YO SOY GORDILLO, YO

Ahir estava escoltant la ràdio i em va cridar l’atenció, en una entrevista, un home que hi parlava. Se suposava que l’estaven entrevistant i, en principi, vaig pensar que es tractava d’algun filòleg, lingüista o d’algú que es dedicava a assessorar o a fer classes de llengua. No era així, i ho vaig intuir a les poques frases.

Construïa malament les oracions, abusant del subjecte yo, cosa que el duia a conjugar els verbs d’una manera estranya i inadequada, per retornar sempre a eixa postura inicial de la primera persona quan tancava el tema. Enmig hi havia eixa suposada explicació de qualsevol tema d’actualitat que li preguntava la senyora entrevistadora. I la feia servir per explicar cada cosa la primera persona! Em va atordir el fet que tot allò que exposava, que explicava o que intentava raonar, ho fera partint sempre des del yo, i així durant el temps que vaig suportar eixe ego tan delirant.

Al llarg del minuts en què l’escoltí, a banda de pensar que algú que l’estima li hauria de dir que no es pot començar sempre a parlar amb un yo, em vaig adonar que no construïa bé les oracions, a causa d’eixe subjecte mancat de verb. Ho iniciava tot de la mateixa manera per passar-se, als pocs segons, cap a una oració més normal, amb el seu subjecte i el seu predicat, mentre que el yo romania absent i aïllat de la resta de l’enunciat: sense verb ni complements.

Quan em vaig assabentar que es tractava del famós pintor Gordillo, pensí que es tractava d’un home que passava moltes hores sol a l’estudi, pensant-se i dialogant-se, sense interactuar, si pensem que eixe yo humà només pot existir en la reciprocitat d’altre. Perquè no vull entendre que el rerefons del despropòsit radiofònic estiga causat per un ego massa elevat que intenta explicar-ho tot rebaixant-ho a la primera persona del singular i sense deixar cap possible objectivitat en l’anàlisi de qualsevol fet exposat.

En fi... pensem això i recomanem-li que isca, que vaja al bar, que parle amb la gent, que interactue i que pense que de yos, n’hi ha molts, tot i que no tan importants, que s’entenen sempre des d’altres yos. A més, resulta molt difícil interactuar amb altres persones quan s’elimina el possible espai d’enteniment i de debat per traslladar la conversa a un sol punt de vista, per aclaparador que siga.

Salvador Sendra

VIDA D’ARTISTA, MORT DE REVISTA

Un dels grans artistes que he tingut el plaer de conéixer ―més que fóra el simple fet de vore’l en vida i demanar un gelat al seu costat― malgrat la gran diferència d’edat que ens separava, era pintor i va viure una vida molt pareguda a la dels maudits francesos. D’existència realment intensa, Eladio Calleja va assaborir cada moment, cada minut, i ho va deixar plasmat en alguna de les seues obres, així com en els seus escrits. La meua idea no és la de fer cap investigació de la seua vida i obra ―cosa a què em dedicaré més avant―, sinó que es queda, simplement a escriure uns apunts que he extret, de pura casualitat, mitjançant la lectura de la vida de Verlaine.

Sobre l’obra d’Eladio, cal dir que va ser honesta i que, quan va assolir l’estil i el mètode propi, es pot considerar molt brillant. Cal atendre que, a partir del segle XX, i més quan ens endinsem en les peces abstractes, conceptuals, l’obra no es pot entendre sense l’artista. La vida i l’obra passen a ser elements dissolubles però inseparables. En la filosofia passa el mateix, com bé explica Onfray en les seues investigacions biogràfiques que, després, adjunta a l’escorcoll de l’obra literària.

Si l’obra de Calleja té una clara línia ascendent que arriba fins a la recerca d’allò més sublim, partint dels elements més bàsics i primaris, la seua vida, en el fons, recercava un estat quasi salvatge, mentre retornava a la follia i als excessos de manera constant. El treball i la casa no aportaven més que l’embolic dins del qual plasmava allò que realment desitjava però que era impossible d’aconseguir fora de la disbauxa i l’abús. No obstant això, pense que era honest en la plasmació de la idea i en el desenvolupament del relat, tant en els materials com en els colors i les textures. Però, allò que realment m’interessa hui, sobre la vida del gran artista, és la seua convicció.

Conten les cròniques franceses que, el dia de la mort de Verlaine, l’estàtua de la poésie, al frontó de l’Opera de Paris, va perdre el braç que sostenia la lira, i que va caure just a l’indret per on acabava de passar el taüt del poeta, en el seu funeral. La casualitat, però, va fer que,  el dia en què vaig comprar una xicoteta col·lecció de Calleja, el venedor ―i gran amic del pintor― em va contar que l’home, ja envellit i casat amb una dona molt més jove que ell li digué que si, a la seua mort, se n’anava amb algun altre, tornaria! La dona, com és normal, va refer la seua vida i, la tomba d’Eladio, després d’una forta tronada que va enderrocar un dels murs del cementeri de Benidoleig, va aparéixer enmig del camí. Honest fins a la mort i més enllà!

Salvador Sendra Perelló

ANTONI I ANTONIO

Hui ―o ahir―, mirant el Facebook, he llegit una notícia interessantíssima: Tàpies ha mort! I encara ho seria més si no fos perquè l’artista va morir fa un parell d’anys, que recorde jo. La persona que treia la notícia, potser se l’acabava de trobar o, potser, la notícia ha tornat a l’actualitat a causa d’algun comentari retardat. No ho sé... no m’importa, però l’art ha estat a l’actualitat, darrerament. López, per exemple.

López ha acabat el quadre de la família reial que va començar fa una vintena d’anys. Realment ―la paraula encaixa ací a la perfecció― no m’importa massa però em resulta interessant l’anàlisi de l’obra. El quadre no m’interessa perquè estava mort fins i tot abans de començar-se. L’enfocament, em fascina! El pintor mira el monarca i la seua família des d’un angle excepcional: des de dalt cap a baix. Qui ho haguera fet fa unes dècades? Segur que ningú, però López s’hi ha atrevit.

Les postures són un valor afegit. Els models estan tractats d’una manera que fa la sensació que no tenen cares... Almenys jo, no sé la que tenen, ni m’importa, però les cames, amb eixes postures tan ―diguem-ne― naturals, em tenen captivat. Les sabates, de taló baix per a les femelles, ho acaben d’arreglar, i els trencs, tan evidents en els pantalons, ens conviden a seguir-los amb la mirada. L’ull humà se situa a l’altura del pubis i, des d’eixa posició, fa el repàs visual de l’obra. En positiu, hi ha que l’edat juga a favor de la monarquia i, a més, no hi apareix Letizia. Però, per què no van fer una fotografia? Mai he acabat d’entendre l’hiperrealisme...

López té el seu punt, i això no es pot negar. Mirar la família reial per damunt del muscle i que li paguen per fer-ho, m’agrada. Pintar-los amb roba i complements de fa una vintena d’anys, també. I, tot i això, s’ha moderat, l’home. La família ha crescut i ha minvat; i ho seguirà fent. El nucli dur de la mateixa, es troba ben representat en el quadre, tot i la propaganda que li vullguen fer a la reina dient que si fa o que si deixa de fer. Divorciada, massa prima i, a més, operada; quasi res!

Tàpies era un gran artista que, a més, escrivia i explicava la seua obra perquè els interessats la pogueren interpretar. Deien que treballava l’abstracció i, per esta raó, la manera en què l’observador s’apropava a l’obra s’havia d’iniciar amb les explicacions de l’autor. Però, i López: cal d’interpretació? Jo, personalment, pense que sí; i, a més, de molta! Per començar, m’agradaria saber com podia treballar a l’estudi amb eixe quadre present i per què es va retardar tant a acabar-lo/entregar-lo. Dorian ja ha fet totes les festes i ha viscut tant com el cos li ha pogut aguantar, i ara, a partir de l’obra, en veiem les conseqüències. Si hagués pintat Letizia, els hauria posat en evidència... Realment, els hauria desemmascarat a tots i totes perquè la reina és l’única que ha millorat; i no poquet!

Salvador Sendra Perelló

CANSALADA VINÇADA

L’última volta que vaig estar a Madrid, una mica preocupat, vaig anar a visitar el Reina Sofía. El nou director havia fet canvis i estava patint per si havia retirat algun dels meus quadres preferits. Ja m’havien dit que Barceló no era del seu gust i que n’havia despenjat algunes pintures.

Efectivament! Faltaven un parell de quadres del mallorquí. Ràpidament, vaig anar a buscar el meu preferit: Francis Bacon (cansalada vinçada, que diria el meu oncle; francòfon). L’oli oliós de Bacon estava al seu lloc de costum i jo vaig romandre més tranquil. No m’agrada el director nou perquè pense que està deixant el museu en un estat latent perquè li ha retirat part del present. Les col·leccions són massa temàtiques i, totes elles, tancades i arrodonides.

Bacon tenia una visió molt crua de la realitat i de les relacions entre les persones. Una dona nua, gitada sobre un llit amb forma de taula. Una persona que s’enrosca sobre ells mateix, nua, inestable i incòmoda. L’observador, davant d’un quadre, té la impressió d’estar comprant carn, o cansalada; tot el contrari de tractar amb persones i amb sentiments. Sobre el front de la dona, hi ha una taca blanca i se n’observa una altra, de similar, a terra.

El mercantilisme dels cossos i les ànimes. La visió freda i dura del pintor sobre temes que ens passen desapercebuts, sovint, perquè ens acostumem a ells. Una taca blanca que podria resultar de segregacions dels cossos, de masturbacions o d’un desfogament físic sense més. Deien que vivia una mica turmentat i amb una relació difícil amb la seua parella. Potser això el marcara...

Jo no sé de la relació del director amb Barceló, ni m’importa. Tampoc sé la relació d’este home amb la resta d’artistes contemporanis però no em va agradar la manera en què va eliminar una part del present, deixant el local com allò que se li sol associar quasi sempre als museus: un residu del passat. El dinamisme que comporta el lligam d’un museu amb l’obra i l’autor viu és, simplement, fer que es tracte del present i no d’eixe passat a què ens tenen massa acostumats estos indrets.

Segurament, amb la intenció de pensar el Reina Sofía d’eixa manera, va ser que es va retirar el meravellós quadre de Barceló sobre el Louvre. Per observar un lloc mort, només viu en els records i en obres dels manuals d’art clàssic, ja en tenia prou amb el seu museu, abans bategant i ara enterrat junt a Warhol, Bacon, Picasso, Dalí i companyia. Les novetats que s’hi exposen són les col·leccions de postguerra. Este director deia que s’havia de prioritzar l’adquisició de nous artistes però ―dic jo― una persona tan intel·ligent hauria d’haver previst que la crisi afectaria les compres en la mateixa mesura que ha afectat el seu èxit de visites. No ens enganyem: el Reina Sofía té més visitants que els altres perquè és gratis i no per la nova gestió.

La reserva de cansalada es fa servir en època de vaques magres per sobreviure. L’ós també hiverna gràcies a l’acumulació de greix... I tu, Borja-Villel, fins a quant estiraràs el sèu?

Salvador Sendra Perelló