Oportuvirus

Una vella fàbula medieval conta la desesperació de les gents d’una població davant una gran sequera que amenaçava les collites i, per tant, la supervivència de tots. Al poble arribà un foraster despreocupat afirmant que ell podia fer ploure, solucionar el problema de tots. Quan??? Ara mateix si voleu... Uns encantats començaren a cridar de joia, altres s’hi oposaren, que total que provocara la pluja unes quantes horetes més tard, que a penes havia posat la roba a assecar-se, altres que ploguera a bots i barrals, una mirífica inundació i altres que no, ans al contrari, que ploguera poquet i amb coneixement per tal de no malmetres unes plantes resseques per tanta manca continuada d’aigua... L’home al·legà que tenia pressa, que havia acordat de fer ploure a un altre poble, que es posaren d’acord entre ells i ja li ho dirien, que ell tornaria l’endemà. Encara estan esperant-lo...

Amb això del Coronavirus i les societats modernes sembla que ocorre una cosa semblant. Es parteix d’un mateix punt, una bactèria assassina i es vol arribar a una mateixa destinació, el guariment de les morts provocades per aquesta. Els mitjans, el com i el quan, no poden ser més diferents. D’entrada, aquesta crisi és una crisi de magnificació de continguts pels mass media. Si tinguérem altres desgràcies a nivell global o puntual un poc per tot arreu, ni se’n parlaria. Vegem-ho amb xifres, fins ara es registren poc de dues-centes mil víctimes per a una població mundial de prop de vuit mil milions de persones. Com que en dimensió macro tot és més complicat, dirigim l’esguard a parcel·les més reduïdes, per exemple l’estat espanyol, un dels més severament afectats a nivell mundial. Uns vint-i-cinc mil morts per a uns quaranta set milions de població. Si la premsa, si ningú, absolutament ningú hagués sabut de l’existència de dit virus, algú li hauria semblat que de manera anòmala han mort vint-i-tantes mil persones enguany que en anteriors??? No, haguera passat desapercebut. Estem així, front a una crisi més que mediàtica, mediatitzada.

Dit això, calia fer alguna cosa. Com que les morts començaven a cumular-se a residències d’ancians, més prompte o més tard saltarien les alarmes de com explicar deu morts a un lloc on normalment només hi havien un parell? Com que això passava a més llocs no era, segur, el problema d’una residència específica. Llavors entren en joc els doctors i expliquen allò que està passant i allò que cal fer. Com que el virus es contagia per contacte directe entre persones cal allunyar unes d’altres. I aquí si sembla encertat car per exemple amb llocs com a centres educatius, val a dir classes com càpsules tancades, en cas de registrar-se un malalt s’hauria infectat probablement tota la classe inicialment i després molts d’altres classes i les xifres de morts si haurien estat molt elevades. Imaginem les reaccions furibundes davant la tutora de classe, la directora de l’escola o personal de l’inspectorat educatiu dels pares de l’alumne mort i com la resta de pares s’hi afegirien en una cacera acarnissada contra qui, per estar a classe, és tan víctima com tots. Ja hem vist com a doctors que passaven per ser veïns modèlics a la seua comunitat els han agredit verbalment o vandalitzat el cotxe per tal de que abandonaren el seu domicili mentre durara l’epidèmia... I això mateix val per a qualsevol tipus de treball on molta gent comparteix un mateix espai físic. Com sol passar, paguen justos per pecadors, calia de veres confinar  totalment a gent de pobles on no s’han produït casos?

Canvi de registre, com que dit bloqueig, a més, afecta severament l’economia, ja hi ha qui parla d’estats SANItotalitaris, de ciutadans retinguts malgrat la seua voluntat per malèfiques conspiracions mèdiques... Una part de raó hi pot haver, sobre els metges manen els polítics que són qui els financen els hospitals i els paguen els salaris. Han aprofitat els metges per empoderir-se davant els polítics sabent que ara aquestos tenien que fer allò que deien ells? Quin polític no anava a escoltar als metges i deixar que se li pogueren atribuir centenars de morts per negligència, centenars de mort equivalents a la pròpia mort política del candidat en qüestió? Deixem de banda el món de la “conspiranòia”....

Probablement tot ha estat més simple. L’ésser humà és gregari i imitatiu, ¿dónde va Vicente? Donde va la gente... Uns fan allò que fan altres. Si Itàlia no fa res inicialment ningú fa res, quan a Itàlia se li desborda la situació i bloqueja i confina, copien Espanya i França...

Les societats modernes són complexes i ben mirat, des del seu punt de vista tots semblen tindre raó. Potser haguera calgut actuar simplement més pausadament des del principi. Dóna la sensació que el confinament total més que estrictament necessari era una bandada causada per la mala consciència de no haver fet res inicialment, llei pendular. Diferents autoritats intentant demostrar que són necessàries, que només elles tenen la clau de la futura victòria...

Recentment un viròleg parlava de que d’ací a poc temps el mateix virus evolucionarà a formes menys agressives car no pot occir a qui el cobeja i alimenta sense perir ell també... L’únic que sembla haver guanyat de tot açò és l’ecologia. Per a la Terra els humans sóm el virus, i pot ser, menys intel·ligents que ell, no pararem fins a destruir el nostre habitatge i amb ell nosaltres.

Lluís Alemany Giner 

Bucarest a 4 de maig del 2020.

Ni està ni se le espera

“Ni está ni se le espera” és una d’eixes enigmàtiques frases providencials que algú, amb molta sort, improvisa un dia ignorant quant de bé en pot derivar d’ella.

Dita frase pertany a Sabino Fernández Campo, secretari personal de l’anterior rei d’Espanya, Joan Carles I i fou pronunciada cap a les vuit / nou de la vesprada el 23 de febrer del 1981. La persona que ni estava ni a que tan sols s’esperava era al general Alfonso Armada i la trascendència serà posteriorment explicada. De les poques coses bones que té la quarantena és la manca de notícies d’actualitat per banals que siguen. Si el Madrid marca un gol o si a Messi li ix un gra a... determina l’actualitat informativa del dia. Així les coses, i amb temps, alguns es dediquen al periodisme d’investigació i allò que deuria ser regla esdevé molt més, miracle!

Posem les coses en context, aquell mateix dia del 23 de febrer del 1981 s’ha produït un colp d’estat. Vora les sis de la vesprada, un contingents de tropes de la Guàrdia Civil ha accedit al Congrés dels Diputats disparant per mostrar clarament que allò no era un joc i al famós crit de “¡se sienten, coño!”. Com que eixa icònica part és coneguda anem a veure com o perquè s’ha arriba allí. Des de fa uns dies s’està votant la investudura d’un nou cap de gobern, Leopoldo Calvo Sotelo, destinat a substituir al defenestrat Adolfo Suárez, a qui tots semblaven aclamar feia poc. Fa pocs anys que ha mort Franco (1975)  i el pas a la democràcia, tan mitificat que ha assolit el nom propi de “Transición” és, més que una realitat, un desideràtum en el qual cada agent intentarà que es faça de la manera que ell vol. La societat es troba dividida entre conservadors i progressistes i subdividida al mateix temps entre diferents faccions de dites corrents. Per una volta els progressistes estan majorment units i el bloc conservador dividit entre un personal envellit i altament conservador, residus de l’antic règim dictatorial i una nova dreta tecnocràtica que vol continuar amb el camí de modernització econòmica però amb conservadurisme social.

El poble espanyol, que fa com quaranta anys que no vota de manera lliure ni pluripartidista està atemorit i no gosa decantar-se per solucions extremes, això fa que  ni la vella guàrdia franquista ni els seus antípodes ideològics, els comunistes, obtinguen els resultats que esperaven pel potent corpus de partit al darrere. La societat encara no està llesta per acceptar un partit socialiste (PSOE), que fins a feia pocs anys estava il·legalitzat i es reunia a l’estranger. Així, un oportunista xicon d’Àvila, Adolfo Suárez i altra gent al darrere que no vol la involució que implicaria el franquisme tradicional, funden un nou partit la UCD o Unión de Centro Democrático. La seua pròpia denominació ja és marca de volguda equidistància. Obtenen la victòria electoral al 1978 que es vota la Constitució i es comença a avançar vers la modernitat. Ara bé, aquella mateixa equidistància, aquell centrisme que permet obtenir vots a esquerra i dreta és la mateixa causa que propiciarà la seua caiguda poc més tard. Per a la dreta, amb el divorç i l’avortament que ja es discuteix, Suárez i la UCD han anat massa lluny, en canvi per al PSOE o el PCE, passada l’eufòria inicial, les coses van massa lentament; conseqüència? Pèrdua de poder.

Incòmodament observant tot des de la distància, l’exèrcit, recent institució poderossíssima, decideix reprendre les regnes del poder. L’exèrcit però, també està dividit entre progressistes i conservadors. Abans de morir, Franco ha reinstaurat la monàrquia, abolida per aclamació popular des del 14 d’abril del 1931 en que el poble votà la II República. Des del 1939 al 1975, anys de grandíssim avanç social a tota Europa i la resta món, Espanya no ha conegut més que el repressiu règim personalista del general Franco que preveu lluites pel poder a la seua mort. Per això, fent un esforç i lamentant no haver tingut un fill sinó una filla, decideix reinstaurar un rei. “Dios, patria y rey” com en el vells temps de la seua joventut. El rei però, no serà don Joan, el comte de Barcelona, el legítim hereu per línia dinàstica, un home que ha tingut severs enfrontaments amb el dictador sinó el seu fill, Joan Carles, un jove inexpert al que s’espera poder manipular fàcilment.

En un país tan polaritzat i havent accedit al poder des de feia tan poc temps, Joan Carles I de Borbó, malgrat el poder reial no té el real. Ha estat educat a l’exili molts anys i fet portar a Espanya per Franco per tal d’ésser preparat per a la seua futura tasca de rei. Se li han assignat molts instructors, civils i militars, per exemple Alfonso Armada com a militar o Sabino Fernández Campo com a secretari, càrrec civil.

Esclata el colp d’estat del 23 de febrer del 1981. Sembla un poc precipitat, com si no tots hagueren estat consultats o no hagueren pogut arribar a posar-se d’acord. Aquell simple tinent-coronel, a més de la Guàrdia Civil, que no de l’exèrcit està clar que no és més que una titella en mans de gent més poderosa i ningú gosa significar-se abans que ho facen altres. Tan sols Milans del Bosch ha tret els tancs per València. Un tancs per València i el Congrés dels Diputats captius no semblen prou per a futurament gobernar un país. Per exemple, el general Juste Grijalba al càrrec de la División Acorazada Brunete no sap què fer i telefona a la Moncloa. Si ell s’uneix, si els tancs a més de a València, també ocupen els carrers de la capital, l’efecte dominó pot ser imparable... Grijalba demana parlar amb Armada, com a preceptor personal del futur rei durant 17 anys i general de la màxima graduació i estima dels seus col·legues allò que diga o faça ell serà imitat per molts. Recentment arribat al càrrec, Sabino Fernández Campo, ha comprés que el món dels 80’s ja no és dels militars sinó el de las grans corporacions capitalistes. Armada entrava i eixia del Palau de la Zarzuela, la residència privada del rei “como Pedro por su casa” o com diria ell “por territorio conquistado”, ara, però, ja no ho pot fer, les noves consignes són que ningú, i això vol dir ningú sense excepcions pot accedir al domicili del monarca o tindre accés a ell sense ésser informat el seu secretari particular. Armada crida a la Zarzuela la nit del colp, diu que ell, innocent, no hi té res a veure però que està disposat a sacrificar-se i liderar un govern de concentració nacional amb representació de tots els partits inclós el comunista. Un militar com a cap de govern la seua opció per a atemperar extremistes. Fernández Campo ho escolta tot i pressent l’oportunisme d’aquell home i la manca de caràcter del seu representat, el rei Joan Carles I. Sona el telèfon i Juste Grijalba pregunta directe si està Armada allí que li’l passen, Campo replica de manera ambigua però real, no està, val a dir no està físicament però està parlant per telèfon amb el monarca i està informat de tot, està al darrere del colp. Grijalba sorprés exclama “¿no está?”... i vol saber quan arribarà per saber si sumar-se al colp també ell o no, si ocupar la capital amb els seus tancs. Fernández Campo veu el cel obert i replica “ni está ni se le espera”. Grijalba penja i no s’hi suma al colp, roman a l’espera d’esdeveniments. Desactivat un, Campo acudeix vora el rei a qui fa signes de no cedir davant Armada, no lligar el seu destí de rei al del vell militar franquista. Joan Carles, jove i criat a l’estranger, també veu que té raó el secretari, recolzar als militars es posar-se al món en contra. Passa d’un tema a un altre sense aclarir res fins a que a Armada el requereixen per altres llocs. Ambdós homes, rei i secretari només necessiten deixar passar les hores per a que el colp mori.

Una frase que obri en aquell moment un futur que hui jutgem imperfecte però que tot apunta que podria haver-ho estat més.

Bucarest a 17 d’abril del 2020

Lluís Alemany Giner

El Món després del coronavirus.

Molt s'està escrivint de les conseqüències que portarà el coronavirus i els canvis que vindran. Bé, que vindran canvis em sembla obvi, però no sols conseqüència del coronavirus, en els deu anys vinents ja s'esperaven canvis profunds, perquè hi ha una sèrie de factors que no es poden obviar: la bambolla de creada pels bancs centrals amb les polítiques de QE després de la crisi del 2008; el fet que hem arribat al peak oil i podem estar davant un peak everthing; els reptes laborals enfront de la robòtica i la intel·ligència artificial; un reequilibre geopolític cap a un món multipolar, en compte d'un món unipolar com hi ha hagut fins ara; etc. En definitiva, els reptes del capitalisme en aquesta fase i del reequilibri geopolític que estem vivim amb l'aparició d'una Xina que té un full de ruta definit i executant-se a la perfecció. El coronavirus només pot incidir en aquests canvis, accelerar-los. No sé quin serà el món d'ací al 2030, però ja s'albiraran canvis profunds, cap a un món que ja no serà igual que com l'hem conegut.

Com cada vegada que hi ha crisis sistèmiques, s'obrin un ventall de possibilitats, per a posar els fonaments capa una societat futura. És essencial saber qui controlarà o qui imposara eixos fonaments, perquè el resultat pot ser total i radicalment diferent. La gran pregunta és: El canvi serà controlat i dirigit per l'elit econòmica, amb el suport dels intel·lectuals i científics panxes-plenes (de dalt a baix)? O en canvi pot ser controlat per la societat amb propostes eixides des del poble (de baix cap amunt)? Eixe serà la clau del que vinga després.

Partim de la base de que qui tinga o aconseguisca el poder controlarà els canvis. I que hui en dia el poder està en mans de les elits. Així que són elles qui en principi haurien de posar els fonaments del món que emergirà en els propers anys. Aleshores, hi ha alguna possibilitat de què els canvis vinguen des del poble? Doncs, si hauríem de fer una estimació de les possibilitats que els canvis siguen de baix cap amunt facilment comprovem que això és molt complicat per no dir impossible.

A mi em resulta bastant plausible la societat dels terços: un terç reaccionari (tornar a un passat), conservador (mantindre l'actual statu quo) i un terç revolucionari (imaginar i implementar canvis radicals, des de les arrels). Si assumim aquesta divisió, tenim que només un terç de la societat estaria disposada a mullar-se per posar els fonaments d'una societat nova, i no sols això, ha d'aconseguir involucrar a gent que o vol tornar a models passats (reaccionaris) o vol mantenir l'actual statu quo (conservadors). Cal tenir en compte a més que aquests grups no estan definits per les opcions polítiques a les quals diuen adherir-se o votar. Perquè una persona d'esquerres pot ser perfectament reaccionaria i una persona de dretes pot ser profundament revolucionaria. Per això cal introduir un altre factor: el dels models ideològics de societats.

Val a dir que a la nostra societat hi ha una aculturització. Això suposa que estem en el paradigma neoliberal, de democràcia liberal i de model econòmic capitalista. Això suposa també que l'existència d'altres idees que puguen competir amb la ideologia dominant són consentits, però de facto són marginats, tractats de bogeries i laminats pels grans mitjans de comunicació de masses, per tant, a efectes pràctics no existeixen. Cal dir, que gran part del terç revolucionari està en idees o ideologies marginals, que no penetren a la majoria de la societat. És mé, sovint, la gent comuna ni tan sols té idea de l'existència d'aquestes idees, i el fet d'esmentar-les acaben per tractar-te de boig o en els millors dels casos d'excèntric. A més a més, tenim que part del terç revolucionari, són intel·lectuals i científics al servei de les elits, o profundament influïts per aquests darrers.

Així doncs, tenim que per posar els fonaments del món que vindrà i que aquest isca de baix, ha de salvar molts obstacles i que el seu èxit dependrà que les seues idees penetren a la societat i aconseguisquen l'hegemonia cultural. Això només es pot aconseguir si la gent resulta informada d'aquestes idees. Però aleshores tornem a la casella de partida: que la majoria de la societat està en el terç reaccionari o conservador. I per traure'ls d'aquí, donat que la majoria de la gent no llegeix, no té un alt nivell d'informació sobre el que està passant al món, i a més a més, la gent que llegeix i s'informa ho fa mitjans de mass media o en l'àmbit de la cultura dominant; sumat a què la capacitat de penetració en la cultura dominant i en els mass media de les idees antisistèmiques és nul·la perquè els mitjans estan controlats per les elits, cal dir, que aquesta hegemonia resulta impossible.

Una altra alternativa seria la revolució, entesa com a presa del poder com a acte violent, per ahí tinc un post de fa molts anys, d'un altre bloc, on parlava de per què una revolució hui en dia, és impossible i tal vegada el recupere –ho he pensat moltes vegades-. D'altra banda les revolucions no són més que un instrument de substitució d'unes elits per unes altres de forma violenta quan el poble arriba a una situació impossible.

Com ho veieu: creieu que és possible un canvi de baix a dalt?

Òskar “Rabosa”.

Oportunisme anti-republicà a França.

Un va creixent, es forma, i siga per qüestions geogràfiques que culturals, s’acaba trobant amb dos models, França i Anglaterra. El primer cas, geogràfic. Fronteres directes, per a a anar a qualsevol lloc a Europa s’ha de passar per França. El cas anglés és més matisat perquè és cultural, sent l’anglés la llengua que estudien tots, i també pel fet de que sovint és nord-americà allò que en principi donem per anglés.

Tot i així, ambdós països, deixant de banda els Estats Units d’América, no podrien ser més diferents. França, orgullosament republicana després d’haver decapitat el seu últim rei llançant al continent a una nova era on la burgesia i la indústria sepulten l’anomenada Edat Mitjana. Anglaterra, en canvi és ferventment monàrquica. A França, eliminades les institucions monàrquiques es creen escoles noves on cada ciutadà, (teòricament) lliure i igual davant la llei pot accedir i començar l’escalada social segons les seues capacitats. A Anglaterra i fins hui en dia, l’educació és una qüestió de les elits socials i el poble baix, sovint molt incult no és més que mà d’obra per a les fàbriques, una situació ja secular que perdura. Quan hom viatja a França veu als quioscs diaris seriosos i setmanaris d’investigació, A l’altre costat del canal de la Mànega allò que un troba és una plèiade de tabloïdes, diaris de poca informació i molta imatge, informació al voltant sempre d’escàndols. Alguna publicació de qualitat també hi ha, però és minoritària.

Altre aspecte que diferencia ambdós estats és el grau de conformitat o acceptació de les activitats personals, a França els polítics històricament han tingut amants i tothom ho sabia i tothom o acceptava, punir un candidat es feia electoralment i en base al seu considerat baix rendiment laboral, males mesures econòmiques preses, etc. A Anglaterra, com als Estats Units, res més sucós, res més habitual que els paparazzi metrallant qualsevol eixida personal de personalitats de relevància, quanta més millor, i apuntant sempre amunt, als membres de la realesa.

Recentment, fenòmen nou, un candidat francés, Benjamin Griveaux, ha estat forçat a dimitir a França per un escàndol sexual. Vegem com s’ha arribat a donar el cas. Griveaux és un de tants nous polítics jóvens que com Macron, de fet militava al seu partit, ha sacsejat les tradicionals estructures del poder aconseguint arribar a l’Elisi amb poc més de quaranta anys. Fet també inusual a un país, un continent en general, si es vol, en el qual els polítics si mai arriben al poder ho fan major i després de dècades de llaborar en l’ombra i no sempre honestament...

En el cas concret que ha forçat la dimissió de Griveaux hi ha sexe, anteriorment tolerat, de fet un vídeo sexual on apareix el candidat amb una obscura estudiant de Dret de 29 anys. En principi un material privat al qual només tenien accés el polític, que era casat, i l’estudiant. Passen els anys i res se sap del vídeo i el jove polític i pare de família va escalant fins a que ella, ajuntada ara amb un “artista” i activista rus com així s’autodenomina ell, decideix airejar dit vídeo de la seua actual parella amb un anterior amant. La nova parella, l’activista rus, s’anomena Piotr Pavlenski i entre els seus actes pel bé de la humanitat es compta el cosir-se els llavis front a les càmeres o el de clavar-se l’escrot a la Plaça Roja de Moscú, tot també davant les càmeres soportant estoïcament el dolor de l’automutilació tot per la redempció de la humanitat. Si a algú se li hagués ocorregut portar una creu no s’hauria clavat només l’escrot, però com que deu ser un artista minimalista, amb un sol clau, molt de dolor i càmeres, moltes càmeres, decidí que en hi havia prou. Des de fa uns anys resideix a França car a la Rússia de Putin algun dia tindria un disgust “definitiu” i tots tindríem que plorar la mort d’algú amb tant de talent...

A França, altre jove molt preparat, Juan Branco, fill de mare espanyola i pare portugués, altre que també ha assistit a les prestigioses escoles nacionals però que casualment no ha arribat tan lluny com Macron o Griveaux, convida al rus a passar la nit de Cap d’Any amb ell i altres amics amb el resultat de que el rus la mamprén a ganivetades amb un parell d’altres convidats. El jove advocat Branco, que opina que el règim de Macron és un perill per a la República, atorgant-li així el vell paper original llatí de res publica o causa pública, veu un filó en aquell descerebrat rus capaç de clavar-se l’escrot front a les càmeres o intentar assessinar mig bufat a gent amb la que poques hores abans era amic. Quan se n’assabenta que el rus ara és la parella d’una estudiant que en el passat hi tingué un afer amb un polític casat, pel bé de la “république”, decideix airejar-ho tot...

Tot pel bé de la nació clar, un posa la pedra, el vídeo, el rus, i l’altre posa la mà, la seua capacitat mediàtica. De la víctima ni se’n parla...

Si bé no podrem controlar la natura i s’esperen nous virus i tempestes o sequeres i inundacions, sempre podríem pensar que en el nostre for intern, formant-nos, arribaríem a ser millors persones. França semblava un refugi per a les llibertats individuals, ha calgut un parell d’oportunistes per a desbaratar-ho tot.

Bucarest a 2 d’abril del 2020.

Lluís Alemany Giner.

TERUEL NO EXISTE

… ni existirà, almenys de moment. Enganyar els votants, molts d'ells necessitats de dogmes, és una postura política del tot inadequada, però que cadascú carregue la seua consciència. Ara, més prompte que tard, s'aprovaran els Presupuestos Generales del Estado i els pobres i les pobres de Teruel rebran el resultat de la seua mediocritat negociadora: molleriques.

Teruel només es pot activar d'una manera, si ens referim a la política: com a alternativa i oposició a Zaragoza. I supose que la resta de territoris despoblats, també. Però açò només es pot aconseguir de dos maneres, i una és la de reforçar el poder local, que du associat el provincial. La resta de propostes són falses o mitges veritats. Tot allò autonòmic se centralitza a les capitals i León ja se n'ha adonat. Ells han optat per la segona opció, que és la segregació. Ara bé, quan em referisc a reforçar allò local, he de remarcar que la província es gestiona amb la mateixa llei local. Les mancomunitats són per als romàntics i au, ja que només poden gestionar competències delegades des dels municipis, o siga, que la mateixa llei val per a tots! Si no es tenen les competències, com s'hi poden delegar?

L'única negociació que cap és sobre quan es derogarà la llei eixa de sostenibilitat de les entitats locals, que lliga els ajuntaments i les diputacions, alhora que reforça les autonomies, o siga, que centralitza més encara.

Mai s'ha tingut una oportunitat com esta i mai hi ha hagut tanta mediocritat negociadora. Teruel, ni existix ni existirà. De León, ja en parlarem -o n'escriurem.

Salvador Sendra

Finalment canvis?

 

Ha passat a la història com una d’eixes frases mítiques que justifiquen el cinisme de les classes dirigents, “canviar tot per a que res canvie”... Pronunciada per Tancredi, el nebot de l’intemporal comte Salinas quan s’apresta a unir-se a les forces garibaldines per la unitat de l’Itàlia i en contra del vell ordre que representa la seua família. El jove ha comprés que, en certs moments, s’han de fer concessions si es vol continuar manant, si es vol evitar la revolució.

Després d’uns anys confusos on hem vist caure per primera volta en democràcia un govern electe, el de Mariano Rajoy, anys on s’han repetit estèrils eleccions que mai donaven un repartiment de forces suficient per governar o anys on l’extrema dreta que campava per Europa hi ha trobat refugi també al solar patri. Després de tanta convulsió, sembla que les esquerres, val a dir el vell PSOE i el nou Podemos -i evite conscientment escriure la nova denominació que em resulta insofrible- van a reunir-se amb ERC per tal de pactar un canvi a la Constitució. En castellà dirien “a la fuerza ahorcan” per subratllar que no és una reunió de gust sinó forçada. Tant se val, si pot donar resultats, cal estar-ne esperançats. El PNV, a més, no tan necessari per qüestions de pes electoral, torna a brandar l’espasa de la major quota d’autonomia, ells que ja disposen d’ella. Ras i curt, el falsament disgregat estat de les autonomies derivat de la Constitució de 1978 trontolla.

He dit falsament disgregat i ho sustinc car la intenció inicial era la de crear aparent il·lusió de multifocalitat de poders després del centralisme exacerbat del franquisme. La Constitució de 1978 es feu amb les armes damunt la taula com ho demostra el fet que, fins i tot tres anys més tard, el 23 de febrer del 1981, una colla de militars irrompiren al Palau de les Corts disparant a l’aire i anunciant la imminent creació d’una junta militar destinada a mamprendre les tasques de govern obviant els partits de l’hemicicle.

Jordi Solé Tura i tants altres socialistes catalans sabien que allò màxim a que s’hi podia arribar era a una futura tolerància que, amb el temps, obriria noves vies. Passant els anys i avançant en la modernitat amb la construcció d’autovies i hospitals, estacions o grans esdeveniments com les Olimpiades de Barcelona del ’92 o la EXPO de Sevilla d’aquell mateix, els mateixos conservadors s’hi adonen que necessiten el vot dels nacionalistes, i així, Aznar comença a dir que parla català en la intimitat, que Josep Pla és un dels seus autors favorits o que el rude Arzallus era “un señor vasco muy respetable”...

El temps tot ho tempera i tant Aznar com Pujol o Arzallus eren gent més autoritària que els actuals “dimonis” com Junqueras o Puigdemont, tot i així, a aquestots últims se’ls fa passar per més extremistes. En quant al PNV, passada la fase Ibarretxe, torna a operar subreptíciament.

Sánchez torna a necessitar algú, per exemple a Iglesias, més que la Grosse Koalition amb la dreta, un bloc d’esquerres (amb totes les reserves...). ERC i el PNV a més d’altres clamen per més descentralització. En el seu moment, la creació de 17 autonomies tingué com a objectiu aigualir les regions històriques, fou, a mode lampedusià, canviar un poc per a que tot continue igual... Noves tensions, i de nou s’imposa la mateixa estratègia, ara que hi ha gent com VOX i molts altres ciutadans al conjunt de l’estat que reclamen major poder central i dissolució de les autonomies, val a dir, una mena de retorn al passat centralista franquista i històric espanyol, altres reclamen major autonomia que mai, dret d’autodeterminació i fins i tot independència. Front al perill de disgregació ara sí real, potser s’autoritzen canvis per a que tot reste com estava. Potser hi veurem canvis a la sacralitzada Constitució del 1978.

Canvis destinats a conservar el poder, és clar.

Lluís Alemany Giner, Bucarest a 8 de desembre del 2019.

ALGÚ HO HAVIA DE DIR

ERC (Esquerra Republicana de Catalunya) és el partit de la socialdemocràcia catalana i es diferencia més bé poc del PSC, de JxCat, d’En Comú Podem, del PP o de Ciudadanos. I fer esta afirmació és arriscar-se molt, si es té en compte l’actual estat d’alguns dels dirigents catalans, bé en presó, bé a l’exili –i sí, és exili. Però ho afirme remetent-me al seu programa econòmic (no al que poden haver escrit en els tríptics destinats a les campanyes electorals, sinó a allò que han fet on han governat).

Fins i tot els Comuns són semblants, si ens atenem a les actuacions de l’Ajuntament de Barcelona (màxim exponent del seu poder municipal) quant a polítiques de municipalització i de recuperació de les competències, així com de la seua gestió. Del PSC, de Ciudadanos i del PP, no hi ha res que no sapiguem. De JxCat, supose que tenim l’antecedent de CIU, també un partit que va alliberar els serveis municipals i autonòmics perquè els gestionaren les empreses privades. La CUP és l’única veu dissonant que lluita contra la coneguda com a Llei Aragonés (que és una llei de privatització dels serveis públics, encoberta) perquè els autodenominats anticapitalistes d’En Comú Podem estan del tot desapareguts i silenciats.

I, amb això, què vull dir? Doncs, precisament eixa cosa que acabeu de llegir. Resumint, es pot quedar més concís: voteu allò que vulgueu perquè, quant a estructura autonòmica –de moment— o estatal –també de moment— no observareu gaires canvis. Tot seguirà igual i la gent decidirà el vot fent valer les idees respecte a l’estat o a l’autonomia, o respecte a la possible millora del finançament i de les infraestructures, si s’és més pragmàtic.

Ara cal tancar el cercle perquè no parega que estic fora de lloc. Ho escric per si algú creu que dic les coses en clau catalana, mentre que allò que ara s’ha votat en clau estatal. Però en soc plenament conscient i ja comence a informar, per si ho llig algun català, o alguna, sobre la campanya per a les eleccions autonòmiques de Catalunya que se celebraran aviat si s’aconseguix formar un govern estatal en els pròxims mesos.

Salvador Sendra

EL GRAN PROBLEMA DE CIUDADANOS

 

Si s’ha de parlar d’alguna cosa, quan ens referim a Ciudadanos, eixa ha de ser la dels complexos.

No vaig vore el debat electoral, cosa que no vol dir que m’haja d’abstindre a l’hora de parlar-ne. L’altra volta, quan van debatre els nostres benvolguts líders –perquè no hi ha lideresses—em vaig fixar en els vestits, en els botons, en les camises i en altres coses semblants i en vaig fer una anàlisi amb molta profunditat. Esta volta no ha calgut entrar en tots els detalls de la vestimenta perquè hi havia casos realment cridaners.

Mirant Abascal, he pensat que no tenia mare, ni esposa. Sense comentaris... De la resta, Casado m’ha agradat i Sánchez, també, a causa de la seua corbata. D’Iglesias, només puc dir que millora adequadament. Finalment, hi ha el gran derrotat: l’home dels complexos superlatius.

No hi ha res més estúpid que voler aparençar allò que no s’és, i Rivera s’ha perdut a causa de la pressa, i de creure’s que tot és imatge. Ja li va passar amb eixe doctorat realitzat en una prestigiosa universitat que, al final, es va quedar, crec recordar, en un curset d’unes quantes hores. L’altra cosa que va dur rogle va estar la pèrdua de cabell que, de sobte, va recuperar amb un transplantament; però la maganxa on l’he enxampat ara, eixa no té rival!

Vol semblar alt! I ho vol semblar saltant-se la dignitat, perquè tampoc és tan baixet... A les imatges del debat, si us fixeu, quan es posa una mica de costat, podeu observar com du unes sabates estranyes, massa altes per ser una simple sabata, però que tampoc són unes botes. Són unes sabates dissenyades per fer servir una falca en forma de cunya i, així, pot guanyar-li uns quants centímetres a Iglesias. En l’altre debat ja duia el mateix calcer, tot i que no ho vaig dir.

El guanyador, per tant, ha estat Sánchez, per la seua corbata atrevida. Casado, tot i les enganyifes que ha fet amb els seus títols universitaris, sembla ser una persona sense complexos i equilibrat; el posaré segon. Per la notable millora, col·locaré tercer Iglesias. L’implantat, quart, per ridícul i per la poca classe que ha demostrat. Finalment, Rivera; però no perquè anara malament, ni inadequat, sinó perquè és un acomplexat i un desequilibrat que cal evitar. Finalment, només em queda dir-li que, si tan important és la imatge, ha de saber que hi ha gent que l’analitza, com jo, per exemple.

Salvador Sendra

A VOLTES I REVOLTES

A voltes sembla que, per molt que s’explique una cosa, o la gent demostra tindre seriosos problemes de comprensió o, simplement, no es concentra suficientment a l’hora de llegir. Ho explicaré de nou, de manera senzilla i esquemàtica, perquè no hi hagen més dubtes. Ara, si voleu assabentar-vos, de manera definitiva, de per què les revoltes de les esquerres són atacades de manera brutal, tant per la premsa com per la policia o l’exèrcit, mentre que les de dretes fan allò que volen i hi ha una major permissivitat en el tracte, seguiu llegint.

En la premsa internacional, quan la gent s’oposa a un govern com el veneçolà, el xinés o el rus, ho fa per la llibertat, mentre que si la revolta és contra el francés, l’español o contra el GR-20 (entès com a govern mundial), ho fa per restar llibertats. I això, per què passa?

Walter Benjamin deia que la diferència entre els extrems –els polítics— era escassa, però alhora, abismal. El feixisme i el moviment esquerrà radical es diferencien en una cosa que esdevé fonamental per entendre tot açò: el feixisme no busca canviar el sistema, mentre que l’esquerra, sí. Quan es tracta el sistema, s’ha de dir que eixe engranatge és el capitalisme, que hui podríem substituir pel liberalisme. Quant a la resta de reivindicacions com la llibertat d’expressió, la protecció social o qualsevol altra, prompte hi hauria coincidències...

Però, estes revoltes de la dreta, poden afectar el sistema? Doncs, si mirem això que passa a Veneçuela, per exemple, sí. Perquè el sistema ja està tocant el moll de l’os del capitalisme amb les successives nacionalitzacions, i cal que els més sistemàtics es revolten com si foren uns autèntics antisistema, i la repressió la realitza l’estat, diguem-ne socialista. La finalitat, però és la que s’ha explicat més amunt, o siga, que el sistema econòmic hegemònic no es qüestione, ni es canvie. D’altra banda, hem vist com a Xile, a Equador, o com haguera passat a Argentina si haguera repetit el president Macri, hi ha protestes que intenten mantindre eixos xicotets avanços socials subvencionats pels anteriors governs del progrés. A Brasil, tard o d’hora passarà, si Bolsonaro toca alguna tecla equivocada, per minúscula que siga.

La reacció de l’estat és la reacció dels poders econòmics i, per tant, la reacció del sistema. Si es revolten persones, o grups, que qüestionen allò inqüestionable, garrot i pa dur! La llibertat d’expressió només val a partir de la socialdemocràcia, i no per a la seua esquerra! Si es revolten persones, o grups, que demanen tota mena de barbaritats, però que no qüestionen ni volen canviar l’engranatge econòmic, permissivitat! A més, sempre es poden usar estos grups per neutralitzar els altres... Ara, allò bonic que ens tocaria fer és escriure sobre les revoltes de Hong Kong, no? I dic bonic perquè si ningú no qüestiona el sistema econòmic... es tracta, per tant, només de llibertat?

Salvador Sendra

QUI VA CONSTRUIR LES PIRÀMIDES D’EGIPTE?

Abans d’endinsar-nos en qüestions sobre la vida en el més enllà o en altres sobre si l’autoria de les piràmides d’Egipte és d’éssers d’altres planetes, crec que hi ha una més mundanal, però que potser tindrà moltes interpretacions, tot i que per a mi només hi ha una resposta: a què s’ha dedicat Baldoví les darreres legislatures? La resposta ja me la sé, tot i que intentaré escriure-la de manera didàctica perquè ho pugueu recordar bé: no ha fet res de trellat!

Quan eres la vedette de les televisions españolas, de les més descaradament intencionades, alguna cosa no funciona bé. A més, quan els madrileños t’aplaudixen o et peguen palmadetes a l’esquena, és el moment just de reconsiderar-se l’estratègia política. Finalment, el pitjor insult que pot rebre un senyor és que li diguen buen chico, o que tan sols s’ho pensen... I tot açò ha passat i està passant, tot i que espere que no es repetisca –Mónica, pren nota!

Els grans èxits de Baldoví es poden enumerar breument. En primer lloc, s’ha de dir que, usant una acurada estratègia política, va passar de tindre quatre diputats a quedar-se amb un. Ara bé, si açò ja és motiu suficient per premiar-lo, altra cosa ben important ha sigut la incapacitat de crear un grup propi quan es va presentar conjuntament amb Podemos, tot i que els seus afiliats i simpatitzants rebutjaven la coalició. Després de fer fora Mariano, amb la moció de censura, no ha aconseguit que canvie el sistema de finançament autonòmic, ni que s’allibere l’AP7 com li requeria el seu votant. Tampoc ha pactat cap millora important i creïble de les infraestructures ferroviàries alacantines i valencianes. I ja per acabar, no ha pesat ni una quarta en cap procés negociador seriós. Ací ho deixe per no escalfar-me massa si entre en el tema de les tarongetes...

Ara bé, va tindre el seu minut de glòria quan li va agarrar un mareig al Congreso i don Mariano li va preguntar si es trobava bé i tot això, cosa que ens fa qüestionar fins i tot la seua capacitat física, una volta analitzada la intel·lectual-política. Hi ha vida més enllà del nostre planeta? Qui va construir les piràmides d’Egipte? Ara és el moment de parlar-ne: algun promotor del més enllà va invertir en uns solars del Nil.

Salvador Sendra

A VOLTES NECESSITEM UN SABÍ

Hi ha qui diu que tot està escrit. Sembla que sí, i que només cal adaptar el text a l'actualitat per tindre una d'eixes idees que se solen dir revolucionàries. Eixa adaptació la faig jo i la fa qualsevol persona que es moleste a llegir els clàssics. Però, per què eixos clàssics? Doncs, perquè són els iniciadors, mentre que la resta som copiadors i adaptadors.

Quan una persona contracta un guerrer, ho fa amb la finalitat de lluitar. Supose que, si vullguera criar un ramat, contractaria un ramader… I és un clar exemple d'això que passa en la política española més actual: que els equips dels líders estan formats per estadistes que saben com moure els fils perquè les enquestes i els resultats electorals els siguen favorables.

Estic llegint Ciceró, La república, i hi ha un exemple d'allò més apropiat que l'autor posa en boca d'Escipió, l'Africà. Conta que Numa Pompilio va fer arribar un sabí perquè regnara a Roma. L'home es va adonar que els romans estaven massa necessitats de guerra, i que creia que els havia de proporcionar alternatives perquè la ciutat fos realment pròspera, i per evitar els saquejos i els robatoris que hi havia. El nou rei els va proporcionar terres perquè pogueren guanyar-se la vida i així instaurar la salut, la justícia i la confiança.

Vos imagineu que retiren els actuals assessors polítics dels llocs on es prenen les decisions i els envien al Carib, mateix? Coneixeu algun sabí perquè vinga a assessorar el president? Crec que amb esta decisió hi hauria suficient per estabilizar durant un temps la situació política: sense els especialistes en la batalla política, esta es calmaria una temporada! Perquè si les decisions depenen d'assessors especialitzats en enfrontaments, hi haurà enfrontaments; no ho dubteu.

Salvador Sendra

LA MANIPULACIÓ CREA L’OPINIÓ

Com que no és la meua intenció ferir cap sensibilitat, si hi ha algú donat al patiment, hauria d’abandonar la present lectura i tornar a llegir El País, El Mundo o El Periódico. I és que estic del tot embogit, fora de les meues caselles, realment alterat! Acabe d’escoltar l’enquesta del CIS, així per damunt, i no he pogut evitar de posar-me a escriure, tot i que m’hi jugue la presó: la cadena perpètua!

L’enquesta deixa una cosa ben clara: els españoles són uns lloros que repetixen allò que escolten, o lligen, en els mitjans de comunicació, sense tindre ni la més mínima idea de què parlen ni cap opinió seriosa que es puga tindre en compte. Escoltar els resultats de l’enquesta faria enrojolir qualsevol humà normal a causa de la vergonya aliena.

Ara resulta que el principal problema d’España és la política! –o els polítics. Au, tanqueu que ja estem tots! Fa un temps, quan ETA havia deixat de matar, era el terrorisme el gran problema, que després va ser l’agua para todos, per passar a ser l’atur, i crec que va arribar a canviar a algun altre tema com Catalunya, depenent, això sí, d’allò que es debatia en els mitjans de comunicació. O siga, una total manipulació i una victòria sense pal·liatius per als mitjans de creació de problemes. I la gran veritat és que cap dels temes que han estat preocupacions per als españoles s’ha solucionat, però quan han deixat de ser portada, han desaparegut de l’índex problemàtic. Bingo! Els mitjans de creació de notícies han tornat a guanyar –tot i Internet.

Que els polítics són un problema? Doncs, mirant-ho bé sí, però no per com està ara la situació, sinó que ho són quan poden formar un govern. Si fa no sé quants mesos que no hi ha un gobierno que puga prendre decisions i l’atur ha baixat, l’economia funciona bé –segons canten les xifres—, l’IPC està relativament estable i la gent menja i beu, es pot saber què més voleu? De moment, i açò no ho diu el CIS, estem preocupant-nos d’una estupidesa que no ens importa perquè no existix dit problema, com acabe de demostrar, mentre que l’agua para todos, el terrorisme, l’atur, Catalunya i la Pantoja seguixen igual que quan eren els grans problemes dels españoles.

Per resumir, i perquè dita enquesta fora una mica més barata, crec que preguntant a les direccions dels mitjans de creació d’opinió en tindríem prou. La resta, a moure el cap de manera afirmativa, com sol fer la massa, o negativa, com apunten els antisistema, que són el format més actual dels gossets que abans hi havia a les safates dels cotxes. Ara, tanqueu-me!

Pseudònim: Lolita Amores

ACTA DE LA REUNIÓ DE PABLOIGLESIAS I PERDROSÁNCHEZ

10.22 h. Perdrosánchez obri la porta a Pabloiglesias perquè passe al despatx mentre li posa la traveta per tirar-lo a terra. Paloiglesias es recolza sobre la cadira de l’entrada evitant la fatídica caiguda, que podria estar interpretada com una claudicació, mentre regira i tanca amb força la porta, colpejant el front de Pedrosánchez, que ja es disposava a tirar-lo a terra d’una patada.

10.25 h. Una volta que s’ha superat el primer contacte, seuen un de cara a l’altre. Pedrozánchez demana per telèfon, a la becària, que li duga un cafè curtet amb sacarina, i una mica de gel –diu que és per al cafè però sé de bona mà que el vol per a posar-se’l al front— mentre que Pabloiglesias opta per una til·la, perquè diu que està nerviós, amb tres terrossos de sucre.

10.29 h. Mentre esperen la becària, arreglen una mica el despatx i escampen papers per la taula perquè diuen que la xicona li ho conta tot a Borrell, o a Borreli, o a Borrei, o a Borrel, o a Borrey, o a com li diguen! I Borre(?) ha d’estar sempre content perquè amenaça d’anar-se’n a Ciudadanos. De fet, diuen que li van haver d’arreglar el matrimoni amb Cristina Narbona perquè estiguera satisfet al PSOE perquè a Ciudadanos volien que festejarà amb Leticia Sabater –però açò ja no té res a vore amb l’acta; per tant, no cal que ho llegiu.

10.37 h. Arriben les begudes calentes i el gel, i la becaria, en observar l’escenari, fa com si creguera que han estat treballant, els líders polítics. Però, en dirigir-se a la porta per eixir-ne, la tanca d’una portada i es llança contra Pabloiglesias i li clava les ungles al braç i li mossega un dit, però Pedrosánchez intervé perquè creu que la senyoreta s’està encarnissant amb la víctima, i si li talla l’índex l’inhabilita per firmar, i li aporta l’excusa perfecta per trencar el pacte. Ara que, pensant-ho bé... La xica abandona el despatx arreglant-se els cabells.

10.43 h. Cada polític seu en una cadira i es posa a manipular el telèfon mòbil durant dos hores més. Cap a les 11.30 h Pedrosánchez va al bany a pixar i Pabloiglesias li furta un boli del PSOE.

Nota: Borrell,  Borreli, Borrei, Borrel, Borrey, o com li diguen està content perquè Pabloiglesias és un roigseparatista i un pacte amb ell no agrada ni a Merkel ni a Macron; no per separata, sinó per roig. Això primer, a qui no agrada és a Borre(?).

Firma el text el retrat del Rei Felipe, que ha estat present en tota la reunió

LO BELLO DEL SAPO ES SU SAPEZ

Amb una sentència com esta començava una de les classes un antic professor d’estètica literària, i ho feia perquè estem massa acostumats a associar les proporcions, els ideals positius i les coses bones amb allò que creiem bell, o bonic. Segurament, la tendència ve d’una llarga trajectòria, encetada a l’Antiga Grècia i desenvolupada amb posterioritat des de la més sublim ignorància. Amb les avantguardes, tot açò es difuminà, tot i que no per sempre, ja que darrere dels més avançats arriba la massa –recordeu Ortega y Gasset— i l’estupidesa no té fi, mentre que la gran massificació encara està de camí.

Però, allò que entenem com a bellesa, si pensem en la filosofia platònica, ho va dissenyar Plató? A nosaltres ens ha arribat l’escrit sobre la bellesa de Plotino, en què desenvolupa eixes idees que creu platòniques vinculades a l’ordre i a les proporcions: la forma de la matèria pura, per a ser més exactes, i l’ànima no entén de materialismes. En definitiva, allò que feia Plotino era racionalitzar l’ànima; però l’ànima de Plató. Puresa, ordre, proporció, equilibri, llei.

La mateixa observació es pot traslladar a Winkelmann, que no és ni més ni menys que el creador de l’art grec. Totes eixes coses que ens fascinen d’un viatge a Grècia –millor si canviem d’escenari: d’un viatge a Turquia o a Sicília, que és on encara queda alguna cosa dempeus— les veiem amb els ulls de l’alemany, que és qui, amb la seua tesi, ens aportà eixa versió proporcionada que tant es va dedicar a desmuntar Nietzsche amb el pensament apol·lini. Sense Winkelmann, l’art grec no seria com és –un fòssil sense vida ni sentit—, com tampoc entendríem el Barroc observant-lo allunyat de Lessing. 

Però, tot açò, a què ve? Doncs, tot ho inicia el ditxós gripau, a qui hi ha qui qüestiona la bellesa. Però, si allò que agrada de l’animal –amfibi per ser més exacte— és eixa lletjor que captiva, no em digueu que no encaixa a la perfecció amb l’exemple dels polítics de Vox, que encisen per la seua animalitat. O què volíeu?, que de l’om brotaren peres? 

Salvador Sendra

UN PACTE BASAT EN LA DESCONFIANÇA

Esta setmana ha estat la dels governs, municipals i algun altre d’autonòmic, com a la Comunidad Valenciana. Tota la campanya ha estat una cosa i ara se n’enceta una altra, de ben diferent, on es poden observar els pocs escrúpols de les dretes per governar i alguna altra sorpresa com a Barcelona, on hi ha hagut opcions polítiques que se n’han aprofitat, o això han cregut fer.

Jo, però, volia centrar l’escrit en allò que ha passat ací, a la Comunidad, on s’ha firmat un pacte basat en la desconfiança mútua, encetada per aquells que aspiraven a l’hegemonia del bloc progressista i que han fet allò que ha calgut per posicionar-se en primer lloc. Puig ha traït l’esperit del Botànic, i això és una evidència incontestable. El rival a batre no era la dreta, sinó que era Compromís. A partir d’este fet, qualsevol cosa pot ser possible en la reedició del pacte.

Somriures, besos i abraçades: dits alçats fent el senyal de la victòria. Però, allò que està clar és que la primera volta, la culpa és de l’altre perquè t’enganya; la segona, la culpa ja és teua. Ara, la culpa és del PSOE per enganyar el soci de govern avançant les eleccions sense consensuar la decisió. A partir d’ara, si torna a passar és perquè els de Compromís són uns babaus! El pacte del Botànic 2 ha de durar fins que Compromís crega que ja en té prou i, aleshores, allò que ha de fer és trencar-lo i forçar una nova votació, o creuen que a les altres eleccions el PSOE pactarà amb ells (i elles)? No: no ho farà perquè la baralla està en l’hegemonia i no en traure altre partit del govern. Això ja és història.

I això que crec que ha de fer Compromís al govern autonòmic, també ho ha de fer en els municipis perquè si ens fixem en el cas de València, podem observar que hi ha tensió, i que els socialistes no dubtaran a trencar el pacte, cap a final de legislatura, per poder arrimar-se als partits de la temuda dreta. La desfeta de Podemas també hi influïx perquè el PSOE intentarà créixer cap a estribord, i el vaixell s’ho notarà. La tasca de Compromís, si vol sobreviure en alguna institució, en un futur no molt allunyat, l’ha d’anar preparant ara, deixant els escrúpols de banda i jugant a esdevindre l’única opció valencianista de l’esquerra. El futur és bell –només li ha de fotre tres quartes parts de l’electorat al PSOE, i hi ha temps per davant!

Salvador Sendra

COHERÈNCIA POLÍTICA I REGENERACIÓ

Tot i que a voltes vull fer-me passar per maleit, qui em coneix sap que emane candidesa per allà on transite i, a més, la meua primera impressió és crèdula i perdurable respecte a eixes coses que em conten o que llig. En definitiva, es pot pensar que soc el lector i el escoltador ideal, tant per a la premsa com per a la ràdio: dòcil, fàcil, simple... Puc ser votant de Ciudadanos, però no ho digueu perquè ja sabeu que és una cosa privada.

Quan van haver eleccions a Andalucía, la unió dels perdedors tenia una finalitat clara: desfer-se d’aquell partit corrupte que duia governant la Junta des de l’infinit i que no havia fet altra cosa que desmuntar-ho tot per enriquir-se. Jo, com no podia ser d’altra manera, m’ho vaig creure i vaig pensar que els meus, els de Ciudadanos, tenien les idees ben clares i eren els abanderats de la renovació. Quasi no importava qui va suportar el gobierno de Rajoy durant els anys del judici.

A la Comunidad Valenciana, el PP era un partit exemplar, sembla ser. I jo m’ho crec perquè el meu líder regional està més que disposat a pactar-hi a la Generalitat i a l’Ajuntament de València, on tampoc hi ha hagut res més que transparència i rigor, en temps de Rita i Camps. Però, i a Madrid? A Madrid no es tracta de voler o de no voler, sinó que es tracta de poder-ho fer! I el pacte sembla avançat per no concedir el gobierno de la Comunidad als rojos.

Hi ha algun presidente o consejero de Andalucía a la presó? No, però perquè el PSOE té els jutges comprats, és obvi. Hi ha algun consejero o presidente de la Comunidad de Madrid a la presó? Hi han passat, però perquè el PSOE ha fet que els jutges imposen penes desmesurades als seus rivals. Hi ha algun conseller o president de la Comunidad Valenciana del PP que no haja passat per la presó? –ho he posat així per acabar abans i no allargar-me en explicacions. Pocs! No obstant això, hi ha decisions que s’han de prendre com un servei a España.

Això que fa Ciudadanos, com haureu pogut comprovar, és coherència amb la seua tasca regeneradora de la política i per això els estime. És normal que en els mitjans d’informació estes coses no es conten, ja que no són transcendents ni importants, però per això estic jo: per defensar el meu líder. I que no li donara suport a Susana Díez a Andalucía no té res a vore amb això d’oposar-se al seu líder, ja que tots sabem que Susana, en realitat, és Sanchista.

(texto escrito originalmente en español y traducido con el SALT)

Salvador Sendra