EL MANTRA

 

Els gobiernos españoles, capficats com estan en un ridícul debat fiscal, repetixen els mantres que han escoltat en eixos congressos a què acudixen polítics i que minimitzen fins a la ridícula essència idees que podrien ser interessants en el context en què es van proposar, però no en altre. Els impostos en són un, de debat, on ningú no va més enllà del mantra: ara els toca als lliberals.

Madrid vol abaixar impostos perquè, així, s’hi instal·laran les empreses que aportaran treball i riquesa al territori. Si els impostos són més baixos, es crearan més empreses. Com més empreses es creen, tot i que paguen menys impostos, se’n recaptaran més... I, així, podria seguir dient ximpleries fins a l’infinit. El resultat es diu privatització i concerts.

Abengoa se’n vol anar de Sevilla, feu del PP des de fa anys, i ara recolzat per la Junta, on també hi mana, perquè diu que no rep els crèdits que necessita per continuar la seua tasca. Se suposa que dit finançament s’ha d’aportar per les línies de crèdit de la Junta, però no els arriba. Per això, ha pensat d’anar-se’n, però, on s’hi vol instal·lar? Està pensant de fer-ho a València, una ciutat governada per rojos i en una autonomia bolivariana, si fa no fa com Venezuela.

Madrid hauria de ser el seu indret ideal, perquè s’abaixen impostos i bla, bla, bla... El Sabadell (banc) també s’hi hi hauria d’haver instal·lat perquè els impostos són baixos i bla, bla, bla... Però ni l’una ni l’altre han optat per les bondats impositives; i estic escrivint sobre fets de l’última setmana! Sembla que no són intel·ligents i que ells mateixos busquen perdre beneficis fiscals, perquè a Madrid tot funciona millor que a les autonomies bolivarianes, o que ningú no els ha ensenyat el mantra...

Però, per què es poden abaixar els impostos a Madrid i no als altres indrets? Fàcil! Les seues infraestructures les paguem entre totes i tots, mentre que ells no paguen les nostres. Per explicar-me: hi ha una cosa que es diu l’España radial, i tal –tots els camins duen al Congreso, al Senado, a la Zarzuela i a la Puerta del Sol. Mireu el mapa i ho entendreu, si en teniu algun dubte. Per a ells, fer una carretera és fer una eixida de l’autovia, mentre que per a nosaltres és anar des de Pego fins a Beniaia, passant per Ebo. Abengoa sabrà que Murcia también existe? Perquè deu tindre uns impostos que faran riure i de segur que ayudan a las empresas que lo necesitan.

Salvador Sendra

ELS CREADORS DE LLENGÜES

Tarde a reaccionar, i sovint, simplement, ni tan sols reaccione... Una afirmació com l’anterior se m’ha acudit perquè mesos després d’haver llegit els Aspectes de la teoria de la sintaxi, de Chomsky, he solucionat un dubte que em voltava per la ment i que, tot i que l’havia assimilat, encara no l’havia esbrinat com calia. Ha estat hui, mentre llegia el Tractatus de Wittgenstein, que m’he adonat del rerefons de l’afirmació de Chomsky en què proposava que cada persona, en parlar, ho fa en un llengua pròpia i no en una variant dialectal, com se suposa que ha de ser des de la teoria social que ens ensenyen.

Noam es decanta per concedir a cada persona la capacitat per a la sintaxi, de manera natural, diguem-ne innata, i es basa en la genètica per fer dita afirmació, excloent-la per tant del fet social. Com crec que ja vaig escriure en alguna entrada del blog, el filòleg afirmava que, en un moment concret de fa uns milers d’anys, els éssers humans van aconseguir això que proposa com a capacitat per a la sintaxi; un fet genètic que desenvoluparia la seua capacitat creadora de manera exponencial. Com que no tinc elements per contradir l’autor més enllà de les mateixes de l’estudi, intentaré explicar les posteriors afirmacions, tot i que, de tota manera, hauria de precisar que, per això que he llegit, no es tractaria d’un simple fet evolutiu, com tampoc ho va ser la mutació del maluc.

En una gramàtica universal, que és la base dels estudis des de Port Royal, a la qual Noam Chomsky va dedicar la tesi doctoral, només hi cap l’única possibilitat: que cada persona partisca de l’opció genètica i que vaja complimentant-la amb l’experiència. I és per això que Chomsky observa l’eliminació dels dialectes, fent de cada individu un creador de llengua. Si entenem que la força del llenguatge, que és la gramatical –incloent-hi la sintàctica—, esta quedaria esvaïda entre tanta capacitat innata. No ens caldria més que unes directrius per adequar dita predisposició a la llengua que, amb l’evolució, adquirirem com a mare, i que la capacitat innata per al llenguatge guiarà i definirà alhora que se solidifica.

Salvador Sendra

UNES CONSIDERACIONS SOBRE EL CONFLICTE DEL SAHARA

 

Viatge a Marroc algunes voltes; menys de les que voldria, però hi vaig quan puc. A més, sol llegir premsa francesa perquè em resulta interessant com s’hi tracten els problemes, tant els europeus com els internacionals lligats a les seues antigues colònies. La premsa marroquina no és fiable com tampoc ho és la d’ací per les mateixes raons que no cal ni enumerar. Marroc és un regne on el rei té el màxim poder i el parlament es dedica a altres coses, així com el seu president.

El rei de Marroc compra immobles de luxe a París i, darrerament, sembla que va comprar un palauet pròxim a la Tour Eiffel per uns dos mil milions d’Euros mentre continua represaliant els pobladors del Rif que demanaven viure amb dignitat. A Marroc se’n parla, però d’amagat, que el seu rei no està gaire per allí, i que passa més temps dedicat a la vida alegre per altres parts del món mentre defuig de la seua tasca de governant; de fet, se l’ha vist amb samarreta, pantaló curt i gorreta per ciutats importants intentant passar desapercebut, i la seua agenda oficial n’és la gran delatora, o l’absència d’esta...

El rei està casat però no viu amb la dona i, a més, la senyora fa un parell d’anys que no té agenda oficial, per tant, se sap que estan separats, tot i que no ho diguen. Ella se n’ha anat de palau i viu amb sa mare, em deien per allà. A més, també hi ha molta gent que posa en dubte la seua masculinitat per la manera que viu i actua fora de Marroc i per la separació, no oficial però coneguda per totes i tots. Per tant, se sap que la popularitat de l’home no passa pel millor moment, i la gent hi parla, però tampoc ho intenta millorar.

Fomentar el conflicte amb el Sahara és una estratègia que pot unir el poble contra un enemic, i això ha funcionat des que els atenencs feren servir Salamina i els españoles, Perejil. Però, perquè Europa romanga en silenci, sempre hi ha la seua millor arma: la immigració!, i ara ha entrat més gent de l’habitual per la ruta de Canarias. Si España s’hi involucra, el problema seguirà creixent, i si calla, disminuirà. Turquia ja fa temps que fa servir un mètode semblant quan el seu president està qüestionat i atia conflictes per refermar la turquicitat –la buena, la que une—, en altra de les fronteres calentes d’Europa. Tot està inventat, Mohammed, i tu ho saps.

Salvador Sendra

Nació real vs nació mental.

 

Farà un parell de setmanes uns individus realitzaren un atac terrorista de caire islamista a Viena amb resultat de quatre morts i una gran alarma social a un dels barris històrics de la ciutat. Un dels individus roman fugit i costa creure que algú puga escapar neobservat hui en dia... De tota manera, no és d’aquest de qui volia parlar sinó d’un altre que la premsa ha definit bé com austríac d’origen albanés. Un constructe dual identitari que deuria sorprendre però no ho fa...

Sembla ser que el terrorista nasqué ja a Àustria on passà tota la seua infància, val a dir la seua identitat real és la d’una persona austríaca amb l’alemany com a llengua vehicular que ha escoltat a l’escoles que ha freqüentat, la que sentia parlar al pediatra quan sa mare el portava al metge quan de menut no se sentia bé, etc. La cultura germànica llavors com a la real seua, ara bé, el cap pot portar a deliris immotivats. Per exemple, per a algú alienat mentalment o que ha consumit substàncies alucinògenes, la seua exclusiva “realitat mental” és tan real com la “realitat real”; és més, aquesta darrera és fins i tot més important.

Les identitats poden ser, a més, múltiples i no tan sols duals. A segon nivell real, els pares eren d’origen albanés i es podria al·ludir que tal volta tornava de menut durant les vacances a Albània i que allò li semblava una mena de paradís de la infància que el seu dia a dia a Àustria no el satisfeia. Vet ací, que cap de les dues coses reals, ni Albània ni Àustria, dos estats independents reconeguts constitueixen el seu estat real. La seua vertadera pàtria, electiva, és l’Islam. Intentà viatjar a Afganistan i Síria per unir-se a l’Estat Islàmic (Dawla al-Islamiyya o Daesh en els acrònims occidentals) però fou detés a Turquia i repatriat a Àustria on freqüentà cursos de desradicalització que sembla no han estat efectius: a les xarxes socials no parava d’airejar soflames criminals islamitzants...

Hi ha que pensarà, clar, que aquestes coses només passen a altres persones o als “moros eixos de m*****”, però no és cert. Els xinesos de San Francisco són xinesos o nord-americans normals? Els magrebins de França o Bèlgica són realment francesos o només nominals? Els pakistanís i hindús al Regne Unit són autèntics súbdits de sa majestat? Els turcs d’Alemanya creuen realment en allò de “Deutschland über alles?... Vem així que és possible –sobretot si es vol- viure en un temps i lloc diferent diferent del real en un mateix moment. Aquest mateix any de 2020 el considerarà i viurà diferent una persona de set anys que una de quinze per no dir una de quaranta o huitanta.

Allò que no acabe de veure clar és perquè hi ha gent que va a un lloc o més encara com és el cas d’aquest terrorista que naix a un lloc i li vol fer mal. Quants valencians o italians emigraren als Estats Units, França o l’Argentina i mai feren mal a ningú i donaren gràcies per les noves oportunitats al nou lloc. Orient està en guerra amb Occident i aquest últim farà mal si tarda a comprendre-ho i actuar en conseqüència. Són milions de persones ja escampades per tota Europa que malgrat els seus passaports creuen en una pàtria mental aliena.

Sembla que l’atemptat de Viena no serà l’últim...

Lluís Alemany Giner

Bucarest a 14 de novembre del 2020.

LA FAMÍLIA ÉS FER-SE

 

En èpoques de necessitats, els indrets on no arriba la societat, hi arriba la família. Tribal, moral, jeràrquica i vinculada a la fe, la institució de la descendència i l’ascendència ens sorprendria si hi sabérem algunes coses sobre la seua utilització. Normalment –i moralment— l’església se n’ha fet apropiació des de dos perspectives diferents: la interna, amb la relació de consanguinitat i de protecció del nucli dur del conservadorisme, i l’externa, vinculada a eixe gran lligam, que és el religiós, i que ens fa elements d’un gran conjunt.

No obstant això, he estat llegint darrerament que les associacions delictives anomenades màfies s’estan reinventant per fer front als temps futurs i als nous tipus de delinqüència. Només recordaré el nom del padrino ‘derivat de pare’ que vincula el cabdill de l’organització amb un element ben conegut per tots i totes, i això s’ha d’aplicar al nom de famiglia, que també ens resulta familiar –ironia fina! A Amèrica el nom deriva cap a mara, també perillosament pròxim a ‘mare’. En totes estes agrupacions, es capta l’individu desemparat, fracassat, i se li oferix un grup semblant al clàssic: tribal, moral, jeràrquica i vinculat a la fe.

Però, si seguisc l’argumentari, i si em centre a fer una mica d’exegesi, de sobte ensopegue amb tres textos que semblen calcats: un de Mateu (12. 46-50), altre de Lluc (8. 11-15) i altre de Marc (4. 13-20). En faré servir un, però tots tres coincidixen que Jesús, en ser avisat que se mare i sos germans volien visitar-lo, quan estava prop del seu poble, digué públicament: «Qui és ma mare i mos germans?». Assenyalant la gent que hi havia al seu voltant introduí: «Vet aquí ma mare i mos germans». Per acabar dient que: «Tot aquell que fa la voluntat de Déu, eixe és mon germà, ma germana i ma mare» (Marc 4. 13-20).

Sí, heu llegit bé: «Ma mare i mos germans». I ho escric per si voleu esbrinar això de la virginitat de la Verge, perquè podrien donar-se dos casos: que una volta que enviudà, es tornara a casar i tornara a parir, o que tinguera més fills de Josep. Tant fa. Estes posteriors voltes, supose que pariria amb dolor... Maria va ser casada amb Josep als tretze anys, si no recorde malament, i el seu marit era molt més major que ella; per tant, allò normal és que fera marxa en quedar-se sola.

Salvador Sendra

LES DISTINTES CARES DE LA REALITAT

 

El Gobierno s’ha llançat, desesperat, a protegir els pobres ciutadans de les informacions dolentes que hi poden aparéixer en la xarxa. Notícies falses i perilloses poden fer malbé la llibertat, la sana llibertat, de què gaudim, i cal protegir-la de la mateixa manera que ho feren amb la Llei Mordassa, que era l’eina ideal per defensar la ciutadania. I tant que ho ha aconseguit!, a base de garrot i pa dur, i de donar carta blanca per actuar a aquells que ens protegixen.

Les notícies falses són perilloses perquè estan dirigides, a propòsit, des d’uns indrets concrets, cap a un perfil d’usuari molt estudiat per alterar les decisions transcendents. Al ciutadà no li cal saber d’on ve tota eixa brutícia perquè només li cal llegir allò que el referma en la seua creença, sense saber-ne la font, sense saber-ne la veracitat, perquè només busca arguments en la misèria. Però, quines són les notícies verdaderes? Eixes que ens traslladen uns mitjans d’informació totalment desprestigiats i bandolers?

Estem aviats entre uns i altres! En certa manera, allò que ens podrien col·locar és simple: la veritat és la que jo t’explique, no la que tu observes; com en les càrregues policials de l’1-O, que sembla que no van ser... ¿Per què s’entossudixen a dir-me que hi ha crisi si entre a Instagram i totes les imatges són felices i amb gent esplèndida que difícilment podem pensar que està passant una mala època? A més, l’experiència em diu que aquells que m’envolten viuen d’allò més bé i, per tant, no puc creure que hi haja gent que no està com els meus. Ara, amb l’ajuda del Gobierno, supose que perdrem el tel opac de la vista i accedirem a la gran realitat.

El fenomen és imparable perquè la població està poc alfabetitzada i, per tant, és molt més vulnerable. I això, unit a una bomba de rellotgeria com és una democràcia descontrolada en què vota gent que no té res a perdre, pot comportar desgràcies considerables. La manca d’alfabetització es relaciona amb la por i la fantasia, que cal recordar que són característiques inherents a les persones. Ara només em queden dos preguntes. Si el controlador de les falsedats serà el mateix que el botxí de la Llei Mordassa i si els actuals governants s’imaginen un futur Gobierno amb la participació dels innombrables.

Salvador Sendra

ELOGI A LA PICARDIA

 

No tenim tren, però hi ha salut, sempre que no hages patit les seqüeles de la Covid-19. I, si hi ha salut, què més es pot demanar? Faena? Un poble combatiu no té por de res ni de ningú, i se’n refà de tot: Germanies, Almansa, Guerra Civil, anys de PP... Res no podrà aturar-nos, o sí...

«La primera volta que t’enganyen és culpa de l’altre; la segona ja és culpa teua», deia el meu amic Manuel un dia mentre sopàvem. De la tercera, la quarta, la cinquena i totes les que seguixen, no hi va dir res. Pot ser que la base de l’error estiga en eixe silenci.

Va vindre a la Comunidad un ministro de Rajoy a dir-nos que hi hauria un tren que uniria Gandia i Dénia, o siga, la Marina i la Safor, o siga, Alacant i València, en breu. Només calia pressupostar-lo i començar les obres. Eixe mateix dia hi havia una manifestació a Oliva en què es pretenia pressionar el Gobierno perquè d’estirara una mica i pagara la festa ferroviària.

Al meu poble diuen que la llengua no té os, cosa que la flexibilitza, tant en l’articulació dels sons com en el contingut dels missatges, i a Oliva en vam ser conscients, almenys un 0,2% dels presents en l’exitosa manifestació. La gran massa estava eufòrica, amb la bona nova! Jo, però, l’endemà ja vaig escriure un text com este en què dubtava tant del missatge com del missatger. Diuen que la gent de la Marina, concretament, els de la part alta, tenim més picardia, i això s’havia de notar.

La presa de pèl es confirma amb l’aprovació dels pressupostos de l’Estado de 2021, i ja han passat uns quants anys des s’aleshores... des del festiu dia del tren d’Oliva en què uns centenars d’innocents feien llumetes amb els telèfons mòbils. Perdoneu però, ara que ho recorde, jo estava a les fosques perquè el meu no tenia la funció de llanterna!

Salvador Sendra

ÉS LA DESESPERACIÓ, ESTÚPID

 

Hem hagut de passar per una pandèmia per adonar-nos que estem desesperats. I ara no em digueu que «jo no», que «soc una persona equilibrada» i altres bajanades d’este tipus perquè jo sé –i tu saps que jo ho sé— que estàs desesperat, i que l’ajuda que pots trobar parlant sobre el tema no és més que un alleugeriment de la penúria, però no una curació. No et pots curar perquè, en el fons, no saps què és allò que falla.

D’acord, jo et puc ajudar. No falla res perquè qui desespera busca el seu jo, en primer lloc i s’adona que no sap per on començar. Pel passat? La consciència del temps desespera i els temps viscuts no deuen convertir-se en una identitat present. El futur? No deguem partir des d’ara per buscar res en el temps futur perquè caurem en una imitació d’altres jos que en poc ens ajudarà, perquè som massa vulnerables. Una barreja? Pot ser que sí, però eixa barreja és la que ens ha dut a desesperar. I el final? Si som cristians, hem d’assumir que no hi ha final, només hi ha diferents passatges.

La nostra llibertat es troba en la intersecció de dues línies, entre aquella que marca la possibilitat i la que marca les coses necessàries. Un excés de religiositat, per tant, ens hi allunya tant com la manca, i el jo que s’hi vincula és la síntesi d’allò possible i d’allò probable. En la possibilitat hi ha Déu, que tot ho pot, mentre que en la probabilitat hi ha la realitat en què ens movem a diari; en la possibilitat hi ha la imaginació i en la probabilitat la racionalitat. I tot això, tota eixa tensió es troba transitant pels extrems de la dialèctica més pura de Hegel –en la imaginació, però, trobaríem l’emprenta de Fichte.

I en el centre de tota eixa tensió hi ha la personeta, feble i desemparada que ha pres consciència d’ella mateixa perquè, com major siga la consciència, major serà la desesperació, però, si no se’n té, de consciència, no es té el jo i, per tant, la desesperació és més greu perquè hi ha tot el camí per recórrer, encara.

Com heu pogut comprovar, Kierkegaard era un home desesperat, com ho eren els coneguts com a existencialistes i que he estat estudiant i analitzant durant els darrers mesos de desesperació i angoixa per la punyetera pandèmia. I escric este resum dels primers capítols del Tractat de la desesperació de Kierkegaard perquè aprofiteu el segon tancament per intentar deixar d’imitar i per començar a indagar sobre el vostre jo, més enllà del ramat, tot i que en la tribu, el jo s’hi troba inserit en el col·lectiu, i de la llibertat tribal val més no parlar-ne. Podeu escollir quant voleu desesperar i com.

Salvador Sendra

El vot llatí.

 

S’acosten eleccions als Estats Units i com es habitual es tracta el nombrós vot llatí en bloc, el famós “voto latino”. En aquestes eleccions aquest serà més important que mai perquè finalment s’ha produït allò que venia apuntant-se des de dècades enrere ja, per primera volta en la història els llatins superen als afroamericans com a minoria més nombrosa. Ja superen més del deu per cent de la població i es troben, a més, amb franca expansió, la qual cosa implica dígits més alts en un futur pròxim.

Ara bé, reprenem allò del “voto latino” i vegem que està lluny de ser un fenòmen unitari. A un país tan gran com els Estats Units amb litoral a dos oceans, les diferències són significatives. A la costa Est, a Nova York o Boston, tot i que també hi ha mexicans o gents d’altres llocs dominen els portorriquenys o cubans. A Florida els cubans hi són majoria i no són, a més, i com se sol creure immigrants pobres. Són els fills dels magnats cubans que s’exiliaren després de la revolució castrista del ’59, han nascut ja als Estats Units, l’anglés és la seua llengua i les seues possessions els han fet més pròxims al Partit Republicà, sempre més tendent a voler demostrar el poderiu americà.

La costa Oest és tot un altre fenòmen. De fet, de mitjan país fins a l’oceà Pacífic, allò que domina és l’element mexicà. Vegem-ho amb exemples, Texas, Nevada, Colorado, New Mexico, Oregon (antic Oregón), Montana (antic Montaña) o Califòrnia deixen veure clarament que tots aquestos territoris eren part d’allò que es deia el “Vicerreinato de Nueva España” amb capital a l’actual Ciudad de Méjico i que s’estenia des del Yucatán fins al Canadà amb San Francisco com a última ciutat important. Amb l’independència de Mèxic respecte de la metròpoli espanyola el 1821 dits territoris passaren a ser part de la nova nació independent que els anà perdent progressivament amb l’avanç estado-unidenc. Parlar de l’actualitat no té sentit car és ben coneguda.

Altre fals mite és el del llatí immigrant il·legal i es demostra ben ràpid, cap de les persones incloses en aquella xifra de més del 10% de població llatina és immigrant il·legal car són tots ciutadans amb papers i que per això consten al cens electoral. Així les coses, dits llatins són ciutadans tan americans com qualsevol altre, d’origen social divers al dels irlandesos, italians, anglosaxons o xinesos, cert, però també ciutadans com qualsevol altre.

Per últim, se sol dir, que voten menys, que són menys actius políticament que blancs i afroamericans i això sí és cert. Molts, amb l’excepció de l’anteriorment mencionada minoria cubana, són pobres. Ocupen els treballs més baixos de l’escalafó social i per això no sacrificaran hores de feina o les poques de lleure personal per anar a votar. A més, tot i que els nascuts als país són majoria, no obliden que provenen de països on –tristament- la política és més probema que solució i no creuen en la capacitat de canvi positiu derivada del vot. Quan finalment voten, ho fan pel Partit Demòcrata, més sensible amb temes de sanitat i educació. Es tendeix a pensar que això sempre ha estat així car sembla lògic però no és cert, Califòrnia amb Ronald Reagan o Texas amb els Bush demostren que també el Partit Republicà és fort allí. Són el camp electoral per excel·lència amb majories que basculen.

Independentment de qui guanyarà aquestes noves eleccions en el colós multirracial que acabem de descriure, allò més preocupant és que s’albira un buit de poder en qualsevol cas. Sovint els Estats Units han estat acusats d’excessiu intervencionisme en la política exterior d’altres nacions i sovint ha estat negatiu i en ocasions positiu, recordem les intervencions nord-americanes a la Primera i Segona Guerra Mundial. La manca d’intervenció ara que Xina sembla un drac rampant també pot ser interpretada de moltes maneres, millor acció o inacció? Governar mai ha estat fàcil.

Lluís Alemany Giner

Bucarest a 1 de novembre del 2020.