UNS ACLARIMENTS SOBRE ECONOMIA

Acabe de llegir Sobre la llibertat, d’Stuart Mill, i crec que he de fer algun comentari. D’altra banda, no em negareu que això de no tindre wifi ni televisió fa que el confinament siga d’allò més profitós, no? Realment, és un llibre fàcil i interessant, crec que honest, que no he dubtat de sumar-lo al de Max Weber per traure’n un millor aprofitament a l’hora d’escriure açò.

Una cosa que m’ha captat l’atenció ha estat quan ha fet referència al vincle entre l’economia i la llibertat. En un primer moment, Stuart escriu que al si del protestantisme és on vertaderament hi ha llibertat –i és ací on enllace mentalment amb l’altre autor— perquè el creient adopta la religió, mentre que en el catolicisme l’hereta. Interessant, no?, que es file tan prim i des de tant jove... Ara només cal seguir la teoria de Weber i ja es tanca el cercle. Però, hi ha una cosa que hauré d’investigar quan tinga temps perquè no m’explique que l’escola més liberal d’Europa siga l’Austríaca quan hi són catòlics –això de la religió dels austríacs ho apunta Stuart, però el dubte és meu. Teniu per exemple el llibre Els diners de Carl Menger, a més d’altres molts exemples teòrics; sí, sí, teòrics... A vore si només són teòrics i no pràctics...

Però, tornant al solc, Stuart apunta una espècie de triangle: liberalisme»progrés»economia. I, com que supose que ací no hi ha cap lector escolàstic, he de dir que l’autor lliga la llibertat a la creació de talents i, per tant, a un progrés econòmic i social. I la llibertat, l’entén en la seua forma més holística, per això he fet abans l’apunt escolàstic. Però, si escric açò és perquè hi ha gent que ara reclama un canvi en el model econòmic, i a mi en preocupa la seua tendresa i credulitat càndida. Perquè, si apliquem això que va escriure Mill sobre la llibertat i ho volem col·locar en un estat tradicionalista i conservador com és l’español, veiem de seguida que l’única manera que tenim de creure que hi pot haver un canvi del sistema productiu és si som escolàstics, o siga, si retornem a l’Edat Mitjana i ens il·lustrem amb Sant Tomàs. Perquè per a Stuart, una societat tradicionalista no pot crear un ecosistema adequat que siga habitat per eixa gent realment lliure i creadora que puga aportar el progrés necessari per a un canvi de model econòmic. Ací, però, encaixa bé Unamuno amb el seu assaig Vida de Don Quijote y Sancho.

Salvador Sendra

ELS SÍMBOLS DE LA LLUITA

Mire unes imatges de la premsa on se suposa que ha d’aparéixer alguna persona que puga explicar l’evolució de les dades del coronavirus i les actuacions que s’hi ha anat realitzant i veig molta gent uniformada. D’altra banda, m’adone que, si no n’hi ha prou, d’uniformes, la informació que se’ns transmet, almenys per la premsa, també s’uniformitza: uns fent servir la vestimenta i altres usant l’estadística. Tant fa perquè les dos coses són uniformadores, ja que un número no distingix la persona a qui representa.

La democràcia, però, aquella de què tots i totes s’omplin la boca en anomenar-la, on està? Ha desaparegut del tot. Al mínim contratemps, tot allò que deien que estava en mans del poble, allò que era el seu poder, s’hi ha esfumat alhora que la realitat ens demostra dia rere dia quin és el lloc de la ciutadania. L'individu s’ha desintegrat en una massa amorfa i ha estat substituït per l’uniforme, i la persona, per la xifra.

I em pregunten si tinc por de la pandèmia... Doncs, clar que sí! De la malaltia, no tanta, perquè només es pot perdre la salut, si ho mirem des del punt de vista més individualista, o la vida, però amb les decisions que s’adopten per salvar-nos, es pot perdre molt més: tota la resta de coses. I, si pense que han usat el model xinés per combatre el Coronavirus i han deixat de banda el suec, encara més. Hi ha unes causes econòmiques i altres de socials, i estes últimes són les uniformades.

Salvador Sendra

UNIFORME

La paraula uniforme té pocs secrets. De tota manera, i per escalfar els motors del text, diré que es tracta d’un mot compost format per dues parts: la primera, uni-, té el sentit d’unitat i, traslladat a la totalitat, d’unificar; la segona, -forme, tracta sobre allò que es feu i que caracteritza l’element. Sumats, ve a ser com una unitat de forma. L’antònim pot ser pluriforme, que no cal que entre a detallar. Dins d’esta segona, hi ha la personalitat i la varietat, mentre que en la primera, tot això és més difícil d’explicar.

La situació coronavírica és, ni més ni menys, l’enaltiment de l’uniforme: militars, policies, guàrdies civils, metges, infermers i infermeres... Tots i totes es caracteritzen per l’ús de l’uniforme, fins i tot la gent que treballa als supermercats o en la recollida dels residus. I l’individu? On està eixe individu que diuen que caracteritza les persones del segle XXI? No hi ha individu; o, si en ell millor dels casos es vol pensar que sí que n’hi ha, està a casa, amagat. Perquè de matèria, ningú no en parla.

La gran realitat és eixa, però hem tardat a adonar-nos-en: l’individu és pràcticament inexistent, i la societat és una mena de ramat d’ovelles Dolly, ensinistrada i atemorida on ningú no té res a dir perquè no hi ha personalitat –també resulta interessant l’etimologia de la paraula persona... Les formes de pensar es reduïxen a una: l’oficial. Els antisistema romanen tancats i tota la seua tasca, si n’hi ha alguna, és la d’usar les xarxes socials per a dir no-sé-què d’estúpid o per crear dubtes i escampar mentides.

La realitat és una i només una: vivim en un indret on la gent ni té opinió pròpia, ni té personalitat, ni té res a dir sobre res, o siga, on no hi ha matèria. Els únics, si cal, que trenquen el confinament són els religiosos, que sí que ho tenen clar i que es mouen per altres veritats, millors o pitjors, però diferents. Al final, resultarà ser verídic això que diuen que en Crist hi ha la llibertat, perquè fora ja veiem a diari que no; que no n’hi ha. I els uniformes, per tant, a les escoles i en les activitats religioses, si que són aparells d’unificació personal, però que rellancen l’intel·lecte o la imaginació fins aconseguir la diferència que fa que un ésser humà s’aproxime més a Déu que un altre. Entre el ramat d’ovelles Dolly, per tant, hi ha el llop camuflat, i se’n diu catòlic.

Salvador Sendra

MATAR ROUSSEAU

Hi ha obres que s’entenen com a clàssiques perquè, com diuen aquells que saben –jo no—, sempre estan vigents; que el temps no afecta la seua actualitat i, per llegir-les, només hi cal una mica de perspectiva. Rousseau n’és un d’estos autors, com ho pot ser Montesquieu, Montaigne o Chateaubriand, per citar-los tots francesos. Ho haguera pogut fer amb altres però els he escollit perquè he llegit a la premsa que, a França, estan tenint problemes perquè la gent complisca els decrets, sobretot, aquells que confinen la població a casa. No ens enganyem: la notícia és que la ciutadania obeïsca sense gaire oposició.

Si hi ha una cosa que ha costat més vides que cinquanta mil coronavirus, i que cent mil, eixa ha estat la recerca de la llibertat, amb totes les seues afeccions. I, a França, bé saben tot açò. Ara però, i sense més antecedents que els informes mèdics i epidemiològics, els diuen que no poden eixir al carrer. Ja no estem parlant que prohibisquen els desplaçamets, o les reunions, o que tanquen els bars, estem parlant d’eixir de casa!

Rousseau, al seu Contrat Social, tracta el tema de les cessions que ha de fer cada individu envers el col·lectiu per integrar-s’hi, tenint en compte que les persones estem dissenyades per viure en grup, o siga, per conviure. Però eixe contrat jo no l’he vist mai: supose que algú l’haurà signat per mi, com deia un benvolgut professor de Filosofia de la universitat. L’única cosa que note és que cada volta em canvien les regles del joc quan ja fa molts anys que hi jugue, i cada dia em costa més habituar-m’hi. Podeu dir-me antisistema, però, abans, analitzeu la vostra situació i pregunteu-vos si heu guanyat o heu perdut llibertat des de l’any 2000, per exemple.

Cada esdeveniment ens en resta, i ho fa per la nostra seguretat, i de manera temporal, però la retallada hi roman en el temps: les coses no són mai com eren abans. Ara, l’última, esta ja clama al cel! No poder eixir de casa no és poca cosa: es diu confinament, en la mateixa mesura que un pres en arrest domiciliari. Però em sorprén que la gent accepte la mesura, en part creient-se això que diu qui mana, en part perquè en eixir-ne t’exposes a sancions o, fins i tot, a detencions més severes.

Si els clàssics que he escrit abans ho són per la seua actualitat, podríem pensar que encara viuen entre nosaltres els seus autors. Rousseau haguera redactat un Contrat Social com el que feu?, o, allò que més em preocupa, l’haguera signat? Crec, sincerament, que ens l’hem carregat perquè ho hem cedit tot.

Doctor Guillotin

Els dimonis i els endimoniats.

28 Al ver a Jesús, comenzó a gritar, cayó a sus pies y dijo con voz potente: «¿Qué quieres de mí, Jesús, Hijo de Dios, el Altísimo? Te ruego que no me atormentes». 29 Jesús, en efecto, estaba ordenando al espíritu impuro que saliera de aquel hombre. Muchas veces el espíritu se había apoderado de él, y aunque lo ataban con cadenas y grillos para sujetarlo, él rompía sus ligaduras y el demonio lo arrastraba a lugares desiertos. 30 Jesús le preguntó: «¿Cuál es tu nombre?». «Legión», respondió, porque eran muchos los demonios que habían entrado en él. 31 Y le suplicaban que no les ordenara precipitarse al abismo. 32 Había allí una gran piara de cerdos que estaba paciendo en la montaña. Los demonios suplicaron a Jesús que les permitiera entrar en los cerdos. Él se lo permitió. 33 Entonces salieron de aquel hombre, entraron en los cerdos, y desde lo alto del acantilado, la piara se precipitó al mar y se ahogó.

Lluc, 8,  28-33

Una de les coses més fascinants de la cultura jueva-cristiana, és tot el relacionat amb la demonologia. No sols són els contes per espantar a la gent. La demonologia és la visió del bé i del mal, dels orígens del Mal, de la concepció cultural què de l'origen del Mal es té. A la cultura jueva-cristiana hi ha un balanceig entre les concepcions monistes i dualistes. Aquest balanceig no sempre troba un bon equilibri.

Les teories monistes serien aquelles que presenta a Satanàs com un àngel al servei de Déu, que a vegades fa de fiscal, altres ve a temptar a qui Déu li diu, altres causa els mals que Déu mana per provar la fe d'algun humà; a les concepcions monistes per molt que Satanàs tempte, envie mals o el que siga, sempre l'Home pot decidir si mantenir la fe en Déu u obeir els manaments o deixar-se portar per la temptació o sucumbir a les peticions de Satanàs.

Les dualistes ens presenten a Llucifer o Luzbel com a antagonista, l'àngel caigut, l'àngel que va gosar desafiar a Déu per a ser igual que ell. Ell regna a l'Infern, o a les tenebres i l'abisme, i té un exèrcit de dimonis –àngels caiguts també que li van fer costat a la guerra contra Déu- i vénen a portar el Mal entre els humans, que som la criatura favorita de Déu. Per a assolir el seu objectiu no deixa d'emprar cap de les opcions al seu abast.

Aquests personatges es confonen, i hi ha tot un "totum revolutum" on la confusió és fàcil, tant de personatges com de concepcions. I amb aquestes confusions i contradiccions la gent ha tirat endavant i els sacerdots les han aprofitat a conveniència.

Fruit de les concepcions dualistes, i com a conseqüència del gran poder que tenen aquests àngels, es dóna un fenomen ben curiós: el de la possessió demoníaca. Un fenomen com el que descriu el passatge que hem citat a la capçalera d'aquest post l'Evangeli de Lluc. Els dimonis vinguts de l'Infern, entren en cos de les persones. Una vegada dins els dimonis prenen possessió de la persona, aquesta perd la voluntat, i qui mana és/són el/s dimoni/s. Els dimonis sembren el Mal entre els humans amb el posseït, i l'endimoniat no pot fer res per deslliurar-se de la possessió. Només el poder de Déu, com en l'Evangeli de Lluc, pot lliurar a l'endimoniat dels dimonis. L'Església catòlica té tot un ritual per treure dimonis del cos dels posseïts, amb el poder Crist –els que hàgeu vist la pel·lícula de L'Exorcista ja sabeu com va el tema-. L'Església també té una sèrie de mesures preventives per combatre el dimoni i evitar que el Mal s'estenga.

Hui en dia, sembla que hi ha un altre tipus de possessió. Però la nostra societat ha deixat de creure amb dimonis. Les possessions actuals també anul·len la voluntat. Els posseïts ja no tenen llibertat ni regeixen els seus actes. També poden fer el mal i cometre delictes. No falten tampoc els exorcistes, ni els rituals. Els posseïts també són tractats entre el menyspreu i la compassió, a vegades se'ls justifica, i fins i tot, poden tenir un tractament al codi penal més benèfics perquè no són plenament conscients del que fan. Els governs també fan campanyes per prevenir les possessions i evitar el Mal. Les noves possessions també beuen de la concepció dualista.

Els dimonis que abans teníem nom com Legió, Azazel, Azrael, Astaroth, Asmodeo, Agares, etc., ara tenen altres noms com: alcohol, drogues, joc, sexe, etc. A les possessions ja no se les anomena així, ara es diu alcoholisme, droga-addicció, ludopatia, addicció al sexe, etc. Si no hi ha un nom propi, se li afegeix "addicció" i avant. Els substituts dels exorcistes, ara anomenats psicòlegs, psiquiatres, terapeutes, etc. Els Estats, substituint a l'Església, són els encarregats de: tractar als addictes (nous exorcismes), llançar campanyes de prevenció, establir prohibicions, encetar guerres contra el tràfic de substàncies, etc. També, els addictes, i sobretot depén de l'addicció, són vistos amb menyspreu i/o amb compassió, tractats de ionquis, borratxos, viciosos, o pobres malalts amb transtorns mentals o de conducta.

Una concepció monista del bé i del mal, responsabilitzaria als addictes dels seus actes; una visió dualista els eximeix de les seues responsabilitats, es dóna la culpa a l'alcohol, a les drogues, al sexe, al joc... La primera ha sigut predominant mentre es creia en la responsabilitat individual; l'altra és predominant ara, que pensem que ningú té perquè responsabilitzar-se de res i la culpa sempre és d'algú o alguna cosa.

Òskar “Rabosa”.

LLIBERTAT I APARELLS ELECTRÒNICS

Curs d’estiu sobre educació plurilingüe: no entre en els detalls de les jornades, tot i que es veuen dos clares posicions filosòfiques: la platònica (la dels ponents) i l’aristotèlica (la de l’auditori). Però, allò important és que vaig passar prou calor travessant València, cada dia, perquè, vulguem o no, es tracta d’una ciutat provinciana.

A partir d’esta observació, em crida l’atenció que l’autobús, en el millor dels casos, tarda el mateix temps que un vianant per arribar fins a l’estació del Nord. Jo preferisc anar passejant perquè este és el poc exercici que faig al llarg del dia. Altra gent preferix agarrar l’autobús i pujar a la quarta planta amb l’ascensor perquè supose que  no vol arribar cansada al gimnàs, ja que no es pot observar cap guany quant a temps i el preu és insignificant.

Al meu costa hi ha un seguit de gent amb un coeficient intel·lectual superior a la resta, cosa evident perquè des de la posició on em trobe és des d’on s’observa tota la pantalla, i ja se sap la importància que actualment tenen les projeccions a les classes, i més quan s’ha de parlar més de trenta-cinc minuts. Des dels altres llocs, no es podia apreciar la pantalla correctament i la gent l’alçava i es movia per poder observar-la.

L’última professora, molt moderna i que parlava moltes llengües, ens va presentar una aplicació per al mòbil en què es podia fer algunes coses, supose que molt importants, però que no recorde perquè em va pillar en eixos moments de desconnexió. Però, i ací és on ve la sorpresa, dos de les cinc persones que em voltaven no tenien telèfon. Em vaig emocionar tant que els vaig demanar de fer-m’hi una foto. Semblaven persones felices i amb gana de beure i menjar, a més d’intel·ligents, per la posició on estaven ubicades.

Em crida l’atenció que hi haja gent que visca sense telèfon mòbil; i ja no dic res dels smartphones. La llibertat deu ser semblant a això, i l’autonomia. De l’altra manera, sempre estem sotmesos al control i a la vigilància, tant en els moviments com en les recerques o l’ús dels aparells. A voltes voldria ser menys curiós i, per extensió, guanyar llibertat llançant el telèfon a la teulada del veí, com va fer el meu oncle.

Salvador Sendra

HABLAR EN CRISTIANO, VULVA!

A la premsa hi havia una foto on es veia el famós autobús carabassa del pene i la vulva transitant per New York. Com que no vaig ampliar la imatge, no vaig poder apreciar si estava tot això escrit en anglés o seguia en español, cosa que, per a mi, és molt important. Si els cartells estan escrits en anglés, la cosa té una certa rellevància perquè el missatge implícit és que Dios no solo habla en cristiano. Per contra, si estava escrit en español, significa que realment tenen una raó de ser, eixos que paguen el missatge.

Als Estats Units, la llibertat és important. I sembla que està tan interioritzada per la majoria que s’admet que el mateix president tinga la penosa capacitat de mentir quasi a diari. D’altra banda, no he escoltat res sobre la prohibició de dur burka, burkini o res per l’estil; de fet, allà hi ha gent que s’atrevix fins i tot amb el triquini! (cal dir que, ací, l’única persona que ha reunit el coratge suficient per usar-ne ha estat Ana Obregón) I, si tractem la religió, només cal observar la quantitat de sectes, pseudoreligions i religions que hi conviuen, diguem-ne lliurement.

La religió i la llibertat, però, són una barreja quasi impossible —i he deixat el quasi per si en el futur hi ha algú que desmentix la totalitat—, tot i que poden conviure com l’oli i l’aigua en un mateix recipient. Pensem, per tant, que a l’aigua es troba la llibertat i a l’oli, la religió; sempre per damunt i nodrint la candeleta que il·lumina la Mare de Déu. Ortega y Gasset va resoldre el dilema de la manera més freudiana possible perquè va diferenciar dos àmbits: el de les idees i el de les creences. Les idees es poden modificar mentre que les creences, no. L’únic canvi possible, per tant, es troba d’abaixar les creences a l’àmbit de les idees per poder-les retocar. D’altra banda, sabem que això és impossible perquè es tractaria d’una tasca deshumanitzadora.

I tot açò ve a causa de l’autobús que, de manera simple i estúpida, col·loca la religió en l’àmbit de la raó més evident, perquè els xiquets tenen penis i les xiquetes, vulva; evident, no? Però, què passaria si férem servir el mateix discurs simplista per explicar l’existència de Déu?

--El veus?

--No.

--Doncs, no existix!

I ja no cal seguir perquè la resta, sobra. O per explicar la Santíssima Trinitat... vosaltres mateix podeu fer el diàleg:

--

--

--

Escriure el missatge en español, a New York, haguera estat una contundent victòria de la decència intel·lectual heretada d’Unamuno front a qualsevol altre pensador perquè els newyorkers hagueren pogut adonar-se que la vertadera essència del catolicisme es troba a España. La resta del missatge, i ja de manera implícita, haguera estat molt més fàcil: aprende a hablar en cristiano, vulva!

Salvador Sendra

RAKHMÀNINOV A CANAL 9

France Culture és una bona cadena de ràdio de l’estat veí que cal tindre en consideració si es vol adquirir una mica d’allò que es definix com a «aliment de l’ànima». Per a qui no sap de què parle, i pot imaginar-se Canal 9, ja sap que es tracta de l’opció més contraria possible. A mi, si més no, em resulta curiós que encara hi haja gent que s’esforce per ressuscitar la bèstia quan encara no hem entrat a l’Apocalipsi; tant tranquils com estem ara sense televisió pública, ni ràdio, per estos indrets.

Doncs, això... A France Culture em va cridar l’atenció les crítiques que va rebre un pianista, de qui ara no recorde el nom, per dir que, quan interpretava el Concert per a piano i orquestra número 2 de Rakhmàninov, se sentia angoixat. Sembla que la gent creia —i sol creure— que eixa peça es va compondre quan Serguei havia superat la depressió que li va provocar la incomprensió de l’anterior simfonia. Jo no n’estic segur i, per eixa raó, ho deixe caure.

Rakhmàninov era un gran compositor i un millor intèrpret. El Concert per a piano i orquestra número 2 és una peça difícil perquè el seu autor tenia unes característiques especials, i així ho va exposar a la construcció musical, i potser és ací on es troba la causa de l’angoixa del pianista francés. Però, d’altra banda, eixa depressió es pot deure a la mateixa peça, en el contacte amb el piano sota el pols dels dits. El contingut d’una obra que s’escriu després d’una mala època pot ser —i ha de ser, en este cas— una mena de superació.

Quan ixes del forat, supose que la llum et cega. Quan has de crear des de la llibertat, i véns de la penombra, supose que el teu tema és l'obscuritat, perquè és allò que coneixes i des d’on has ordit el present. Superar l’època, per tant, és tornar a vore-la amb altres ulls i no, com creuen els crítics de referència, evitar girar el cap. Si s’opta per esta segona postura, la realitat és ben diferent perquè demostra que allò que es tracta és, simplement, intentar oblidar una part del passat.

Però, clar, tornant a Canal 9 i a la seua qualitat, s’ha de tornar a pensar eixa època que ja creiem superada i, si sobrevivim al record, plantejar-nos realment si ens atrau la idea de tornar a aventurar-nos a reviure-la. Jo, com en el cas del pianista, opte per pensar-la des del present i, sense complexos, dir que no la necessite perquè, segurament, si la revisc, recaic!

Salvador Sendra

L’EVOLUCIÓ MARXA ENRERE

Tot i ser una persona intel·lectualment situada al segle XIX, en el millor dels casos, he de dir, en favor meu, que és fàcilment qüestionable la impressió que tenim d’haver avançat; i no des d’aleshores, sinó des de fa molt més temps, o des dels inicis de les civilitzacions... Ara bé, pense que allò que hem de fer primer és aclarir que el concepte de civilització que romandrà present a l’escrit és el de Huntington, per modern que em semble.

Llegint Bakunin, concretament Déu i estat, hi ha uns paràgrafs en què l’escriptor qüestiona el concepte de llibertat, fent valer una reflexió sobre els déus i els amos. Escriu que, des del moment que admetem l’existència d’un déu, o d’éssers humans superiors, estem admetem la servitud o, dit d’altra manera, la manca de llibertat. Tant fa que se siga serf de d’un déu o d’un humà perquè el cas, envers la llibertat, no varia gaire.

D’altra banda, rellegint altra obra escrita en la meua època mental, L’evolució de les espècies, de Darwin, i altres obres menors associades, hi he trobat una lleu comparació entre l’estudi de referència i les tesis de Wallace. Enmig d’altres diferències, i em referisc a les evolutives, una divergència es trobava en l’àmbit de l’estudi: mentre Darwin ho feia amb un major interés per les espècies en captivitat, Wallace se centrava en les salvatges. Altres diferències es trobaven en la situació espacial del elements seleccionats, però açò és altre tema.

Respecte a les evolucions, he de dir que Darwin creia en la domesticació com a model per a les seues explicacions, mentre que Wallace la menyspreava. Si pensem així, en una etapa de llibertat posterior a la captivitat, per tant, l’evolució darwiniana tornaria enrere fins a l’estadi previ, quan l’espècie encara era lliure. La historia, però, atorga major importància a Darwin que a Wallace, segurament a causa de la implacable densitat de l’obra d’este home. Wallace, però, té molt de pes quan s’estudien els endemismes i les espècies en llibertat. I la pregunta és ben concreta: penseu que una vaca lletera engabiada i destinada a ser munyida a diari podria tornar a la llibertat amb una mínima possibilitat de sobreviure sense eixe amo que l’alimenta i la protegix?

Si ara ens desplacem, mentalment, de nou, cap a Bakunin, reprenem la tesi que sostenia este home respecte a la llibertat i la superposem a la que acabem de extraure sobre l’evolució en captivitat, la pregunta és la següent: si l’ésser humà es desfera de l’amo i del déu per poder ser lliure, sofriria una tornada enrere fins a l’estadi inicial, anterior a eixa anomenada civilització?

Espere que alguna ment més actual em puga ajudar a resoldre este dilema tan vell i superat. 

Salvador Sendra

Renda Bàsica Universal com a camí cap a la Llibertat.

Fa temps que vaig llegir i vaig començar a interessar-me el tema de la Renda Bàsica Universal (RB). Haig de reconèixer que en principi la idea em resultava atractiva, però a la vegada en generava dubtes. Més endavant, aquesta idea va ser recollida pel programa de Podemos, aleshores la RB va arribar als grans mitjans, entre l’escarni, les riotes i atacs furibund d’eixa ocurrència. Com si fora un invent de Podemos o una idea presa de Veneçuela.

La pressió mediàtica, juntament amb el programa econòmic de Vicenç Navarro i de Juan Torres, van fer que Podemos acabar tirant al poal de la brossa la RB. Sempre em va semblar que era una claudicació. Una cessió a les pressions mediàtiques. La primera gran renúncia de Podemos per a ser una alternativa al sistema. Desprès vingueren altres renúncies, i tantes han sigut, que costa distingir a Podemos de qualsevol altre partit sistèmic.

Feta esta digressió, hem de tornar a la qüestió principal. Aquesta és la RB com mitja per aconseguir la llibertat. Certament, aquesta és la idea subjacent a la RB, i ho explica sovint Daniel Raventós. A saber, el camí per a que les persones siguen lliures, és aconseguir que tinguen les necessitats bàsiques satisfetes. D’alguna forma ve a dir-se que els súbdits poden assolir la condició de ciutadans si tenen assegurats les necessitats bàsiques:

el republicanismo democrático y el no democrático comparten la perspectiva de que la “propiedad” (los medios de existencia) es necesaria para la libertad. Sin embargo, así como el republicanismo no democrático sostiene que los no pro-pietarios deben ser excluidos de la ciudadanía, el republicanismo de- mocrático defiende que deben asegurarse los medios para que toda la ciudadanía sea materialmente independiente. En las sociedades de principios del siglo XXI, una renta básica podría ser el instrumento más efectivo de garantizar institucionalmente esta inde pendencia material.* 

La idea no és gens menyspreable. Ni molt menys per escarni, per riure-se’n o per a rebre atacs furibunds i destrellatats. Ans al contrari, cal prendre-la seriosament. Tal i com ho han fet els finlandesos. Tal i com ho han fet els suïssos (encara que hagen dit no en referèndum no crec que ningú s’haja rigut de la proposta).

Certament, el cercle que ha creat el capitalisme per a la major part de la població, consum-deute-treball, esclavitza. I esclavitza malgrat que vinga disfressat de llibertat. Una RB podria ajudar a trencar aquest cercle. Però em tem que no siga suficient per ella mateixa. La proposta de RB, al menys pel que jo he llegit fins ara, manquen d’una perspectiva global transformadora del sistema. Bàsicament el que pretenen és que es pague la RB per l’Estat mitjançant el concepte clàssic de redistribució de la riquesa.

No obstant això, la RB no seria realment emancipadora si no va acompanya d’altres mesures. A una societat de consum com la actual, a una societat on el sistema bancari siga el de reserva fraccionaria, a una societat on els diners emesos pels bancs centrals van directament a la banca... la RB no seria suficient per transformar els súbdits/esclaus en ciutadans lliures. El més probable és que els efectes no foren els esperats pels defensors de la RB, tal i com està pensada fins ara.

A més a més, per a ser realment alliberadora, la RB deuria ser superior a la que s’està proposant fins ara (em sembla recordar que les últimes dades la situen en torn als 7.500 €, però no feu massa cas de la xifra, la quantitat ve determinada pel llindar de la pobresa relativa, es a dir, els 60% dels ingressos mitjans). Jo crec que hauria de ser superior.

En principi no em sembla mal la RB, ara bé s’hauria de repensar tot el sistema no només instaurar-la sense més.  

Òskar “Rabosa”.

*Daniel Raventós, Propiedad y libertad republicana, article consultat a http://omegalfa.es/autores.php?letra=&pagina=12#

FOREVER OLD

El dia que una persona esdevé amant de les llibertats, la seua actitud comporta una posició semblant a viure sempre en el punt zero, mirant cap avant, i amb una estela esvaïda i sinuosa que no deu entendre’s com a perspectiva —fent valer els termes d’Ortega y Gasset— o, si més no, com una perspectiva opaca i indefinida. El passat ens atrapa i, de vegades, s’ha de ser valent per eixir-ne. I és per esta raó que no entenc la gent que es tatua; no m’ho explique de cap manera, tot i que no vull que m’ho conten perquè preferisc especular-hi.

Cada any, hi ha al Japó una festa on la seua peculiar màfia perd l’anonimat i es fa l’ama del carrer. La yakuza es caracteritza perquè els seus integrants es tatuen a mesura que s’endinsen en esta curiosa famiglia. Una cosa semblant passa a Iberoamèrica, amb les maras, que són organitzacions mafioses que substituïxen eixa família biològica que aliena l’individu i el trasllada cap als estats més allunyats de la raó i de la racionalitat. La piràmide ultraconservadora és un fet que es troba en eixes organitzacions, així com el codi de l’honor; eixe tan ranci!

El passat, moltes voltes resulta feixuc i ho és, si més no, com a oposició a la llibertat i a la joventut. Les persones amb més passat solen ser les més majors i l’única manera de mantindre’s sempre jove —forever young—  és quan es trenca amb eixa pesada càrrega que et barra el pas cap a l’engany i les bogeries. Jove és qui es pot permetre l’errada o, com he escrit abans, qui no té passat i, per tant, no té perill d’enganyar-se, o no té eixa por...

Em sorprén que les persones que se senten com a més liberals es tatuen tota classe de coses sobre la pell: etapes de la vida, companys i companyes, frases lapidàries...; marques en general. Si el subconscient parla, tot i que el portador no se n’adone, en estos casos parla ben clar: es tracta de persones conservadores, en el fons. La moda potser és l’argument que es fa servir per iniciar-se en el disseny d’este llibre obert de la pròpia vida que no cal entendre per poder-lo desxifrar, perquè ara mateix vos acabe de donar la pista.

La llibertat envers el propi cos és la cosa més fantàstica que hi ha. La tirania de l’ànima i del passat és, també, un fet que ens individualitza a l’hora que ens marca. I estes petjades tan banals —com a objecte d’anàlisi, em referisc— oferixen l’ocasió perquè una persona com jo aporte el seu punt de vista sobre les coses que estan a la vista, perquè, de la resta, tant sobre les de l’anima com si tracte els tatuatges més íntims, només hi puc especular amb les teories que he apuntat. A partir d’ací, les opcions són de pagament!

 

Salvador Sendra

AMB LLIBERTAT, PER FAVOR!

Imaginem, per un moment, que jo sóc un antisistema. Imaginem que la meua raó de ser és la de donar suport als més desvalguts. Imaginem que m'agrada diferenciar-me de la resta de gent que m'envolta... Imaginem que sóc del PP!

L'altre dia van ser les elecciones españolas i va guanyar, de nou, el Partido Popular. És important, per tant, remarcar eixe de nou perquè les du guanyant des de fa moltes convocatòries, com és normal, d'altra banda. Però, quan entres a les xarxes socials, t'adones que la gran majoria de gent, almenys la que a mi m'envolta, està indignada i a poc es troba d'insultar el votant popular,  si no ho fa directament i sense pal·liatius. Jo no entenc tanta crispació, ni tant de desencís, ni tanta sorpresa, i ho vull remarcar.

Si estem d'acord amb el sistema polític actual, ho hem d'estar amb les seues decisions, democràtiques, se suposa. Si no ho estem, el primer pas que ens hem de plantejar és de criticar el sistema, però esta opció no és la més corrent. Per tant, acceptem el sistema mentre qüestionem el resultat de les urnes perquè no està a l'alçada de les nostres expectatives, que hauríem de pair, si més no, sense eixa forta dosi d'insults que estic veient per massa indrets o sense expressar la nostra sorpresa superlativa. Per aclarir-nos, diré que la por és lliure i irracional fins que es comprén el seu fonament; després, s'anomena covardia, i també és lliure perquè és humana. I jo puc tindre por als venezolanos, o als rojos separatistas, o a la desfeta d’Europa, i és el meu problema, en la mesura que tu pots tindre por a un recorte o a la corrupción.

El votant d'esquerra em sorprén, cada volta més, per la seua capacitat de creure's superior a la resta de les persones. La moralitat de què fa gala m'ofega perquè estretix el camí polític, deixant-lo, moltes voltes, pràcticament intransitable. Tampoc entenc eixa mania de demanar explicacions per un vot que és lliure i individual. Jo, per exemple, ni done explicacions de res, ni les he donades, ni les donaré mai. Potser és esta una de les causes de la meua eterna travessia pel desert; i ho assumisc. No crec en el vot racional, i els resultats em donen la raó des de fa temps.

Anul·lar l'individu es pot relacionar amb la simple necessitat intrínseca de demanar o donar explicacions i de fer-ne exaltació, i els anarquistes són els únics esquerrans que no en donen, ni en donaran. Per la dreta, els religiosos i els nostàlgics tampoc en solen donar perquè la connexió divina els fa actuar de manera independent —uns— o en ramat —altres—, i més encara si partim des de les interpretacions catòliques. Als liberals, no cal ni preguntar-los perquè et contestaran amb un sobtat: «perquè vull». La resta, els socialdemòcrates de l’ala esquerrana, o siga, la majoria, si atenem les enquestes, sí que es creuen en la necessitat de donar eixes explicacions, segurament per a beneir-se. I esta última raó és la que més em crida l'atenció perquè creuen que tots i totes han de ser com ells, o elles: uns dogmàtics.

Doncs, no! Jo no sóc així, i vote a qui em rota i no he d’explicar-ho per una senzilla raó: perquè sóc un individu lliure. I tu, socialdemòcrata, socialista o comunista, hauries d'aprendre que demanar explicacions sobre eixos vots que entens com a irracionals, quan els aprecies en la resta de la gent, ja és una manera de ser dogmàtic. Recorde que vaig llegir que un conegut líder independentista, en una tertúlia de tertulianos neocons, quan li van preguntar sobre el fonament de les seues idees i principis, els va contestar: «perquè sóc lliure i actue amb conseqüència». Els tertulianos van acceptar la resposta i van quedar convençuts dels arguments. 

Salvador Sendra

EL CAPITÀ KEN

No hi ha res més interessant que parlar amb un mariner per adonar-se que encara hi ha possibilitats, en el món, per a la gent que encara creu en l’aventura i el destí. Pense que, a mesura que passa el temps, el reducte ideal, i únic, es troba a la mar, perquè encara oferix les dosis de risc i llibertat idònies per a escapar i, si és possible, no tornar mai més.

Si l’altre dia —fa unes setmanes, perquè el temps passa volant— publicava un article on descrivia l’estranya troballa, en un vaixell a la deriva, a les aigües de Filipines, de la mòmia d’un alemany que duia sis anys a la deriva pel Pacífic, el cas del capità Ken tampoc em deixa indiferent. Per cert, on estarà hui dia este rodamón marí? Qui sap...

Perquè a la platja del Perelló, fa uns quants anys, hi va aparèixer un estrany vaixell, de fusta, amb forma de drac i construït de manera manual i artesana pel mateix capità i propietari de l’embarcació. Com em va contar el meu company Agustí, Ken duia sis dies a la deriva a causa del trencament del pal major en una tempesta, a les illes Columbretes, quan tornava d’Eivissa. Fent valer el corrent i el motor, arribà al port del Perelló, on no va poder posar combustible perquè no n’hi havia en els tancs —he llegit en alguna conversa sobre el tema.

Convidat a abandonar el port, Ken va seguir a la deriva fins que va encallar a la platja, al banc d’arena, en el qual, a poc a poc, va anar penetrant. S’alimentava d’algues i deia que no tenia diners, per la qual cosa cap vaixell el va remolcar per eixir-ne. Agustí i altres persones el van ajudar a reparar alguna fuita i el pal, així com les veles, mentre el vaixell del drac cada volta estava més damunt de l’arena de la platja.

Un dia de vent de ponent, i com ja havia previst el capità, fent valer les dos àncores i molta paciència, va fer eixir el vaixell de l’arena i, a poc a poc, el va anar situant en aigües cada cop més profundes fins que el calat li va permetre seguir la seua ruta, segurament fins a algun port més amable on deixaren omplir els dipòsits dels rodamóns marins per seguir eixe viatge, lliure i pacient, cap a l’ocàs.

 

Salvador Sendra

HOME VOLTAT I HOME REVOLTAT

Semblarà una comparació estúpida però la diferència entre la volta i la revolta és ben evident, fins i tot per als més allunyats del projecte revoltós. Voltar una cosa és, simplement, capgirar-la; després, hi ha qui dóna per finalitzat el projecte i, allò que s’entenia com a revolucionari, queda com a evolucionari. Per seguir amb el procés, cal que arribe altre evolucionari que reconduïsca la primera posició, o la segona, o la tercera; qui sap? Pot ser que siga esta la raó dels revolucionaris de dreta i d’esquerra, no?

Realment, ara, i després de llegir i rellegir passatges de L’homme révolté, de Camus, ja tinc clar quin llibre m’enduria a la presó perquè, a una illa deserta, seria, sense dubte, la Commedia de Dante. La revolta, per a un condemnat insurrecte, indubtablement és la necessitat d’eixir de la cel·la, trencant els barrots i fer-ho reclamant llibertat. Una volta fora, la revolta continua fins que et tornen a encarcerar i, així, successivament, sempre reclamant llibertat. La llibertat de Hegel es troba en l’estat, mentre que la dels sectors més esquerrans, no, perquè l’estat és l’opressió. A la fi, hi ha la volta i la revolta; l’evolució i la revolució.

L’anàlisi de Camus sobre els exaltats i els revoltats, acaba quasi sempre amb la mort: matar o morir. I eixa cosa em costava d’entendre si el text de base era la hegeliana dialèctica entre amo i esclau, on sempre hi ha la vida per enmig i en el qual no s’admet l’aniquilació de l’altre perquè, amb esta pràctica, s’aniquila un mateix. L’un no s’entén sense l’altre ni l’altre sense l’un. Però, com diu Camus, amb les revoltes modernes, esta pràctica ―més que siga filosòfica― es trenca i s’admeten les morts. Possiblement, mirant-ho des del punt de vista lingüístic, siga molt més fàcil d’entendre perquè, segurament, abans, més que una revolució, es buscava una evolució, o siga: voltar el sistema.

Però amb la postmodernitat, l’evolució ja va passar, en el camp del pensament, a ser una revolució en què es dubtava de tot tipus de sistema global, en referència a l’ordre estatal, mentre que els nous insurrectes, tot apunta que buscaven diluir les fronteres i redistribuir l’espai, les persones, el poder i l’economia a partir d’altres fórmules. Ara bé, la pregunta a respondre és la següent: eixos revolucionaris, s’haurien conformat amb el seu sistema? Pense que no. Pense que no i ho referme amb la contundència que dóna el prefix re-. Pense que, per a ser un vertader revolucionari, la idealització és fonamental i, per tant, el pensament idíl·lic, platònic i cavernícola ha d’estar present.

Amb el cor en un puny, comence a ser conscient que el primer pas per a eliminar qualsevol revolta, en els indrets on vivim, és traure la filosofia de les aules i, si pot ser, incorporar-hi el catolicisme. Realment, l’única cosa que m’ incomoda és que, en uns anys, deixaré d’escriure cap referència filosòfica, per graciosa que siga, perquè ningú l’entendrà i em costarà tornar a fer acudits sobre rectors i monges, com passava abans, en temps de dictadura. 

Salvador Sendra Perelló

Essers humans de primera i segona.

El dissabte -14 novembre de 2015- mentre sopava, estava posada La Sexta. Com no, després del que havia passat divendres -13 novembre- a París, tot era sobre el mateix. El presentador de Al Rojo Vivo, un impresentable de nom Antonio García Ferreras, estava a París donant una classe magistral de pseudo-periodisme groc. Deia expressions com: París no tiene hoy la misma luz (jo pensant: serà imbècil, és de nit i són els mateixos fanals); aquí hemos podido ver los restos de sangre; aquí la gente –a uns forats de bala d’una cristallera- la gente ha dejado flores; i més coses d’un groc vomitiu. Això sense parlar que entrevistaven a gent que estava a sa casa, sentia els trets sense saber de què anava la cosa i després es mostraven altament compungits perquè un veí al qual no havien saludat en la vida havia mort. Òbviament, que els atemptats han sigut terribles, tots els condemnem sense pal·liatius. Però de veritat cal tot això? Cal muntar tot un circ amb els atemptats?

Per suposat, la resposta és sí. Occident ha sigut colpejat -menys durament que Occident quan colpeja, val a dir-. Els mitjans de (des)informació deuen gastar tot l’aparellatge per a fer-nos sentir por, perquè es declare l’Estat de guerra, per protegir els nostres Drets Humans. Han atacat Occident com a garant de la Democràcia, dels Drets Humans, Llibertat, que els islamistes volen enderrocar. Nosaltres som, dins del món, Éssers Humans de primera. I la resta del món vol posar fi a això. Les morts dels nostres són més lamentables que les morts de la resta d’essers humans (sense majúscules que són de segona). Cal donar-li sensacionalisme, que empatitzem més amb els nostres morts, que tots ens sentim agredits, que tots ens sentim violats, que ens sentim en guerra.

Fa uns quants anys, els EUA van bombardejar la celebració d’una boda a Afganistan, en un dels seus atacs per a la Llibertat i la Democràcia. Cap periodista va anar a emetre en directe des de l’Afganistan, no ens van mostrar el vestit de la núvia ple de sang, ni les basses amb sang de xiquets, ni res d’això. La notícia va ser notícia durant una estona i ja. Fa pocs mesos, els EUA van bombardejar un hospital de Metges sense Fronteres, ningú va anar a mostrar com havia quedat l’edifici, ni els vidres trencats, ni a contar-nos la història dels pobres desgraciats que eren atesos per MSF. A ningú l’interessa això, ahí no cal fer periodisme groc, són éssers humans de segona. Ells no tenen llibertats, ni democràcia, ni drets –humans o animals-, no cal que ens identifiquem amb ells ni que empatitzem amb ells. Són menys que nosaltres.

Certament, el pretés universalisme dels Drets humans és una fal·làcia. Un invent que és útil quan convé que siga útil, però quan no convé s’explota “el fet diferencial” perquè així és més fàcil matar (veure a aquest blog Maleïts els altres de Lluís Alemany) o mantenir les consciències tranquil·les. És més, com encertadament exposen Negri i Hardt a Imperio, els Drets Humans sovint serveixen per a establir l’enemic (qui suposadament no els respecta) i són les ONG (suposadament desinteressades) qui apunta a eixe enemic. No cal dir que a eixe enemic, no-Occidental, no se li respecten els Drets Humans, és un ésser humà de segona.

Eixe negar la categoria d’Ésser humà de primera, emparant-se amb Drets humans, llibertat, democràcia, i altres significants buits, ve de l'arrogància Occidental. Aquesta arrogància és una cosa que ja veure Huntington a The Clash of Civilizations. Huntington, acusat d’inspirar la guerra de civilitzacions, parla de l’arrogància d’Occident en emprar aquests conceptes com universals quan són purament occidentals i voler-los imposar com valors superiors als valors tradicionals de fora d'Occident. I sí, aquesta arrogància i intent d'extendre-ho crea malestar i rebuig a la resta món. Els Occidentals encara som supremacistes, encara que ho disfressem amb bones paraules i conceptes “cool”. Però a més a més, som hipòcrites, perquè volem universalitzar uns conceptes que en realitat només apliquem –i a mitges- a Occident.

No és d’estranyar que cada vegada apareguem més hostilitats contra Occident per part de la resta món. No sols ho demostren els atemptats islamistes o les simpaties que cada vegada més desperten en el món musulmà aquests grups, també fora del món musulmà. A Rússia, Xina, a l’Àfrica, etc., apareixen teòrics crítics amb Occident i la (hipòcrita) manera d’esta-al-món Occidental. Tots fan palesa la hipocresia Occidental en la continuada violació de tota mena de Drets per raons purament crematístiques, per explotar els recursos, petroli, matèries primeres, per imposar models econòmics que afavoreixen les multinacionals occidentals... I per a tot això, les violacions dels suposats Drets i llibertat fonamentals, dels que Occident és el suposat baluard, són constants. Això es fa amb total menyspreu de la resta del món. Fins i tot, quan Occident saqueja, guerreja, assassina, ho fa emparant-se amb els principis de Democràcia, llibertat, Drets Humans... Els islamistes maten per en nom de Déu, de la jihad, del Islam; nosaltres matem en nom del capitalisme, dels diners, per cobdícia, per mantenir un status a Occident molt superior al de la resta del món, i a més ho disfressem amb valors universals que de facto neguem a la resta del món. No som millors que ells, gens ni mica.

Aquesta hipocresia Occidental es girarà contra nosaltres. 

 

Òskar "Rabosa"