Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Eneida. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Eneida. Mostrar tots els missatges

dimecres, 25 d’octubre del 2017

UNA TEORIA PENDULAR

Resultat d'imatges de pendulo
Veritat és que la ciència és la cosa més simple que existix sobre la terra. El seu mateix nom és un objecte preuat que a les universitats s’entossudixen a adquirir per fer-lo valer com a model. Fa unes quantes centenes, la banalitat científica estava més que admesa front a la totalitat de la saviesa perquè, si tractem els estudis superiors mateix, estos acabaven amb la teologia com a zenit de l’aprenentatge. La ciència, deia un estimat professor, és tan simple com ajuntar i separar cosetes.

La mediocritat humana, però, i mancada la possibilitat de crear arguments com els de l’Enèida, on els inicis mítics estaven més que assimilats sense haver d’entrar en els detalls sobre qui eren els etruscos, ni d’on venien, ha de tirar mà de les fórmules legals i de les causes econòmiques per intentar evitar qualsevol desballestament, en este cas territorial, o per intentar preveure un futur que, en gran mesura, ens capfica en la més inesperada aleatorietat –supose que un científic ho descriuria com una mutació. La part encoratjadora i, per tant, postcientífica, es trobaria en la recerca de les previsions futures.

Quan el projecte és il·lusionant, encoratjador o positiu, no calen més demostracions perquè hi haja partidaris i perquè la gent s’hi involucre. D’altra banda, quan es tracta d’una activitat decadent, és normal que no s’hi vullga adherir gaire gent. I per demostrar açò, no hi ha res més fàcil que la simple teoria pendular. La tendència la marca el pèndul per la seua posició: quan està en el seu punt més alt, la tendència és clarament a baixar mentre que, quan la seua posició és la baixa, esta tendència és a pujar. Les coses unides tendixen a separar-se i les separades, a unir-se. Una persona casada és normal que se separe, o que canvie de religió per tornar-se a casar –si és home—, mentre que una separada, o divorciada, pot seguir sola o ajuntar-se, de nou: és tot molt fàcil i senzill!

Quant a España, i atenent la deriva dels darrers segles, la tendència és ben clara; la mateixa que afecta Anglaterra, França, Itàlia, etc. Les poques colònies que encara conformen el seu territori ja no tenen massa a fer al si de la mare pàtria i és normal que intenten caminar soles. La tendència és clara i, més que aturar-la amb lleis, guerres o propaganda, pense que s’haurien de centrar a fer un projecte modern que resultara atractiu per a cada individu i que anara més enllà d’una simple frontera. Penseu que Anglaterra va perdre fins i tot Hong Kong, que ara és part de Xina, i que els estats més potents del món, econòmicament parlant, són realment minúsculs.



Salvador Sendra

diumenge, 13 de març del 2016

FOMENTAR EL DOGMA

Les persones, realment, som molt simples i pensem, relacionem i argumentem des de la perspectiva que ens dona el temps, entenent per eixe temps les vivències, les lectures, l’experiència i els dogmes que s’hi agrupen al llarg del seu transcórrer. D’altra banda, la memòria s’entén com l’indret on s’acumula tota esta informació i, si més no, es pot dir que és selectiva. Recerquem en este lloc els fets concrets o, en el cas de les lectures, la fem servir com una mena d’índex en el qual esbrinem els llibres i els documents que ens han dut a realitzar les reflexions pròpies. La barreja de tot, ens dóna la qualitat de ser diferents i, si es pot dir així, únics i humans.

Estos dies són durs perquè l’assumpte de la immigració ha tornat a ser notícia en la seua versió més dràstica i dramàtica. Les fronteres d’Europa es tanquen i només roman obert una mena d’embús amb el forat prim tapat. Una gran part dels dirigents del continent estan molt preocupats perquè hi ha pressió a les fronteres orientals, provocada pel trànsit de gent que fuig dels territoris afectats per la guerra, que són molts si incloem la postguerra, la repressió, la tirania i la fam. D’altra banda, sempre s’ha dit que «com a casa no s’està enlloc» i, qui ha de partir, ho fa a desgana.

Recorde Hesíode i la seua visió del viatge... Ell s’aferrava a casa i al camp, més que fóra erm, per no haver d’eixir a buscar-se la vida a la mar, a les colònies o en el comerç, i lluitava a la seua manera per reivindicar eixa visió del món mentre, des d’un altre punt de vista, Homer ens descrivia l’abans i el després d’una guerra que tots coneixem; ja sabeu: els grecs lluitaven a les costes de l’actual Turquia per amor, o això deien. El final de la història de Troia ens arriba des de tres vessants principals: la d’Homer, la de les tragèdies sobre Agamèmnon i la posterior de Virgili. En totes elles hi ha els viatges perquè, per a obtenir el substrat de qualsevol aventura, hi ha d’haver moviment.

Virgili relata a l’Eneida la dura travessia d’Eneas des de la seua terra fins a l’actual Roma. Recorde que va haver d’escapar de Troia, fugint de la massacre, amb el seu pare al braç perquè l’home estava ja major i no podia valdre’s dels seus mitjans. D’ací cap allà i d’allà cap ací, Eneas va arribar a l’actual Itàlia i la seua descendència va fundar Roma. Els romans se sentien còmodes amb la ascendència troiana que els donava tot allò que necessitaven per argumentar una procedència mítica i, perquè no, divina. Ara tots ens sentim els escollits amb la reivindicació cristiana que solem recordar per estes dates.

Les grans cultures, com l’egípcia o la mesopotàmica, han tingut molt de pes en la formació d’això que som ara, i el Mediterrani, més que un espai de divisió, ha estat sempre una via de comunicació: fenicis, grecs, romans, àrabs... Per terra, però, també hi va arribar altra part important de la nostra història, com ho és el cristianisme, el rastre del qual es pot seguir pels territoris del Pròxim Orient. Fins i tot ens hi han transmés aquells textos clàssics perduts al continent durant els segles més foscos i que ara, gent com jo ha tingut el plaer de llegir, com els del mateix Aristòtil. Els bàrbars sempre han estat els altres, els de més al nord ―podeu recordar els aspectes de la caiguda de l’Imperi Romà―, i hui dia ens ho estan demostrant, de nou.

Personalment, pense que allò que realment perilla és la nostra civilització, però el motiu no és extern, per l’arribada de gent, sinó que és intern, a causa del desconeixement de la pròpia identitat. I la resposta continental està sent un clar símptoma del declivi i de la ignorància, com ho demostra, per exemple, el fet de separar la filosofia de l’educació per, així, fomentar el dogma, quan tots sabem que la racionalitat és l’únic camí comú.



Salvador Sendra

dimarts, 8 de setembre del 2015

ELS CICLES DE LA MODA

Una cosa que em costa d’entendre, realment, és la moda. No ho dic per la roba i tot això, que sí que m’agrada ―i molt!― sinó per la informació del dia o, fins i tot, de l’hora. Els temes que es tracten en els informatius són d’última hora, i caduquen al poc de temps. Normalment, tenen molt poc interés i estan creats per a entretenir un espectador que se sent informat i culte. De fet, parle a partir d’informacions que no puc contrastar perquè ja fa molts anys que no tinc televisió, escolte la ràdio francesa, o música, i la premsa que tinc al Face és tota estrangera, per qüestions d’idioma, sense entrar en el contingut.
Ara, estos dies, el tema europeu més recorregut és el de la immigració, com haureu pogut comprovar. Mentre, jo he estat treballant alguns capítols del fabulós llibre de Virgili, l’Eneida; i ja han passat uns quants segles des de la seua redacció, i altres tants des de la guerra de Troia. Per estalviar-vos la lectura dels clàssics ―eixos llibres tan vells i tan passats de moda―, vos diré que Enees va abandonar Troia quan la batalla estava ja perduda. Va escapar amb son pare, Anquises, i el seu fill Ascani, cap a Macedònia i, després, a Sicília, per acabar d’immigrant a la península Itàlica.
Enees conta que va ser la deessa Afrodita qui li va indicar que havia de marxar, i ho recorda en cada lloc on l’acullen, al llarg del trajecte, com una mena d’argument de pes per no semblar un covard o un desertor. Escapa amb son pare, vell, i amb el seu fill, encara un xiquet, perquè té una missió divina, a més de salvar la vida i les vides. Hi ha escultures i dibuixos on se’l representa amb un vell en braços i un xiquet al costat. Troia, per estalviar-vos la investigació, cau en mans dels exèrcits aqueus i és destruïda; els seus habitants van ser morts o esclavitzats.
Esta setmana, però, hi ha hagut dos notícies de la premsa europea que m’han fer recordar Virgili, l’Eneida i el viatge del seu protagonista, el pare i el xiquet. D’una banda, la d’un home que transporta son pare, paquistanés, cap a Europa, assegut en una cadira de rodes i, d’altra, les nombroses imatges de la frontera Hongaresa amb pares que duen els fills al braç. He pensat que va ser Enees qui va fundar Roma; diu Virgili. No obstant això, la premsa italiana tractava, a més del tema dels immigrants, sobre el declivi de la seua capital adduint que ja no és el que era. Res més.
 
Salvador Sendra Perelló