ELS FUGITIUS

Abel era ramader i oferia els seus millors cabrits a Jehovà. Caín era camperol i també li’ls oferia, els fruits de la terra. Es pot sacrificar una penca, o li manca el rerefons patètic? Els sacerdots poden nodrir-se amb pebreres i prunes o són més amants de les xulletes? Per això Jehovà preferia la carn a la verdura, i la fruita: Déu tenia clar a què volia que es dedicarà el seu poble. Just en fer-los fora del Paradís els va marcar el destí transhumant i la necessitat de retornar-hi. Després, la primera expulsió fou del paradís mesopotàmic; la segona fugida, també ho fou, però del gran país del Nil. No obstant això, la finalitat es trobava en la recerca d’eixe oasi de felicitat que, en el fons els pertanyia, per ser el poble de Déu. L’estabilitat estava vinculada al politeisme, però la transhumància deriva cap al mono-. Sense referents fixos que lloar, ni grans construccions, el déu havia de ser imaginari i més portable.

Expulsats i  tornats a expulsar dels referents fixos, la vida al desert requeria d’altres lligams de butxaca, i això es va entendre aviat. Rebutjats d’ací i d’allà, el dia a dia de la gent de la tribu nòmada necessitava les cabres per sobreviure, com explica Freud en els seus assajos sobre religió, i eixos animalets esdevingueren aviat el tòtem. I Jehovà va escollir el corder; i del corder va eixir però ja no hi va poder tornar, tot i que Josué ho intentà creant una figura valuosa que el seu poble poguera vore i lloar. El seu atreviment costà la vida a la meitat dels jueus, on cadascú va haver de matar el seu proïsme per ordre divina. “Jo sóc el corder de Déu”, resa al final el Verb fet Home.

El sol cremava massa per poder ser un referent diví, els rius eren escassos en el desert i les muntanyes baixes i domèstiques per ser la morada divina, les plantes i els cultius només estaven en llocs més fèrtils i, finalment, la terra cultivable es trobava tota ocupada. Però, com s’havia d’explicar tot això a una tribu que se sabia la preferida de Jehovà? Una volta assimilat el pecat original, la intenció era la de retrobar eixe paradís primerenc que van aconseguir a Mesopotàmia, fins que el Diluvi va influir per expulsar-los, de nou, quan s’hi establiren. La tribu nòmada havia de sobreviure amb allò que hi havia a la terra hostil i furtant totes les coses que podia, cosa que només els elegits podien fer.

De l’expulsió del paradís mesopotàmic van parar a l’egipci, amb la mateixa sort. Mentre, havien passat per Sodoma i Gomorra, a la vora del mar Mort, envoltades de pecats i de corrupció. De cada lloc van eixir deixant la desolació i la mort, bé en forma de foc, be en forma d’aigua (si no s’entra en l’explicació detallada del vertader diluvi),  bé en forma de plaga. Però modificaren el sentit i l’obligació d’escapar, com va passar a Noé, a Lot, a Abraham o a Moisés: abans van ser ells els expulsats però, després, eren ells qui fugien del pecat, del vici i la corrupció. El primer canvi ja estava fet. El segon, però, ja es veia albirar, en apuntar Jericó per establir-s’hi després del fracàs de Mesopotàmia, de Sodoma i d’Egipte. El Déu portàtil que sempre els havia guiat per fugir i transitar, els va tornar a ajudar, però esta volta a entrar, i, a la fi, sembla que ho van aconseguir, i van accedir a la civilització per romandre-hi esborrant tota petjada anterior davant de la impossibilitat de conviure: van acabar amb tot allò que hi havia dins de Jericó i s’hi van establir.

Salvador Sendra

LLUC 14, 26

«Si alguno viene a mí, y no aborrece a su padre, y madre, y mujer, e hijos, y hermanos, y hermanas, y aun también su pròpia vida, no puede ser mi discípulo»

Cada volta que escolte referències als drets i a la importància de les famílies, automàticament deduïsc que hi ha retallades a l’horitzó o, fins i tot, mes a prop encara, en girar la cantonada. La família és el nucli pel qual les persones sobreviuen en èpoques de crisi i de fracàs social, ja que es tracta d’una acceptació (o d’un rebuig) sense més explicació que la sang o la fidelitat. Les antigues estructures social –i ben antigues—es basaven en els vincles sanguinis i, a més, interpretaven el món des d’eixa única perspectiva: el passat, els déus, els astres, la natura, etc.

Ara, en una societat avançada, com la que se suposa que tenim, totes eixes estructures ultraconservadores haurien d’estar relegades en un segon o tercer lloc, però no és així. Encara em sorprén escoltar parlar-ne a gent que, suposadament, tenen una mentalitat progressista: com seran els altres?, em pregunte... La primera evolució, que es pot comprovar clarament a l’Antic Testament, trasllada el punt de vista social de a família cap al poble, tot i que l’estructura mental no acabe de superar la barrera familiar i es mantinga la figura del patriarca i de la descendència, o de la Φιλαί (filé) i la φρατρία (fratria), tant fa. La segona és purament legal, com ocorre a Roma, i es pot vore reflectida en les revolucions, tot i que les famílies de les poderoses oligarquies seguixen sent això: famílies. La tercera, i més recent, és la nacional, de base cultural, en què es mantenen les famílies de les llengües i els parentius històrics, per exemple. No cal que em digueu que les coses no són tan simples perquè ho sé, ni que eixes estructures mentals són inherents a l’ésser humà.

Però tractar la família al segle XXI és, evidentment, una perillosa involució que ens trasllada a elements previs a les estructures socials racionals, tot i que ha estat emprada sempre per agrupacions paral·leles a les estatals, com la Mafia –la famiglia— o les sectes: fins i tot per denominar la secta de Charles Manson es feia servir eixa paraula. Però, personalment crec que allò realment preocupant és que les persones ho fan servir de manera inconscient sovint per copiar un missatge malintencionat. Els polítics neocons de final del segle passat i principis de l’actual, per exemple, eren molt amants del seu ús, i ho feien sota la supervisió de dos papes ultraconservadors, com ho eren Vojtyla i Ratzinger, que ràpidament van vore una oportunitat religiosa quan els estats liberalitzaven tota mena de serveis i mercadejaven amb els drets socials.

Bergoglio, però, fent valer eixe esperit més social i compromés que li aporta el nom que lliurement ha adoptat, va començar el seu camí amb una interessant aproximació a la pobresa i a l’individu a partir dels textos de Lluc, la qual no podia iniciar sense destruir el llegat enverinat dels seus antecessors: la centralitat de l’estructura familiar i el seu reflex. Amb el sopar amb els pobres, Bergoglio rememora la cita de Lluc i la ubica al centre de la seua acció teològica, o siga, política. Només està en condicions de seguir Jesús qui renegue de la família! La realitat és que nosaltres, per la simple raó que forma part de la nostra manera bàsica i plana d’entendre en món, creem famílies per tot arreu i ens hi identifiquem.

Salvador Sendra

La lògica il·lògica.

Reprenc aquest intens i estimulant debat que estic mantenint amb Lluís Alemany, al voltat del corcó, el mal o almenys un dels mals que assoleix la societat occidental en els nostres temps. A El sexe dels àngels, Lluís estableix el següent raonament:

1) Tot el pensament occidental respon a la lògica, i tot el pensament semita respon a la religió. (Nosaltres a les societats occidentals disposàvem d’un raonament mental basat en la lògica .../... Per al món semític original, i entenem per això el judaisme, car el cristianisme i el posterior islam no són sinó derivacions del tronc original, la religió és en canvi tot i no només part.)

2) Els occidentals han abandonat la lògica, el seu pensament original, i l’han substituït per la religió d’origen semític. (Vegem també com mentre les societats occidentals van estar imposades al mode de pensament religiós de tipus semític abandonant la lògica grecoromana...)

3) La substitució de les estructures de pensament basades en la lògica occidental per les de la religió semítica porten a la decadència d’occident (...després de l’adopció del cristianisme a l’Imperi Romà per Constantí el 335, que l’evolució i l’alfabetització massiva es frenen. .../... El corcó és per tant occidental, per haver abandonat les estructures de pensament pròpies per adoptar-ne d’alienes.)

Modestament, estic en total desacord amb aquestes afirmacions. Si és cert que des del món occidental ha hagut un intent de buscar explicació del món mitjançant la lògica, però aquest intent no sempre han sigut assumits per la majoria o han format part de la cultura popular o de masses. Més aviat al contrari, ha sigut qüestió d’unes persones que sovint es veien marginades, o perseguides. El pes de la religió a l’època grega no era tan poc rellevant com afirma Lluís, de fet Sòcrates va ser condemnat per impietat. I no sols ell, també Aristòtil i Anaxàgores, aquest darrer per dir que el Sol era una bola de ferro ardent, encara que la seua condemna no va tenir un final tan tràgic com la de Sòcrates. Però a més a més, la lògica té trampes també, hi ha sofismes, hi ha fal·làcies, hi ha apories... I tant en el pensament antic com més recent, moltes suposades veritats lògiques no són més sofismes, fal·làcies, oxímorons, o trucs de mags dialèctics directament.

Per una altra banda, des de posicions religioses també s’ha fet servir la lògica grecoromana per a justificar postulats merament religiosos, ja siga Sant Agustí o Sant Tomàs, ja siguen els filòsofs medievals àrabs, com Al-Farabi, Avicena, Averroes, etc. A l’Edat Mitjana els estudis dels grecs fets per aquests i altres filòsofs islàmics eren molt més brillants que els que feien els occidentals –ja en decadència cristiana(?)-. Ahí trobem la lògica i la religió juntes de la mà, encara que siga difícil d’entendre.

Més endavant la lògica acaba convertint-se en Raó, amb el pensament il·lustrat. La Raó es contraposa a la Fe, però aquest fenomen no és ni nou ni exclusivament occidental. Més bé, a primer cop de vista podem observar que és un fenomen que depén exclusivament de una civilització, d’una religió, d’una societat... o d’un moment històric. Podríem afirmar que les oscil·lacions pendulars entre Raó/Fe depenen de l'estadi d’evolució social d’una determinada societat, així com més desenvolupades siguen les societats més inclinades estan a la Raó i menys a la Fe. Això ho podem veure a on i quan es desenvolupen els pensaments filosòfics al llarg de la història i en quines societats apareixen. A l'Edat mitjana, al món àrab es desenvolupa un pensament filosòfic més potent que a Europa, perquè durant el Califat de Bagdad i de Còrdova, les societats són molt més evolucionades que a Europa. El Renaixement es produeix quan la societat europea evoluciona substancialment. I això que només ens limitem a la cultura occidental i islàmica, no mirem la xinesa o l'índia, on segur que observaríem els mateixos moviments pendulars.

Però més enllà dels moviments pendulars al llarg de la Història, no podem oblidar que la societat occidental actual és el resultat de totes i cadascuna de les etapes anteriors. I que l’etapa actual té les seves pròpies característiques. Lluís erra, a parer meu, quan afirma

“El corcó és per tant occidental, per haver abandonat les estructures de pensament pròpies per adoptar-ne d’alienes. A cada poble i visquent amb llibertat li deurien bastar les seues pròpies estructures (o llengües) sense imposicions foranes.”

Erra perquè les estructures de pensament pròpies no són només les de la lògica grecoromana, la cultura judeocristiana forma part de l’estructura, dels fonaments, dels pilars i de la jàssera. La cultura grecoromana ha tingut una importància cabdal, però el pensament grec només va aparéixer cinc segles abans que el cristià, i l’Imperi romà es consolida només 50 anys abans que el naixement del cristianisme. Els pobles gals i germànics, abans de ser conquerits per Roma, no tenien ni la més mínima idea que era l’Organon d’Aristòtil. Els gals tenien els seus druides, els germànics i eslaus tindrien els seus sacerdots també, però dels filòsofs grecs de segur que no sabien res. L'extensió del pensament religiós judeocristià i de la lògica grecoromana, van anar junt de la mà amb l'imperi romà. L’edifici es fa amb tots dos materials.

Així doncs, podem concloure que el corcó d’Occident no està per assumir quelcom que és alié, religió semítica, i abandonar el que és propi, lògica grecoromana. El corcó està en el predomini d’una ideologia, que suposadament basada en la Raó i lògica, s’ha tornat dominant, una ideologia que per irreal i il·lògica no ens satisfà. Una ideologia que imposa un model social, polític i econòmic que s’ha tornat, no sols dominant, sinó que és l’únic. El corcó occidental és una lògica il·lògica.


Òskar "Rabosa"

Sobre la mort (I): La mort de fet cultural sinistre a l'oblit.

A la nostra cultura d'arrels jueu-cristiana la mort és vista com una cosa tenebrosa. Certament, la desaparició d'algú a qui estimem és dolorós. Però més enllà del dolor, tota la litúrgia i ritual al voltant de la mort és excessivament sinistre. I això a mi em resulta paradoxal. La cultura jueu-cristiana creu en el cel, creu amb la vida eterna, és més creu en una vida eterna millor que “aquesta vall de llàgrimes”. Però en els orígens, els jueus contemporanis de Jesucrist, segurament també ell mateix, i entre les primeres sectes cristianes, creien en la resurrecció de la carn, que els morts eixirien de les tombes amb carns i ossos. Si és així, la mort no hauria de ser vista tan tràgica. Segons eixa concepció es perd algú a qui estimem molt però o va al cel o tornarà a ressuscitar, i després, més prompte que tard, ens trobarem amb ell i serà per a tota l'eternitat. Aleshores un acomiadament temporal no mereix tanta tragèdia, en tot cas pense que la mort per aquestes creients no hauria de tenir una càrrega tan sinistra, o sí? Això en la nostra cultura, queda clar que per a mi el drama està plenament justificat, com a ateu que sóc.

Malgrat que la mort vaja associada al dolor per la pèrdua d'un ser estimat, no sempre, en totes les èpoques ha tingut una càrrega tan tràgica o sinistra. Per al budisme per exemple la vida no és més que un part del cicle de l'existència, i l'objectiu és assolir el nirvana, el moribund deu tenir un estat d'ànim tranquil i positiu, i una vegada mort els qui el rodegen deuen evitar plors, lamentacions, etc., amb la finalitat que l'ànima del difunt es desapegue d'aquest món. També podem mirar els vikings, que acceptaven la mort en batalla com un fet natural, desitjaven morir en combat per poder entrar al Valhalla. Això indubtablement li lleva sinistralitat i sentit tràgic a tot el que envolta la mort.

A la nostra cultura occidental la por a la mort, por fomentada per tota la litúrgia, ritus i llegendes entorn d'ella, ha produït un oblit. Oblit que no és casual. La mort és una cosa de la qual no s'ha de parlar, ni anomenar. Es parla de morts, però no de La Mort. És per això que ens resulte tan curiós, i fins i tot morbós, que a països com Mèxic s'haja estés el culte a la Santa Mort. El culte a la Santa Mort com a fenomen de masses a Occident és inimaginable –amb substrat cultural jueu-cristià-, però a un país o hi ha un substrat cultural indígena, on la mort era percebuda de manera totalment diferent, pot arrelar perfectament. Ací fa uns dies hem celebrat el Dia de Tots Sants, i hem suprimit del calendari, incloent-hi l'Església, el Dia de Difunts, el següent a Tots Sants. La celebració d'aquests dies sempre ha estat plena de supersticions i ha tingut un toc prou sinistre, almenys jo recorde les llegendes, els mites al voltant d'aquests dies i especialment el que anomenaven La nit de les ànimes. A Mèxic solen fer altars, fent ofrenes als morts que es recorden els menjars favorits, les begudes que més li agradaven, flors, objectes, etc. Altars amb colorit amb esperit de festa més que tragèdia, sense cap cosa tenebrosa.

L'oblit de la mort no és casual, perquè vivim en una societat que tracta d'apartar tot el lleig del davant. Ens venen felicitat, felicitat per a ser consumidor, felicitat per mitjà del consum de coses innecessàries sobretot. A més a més, hi ha un culte a la bellesa, o al que ens diuen que és bellesa. Un culte a la bellesa que passa per semblar jove. Que tens arrugues, t'estiren la pell, i et venen cinquanta mil pots de crema; que perds el cabell te l'implantem i et venem potingues, que els cabells se't fan blancs els pintem i et venem Grecian 2000 (o com es diga), etc. La mort és una cosa que cal amagar, i la vellesa també perquè ens recorda a la mort. Per això als vells els portem a geriàtrics.

Aquest post formava part d'una sèrie que no es va concloure, només vaig fer dos posts, en novembre de 2010. S'ha corregit a novembre de 2014 per a l'actual publicació.

 

Oskar "Rabosa"