NO ENTENC LA SENTÈNCIA DELS ‘ERES’

 

No entenc la sentència dels ERES, entre altres coses perquè no me l’he llegida. Tampoc ho pense fer, però hi escriuré, com és ja un costum, i sense por d’enganyar-me. Tots escriuen, i totes, i en parlen, sense tindre ni la menor idea, repetint frases que ha dissenyat algú que, se suposa, l’ha llegida, tot i que ho va començar a explicar abans de fer-ho, però ningú no entra en el seu fonament. Jo ho faré!

No entenc com un dirigent públic pot delinquir quan s’han modificat una sèrie de protocols destinats a la distribució d’ajudes perquè, en primer lloc, per rebre dites ajudes, supose que s’haurà preguntat la manera en què s’adjudiquen, o es trobarà dissenyada des de l’administració que les lliura. Potser hauran enganyat dient una cosa que després hauran capgirat, com una acta. Però, qui adjudica, en primer lloc, és sempre un funcionari, o una funcionària... I es deu basar en una norma legal, vull suposar. Un informe contrari a qualsevol adjudicació o pagament és una mena de reparo d’intervenció, que deuria tindre efectes suspensius perquè, si no, per a què es vol un funcionari?

Quan dic això de “legal”, ho faig perquè hi ha sempre un seguit de tràmits que li atorguen eixe qualificatiu, com són les publicacions en els diaris oficials, per exemple. I, per tant, hi deu haver un termini de temps dedicat a la presentació d’al·legacions, i de recursos, i d’altres recursos, etc. L’estat, fins i tot, té una orella molt fina, i la vista, quan li convé i, fins i tot, s’avança a les publicacions quan impugna actes que li semblen il·legals. L’exemple el tenim a Catalunya, on fins i tot abans d’aprovar una proposta, ja sol estar qüestionada, i anul·lada als pocs segons.

Finalment, i si pensem que un recurs no paralitza el procediment, s’ha de dir que sí que ho fa quan hi ha la possibilitat que l’acció executada ja no es puga revertir. I tot açò em fa pensar que, o bé no es va publicar res, ni legislar, i es va adjudicar tot al gust d’un polític, o dos, o tres, cosa que comportaria que el seguit de falsificacions d’actes i de procediments arribara fins a l’infinit, així com les penes de presó i els encausats, o que, qui havia de treballar i controlar el protocol, podeu dir-li UE o España, tant fa, ni treballava ni controlava, així com l’oposició, que no es deguera dignar ni ha llegir un sol document. A més, i açò sí que és còmic, vos podeu explicar que Chaves, que hauria de ser, per força, el dissenyador de tot el merder, no entrarà a la presó mentre que Griñán, el seu successor, hi passarà uns quants mesets? Au, expliqueu-me alguna cosa!

Salvador Sendra

URDANGARÍN POT ESTAR A LA LLUNA

Veritablement, el viatge a la Lluna haguera sigut un gran èxit, d’haver-se produït. Jo no m’explique que hi haja gent que dubta d’aquells que dubtem que s’haja realitzat perquè, si s’hi ha anat, què passa amb la resta de voltes que s’hi ha tornat? Una cosa, però, és arribar-hi i l’altra, fer el trajecte de tornada, pense jo.

El fet d’anar podria donar-se per vertader si s’encara el trajecte com el d’una sageta que, una volta disparada de l’arc, aconseguix clavar-se a la diana. Fins aquí, correcte. Ara bé: algú en coneix alguna que n’haja tornat? Crec que, com a mínim, hi hauria d’haver algun altre arc que la tornara a llançar... Però, bé. Si el coet era un coet borratxo, que té parades, el temps d’estança al satèl·lit haguera pogut ser el de la parada mentre que, si es tractava d’una valenciana, que només en té una, els astronautes hi hagueren hagut de botar al vol.

Si no he creat prou dubte ja, encara vos n’he de plantejar un darrer: com que la Lluna pot desaparèixer (lluna nova), supose que degueren calcular-la plena per fer el famós desembarcament perquè també haguera sigut mala sort arribar-hi i no trobar-la. Però als astrònoms sempre els poden ajudar els astròlegs i, així, calcular el dia de sort.

Una volta aportades les contundents proves sobre la falsa estada a la Lluna, cal dir que els actors, com diuen els més informats, van estar a Hollywood rodant escenes perquè hi quedara constància de la seua gran gesta. Diuen que una imatge val més que mil paraules... I la gent, si s’unix la imatge a la gana de creure’s que l’estat no mentix perquè estat, llei i ordre van de la mà, té la ximpleria de creure tot allò que se li proposa.

En el cas que hagueren anat a 1969 –i d’això ja fa un grapat d’anys—, penseu de veritat que no hagueren fet ja un reality show per aquelles contrades? Un total de dotze astronautes han dut les missions Apollo fins a la Lluna. No recorde haver-ne vist cap a la tele, possiblement perquè no en tinc, però no ho recorde –no compte cap mentida.

Una imatge val més que mil paraules, l’estat no mentix, allò que diu molta gent és veritat... Urdangarín està en una presó de dones, a Ávila, ell sol, i ningú l’ha vist entrar ni hi ha cap imatge de la seua estada. L’ésser humà ha trepitjat la Lluna!

Salvador Sendra

LA DEFENSA DE LUIS BÁRCENAS

Obris la premsa i veus que hi ha hagut una sessió, al Congreso, en què s’ha interrogat un tal Luis Bárcenas relacionat, com tot apunta, amb el Partido Popular, de què fou tresorer i, més endavant, senador. La cosa és que s’acusa este home d’haver-se apropiat de diners negres relacionats amb el Partido per enriquir-se. Luis tenia diners a Suïssa, en un compte bancari que gestionava aprofitant escapades a la muntanya, a esquiar i escalar. Supose que entrar a la sucursal de costum devia ser com anar a un balneari o un sanatori.

Els empresaris feien donacions al Partido Popular i estos diners desapareixien, diuen des del Partido, perquè ells no en saben res, ni recorden res, ni en sospitaven remotament. El nom d’empresari –des de fa poc, emprenedor— està vinculat a la lluita per la supervivència, a l’èxit professional i personal, a la vida del triomfador que té com a mèrit guanyar diners per crear cada volta més llocs de treball i, així, contribuir a crear un món millor i més just basat en l’equilibri natural de les forces i en una legislació escassa que protegisca les inversions, ja que la tendència humana és bondadosa i equànime.

De manera altruista, els bons empresaris feien donacions a un Partido concret perquè este guanyara les eleccions, ja que estaven convençuts que es tractava de la millor opció per a España. Posaven els donatius en un sobre i, malauradament, confiaven en un home sense escrúpols que, suposadament, feia la cisa al Partido que l’havia contractat per enriquir-se de manera il·lícita. Tots, i totes, confiaven en ell i, sense cap mirament, els enganyava. El innocents empresaris que confiaven que eixos diners, degudament ensobradets, arribarien a un final tan digne com merescut, feien una acció semblant a qui posa euros al platet de missa i realitza una pregària anònima.

I, com s’havia d’adonar ningú d’esta situació? El Partido confiava cegament en este home i li encomanava la gestió dels seus comptes degudament auditats i transparents. Els empresaris, no hi veien cap il·legalitat en el procediment perquè eixos diners no tenien cap finalitat que anara més enllà del bé d’España i, a més, eren donacions anònimes i desinteressades. I Bárcenas, aprofitant la bondat d’uns i d’altres, tenia els diners al banc, esperant, segurament, que es fera l’hora de la missa per posar-los al platet seguint el ritual preestablert en el Concili corresponent.

Però, i si Bárcenas haguera sigut un emprendedor en el seu temps lliure i haguera repartit part dels diners, dins de sobres, a altres persones, de manera desinteressada? En este cas, l’acusació que intenta acabar amb els arguments d’esta bona persona perdria tota legitimitat perquè el pobre tresorer seria també empresari en el seu temps lliure i, per tant, estaria vinculat a la lluita per la supervivència, a l’èxit professional i personal, a la vida del triomfador que té com a mèrit guanyar diners per crear cada volta més llocs de treball i, així, contribuir a crear un món millor i més just basat en l’equilibri natural de les forces i en una legislació escassa que protegisca les inversions, ja que la tendència humana és bondadosa i equànime.

Salvador Sendra

Calen lleis draconianes contra la corrupció.

Vista la darrera onada de corrupció que assola a l'Estat espanyol, queda clar que aquesta situació no té remei. No té remei, si no hi ha canvis radicals. Canvis radicals que han de passar necessàriament per una modificació a fons del marc legal per combatre la corrupció. En primer lloc, el canvi més radical i necessari és una separació de poders. Ara hi ha una separació de funcions, però no hi ha separació de poders que puguen fer de frens i contrapesos. Aquesta falla radical impedeix que es puga lluitar contra la corrupció i, a més a més, la fomenten. Si el sistema naix corromput, no pot evitar-se la corrupció. És més, el sistema empara i fomenta la corrupció.

Però no sols això, cal una modificació de la llei penal. Una modificació que agreuge les penes. Les penes per delictes de corrupció –suborn, prevaricació, finançament il·legal dels partits polítics, defraudar a la hisenda pública, etc.- són penes que fan rissa. Robar o furtar tenen penes molt més greus que les penes per als delictes de corrupció. Açò fa que isca a compte ser corrupte. L'efecte dissuasiu de la Llei penal és mínim. Si a més a més, que la corrupció no passa factura electoralment als partits polítics, la conclusió lògica és que ser corrupte paga la pena.

Per una altra banda, cal que els partits polítics amb casos massius de corrupció siguen dissolts. I no val a dir que els partits tenen casos a una o dues CCAA, quan tinguen casos generalitzats, a diversos llocs de l'Estat i en llocs importants (Diputacions, Comunitats Autònomes i en l'àmbit estatal) eixe partit deu ser dissolt. A més a més, quan un partit siga dissolt, cal que els dirigents siguen inhabilitats. S'ha de posar fi a allò de "jo no sé res" i "jo no me n'adonava de res", quan a la seu o al Govern Autonòmic corren sobres, contractes amb suborns, etc. Si no sabia res o no s'adonava de res, per imbècil inhabilitat. Si eres el cap, vigila que tot es faça bé.

És clar que acabar amb paradisos fiscals, i altres forats negres a l'àmbit internacional, és un tema essencial. Però hi ha un problema, no es poden acabar amb ells des de dins d'un Estat només. Les mesures econòmiques aleshores hauran d'anar encarades a allò que sí és possible des de dins d'un estat. En primer lloc, considere essencial atacar a l'arrel, com vaig escriure al post sobre Messi, és a dir, a aquells que dissenyen totes les estructures empresarials, per evadir. Igual cal canviar fins i tot el concepte de territorialitat, i considerar que el delicte es comet a España quan el defraudat és l'Estat espanyol. Açò, si un despatx d'avocats o assessors situat a Panama crea un entramat fiscal per perjudicar a l'Estat espanyol, els advocats són responsables davant de l'Estat espanyol encara que tinguen la seu a Panama.

Per altra banda, calen mesures draconianes pel que fa als patrimonis dels condemnats. Aquestes mesures han de ser les més draconianes. Així, si hom acusat de corrupció deu justificar d'on prové el seu patrimoni, els ingressos que ha obtingut i d'on provenen els béns. A més a més, un corrupte deu tenir presumpció que ell estava en política per enriquir-se il·lícitament i, per tant, els diners obtinguts de l'Estat al llarg de la seua vida com a polític els deu tornar, tots. Si hom acusat de corrupció és president d'una Comunitat Autònoma i es demostra que hi ha durant el seu govern ha sigut corrupte, i abans ha sigut diputat, alcalde d'alguna ciutat, etc., tots els diners per eixes tasques com remuneració els ha de tornar. Tota la vida política ha sigut un llarg camí per enriquir-se il·lícitament, per tant, cap percepció rebuda de les Administracions era legítima.

Les mesures patrimonials no sols el deuen afectar a ell, també a la família més propera. Els familiars hauran de justificar el seu patrimoni, i tot el patrimoni que no puguen justificar com obtingut legítimament ha de ser confiscat. El mateix haurà de passar amb regals i jaguars que apareixen al garatge d'un dia per l'altre. La ignorància, o fer-se el loco, ha de ser penalitzada si no com delicte almenys sí a l'esfera patrimonial.

Finalment, calen mesures draconianes contra les empreses que corrompen, que obtenen contractes després de fer donacions a partits, de subornar a polítics, funcionaris, etc. Aquestes empreses deuen tenir prohibició per a sempre per contractar amb l’administració, han de tonar la totalitat dels diners rebuts per l’administració, hagen o no ejecutat l’obra encara que això les porte a la fallida, i si ho han fet continuadament, han de ser disoltes. Els administrador han de tenir les mateixes penes, dures, que els polítics, el patrimoni dels administradors ha de ser tractar com els dels polítics, i han de ser inhabilitats per administrar patrimonis durant molts anys sinó de per vida. Els socis d’aquestes empreses no tornaran els diner rebuts com ha beneficis, però sí perdran tot l’invertit a l’empresa, per no actuar i vigilar el que feien els administradors anomenats per ells.

La llàstima és que ningun partit polític voldrà aplicar un règim draconià a la corrupció, ja es sap, no fora cas que els toque a ells o als d'ell. El poble, ignorant, tampoc les exigirà, perquè tots són uns lladres, dona igual qui mane, i total no val per a res. A més a més, pensen: si roben els del meu equip, vull dir, els del meu partit, està bé. Sí, pensen com en el futbol, quan ho fan els d'ells, tot està justificat.

Un país amb estructures corruptes no pot acabar amb la corrupció. Només quan es canvien les estructures i es penalitze la corrupció, s'acabarà. I sabem quan serà això: MAI!

Oskar “Rabosa”.

El país de les abelles.



España és un país d’abelles. Però, no d’abelles meleres. Les abelles d’España són com les de la faula de Bernard de Mandeville. Sí, aquesta no és una de les faules morals que s’ensenya a les escoles i que després ningú aplica. Pel contrari és la faula “nacional” la que ningú explica i s’aprèn al carrer. Per a l’escola queda la faula de La cigala i la formiga. On la treballadora formiga menja a l’hivern després d’haver treballat tot l’estiu, mentre que la cigala passa fam perquè s’ha passat l’estiu de festa en festa. Però la realitat a aquest país, o si voleu digueu-li Estat, és com la faula de les abelles de Mandeville. Per si no ho la coneixeu es tracta d’un poema escrit a principis del s. XVIII, titulat El Rusc Esvalotat, que de poema satíric acabarà en assaig filosòfic. Per als que tingueu curiositat per llegir el poema ací deixe l'enllaç, sinó vos deixe un resum de la faula:

La fábula de las abejas. En 1714 Bernard Mandeville contaba esta fábula sobre las abejas: "Había una colmena que se parecía a una sociedad humana bien ordenada. No faltaban en ella ni los bribones, ni los malos médicos, ni los malos sacerdotes, ni los malos soldados, ni los malos ministros. Por descontado tenía una mala reina. Todos los días se cometían fraudes en esta colmena; y la justicia, llamada a reprimir la corrupción, era ella misma corruptible. En suma, cada profesión y cada estamento, estaban llenos de vicios. Pero la nación no era por ello menos próspera y fuerte. En efecto, los vicios de los particulares contribuían a la felicidad pública; y, de rechazo, la felicidad pública causaba el bienestar de los particulares. Pero se produjo un cambio en el espíritu de las abejas, que tuvieron la singular idea de no querer ya nada más que honradez y virtud. El amor exclusivo al bien se apoderó de los corazones, de donde se siguió muy pronto la ruina de toda la colmena. Como se eliminaron los excesos, desaparecieron las enfermedades y no se necesitaron más médicos. Como se acabaron las disputas, no hubo más procesos y, de esta forma, no se necesitaron ya abogados ni jueces. Las abejas, que se volvieron económicas y moderadas, no gastaron ya nada: no más lujos, no más arte, no más comercio. La desolación, en definitiva, fue general. La conclusión parece inequívoca: Dejad, pues, de quejaros: sólo los tontos se esfuerzan por hacer de un gran panal un panal honrado. Fraude, lujo y orgullo deben vivir, si queremos gozar de sus dulces beneficios".

Si no fora perquè Mandeville no és un personatge que visca en el nostre temps, diríem que per escriure la faula s’ha passat amb el que passa a España. Tots els elements de la faula hi són presents. Ara bé, España no és ja una monarquia absolutista, és un règim de partits. Tampoc hi ha España un canvi en l’esperit de la gent que els porte a la honradesa i a la virtut. És cert que vicis privats, en els anys de bombolla immobiliària, portaven riquesa per a tots, o per a gairebé tots. L’especulació immobiliària, les requalificacions per suborns, la corrupció política, les infraestructures inútils, etc., portaven feina, jornals elevats, excés de crèdits, consum de coses inútils, anar a l’obra amb un BMW... La majoria de la gent no es qüestionava moralment res. Tot anava bé. Tot era una meravella. Els mileuristes, uns “pringats”, si no guanyaven més era perquè no aprofitaven les oportunitats que davant d’ells se’ls obrien.

Cert és que tot això s’ha acabat. Cert, també, que no tornarà. Però, i “lo bé que es vivia”?. Qui no voldria tornar allà? S’han passat uns temps dolents, la pobresa s’estén, han hagut desnonaments, menjadors socials a rebentar, xiquets que només feien una menjada decent al menjador del col·legi, etc. Fins i tot ha hagut un tímid intent d’introduir una certa moralitat, honestedat i virtut que deia Mandeville. Com no crec que molta gent haja llegit a Mandeville i aprés que la corrupció a l’Estat porte riquesa i que la honestedat i la virtut porten al desastre, considere que la gent ha percebut que el sistema corrupte es el que ens pot tornar als anys passat de riquesa. La gent no creu en la honestedat i en la virtut, per això han votat al PP sense cap mena d’ escrúpol.

España és el país de les abelles de Mandeville, però vol caure en el desastre que porta el camí de la honestedat i la virtut. Els espanyols són massa intel·ligents per a caure en eixos paranys tan simples. Saben que l’ordre corrupte el pot mantenir, millor que ningú, el PP i, per si de cas, deixar el P$x€ a la reserva.

Òskar “Rabosa”.

Mario Conde, el saltamartí

El saltamartí –en castellà tentetieso- és un ninotet que quan li dónes un cop es tomba primer per tornar a quedar-se dempeus altra vegada, balancejant-se. A mi en fa la sensació de què Mario Conde és un dels saltamartí de la II Restauració Borbònica. És a dir, és la joguina-trencada del sistema i a qui, de tant en tant, li poden donar cops per entretenir a la gent mentre el ninotet es balanceja. El tomben, s'aixeca, torna agafar un cert protagonisme, el tornen a tombar. I no serà l'última vegada que ho faran, ja veureu.

No és que el personatge en cause cap simpatia, ans al contrari. Jo recorde que als finals del '80 i principis dels '90, quan el personatge alçava admiració, lloes i alabances dignes d'un profeta, a mi em feia una mena d'esgarrifança difícil d'explicar, era com una intuïció de què el personatge no era el sant que ens venien. Però, ai de tu si gosaves dir alguna cosa crítica del personatge! De la mateixa forma, quan el personatge va caure, i tots els que el tractaven com un profeta van començar a dir pestes d'ell, a mi allò em va deixar indiferent. La joia d'alguns companys esquerrans per la caiguda de "l'ídol del Mercat a la Espanya constitucional" no la vaig compartir. Sí, també era una intuïció, encara no tenia la més mínima idea de com funciona el sistema, però sabia que la caiguda d'aquest ídol no suposaria cap canvi en res. Intuïa, tant com ara tinc la certesa, que Mario Conde era el sacrifici necessari que la secta del capital/oligàrquic espanyol havia de fer als Déus del Mercat per a que tot seguira igual.

No diré que la sentència a Mario Conde fóra injusta, no tinc cap element per dir-ho, no he estudiat el cas, ni ho faré, perquè no tinc ganes de malgastar el meu temps. Fóra justa o injusta, aquesta segona opció no és gens improbable sabent com funciona la funció judicial de l'Estat espanyol –no podem parlar de Poder Judicial, perquè no és un poder independent-, no afectada l'afirmació anterior de Mario Conde va ser sacrificat pel bé del sistema corrupte espanyol. És necessari que algú siga condemnat de tant en tant, per donar una falsa sensació de què el sistema funciona. Un sacrifici necessari perquè el poble renove la fe, renove "el pacte social", o per dir-ho en termes cristians renove l'Aliança amb els Déus mitjançant un sacrifici.

Mario Conde va ser condemnat per delictes d'estafa i apropiació indeguda, però no és el primer banquer que ha comés flagrantment aquests delictes, encara que sí fins ara l'únic condemnat. Fins ara és l'únic, i està per veure si hi haurà altres joguines-trencades condemnades, Blesa i Rato, per exemple, la cúpula de la CAM, i no sé si algun babau més hi ha per ahí. Però, ningú serà jutjat ni condemnat per les preferents, un cas flagrant d'estafa amb el consentiment del Banc d'Espanya, la CNMV i, jo no tinc cap dubte, el Govern de Rodríguez Zapatero.

També es va salvar de la crema Emilio Botín, després que el TS s'inventara una doctrina a mesura de "Don Emilio" perquè ni tan sols haguera de seure a la banqueta dels acusats. El mateix Botín que va salvar el seu patrimoni personal invertit als fons de l'estafador Madoff i no va advertir ni va procurar rescatar els diners dels seus clients. És a dir, va encobrir l'estafa de Madoff en perjudici dels seus clients per salvar els seus diners. 

A més a més, Mario Conde ha sigut enviat a presó preventiva, mentre que d’altres en situació semblant, com els esmentats Blesa i Rato o els Pujol, campen lliurement pel món. És més el jutge que va enviar a Blesa a presó preventiva també ha sigut condemnat i apartat de la carrera judicial per haver comés un delicte de prevaricació. 

Però no sols això, hi ha pràctiques bancàries diàries absolutament corruptes i que encaixarien dins dels delictes d'estafa i apropiació indeguda, moltes d'elles considerades il·lícites pel Banc d'Espanya i contra les que ningú actua, i pobre de qui ho intente. Però no sols en la banca, tots els negocis de les elits econòmiques-financeres són corruptes i delictius, però ningú actua. Mut i a la dacsa! Quan la cosa se'n va de mare i apareixen moltes ombres de corrupció, sempre els queda Mario Conde. La polseguera que alça encobreix les ombres, mentre el públic mira la caiguda de l'engominat, la pols amagarà una temporadeta a qui estan darrere de les ombres.

Arribats fins ací, hom pot pensar que aquest és un post de defensa a Mario Conde. Res més lluny, si algú arriba a aquesta conclusió que el torne a llegir, aquesta vegada més a poc a poc, perquè és un post de condemna.

Òskar “Rabosa”.

CorruPPció, una revisió històrica.

El PP assetjat per innumerables causes judicials de corrupció política. Semblava que no arribaria mai, siga per fortalesa pròpia i “amics importants” que per com deien ells: “ El PP es incompatible con la corrupción” *(José Maria Aznar. Font- Heraldo, 9 d’abril del 2010... ha plogut des de llavors però la realitat segueix desmentint les paraules)

Vegem com s’ha arribat ací.

El PP amb Aznar al cap accedí al poder després d’una intensa campanya de desgast contra el PSOE de Felipe González el 1996, al que acusava d’encarnar la quintaessència de la corrupció. “Váyase, señor González” fou un motto que calà entre la gent, allà venia saba nova per la regeneració del país. Aznar arribà fins al punt de declarar en aquells moments i després, que corrupció i PP eren incompatibles *(vid. supra).

D’això fa molts anys i els fets semblen contradir-ho. Una volta establerts al poder i més encara quan gaudiren de majories absolutes –molt temptador!- incorregueren en tantes corrupteles com qualsevol altre si no més, abans d’ells: res de nou...

A mi m’interessa però un altre aspecte més proper, el de veure com s’establiren ací, al País Valencià vull dir, i perquè les coses han acabat com han acabat. Després de la llarga dictadura franquista, es pot dir que el feixisme estava desprestigiat, eren dies de progressia i la dreta es veia com la continuadora natural de l’odiat sistema anterior. Calgué així crear un pas previ per a la regeneració de la dreta, sempre important en moltes regions. Nasqué així la UCD o Unidad de Centro Democrático. En un país hereu de les tensions de la Guerra Civil, mai oblidada, calia algú que es “declarara” no d’esquerres ni de dretes, sinó de centre, tan sols centre, sense extrems. La UCD de Adolfo Suárez fou el ninotet de la resta de partits hegemònics, que no dudaren en devorar-lo quan deixà de ser útil. La prova és que des de fa dècades ja ni existeix... Eliminada la competència per la dreta-centre, un antic ministre franquista, el de la censura nogensmenys, Manuel Fraga, decidí crear un partit de nova encunya, Alianza Popular. Una dreta suposadament euròfila i moderna però que mai renegà de les dèries absolutistes ni el passat dictatorial del seu creador. 

El problema és que la imatge de la dictadura encara era recent i ell com a membre actiu i destacat de la mateixa, no era creïble. Rebatejà el partit com a Partido Popular i cedí la direcció a un jove falcó dretà però ja no directament lligat per edat al règim anterior. El PP tingué grans problemes per establir-se a nivell nacional fora d’aquelles regions que s’havien mostrat històricament conservadores, com ara Galícia o Castella-Lleó, i que ja recolzaren al seu temps l’alçament del general Franco contra la República democràticament elegida. 

El problema és que la majoria del país i encara que només fora per acció pendular després de la dictadura, era progressista. Fonamentalment el sud que sempre havia estat un feu socialista des de finals del segle anterior com a reacció al cacicatge i latifundisme imperants, i també la capital que bullia durant els anomenats anys de la “movida”. A les regions culturalment distintes com ara el País Basc o Catalunya, governaven partits regionalistes i el PP, espanyolista i centralista, no hi tenia cabuda. La batalla anava a jugar-se per tant en altres camps perifèrics, com ara el valencià, on governava un PSOE, que encara podia anomenar-se en certa manera i sense faltar a la veritat com a PSPV... *Les sigles finals PV, uns anys més tards i aplicades al PS valencià són un sarcasme.

El PP, incapaç de governar territoris rics com ara el País Basc o Catalunya, maldà per governar a la capital i des d’allí projectar una imatge d’entitat nova i no rància. Costà, transfuguisme inclós, però s’aconseguí. Una volta obtinguda la capitalitat estatal, començà una campanya propagandística sense precedents. Calia fer i refer per tal de fer creure que es feia molt, molt més que mai ningú abans. I així començaren a créixer les línies de tren d’alta velocitat, sempre radials, sempre amb eixida des de Madrid, o les autovies, amb el mateix criteri. Madrid com a centre del món. Ara, això tenia un preu, un preu que ja es veuria més tard  algun dia. Com se sol dir, l’últim que tanque la porta. La qüestió és que eren anys de bonança econòmica i ningú volia parar... Emparats sota aquesta mateixa premissa del poder a tot cost i la propaganda com a aliat, es va pensar com fer per a expandre’s i on seria possible fer-ho. 

Andalusia era pobra i un feu particular del PSOE, impossible entrar-hi (encara no ho han aconseguit). El País Basc o Catalunya tenien partits propis i també molt difícil es presentava la cosa... Quina regió era gran, demogràficament poblada i mitjanament rica i per tant interessant? Bingo, València!... I allà que anaren, calia el poder al País Valencià a qualsevol preu!

Centrats ací i ara al País Valencià, cal estudiar certes particularitats per entendre el llarg periode –que ningú sospitava tan llarg- de domini popular. La nostra és una regió desvertebrada. Una persona de Castella, siga la Manxa que la lleonesa, per força ha de passar per Madrid. Per a un català, més tard o d’hora, passar per Barcelona és indefugible. El nostre Cap i Casal, ho és però molt menys... Una persona d’Alacant o Elx, pot viure tota sa vida sense necessitar anar per res a València i tant se val per a algú de València que no coneix ni té perquè conéixer les comarques del sud. Així les coses, qui nomenar com a cap de llistes al PP? A València, importants famílies conservadores es disputaven el poder i optar per un significava enemistar-ne un altre... Vet ací que s’acaba trobant una fòrmula de compromís, nomenar algú neutre, algú “d’allà baix”, algú de Benidorm, val a dir Alacant. Així, a més, es trauen vots per allà...

La qüestió és que el candidat elegit, Eduardo Zaplana, no era ni valencià sinó murcià, i si entrà en política fou de rebot per deixar prenyada a la filla de l’alcalde predemocràtic de Benidorm. Calia bé afusellar al monyicot aquell, bé trobar-li un càrrec... Com que el PSPV després de llargs anys de govern amb Lerma es trobava desgastat, semblava el moment just per atacar el poder. Finalment s’aconseguí i Eduardo Zaplana i el PP arribaren a la presidència de la Generalitat Valenciana. A partir d’ahí, ja tot és nou. Zaplana s’havia criat com a un personatge de carrer vingut a més per les circumstàncies i no anava a deixar que aquella gent d’aquella ciutat que no coneixia, València, li dictaren el què fer o no fer. Zaplana optà pel populisme al per major necessari per a una vila ultraturística com la capital de la Marina Baixa, i que tans bons resultats li havia donat.

Així les coses, deslliurat de les famílies importants capitalines valencianes, optà per demanar línia directa amb Madrid. El PP maldava per créixer fora de Castella o Galícia i com hem vist, zones riques com el País Basc o Catalunya li estaven vetades o altres amb gran nombre de vots com ara Andalusia, també però per altres raons. A Madrid, ara en mans populars per transfuguisme, el famós “tamayazo”, Zaplana va dir que ara que el PP tenia la primera ciutat d’Espanya, però no la segona Barcelona, bé podia fer pinça amb la tercera, València, dotada d’un territori ric i ben poblat per autopromocionar-se a nivell estatal. Dit i fet, Zaplana aviat optà per una política de fanfàrries i grans infrastructures, que com a Madrid, feia creure a tots que es feia molt, donava feina (panem et circenses) i generava dèficit, però com això només es veuria més tard... Camps, el successor valencià ja de Zaplana, no varià ni un pel este “modus operandi”...

Ahí que vénen la Copa Amèrica, la F1 al port, la prolongació de la ciutat cap al Cabanyal, la cornisa marítima històricament menyspreada, la Ciutat de les Arts i les Ciències, la Ciudad de la Luz a Alacant, la Ciudad de las Lenguas *(sic en castellà) a Castelló de la Plana, Terra Mítica...

A hores d’ara tot quebrat. El criteri era propagandístic i no de gestió. Ara bé, no donem tota la culpa al PP, que a penes va accedir tímidament al poder inicialment, sinó a la pròpia gent valenciana que el votà repetidament posteriorment, donant-li la sensació d’impunitat que estem veient  ara.

La meua impressió personal és que el poble valencià no va ser estúpid sinó tan sols cínic. Com el pobre al que algú convida un dia a dinar i ell no para i para de demanar plats. Quan arribe la factura ja la pagarà un altre! El problema és que la factura la generaren uns, el PP, però la pagarem tots, el poble. 

Deixem treballar ara a la justícia i a veure si gestionen les coses millor que el PP, que per a declarar-se incompatible amb la corrupció, va demostrar un gran domini.

Lluís Alemany Giner

Brasov a 4 de febrer del 2016.

L’origen de la corrupció.

L’altre dia, arrel de la notícia de les detencions pel cas Imelsa, deia la vicepresidenta del Govern de l’Estat, Soraya Sáenz de Santamaría, que tots el partits tenien casos de corrupció. Bé, no tots, però si gairebé tots. El problema de la corrupció a l’Estat espanyol no és un assumpte puntual. En el PP és global. El PP s’ha convertit en una organització criminal que té com objectiu saquejar les arques públiques. Però, no sols el PP se n’aprofita i el PP no camina sol. Quan dic que no camina sol, no em referisc a la resta de partits corruptes per definició, estructures muntades per saquejar: CiU a Catalunya, el P$x€ andalús, etc. Tots aquests tampoc caminen sols. Sempre van acompanyats, i les companys són els mateixos.

Quede clar, oportunistes, lladres, desvergonyits, caradures, mafiosos, etc., sempre hi hauran. I n’hi ha a tot el món i tots els colors polítics, ja es pengen una etiqueta de liberal o comunista, de conservador o socialdemòcrata; ja militen a l’Opus Dei, vagen a missa, creguen en Mahoma, seguisquen les doctrines de Buda o es declaren ateus o agnòstics; siguen de classe baixa o alta, proletaris o emprenedors; blancs o negres; guapos o lletjos; etc. Cap grup humà té la patent per això.

El que permet la corrupció, el que permet que els oportunistes, lladres, desvergonyits, caradures, mafiosos, etc., és el sistema i l’estructura social, política, econòmica i institucional, ètica i moral sobre la que la societat s’ha construït. A l’Estat espanyol tot està podrit –d’això ja en vaig parlar a Fa pudor de podrit-. Ningú ja s’estranya dels nous casos de corrupció. La gent assisteix impertèrrita a cada nova operació policial. Forma part del paisatge, perquè el paisatge més vist és el televisiu. El públic s’empassa durant una estoneta les notícies de corrupció, després torna al futbol, al Gran Hermano o a Sálvame, como si tot fora part del mateix espectacle. Per això, desprès de cada nova notícia la gent va i vota com si res haguera passat.

Una vegada que els oportunistes, lladres, desvergonyits, caradures, mafiosos, etc., -gràcies a la bastimentada política, social, institucional- arriben al poder, no estan sols. Tenen els companys, els cooperadors necessaris, els que des de l’ombra mouen els fils. Sí, els polítics oportunistes, lladres, desvergonyits, caradures, mafiosos, etc., a la fi no són més que les titelles dels que realment s’enduen la part grossa del pastís. Ells són els empresaris, l’oligarquia econòmic-financera. Són els bramans. Estan per damunt de la Llei. Per damunt de qualsevol consideració ètica i moral. Les lleis que se’ns apliquen a nosaltres, no se’ls apliquen a ells. Al igual que el Rei, són inviolables i no estan subjectes a responsabilitat.

Algunes preguntes i respostes que confirmen això:

·        Quans empresaris han sigut imputats en el cas Bárcenas? Cap. Alguns van anar a declarar, però cap d’ells va ser imputat.

·         Per a qui el TS s’inventa un doctrina? Per banquers com Botín.

·    Qui pot estafar impunement a persones majors que no saben ni firmar, gent amb alzehimer, etc., llevant-los els estalvis de tota una vida de feina i patiments? Els banquers.

·        Qui acabarà a la presó en el cas Acuamed? Els polítics, però cap dels “capos” de les empreses que s’han robat amb els sobrecostos inexistents.

·    Qui és el primer condemnat en el cas de Bankia? El jutge que envia a la presó a un dels més corruptes.

Així podríem omplir fulls i fulls amb preguntes i les respostes sempre serien les mateixes. Tenen impunitat total.

Quan el jugador del FC Barcelona, Lionel Messi, va ser imputat per delicte fiscal, sense ànim de treure-li gens ni miqueta de responsabilitat, vaig escriure en algun fòrum que ell no era el màxim responsable del frau. Ell no tenia ni la capacitat ni els coneixements per fer un frau amb no sé quantes empreses en paradisos fiscals i fer tot l’entramat per que als diners acaben on es paguen menys impostos. Això li ho va fer un despatx d’assessors. Un despatx que segurament tindrà molt prestigi i cobraran uns honoraris bestials. Els mateixos que assessoraran o faran informes per les grans empreses de l’Estat. Ningú parla mai de la tasca d’eixos despatxos i eixos són cooperadors necessaris. Com ho són aquestes grans empreses, les grans empreses que saquegen  els diners públics, i perquè treballen per a aquestes grans empreses també tenen impunitat. Aquests despatxos tanquen el cercle de la corrupció a l’Estat espanyol.

Els grans empresaris de l’Estat -els que corrompen-, els bramans, no poden acabar a la presó, perquè aleshores tot estaria permès. Ells són l’origen i el final de la corrupció.

Òskar "Rabosa".

Un fantasma s'ha aparegut a la casta, i jo em pixe de riure.

Les últimes enquestes, tant la publicada per “El País” com la que estan cuinant del CIS, han posat nerviosos a la casta. No sols la casta política, PP i P$x€ sobretot, sinó també l'econòmic-financera-criminal. Tot plegat, jo m’estic divertint molt. I ara vos contaré per què.

Per una banda tenim un fenomen polític interessant. Un grup de gent vol el poder i creu tenir la clau per aconseguir-lo. Aquesta gent que ixen de la universitat, decideixen intervenir en política i aplicar “la filosofia de la praxi”. No sols això, demostren ser maquiavèl·lics, en tots els sentits -bons i dolents- de la paraula, per controlar el partit, com a proves com han manejat primer l’elecció de grup que havia d’organitzar l’assemblea passada i després com s’han mogut perquè les seues propostes foren aprovades, i com s’han carregat la proposta d’Echenique.

També és interessant com han aconseguit connectar amb un gran descontentament. Han demostrat tenir un domini de la comunicació brutal. Més enllà de color de la corbata, de somriures profident; més enllà d’assessors de bellesa, de tractar d’imbècils –encara que en poden haver-hi molts- a la gent... ells han aconseguit connectar amb la gent. Hom dirà que és per la televisió i subnormalitats d’eixes, però: a cas Albert Rivera no ha xuclat a TV tot el que ha pogut? A cas el sociàpta del Carmona no es passa la vida a les TV? A cas als platons de TV no han estat plens de PPeros de diferent pelatge, fins i tot corruptes donant lliçons d’honradesa? I perquè no han aconseguit l’èxit de Podemos? Perquè Podemos han sabut imposar el seu “frame”, el seu “marc”.

Òbviament, la crisi i la corrupció han ajudat. Sobretot perquè per fi, s’alce el vel que tapava la corrupció del Règim de la II Restauració Borbònica. S’ha mostrat la veritable cara del PP, del P$x€, de CiU... la cara del retrat de Dorian Gray per fi ha quedat a la vista de la gent a l’Estat espanyol i, de veritat, provoca vòmits. IU també està tocat després de vorer a Willy Meyer o tenir alguns afectats per les targetes “black” de CajaMadrid. Des del 15-M s’ha començat a crear un nou sentit comú. Podemos ha arribat al moment just i la gent els percep com “lo nou”, i a la resta que ja eren abans -incloent Compromís, UPyD, Ciudadanos, etc.- són percebuts com “lo vell”. Si de cas es lliuren ERC i l’esquerra abertzale.

Si aquest fenomen és entretingut ja per si, el fet de què els nervis hagen arribat al PP, al P$x€ i a les empreses del IBEX a mi també m’alegra. D'ençà que es va constituir aquesta farsa anomenada democràcia nascuda amb la Constitució del ’78, la gran estafa, la gran mentida, la gran merda..., tots aquests lladres havien pogut robar impunement, creant el sistema mafiós que en tota Europa només és conegut a nivell tan potent a Itàlia.

Jo no crec que Podemos arribe a governar. Però veient el comportament del grup promotor, no crec que fora l'opció que més m’agradara a mi. Val que els va molt bé, però a Podemos es compleix “la llei de ferro de les oligarquies”. No els tinc cap fe. Però el fet que hagen posat nerviosos a la màfia econòmic-financera i política, el fet que obliguen al P$x€ a pactar amb el PP i a traure's la careta, a mi em fa somriure. Bé, llegint l'editorial de El País, titula "Seísmo político", em pixe de riure.

Oskar "Rabosa".

Caixes negres, caixes blanques.

Després de les targetes negres de Cajamadrid que ja han alçat polseguera, tenim el “negre valencià” en versió caixa. Conste que la caixa negra no és una institució financera, sinó una caixa on clavar la mà i anar traient els diners públics sense que ningú sàpiga qui clava la mà ni per a què són eixos diners.

La caixa negra valenciana té el mateix sentit que les targetes black, despeses personals de gent que, abnegada en la seua tasca de servei públic, no pot arribar a final de mes. Així que els nostres pobres polítics no tenien altre remei que posar la mà a una caixa negra i treure alguna cosa per a menjar. Això en Dret es diu furt famèlic, i la jurisprudència diu que s’ha d'absoldre. Quan un furta per a menjar, només coses de menjar i l'indispensable per a menjar, no hi falta de furt ni delicte. Els nostres representats no tenien per menjar, per això encomanaven 500 € de sushi per sopar o Cotino, crucifix en mà, comprava dos cartons de llet, i d’altres compraven pits de pollastre, racions de paella de 10 €, galetes... No ningú dirà que no eren coses de menjar i que no ho feien perquè passaven fam.

També treien de les caixes negres diners per pagar flors, decorar els despatxos i alguna corona de flors en algun enterrament, coses totes elles necessàries per crear bon ambient a la feina, unes, o per compassió cristiana les altres. Com tots sabeu necessitats bàsiques.

No he llegit en quines coses més es gastaven, els nostres pobres representants públics, els diners de les quasi 300 caixes negres, però estic segur que eren en coses necessàries. Com no creure que els representants públics són honestos? Quins motius ens han donat per pensar que balafiaran els diners públics? Quins motius tenim per dubtar d’ells? No hi ha motius per pensar que una persona que jura davant d’un crucifix no és una persona honesta. A més a més, no hi ha cap dubte que el poble mai s’enganya, i en una democràcia la gent confia sempre en persones honestes, treballadores i respectables perquè els representen.

Clar, hom pot pensar que el tema de les caixes negres passa perquè vivim a un sistema corrupte, que el problema no és de quatre desaprensius que roben, sinó que és perquè el sistema està podrit i fomenta la corrupció amb total impunitat per part d’uns tribunals i jutjats, que em compte d'impartir Justícia, estan al servei dels polítics i elits econòmiques. Això suposaria que no cal una regeneració democràtica, sinó tombar tot el sistema polític nascut a la II Restauració Borbònica amb les restes del franquisme i altres institucions que han sobreviscut des de “los tiempos del Imperio español”. Per tant, caldria fer un sistema nou, democràtic, transparent i al servei d’una societat madura, participativa i activa. Però això són entelèquies de gent desqueferada.

Al meu poble, quan jo era xiquet, ens desafiaven uns als altres amb anar al cementeri i trucar la porta, amb tres cops, mentre deies: Calces negres, calces blanques, corre, corre que no m’alcances. Tot adornat amb històries d’esperits que s’alçaven i et perseguien per haver pertorbat la pau dels morts. Si tinguérem l’errònia segona visió que el sistema està podrit, els polítics podrien anar a la porta dels jutjats, en compte del cementeri, i dir: Caixes negres, caixes blanques, corre, corre, que no m’alcances. Encara que no hi haguera cap esperit de Justícia que els perseguira.


Òskar "Rabosa".

Assistència divina i corrupció.

Ara fa cent  anys va començar de la manera més insospitada, un sobtat magnicidi, la major conflagració de la història de la humanitat. Hui en dia la coneixem com la 1ª Guerra Mundial, tot i que en el seu moment, i en francès per a tot el món, car era la llengua de la cancelleria, diplomàcia i cultura, se la va anomenar la Grande Guerre.

Plenes de testosterona, les testes dels dirigents dels diferents països que més tard s’enfrontarien cruelment, creien en una mena de conflicte ràpid i higiènic, del qual n’eixirien vencedors i admirats. La seua gentada, el seu jovent, el seu poble, ells mateixos per no allargar-ho més, com a la flor i nata mundial. Les coses van distar molt d’anar així com es pensaven i el conflicte no va tindre res de curt ni heroic. Per primera volta en la història i a causa del gran avanç tecnològic del segle XIX, l’ésser humà disposava d’avions o submarins, però no eren per a millor observar peixets i pardalets sinó esquinçar cossos. Tancs, gasos tòxics i altres per acabar d’adobar-ho... A un costat i altre de trinxeres com les de Vittorio Veneto o Verdun a França on van morir vora un milió de combatents, els soldats confiaven en Déu. O així es desprèn de la igual inscripció en diferents llengües que tots dos exercits portaven en diferents parts de la seua indumentària: Dieu avec nous per als francesos i Gott mit uns per als alemanys...

Vora un segle més tard al metro de València es produeix un accident mortal que té com a resultat quaranta-tres morts. Posteriors investigacions demostraran més tard que l’accident hauria pogut estar evitat amb la utilització d’un instrumental que el govern de la Generalitat Valenciana es negà a adquirir amb el pretext de que era car. Es va carregar la culpa al conductor i es va anar deixant morir la brama. Pocs dies més tard, el Papa Benet XVI visitava amb la major pompa la ciutat de València. L’equip de sonorització i imatge per a la cobertura de dita visita va costar a les arques públiques 7.493.600 € (font, diari El Mundo, 05/07/2012). Es podria dir argumentar que dit diari ha manipulat informació abans, però també ho recull la resta de premsa atès que és informació derivada de les subsegüents recerques judicials, i per això li donem curs. Valga per tant com a font, i indignem-nos-hi ara sí, per quasi vuit milions d’euros de diners públics destinats a Teconsa, una empresa de les tantes de la pútrida trama Gürtel. A València, i amb el dolor per la pèrdua de tants éssers humans encara recent de menys d’una setmana, el Papa visita l’estació de metro i amb les mans a l’alt i citant també Auschwitz, diu: Déu, Déu meu, on miraves tu aquell dia? No haguera estat més fàcil no detraure diners de la seguretat dels ciutadans per donar-li’ls a una empresa privada que lamentar amb preguntats grandiloqüents la tragèdia?

Una de les tantes preguntes de la retòrica medieval, una com per a testar l’habilitat o valentia dels estudiants, era si Déu era impotent o roín. La base era la següent, si com per descomptat es veia cada dia que el dolor i la injustícia existien al món, si Déu amb tot el seu poder no ho remeiava era perquè era, siga malvat que impotent de fer-ho. Amb el temps la gent ha anat oblidant la qüestió, com tantes altres coses implícites amb la laïcització del món modern.

A qui fer doncs cas? Serem capaços finalment de trobar el Déu que jeu a dins de cada un de nosaltres sense ferir el de la resta?

Lluís Alemany Giner

Podemos, il·lusió o nervis.

Temps era temps que una colla de partits es partien el bacallà i la gent poc més que raspar l’ombra de dit bacallà i pagar impostos feien. Ara, que això, fet i no fet, tampoc és estrictament cert, molts s’ajuntaven a molts partits (el verb militar ja no el coneixia ningú), i alguna coseta que anava caient. Un encàrrec per ací, una comissioneta per allà i com que els nous “ajuntats” tenien fills, cosins, nebots, veïns i tutti li quanti, i mala gent del tot no eren o això creien ells, com la cascada que a tots va esquitxant, tots mullats i contents.

Ara bé, en això que va algú i arriba i capgira la situació. Vaja una inconveniència, van pensar els dos majoritaris. Tant de temps maldant per instaurar el bipartidisme perquè ara arribe un mort de fam i ens traga el mos de la boca. “Mosatros” que ja “mos” barallàvem en blanc i negre..., van pensar. Vegem-ho així, PSOE i PP (prèviament AP o Alianza Popular), eren dos partits amplament instaurats, l’un centenari, l’altre la resposta unitària de la dreta al centrisme centrífug cap a l’esquerra que per les seves vel•leïtats representava el hui extint UCD o Unidad del Centro Democrático del recentment finat Adolfo Suàrez, a finals del franquisme. Neutralitzat aquest, ja només quedava marginar a les vores la Fuerza Nueva de Blas Piñar per ser ultradreta superada pels temps –recordem que la consigna clau era presentar-se com a demòcrates-  i també a Izquierda Unida i les seves variants regionals, que com recollien al seu si federatiu l’antic partit comunista (PCE), com que s’autoexcloïen implícitament. Així les coses i amb els extrems coberts, es va donar peu a un ample bipartidisme que durant dècades va monopolitzar l’espectre polític nacional, fagocitant també moviments regionals.

Fa poc però, pam dalt pam baix poc més de quatre o cinc anys, va eixir UPD, val a dir Unión Progreso y Democracia, que encapçalat per Rosa Díez, desencantada de no haver pogut liderar el PSOE, va decidir fundar el seu propi partit i no li va anar mal. A Catalunya, Ciutadans, després exportat a la resta del país com a Ciudadanos, va trobar també un nínxol electoral en tots els desencantats de la terna de partits tradicionals. Ara, amb allò que ningú contava és que un partit fundat fa poc més d’un any es situara a les darreres europees com la tercera força política més votada, i ha començat per rebre garrotades i crítiques a esquerra i dreta. Els uns el critiquen per no tindre un programa definit, o siga, que no es situen en els paràmetres ideològics establerts, altres de demagògia però més que res d’amateurisme. Segons els partidaris d’esta última tendència, Podemos, a banda de la seua il•lusió, poc més poden presentar. Vet ahí doncs de nou l’al•ludit amateurisme.

Ara bé, quin partit no es basa en la il•lusió, quin candidat no intenta transmetre il•lusió? Vegem precedents a qui ningú culpabilitza. Quan Felipe González i Alfonso Guerra es van fer càrrec del PSOE en la clandestinitat i des de l’exili, en tornar eren un projecte “il•lusionant” de regeneració de la esquerra nacional. Una nova esquerra a superar la vella estalinista del PCE de Carrillo i la Pasionaria i mitja vida viscuda a la URSS. Quan Aznar es va fer càrrec del PP, semblava un nou cadellet ambiciós de la dreta sense semblar –ni voler semblar- però, un vell falcó extremista de la dreta més reaccionària. Un projecte doncs il•lusionant per al votant conservador en general que ja no es sentia identificat amb la decrèpita Fuerza Nueva. Perquè s’ataca doncs tant a Podemos i la il•lusió que genera? Nervis?

Els vells sempre han dit que no ofèn qui vol sinó qui pot. Només pot tindre nervis qui té coses en joc, coses a perdre. Els partits tradicionals, la casta, segons nova nomenclatura.

Lluís Alemany Giner.