Desinformació i conquestes.

Posem per cas que a mi em diuen Paquito Soca, o Toni Tronc, o Jaumet Pardalets, sinó Carlets Capbuit, ras i curt, algú com tu o jo, una persona normal, una persona de bé, això que tots estan convençuts de ser.

Al bar, pegue una ullada a una notícia car llegir costa massa i, a més, ja ho sé tot. A partir de la tercera cervesa tot es veu molt clar i jo en porte més... Doncs bé, la notícia en qüestió parla de que la dona del propietari de la cadena de supermercats ALDI, clarament un milionari, l’ha deixat per un refugiat afgà. Així les coses, el primer pensament ràpid, “normal, el welo eixe la té pansida”... Com que dos cervells treballen més que un i he verbalitzat el meu pensament, a fi de que un raonament tan profund siga útil a la humanitat, Toni Tronc afegeix: “no en tenen mai prou, les males p****!”. Quanta raó tenim sempre els meus amics i jo... I és que sóm gent bragada d’eixa que en una punyada en tomba dos... La vida, però, immisericorde com és, ens va doblant, i la mateixa notícia llegida unes quantes dècades més tard donaria altres comentaris del tipus “redéu, tu, ni a la vellea pot estar tranquil un”, “venen els desgraciats eixos i t’ho furten tot!, matant-los no paguen”, etc.

Tot això s’hauria pogut solucionar simplement llegint en comptes d’únicament ataüllar tangencialment la notícia. El suposat refugiat afgà sí arribà a Alemanya així, però ja era un home format. Tècnic informàtic de professió. A la dona “conquerida” la va conéixer instal·lant-li a casa una xarxa. Ella, avorrida sense res que fer des de molts anys, es troba a casa amb algú que finalment la fa riure. Als països pobres, mancats de moltes coses sovint es fa recurs a l’humor... Ella està farta de mesures de seguretat i de buides convencions, al capdavall, tot constructes socials. Ella és humana i de carn, ell també, ella és dona i ells és home, res més a dir.

Tornem als actors principals, als homes de bé, als homes de bar, per a qui tota eixa parrafada anterior els hi és aliena. La cosa està clara, si ella ha estat suficientment idiota per deixar un milionari per un refugiat, amb el pecat porta la penitència, ja s’ho apanyarà! En quant a ell, amb tots els diners que té, no tardarà en trobar-ne una nova.

Cada dia, Deu fa que el Sol isca per a tots! Continuem bevent.

Bucarest a 13 d’octubre del 2019.

LA MOTIVACIÓ ÉS LA IMATGE —FANTÀSTICA —DE LA MEDIOCRITAT

Estic fart de la gent motivada! No entenc per què tot ha de girar al voltant dels sentiments si la tasca que s’ha de realitzar requerix d’una acurada formació i d’un rigor d’aplicació. Tampoc entenc per què l’explicació de la pertinença a un grup o a un bàndol, la majoria de les voltes s’assimila a elements irracionals: amor, odi, color, sentiment... Jo no tinc sentiments! I què? I tot açò ho causa la lectura d’un article en què una professora deia que qualsevol mestre/a, si perdia la motivació, hauria de deixar la faena. No sé si els faran cap control antidopatge abans de publicar les cagades pedagògiques que se solen llegir però, si no ho fan, ho haurien de fer. I buscant l’article en qüestió, allò més graciós és que me n’he trobat uns quants!

Senyoreta, qualsevol docent, allò que ha de saber fer és la seua faena; i bé. Demanar a una persona que ha de d’introduir la racionalitat (matemàtica, gramàtica, ciència) en els cabets de les criatures que té al seu càrrec que faça servir per a eixa finalitat una fantasia com és això de la motivació, en la seua tasca diària, és del tot inusual, i només està l’abast de la mediocritat de qui ho pregona. Les motivacions solen resultar de la visualització d’una finalitat a curt termini o, com a molt, a mig. L’aprenentatge és una faena amb un objectiu a llarg termini i allò que s’ha de tindre clar és què es vol assolir, però, per arribar-hi, cal de formació, de seriositat i, com no, de pràctica. Tot no és educació física, per sort.

La motivació és una mena de dopatge i no es deu mesclar amb altres elements de la tasca diària, molt més rigorosa, ja que allò per què es formen els professionals és per ensenyar. Altra cosa és que els infants, molt més primaris, puguen estar motivats, però, repetisc, aconseguir-ho és una faena del docent, i no una il·luminació —subratlle la paraula faena. Voler que un mestre, o una mestra, actue correctament perquè té un incentiu il·lusori és poc menys que un disbarat! L’incentiu és, simplement, realitzar una faena de la millor manera possible, o siga, ben feta.

Hem arribat a un punt en què la gent creu que tot és una cursa de gent depilada que vestix roba de colors ben vius i que crida quan intenta parlar. Els objectius tampoc són arribar a una meta, ni abaixar el temps transcorregut per acabar el trajecte. Però, no m’haguera indignat tant que esta motivació l’exposara una persona aliena a la docència perquè, al cap i a la fi, desconeix la tasca. Això mateix dit o escrit per una mestra, com és el cas, em provoca vertigen i desassossec. Finalment,  —si no ho dic rebente— allò que necessita de motivació és obrir un periòdic i posar-se a llegir bajanades!

Salvador Sendra

EL SILENCI DELS BORREGOS

Fins i tot jo, que patisc de ser una mica deixat amb tot això de revisar els pagaments i que, a més, se m'oblida què pague per un servei d'un mes per l'altre, fa un parell de mesos vaig revisar les factures de la llum perquè estava escarotat d'escoltar totes les coses que es deien a la ràdio o es llegien a la premsa. Deien que hi havia hagut una pujada desmesurada del preu de l'electricitat que coincidia amb els dies de major consum, propiciat per l'onada de fred. Doncs, bé, jo no hi vaig vore res d'estrany, tot i que els borregos belaven i no em deixaven dormir. Potser, tanta normalitat es deu a la ubicació de ma casa, al costat de la mar, perquè per ací, i per fred que faça, és més perillós l'estiu per a estes coses del consum. De tota manera, m'ha tornat a arribar altra factureta i tampoc he pogut apreciar res d'especial.

Però ara, i a causa també de les notícies de moda ―com podeu comprovar, estic a l'última!― he estat llegint que els mitjans denuncien assetjament, per part d'alguns polítics, als periodistes, tot i que he de dir que, analitzada la situació, no me l'acabe de creure; potser és perquè sóc d'una Comunidad on estes coses no han importat mai a la ciutadania, molt més preocupada pels problemes reals: agua para todos, que nos quieren catalanizar, llueve en las Fallas, la paella no lleva tomate, etc. Però, i tornant a eixa última moda, em crida l'atenció que, de fa unes setmanes cap ací, les companyies elèctriques informen molt la seua clientela, que som tots... possiblement, massa!

La premsa ja no du cap queixa ni cap denúncia dels preus de l'electricitat però, a més, les companyies distribuïdores de l'energia ens avisen de qualsevol cosa, ens proposen tarifes molt més econòmiques i, a més, contribuïxen a promocionar qualsevol programa. A la premsa escrita, els seus anuncis s'han duplicat, o triplicat, i ningú pensa que tota eixa despesa de mecenatge la paguem els consumidors, i no només les nòmines de Felipe, Aznar i companyia. Quina sorpresa la meua perquè, per innocent que vullga ser, eixes coincidències em resulten massa coincidents: propaganda, diners, ràdio, premsa, silenci...

Quant a mi, preferisc que no s'anuncien en cap lloc perquè, com he dit, a la fi, ho pague jo, o m'ho han fet creure. La premsa, però és lliure i segurament no publica res sobre els abusos de les subhastes d'energia perquè ja no importa a la ciutadania, que és molt sàvia, o perquè hi ha hagut algun polític de Podemos que els haurà pressionat perquè callen. A mi, de moment, l'editor no m'ha dit res, per això bele.

Salvador Sendra

LA LLENGUA DELS SENYALS

Ara que fa mal oratge i que estem més temps a casa del necessari, tenim la possibilitat de pensar i reflexionar una mica. I les coses que em vénen a la ment, segurament a causa de la pluja, estan quasi totes relacionades amb les tempestes i els desastres que provoquen. A açò, ben poc puc aportar; només vull apuntar la diferència entre fenomen meteorològic i desastre —o qualsevol altre sinònim—, que no és altra que la manera en què afecta els interessos humans: fenomen, sense humans; desastre, amb humans. I dins del mot humans, pareu molta atenció a la quantificació de les pèrdues a l’hora de qualificar les dimensions del fet.

Unes construccions inadequades, per exemple, poden provocar que, allò que en un principi era una pluja sense més, passe a ser un desastre sense pal·liatius i, per tant, amb esta realitat hem de pensar que la natura gairebé no aporta res, sinó que som els humans qui ho provoquem. Però no vull que es quede aquí la cosa perquè l’altre dia, en un dels periòdics més meravellosos que es poden trobar a la premsa española, hi havia la peculiar interpretació d’un fet que va ratllar el desastre: una xica, al Port de Sagunt, es va quedar aturada en un pas de la carretera que s’estava inundant. Els bombers van haver d’actuar per salvar-la de damunt del capot del cotxe, on havia pujat mentre la filmaven els curiosos.

La interpretació del periòdic líder de la prensa española va ser ben curiosa perquè apuntava que el senyal que alertava de la possible inundació estava escrit només en valencià i —clar— podria haver-se donat el cas que la xica no l’haguera entès. Per tant, allò que havia estat un simple fenomen meteorològic quasi deriva en una catàstrofe, a causa de la redacció d’un senyal de transit en una llengua gairebé incomprensible per a una persona normal. Jo ho entenc, la veritat, i faria el mateix si pensara de presentar alguna demanda per ajudar la meua clienta.

L’altre dia van denunciar un amic per saltar-se un stop. No va passar res més enllà de la quantia de la denúncia que rebrà aviat. Això que va ser un fenomen provocat per l’excés d’acceleració i la manca de frens haguera pogut ser un desastre si s’haguera endut algú per davant, el meu client-amic. Segurament em dirà que li presente algun recurs per a vore si s’escapa de pagar; cosa normal. I són els dies de pluja els que et permeten pensar relaxadament i, si cal, preparar les coses per al futur. Segurament, el senyal que indicava que el vehicle del meu amic s’haguera d’aturar en eixe creuament, estava en anglés. Ell, si no recorde malament, és de la vella escola i va estudiar francés a EGB.

Salvador Sendra

LA SUPERVIVÈNCIA DE L’ESPÈCIE HUMANA

 

No hi ha res per sentir-te un imbècil com llegir la premsa. Ara, està de moda el resum per punts: «les deu maneres de fer-li la mà al gat», «les deu formes de descriure les estupideses de la premsa», etc. I possiblement siga l’efecte Internet que fa que cada persona esdevinga lectora potencial sense que s’haja de molestar ni de comprar el periòdic. Els diaris digitals ens oferixen a tota hora els deu manaments de les persones d’èxit.

La cosa que més preocupa el lector, com he pogut comprovar pels titulars que rep, és la seua imatge front a la resta del món. Però, esta impressió, els hòmens la tenim clara des de fa molts anys perquè ens ho transmet una simple premuda de mans. No hi ha res com prémer la mà d’algú(na), mirant-lo(a) als ulls per saber si te’n pots fiar.

El temps no passa debades i fa que, amb els anys, cresquem, en general. Els gustos evolucionen per a bé i, amb l’edat, aprenem a discriminar les coses vertaderament importants de les accessòries. Aprenem que les coses més importants de la vida giren al voltant de la taula, amb un bon menjar, un bon vi i un bon puro. La resta pot esperar i les deu sentències es poden simplificar.

No podem fiar-nos d’una persona que ens causa mala impressió en el primer contacte, eixe de prémer la mà, com tampoc ens podem fiar d’algú que té les mans menudes i fines (açò ja és un tema personal). Eixa conjunció pot ser letal per a un tracte! Però, principalment, no ens pot causar bona impressió una persona que no sap apreciar les bondats de la taula. I els deu manaments es resumixen en dos: la impressió en el salut i el gust a taula.

A taula és on es plasma la humanització. Una persona que aprecia un bon àpat és una persona humanitzada, allunyada d’eixe ésser primari que no acaba d’entendre allò que significa la paraula, la raó o l’amistat; qualitats totes elles definidores de les persones evolucionades. I sé que en el fons açò que escric són obvietats i coses que tots tenim per apreses i que ens han ensenyat a casa des de xicotets, però ho repetisc.

Per a fer que este blog siga un lloc seriós, m’he decidit a tractar els dos temes més importants en les relacions humanes: la salutació i la taula. Perquè sobre estes dos premisses es construïxen la resta de relacions entre les persones i perquè són la base de la humanitat i de la societat. Dos coses que estan en declivi perquè tendim a relacionar-nos d’altres maneres, amb les noves tecnologies i tot això. Hem de ser conscients, però, que ens estem jugant la supervivència de l’ésser humà, simplement.

Salvador Sendra Perelló

Honestedat intel•lectual.

Abans de res deuríem dir què entenem per honestedat. Per acabar prompte mire la Wikipedia, com que dona una definició bastant acurada al sentit comú la donem per bona. Diu així:

L'honestedat és un valor humà consistent a comportar-se amb coherència i sinceritat amb un mateix i d'acord amb els valors de la veritat i la justícia. L'honestedat pot entendre's com a un respecte a la veritat en relació amb el món, els fets i les persones. Per a d'altres, l'honestedat implica la relació entre el subjecte i els altres, a més de la del subjecte amb si mateix. Sentiment de seguretat i tranquil·litat personal al no sentir-se superior a ningú i percebre el bo dels altres, així com conduir-se per les normes i valors.

Avui en dia assistim a exercicis de deshonestedat intel·lectual que em fan sentir vergonya, fàstic i fins i tot em cabreje a vegades. Hui en dia, és totalment inútil tractar d’informar-se mitjançant els mass media tradicionals. Ja es diguen El País, El Mundo, La Razón, ABC, Cadena Ser, Onda Cero, Cope, RTVE, Atresmedia, Mediaset, 13TV. El periodisme està en descrèdit perquè manipulen, menteixen, desinformen i serveixen interessos que res tenen a veure amb la llibertat de premsa ni amb el dret a rebre información verídica i objectiva. Si hom vol informar-se ha de buscar canals d’informació alternatius, mitjans petits, independents de la banca, amb cert compromís social o, almenys, sense por a dir el que pensen perquè no depenen del capital de bancs o de la publicitat de grans empreses. Informar-se hui en dia requereix esforç i a més cal garbellar molt, perquè si és cert que la Xarxa permet moure molta informació, molta de la molta informació és tòxica.

La deshonestedat dels periodistes queda patent amb tantes tertúlies de pollastres sense cap com hi ha la televisió. No sols els destrellats, que són tan grans que arriben al paroxisme, vénen de l’anomenat TDT Party. Ací trobem indigents mentals, alguns que aniran ratllats de coca o beguts, soltant barbaritats sense parar, sense vergonya, sense por al ridícul. També els troben a les tertúlies RTVE, La Sexta, Cuatro o Tele5, on també es diuen subnormalitats i on el model inaugurat per “Tombola”, el mític programa de Canal 9, ha triomfat en temes polítics. Cert és que si això passa és perquè hi ha un públic amb nul·la capacitat intel·lectual i crítica que ho segueix.

El que em sembla més perillós són els columnistes d’alguns d’aquests periòdics disfressats d’intel·lectuals, o d’escriptors, de pensadors, d’acadèmics de la “Lengua española”… En definitiva gent que se’ls suposa un alt nivell cultural puguen escriure articles deshonestos intel·lectualment. Són deshonestos perquè no respecten la veritat en la relació amb el món, els fets i els altres. Davant situacions iguals donen tractament diferent i, ¡oh, casualitat!, ho fan justament seguint la línia editorial del diari que els paga. Cal dir que molts d’ells, si canvien de diari o de mitjà de comunicació canvien amb ells.

Veureu, no tinc cap problema amb la gent que no pensa com jo. El problema no és que sostinguen punts de vista que siguen diferents a la meua perspectiva. Hi ha pensadors, economistes, politòlegs, etc., que jo no pense com ells i no tinc cap problema llegir-los i no en causa cap conflicte fer-ho. Al contrari m’aporten molt encara que en moltes coses segueixen sense convencer-me. Sense arribar a fer com Michel Onfray, el filòsof francés que tant li agrada al meu amic Salvador Sendra i del que em contra que sol esbutzar tots els altres filòsofs comparant el que feien amb el que deien, en principi en semblem honestos i/o coherents. El problema el tinc amb la gent que no és honesta o coherent. Com a exemple podeu vorer l’article de Javier Marías a El País, titulat: Ecuanimidad o histerismo. Encara que l’haguera pogut titular: Honestedat o diners.

Links relacionats:

Ecuanimidad o histerismo, Javier Marías – El País.

http://elpais.com/elpais/2014/06/20/eps/1403289579_272725.html