Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris austeritat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris austeritat. Mostrar tots els missatges

dilluns, 4 de setembre del 2017

ESTEM Àpunt!

Resultat d'imatges de Àpunt televisió valenciana
Fa mesos vaig escriure sobre la meua opinió sobre la nova televisió valenciana dient que no estava d’acord amb la decisió d’obrir-la, o de reobrir-la. Si busqueu per este BLOG, hi podeu trobar l’article a què em referisc però, si no voleu fer l’esforç –que entenc perquè amb les pistes que us estic donant...— puc avançar-vos que no tenia gens clara la finalitat ni l’inici del procés. Ara, després d’unes setmanes de desconnexió, he tornat a obrir algun diari i les notícies no són del tot positives: unes qüestionen el procés de selecció dels dirigents, en principi per mèrits, als llocs de rellevància, on hi ha accedit gent fortament polititzada i qüestionada; i altres apunten l’austeritat del procés d’obertura.

Austeritat, austericidi... crec recordar. A més, la despolitització dels organismes més alts del mitjà de comunicació s’havia d’aconseguir mitjançant un concurs de mèrits totalment transparent on els candidats optaren als llocs de treball a partir del seu currículum, en igualtat de condicions, obert i plural, cosa que no qüestione. Doncs bé, sembla que en cap punt de les bases hi havia consideracions sobre el passat dels aspirants, i aquí ho deixe. Casualment, algunes de les persones amb una millor disposició per gestionar l’ens són les mateixes que ja estaven a l’època obscura i en el seu tancament –cosa que deu puntuar com a mèrit—, o almenys això diu alguna notícia a què he pogut accedir.

Quant al pressupost, he de dir que això de barat i bo sona també a ideals d’altra època. Normalment, les coses millors solen costar més diners perquè inclouen un procés de producció i unes matèries primeres de major qualitat. Fer una emissió per complir promeses electorals pot ser contraproduent, pense; i més quan, en certa manera, ja s’han incomplit en els terminis marcats durant la campanya. No obstant això, també he de dir que no tinc televisor, ni me’n pense comprar per celebrar l’esdeveniment pròxim. Caldria, per tant, revisar la seua finalitat quant a qualitat?

Que ens hagen dut a la roïna, que hagen balafiat els diners públics amb sous i despeses del tot injustificats, que la qualitat del producte haja estat ínfima durant molts anys o que no s’haja respectat la finalitat inicial del mitja públic no ha de ser ara una justificació perquè totes i tots sabem que, en l’hipotètic cas de la involució política, tot açò tornarà a ser una realitat, i que ara es pot estar fent el llit a qui després hi jaurà. I l’exemple està en l’elegant i meritòria iniciativa educativa que, per molt avalada que estiga per universitats, institucions, professorat i usuaris, no ha estat exempta de les crítiques, dels recursos i dels entrebancs; els mateixos entrebancs que haguera tingut si se n’haguera fet una de més atrevida, o una copiada d’altres territoris amb llengua pròpia que ja haguera passat els filtres constitucionals.

No sé si m’he explicat bé fins ara però entenc que si, per a tirar endavant qualsevol iniciativa, s’ha de buscar l’aplaudiment de l’adversari, i sabent com es mou dit rival, més val no iniciar-la perquè la resposta ja es pot anticipar. Salut i sort que tingueu –o tingau!



Salvador Sendra

dissabte, 5 de novembre del 2016

LES NOVES RETALLADES: IXEN TRES MINISTRES I N’ENTREN SIS!

Després d’haver estat quasi un any ben tranquils, ara ja tornen els sobresalts i les incomoditats; no m’explique —no vull explicar-me— com hi havia tanta gent reclamant un govern si, al cap i a la fi, se sabia que hi haurien més ajustaments... i n’hi hauran! De moment, i fins i tot abans de saber quins serien els nous ministres, a la ràdio ja anaven enumerant les directrius a què s’enfrontarien o, millor dit, les retallades que haurien d’aplicar.

S’ha demostrat, al llarg d’este temps, que sense càrregues polítiques ni legislatives vivim millor. A més, al final, només fem que aplicar allò que ens recomanen des de l’exterior i des dels bancs, sense quasi autonomia per governar. La resta és simple: si no repartixes els diners als de sempre, eres un antisistema. I, efectivament: ho eres! No entenc aquells que demanaven un govern i, a més, pense que ens haurien de demanar disculpes, a la resta, excepte que siguen els grans beneficiats de la línia política que s’aplicarà. Aleshores, haurien de repartir-nos alguna molleta, no? Més Que siga per haver suportat les seues imbecil·litats.

Una cosa de què ningú no diu res és sobre la política d’austeritat del govern central, o és que els periodistes ja no saben ni sumar: han eixit tres ministres i n’han entrat sis! La resta, les autonomies i els ajuntaments, són els que han d’aplicar les retallades, i no els ministeris de sanitat, d’educació, de cultura o del sumsum corda, que tenen gairebé totes les competències transferides als governs regionals. A Madrid es viu molt bé i no m’estranya; la seua austeritat és clara: trauen tres ministres i n’entren cinc, amb els consegüents ministeris farcits de secretaris d’estat, assessors, funcionaris... No cal explicar més però, qui demanava un nou govern, fora de la capital, s’ho hauria de fer mirar. El president, definitivament, paga favors polítics amb els diners de tots però, principalment, amb les partides de sanitat, educació i polítiques socials, que sempre són les més afectades.

D’altra banda —i açò sí que em fa més llàstima— tots els demagogs que parlaven sobre l’austericidi, que ara ja ni el nomenen, i es pengen les medalles de la reducció del dèficit en ajuntaments i autonomies, no tenen res de trellat a dir? Si tingueren una mica de vergonya, ni ho comentarien perquè no hi ha res més servil que eixos que són més papistes que el papa perquè no cal ni manar-los els deures. I el problema és, precisament, que en el seu discurs previ, l’austeritat provocava patiment i deien que s’havia de fer créixer el dèficit invertint en polítiques socials i d’igualtat. I ara dic jo: no podríem quedar-nos una temporadeta sense governs locals ni autonòmics per comprovar si funcionem igual de bé que quan no en teníem de central?



Salvador Sendra 

dimecres, 11 de juny del 2014

El PSOE és la gran estafa. Digueu-li P$x€ (III).




Abans de continuar amb l'època del govern, més aviat cal dir desgovern, de Zapatero cal fer una precisió sobre l'època de Felipe González. I és que duran la primera legislatura del P$x€ de González es van crear les famoses SICAV. Aquestes societats estan pensades perquè els molt rics no paguen impostos per les seves inversions financeres, el tipus tributàries 1% enfront del tipus general que és del 35%. Una mesura per afavorir els més rics, amb l'excusa de què els més rics mantinguen els diners a Espanya. Cosa que és una fal·làcia, ja que si gairebé no paguen impostos i essent societats que només tenen actius financers amb poc poden beneficiar l'economia real, en realitat és benefici els més rics, ja que no han de pagar pel seu patrimoni.

Dit açò ja podem entrar en l'època Zapatero. Les dues legislatures de Zapatero van ser realment nocives per al conjunt de la societat de l'Estat espanyol. La primera legislatura de Zapatero és considerada com la més "social", però en realitat és també una gran estafa. No va fer cap cosa que es puga dir d'esquerres. Tres grans lleis la van marcar:

1.- La llei del matrimoni "gay". Si bé el reconeixement és un avanç, ningú amb dos dits de cervell ho pot negar, però no té res a veure amb les esquerres i sí amb el pensament liberal, del que la socialdemocràcia pren tots els aspectes relacionats amb la societat. Fins i tot algú tant contrari al P$x€, per definir-se com liberal, com és Mario Vargas Llosa està a favor del matrimoni "gay". Vargas Llosa diu: "Han sido las sociedades democráticas, impregnadas de cultura liberal, como los países escandinavos y los Estados Unidos, donde se ganaron las primeras batallas contra la discriminación de los gays y donde, poco a poco, se les ha ido reconociendo tal cual son: seres humanos normales y corrientes cuya opción sexual debe ser aceptada y reconocida como perfectamente legítima por el conjunto de la sociedad."

2.- La Llei "contra la violencia de género". Una llei que es va avançar al seu temps, però que després s'ha vist superada per la realitat.

3.- Llei de la dependència. Aquesta és una llei dins del marc de l'Estat de Benestar recolzada pel PP en el Parlament. Però va ser aprovada sense dotar-la convenientment, ni aclarir les dotacions amb les CCAA, ni res de res. Després algunes CCAA no la dotaren, sobretot del PP, i vingué la crisi, per tant, la Llei mai ha sigut plenament aplicada. Una Llei amb bon fons però fent-ho tot mal des del principi.

En política econòmica, a la primera legislatura, Solbes va tornar, ja membre de la Comissió Trilateral (un organisme germà del Club Bilderberg), amb l'aplaudiment del món empresarial i joia dels bancs. El PSOE no va aplicar mai el seu programa de revisió d'impostos perquè pagaren més els més rics. La política de Solbes a la primera legislatura va ser la mateixa que venia portant el PP, fomentant l'especulació immobiliària i deixant fent als bancs.

Les xuclades de verga entre Zapatero i Botín van ser un costant en els set anys de Govern (poseu Zapatero y Botin a Google i veureu les entrades que ixen). Tant és així que el Santander condonarà deute del P$x€ i el Zapatero indultarà a Alfredo Saenz condemnat per un delicte acusació i denúncia falsa mentre era conseller del Banesto.

En arribar la crisi Zapatero intentarà aplicar polítiques keynesianes, suposadament social-demòcrates i, per tant, suposadament d'esquerres. Quan encara es negava la crisi aprovarà la mesura del 400 €, mesura copiada a Bush i a ningú li passa pel cap dir que Bush és d'esquerres. Després vingueren els plans E, molt keynessians però un desastre.

A partir de 2010, de maig, Zapatero es veu obligat, per ser un inútil, a canviar les polítiques keynessianes per les que li mana Europa, neoliberals totes elles. Pujades d'impostos, indirectes per descomptat com manen els cànons neoliberals. Reforma laboral, buscant la "flexibilitat". Rescats a bancs i caixes, els qui han creat els problemes: Bankia, Caixa Galicia, CAM, etc. Fomentarà des del 2008 que les preferents passen a tota mena de clients i l'estafa a estalviadors. Es negarà a entrar a fons amb el tema dels desnonaments, la ministra, que va substituir a Solbes, Elena Salgado no volia perjudicar el sector financer. A més a més, Zapatero es reunirà, abans d'explicar les polítiques econòmiques al poble, amb els 40 empresaris més importants, és a dir, amb les grans empreses pactarà el destí de 47 milions de persones.

En definitiva, una sèrie d'actuacions que tenen el mateix de polítiques d'esquerres que jo de monja de clausura.

Vull compartir per acabar dos enllaços que demostren quines són les intencions reals del P$x€:

El primer d'ells és un informe d'una fundació, Fundación Alternativas, de la que Zapatero i Felipe González formen part com a patrons. Tenen un informe, "La liberalización de los servicios de interés económico general. Un modelo progresista dentro y para Europa", on es veu que està clarament a favor de les privatitzacions:


Si se compara estos dos modelos, como lo hizo la teoría económica de principios del siglo XX, se llega a la conclusión de que el monopolista no consigue maximizar el bienestar de los consumidores ya que produce menos y a un precio superior al de valoración de los consumidores por esa producción. Es decir, el modelo de monopolio causa una pérdida de bienestar social, y el aumento de la producción a precios inferiores –si el mercado funcionara eficientemente– se traduce en una mejora de este bienestar social.

Val a dir que en l'informe es parla fonamentalment de serveis de telecomunicacions transport, etc., però eixa és la mateixa justificació que per a la sanitat i l'educació. A més a més, sabem que eixa afirmació és falsa, ja que a l'Estat espanyol es paga més per llum, gasolina, telèfon i internet, etc., que a la resta d'Europa. Per això podeu vorer a qui assessoren Zaplana, Aznar, Felipe González, Elena Salgado, etc.

L'altre és una notícia sortida el 2006 a rebelion.org i conta la política de privatitzacions del P$x€ al Principat d'Astúries, ahí participa Izquierda Unida, i els sindicats UGT i CCOO. La notícia recull un informe d'un sindicat independent, Corriente Sindical d'Izquierda (CSI) que només viu de les quotes dels socis, LA PRIVATIZACIÓN DE LOS SERVICIOS PÚBLICOS: UNA ESTRATEGIA GLOBAL CON GRAVES CONSECUENCIAS PARA OS CIUDADANOS Y LAS CIUDADANAS DE ASTURIAS. Cal llegir-lo sencer perquè demostra que és el P$x€, a Astúries o a la Xina.

Este estudio, referido a Asturias con gobierno autonómico y municipal de “izquierda” PSOE-IU, cuyo Ayuntamiento se ha personado en el proceso por los daños sufridos –lo que agrava enormemente las penas-, es válido para cualquier comunidad, basta con cambiar los nombre y los sectores afectados, pues las empresas beneficiadas son las mismas, o similares, y los mismos, o parecidos, los partidos políticos responsables, no importa de qué comunidad se trate o incluso de qué país, todo y todos coinciden. Su nuevo modelo económico, o como quiera que se le denomine, que ya es una realidad, va contra los derechos sociales, hace daño a todo el tejido social, relegando a ambos, pues el beneficio es lo que importa.
El informe es una denuncia directa, y en toda regla, a los partidos gobernantes PSOE-IU y a los dos sindicatos mayoritarios CC.OO. y UGT, responsables -directos o indirectos, da igual- de las privatizaciones en detrimento de los servicios sociales y de propiciar la escalada de la precariedad laboral. Las cúpulas sindicales y políticas han firmado sin ningún consenso conocidos con los afectados todo tipo de acuerdos haciendo retroceder ventajas sociales y laborales. Su colaboración ha sido imprescindible para que la OMC y su neoliberalismo hayan conseguido sus objetivos con tanta facilidad.
El informe destapa, con sobrados datos, la complicidad y responsabilidad política y sindical en este gran retroceso de las prestaciones sociales y de creciente precariedad en el empleo en todos los órdenes. El proceso judicial abierto a los dos dirigentes, no parece ser ajeno a la enorme actividad sindical que los encausados han desarrollado y desarrollan, lo que en sí mismo ya es grave, cuando además, su actividad reivindicativa por el empleo, era una denuncia y ponía en evidencia el atropello político y sindical oficial. Las inexistentes muestras de solidaridad, tanto de los partidos y como de los sindicatos, brillan, pero por su ausencia, aunque en realidad, más bien se suman al proceso. Es su lógica.

Ara seguiu pensant que el P$x€ és d’esquerres?

Links per aprofondir en la informació:         
Neoliberalismo – Wikipedia
Historia de las Sicav
El matrimonio gay – Mario Vargas Llosa . El País.
El Congreso aprueba la Ley de Dependencia por amplia mayoría – El País
Solbes marca el paso de la música fiscal del PSOE – El Mundo
El PSOE oculta por qué la banca le perdonó 33 millones impagados
Alfredo Saenz – Wikipedia
Los 600 dólares de Bush, a gasolina y alimentos – Cinco Días
La estafa de las preferentes – El confidencial
Salgado rechaza que la devolución de la casa salde la deuda hipotecaria – Expansión
Zapatero se reúne hoy por segunda vez con las grandes empresas de España – El economista