Les autostoppeurs.

La lectura implica sovint una càrrega mítica, de fe si es vol, de fe en el proper llibre car massa freqüentment aquell que tenim a les mans no ens agrada esdevenind llavors una pèrdua de temps. Seguint el mateix raonament, una bona lectura és creadora de vida, és temps guanyat sinó retrobat com diria Proust, mestre de lletres.

 Ara bé, res de densitat proustiana. Tal excés només li pot funcionar a ell. Recentment m’han donat en mà un llibre amb la críptica frase de “a tu t’agradarà” que tàcitament contenia la informació de que no ho havia fet a la persona que me’l passava. Una ullada a la tapa, completament blanca i discreta, la lectura d’alguns primers passatges. Li diré “les autostoppeurs” perquè també així s’hi refereix als protagonistes l’autor, que ha nomemant l’obra “Par les routes”. Com que en tota traducció es perd part de l’esperit original, he preferit “les autostoppeurs” els autoestopistes com si d’una professió es tractara per damunt de “Per les carreteres” que en la nostra llengua queda sec i necessita com un pegat “de Déu”, “Per les/eixes carreteres de Déu”. Preferisc els autostopistes perquè ací  no hi ha cap menció ni presència divina. Humà, tot humà, ara bé, no massa, contradint a Nietzsche.

 La cosa va més o menys així, un encara relativament jove escriptor a París se sent ja vell, sent que li ha passat el temps a la gran ciutat. Sense grans angoixes però ho sent. Així les coses, com en un impuls, carrega un parell de maletes al cotxe i mamprén camí vers un poblet del sud-est francés, on en algun moment fou feliç i jove, podent alternar l’ordre dels factors. Sense més, en cap moment focs d’artifici lingüístics, troba un petit apartament i el va fent seu al temps que ix a prendre café o beure cervesa al baret de la plaça del poble fins a que un dia creu veure’l. A qui creu veure? A l’autoestopista. Qui és l’autoestopista o perquè l’anomena així? Un vell amic, major que ell, amb qui vint anys enrere i de manera erràtica viatjaren amunt i avall del territori francés fent dit. Algú amb qui se soldaren profundes vivències de nits al ras o hores d’espera en llocs desangelats sense que la presència de l’altre estorbara, i és dir molt!

 Amb el temps, la vida, la fase autoestopista acabà i una existència parisenca tradicional en la seua modernitat la reemplaçà. També la fase parisenca, després, acaba i guarda que la vida li depara de nou l’encontre amb la vella intensitat. Se saluden cordialment, passa’t un dia per casa, dinarem, et presentaré la dona i el fill. L’escriptor accepta malgrat la confusió, si mai de ningú haguera esperat allò de la dona i el fill era del seu vell amic autoestopista. La vida, serà això, la vida... El seu amic sobreviu fent treballets per ací i per allà, no obstant, encara li bull la sang. En ocasions, amb una freqüència certa però imprevisible encara s’hi perd x dies per ací i per allà. La dona ho sap i ho accepta. Ella és traductora de l’italià i el conegué com a autoestopista abans de pare del seu fill i així el vol.

 Amb prosa sòbria, tot es desenvolupa com subreptíciament, en coulises, que dirien en francés. L’autoestopista, sense cap motiu aparent, torna a  ser-ho més que mai, deixant un buit a la casa, i s’albira que també al llit. Sovint no està per dies o moments en que el fill el necessita i el segon autoestopista, l’escriptor, esdevé com inesperadament, mai de manera abrupta, un segon pare que porta a la mare i al xiquet simplement a la platja. No passa res fins que acaba passant. Torna l’autoestopista però mai se sent una tensió entre els dos homes, antics amics, que ara comparteixen una mateixa tasca amb una mateixa persona, la d’amant i pare. Cap tensió per part de la mare tampoc envers els dos homes ni del fill pels dos pares.

 Per què serà tot així? En un determinat moment l’escriptor encara acompanya amb el seu cotxe particular a l’autoestopista per definició a una àrea de servei on comparteixen un cafè de màquina asseguts sobre el capó del cotxe. En acabar el café, l’escriptor tornarà amb la dona i el fill i el pare circularà amb algun desconegut rumb a quasevol destinació també desconeguda. Durant el cafè, l’autoestopista confessa a l’amic que no sabria deixar d’autoestopejar, i perdó per la invenció de la paraula, no sabria deixar de viure com viu. Acaben el cafè i un cotxe para, ambdós amics s’acomiaden fins a quan???

 Encara fins i tot fan un últim viatge junts, es perden a dit per indrets amagats del Pirineu, que per a un lector del nord, de París, sonen a misteriós. Dit últim viatge, com es lògic només serveix per refrendar al jove que ell ja no pot ni vol seguir fent dit i al vell que no pot deixar de fer-ho. Les anades i tornades es distancien, la presència del pare autoestopista és de cada cop més una postal, un record, fins a esvair-se.

 El fill va creixent, la vida continua: “Par les routes, il raconte la de l’amitié et du désir, le vertige devant la multitude des existences possibles”. De la tapa.

 

Quan la literatura és bella, és vida.

 

Bucarest a 28 de maig del 2020

EL FINAL DE GUTENBERG

Fins a quan les persones pensarem com pensem? Queda molt de temps perquè el gruix de la societat –molta ja ho fa— torne a pensar en fades i donyets?, però esta volta desperts! Sembla que el cronòmetre ha patit una inversió i s’ha posat en marxa cap enrere, que el temps cerebral ha deixat d’avançar i que la percepció de millora constant és només això: una percepció il·lusòria.

Per Sant Jordi, les xifres de lectors poden tendir a augmentar si es té com a referent la quantitat de llibres venuts, però caldria saber si, d’entre els compradors, n’hi ha algun de repetidor. Tampoc estaria malament que ens indicaren si hi ha llibres més enllà dels redactats per a l’ensenyament o les aules. Jo crec –sincerament— que hi ha manipulació de xifres, ja que ens donen les absolutes i no les relatives, que són les que he explicat abans. No crec que fora de l’escola-institut-universitat es llija més, i ho afirme perquè observe el meu voltant.

No obstant això, si es donara eixe hipotètic cas de l’augment de lectors/-es, més val no entrar a valorar els textos que s’empassen... La qualitat, per a la gent més elitista, és el factor que decanta la balança. Empassar-se tot el femer que observe a les llibreries, o que es premia als concursos, no és sa, i menys encara quan es desconeixen els clàssics, o els bons, o les bones. Caldria preguntar-nos fins a on és positiva la lectura ociosa de llibres de mercat.

La concentració necessària per enfrontar-se a un text complex és una vertadera barrera per a les persones poc habituades a obtenir plaer a llarg termini, com ho és esbrinar una obra d’una manera que vaja més enllà del simple «m’agrada». Però tota l’espera que li cal a la recompensa és un pas imprescindible per assolir un resultat digne. La necessitat d’una resposta ràpida, o d’una mancança de concentració, és devastador a l’hora d’assaborir els gloriosos fruits de la dedicació. 

Ara, ja avançat l’argumentari, caldria reprendre la pregunta que s’exposa a l’inici del present text i aclarir que som el fruit d’allò que s’entén com la galàxia Gutenberg, i que estem on estem a causa d’una manera de pensar que, durant uns segles, ha aconseguit renovar unes elits ja caduques i poc nombroses; un fenomen provocat per la impremta! Les dues velocitats de la societat, lligades a l’ús i a l’aprofitament de la lectura, semblen inevitables, de nou. M’estic referint a aquella que coneixem com a occidental. D’ací a poc –i és una cosa que encara vorem aquells que tenim una mitjana edat i una mica de salut— ja des de ben jovenets podrem esbrinar quins o quines són els escollits o escollides per a la lectura. Per a la resta, el destí es troba en la màgia, la secta, la conformitat o la imatge més banal.

Salvador Sendra

COMPRARÉ UN LLIBRE SECRET

Des del darrer article que vaig publicar sobre literatura, sembla que ja va quedar clara la meua posició envers el sistema editorial. Ara, hui, el dia de Sant Jordi, només puc que refermar-me en les anteriors tesis i traslladar-les, des de la simple opinió, fins a l’òptica més científica. I, per fer-ho, no cal entrar en dades de llibres publicats ni en llistats de premis de narrativa i coses semblants... pense que fent servir el sentit comú, ja n’hi ha prou.

Les editorials estan més lligades a l’especulació i al negoci que a cap altra finalitat; i fan bé. Per esta raó, el llibre ha passat a ser un element més de consum que recerca la massa, dedicat a distraure i a estupiditzar més que a cap altra cosa. Si en la música, el silenci en forma part, de la literatura, la pàgina en blanc també n’hauria de formar; fins i tot els llibres en blanc, o els no-llibres! Compreu llibres, compreu! És el missatge d’este dia: compreu i regaleu! Però, per damunt de tot, compreu.

Les editorials han de viure, i ho han de fer sobre el llom d’un suposat elitisme lector. Recorde una volta que vaig comprar un llibre de moda per regalar a un familiar que estava a l’hospital; pense que era el Código Da Vinci. Quan l’estava pagant, hi havia al meu costat un tal Josep (?) ―un escriptor d’estes contrades― que em mirava de reüll, supose que per haver escollit este llibre i, a més, en castellà. Realment, no sé de què s’estranyava, si un dels meus detalls més inestimables ha estat no criticar cap escriptor. No he llegit mai este Código com tampoc llegiré mai cap dels seus llibres, per tant, m’estalviaré les ganes.

La novel·la és un gènere burgés i, com a tal, canvia atenent les preferències d’este públic. Cincuenta sombras de Grey és una novel·la que, per tant, atén a estes preferències i, a més, n’és un exponent. Realment, es tracta d’un llibre com un altre, d’això no hi ha dubte. Tampoc l’he llegit... I espere no fer-ho mai. Però, per damunt de tot, vull que quede clar que no estic en contra de res d’açò que acabe d’escriure, sinó al contrari. L’única cosa que demane és molt simple: m’agradaria que es distingira ―amb més èmfasi― entre oci i negoci ―tenint este segon com una faena― i entre lectura i literatura. Amb açò, pense que hi ha suficient, per començar.

Hala, vos deixe perquè vaig a comprar-me un llibre; que enguany n’he vist un que m’agrada, acabat d’editar i no vos pense dir quin és perquè per això em guanye la vida llegint i aprenent. Qui vullga saber més, que defuja les novel·letes i que estudie; o que pague... Però sempre podeu comprar poesia, i quedar bé.

 

Salvador Sendra Perelló

LA BOMBOLLA EDITORIAL

Sobren llibres al mercat i ociosos a les llibreries

No és per res però, si retiraren del mercat de llibres tot el fem, les llibreries tornarien a vendre La volta al món en 80 dies, El retrat de Dorian Gray i alguna que altra cosa de trellat. Em jugaria el millor dit de la mà apostant que, de cada 100 llibres que s’editen a qualsevol lloc del món, només 0,13 mereixen ser llegits, i acabaria amb tots els dits, i vosaltres ho sabeu. De perdre’n algun,  seria per fer una predicció massa benèvola.

Ara, estudiant, m’han manat que llitja uns quants llibres i, entre ells, ―atenció!―hi ha una novel·la. No sé si recordaré com s’obri una novel·la, ni com es llig; fa anys que no en toque cap; quasi tants com els que fa que no veig una pel·lícula. Estic realment sufocat de la tasca que se m’encomana però ho intentaré: sóc valent! M’empassaré altra brutícia semblant a les que vaig deixar en acabar la mili? En eixe mateix moment vaig decidir, seriosament, que no podia perdre més temps perquè el món mereix un respecte, i la vida, també.

El major acte de respecte que se li pot fer a una vida és prendre-se-la de manera seriosa, i vaig haver de fer la mili per adonar-me’n. Allí, en aquell lloc ridícul, em vaig empassar tot el fem que pot suportar un humà i, per esta raó, en acabar, vaig decidir de no llegir més estupideses ni vore més xorrades. I encara hi ha qui diu que el servici militar és un any perdut! Ni pensar-ho... Jo hi vaig guanyar tota una vida!

La meua lectura de novel·la ha baixat al mínim possible per subsistir: una cada dos o tres anys. I este mínim se sol composar de clàssics i altres peces de renom. La veritat és que, després de llegir l’Ulisses, ja res m’interessa però puc permetre’m un relaxament biennal; sempre no puc estar treballant. Del cine preferisc no escriure per no ferir sensibilitats i eixes coses perquè no recorde cap pel·lícula que m’haja interessat fora de El seté segell.

Ni entenc la novel·la ni entenc el cine; ni entenc els seus lectors ni els seus miradors. O, millor dit: realment, els admire. Admire la gent que pot permetre’s totes eixes dosis d’oci i desquefer i, a més, hi sobreviu. Potser, a mi encara no m’ha arribat l’hora del tren que vaig perdre fa un grapat d’anys, a Zaragoza, a la mili, i encara estic a l’andana adequada llegint assajos i escoltant música. El teatre, la poesia i l’òpera els tinc una mica deixats, últimament. Els viatges, el menjar i la conversa, també. L’escriptura, passejar i estimar, no es poden quedar darrere... Quan vol eixa professora que llija una novel·la? Tinc massa coses importants per fer com per a dedicar-me a l’oci, de moment.

Cada volta revise les estadístiques que hi ha sobre els índexs de lectura, ací o a qualsevol altre indret, i veig que tots es basen en la compra de llibres, pense que són del tot errònies. Hi ha dos coses que s’han de tindre en compte: els llibres escolars i la qualitat de la resta. Potser, allò que està en vertadera crisi siguen els escriptors, o la mateixa narració. Ja vorem què passa quan a les escoles facen servir les tauletes com a material didàctic... Ja vorem què passa amb els índexs de lectura i amb el fem que publiquen els editors fora d’este àmbit. És una vertadera bombolla editorial, i açò no té discussió! Per mi que no patisquen, que m’apanye amb poca cosa i, a més, tot està editat i reeditat. L’únic problema a què m’enfronte és el de la descatalogació, però hi ha llibreries de segona mà, encara.

Salvador Sendra Perelló

UNA DIETA SALUDABLE

Estic llegint i llegint sense parar, aprofitant els dies de vacances, per preparar altres tasques en què m’he vist immers. El viatge que tenia previst, per tant, ha estat un viatge a Alemanya, de moment, mitjançant el llibre de Madame Staël. Una peça literària curiosa que es mou entre paral·lelismes entre le midi et le nord, entre la base cultural il·lustrada, la francesa, i la romàntica, l’alemanya. Es tracta d’un viatge, cap a 1800, que realitza l’autora i que penetra en cada camp germànic i el compara amb la resta de nacions que coneix, tot i que ho fa, en major mesura, amb França.

Madame Staël no parla de menjars, però sí que ho fa de tota mena d’àmbits culturals en què es mou. És un llibre de 1800 ―repetisc― però, per a mi, el menjar és cultura; i no poca. Per exemple, diré que estic molt content perquè al supermercat on vaig a comprar, hui he vist el meu vi preferit de diari. Li ho he dit al gerent, i l’he felicitat. La impressió ha estat semblant a la que he tingut quan, escoltant la ràdio, hi han posat la VI Simfonia de Mahler.

Llegir Staël, escoltar Mahler i beure un bon vi és fascinant, fins i tot per a qui es queda a casa en unes vacacions. Però, si a la taula li calen les quatre potes, falta el menjar, doncs. El menú ha estat molt senzill i d’eixos que agraden als més rudimentaris dels humans: arròs amb conill, carrilada, abadejo salat torrat amb ceba, potes de polp sec, abadejo fumat, creïlles braves (les de veritat), i no seguiré perquè no vull massa visites. El vi, ja està clar i, per acompanyar les postres, he pensat de baixar al bar a prendre cafè, cada dia.

El viatge dels sentits s’està completant fins al punt que he necessitat fer un viatget a Gandia a buscar més combustible, de Cuba! I ara sí que ho done per tancat, açò de les vacances del treballador ―eixe que abans en deien Rodríguez― que es queda a casa mentre els col·legues aprofiten per moure’s. Els sentits esmolats a base d’incentius gratificants que algú voldrà qüestionar amb falses creences sobre la salut i les dietes. Però jo estic capficat en una dieta ben saludable, tant física com sensual, i, a més, molt equilibrada.

A l’hora de fer un règim, si el que es busca és l’equilibri, s’ha de tindre clar que eixe punt es troba entre açò físic i allò espiritual, on es compensa i s’estimula l’activitat. I dic l’activitat perquè el principal organisme que utilitza l’energia que es crea menjant és el cervell. Una ment ensinistrada i treballadora és suficient per a cremar tot allò que s’ingerix però ―atenció!― el cervell demana bon vi, bons productes i bon tabac, respecte a la vessant física, i bona música i millors lectures, si tractem l’espiritual. Pense que este escrit haguera pogut influir una mica en la senyora Staël però he fet tard. Espere que la dona, tot i no escriure-ho, gaudira, també, d’estos xicotets plaers de la dieta.

Salut!

 

Salvador Sendra Perelló

FOC A CASA!

Si hi haguera un incendi, a ma casa, i haguera de salvar uns llibres, de segur que em cremava. Em plantaria davant la prestatgeria i dubtaria tant que m’encendria sense tindre clar quins exemplars havia d’endur-me. Segur que trauria La divina comèdia, La Bíblia, el Laocoonte de Lessing i Diàlegs a l’infern. Uns perquè formen part de la meua vida i altres perquè els aprecie de manera especial... La resta d’exemplars són els que em durien a la mort perquè em costaria decidir-me. Morir provoca estrés perquè el destí no se sap.

Els Diàlegs a l’infern, entre Maquiavel i Montesquieu és un llibre que em va costar molt de trobar. El vaig comprar de segona mà i la seua història ―la de l’autor i la del llibre― és realment fascinant. No entraré a descriure-la perquè em duria a parlar d’un assumpte que el mateix pròleg ja tracta, i ho fa d’una manera molt més adequada del que ho puga fer jo. El seu contingut, però, descriu una trobada entre els dos personatges de més amunt: Maquiavel i Montesquieu.

Ambdós escriptors, una volta morts, es troben a l’infern i raonen sobre els postulats que defensen en les seues teories. No podria ser d’altra manera perquè hi ha algun segle entre la vida de l’un i de l’altre... Però, s’hi busquen, s’hi troben i parlen de les seues coses. Establixen un seguit de diàlegs intel·ligents on hi ha dubtes en cada teoria. Tampoc tinc gana d’entrar en elles perquè el llibre ho fa molt millor del que ho puga fer jo.

L’infern, segur que es troba dividit per capes. No pot ser que estes dos persones habiten el mateix espai que puga utilitzar Manuel Fraga, per exemple. Sempre hi ha hagut classes i classes, fins i tot a casa de Satanàs. L’indret que poden ocupar estos dos pensadors polítics no pot barrejar-se amb el de la mediocritat de qui només executa perquè la vertadera maldat es descriu com teòrica. De la mateixa manera que no podem imaginar-nos Satanàs fent qualsevol malifeta, no podem imaginar-nos-els, a ells, amb una actitud agressiva, ni bel·licosa.

Si Maurice Joly situa en l’infern estos dos autors és perquè creia que eren conscients de la seua maldat. Jo no ho veig així; és molt senzill: no em crec eixa consciència perquè no em crec eixa maldat. Per a ubicar Maquiavel, o Montesquieu, a l’infern a causa d’una teoria que pot dur altra gent a interpretacions i pràctiques contràries a una determinada moral, s’hauria d’haver ubicat en el mateix lloc tots els profetes, sense excepció, per continuar amb el mateix Jesús. Després, en altres escalons inferiors, estarien els deixebles, la Verge, els sants, i, així, successivament.

Un infern farcit de persones que han creat teories per a intentar ordenar el caos obri les portes d’este espai a qualsevol persona intel·ligent que haja pogut, en algun moment de la seua vida, o de la seua mort, liderar un col·lectiu. El cel, però, estaria destinat a la resta: podeu posar ací mateix els qualificatius que vos vinguen en gana. El cel, a més, esdevindria de facto un lloc caòtic perquè, després d’açò, qualsevol s’atrevix a ordenar-lo! Per sort, després de la meditació i la tria dels llibres ve la crema, i el foc purifica, com creien els inquisidors.

Salvador Sendra Perelló