ELS CONDEMNATS AL FRACÀS

A causa de la meua nova dedicació a la teràpia, he hagut de fer un viatge al bressol de la psicoanàlisi per il·luminar-me, si cal, una mica més. I dic il·luminar-me perquè sé que els bons terapeutes ―o siga, aquells que guanyen més diners― no necessiten perdre el temps estudiant perquè aprenen per contacte, o per proximitat, com és el cas. Ara, però, veig que ja he tractat el tema dels diners, cosa que du l’escrit per altres camins diferents al que m’havia marcat per escriure.

Freud va rebutjar anar a EEUU perquè sembla que no li agradava massa l’American Way of Life. I ho va fer quan s’endevinava que els nacional-socialistes alemanys tenien intenció d’ocupar Àustria. Al final, i després de la gran pressió internacional, sembla que Freud, i part de la seua biblioteca, va poder salvar-se, en este cas, fugint a Anglaterra. Tot i això, va morir gran part de la seua família en els camps de concentració.

El psiquiatra rebutjava EEUU al·legant que sentien massa amor pels diners... I ho deia Freud, a qui li tiren per cara que, per anar a fer les conferències americanes, a banda dels seus honoraris, li van haver de pagar per les consultes que tenia programades i que no va realitzar. A més, quan analitzava, o psicoanalitzava, la societat americana, deia que dedicaven tant de temps a aconseguir diners que la seua vida sexual era vertaderament desastrosa. Sexe i diners, per a Freud, no són compatibles.

Ara, si llegim la crítica de Michel Onfray sobre la vida i obra de Freud, ens adonarem que tampoc es pot dir que follara massa... Onfray fa un seguiment, a partir de la seua biografia, de les obres i dels viatges, així com de tot el material, bé directament relacionat, bé, indirectament, que aporta alguna informació sobre el personatge. Onfray conclou que la relació de Freud amb sa germana era malaltissa, i ho demostra amb documents, reserves d’habitacions i altre material vinculat. Solien viatjar el matrimoni i el «fanalet», tot i que, amb el temps, este «fanalet» ocupà el lloc de la senyora.

Sembla que el psiquiatra defugia els Estats Units perquè ell ja vivia el somni americà a la seua manera. Els follaorets, a partir d’ara ja sabeu que esteu destinats al fracàs econòmic. Els riquets, ja podeu fer cua per visitar el vostre terapeuta i, finalment, els equilibrats sembla que estan morts, com en tots els casos d’equilibri que conec. A més, ara ja no cal que pregunteu sobre el preu de les teràpies, perquè ja podeu endevinar a qui estan adreçades.

Salvador Sendra Perelló

AMERICAN WAY OF LIFE

Llegir Groucho Marx és endinsar-se en l’American way of life d’una manera amena però carregada de raó i de significat. Jo, fa molts anys que vaig llegir Groucho y yo però em passa amb este llibre el mateix que em passa amb molts altres: no recorde el que deia però sí que sóc conscient del seu missatge. En el cas de Groucho Marx, la síntesi que transmetia era ―segons recorde― molt clara: «tant tens, tant vals».

Un home fet a si mateix, d’un barri humil i de família nombrosa. Segurament, jueu ―premissa molt important!― però d’una notable influència protestant i liberal. Un home que va triomfar en la vida ―segons diu ell mateix― perquè es va fer ric i va tindre l’èxit i el reconeixement que buscava des de xicotet, amb tot el que du associat. Se’n reia de tot perquè era un triomfador i estava per damunt de la resta d’americans.

Bernstein, el gran director nord-americà del segle XX que va composar nombroses peces, tant simfonies com altres de més simples, a més d’adaptacions i música per al cine, era altre gran triomfador; d’això no hi ha dubte! Una volta, si no recorde malament ―com podeu llegir, hui vaig d’orella―, va estar a Moscou, cap a 1959, i es va entrevistar amb Schostakovich per posar unes idees en comú i per demanar-li consells. La resposta del rus va ser l’adequada al nivell del seu interlocutor: li va preguntar quan cobrava.

Amb una simple pregunta, Schostakovich va desmuntar el sistema americà de valors perquè, segurament, els diners que guanyava Bernstein en un any no ho guanyaria el rus en tota la vida. Per tant, i atenent l’esperança de vida aproximada, l’americà era unes 70 voltes millor compositor i director que ell. I, sent tan bo l’un i tan dolent l’altre, com podia, l’americà, demanar-li consell? En tot cas, hauria d’haver sigut al contrari, no? «Tant tens, tant vals».

Salvador Sendra Perelló