La feblesa de l'esquerra.

Les esquerres fa molts anys que estan en crisi i no alcen el cap. No sols ací a l'Estat, també arreu d'Europa. El cas seria digne d'estudi. Els motius donen per a una tesi. Hom es pot acostar al tema des d'un punt de vista gramsicià i dir que l'hegemonia la té la dreta; pot carregar contra els mitjans de (des)informació; pot atacar al votant de dretes; etc. Però el que és cert és que les esquerres no aconsegueixen ser una alternativa real de poder. Les anteriors explicacions, llargament debatudes, segurament formen part dels motius, però en són tots.

Hom que done una ullada als processos electorals, i sense entrar en estudis sociològics que també aportarien llum, veu com hi ha cert desgast dels partits tradicionals arreu d'Europa. Els clàssics conservadors o democratacristians de la dreta o els anomenats "socialistes" o "socialdemòcrates" que ja en són ni l'una cosa ni l'altra. Dit desgast també afecte al pensament hegemònic, comença a haver-hi un cansament en la globalització; una terra promesa que no ha fet més que crear malestar i desigualtat a Europa. Malgrat tot això, les esquerres continuen sense trobar el seu lloc.

Les esquerres no tenen un missatge nou, renovador, del segle XXI. A més a més, el discurs ancorat encara al s. XIX, no se'l creuen ni els mateixos que el sostenen. Els partits d'esquerres sempre han estat controlats per una elit que no té un origen treballador, "proletari" en dirien els clàssics, i l'hegemonia neoliberal ha sigut possible pel consentiment d'aquestes elits que, allunyades de les necessitats reals de la gent a la qual diuen adreçar-se i representar, han sigut seduïdes per un pensament que promet eixa internacionalització que buscava el socialisme del segle dinou, encara que fóra banyada de neoliberalisme, que ha sigut la globalització.

Les esquerres, com ja he comentat a aquest bloc en diverses ocasions i es pot veure a per exemple al post Obsolescència política programada, han anat avançant cap a un centre, un centre que cada vegada estava més a la dreta. Del socialisme, a la socialdemocràcia, de la socialdemocràcia al social-liberalisme, o el que és el mateix assumir el neoliberalisme amb tota la seua ferocitat però fent-lo aparéixer més amable. El centre del tauler es desplaçava mentre tots el que quedava fora es presentava con radical, com extrem. La socialdemocràcia dels "Trenta Gloriosos" (els 30 anys després de la II GM) hui en dia és vista com a postulats radicals i extrems. Fins i tot, els partits "socialistes" o "socialdemòcrates" tanquen aquestes polítiques de radicals.

Mentre les esquerres abandonaven el seu discurs, el seu pensament, i a més a més, les elits s'allunyaven cada vegada més del poble al qual diuen adreçar-se, i el pensament neoliberal adquiria l'hegemonia, mancava una renovació intel·lectual, una renovació del pensament de les esquerres que superés el segle XIX, salvant i emprant les eines magnífiques que Marx ens havia llegat per entendre el funcionament del capitalisme (fins i tot aquestes eines han sigut abandonades i Marx vilipendiat), per ver una renovació a fons.

Tot això ha portat a afeblir les esquerres. I és que això és el que passa quan hom es posa a treballar sense tenir en compte quines que són les teues posicions, maximalistes en diran alguns, acabes renunciant a la teua essència, acabes renunciat a la teua pròpia transformació seguint el teu propi camí, acabes sucumbit a la política "del possible". I quan venen oportunitats de canvi, qui està en posició de ser alternativa o recollir el descontentament ja no eres tu. 

Òskar "Rabosa".

AMB LLIBERTAT, PER FAVOR!

Imaginem, per un moment, que jo sóc un antisistema. Imaginem que la meua raó de ser és la de donar suport als més desvalguts. Imaginem que m'agrada diferenciar-me de la resta de gent que m'envolta... Imaginem que sóc del PP!

L'altre dia van ser les elecciones españolas i va guanyar, de nou, el Partido Popular. És important, per tant, remarcar eixe de nou perquè les du guanyant des de fa moltes convocatòries, com és normal, d'altra banda. Però, quan entres a les xarxes socials, t'adones que la gran majoria de gent, almenys la que a mi m'envolta, està indignada i a poc es troba d'insultar el votant popular,  si no ho fa directament i sense pal·liatius. Jo no entenc tanta crispació, ni tant de desencís, ni tanta sorpresa, i ho vull remarcar.

Si estem d'acord amb el sistema polític actual, ho hem d'estar amb les seues decisions, democràtiques, se suposa. Si no ho estem, el primer pas que ens hem de plantejar és de criticar el sistema, però esta opció no és la més corrent. Per tant, acceptem el sistema mentre qüestionem el resultat de les urnes perquè no està a l'alçada de les nostres expectatives, que hauríem de pair, si més no, sense eixa forta dosi d'insults que estic veient per massa indrets o sense expressar la nostra sorpresa superlativa. Per aclarir-nos, diré que la por és lliure i irracional fins que es comprén el seu fonament; després, s'anomena covardia, i també és lliure perquè és humana. I jo puc tindre por als venezolanos, o als rojos separatistas, o a la desfeta d’Europa, i és el meu problema, en la mesura que tu pots tindre por a un recorte o a la corrupción.

El votant d'esquerra em sorprén, cada volta més, per la seua capacitat de creure's superior a la resta de les persones. La moralitat de què fa gala m'ofega perquè estretix el camí polític, deixant-lo, moltes voltes, pràcticament intransitable. Tampoc entenc eixa mania de demanar explicacions per un vot que és lliure i individual. Jo, per exemple, ni done explicacions de res, ni les he donades, ni les donaré mai. Potser és esta una de les causes de la meua eterna travessia pel desert; i ho assumisc. No crec en el vot racional, i els resultats em donen la raó des de fa temps.

Anul·lar l'individu es pot relacionar amb la simple necessitat intrínseca de demanar o donar explicacions i de fer-ne exaltació, i els anarquistes són els únics esquerrans que no en donen, ni en donaran. Per la dreta, els religiosos i els nostàlgics tampoc en solen donar perquè la connexió divina els fa actuar de manera independent —uns— o en ramat —altres—, i més encara si partim des de les interpretacions catòliques. Als liberals, no cal ni preguntar-los perquè et contestaran amb un sobtat: «perquè vull». La resta, els socialdemòcrates de l’ala esquerrana, o siga, la majoria, si atenem les enquestes, sí que es creuen en la necessitat de donar eixes explicacions, segurament per a beneir-se. I esta última raó és la que més em crida l'atenció perquè creuen que tots i totes han de ser com ells, o elles: uns dogmàtics.

Doncs, no! Jo no sóc així, i vote a qui em rota i no he d’explicar-ho per una senzilla raó: perquè sóc un individu lliure. I tu, socialdemòcrata, socialista o comunista, hauries d'aprendre que demanar explicacions sobre eixos vots que entens com a irracionals, quan els aprecies en la resta de la gent, ja és una manera de ser dogmàtic. Recorde que vaig llegir que un conegut líder independentista, en una tertúlia de tertulianos neocons, quan li van preguntar sobre el fonament de les seues idees i principis, els va contestar: «perquè sóc lliure i actue amb conseqüència». Els tertulianos van acceptar la resposta i van quedar convençuts dels arguments. 

Salvador Sendra

Miscel·lània: pensaments despensats (8).

Últimament, per les xarxes socials es repeteix molt la frase de Joan Fuster (per qui professe una gran admiració), que diu: "Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres." No estic d'acord, i com pense que cal corregir-la, l'he corregit: "Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres, i quan nosaltres la fem, la farem contra els altres". Sembla mentida que Fuster no s'adonés que la política és l'art de la conquesta i exercici del poder. El poder, quan s'exerceix, s'imposa a algú, als altres. O nosaltres o els altres.

*****

Com no sé "qui som nosaltres" sempre em sent dels altres. Sense ganes d'exercir poder contra ningú, tots exercint el poder contra mi i jo defensant-me del poder. Sóc un Quijote frustrat.

*****

Militar a un partit polític sense haver llegit a Robert Michels, és com llançar-se al Llac Ness sense saber nadar: o mors devorat per Nessie o mors ofegat. El tipus de mort dependrà de les teues creences. Eternes les elits, per inconsciència.

*****

Intentar ressuscitar la socialdemocràcia és una feina que només podria fer Jesucrist, perquè és tan difícil com ressuscitar a Llàtzer, que feia tres dies que era mort. La socialdemocràcia fa 35 anys que és podrint-se als llibres d'Història. Tinc una mala notícia: Jesucrist és mort.

*****

Mentre les esquerres esperen tornar a principis i mitjans del S. XX, el neoliberalisme és plenament al S. XXI, eixe és el gran avantatge dels neoliberals. Les úniques propostes ideològiques de les esquerres que són per al S. XXI encara no són políticament assumides, si descomptem el feminisme (sic) i l'ecologisme (sic).

*****

Les esquerres quan manen sempre acaben fracassant. Cada fracàs suposa un avanç per a la dreta. Caseta a caseta, la dreta s'ha menjat el tauler.

*****

Zizek fa veure que les esquerres del S. XIX tenien com a objectiu acabar amb l'Estat, mentre que la dreta era qui defenia l'Estat. El Leviatan s'ha engolit a Jonàs, dic, a les esquerres. Ara la dreta és la que diu (ho diu però és mentida) que vol acabar o reduir l'Estat. El perquè d'aquest canvi caldrà pensar-lo, si hom té ganes de pensar...

*****

Escolte massa sovint que Syriza ha portat el desastre a Grècia. Què poca memòria tenen alguns -no els que ho diuen, que menteixen amb la pitjor mala fe, sinó els que s'ho creuen, que són imbècils-. Si d'alguna cosa es pot culpar a Syriza, és d'abaixar-se els pantalons i perllongar el desastre grec, no d'haver-lo causat.

*****

Un Leviatan més gran que el de Hobbes s'ha engolit al poble grec. Per favor, que passen els següents, el Leviatan està famolenc.

*****

Les eleccions del 26-J? De bovades que parlen els altres. Jo ja n'estic fart.



Òskar "Rabosa".

APUNTS PER AL FUTUR D’EUROPA

La filosofia, ara, al segle XXI, sembla que torna cap a la moderació i cap a la recerca del plaer més sublim, íntim i provocat per l’educació, si més no, això diuen els meus filòsofs de capçalera. A tot això se li ha d’afegir la dosi adequada d’ètica perquè, al final, tots volem que la cosa funcione i que puguem conviure i avançar junts cap a un món millor, agarradets de la mà, dansant i cantant a l’ocàs de la humanitat perquè ―recordeu― el món s’acaba! D’altra banda, hi ha els pensadors dolents; els perniciosos que ens diuen que hi ha la lluita per la supervivència, i que no podem deixar-nos portar pels corrents actuals que acceleren el procés de destrucció de l’statu quo actual i em de fer front als esdeveniments. Enmig de tot açò, la resta...

Els primers que he esmentat es troben en els corrents més progressistes mentre que, els segons, ho estan en els més conservadors, i això es detecta ràpidament. Però, encara em ressona l’observació tan precisa de Walter Benjamin sobre el progressisme i a la qual vaig dedicar un dens escrit titulat “La crisi de la socialdemocràcia”. Per sintetitzar-lo, el filòsof alemany deia que la socialdemocràcia era en si una paraula perniciosa que canviava la realitat del socialisme per la il·lusió del progressisme. I, en el canvi, hi anava inclòs el descomptat avanç social i el creixement econòmic. Ara, una volta arribats als punt d’inflexió, és fàcil saber on rau la crisi de la socialdemocràcia actual: hi ha aparegut un fenomen anomenat crisi i altre anomenat immigració.

Resoldre la crisi d’idees és tan fàcil com crear-ne, d’idees! No es pot resoldre una crisi d’idees creant ideals perquè, com hem pogut comprovar, els ideals estan mancats de base racional, real, i solen caure en mans d’aquells que entenem com a visionaris. Ara, a més, quan la tendència encara es troba vinculada al pessimisme, els ideals ens sonen a música celestial i poden esdevindre, ràpidament, decepcions, a les quals podem posar el nom de Zapatero o de Hollande, per exemple. D’altra banda, des del meu punt de vista, els governants progressistes que encara funcionen són els que contraposem a un passat vergonyós i ridícul, com el de Berlusconi, per exemple, on qualsevol cosa és millor.

Anglaterra ja ha donat el pas adequat amb l’elecció d’un candidat laborista situat a l’esquerra de la línia seguida fins ara. Tot i que Blair també venia d’una joventut en l’ala esquerrana, tots sabem on va acabar... Però ara, amb el nou candidat Jeremy Corbyn, sembla que el laborisme intenta buscar idees des de la realitat i no des de la idealitat, a l’hora que pretén abandonar la influent herència de Giddens que condemnava la socialdemocràcia a la desaparició, ja que els últims reductes on podia subsistir ―parle de l’educació i la sanitat―, ens conduïen cap al model del desgavell aplicat a la Comunidad Valenciana de Camps i companyia, on, per cert, passa com a Itàlia: qualsevol cosa és millor. Quan tinga temps, i gana, buscaré d’on es nodrix eixe tal Corbyn per explicar-vos-ho però, de moment, veig clar que seguirà la línia inicial de Blair: aproximació a Europa i pau amb Escòcia. O siga, dos coses que, realment, importen poc. 

Salvador Sendra Perelló

LA CRISI DE LA SOCIALDEMOCRÀCIA

La socialdemocràcia ha estat la paraula emprada, des de fa uns mesos, pel socialisme francés. Hi van haver moltes queixes a causa del canvi, tot i que jo no endevinava el perquè de tant de revol, i més encara quan ja feia molt de temps que s’estava utilitzant, la paraula, per definir la majoria de partits i d’idees de centreesquerra europeus, inclòs l’espanyol PSOE i les seues sucursals.

Aprofitant l’avinentesa, ahir vaig estar revisant alguns textos de Walter Benjamin; textos diferents als d’estètica, que estan sempre al capçal del meu llit. El cas és que vaig llegir una obra molt fragmentada i difícil de recompondre; una peça titulada El concepte d’història. Doncs, en un parell de passatges, Benjamin fa un breu repàs a eixa polèmica paraula: socialdemocràcia. Però, per fer un par arrere, abans vos convide a llegir altre article del BLOG titulat “Idees, ideologies i ideals”. Ací trobareu els fonaments de la diferència entre les paraules.

Per a Benjamin, el canvi de socialisme a socialdemocràcia és mal intencionat i, fins i tot, perniciós perquè significa transformar una idea en un ideal. Per entendre-ho millor, Walter opina que la idea esdevé d’una realitat del passat oprimit del proletariat i, amb el canvi, s’oblida eixe passat per apuntar un futur feliç, ideal. Amb la transformació, el rerefons es perd i, per tant, el present es difumina de cara al futur, però, com tots sabem, sense present no hi ha futur! Una volta eliminada la força del present, el futur passa a ser un horitzó poc motivador.

La força que mou el dia a dia canvia per una tèrbola idea futura d’un ideal i, com a conseqüència, el motor es frena. L’única solució que apunta Benjamin és la idíl·lica situació d’un progrés constant, que seria l’únic pilar sobre el qual se sustentaria l’ideal però, si entrem en una època de crisi, què passa? Doncs, passa, simplement, això que percebem a diari: la crisi de la socialdemocràcia. Jo pense que el mal, com bé diu Walter, està en el si mateix del moviment, i més quan ―se suposa― els progres hauran llegit un xicotet llibre de Marx que es diu Les crisis del capitalisme. Benjamin, lúcid com sempre, ja va posar el dit a la ferida, anticipant la desfeta que ara s’intenta analitzar però, si es vol saber com s’estudia el passat, a més del xicotet detall que jo aporte, val la pena llegir tot el llibre.

 

Salvador Sendra Perelló

QUI DIU QUE ÉS SOCIALISTA, T’ENGANYA

Una mentida és una mentida i, com és el cas, sense pal·liatius. Si algú et diu: «sóc socialista», t’està mentint i és molt fàcil de demostrar. Des del punt de vista filològic, només cal dir que <<sóc>> és la primera persona del singular del verb SER , del present d’indicatiu. D’esta descripció, cal assenyalar que l’indicatiu ens transmet una realitat, mentre que el subjuntiu ens aporta una suposició o un desig, el condicional, una condició, etc. Respecte el present, cal dir que es referix a ara, en este mateix moment.

Ser socialista, per tant, és, simplement, practicar el socialisme. Sobre la definició de socialisme, pense que no cal aportar res perquè es troba en qualsevol enciclopèdia, per exemple. Ara bé, si a mi m’agrada vore ballar i vaig sovint a vore espectacles de ballet i, a més, conec tota la història de la dansa i els seus protagonistes, se’m pot considerar ballarí? Doncs, no; evidentment! Ser ballarí és, per tant, practicar el ballet en la mateixa mesura que ser socialista és practicar el socialisme.

Des del punt de vista filosòfic, no cal ni entrar en el fons de la qüestió perquè per això existix la lògica, i amb l’exemple filològic inicial, està més que demostrada la seua incoherència. Però, i des de l’enfocament històric? Doncs, només cal argumentar que estem al segle XXI i ja està tot dit. Contundent, no? Però, és el que hi ha quan s’aplica la racionalitat ―he escrit racionalitat!― perquè, l’últim reducte del socialisme és el de la ideologia, cosa que s’allunya de la realitat i, per tant de la forma indicativa del verb. Aleshores, sempre pot quedar el passat «vaig ser socialista» o  el futur «seré socialista», les dos correctes perquè «jo t’acabe de conéixer i jutge allò que veig, escolte o aprecie».

Quin desastre més gran i quina depressió per aquells que s’hi identifiquen. Que no patisquen perquè «feta la llei, feta la trampa»: està la socialdemocràcia, i esta sí que és encertada, real i està ben fonamentada en la seua essència. Als francesos, els ha costat d’entendre, però no està bé fer maganxes jugant al solitari ni mentir sabent que hi ha qui creu el que dius perquè es guia per dogmes o, simplement, per fe.

 

Salvador Sendra Perelló

Regalar 50.000 € a les persones amb rendes baixes.

Fa uns dies El Blog Salmón es feia ressò d’una proposta feta des de la revista Foreign Policy, on es defenia la possibilitat de regalar 50.000 € a cada persona de les que tenen les rendes més baixes. Per a Remo, l’autor de l’article al Blog Salmón, la proposta no funcionaria. No he pogut llegir l’article de Foreign Policy, perquè és de pagament. Però sí m’agradaria comentar les raons que dona l’autor del post al Blog Salmón.

Remo diu que la mesura no funcionaria basant-se en dos arguments:

-          El primer és comparatiu, diu que els premiats a les loteries en quantitats no massa grans ho perden prompte, sense aprofitar, o més ben dit, ben aprofitar eixos diners.

-          El segon argument és una opinió basada un article sobre devolució d'impostos, per concloure que a mitjà termini no es reduirien les desigualtats socials ni milloraria la posició financera de la gent. Tanca amb la comparança d'una concursant de Gran Hermano que esperava els 2.500 euros per posar-se unes mamelles més grans.

No sóc economista, per tant que ni ningú es prenga açò con si tinguera valor científic. Però, si apliquem una miqueta de sentit comú, què passaria si es donara 50.000 € a cada persona de les que tenen rendes més baixes? La resposta és senzilla, cadascú faria el que li donara la gana amb eixos diners: uns, potser es comprarien el cotxe que els agrada i de cop es gastarien 30.000 o 40.000 Euros, la resta se la menjarien en dos “fartaes”; d’altres, ho cremarien tot en putes, borratxeres, coca, viatges, si foren dones, puix mamelles, liposuccions, nassos, vestits, etc.; uns altres, pagarien part dels deutes, de la hipoteca... i l’altra part en consum de béns que no aporten res; hi hauria qui milloraria sa casa, obretes a la cuina, al bany, una tv de 60”, etc.; hi hauria qui diria tot a pagar deutes; sempre hi hauria qui ho invertiria en accions, bons, lletres, comptes d’estalvi, plans de pensions, etc; hi hauria que muntaria un negociet, una empresa, uns anirien bé, d’altres malament. És a dir, els diners correrien, fluirien ràpidament.

 

Queda clar que en un principi hi hauria un creixement econòmic, es dinamitzaria l’economia. De cop, bars, restaurants, puticlubs, putes, fabricants de begudes, camells, metges, fabricants i venedors de roba, obrers, llanterners, fabricants de tv, venedors de tots tipus d’electrodomèstics, assessors, etc., tots tindrien feina, tindrien ingressos, i a la vegada tots aquests gastarien els diners, els nous ingressos. Es dinamitzaria i molt l’economia.

A mitjà termini, doncs supose que l’autor de l’article tindria raó. Tots els que hagen gastat els diners en béns de consum, no tindran res. Bé tindran béns que tenen menys valor del que tenien, qui haja comprat un cotxe de 40.000 € en 4 anys tindrà un cotxe que valdrà 10.000 €; una tv de 60” que ja no valdrà 3.000 € sinó 200; la casa arregladeta que ja no apreciarà; etc. Qui haja invertit uns hauran guanyat, els altres s’hauran quedat igual i altres hauran perdut. El que tenien deutes i els reduiren viuran millor. Els que han començat negocis i els ha anat bé, tenen el mig de vida que desitjaven. Però, en general la situació econòmica seria igual o pitjor? Això de fer de futuròleg en economia és complicat, així que tractar de preveure és ser agosarat.

La idea pot semblar sense cap ni peus, però no ho és tant si tenim com a referents a Keyness (socialdemòcrates) o a Milton Friedman (neoliberals), ja que tots posaven exemples similars. Keynes sugeria amagar diners dins de botelles a mines de carbó i anar a treure-les després. Milton Friedman demana enramar els carrers amb diners des d’un helicòpter. Cadascú que trie l'opció que preferesca.

Hom pot pensar: I d’on traguem els diners? Doncs, s’imprimeixen a manta i els bancs centrals en compte de donar-los als bancs, els donen directament als ciutadans. Igual no és tan sense cap ni peus. Perquè segons molts experts la borsa va pegar un pet prompte, molt prompte, molts diuen que dins del 2014, amb una crisi pitjor que la de 2008. Tot per les polítiques expansives de diners que ha fet la Reserva Federal, el Banc d’Anglaterra i el Banc Central Japonés, i que han provocat un fum de bambolles financeres que van a rebentar. Per cert, Podemos defensa eixes polítiques. I si acaba petant tot el sistema, donar 50.000 euros a les persones en compte dels bancs no pot ser pitjor, almenys acaben els diners a l'economia real i no a la financera.

Oskar "Rabosa".
 

Links relacionats:

 

Regalar 50.000 euros al millón de españoles más pobres, no parece una buena idea

 

http://www.elblogsalmon.com/entorno/regalar-50-000-euros-al-millon-de-espanoles-mas-pobres

 

 

Miscel•lània: pensaments despensants (4).

Llegint algunes cartes que va publicar Bakunin a Le Progrès, un diari de Ginebra (Suïssa), em trobe la següent frasse: “El cuerpo sacerdotal del Estado debe ser un cuerpo privilegiado, porque los que gobiernan el Estado son como los sacerdotes de la religión en la Iglesia.” Certament mirant els privilegis de la casta política, bé podem dir que són una casta sacerdotal. Tal vegada aquest tema done per a un post.

*****

Al post titulat “R-TV: Sexualitat. Diferències entre sexes” un anònim fa cun comentari realment estúpid. Serà cert que la gent no entén el que llig? A més a més, recomanaria una cosa per al bon funcionament del blog. Si no llegiu l'entrada sencera, o vegeu els vídeos complets, NO OPINEU. No feu l’imbècil. Jo espere comentaris interessants, comentaris que em contradigueu –argumentant, no insultant o enviant a mamar a l’autor del post. Raonar i escriure el raonament és una de les millors coses que pot fer un Ser humà, és el que ens diferència de les bèsties. Jo, a molts fòrums, entre per llegir raonaments intel·ligents de gent amb idees totalment oposades a les meues –ací torbareu un vídeo de Huerta de Soto un economista de l’Escola austríaca, per tant, liberal radical- però que argumenten, que raonen, que fan allò que ens permet diferenciar-nos de les bèsties. No sigues animals, bèsties, rucs... abans de dir imbecil·litats no escrigueu. Si no teniu clar alguna cosa, pregunteu. No m’agrada esborrar comentaris, ni haver d'enviar a ningú a llegir o dir-li que pense abans d’escriure. Tots som ignorants, però respecteu, respecteu-vos a vosaltres mateix: Raoneu. Així podrem tenir debats constructius, instructius i enriquidors. No fem d’aquest lloc un lloc de bàrbars.

*****

Quanta raó té Ruben Blades en aquesta cançó. Hem construït un món de plàstic, hi ha massa gent de plàstic, homes i dones que no són més que ninots. Buits per dins, preocupats per una patètica imatge artificial per fora. Hem fet ciutats de plàstic, països de plàstic, economia basada en el plàstic. Ara acumulem tones d’escombraries de plàstic. Cremar-ho és mala opció, amuntonar-ho és pitjor i reciclar-ho ja no és rendible econòmicament. I el plàstic no es pot menjar.

 

 

*****

A “El confidencial”, el día 1 de setembre de 2014, ve un article titulat “La crisis desnuda la indigencia de la socialdemocràcia”. Els tebis intents de França i Itàlia per fer dur endavant polítiques socialdemòcrates ha sigut un fracàs. La socialdemocràcia fa temps que va morir. Els Estats segueixen tirant de deute però ja no s’apliquen les teories keynesianes. Els que defense teories keynesianes hui en dia són tacats d'extrema-esquerra.

*****

Alfonso Guerra demana que P$x€ i PP s’entenguen per frenar el neocomunisme de Podemos. Tal vegada seria convenient mirar hemeroteques. Ens podríem trobar coses com el “Caso Guerra”, que afectava el seu germà. Si el Manifest comunista acaba amb un “Proletaris del món uniu-vos”, el Manifest de Guerra seria “Corruptes d’Espanya uniu-vos”. El nou P$x€ és com el vell. Vell i corrupte.

*****

Notícies sobre la regeneració democràtica obrin els noticiaris de l'1 setembre. Volen acabar amb la corrupció. Si es així que els partits polítics, tots, es suïciden, i s’òbriga un procés constituent. La corrupció és el sistema i tots els que juguen o estan contaminats o acabaran inexorablement contaminats. Una pomera enverinada no pot donar pomes bones.

Oskar "Rabosa".