ALGUNS APUNTS SOBRE LA CULTURA DE MASSES

Estic llegint un interessant assaig d’Edmond Cros que pot ajudar-vos a entendre algunes coses sobre la funció de les actrius i els actors en la mesura que s’entenen des de la perspectiva del cinema projectada ja —diguem-ne que encara de manera innocent—, des de fa unes dècades per Walter Benjamin. I amb això de la funció em referisc a la seua implicació social, que molta gent entén com a reivindicativa per tot allò del «no a la guerra», on van arribar a fer creure a les persones més ximples que la seua veu s’oposava al poder. Això: innocents!

Per a Cros, la figura de les actrius i actors d’èxit, o siga, la dels més mediàtics, és un simple apèndix del poder. Afirma que, amb la gran quantitat de pel·lícules que es va arribar a representar en allò que es va considerar el gran salt del cinema, calia destriar-ne aquelles que se sabien perjudicials de les que eren apropiades per a les empreses que hi aportaven els diners per a les produccions. Abans de passar a les pantalles, calia destriar-ne unes quantes; o unes moltes! I eixa és la raó de la creació d’allò que Edmund anomena star-systems, o les grans estrelles de la pantalla. A partir de la seua consagració, el públic estaria més pendent de vore en acció el/la seu/-a actor/actriu preferit/-da que del contingut de la cinta, o del seu argument.

La cartellera va passar a anunciar els personatges en un primer plànol, seguits, en el segon, de la historia que s’hi narrava i, amb una simple pinzellada, es va esborrar del mapa tota possible competència i, de pas, es garantia el guany de cada llançament, amb molt poques excepcions. Qui podia pagar els preus desorbitats de les grans estrelles? Només aquells que tenien un potent su     port financer! Els antisistema estaven abocats al silenci i a l’anonimat alhora que es van formar les grans companyies productores. Els premis, per tant, també passarien a ser un reflex de la gran jugada de poder. Les star-systems, mentrestant, vivien i viuen en un llimb on se saben observats i emulats per la gran massa, alhora que saben, també, qui els paga i per què.

La cerimònia dels premis Goya (Spanish Oscars) en què es va reivindicar la no-guerra estava més que assajada, a causa de la gran quantitat de manifestacions que es van programar pertot arreu. La indústria cinematogràfica, en la seua reivindicació, no va fer més que posar-se del costat de la gran massa ciutadana que, en el fons, era allò que desitjava perquè és qui en realitat nodrix eixe sistema empresarial. Però allò va ser massa general per a ser creïble. Ara, hi ha qui demana implicació a les star-system perquè s’involucren a reivindicar altres casos de discriminacions, d’il·legalitats o d’irresponsabilitats, però no ho poden aconseguir. Ara ja sabeu que, per a la pròxima representació, si no hi ha cap causa massiva nova, podran haver més actuacions sobre la igualtat de gènere –va fracassar el darrer me too—, arran de la magnífica mobilització del dia 8 de març, o sobre la jubilació (dels actors i actrius, perquè els toca la butxaca) aprofitant el vent favorable.

La raó, com he explicat abans, és molt clara, ací o als Estats Units, tant fa. I si alguna de les persones destacades prenguera partit per qualsevol de les reivindicacions no massificada, per raó que tinguera, la seua carrera acabaria en el teatre, en el millor dels casos, sense tindre en compte la vàlua interpretativa. O és que en realitat penseu que són tan bons i imprescindibles per a la gran industria del cinema? Ja per acabar, només queda per apuntar allò que sí que diu Cros, i és que eixa potent empresa sí que és important per a garantir la unitat de pensament, o d’ideologia; com vullgueu dir-li.

La no-guerra, la sí-igualtat o la no-discriminació són temes importantíssims per a una societat moderna que no estan mal vistos ni per la massa ni per la gran empresa cultural, però una cosa no lleva l’altra. Segurament, si eixe home que va presentar els premis Goya amb tacons ho fera demà, no rebria tantes crítiques com va tindre en el seu dia: ara la gran audiència ja ha entés la denúncia que representava i això li hauria aplanat el camí reivindicatiu. Però no ens enganyem, l’esforç se li recompensarà amb paperets d’estrella mediàtica i amb més euros, que donarà de manera altruista a protectores d’animals o a nobles finalitats semblants.

Salvador Sendra

El neoliberalisme és nietzscheà.

Ves, tu, per on, gairebé sense pensar-ho, m’he trobat llegint i rellegint Nietzsche. Des de fa un grapat d’anys no el tocava… La qüestió és que donant bacs de llibre en llibre no m’ha quedat més remei que caure de nassos a Nietzsche. Sempre ha tingut un “aura”, o com es diga, que no m’ha agradat. Tal vegada perquè sóc d’esperit feble, i si Heidegger va dir “Nietzsche hat mich kaputt gemacht”, açò és, que Nietzsche l’havia destrossat, imagineu-vos que em pot passar a mi.

Cap neoliberal es reconeix com a neoliberal, ells es diuen a ells mateixos liberals. De la mateixa forma cap neoliberal reconeixerà que en el fonament, conscient o inconscient, directe o induït, de la seua creença, del seu pensament, està el pensament Nietzsche. Fins i tot, ho negaran amb vehemència. Ells sempre recurriran als seus teòrics... Diran que Nietzsche està en el fonament del nacionalsocialisme, amb “la bèstia rossa” i l’antisemitisme. Els liberals, els valors anglosaxons, que Nietzsche menyspreava, són els que van treure Europa de caure a les urpes de l’alemanya nazi. Ells no ho reconeixeran, però el que corre per les seues venes no és sang, és Nietzsche.

Ho explicaré, breument, perquè açò podria donar per una tesi, i només és un post per un modest blog. Per neoliberalisme solem entendre el pensament que ha dominat el món capitalista des de finals dels ’70 i principis dels ’80 amb l’arribada al poder de Ronald Reagan als EEUU i de Margaret Thatcher a la Gran Bretanya. Fins ahí no hem descobert res, però convé situar-se. Abans el pensament dominat era l'anomenat keynesianisme i les polítiques socials, ja foren més d’esquerres, socialdemocràcia –idees com aquelles hui les defensen Podemos i alguns sectors d’IU i es consideren extrema esquerre- i democràcia cristiana. Això suposa ideals de redistribució de la riquesa, fonamentar valors com la igualtat, etc. En definitiva, una i altre corrent són exemples del que Nietzsche anomena moral de l’esclau, representada pel cristianisme.

El cristianisme va portar allò que Nietzsche anomena transvaloració de tots els valors. Abans d’ell, la moral era la moral dels aristòcrates, una moral de vida, segons ell. En arribar el cristianisme s’imposa una moral dels pobres, dels mediocres, dels ressentits. Una moral on l’ego es persegueix, i on prima la compassió. El socialisme era una moral d’esclaus. D’esclaus haguera considerat ell el pensament socialdemòcrata o demòcrata-cristià. 

A partir dels anys ’80 hi ha un retorn als valors que imposarà l’aristocràcia, bé, aquesta vegada seria més propi anomenar-ho elits-econòmiques financeres, en tot cas, la classe dominant. La igualtat cedirà pas a la llibertat, i la llibertat transformarà tot, transformarà definitivament tots els valors. Ni família, ni abnegació per un futur, ni vincles forts amb la comunitat... res. La llibertat està per damunt de tot. Amb la llibertat torna l’ego, amb la llibertat torna el “carpe diem”, amb la llibertat torna la llibertat d’elegir, i la llibertat d’elegir és ser consumidor. Hi ha una transvaloració. D’una moral “d’esclaus” a una moral “de vida”. Moral que beneficia bàsicament a les elits.

Molt prompte ho trobem a dues pel·lícules dels anys ’80 (hi ha més, però aquestes dues són paradigmàtiques). La primera és “Wall Street”, on el personatge de Michel Douglas dirà aquella frase de “Greed is good”, a pel·lícula hi ha Nietzsche al complet, hi ha la voluntat de poder, la transvaloració, la manca de compassió, etc., tot hi és a la pel·lícula aquesta. Una altra és “Armas de mujer” on el personatge de Melanie Griffit és una secretària que s’ha tret un títol universitari estudiant en horari nocturn després de treballar, i vol millorar, però com no és de l’elit ni ha estudiat a les grans universitats la menystenen. Aquesta xica farà el que siga, es passarà per alt les regles moral i/o ètiques per aconseguir el seu objectiu, en un moment donat diu que una xica com ella –no ve d’una gran universitat- si vol arribar lluny, no pot seguir les regles. Ací també troben tot Nietzsche, voluntat de poder, l’egoisme, la manca de compassió, etc. D’aquesta manera, mitjançant la cultura popular, la moral de l’aristocràcia acabarà amerant el poble.

El neoliberalisme ha arrasat amb la compassió, posant al mercat d’especulació productes que fins als ’90 -de la mà, no cal dir-ho, de Golden Sachs- s’havien mantingut fora, com el blat i els aliments, provocant moltes morts per fam, com a principis de la present dècada. També els desnonaments, l'augment de xiquets que pateixen fam, la gent que mor per no tenir garantida energia per escalfar-se, etc. Tot això és la manca de compassió enfront del feble, al desemparat o a l'home vulgar. La impassibilitat de la resta de gent marca fins quin punt la moral “de l’esclau” ha deixat pas a la moral neoliberal. L'absència de compassió, l’egoisme, l’ambició, el “greed is good”, estar per sobre de la moral de “l’aristocràcia”, etc. Tot això és Nietzsche. I tot això s’ha acabat imposant.

Un altre element fonamental del pensament neoliberal, i que tant cloquegen les ments més lúcides del neoliberalisme, és la meritocràcia. La meritocràcia, un bulo que s’han tret i el vesteixen de dogma, no és més que una forma de mantenir una elit, una aristocràcia, de garbejar i justificar a aquells que pertanyen a una classe superior enfront d’aquells que són “esclaus”, i què per tant tenen dret a una moral superior. Per si fóra poc, no només fins ahí arriba la voluntat de poder. El transhumanisme, la genètica, la transgenètica, la intel·ligència artificial, etc., ahí, a la recerca del superhome, un home que millore l’actual, no sols físicament, també, i sobretot, un home immoralista.

Sé que hi ha moltíssimes interpretacions del pensament de Nietzsche, jo no les he llegit totes, he llegit algunes poquetes, i tampoc he llegit tota l'obra de Nietzsche encara que sí la major part, que m’han arrossegat a llegir/rellegir-lo, i aquesta vegada ho he vist clar: Nietzsche està més el fonament del neoliberalisme que en el del nazionalsocialisme. Em deixe molts caps solts, em deixe moltes més idees, em deixe per aprofundir més en alguns aspectes... Tal vegada a altres posts. Un post no dóna per tant, i aquest ja és massa llarg, tal vegada, en el futur, reprenem alguns aspectes, o no. Això no obstant, la idea bàsica ja està, qui vulga aprofundir... llibres hi ha.

Òskar “Rabosa”.

PROBLEMES D’ADAPTACIÓ

Si una imatge val més que mil paraules, per favor, que siga fixa!

No em done per vençut, de moment, i seguiré veient pel·lícules fins que n’entenga alguna; i que conste en l’acta! I això tot i que ja ho he intentat per tots els mitjans possibles: des del cinema infantil fins a les dures sessions de cineclub que, a més duen associades les posteriors reflexions i tertúlies ―que açò sí que és vertaderament insuportable.

Cap al final de la dècada dels 60, i a l’inici de la posterior, si no recorde malament, hi van haver moltes indagacions i estudis vinculats al funcionament de la ment humana, i sobre la percepció a partir de la informació adquirida mitjançant la lectura. També s’esbrinava l’expressió personal, bé escrita, bé narrada, i les relacions causa-efecte dels relats que es van sobreposar, a poc a poc, als mites i les llegendes orals. En tots els estudis hi ha hagut el lligam entre l’estructura mental i la manera en què rebem la informació perquè una modifica l’altra.

Recorde un d’eixos estudis, La galàxia Gutenberg, on hi havia la descripció d’un fet antropològic interessant. En un poblat amb problemes de malària, es va intentar ensenyar els habitants amb unes pautes de comportament molt simples que previngueren la presència dels mosquits transmissors, com era evitar abocar aigua prop dels habitatges i deixar el fem a una distancia prudent, i tot junt. Per aconseguir-ho, els investigadors van projectar un documental on es veia les persones del poble seguint estes noves directrius, amb la càmera fixa i molt poquets actors.

En un moment determinat, quan es projectava la pel·lícula a la plaça del poble, tota la gent es va arrancar a riure durant uns segons. Els investigadors no hi van vore res que poguera provocar el riure, ni observant l’escena, cronòmetre en mà, repetides voltes. Al final, i ja derrotats, van preguntar a la gent del poblat i tots els entrevistats van dir la mateixa cosa: en un tercer o quart plànol, va creuar, per un moment, una gallina! Van trobar que es tractava d’una anècdota molt graciosa i, mentre, els investigadors no s’hi van ni adonar perquè, per detectar la gallina, s’havia de tindre un ull ben entrenat en la caça.

Respecte al missatge que es desitjava transmetre, va ser un fracàs; ningú el va percebre. Eixes persones estaven ensinistrades per a altres activitats que no per romandre asseguts mirant una pantalla on hi havia imatges en moviment. I ara ho recorde perquè, en el fons, eixe podria ser el meu problema amb el cinema... El teatre, encara l’entenc, i millor encara si es tracta d’un monòleg; la música, m’agrada escoltar-la en directe, per no perdre’m; la pintura i la escultura, mentre siguen immòbils... Ara bé, el cinema, de cap de les maneres! I això que ahir ho vaig tornar a intentar i em vaig gitar sense haver entès cap dels dos finals de la pel·lícula: estic realment afectat perquè em considere un inadaptat. Ara, només em cal esperar que avancen les tecnologies i apareguen noves formes de transmissió cultural per vore si hi encaixe.

Salvador Sendra

ALERTA, ESTE TEXT TÉ COPYRIGHT

A l’hora de vorer una pel·lícula, mirar una foto o escoltar una cançó, algú s’ha preguntat mai si estes coses tenen drets d’autor? Segurament, sí, perquè entenem que hi ha persones que viuen de la seua creació i, per això, demanen els drets. Els consumidors, a causa de les voltes que ens han repetit el missatge, ja en som conscients.

Un problema ha sorgit amb la gestió d’estos drets, però, tot i la rellevància dels famosos detinguts i de l’escama dels esdeveniments, no és la meua intenció tractar este tema. La línia d’argumentació, la vull dirigir cap a altres finalitats com, per exemple, la gent que aporta valor sense ser-ne conscient, com jo, per exemple.

Si no et dediques a la creació, o no n’eres conscient, et convertixes en una víctima i un explotat sense adonar-te’n. Perquè, en la filmació d’un documental, per exemple, amb drets d’autor, per suposat, algú li ha demanat al decorador, al pintor d’un quadre o a la persona que ha cosit les cortines si cedia els seus productes per a la filmació? Segur que no; però estos elements apareixen en la filmació que demana drets d’autor.

Una cosa semblant pot passar en les fotografies, també amb drets d’autor, que pugues fotografiar, de nou, i reproduir amb la possibilitat d’exposar-te a una sanció. La reproducció dels elements que hi ha a la foto de l’artista, ha estat consentida per llurs autors? No crec, sincerament. Com en el cas de la música i les possibles combinacions dodecafòniques, per exemple, i la cessió de drets per part de Schönberg, o d’algun familiar que haja heretat.

Segurament, la primera impressió és la de la propietat perquè hom pensa que, si compra un producte, este element li pertany i el pot utilitzar amb llibertat. I veieu que no és així perquè la compra de dit element només et permet fer-lo servir en la intimitat perquè l’autor pot pensar que algú està guanyant diners sobre la seua creació però, i la seua creació? Sobre qui guanya els diners quan filma seqüències exteriors? L’espiral d’estupidesa, com podreu observar, és infinita. Lligar amb una xica, o un xic, a casa, mirant una pel·lícula, o escoltant música, per exemple, podria ser un delicte pels beneficis que en traus.

Ara que acabe d’escriure l’article pense si no hauré usat un ordre en les paraules que haja pogut fer servir algú abans de mi, perquè em pot demandar i, ja veus! O la mateixa reflexió que acabe de fer... Qui m’assegura que no ha estat ja patentada? Però, tornant als documentals i a les fotos, per exemple, vull que quede clar que, segurament, de cap dels elements que hi ha en les imatges s’ha donat el permís per a la seua reproducció. A partir d’ara, per tant, recomane al lector que no utilitze cap paraula ni cap idea de les ací presents perquè s’està buscant un disgust i que, en el cas que cree alguna cosa, que la firme, com jo.

Salvador Sendra Perelló

Cinema d’efectes especials.

Cada vegada se’m fa més difícil trobar una pel·lícula recent que m’òmpliga. Trobar històries ben lligades que conten alguna cosa, fora dels esquemes de producció industrial. Òbviament alguna se’n troba, però cal buscar fora de les produccions comercials. I és que el cinema també compleix amb una funció ideològica, allò que Althusser anomenava “l’aparell ideològic de l’Estat” encara fora amb mitjans privats, o mitjançant amb el que Adorno anomena “el missatge ocult”.

Des dels anys ’80 la indústria cinematogràfica va començar a produir un tipus de cinema adreçat als adolescents, i ahí ens hem quedat. Pel·lícules que semblen tenir un guió estandarditzat, amb petites variacions i molts efectes especials. Pel·lícules amb un missatge ocult o explicit molt senzill, que no tenen cap interés més per justificar l’actual statu quo socioeconòmic, sense cap mena de crítica o ni de plantejament alternatiu.

Aquestes pel·lícules no són més que una successió de fets al límit, de situacions que fan posar en tensió a l’espectador contínuament. Tal com passa als best sellers, que són novel·les amb moltes trames obertes per mantenir un interés dramàtic però sense cap contingut. Els esquemes dels personatges són simples, el bo és bo, el llest és llest, el dolent és dolent. No tenen vida interior, no tenen dilemes morals, no tenen conflictes interés, són emocionalment plans. I a més a més, estan tallats per l’American Way of Life.

Hui en dia els espectadors, no sols adolescents, no esperen més d’una pel·lícula que els efectes especials. És més, una pel·lícula no és pel·lícula sinó està carregada d’efectes especials, convertint-la en un espectacle de pirotècnica sense foc. No importa ja tant els guions, ni els diàlegs, ni la fotografia, tot passa a un plànol secundari front als efectes especials. Aquests ja no estan al servei d'una història passen a ser la història. Si hom veu, per exemple, la saga Star Wars, la primera trilogia era infinitament més rica que la segona, i la tercera probablement serà infinitament pitjor que la segona. Tot açò no té altre objectiu que crear un tipus d’espectador buit.

És cert que algunes pel·lícules sí que tenen un contingut més profund, però dubte molt que la majoria del públic arribe a entendre’l. És més, els grans mass media ja s’encarreguen de posar l’accent en els mitjans tecnològics com una fita de gran cinema en compte de posar-lo amb el missatge, això ho podem veure amb pel·lícules com Matrix o com In Time.

De Matrix tot en l’imaginari col·lectiu ha quedat les escenes on els efectes especials fan que Neo esquive bales, però ningú recorda el diàleg entre Neo i Morpheus, i molt menys se’ls ha passat pel cap pensar que això és una metàfora i que en realitat els esclaus som nosaltres, els espectadors, que Matrix és la cultura capitalista que ens imposa un model de societat que sentim perjudicial però no entenem per què i que la decisió de prendre les pastilles (blava o roja) és la decisió de voler ser conscients d’aquest sistema i trencar amb ell.

De In Time, malgrat ser una pel·lícula que respon a patrons de cinema comercial, amb guió esquematitzat, una història que mescla Bonnie and Clyde amb Robin Hood, molts efectes especials, molts fets al límit que tracten de mantenir en constant tensió a l’espectador, etc., té un missatge ocult: els diners són temps de la teua vida, i barates vida per diners, l’acumulació de temps de vida per uns provoca la mort dels altres que viuen sempre al límit.

Però aquestes pel·lícules són una excepció i, a més a més, a les dues següents de la trilogia de Matrix, el missatge acaba desapareguent. Per tant, al final tenim que els efectes especials o són una excusa per fer pel·lícules sense cap missatge o per diluir el missatge.

Oskar "Rabosa"