Ofrenar noves glòries... o "pollo para paella"?

Els habitants de la Comunidad Valenciana porten a gala ofrenar noves glòries a España, i això han fet al llarg del temps, fins i tot abans del decret de Nova Planta, o almenys si la intenció no era ofrenar glòries, si hi havia un meninfotisme per les qüestions pròpies que s'assemblava molt a l'ofrenar glòries. Però mira per on, que en els darrers temps -mesos, ni tan sols podríem dir anys- s'han posat protestar pel tema del finançament. Són protestes tímides, que al màxim que aspiren és a "montar un pollo". No saben com serà de gran "el pollo", ni com serà de gran la paella de "pollo". Però bé, tira, "un pollo es un pollo". I si els sectors més propers al PP, com els empresaris valencians, s'embarquen en el "montar un pollo", alguna cosa s'avança, encara que l'avanç siga una passa de formiga i no de pollastre.

No crec que a Madrid els done molt quefer el "pollo" dels valencians. Més si el "pollo" va per ahí "como pollo sin cabeza". Perquè qui devia ser cap del "pollo" resulta que ara recolza a una que diu que el Corredor del Mediterrani no deu passar per la Comunidad Valenciana. Espere que Mónica Oltra, sent qui va proposar "montar un pollo", li haja fet una escolteta en privat a Ximo Puig, qui recolza a Susana Díaz la del Corredor Mediterrani central, per explicar-li allò de "no hi ha platja, central". Perquè és de traca que Mónica diga que el Consell de forma unànime defensa el Corredor Mediterrani, i que Ximo Puig vulga fer presidenta a Susana Díaz, que vol un "no hi ha platja, central".

No sé jo, però igual cal explicar-los als membres del Consell, Mónica inclosa, que:

Ximo Puig recolza Susana Díaz

Susana Díaz recolza "no hi ha platja, central"

Ergo, Ximo Puig recolza "no hi ha platja, central"

Per tant, l'afirmació de tot el Consell recolza "hi ha platja, mediterrani", és absolutament falsa. Perquè no es pot recolzar a Susana Díaz i el Corredor Mediterrani. Perquè si guanya Susana les primàries, i després guanya les eleccions (ni Déu ni els dimonis ho vulguen), es farà el que vol Susana Díaz, açò és "no hi ha platja, central".

Si açò, li sumem que el PP posa per davant ofrenar glòries a "montar un pollo", ja queda clar que el "pollo" no sols no té cap, sinó que, a més a més, no té ales. Hom pot dir que els "pollos" són aus que no volen, i jo els diré que tenen raó, però alguna voladeta fan. Aquest "pollo" ni de vol curt serà.

A Madrid, per tant, no tenen motius per estar preocupats pel "pollo". A la fi, "un pollo" només fa quiquiriquic de bon matí i després ja res. Quan passe el quiquiriquic, torna tot a l'estat natural. El sol segueix la seua cursa pel cel i no s'ha immutat pel quiquiriquic del "pollo". A més a més, cal tenir en compte que és "un pollo" ni tan sols "un gallo" o una "gallina". "El pollo" és el "gallo o gallina" que encara no és adult. Si almenys és "montara un gallo" i aquest fóra "gallo de pelea", doncs, la cosa podria ser-los més preocupant. Però, ¿qui es preocupa per un "pollo", que encara és immadur i no té ni cap ni té ales? Hom li dirà a Mariano: En Valencia hay un pollo. I Mariano contestarà: Bien, en Valencia hay mucho pollo y muy pollo, les gushta la paella de pollo.

Tenia raó el Comte-Duc d'Olivares quan va dir de la gent que habita l'actual Comunidad Valenciana: "es que tenemos a los valencianos por más muelles". Ni amb "pollo" ni sense "pollo" hi haurà un millor fiançament, ni corredor mediterrani, ni tren de la costa... Perquè a Madrid encara ens tenen per "muelles", i amb raó... No seré jo qui els la lleve.

Òskar "Rabosa".

Compromís-Podemos: un pacte per a què?

Aquest post naix després d’un intercanvi de comentaris amb un amic, molt vinculat a Compromís, arran del post sobre Mònica Oltra i el seu lideratge. Allí no vaig entrar en la qüestió del pacte per a les eleccions generals, sols vaig posar de manifest com acabarà imposant-se la voluntat de Mònica –i pel que em diuen de la cúpula de Compromís, inclòs Enric Morera- enfront de les bases del Bloc. Allò que té interés, més que jutjat que si és bo o roín un pacte Compromís-Podemos, és: per a què es farà el pacte. Òbviament, aquest post és merament especulatiu, perquè no tenim cap informació sobre què pretén la cúpula del Compromís amb el pacte. Això ens impedeix també jutjar si és bo o roín.

Hem de començar amb una tautologia, tot pacte abans d’unes eleccions es fa perquè ambdues parts isquen guanyant. En aquest pacte saben exactament què guanya Podemos, però jo no sé encara que guanya Compromís. Per part de Podemos busquen aconseguir el nombre més gran d’escons al Congrés dels Diputats, ells busquen ser la primera alternativa de Govern i després dels decebedors resultats a les eleccions autonòmiques i de l'èxit de les candidatures populars, busquen integrar el nombre més gran de partits amb qui puguen tenir afinitats. Com han fet amb Catalunya Sí que es Pot, per a les eleccions del 27-S, trencant amb la defensa a ultrança que havien fet de la seua marca a les autonòmiques de maig passat. Per a ells, el pacte no té més raó de ser que arreplegar vots i sumar escons per posar-los al servei del Pablo Iglesias.

Més dubtes genera els beneficis per a Compromís. En els comentaris, el que m’apunten és el següent:

S'arribarà a un entente per anar amb Podemos i inclús fer confluir en una candidatura a EU, fregarem el milió de vots i deixarem tocat el bipartidisme al PV, no digueu que bo val la pena?

Si aquesta fora la intenció real, és a dir, “deixar tocat” el bipartidisme, ¿aleshores en què es queda Compromís? En un partit compromés amb acabar el bipartidisme amb benefici de Pablo Iglesias i que governa a la Generalitat amb un dels partits del bipartidisme, el P$x€. A mi personalment en resulta un pèl incomprensible, però si realment l’únic objectiu és acabar en el bipartidisme, pot valdre la pena.

No obstant això, sorgeixen altres dubtes que devien ser aclarits. Per exemple, ¿vol Compromís ser un partit per a la construcció nacional del País Valencià o només un partit d’esquerres d’àmbit regional? ¿Si vol ser un partit per a la construcció nacional del País Valencià, quin serà el seu paper en la coalició en Podemos? ¿Tindrà la coalició Compromís-Podemos un grup propi al parlament o s’integrarà dins del grup de Pablo Iglesias? Estarà sotmès en qualsevol de les dues opcions a la disciplina de vot d'allò que “el macho alfa” diga? ¿Si tenen grup propi, tindrà un portaveu de Compromís? Queda clar que Baldoví ha donat certa visibilitat a Compromís –no ho ha fet mal l’home-, integrar-se al grup parlamentari de Podemos seria perdre eixa visibilitat en els debats importants i si fan grup propi no és el mateix que el portaveu siga d’un partit que l’altre, sempre anirà etiquetat. Així doncs, caldria saber abans de res si Compromís vol ser un partit per a la construcció nacional del País Valencià o un partit regionalista d’esquerres i girar a l’òrbita de Podemos.

A una entrevista feta a Valencia Plaza, Josep Nadal explica el següent:

Igual que Podemos quiere un proceso constituyente a nivel español, nosotros lo queremos a nivel del País Valencià. Y el ámbito de decisión debería quedar claro y ser respetado. Eso tendría que haberse explicado para que la gente de dentro de Compromís que piense que puede perder soberanía, valencianidad… estuviera tranquila. Es algo que creo que no ha quedado suficientemente claro y hay personas que tienen miedo de que un movimiento estatal como es Podemos acabe fagocitando a un movimiento autonómico como es Compromís. No se ha disipado bien ese temor: hemos fallado desde Compromís y también lo han hecho desde Podemos, porque este proceso no debe hacerse desde arriba, sino desde abajo. Si no, al final parece todo un pacto de conveniencia simplemente para sacar más diputados de los que logramos cada uno por separado.

Aquestes declaracions posen de manifests els dubtes que s’estan generant entorn de aquesta qüestió i que abans hem exposat. Sorprén que Nadal manifeste clarament que “volem obrir un procés constituent al País Valencià”. En primer lloc, no tinc clar que “volem” abaste a tot Compromís; però si és així, ¿quin sentit tindrà anar amb Podemos a una sola candidatura? En segon lloc, ¿obrir un procés constituent és voler la independència? És una tautologia, ja ho sé, només pot obrir un procés constituent qui siga un Estat, però com no ho diu clar, cal fer la pregunta. Certament, Compromís no sembla un partit independentista. En tercer lloc, òbviament els pactes es couen des de dalt i després es porta a la “plebs” perquè es ratifique, però jo crec que a Compromís li cal un debat –no sé si des de baix- a fons: ¿quins són els seus objectius –és obrir un procés constituent o no-; és ser un grup d’esquerres d’àmbit regional; és un partit enfocat a la construcció i vertebració nacional a llarg termini; etc.? Això perquè no es pot saber si convé un pacte o no sense tenir clar quins són els objectius. En quart lloc, sí, realment sembla que va tot en interés de Podemos, per treure més escons del que traurien per separat.

Un pacte amb Podemos no és ni bo ni roín. Per a saber això hauríem de saber el per a què. De moment no es sap, almenys al públic no ha arribat i per això si caldria un debat a fons. Sé que el debat en profunditat no tindrà lloc, sé que aquest post no serveix per a obrir cap debat tampoc, ni tan sols a xicoteta escala. Com vaig dir al post anterior, es farà lo que diga i com diga Mònica.

 

 

Òskar "Rabosa".

Mònica i l'exercici del lideratge.

Mònica Oltra és la líder sense cap mena de discussió de Compromís. Es dirà que molta decisió de la militància, moltes primàries, molta consulta oberta, però a l’hora de la realitat el que val és el que Mònica diu. Entre altres coses perquè Mònica ha sigut el gran factor del creixement de Compromís. Sé que molts militants i alguns dels amics de Compromís no estaran d’acord, que el treball fet, que el fet de no tenir imputats, etc., ha sigut decisiu. Cert que tot això ha influït també, però tot ha sigut capitalitzat per Mònica Oltra. Més que Compromís, qui ha eixit reforçada de les passades eleccions de maig ha sigut Mònica Oltra.

Des de fora, resulta evident que a Compromís eren perfectes coneixedors de què Mònica Oltra era la líder. Les primàries es van pactar a gust d’ella, amb quotes per partits, ningú li va disputar el lideratge com número u, fins i tot, Enric Morera va fer un pas enrere. Als líders no se’ls discuteix, només se’ls ratifica, com en el cas de Podemos, amb tots els processos oberts de primàries i assemblees no s’ha fet més que allò que Pablo Iglesias ha dit. No sé si l’ambició de Mònica Oltra és tan gran com diuen alguns, siga com siga, el paper de líder l’ha assumit i l’ha exercit sense complexos, deixant que els altres només ratificaren el que ella havia decidit.

Ara s’ha obert un front a Compromís, en teoria es resoldrà per decisió de la militància, però una vegada més crec que la resolució serà “lo que diga Mònica”. I és que no pot ser d’una altra manera. El front obert dins de Compromís és pel pacte amb Podemos a les eleccions generals. És sabut que Mònica Oltra té ganes de pacte, vol el pacte. El Bloc a fet una consulta i el resultat ha sigut aclaparador, els militants del Bloc han dit que “no volen eixe pacte”. Això després que el partit de Mònica Oltra, Iniciativa pel Poble Valencià mitjançant la seua Mesa Nacional, aprovés anar junts amb Podemos. No ha tardat Mònica Oltra a donar resposta. I la resposta han sigut la d’una líder que està segura de la seua força. Segons el Levante-EMV: “en todo caso va a determinar la postura del Bloc, no puede determinar la de Compromís.” Traduït a clar valencià: el Bloc que diga el que vulga, Compromís farà el que jo diga.

El “no” del Bloc té, a parer meu, una explicació lògica. Els afiliats al Bloc són gent de molts anys, que si bé no veuen amb mals ulls a Compromís, ja que els ha permés eixir de l’ostracisme polític i d’alguna manera volen que la seua feina de trinxera, en els anys més foscos del País Valencià, siga reconeguda ara que ha arribat l’èxit. Molts d’ells, per no dir la majoria, desconfien del lideratge d’Oltra.

Mònica Oltra per la seua banda sempre ha tingut el seu propi projecte i el Bloc no ha sigut més que instrument útil per engegar-lo. L’èxit de Compromís s'aconsegueix per haver arribat a gent que mai ha votat Bloc. Ara ella capitalitza l’èxit, es sap líder i es reconeix com a símbol de Compromís -de la mateixa forma que Pablo Iglesias és Podemos-. Si ella desafia clarament al Bloc, és perquè sap que els “nous” són d’ella. Fixeu-vos amb un matís cabdal, ella parla que el vot del Bloc condiciona al Bloc, no a Compromís; no diu que no condiciona a Iniciativa –el seu partit-, diu Compromís. La part més grossa no sols no condiciona als més menuts, sinó que és menystinguda. El Bloc no pinta fava, ve a dir. És el que tenen els líders, arriba un moment que han de marcar el territori. I Mònica ho ha fet ara.

Perquè Mónica es permet jugar tan fort? Perquè es permet desafiar? En primer lloc, per assentar el lideratge, per a ser indiscutible i indiscutida; en segon lloc, perquè sap que el Bloc si no accepta anar amb Compromís-Podemos, i es presenta per ell mateix, tornarà a l’ostracisme; en tercer lloc, es sent més forta que mai per poder desafiar un Bloc que desconfia d’ella.

Al mes de maig vaig escriure un post-paròdia on posava a Mònica Oltra com una princesa guerrera, després de les eleccions ja ha deixat de ser princesa, és Reina. Perquè el seu regnat siga llarg, ha d'acabar amb qualsevol dissidència i enfortir el seu lideratge. S’ha posat mans a la feina. Déu salve a la Reina!

Oskar "Rabosa".

La Campanya Electoral.

Una de les coses que et permet la distància de la política és que pots veure que les campanyes electorals no són més que un esperpent “valleinclanés”. Un observador neutral arriba a sentir fàstic i a vegades arcades de veure el que fan els polítics durant aquests dies. Aquest observador no podria més que sentir menyspreu per tots aquells súbdits que bavegen justament quan els tracten més com babaus.

Fa vergonya aliena veure un president del Govern anar en bicicleta amb dos... (poseu vosaltres l'adjectiu que a mi em tractaran de masclista pel fet de qualificar dones), i després fer unes declaracions tan profundes com: "Estoy convencido de que, cuando acabe esta legislatura, en Madrid se usará más la bicicleta, el medio ambiente será mucho mejor y la gente será más feliz, que al fin y a la postre es de lo que se trata". Mai he sentit un missatge que m’haja deixat cavil·lant tant. Si no teniu prou amb això, podeu vorer a l’alcalde de Gandia i aspirant a la reelecció, fer paelles i amb la pebrera roja escriure “Torró Alcalde”. Eah, que no falte estultícia a la paella tampoc.

Els anteriors són dos exemples d’un partit, però és que no se’n lliura cap. A vegades em pense que no es veritat tot això, que la televisió ens ofereix una obra de ficció. Si House of cards és un drama/thriller sobre la política americana, on les ganivetades volen per tots els costats, la sèrie que se’ns ofereixen ací, a l’Estat espanyol, és una tragicomèdia. Els guionistes són genials i volent homenatjar a Valle-Inclán, Kafka, el surrealisme, el dadaisme, els Monty Pyton, etc., ens diverteixen amb aquesta sèrie, que podríem anomenar “Cambio/Canvi” –paraula molt original que ningú fa servir a les campanyes- per fer-nos passar una bona estoneta durant els espectacles noticiaris.

El problema d’aquesta tragicomèdia, és que falten bons actors. No hi ha cap Kevin Spacey per ahí que te’l cregues. Ara bé, té tots els elements simbòlics parodiats, i per no fer-ho massa llarg ens cenyirem a la Comunidad Valenciana i a uns quants dels personatges principals. A saber:

-          Alberto Fabra, paròdia el líder del clan mafiós “rechional” que després d’haver arribat al poder vol aparentar ser un home de negocis. La caricatura de Michael Corleone de El Padrí III.

-          Ximo Puig, l’home invisible de la política, el que mai no es sap si és carn o peix, si va o si torna. És com un gallec mediterrani. Fa el paper de mediocre a la política, és el canvi de “Il gattopardo”.

-          Mònica Oltra, la princesa guerrera, repartit “mandobles” a tort i dret. Lluitant contra les adversitats, acompanyada pel predicador Enric Morera. Personatges que parodien la llegenda de Robin Hood i tota la colla de fugitius.

-          Antonio Montiel, encarregat de portar a terme la missió alliberadora de Pablo “Espàrtac” Iglesias, líder de la revolta servil contra la casta que s’ha donat a la Nova Hispania. Montiel, com a capità general dels territoris de l’Est del Comandant “Espàrtac” Iglesias, està totalment eclipsat per l’aura d’aquell. Fidel servidor, transmet el missatge que li han encarregat per alliberar al poble de la casta.

-          Carolina Punset, assumeix el paper de secundari que li ofereix “l’il·luminat” Albert Ribera. Es consideren portadors de la veritat política absoluta centrística, equidistant de tots els punts. Són “la raó”, “la sensatesa” i “el camí just” del no-res. El buit que aparenta estar ple. Albert Rivera paròdia a San Josemaría Escrivá de Balaguer, Carolina Punset és una supernumerària.

-          Alfonso Rus, capo secundari mafiós, és la paròdia Nicholas "Nicky" Santoro, interpretat per Joe Pesci a Casino, la pel·lícula de Martin Scorsese.

-          Rita Barberà, també coneguda com “El Monstre de la Cassalla”, no paròdia a ningú, és un personatge de creació pròpia. Com diu el gran Xavi Castillo: “qualsevol cosa que tu pugues pensar, ella va i ho supera”.

El més trist és que aquests personatges no són una ficció, són una paròdia però real. Són tragicòmics, són esperpèntics, són kafkians..., i són reals. I el pitjor de tot, seran votats i alguns d’ells manaran.

Trista puta realitat...!!!

Òskar "Rabosa".