LES RELACIONS AMOROSES SÓN UN SÍPTOMA DE SAVIESA

Despreocupats, irònics, violents

 –així ens vol la saviesa: és una dona,

ama sempre únicament un guerrer...

                            Així parlà Zaratustra

Sorprés com estic de la manera en què Nietzsche inicia el “Tractat tercer” de La genealogia de la moral, pense que és curiós, si més no, que este capítol haja de tractar sobre l’ascetisme. Ara, em cal revisar, més que siga mentalment, les meues consideracions sobre eixe tema i la manera en què els més famosos llibres de cavalleria i cançons medievals expliquen les situacions de recolliment. Així, per damunt, a més del Curial, del Tirant, s’hi poden afegir la Chanson de Roland, Guillaume d’Orange i altres que no esmentaré per ser massa desconeguts, fins i tot per a mi.

L’amor és un dels temes més recorreguts de la literatura medieval, en les seues versions més adients, com ho és la lluita i, en gran quantitat de casos, l’ascetisme. L’ordre sol ser: primer la lluita, després l’amor i, finalment, l’ascetisme. Des del tercer, s’hi pot tornar al primer però no al segon, que es dóna per superat —deu ser cosa de jóvens. També pot ser interessant advertir que tot això de la cavalleria, dels duels i de les guerres santes també es donava per desaparegut, tot i que són coses que fan què pensar.

Durant el Romanticisme, és sabuda la recuperació de l’època medieval per, amb algunes modificacions, fer-la servir per superar els excessos de la Il·lustració; i Zaratustra n’és un exemple, com ho pot ser l’Empèdocles de Hölderlin o el Comte Arnau de Maragall. Els cavallers retornen, més que siga en la seua versió literària, per intentar posar una mica de desordre a l’ordenació de les Llums. L’amor, en la seua versió més clàssica, també s’hi troba present, exceptuant en el Comte, que sobrepassa l’ideal romàntic reflectit per Goethe a Werther per follar sense més intenció.

Però, el tema del present escrit és eixe extracte del conegut llibre de Nietzsche i de la seua possible interpretació perquè, segons diu l’autor, tota la seua obra volta sobre eixes poques línies. Zaratustra, però, era un ermità que va retornar a la societat per canviar-la i que va ensopegar amb la realitat. No sabem res d’allò que precedia eixe retorn. Per a Hölderlin, Empèdocles fou una cosa semblant, tot i que s’hi endevinen alguns aspectes de la vida mundanal. El Comte de Maragall està molt més relacionat amb l’Edat Mitjana, ja que l’amor, a més de romàntic, és físic.

Ara, una volta realitzats els precedents aclariments, sí que sembla que eixa saviesa que s’evoca a l’inici de l’escrit pot estar relacionada amb la doble vessant: amb la de l’amor carnal i amb la del saber. Perquè només cal observar la manera en què l’autor de referència se sorprenia de la transformació dels darrers temps de Wagner i de Schopenhauer per considerar-los uns ascetes sexuals, cosa que significa, d’una banda, que abans no ho eren i, d’altra, que la saviesa els adorava.

P.D.: Afortunat en amors, intel·ligent i savi!

Salvador Sendra

ESPECIALISTES SENSE ESPERIT, GAUDIDORS SENSE COR

Vostés recorden quan, fa uns anys, per l’inici de la crisi, es deia això que calia tornar a les essències del capitalisme per poder eixir de tota eixa espiral catastròfica que es veia vindre? La majoria dels polítics del moment van optar per fer servir estes paraules i els pobres ciutadans-votants, vam pensar que eixa era la solució més adequada per a una forma d’entendre el món que ens havia dut tants beneficis. Ara podem pensar que tot era un deliri causat per una sobredosi de mediocritat.

Pensar en l’estupidesa d’esta afirmació ens situa en una cruïlla interessant; d’una banda, es pot intuir que tornar als inicis d’este sistema ens pot ser útil i, d’altra banda, ens pot transmetre que el retorn a la situació primària es pot fer d’una manera artificial i induïda. Les dos coses, però, ho tenen difícil per sostindre’s i, mirades en perspectiva, poden fer riure. Weber, a 1901, ja pensava que l’essència d’eixe capitalisme s’havia perdut abans de la I Guerra Mundial, cosa que significa que unes crisis han estat més violentes que altres, i que n’han hi hagut moltes.

Per a Weber, la cosa ha funcionat mentre el sistema ha estat motivat per l’esperit. Una volta que esta força ha minvat, el deure professional ha quedat desvinculat de la seua figura ideal i, per tant, el progrés ha romàs fins ara com una simple raó econòmica, o podríem dir que tècnica. Weber ho transcriu de la següent manera: «especialistes sense esperit, gaudidors sense cor». Jo, personalment, pense que s’ajusta en gran mesura a la realitat. El seu autor, en altre temps, haguera estat considerat un profeta!

Al segle XXI, una persona que es considere hedonista ha de ser conscient, per damunt de tot, que necessita del cor per a gaudir de la vida i de l’esperit per a realitzar qualsevol professió o tasca perquè, si no és així, difícilment podrà mantindré la dignitat més d’una setmana, si seguim les directrius de Weber però, i si el mateix autor retorna a la mentalitat de la Il·lustració per a fonamentar eixe capitalisme, on és que hem d’ubicar el cor i l’esperit? Personalment, sempre havia entés que eixes coses pertanyien al Romanticisme i, per això, només puc pensar que el punt de vertader interés per al sociòleg alemany és el moment del trànsit entre ambdós períodes.

Per ara, sembla que ja hi ha qui ho ha començat a promoure amb la tornada a les fronteres proteccionistes dels estats-nació i, casualment, esta gent és la que ara preocupa als qui pensaven en eixa refundació capitalista; segurament a causa de l’escassa il·lustració dels partidaris perquè, pel que puc endevinar, s’ha de ser il·lustrat per esdevindré romàntic.

Salvador Sendra

ANOMALIES

Els regals de Nadal més interessants són, precisament, aquells que tenen efectes retardats. La il·lusió que fa rebre’ls en una data tan assenyalada combina a la perfecció amb la possibilitat de gaudir-los en èpoques posteriors, ja allunyades dels excessos i de l’acumulació nadalenca. S’agraïx, realment, quan et regalen unes entrades que gaudixes, tranquil·lament, un parell de mesos després, al Palau de la Música, per exemple.

El Concert per a violí i orquestra número 3 de Camille Saint-Saëns és una peça clàssica si es compara amb la moda Wagneriana que s’imposava a la seua època. En escoltar-lo, vaig revisar la data de la seua creació, i la de l’estrena, i vaig comprovar que és posterior a la guerra Francoprussiana. Saint-Saëns és un compositor peculiar i interessant, entre altres coses per la seua llibertat creadora, separada del romanticisme imperant i, d’altra banda, per posseir una ferma creença religiosa, allunyada de les tesis revolucionàries franceses.

Madame Staël, al seu llibre De l’Allemagne, apunta la relació dels il·lustrats alemanys ―com a teòrics― amb els revolucionaris francesos ―molt més pràctics― i la manera en què s’observava l’alçament del poble des de l’altra banda de la frontera del Rin. Napoleó capgirà tota esta afinitat popular però, alhora, sembla que assentà les bases per a la posterior deriva imperial germànica, tot i que es diferencien notablement en la vessant cultural i nacional. La guerra entre estos dos territoris acabà separant-los definitivament fins a fa quatre dies.

La força del Romanticisme alemany és inqüestionable i n’és un exemple. A França, però, la contraposició musical l’encarna Saint-Saëns per les dos raons que he esmentat abans: classicisme i catolicisme. Una aposta atrevida en les dos vessants i un exemple a tindre en compte, si es contextualitza degudament. A mi, personalment, em va agradar el concert i, enguany, puc aventurar que estic gaudint Camille en gran mesura, ja que tampoc em va decebre l’òpera Samson et Dalila.

A França, la Il·lustració ha passat a ser un pilar fonamental de l’evolució cultural i nacional, així com la Revolució. De cap altra manera s’entendria que, en l’indret on l’Edat Mitjana ve ser més intensa i més extensa ―només cal passejar uns mesos per la seua geografia per adonar-se’n―, les directrius romàntiques per excel·lència passaren més inadvertides. I és per eixa qüestió que, en les dates de referència, la reivindicació de la creença és una anomalia intrínseca en la mesura que el classicisme ho és extrínseca.  

Salvador Sendra

COSES XICOTETES

Coses xicotetes o coses grans però que, per alguna raó, releguem a un segon plànol, o a un tercer...

La veritat és que ens veiem, sempre, davant del mur de les Lamentacions perquè no podem canviar les coses i, si ho intentem, ensopeguem amb el mateix temple de Salomó. En poc de temps, la impotència ens venç i les nostres anàlisis i el nostre discurs es veu ofegat pel pes de la totalitat; cada cosa que fem es troba inserida en un engranatge que amortix la variació i la dissol entre la totalitat. És fàcil caure en la desídia i en la indiferència si, en alguna ocasió, s'ha intentat millorar o modificar alguna de les parts del tot sense ser-ne conscient del medi que es trepitja...

Els discursos il·lustrats eren excessivament racionals i estaven vinculats a la totalitat. Un filòsof, o un pensador, encara podia escriure una summa en què explicara allò que hi havia fins al moment i on aportara la seua modificació, o el seu enfocament de les matèries. Però d'això fa ja un quants segles... El Romanticisme va fraccionar la totalitat i els seus seguidors encara ho van trossejar més: al segle XX ja no es pot ni parlar de l'objecte sense por d'enganyar-se; ni del subjecte. Però, curiosament, encara hi ha qui mira eixa totalitat com un ens extern a la mateixa persona en una mena de pensament escolàstic: unes coses són humanes mentre que altres són divines. Els més progres ho veuen de manera laica, i afegixen noms estranys com poders fàctics, capitalisme, societat o sistema, que ho sobrevolen tot i que no es poden canviar. Abans era Déu qui marcava les normes...

El cos està lligat a unes regles, i l'ànima, a unes altres. Mengem, bevem, pixem... en certa manera, vivim així, però l'ànima es troba dividida en dos parts, com a mínim. Una ens diu que per viure no cal tant i que hem de ser íntegres perquè la nostra manera de pensar ha d'anar en concordança amb la d'actuar. Però, també pensem que la vida és massa curta per a tanta integritat i ens cal de llicències, o d'enganys. Voldríem una cosa però actuem de la manera contrària, i ens ho perdonem perquè, tant fa: de tota manera, no podem canviar res, no?

Žižek és pessimista, com he pogut observar a l'última entrevista que he llegit, i no m'estranya. Tot i la coherència del seu discurs, en què les persones hem de centrar-nos a resoldre problemes concrets i pròxims per, així, millorar la globalitat —un discurs holístic molt adequat a la postmodernitat— hem de pensar que tractem amb persones humanes, i això ho complica tot. Quan la desfeta arriba fins a la psicologia i quan, darrerament, esta ciència social és tracta com a tal —com a ciència social— l'individu roman sol perquè passa a ser un element de l'estadística. La percepció del món que extrau el filòsof de la psicoanàlisi lacaniana es perd entre l'estadística i, per tant, s'esfuma entre la societat. La mateixa llum de canvi social que aporta el sistema de Žižek s'ensorra des del moment que la psicoanàlisi ha passat a un segon terme i la ciència individual es tracta com a ciència social. Sota el paraigua de la societat ja no es pot aixoplugar qui vol canviar les coses perquè això significa acceptar l'escolàstica sota el terme diluït de sistema, o, pitjor encara, de massa!

Vaig començar a interessar-me per este filòsof el dia que, en un seminari, el ponent anterior a mi va exposar el seu pensament, i comencí a llegir-lo amb més asiduïtat. No obstant, l'he llegit poc, encara, perquè no acaba de motivar-me el pesimisme. A eixe mateix seminari, jo tractava sobre la regeneració del món, en els temps de crisi, a partir dels elements laics, lluitadors i lliures, i em basava en l'estudi literari i en idees tan clares com que estos personatges romanen a l'imaginari col·lectiu. La filosofia, la història, la psicologia o la sociologia, però, no són ciències, si atenem a la rigorositat del terme, per això, d'entrada, tot hi val.

 

Salvador Sendra

CRITIQUEM ELS CRÍTCS

En una de les més atrevides aventures literàries que pot fer un humà, em vaig endinsar en la lectura de Faust, de Goethe. Faig tancar el llibre una mica perplex, no diré decebut però sí que diré perplex. I, sense saber per què, vaig romandre així uns mesos. Ja havia estat llegint Goethe durant un temps per preparar la lectura de la seua obra magna; per crear l’ambient propici.

 

Uns anys després, sense encara haver acabat de digerir la lectura, vaig saber el per què. Revisant textos de Nietzsche, llegint un escrit d’ací i altre d’allà, com se sol fer quan estàs esperant algú o quan no disposes de massa temps, de sobte, vaig resoldre el dilema. Nietzsche va fer la crítica més dura que he llegit mai sobre un dels suposats com a grans escriptors romàntics. Deia que, en començar a llegir Faust, ja va vore la gran errada: el gran Doctor, escollit per Déu i exponent de la racionalitat i la ciència es va enamorar d’una modista.

Si ho mires en gelat, sí que té raó Nietzsche... Com un home del potencial que se li atribuïx a Faust es va poder enamorar, en la manera en què ho descriu el llibre, d’una simple modista? Eixa és la peça que no encaixava en el meu interior i que no havia arribat a endevinar. La resta del llibre, mirat així, sobra. El filòleg, incisiu i crític, va encertar ràpidament en este aspecte. Pobre Faust; pobre Goethe!

Però, per això de les crítiques, n’hi ha per a tots els gustos perquè, revisant la premsa ―ara no recorde quina―, altre crític va fer un comentari molt dur a un dels grans literats-pensadors de tots els temps: Montaigne. També, en un moment de lucidesa extrema, no sé si causada per l’excessiva alegria d’una situació concreta, va comentar que l’assagista per excel·lència només escrivia sobre coses mortes, titllant la seua prosa d’escrit sense vida. Potser estiga d’acord en el fons però no accepte la crítica perquè cal contextualitzar cada obra. No obstant això, recorde que, fa molts anys, la seua lectura també em va deixar una mica descol·locat en alguns aspectes.

La pintura de l’època de Montaigne ―faré servir este exemple per ser més visual―, partia des de dos punts totalment oposats i lligats a la religió i, diguem-ne, fortament tutelats. D’una banda, podem observar el barroc de la contrareforma i, de l’altra, el reformista. El reformista es trobava molt vinculat a la natura morta i al retrat. El contrareformista era un missatge eclesiàstic per analfabets. I jo pregunte: és este segon art el que ha de considerar-se viu? L’art dels borreguets ensinistrats? Potser Montaigne fóra un noble culte i allunyat del poble, de les seues batalles i del seu bategar. Potser Montaigne no entrara en la pornografia barroca contrareformista però, situat en el context adequat, no sembla massa encertada la crítica.

Salvador Sendra Perelló

L'EXCÉS DE L'OBRA ÉS L'ART

Si, com podem comprovar, l'abstracció és d'una època posterior al Segle de les llums, i té l'inici en el període romàntic, es deu precisament a l'imparable procés d'individualització de la societat. Mentre que, en la Il·lustració, era una minoria formada (il·lustrada) la que treballava per crear una societat ideal, una vegada superada esta època, en el Romanticisme, es pot observar que eixa minoria formada (il·lustrada) ja defuig de la massa i esdevé una icona per a ella mateix, al marge de la resta de la societat. El resultat és, per tant, l'imparable procés d'individualització i de plasmació artística d'eixe model propi, individual, abandonant el model consensuat socialment de referències externes; el sentit comú tendix a perdre's en quant al concepte d'idea prèvia a la creació però seguix inserit en el procés creatiu en quant a matèria.

Els grans relats s'acurten i eviten l'explicació retòrica dels detalls, la figuració es difumina front a l'abstracció, la música perd la tonalitat, les grans idees ensopeguen amb les realitats fragmentades i, fins i tot, se senten superades pels personalismes. A més, l'home social i compromés va convertint-se, a poc a poc, en un individu inconformista.

Un exemple especial sobre els límits de l'obra d'art el trobem al Laocoont de Lessing. Tot i ser un autor d'una època anterior a la de referència, en la seua obra s'observa una anàlisi interessant sobre un dels primers passos cap a la recerca de l'ànima, de la música o de l'abstracció, conforme es vullga dir. Basant-nos en la poesia fragmentada de Simònides, uns quants segles abans de la nostra era, ja es podria iniciar la investigació sobre els límits de l'art però, per aproximar l'escrit a l'actualitat, l'inicie amb l’estudi del Laocoont. El sacerdot troià crida ―és evident― i este crit fa que l'escultura sobrepasse el seu àmbit natural, però, què és un crit? No excedix el so l'àmbit de la plàstica i de la figuració? A més, no es pot observar el grup escultòric sense parar l'atenció en eixe detall, en forma de crit o de sospir, encara que, per la tensió del cos i pel moment tan dramàtic que representa, cal decantar-se pel crit. De tota manera, siga una cosa o una altra, el que es tracta és un so, i les pedres, que jo sàpiga, encara no parlen.

Aplicant l'estudi de Lessing sobre el Laocoont al famós ―i mai prou lloat― quadre de Munch, El crit, vorem que les coincidències vénen donades per la investigació i l'esforç de l'autor. Si Munch pinta el seu millor quadre és per la influència de Nietzsche, a qui coneixia perquè ja el va retratar abans i de qui es parlava molt en els ambients freqüentats pel pintor. Nietzsche ja havia tractat el tema del so escrivint sobre el fet de cridar com l’acte humà més primari. El que fa Munch, simplement, és aplicar-ho a la pintura. El crit té la particularitat d'excedir l’àmbit de la plàstica com, segles abans, ho feu el Laocoont. Cridar, com he dit abans, podria tractar-se com si fóra música perquè es tracta d'un so i, per tant, és diàleg amb l'ànima. Per l'altra banda, podria tractar-se com a abstracció... Per contra, el que sí que és important apuntar és l’equilibri del quadre de Munch entre a la part figurativa i l'abstracta: la primera és evident, es pot vore i tocar, mentre que, la segona, es percep com un so inaudible. La vessant abstracta de Munch és sonora mentre que la figurativa és plàstica.

A l'hora en què la societat avançava i les investigacions científiques s'endinsaven en una realitat paral·lela, la tendència de l'art era la de seguir el mateix camí. La radioactivitat, amb l'ajuda inestimable dels rajos X, ens va mostrar una part de la realitat que no havia existit fins aleshores. El cubisme també ens va ensenyar les moltes parts de l'objecte en un sol plànol, però sense abstracció, encara. El referent existia, com en les radiografies. Hom mira i sap el que veu. La pintura excedix el límit de la forma i fa treballar l'ull humà per captar el missatge però, tot i això, es manté en el seu ambient natural. La música és el diàleg amb l'ànima i la figuració de Munch recerca en este camp una nova perspectiva, tot i que la reduïsca a un sol crit.

Salvador Sendra Perelló