixe tema. I probablement
tampoc es faça a la majoria de Facultats d’econòmiques. Almenys eixa sensació
tinc quan parle amb alguns amics o companys que hi han estudiat econòmiques. Ho
vaig descobrir al documental “El dinero es deuda”. Sí, a mi també em va
repugnar, la meua ment es va quedar en xoc. No puc entendre com una cosa així
és presa per economistes i polítics amb total naturalitat. No puc respectar cap
economista, ja li diguen John Maynard Keynes (i siga Sir) o Milton Friedman, ni
puc recolzar cap partit polític s’anomene Compromís, Podemos (em descollone de
Pablo Iglesias quan el sent dir que la solució és donar-li a la maquineta de
fer diners) o PP, ja vulga un sistema de banca pública, mixta o totalment
privada i amb o sense banc central, que defense l’actual sistema de diner
fiduciari (fiat money) amb reserva fraccionaria. I no és perquè jo siga més
llest o intel·ligent, ni tan sols tinc coneixements d'economia, és només
qüestió de lògica, d'informar-se i de no combregar a rodes de molins com que
els diners són neutrals per a l’economia.
En totes les
meues “investigacions” al voltant dels diners, ara estic llegint “El dinero” de
John K. Galbraith, només he trobat un economista que em dona una explicació
convincent. A ell també li repugna el sistema de reserva fraccionaria. Aquest
economista està als antípodes del meu pensament (o almenys jo pensava que ho
estava) econòmic-polític-social, ja que és un liberal radical, seguidor de
l’Escola Austríaca d’economia. El Prof. Huerta de Soto, que el vaig trobar
perquè a youtube estan els vídeos de les seues classes, a un magnífic llibre
anomenat “Dinero, crédito bancario y ciclos económicos” explica perfectament
com els diners provoquen els cicles d’expansió i crisi econòmica per culpa del
sistema de reserva fraccionaria. Per a qui no ho sàpiga, la reserva
fraccionaria, és el que permet als bancs crear diners del no-res i raó de que,
com diu Niño Becerra: “Actualmente sólo existe físicamente el 3% del dinero que
circula por el mundo.” Heu sentit dir que si tots els clients anaren un banc a
treure els seus dipòsits el banc no fer front a tots? Bé, només podria fer
front a la sol·licitud del 3% dels clients, o donar un 3% a tots els clients.
Això és el sistema de reserva fraccionaria.
El sistema de
diner fiduciari, reserva fraccionaria i bancs centrals és tot una terrible
estafa. Que gasta el sistema Ponzi. La mateixa estafa de Forum Filatélico o de
Madoff. Com escriu Moisés Romero a La Carta de la Bolsa:
Lo curioso de todo esto es que es
legal, incluso estafas como Afinsa, Forum Filatélico o algunas de tipo
piramidal como la de Madoff funcionaban igual que un banco, su único delito es
que no eran propiamente un banco.
Estigueu
tranquils, no vaig a fotre-vos la matraca amb què són els diners ni com es
creen. Si algú té cap interés, amb els links que acompanye aquest post té més
que suficient informació per fer-se una idea de com es fan els diners i de perquè aquest
sistema-estafa capitalista se’n va a la merda sense remei. I se’n va a la puta
merda sense remei perquè la peça bàsica de l’economia que són els diners és un
bon no-res. Un bon no-res que permet l’acumulació de riquesa més gran de la història
per a uns pocs, per als amos de la banca.
Oskar "Rabosa"
Links relacionats:
¿Es neutral el dinero en la economía? Una controversia que
divide a los economistas – El Blog Salmón
Toda la banca funciona con el esquema Ponzi – El Blog Salmón
