CRISI

Ja sé que no deuria haver escrit esta paraula, però no ho he pogut evitar. Si escriure a un blog ja significa que hi ha una potencial llibertat d’expressió –sempre que no te’n vages de la pinça—, s’ha d’aprofitar l’avinentesa. A més, sempre he cregut que he d’adreçar-me a persones adultes i amb esperit crític, sense intentar adoctrinat ningú, perquè jo menge d’altres coses, i bec... Els diaris, les televisions, les ràdios i altres productes semblants es dediquen a manipular a canvi de beneficis, amb un estil d’agència i un ordre premeditat. Escullen allò que volen que siga notícia i com ha de ser. El periodisme s’ha acabat fa temps i, per rematar-lo, els seus practicants no saben escriure, ni parlar. No podem demanar-los més, com per exemple, que pensen per ells mateixos!

No s’ha pogut formar govern –i ara és quan deu abandonar la lectura qualsevol persona crèdula i manipulada— perquè s’aproxima una crisi. I, com n’estic tan segur, d’eixa aproximació? Perquè han passat deu anys des de l’anterior: la resta és un càlcul matemàtic. Però, per fer-hi front, caldrà de nous ajustaments fiscals, i dubte molt que Podemas els acceptara sense més perquè les seues propostes no es troben en la línia del liberalisme, tant del de dreta com del de centredreta o del progressista; tant fa.

A Biàrritz, li degueren llegir la cartilla, a Pedrosánchez: retallades i apujades d’impostos o retallades més grosses. Catalunya –i que em disculpen els seus habitants (i habitantes)— no és tan important, i cal dir-ho perquè, de les coses transcendentals, no se’n parla, i de Catalunya hi han parlat. Crec que amb el Brèxit, la guerra comercial entre Xina i EE.UU., la nova crisi del petroli amb Iran, la desacceleració alemanya i alguna cosa més sumada a la catastròfica data de la dècada, n’hi ha més que suficient. Catalunya, al cap i a la fi, és un problema judicial, que no polític, de moment.

Ara ja sabeu per què no hi ha hagut govern, tot i que els votants del PSOE i les de Podemas en volien: es diu dèficit. Ara ja sabeu quina és la major crisi de la democràcia: que els governats i els partits polítics no governen per al poble, ni el representen.

Salvador Sendra

Profetes dels mals temps.

En els darrers temps proliferen els profetes dels mals temps, que preveuen catàstrofes. No, no em referisc als al·lucinats que preveuen el fi del món, bé per la caiguda d’un meteorit, per la vinguda d’extraterrestres, l’arribada de la Bèstia amb el 666 o qualsevol cosa d’aquestes. Parle des d’un punt de vista “científic”. Però no en referisc, tampoc, a quin temps farà pel canvi climàtic, l’escalfament global, per augment de la població, o les mil i una catàstrofes mediambientals que ens cauran prompte damunt.

Bé supose que al parlar de “científic”, entre cometes, ja haureu pogut imaginar que parle d’un dels meus temes recurrents, l’economia. “La Ciència” que ha domina la nostra vida i mort, i més en aquests dies la dels grecs. Sí, en els darrers temps també proliferen els profetes dels mals temps. Com en tot en la vida, hi ha els que diuen que tot va de puta mare, que sí que hi ha errades, desequilibris macroeconòmics, escletxa social entre rics i pobres, excés d’endeutament... Però, ¿i què? Tot va de puta mare. El mercat s’ho arreglarà solet –s’autorregularà-. Els cicles econòmics són naturals i qui millor s’adapte no té res a témer. A més a més, les crisis serveixen per a netejar el mercat d’aquells negocis que no funcionen, que són ineficients, que han fet les coses mal o que el mercat les rebutja. El sistema capitalista ens ha portat la màxima prosperitat, deixem-lo tranquil. Aquests són els optimistes, el món sempre va a millor.

Per una altra banda, estan els pessimistes. Aquells que ho veuen tot negre. Alguns ho fien tot a llarg termini, com Niño Becerra, no anuncia plagues bíbliques cada dos per tres, però pinta un futur gens agradable. També a llarg termini ho fien els pickoilistes, els de “que s’acaba el petroli” i no tenim res per substituir-lo, per tant també l’economia se’n va per terra. Després estan els que anuncien crisis financeres i caigudes de la borsa constantment. Qualsevol cosa va a provocar una crisi financera, i la pròxima crisi serà “la mare de totes les crisis”. A vegades, les crisis financeres les anuncien gent del mateix mercat, com es pot apreciar a MarketWatch, del WSJ, i els seus New Doomsday poll –enquesta del dia de l'apocalipsi-, que es publiquen tots els anys entre els grans financers de Wall Street i sempre donen percentatges altíssims de crisis financeres que mai arriben.

He de reconéixer que tinc tendència a creure’m més els pessimistes que als optimistes. Però, últimament no n’encerten una. El millor de tot és que sempre tenen alguna nova explicació de perquè no s’ha produït la crisi que ells de forma infal·lible preveien com imminent. Que el BCE ara, per fi o per mala sort –perquè farà la crisi més gran- ha engegat un pla de compra de bons (QE). O bé, és que la situació d’Àsia ha produït que a Amèrica-Llatina hi haja una pujada que afavoreix a Rússia, per tant, les borses europees pugen. Encara que semblen rocambolesques, aquestes explicacions sempre expliquen el que s’ha d’explicar. Com diu Nassim Taleb‎ -El Cigne Negre- ningú no té ni puta idea del que passarà, però sempre es troba una explicació a posteriori, s’inventa una narrativa per explicar el passat, cosa que sovint també passa a les crisis.

La caiguda del petroli d’aquest darrer hivern, ningú la va preveure. Com a molt, els més informats es preguntaven perquè la família Rockefeller -dels Rockefeller petroliers de tota la vida, fundadors de la Standard Oil i després reconvertida en Exxon Mobil- venien les seues inversions en petroli. El pitjor de tot és que encara no hi ha, almenys de forma accessible, una narrativa única i “oficial” de la caiguda d’aquests preus. El que vull dir és que els profetes de les crisis, tampoc les veuen venir quan venen.

Tot açò, ¿per què? Doncs, ‎Keith Neumeyer, president d’una de les empreses de mineres de plata més potents del món, a una entrevista a Future Money Trends ha dit que ve una crisi catastròfica i que els multimilionaris van comprant or. També un altre guru d’aquests, Antal Fekete, creador de la Nova Escola Austríaca d’Economia, creu que ve una gran crisi i només qui tinga or o terres es salvarà. Això ho recull El Confidencial a una notícia titulada “Se acerca una gran catástrofe y sólo se salvarán los que tengan oro y tierras”.

Bé sembla que tard o d’hora hi haurà una altra crisi, és evident, però no sabem quan ni què la provocarà. Si mirem enrere i les crisis més recents que jo recorde ara, tenim: - crisi de la borsa del ’87; - crisi econòmica del 91-92; - crisi asiàtica del 98; - crisi de les puntcoms, l'any 2000 (alguns analistes la lliguen amb l’asiàtica); - crisi financera de les subprime que porta a la crisi econòmica. Així que no tinc cap dubte que hi haurà una altra. Però serà tan terrorífica com diuen aquests? Es lligarà amb una crisi mediambiental? Se li sumarà la fi del petroli barat i la crisi energètica? No ho sé. Però especular és entretingut.

Òskar "Rabosa"

NEGAR LA CRISI

El dia del Treball, l’1 de Maig, vaig fer una relectura ràpida a l’assaig de Marx Les crisis del capitalisme i vaig pensar el lloc on estem i el punt de partida de la desfeta. Marx preveia les crisis en la seua forma cíclica, i ho va escriure cap a la meitat del segle XIX, molt abans de les nostres interpretacions. En realitat, el que va fer va ser contradir els economistes de moda com Ricardo, Smith o Mill.

Les excuses de les depressions anteriors, i de les posteriors, donades pels denominats economistes clàssics, foren els desequilibris provocats per causes extraordinàries i negaven que els mateixos fonaments es trobaven al si del sistema. Negar açò era com salvar la pell i la seua formació conservadora, o clàssica. Els cicles crítics, però, van resultar tan evidents que aviat van ser incontestables. Diuen que Smith va ser teòric fins i tot en açò perquè no va conèixer cap període de «crecimiento negativo» ―crec recordar que este és el qualificatiu que fa servir Mariano.

Zapatero va negar la crisi, ho recordeu? I podem pensar, com ens volen fer creure, que això es va deure a la necessitat de protegir-se de l’oposició de cara a les eleccions més pròximes: «ajuste de los mercados», o una cosa així, en deia. L’oposició, per contra, es va capficar a repetir la paraula maleïda (crisi), tot i que sense abusar-ne massa, del mot. Els papers es van canviar des del moment en què un govern progressista, se suposa, negava l’evidència del cicle, emparant-se en una visió clàssica de l’economia i, per tant, conservadora. El partit conservador, que estava a l’oposició, actuava parlant del tema però sense gaire convicció: crisi.

Em va resultar curiós, i ho vaig recordar ahir llegint Marx, que els papers es van canviar, o això podem pensar. Al final Zapatero va pronunciar la paraula prohibida i tots van dir: ho ha dit; ho ha admés! Jo vaig pensar que el PSOE d’ací era com els conservadors anglesos de meitat del XIX i que ja calia que es posaren al dia. El PP, per contra, feia servir, amb la boca xicoteta, els criteris marxistes per rebatre el president.

Els dos blocs seguixen sent els mateixos, si parlem d’economia: els conservadors i els liberals. Dins dels conservadors, hi ha la meitat del PP i la totalitat del PSOE. Al bàndol liberal hi ha la meitat del PP, de moment. I, només ho dic perquè hi ha qui veu l’eixida de la crisi mentre el model productiu torna a repetir-se amb les mateixes mancances mentre s’apropen les eleccions. Diuen que tot canviarà i, en realitat, no canviarà res perquè tots s’hi senten còmodes deixant-se portar. De la resta de l’esquerra, de moment, no en sé res...

Salvador Sendra Perelló

Gràcies, Rajoy! Gràcies, PP!

En els darrers dies des del PP estan llançant un missatge: Gràcies espanyols, perquè gràcies al vostre sacrifici hem pogut posar fi a la crisi econòmica. Ara els números sí que els eixen. Ara que s’acaba la recessió i que prompte tornarem a principis del 2000 quan ells governaven, ens agraeixen els nostres sacrificis per poder superar la crisi.

Ara que ja ens salvem, gràcies a les supermegamesures estructurals, que han adaptat la economia espanyola al s. XXI, creant un mercat laboral flexible, enfortint el sector financer, rescatant les empreses que viuen el BOE, etc.; ara que des del FMI posen com a model de “fer reformes estructurals a Espanya”; ara que la Comissió Europea millora les previsions de creixement per Espanya; ara toca que nosaltres, el poble, agraïm al PP i especialment a Rajoy el seu sacrifici personal per España.

Perquè el poble ha tingut que veure com els salaris eren cada vegada més baixos; té que acceptar contractes laborals que ja no arriben ni a ser “basura”; es mantenen nivells de desocupació insostenibles; s’han pujat els impostes indirectes que afecten més als més pobres, mentre s’han abaixat als més rics; molts pares han vist com els seus fills passen gana, més de dos milions de xiquets no mengen el que cal; els nivells d’exclusió social són de nivells de països “tercermundistes”; la classe mitjana ha desaparegut pràcticament; els menjadors de Cáritas s’han omplert; els desnonaments han sigut el pa nostre de cada día; han tingut que veure con s’acaben les beques de menjador; els estudiants han vist com les beques per estudiar son inexistents mentre els pugen les taxes a les Universitats; els autònoms han vist com els seus negocis s’enfonsen, molts amb deutes que aguantaran pràcticament de per vida; etc. Tots els mals que vosaltres ja coneixeu i que probablement heu patit.

Resulta evident que el poble ha patit, i encara patirà. Tot ha sigut pel bé de la “nación española”. Però ara, gràcies als PP i a Rajoy, tots aquests patiments s’acabaran. Prompte tornarem a treballar tots, a guanyar diners i a gastar-los en mariscades, a poder entrar a qualsevol centre comercial i dir: “Això ho pague jo”. Prompte, tornarà la felicitat. El cel a la terra. Espanya serà el País de Xauxa, on els rius seran de mel, lligarem els gossos amb botifarres, tots tindrem Mercedes, BMWs, Audis, per a anar a treballar de manobre o de gepsàire...

Com el PP, i especialment, Rajoy ho han fet/faran possible, és hora de donar-los les GRÀCIES. Perquè el poble ha patit, però, ¿i ELLS? Si sabéssiu el que han patit ells.... Una cosa que no es pot ni imaginar. Una cosa  molt gran. Ells han patit el que no està escrit.

 

Oskar "Rabosa"

R-TV: Lladres de somnis.

Who Stole The American Dream (en castellà, Ladrones del sueño americano) és un dels millors documentals, dels més rigorosos, sobre l'origen de la crisi. No és una crisi que haja nascut al 2007, es va gestar al 1971, quan les grans empreses van decidir fer un cop d'Estat global. Obviament, per fer possible això hi havia que començar per EUA. Per als autors del documental suposava robar El somni america, en realitat suposa crear un malson per a tot el món. No se'l perdeu.

 

Ladrones del sueño americano. (Documental) from La Verdad Oculta on Vimeo.

R-TV: Creació ficticia de diners i crisi.

L’Escola austríaca d’economia és un dels corrents de pensament liberals. La va començar Carl Menger a Viena, i ha sigut continuada per von Böhm-Bawerk, von Misses i Hayek, entre d’altres. Però aquests serien els pilars fonamentals. L'escola s’aparta de liberalisme clàssic, i sorgeix amb els neoclàssics com alternativa liberal. Tot i que Hayek influirà amb l’Escola de Chicago, aquests segueixen més les tesi neoclàssiques, també coneguts com neoliberals, terme que els agrada i que com economistes es diuen monetaristes. Tranquils no vaig a enrotllar-me amb què diu qui. L’Escola austríaca en dia té entre els seus pensadors més eminents a Huerta de Soto, que ha obert escola amb alumnes com el mediàtic Juan Manuel Rallo.

Ara és quan us pregunteu: què fa este presentant-mos les tesis dels liberals radicals? Molt fàcil. Una de les coses que més en preocupa és el tema dels diners. Els diners ficticis, tal com ja vaig explicar al meu post Diners: el vil no-res (abans metall). I els únics que he trobat, sense ser economista ni gran expert, que volen acabar amb els sistema de diner fiduciari i de reserva fraccionaria són els austríacs. Tenen tota una teoria econòmica que ho explica i que per a mi té sentit. Podrem discutir moltes coses, però açò per a mi té sentit. Jo li ho llegit i sentit a Huerta de Soto, per això a Diblogacions té cabuda Huerta de Soto, perquè és un espai de reflexió sobretot quan els temes van contra corrent, contra el corrent preestablert i en la que volen que encaixem com sardines en llauna. Com sempre dic, si sou capaços de trencar amb els vostres prejudicis, pareu atenció a aquesta conferència de Huerta de Soto, no vos deixarà indiferents.

EL VISIONARI

 

És molt dura la faena del profeta; i mal pagada! I tot això per no entrar a avaluar el risc que comporta, no per les contrapartides d’errar sinó al contrari, per les possibilitats d’encertar. Un profeta és sempre un mentider que es basa en suposicions i hipòtesis sobre el futur i que difícilment es poden transmetre d’altra manera que sota la relació mestre-alumne. La il·luminació, per tant, es pot donar per extensió o per contacte; no s’hauria d’estudiar perquè no té cap relació causa-efecte que es puga racionatilzar i que vaja més enllà de l’estadística. La mentida es deu a la seua irrealitat, simplement.

La majoria de profetes són catastrofistes perquè, supose jo, és més fàcil que t’escolte un desgraciat (persona mancada de gràcia) que un agraciat (persona graciosa), amb tota la importància que s’ha de donar als prefixos. Una volta finalitzada la catàstrofe, busquen la regeneració posterior al desastre. L’exemple més actual el podem observar amb els crítics de l’economia i les previsions de la darrera crisi: qui la va preveure? I, com ho va fer? Però, algú s’ha aventurat a fer la reconstrucció?

Cada element profètic té una mena de contrapartida, més positiva en una primera ullada però molt més patètica per a qui ha caigut, en algun dels seus projectes lluminosos, sota l’espasa de Dàmocles de l’expropiació; sempre per al bé comú, això sí: el bé comú d’un camp de golf, el d’una instal·lació abandonada als pocs anys, el d’una carretera totalment inútil... La causa de les profecies dels primers es troba en l’aparició dels segons, molt més perniciosos que els profetes que, a la fi, només són teòrics.

En el segon cas, l’impulsor dels projectes tenia un nom paregut al fet servir abans; se’l solia conéixer com «el visionari». I este element, per contraposició al profeta, era positiu, estava ben mirat i els bancs li fiaven diners. A cap banc se li hauria ocorregut fiar-li’n a un profeta finisecular o catastròfic, veritat que no? Per contra, el visionari arribava carregat d’il·lusió i envoltat per una aura daurada, il·luminada, mentre convencia la gent amb la seua natural desimboltura i les seues dots de seducció. El visionari no és cap mentider perquè, com sí que és creador, el resultat es pot apreciar o intuir, si més no. El visionari era el complement ideal del banquer i ho pot tornar a ser: atenció!

La faena del visionari és més agradable, i millor pagada, que la del profeta i els resultats són més evidents a curt termini. Els seus seguidors són d’altra talla, molt més agraciats que els del profeta (atenció al prefix) i podrien passar per hòmens/dones de negocis i per gent formada, tot i que la seua saviesa, en el fons, també es transmet per contacte o per extensió, encara que, això sí, se sol plasmar en un paper o similar, en forma de plànol i farcit de colorets. També podia fer servir un projector, en les seues tècniques de seducció, o fulls plens de fórmules i números.

I encara recriminen els profetes per no haver previst la crisi! Però, com l’anaven a transmetre si només s’escoltava els visionaris? No obstant això, a mi el que em crida l’atenció és la constant negativa a ensenyar religió, a les escoles i als instituts, que hi ha hui dia. Però, si els més religiosos es troben instal·lats en les facultats i en les escoles de negocis i donen classes d’estadística i d’altres assignatures semblants. Però, si la seua intenció és la de promoure eixa il·luminació divina que s’anomena «intuïció». A més, als infants, ja des de xicotets se’ls ensenya a creure en totes eixes coses fins al punt que les accepten sense més. No serà que, la formació religiosa clàssica, la intenten apartar perquè, en el fons, és pura competència? O incompetència ―s’hi podria afegir.

Salvador Sendra Perelló