LENINGRAD O LA GUERRA OCULTA

Tinc tele, però encara no dispose de l’hàbit d’usar-la com cal; per exemple, l’altre dia em va sorprendre la imatge. Normalment la utilitze per escoltar música però, amb una eina tan complexa com ho és el comandament, hi ha voltes que l’agarre a l’inrevés i apareix la temuda imatge... Eixa que val més que mil paraules. Sovint pense amb el relat de Les mil i una nits, i la mort de la protagonista del conte dels contes si el seu botxí haguera tingut una tele. Però la societat evoluciona, i nosaltres involucionem amb ella.

Una de les errades de connexió em va dur a sintonitzar un documental, que feien per algun canal, sobre la Segona Guerra Mundial. En un moment concret va començar a explicar el setge de Leningrad, i em vaig quedar per vore’l i escoltar-lo. Ràpidament, una volta que apuntà l’inici de l’episodi més cruel de la Guerra, va derivar la pel·lícula cap a Stalingrad. Vaig quedar decebut perquè, en un principi, pensí que la sèrie feia planta de seriosa i, al final, va resultar una caguerada més. No sé per què hi ha tanta por de tractar este tema que, per a mi, és el més important.

Posat en qüestió el poder de la imatge i una volta avalat el de la paraula, ara cal desmuntar este altre tòpic perquè, com és el cas, ni la imatge ni la paraula tracten els temes importants d’una manera seriosa. I jo, com m’havia quedat amb la gana, ràpidament vaig buscar la VII Simfonia de Xostakóvitx per seguir la dura història de la ciutat soviètica. La música em va acabar de narrar els episodis del setge i em va explicar el perquè de la dura defensa del baluard rus front als invasors, el perquè de, tot i la fam, el fred i la batalla, un nucli de morts de fam van resistir 900 dies l’exèrcit més poderós del planeta.

Xostakóvitx va estrenar l’obra en plena resistència i esta es va convertir en un himne, un símbol i un miracle. Per una hora, em vaig posar a la pell de qualsevol resistent i em vaig imaginar el moment de la seua estrena, a la ciutat assetjada, durant el silenci posterior a les bombes. Els crítics, però, deien que era una peça tosca i vulgar... Realment, eixos crítics sabien a qui anava adreçada? Realment, si les paraules ja diuen poc, les imatges encara transmeten menys. La racionalitat és el seu vincle, però Leningrad va resistir, tot i que ningú s’explica com. Jo, ara sí.

Salvador Sendra Perelló

R-TV: La nostra casa.

 

Home és un documental sobre com l’Esser Humà ha transformat el planeta. Alerta sobre els riscos del canvi climàtic, i la nostra influència sobre ell. Més enllà del fons, a la fi i al cap no aporta res nou, la fotografia d’aquest documental resulta d’una bellesa sorprenent. A més a més, vos descobrirà algunes de les barbaritats que estem fent els humans. Definitivament, som més estúpids que racionals.



 

ALERTA, ESTE TEXT TÉ COPYRIGHT

A l’hora de vorer una pel·lícula, mirar una foto o escoltar una cançó, algú s’ha preguntat mai si estes coses tenen drets d’autor? Segurament, sí, perquè entenem que hi ha persones que viuen de la seua creació i, per això, demanen els drets. Els consumidors, a causa de les voltes que ens han repetit el missatge, ja en som conscients.

Un problema ha sorgit amb la gestió d’estos drets, però, tot i la rellevància dels famosos detinguts i de l’escama dels esdeveniments, no és la meua intenció tractar este tema. La línia d’argumentació, la vull dirigir cap a altres finalitats com, per exemple, la gent que aporta valor sense ser-ne conscient, com jo, per exemple.

Si no et dediques a la creació, o no n’eres conscient, et convertixes en una víctima i un explotat sense adonar-te’n. Perquè, en la filmació d’un documental, per exemple, amb drets d’autor, per suposat, algú li ha demanat al decorador, al pintor d’un quadre o a la persona que ha cosit les cortines si cedia els seus productes per a la filmació? Segur que no; però estos elements apareixen en la filmació que demana drets d’autor.

Una cosa semblant pot passar en les fotografies, també amb drets d’autor, que pugues fotografiar, de nou, i reproduir amb la possibilitat d’exposar-te a una sanció. La reproducció dels elements que hi ha a la foto de l’artista, ha estat consentida per llurs autors? No crec, sincerament. Com en el cas de la música i les possibles combinacions dodecafòniques, per exemple, i la cessió de drets per part de Schönberg, o d’algun familiar que haja heretat.

Segurament, la primera impressió és la de la propietat perquè hom pensa que, si compra un producte, este element li pertany i el pot utilitzar amb llibertat. I veieu que no és així perquè la compra de dit element només et permet fer-lo servir en la intimitat perquè l’autor pot pensar que algú està guanyant diners sobre la seua creació però, i la seua creació? Sobre qui guanya els diners quan filma seqüències exteriors? L’espiral d’estupidesa, com podreu observar, és infinita. Lligar amb una xica, o un xic, a casa, mirant una pel·lícula, o escoltant música, per exemple, podria ser un delicte pels beneficis que en traus.

Ara que acabe d’escriure l’article pense si no hauré usat un ordre en les paraules que haja pogut fer servir algú abans de mi, perquè em pot demandar i, ja veus! O la mateixa reflexió que acabe de fer... Qui m’assegura que no ha estat ja patentada? Però, tornant als documentals i a les fotos, per exemple, vull que quede clar que, segurament, de cap dels elements que hi ha en les imatges s’ha donat el permís per a la seua reproducció. A partir d’ara, per tant, recomane al lector que no utilitze cap paraula ni cap idea de les ací presents perquè s’està buscant un disgust i que, en el cas que cree alguna cosa, que la firme, com jo.

Salvador Sendra Perelló

R-TV: Tots podem ser feixistes.



No són pocs el experiments que han tractat de saber perquè els alemanys van sucumbir al nazisme als anys trenta. Un dels més curiosos va tenir lloc a un institut als EUA durant els anys seixanta. Un professor va posar en marxa l’experiment que va durar uns pocs dies, el resultats van ser increïbles. Els alumnes i el professor conten com va anar l’experiment. I és que tots ens podem comportar com a feixistes, si es donen les circumstancies adequades. Com sobre l’experiment es va fer una pel·lícula deixe també el vídeo. Així que hui toca sessió doble, documental i pel·lícula. A gaudir i pensar.

 

Documental: La tercera ola, fascismo en las aulas.



Pel·lícula: La ola (Die Velle).

R-TV: La guia perversa de la ideologia.



Slavoj Žižek és un dels filòsofs més brillants de hui en dia. Ésta considerat un filòsof postmarxista, i en les seves tesis barreja Lacan, el psicoanalista francés, amb Marx. Pertany a l'escola eslovena de pensament, escola que tracta de d'explicar les seves tesis amb elements de la cultura popular, així, les referències a pel·lícules, a noveles, etc., són constants. Això no lleva ni gram de profunditat al seu pensament, que es complex si tracteu de llegir-lo: Lacan + Marx = Cocktail molotov del pensament. No obstant, en youtube i en la xarxa podreu trobar nombrosos videos d'ell, conferencies, documentals, etc, on explica les seves tesi d'una forma més comprensible que als seus llibres.

Un exemple és aquest documental, presentat i escrit per ell mateix, The Pervert's Guide to Ideology, on barreja les seves teories sobre com la ideologia ho impregna tot, com la ideologia afecta als individus, etc., mitjançant referències al cinema i a l'actualitat. Un documental imprescindible per tot aquell que vullga posar-se o busque unes ulleres que l'acosten a "lo real".

Watch La guía perversa de la ideología (Slavoj Žižek, 2012) in Películas  |  View More Free Videos Online at Veoh.com

R-TV: L'endemà.

L'Endemà és un documental dirigit per Isona Passola, que té la pretensió de donar respostes sobre què passaria si Catalunya tinguera un Estat propi. El documental tracta diversos temes, desde banals com l'Esport i el Barça i l'Espanyol fins temes com educació o investigació, passant per què fer amb les centals nuclears. Interven gent com Jordi Basté, Germà Bel, Ramon Folch, Sala i Martí, Carme Porta, i un llarg etcètera. Un documental molt interessant que quan va ser emés per TV3 va posar dels nervis al PP i Ciudadanos.

 

 

R-TV: Llach i els assassinats de Gasteiz.

Llach: la revolta permanent, és el documental que més m’ha emocionat mai. Almeys que ara recorde. Vaig anar a veure'l als desapareguts Cines Albatros de València, després l'he vist unes quantes vegades més. Sempre m'emociona igual. Per això és millor que no diga res. Gaudiu-lo.