Perquè cooperativisme?

Des d’un punt de vista merament econòmic, i després d'haver vist els conceptes de capital i la dialèctica entre plusvàlua o taxa d’interés, es més evident és que permet al treballador obtenir els beneficis de la venda de béns, independentment que el considerem plusvàlua o taxa d’interés. A més a més, el treballador és el propietari dels mitjans de producció i, per tant, ell és propietari del fruit del seu treball, per tant, eliminem l’alienació econòmica si seguim a Marx. Tot això, s’aconsegueix sense necessitat de violència ni de dictadura del proletariat. Només cal fer ús de la llibertat i de la voluntat. Així, com es va dir a un Seminari de l’any 1977, en una ponència titulada “Crecimiento Económico con Desarrollo Social. La Experiencia Cooperativa y el Rol de sus Empresas”:

El cooperativismo de trabajo no reclama privilegios ni asistencialismo; se fortalece en la excelencia de la competencia y de la calidad total; rescata al hombre como sujeto en el proceso económico de la riqueza con responsabilidad social y vive en la democracia de la gestión y sus resultados, por lo cual reclama sus legítimos derechos, practica su propuesta y asume protagónicamente su reconversión, no para una adecuación en el mercado sino para, desde el mercado, ser factor de crecimiento con desarrollo social.

Ara bé, torne al tema del primer post relatiu a les cooperatives, cal un canvi de mentalitat. En primer lloc, perquè el treballador ja no és un assalariat. Ja no li val arribar a final de mes cobrar i prou. El treballador ostenta una triple condició: cotreballador, copropietari i coinversor. No rep un sou, el que rep és una bestreta dels resultats vinculats al balanç i al treball. La premissa bàsica sobre el que es recolza és: a igual treball, igual bestreta de retorns. El repartiment de beneficis no és per aportació de capital, sinó per treball fet, el que suposa que “el capital està al servei de l’home”. Segons l’OIT els treballadors cooperativistes tenen uns ingressos mitjans més alts que els treballadors d’empreses de capital.

Les cooperatives són instruments que suporten millor les crisis. Al tenir un funcionament democràtic i primar altres valors sobre l'acumulació de capital, en situacions econòmiques adverses tenen més tendència a prendre mesures que suposen l’acomiadament dels membres.

Però a més a més, és una cosa demostrada que l’impacte positiu del cooperativisme transcendeix el món del treball, beneficia a tota la societat. Jürgen Schwettmann, cap del Servei de Cooperatives de l'Organització Internacional del Treball (OIT):

 

Las cooperativas y las empresas propiedad de los trabajadores merecen un mayor apoyo a causa de los numerosos beneficios colaterales que generan para sus miembros y la comunidad en general.

Però, a més a més l’informe del Secretari General de l’ONU,”Las cooperativas en el desarrollo social y observancia del Año Internacional de las Cooperativas” posa de relleu molts altres beneficis, com, per exemple: - contribueixen a reduir les desigualtats respecte dels ingressos; - important instrument de reconstrucció y de pau en zones de desastre;- tenen un important paper per a la inclusió social i la pobresa, especialment en col·lectius més vulnerables, com dones i discapacitats; - empoderen a les persones i ajuden a la protecció del planeta. És a dir, el cooperativisme no sols beneficia als associats sinó que també al conjunt de la societat. L’OIT també considera que el cooperativisme és una eina eficaç per combatre el treball infantil.

 

Ara bé, si els avantatges són tants perquè no es promou? Perquè òbviament va encontra dels interessos del capital. L’única idea vàlida a aquest món ha de respondre al canon neoliberal. Vergonyós és el silenci dels grans mitjans i governs vers dos temes. Un el fet que el 2012 fora l’Any Internacional de les cooperatives. L’altre el fet ¡que a l’Argentina el cooperativisme ha permés el rescat de nombroses empreses després del corralito. D’aquest darrer tema i altres exemples cooperativistes en parlarem al proper post dedicat al tema, tancant la sèrie.

Links relaciontas:

Manual de elaboración de proyectos – OIT

http://www.ilo.org/wcmsp5/groups/public/---ed_emp/---emp_ent/---coop/documents/instructionalmaterial/wcms_173149.pdf

Las cooperativas en el desarrollo social y observanciadel Año Internacional de las Cooperativas – OIT

http://daccess-dds-ny.un.org/doc/UNDOC/GEN/N13/402/83/PDF/N1340283.pdf?OpenElement

Cooperativas que recuperan empresas y fabricas en crisis – Eduardo H. Fontela

http://www.rebelion.org/docs/56409.pdf

La influencia de las cooperativas en la lucha contra el trabajo infantil – OIT

http://www.ilo.org/global/about-the-ilo/newsroom/comment-analysis/WCMS_249514/lang--es/index.htm

Capital, plusvàlua i cooperatives.

Abans d’entrar en el desenvolupament dels beneficis en el cooperativisme hem de recordar, breument i sintèticament, dos conceptes, capital i plusvàlua (aquest segon en el seu sentit marxista).

En la societat capitalista les relacions de producció bàsicament es fonamenten en dos tipus d'individus, uns que tenen el capital i d’altres que venen la seua força de treball. Per capital s’ha d’entendre, no sols els diners que es destinen a inversió sinó també, tots els béns que serveixen per a produir, des de les instal·lacions d’una fàbrica fins la maquinaria, és a dir, tot el que cal per a produir béns de consum. Aquests béns estan fets per gent que ven la seua força de treball. El capitalista, el propietari dels mitjans de producció, ven els béns al mercat, d’on obté un benefici, al vendre eixe producte a un preu superior al preu que li ha suposat produir-los.

Per a Marx, eixe benefici és una plusvàlua que obté el capitalista damunt el llom del treballador. Marx diu que el valor objectiu d’un bé ve determinat pel treball que porta incorporat, però aquest valor seria els costos de producció més el preu del treball, però els béns al mercat es venen a un preu superior, valor de canvi, i el capitalista obté una plusvàlua. Això Marx ho conta en hores i acaba concloent que al final de cada jornada un treballador destina una determinada quantitat d’hores a treballar debades per al capitalista. Cosa que suposa una explotació, ja que s’obliga a treballar debades unes hores al treballador. A més a més, es provoca l’alineació del treballador, perquè no és propietari del fruit del seu treball.

Obvi, que aquest teoria no és universalment admesa. Entre les teories liberals, especialment en l’Escola Austríaca, aquest conte s’explica de manera diferent. Ells, al benefici l’anomenen “interés”, això és, el rendiment que produïx una inversió. Així, el capitalista estalvia diners hui, els inverteix en béns de capital en compte de bens de consum, perquè d’eixos bens espera treure un rendiment. Si necessita incorporar força de treball, va al mercat laboral i allí els treballadors, que volen diners per a béns de consum, en venen el seu treball. D’eixa manera, els salaris dels treballadors són un cost més. Si el capitalista pensa que pot tenir uns costos hui de 6 € per produir unes sabates i que les vendrà al mercat d'ací a mig any, quan acabe el procés de producció, per 8 €, obtenint un benefici de 2 €, ho farà. Eixos 2 €, no són plusvàlua com diuen els marxistes, són el rendiment que han donat eixos diners; són l’interés que ha obtingut per la inversió feta de 6 €.

Marx diu que per evitar l’explotació del treballador mitjançant l’apropiació que fa el capitalista de les plusvàlues, cal acabar amb la propietat privada dels mitjans de producció. Per això és necessària, abans d’arribar a la societat comunista on desapareixerà l’Estat, la dictadura del proletariat.

En el liberalisme, com l’enfocament és radicalment, no hi ha explotació, hi ha un mercat laboral i prou, i el mercat posa el preu dels salaris i, així mateix, la taxa d’interés ve determinada pel mercat. Qui vulga obtenir els rendiments d’eixa taxa d’interés que faça la inversió i compre béns de capital.

La dialèctica sobre la propietat dels mitjans de producció marca el debat econòmic i polític als segles XIX i XX. Aquesta dialèctica, en el meu modest parer, es pot superar tranquil·lament amb el cooperativisme, que té el seu origen el 1844, tal com veurem al proper post. És clar, per això cal superar el “sentit comú” individualista i passar a un “nou sentit comú”, superant l’actual hegemonia de les elits econòmica-financeres.

LA TEORIA DEL COTXE AVARIAT

Imagina’t que se’t trenca el cotxe i l’has d’arrossegar durant uns quants metres per apartar-lo, per entrar-lo a casa o al garatge. El vehicle és pesat i una persona sola ho té difícil per aconseguir-ho. Telefonem, ràpidament, i acudixen un grapat d’amics encantats d’ajudar-nos. Jordi intenta empentar el vehicle però no aconseguix moure’l. Després, ho intenta Pere, amb el mateix èxit, i, així, successivament.

No podem moure el cotxe i ho hem d’assumir. El vehicle estarà enmig del camí perquè un grapat de gent, jove i forta, no l’ha pogut arrimar a la vora ni entrar-lo a casa: haurem de telefonar la grua. Ni Jordi, ni Pere, ni Xavi... ningú l’ha pogut apartar! Potser, un home sol amb un camió-grua aconseguisca el que deu hómens jóvens i forts no han aconseguit.

Ara mateix esteu pensant en la teoria de la plusvàlua de Proudhon: si Senyor! Però ell l’aplicava al preu del treball i al rendiment que generava. Si haguérem de pagar el preu de cada tasca individual, este seria car i no aconseguiríem, quasi mai, l’objectiu. Amb un parell de jóvens empentant a la volta haguérem pogut retirar el cotxe, però ho han intentat més de deu i hem hagut de telefonar el camió-grua per aconsegir-ho: 1 + 1 no sempre són dos.

Ara que hem desmuntat el sistema matemàtic més bàsic, ara que entenem per què el nostre esforç fa que es creen un seguit de rendiments superiors a les sumes de les parts, ara podem plantejar-nos el següent pas: una volta fora del sistema industrial més primari, ens són útils les clàssiques plusvàlues?

En el nou sistema tecnològic i especialitzat, segurament, la quantificació d’estos rendiments extraordinaris s’hagen de calcular d’una altra manera, com per exemple, a partir de la suma d’especialistes i el treball de cada u posat en comú. Però, amb el nou sistema de càlcul, els elements individuals, o siga, cada una de les parts, no deixa de ser això: un individu. I la relació amb l’altre individu passa a ser més asèptica, i no com deia el mateix Proudhon «la força col·lectiva».

Però, si hem estat observant la relació de treball entre les persones ―diguem-ne― de manera positiva o activa, esta fórmula s’hauria de poder aplicar a la relació inactiva o passiva, per a ser coherents. La negació de l’acció també s’ha de restar i, eixa sostracció, hauria de ser inferior a 1 – 1; o siga, menor que 0. I ara sí que ho deixe estar, plantejant el dilema d’una altra manera: per molt que empente qui està actiu i faça per canviar les coses, fins i tot amb l’actual model productiu, la negació de l’acció ―eixa passió tan catòlica― és el primer obstacle a salvar perquè, com s’ha demostrat invertint el model de la plusvàlua, la no-acció és sempre un retrocés.

Tornant a la teoria del cotxe avariat, quan se’t trenca el vehicle i acudix Jordi a ajudar-te, imagina’t que no t’ajuda i, a més, que l’has de convidar a sopar i donar-li tabac perquè se l’ha deixat a casa. I així successivament, amb Pere i amb la resta de gent.

Salvador Sendra Perelló