L’EVOLUCIÓ MARXA ENRERE

Tot i ser una persona intel·lectualment situada al segle XIX, en el millor dels casos, he de dir, en favor meu, que és fàcilment qüestionable la impressió que tenim d’haver avançat; i no des d’aleshores, sinó des de fa molt més temps, o des dels inicis de les civilitzacions... Ara bé, pense que allò que hem de fer primer és aclarir que el concepte de civilització que romandrà present a l’escrit és el de Huntington, per modern que em semble.

Llegint Bakunin, concretament Déu i estat, hi ha uns paràgrafs en què l’escriptor qüestiona el concepte de llibertat, fent valer una reflexió sobre els déus i els amos. Escriu que, des del moment que admetem l’existència d’un déu, o d’éssers humans superiors, estem admetem la servitud o, dit d’altra manera, la manca de llibertat. Tant fa que se siga serf de d’un déu o d’un humà perquè el cas, envers la llibertat, no varia gaire.

D’altra banda, rellegint altra obra escrita en la meua època mental, L’evolució de les espècies, de Darwin, i altres obres menors associades, hi he trobat una lleu comparació entre l’estudi de referència i les tesis de Wallace. Enmig d’altres diferències, i em referisc a les evolutives, una divergència es trobava en l’àmbit de l’estudi: mentre Darwin ho feia amb un major interés per les espècies en captivitat, Wallace se centrava en les salvatges. Altres diferències es trobaven en la situació espacial del elements seleccionats, però açò és altre tema.

Respecte a les evolucions, he de dir que Darwin creia en la domesticació com a model per a les seues explicacions, mentre que Wallace la menyspreava. Si pensem així, en una etapa de llibertat posterior a la captivitat, per tant, l’evolució darwiniana tornaria enrere fins a l’estadi previ, quan l’espècie encara era lliure. La historia, però, atorga major importància a Darwin que a Wallace, segurament a causa de la implacable densitat de l’obra d’este home. Wallace, però, té molt de pes quan s’estudien els endemismes i les espècies en llibertat. I la pregunta és ben concreta: penseu que una vaca lletera engabiada i destinada a ser munyida a diari podria tornar a la llibertat amb una mínima possibilitat de sobreviure sense eixe amo que l’alimenta i la protegix?

Si ara ens desplacem, mentalment, de nou, cap a Bakunin, reprenem la tesi que sostenia este home respecte a la llibertat i la superposem a la que acabem de extraure sobre l’evolució en captivitat, la pregunta és la següent: si l’ésser humà es desfera de l’amo i del déu per poder ser lliure, sofriria una tornada enrere fins a l’estadi inicial, anterior a eixa anomenada civilització?

Espere que alguna ment més actual em puga ajudar a resoldre este dilema tan vell i superat. 

Salvador Sendra

LES ERRADES DE BAKUNIN, A PRIORI

Estic llegint Bakunin, però guardeu-me el secret, val? Si no ho dieu a ningú, vos explicaré una de les primeres conclusions a què arribe sense haver ni acabat de llegir el llibre... Confie en vosaltres.

Doncs, això; que Bakunin sembla que té fe ─molta fe─ amb l'ésser humà i endevina un cert progrés de la racionalitat quant a la manera de pensar i d'actuar de les persones. I, per això que he llegit fins ara, sembla que ell recerca eixa racionalitat en la vida urbana, allunyada del conservadurisme que, tradicionalment, se li associa al camp, i molt més vinculada a l'educació i al saber que la vida dels pobles.

I, què pensaria ara este senyor quan veiem per tot arreu que este procés que ell creia imparable està decreixent? (afirmació basada en la projecció de la població humana i en el percentatge d'irracionalitat que s'hi pot aplicar, de manera absoluta). I justament ara que hi ha cada volta menys analfabetisme, a causa de l'educació, fins i tot en les zones més donades a rebutjar-la.

Bakunin creia que tot allò que no era racionalisme era idealisme. També, creia que el medicament que podia combatre les petjades del passat idíl·lic en l'evolució humana es deia coneixement. Jo, ara crec que el filòsof rus desconeixia l'essència humana o, simplement, no la percebia a causa dels vels que la cobrien i la seguixen cobrint. L'ésser humà és fantàstic o, sinó, que m'ho pregunten, a mi.

L'essència del mateix pragmatisme es troba en l'idealisme, i esta afirmació es pot fer a banda de la concepció primera en què s'evoluciona des de la base, o des de la segona, en què les coses s'intenten entendre des del vèrtex, o siga, des de l'ideal. L'alfabetització resulta un procés que reduïx la fantasia però en la creació humana sempre hi ha estat present; tant en l'artística com en la científica.

La idea ens permet avançar-nos en el procés creatiu i plantejar-nos un objectiu que encara no es troba lligat al procés mateix, i a Hegel em remet perquè no cal anar més lluny. Penseu realment que es pot concebre una hipòtesi sense eixa dosi d'ideal que mou el procés investigador? Jo, per experiència pròpia, pense que no. Però, ara bé, si el lligam entre la hipòtesi i la tesi resultant no resulta ferm, la primera es podrà considerar entre els ideals, en un camp només reservat per als il·luminats o els profetes. No obstant això, si s'arriba a lligar el procés com cal, des de la base bakuniana s'haurà aconseguit imaginar l'ideal i, per suposat, el procés racional ens haurà permés d'aconseguir l'objectiu.

Pense, per tant, que Bakunin estava enganyat quan va realitzar una separació tan radical entre els elements base i vèrtex però, tot i això, seguiré llegint per acabar-vos de contar l'evolució de la meua hipòtesi.

Guardeu-me el secret!

 

Salvador Sendra

Miscel•lània: pensaments despensants (4).

Llegint algunes cartes que va publicar Bakunin a Le Progrès, un diari de Ginebra (Suïssa), em trobe la següent frasse: “El cuerpo sacerdotal del Estado debe ser un cuerpo privilegiado, porque los que gobiernan el Estado son como los sacerdotes de la religión en la Iglesia.” Certament mirant els privilegis de la casta política, bé podem dir que són una casta sacerdotal. Tal vegada aquest tema done per a un post.

*****

Al post titulat “R-TV: Sexualitat. Diferències entre sexes” un anònim fa cun comentari realment estúpid. Serà cert que la gent no entén el que llig? A més a més, recomanaria una cosa per al bon funcionament del blog. Si no llegiu l'entrada sencera, o vegeu els vídeos complets, NO OPINEU. No feu l’imbècil. Jo espere comentaris interessants, comentaris que em contradigueu –argumentant, no insultant o enviant a mamar a l’autor del post. Raonar i escriure el raonament és una de les millors coses que pot fer un Ser humà, és el que ens diferència de les bèsties. Jo, a molts fòrums, entre per llegir raonaments intel·ligents de gent amb idees totalment oposades a les meues –ací torbareu un vídeo de Huerta de Soto un economista de l’Escola austríaca, per tant, liberal radical- però que argumenten, que raonen, que fan allò que ens permet diferenciar-nos de les bèsties. No sigues animals, bèsties, rucs... abans de dir imbecil·litats no escrigueu. Si no teniu clar alguna cosa, pregunteu. No m’agrada esborrar comentaris, ni haver d'enviar a ningú a llegir o dir-li que pense abans d’escriure. Tots som ignorants, però respecteu, respecteu-vos a vosaltres mateix: Raoneu. Així podrem tenir debats constructius, instructius i enriquidors. No fem d’aquest lloc un lloc de bàrbars.

*****

Quanta raó té Ruben Blades en aquesta cançó. Hem construït un món de plàstic, hi ha massa gent de plàstic, homes i dones que no són més que ninots. Buits per dins, preocupats per una patètica imatge artificial per fora. Hem fet ciutats de plàstic, països de plàstic, economia basada en el plàstic. Ara acumulem tones d’escombraries de plàstic. Cremar-ho és mala opció, amuntonar-ho és pitjor i reciclar-ho ja no és rendible econòmicament. I el plàstic no es pot menjar.

 

 

*****

A “El confidencial”, el día 1 de setembre de 2014, ve un article titulat “La crisis desnuda la indigencia de la socialdemocràcia”. Els tebis intents de França i Itàlia per fer dur endavant polítiques socialdemòcrates ha sigut un fracàs. La socialdemocràcia fa temps que va morir. Els Estats segueixen tirant de deute però ja no s’apliquen les teories keynesianes. Els que defense teories keynesianes hui en dia són tacats d'extrema-esquerra.

*****

Alfonso Guerra demana que P$x€ i PP s’entenguen per frenar el neocomunisme de Podemos. Tal vegada seria convenient mirar hemeroteques. Ens podríem trobar coses com el “Caso Guerra”, que afectava el seu germà. Si el Manifest comunista acaba amb un “Proletaris del món uniu-vos”, el Manifest de Guerra seria “Corruptes d’Espanya uniu-vos”. El nou P$x€ és com el vell. Vell i corrupte.

*****

Notícies sobre la regeneració democràtica obrin els noticiaris de l'1 setembre. Volen acabar amb la corrupció. Si es així que els partits polítics, tots, es suïciden, i s’òbriga un procés constituent. La corrupció és el sistema i tots els que juguen o estan contaminats o acabaran inexorablement contaminats. Una pomera enverinada no pot donar pomes bones.

Oskar "Rabosa".

Garrot al poble, perquè és l’enemic.

 

Es preciso ser imbécil, ignorante o loco para imaginarse que una constitución cualquiera, aun la más liberal y la más democrática, puede mejorar las relaciones del Estado con respecto al pueblo; empeorar la situación, hacerla aún más grávida y ruinosa sería quizá difícil; ¡pero mejorarla es simplemente ridículo!

Mikhaïl Bakunin – Estatisme i anarquia.

Aquesta frase de Bakunin representa l’essència de l’anarquisme: l’Estat sempre serà opressor. Aquesta frase dita al si l’hagueren dita recordada al ’78, quan es va a provar la Constitució de la II Restauració Borbònica –més coneguda com “La Transición”-, enmig l’eufòria regnant ens hagueren pres com anarquistes exaltats que volíem tornar a les barbaritats dels anys trenta. Passats 36 anys, hom que mire amb una miqueta d’esperit crític el que està passant acaba per donar-li la raó a Bakunin. Més si tenim en compte que la Constitució espanyola ni és la més liberal ni és la més democràtica, bé, de democràtica en té poc.

Sobre com l’Estat oprimeix al poble en el règim de la II Restauració en podríem escriure molt. Però hui vull tractar com s’estén l’anomenat “Dret penal de l’enemic” i com aquest fenomen està arribant a l’àmbit de la ideologia, per protegir el pensament neoliberal dominant i reprimir qualsevol moviment social contrari o que puga posar en dubte l’hegemonia de l’elit econòmic-financera.
 

En les societats modernes, l’Estat es reserva monopoli de la violència, que inclou el dret a castigar aquells que han comés un delicte. En un Estat de dret, totes les conductes considerades delictives han de vindre descrites, recollides per la llei, igual que la seva pena. Això per evitar que la discrecionalitat, es a dir que dos conductes iguals unes siguen condemnades i altres no, o unes tinguen una pena i altres altra. A més a més, tot ciutadà té uns drets garantits perquè el judici siga just.
 

Un professor alemany, Gergard Jackobs, parla de “Dret penal de l’enemic”. Açò és, es consideren com delicte conductes abans que es lesione un bé a protegir, és a dir, conductes preparatòries del delicte; s’endureixen les penes; i, es limiten també els drets de l’acusat en el procés, com la detenció incomunicada, entre altres. Açò, segons Jakobs no té per què ser roín, en casos com terrorisme, crim organitzat, etc. Però també es pot fer abús. Altres consideren que és “el germen o primer símptoma de la destrucció autoritària de l’Estat de dret”.
 

A l’Estat espanyol hi ha clars símptomes d’açò. En la lluita contra el terrorisme d’ETA, l’Estat a sobrepassat els límits en nombroses ocasions. El tancament Euskaldunon Egunkaria, el diari en eusquera, una acció que no tenia més motivació que ser un periòdic totalment en eusquera. I ara el tancament d’Otegi i la seua permanència a la presó. No respon a cap lògica més que l’aplicació del “Dret penal de l’enemic” en la seua vessant més negativa.
 

La coneguda com "Ley Mordaza" parteix de base que el poble és l'enemic. Però, amb eixa llei ara determinades conductes, que no poden ser admeses com delictes, les sanciona per via administrativa. Aquestes noves sancions administratives són molt més greus que les que imposaria un jutge, però amb menys garanties pel “sancionat”. Per si faltava alguna cosa, les “sancions”, sota el paraigües de la seguretat, criminalitzen el dret a lliure reunió, el dret a manifestar-se, el dret a demostrar el descontentament amb les polítiques del govern. Així, es considera enemic de l’Estat a tot aquell que no accepte les polítiques del govern, que bàsicament són aplicació dels postulats més radicals del neoliberalisme. Per això, si a les manifestacions o reunions no autoritzades la policia fa un ús excessiu i bèstia, com a l’anomenada Primavera valenciana, de la força també serà castigat qui prenga imatges d’aquesta actuació bestial. És a dir, es vol que la policia pegue hòsties sense que ningú ho sàpiga, llevat de qui les reba, com quan els grisos repartien llenya a tort i a dret durant els temps del “tio Paco”, preconstitucionals.
 

D’aquesta manera arribem a donar-li la raó a Bakunin en la frase que obri aquest post. Pensar que la Constitució del ’78 podia millorar les relacions entre l’Estat i el poble, era un de ser imbècils. Al cap de pocs anys torna la pitjor repressió contra les ideologies no hegemòniques. Torna la repressió contra el poble descontent, contra el poble saquejat i robat per les elits econòmic-financeres amb el consentiment dels governs del PP i del P$x€.