HABLAR EN CRISTIANO, VULVA!

A la premsa hi havia una foto on es veia el famós autobús carabassa del pene i la vulva transitant per New York. Com que no vaig ampliar la imatge, no vaig poder apreciar si estava tot això escrit en anglés o seguia en español, cosa que, per a mi, és molt important. Si els cartells estan escrits en anglés, la cosa té una certa rellevància perquè el missatge implícit és que Dios no solo habla en cristiano. Per contra, si estava escrit en español, significa que realment tenen una raó de ser, eixos que paguen el missatge.

Als Estats Units, la llibertat és important. I sembla que està tan interioritzada per la majoria que s’admet que el mateix president tinga la penosa capacitat de mentir quasi a diari. D’altra banda, no he escoltat res sobre la prohibició de dur burka, burkini o res per l’estil; de fet, allà hi ha gent que s’atrevix fins i tot amb el triquini! (cal dir que, ací, l’única persona que ha reunit el coratge suficient per usar-ne ha estat Ana Obregón) I, si tractem la religió, només cal observar la quantitat de sectes, pseudoreligions i religions que hi conviuen, diguem-ne lliurement.

La religió i la llibertat, però, són una barreja quasi impossible —i he deixat el quasi per si en el futur hi ha algú que desmentix la totalitat—, tot i que poden conviure com l’oli i l’aigua en un mateix recipient. Pensem, per tant, que a l’aigua es troba la llibertat i a l’oli, la religió; sempre per damunt i nodrint la candeleta que il·lumina la Mare de Déu. Ortega y Gasset va resoldre el dilema de la manera més freudiana possible perquè va diferenciar dos àmbits: el de les idees i el de les creences. Les idees es poden modificar mentre que les creences, no. L’únic canvi possible, per tant, es troba d’abaixar les creences a l’àmbit de les idees per poder-les retocar. D’altra banda, sabem que això és impossible perquè es tractaria d’una tasca deshumanitzadora.

I tot açò ve a causa de l’autobús que, de manera simple i estúpida, col·loca la religió en l’àmbit de la raó més evident, perquè els xiquets tenen penis i les xiquetes, vulva; evident, no? Però, què passaria si férem servir el mateix discurs simplista per explicar l’existència de Déu?

--El veus?

--No.

--Doncs, no existix!

I ja no cal seguir perquè la resta, sobra. O per explicar la Santíssima Trinitat... vosaltres mateix podeu fer el diàleg:

--

--

--

Escriure el missatge en español, a New York, haguera estat una contundent victòria de la decència intel·lectual heretada d’Unamuno front a qualsevol altre pensador perquè els newyorkers hagueren pogut adonar-se que la vertadera essència del catolicisme es troba a España. La resta del missatge, i ja de manera implícita, haguera estat molt més fàcil: aprende a hablar en cristiano, vulva!

Salvador Sendra

FOREVER OLD

El dia que una persona esdevé amant de les llibertats, la seua actitud comporta una posició semblant a viure sempre en el punt zero, mirant cap avant, i amb una estela esvaïda i sinuosa que no deu entendre’s com a perspectiva —fent valer els termes d’Ortega y Gasset— o, si més no, com una perspectiva opaca i indefinida. El passat ens atrapa i, de vegades, s’ha de ser valent per eixir-ne. I és per esta raó que no entenc la gent que es tatua; no m’ho explique de cap manera, tot i que no vull que m’ho conten perquè preferisc especular-hi.

Cada any, hi ha al Japó una festa on la seua peculiar màfia perd l’anonimat i es fa l’ama del carrer. La yakuza es caracteritza perquè els seus integrants es tatuen a mesura que s’endinsen en esta curiosa famiglia. Una cosa semblant passa a Iberoamèrica, amb les maras, que són organitzacions mafioses que substituïxen eixa família biològica que aliena l’individu i el trasllada cap als estats més allunyats de la raó i de la racionalitat. La piràmide ultraconservadora és un fet que es troba en eixes organitzacions, així com el codi de l’honor; eixe tan ranci!

El passat, moltes voltes resulta feixuc i ho és, si més no, com a oposició a la llibertat i a la joventut. Les persones amb més passat solen ser les més majors i l’única manera de mantindre’s sempre jove —forever young—  és quan es trenca amb eixa pesada càrrega que et barra el pas cap a l’engany i les bogeries. Jove és qui es pot permetre l’errada o, com he escrit abans, qui no té passat i, per tant, no té perill d’enganyar-se, o no té eixa por...

Em sorprén que les persones que se senten com a més liberals es tatuen tota classe de coses sobre la pell: etapes de la vida, companys i companyes, frases lapidàries...; marques en general. Si el subconscient parla, tot i que el portador no se n’adone, en estos casos parla ben clar: es tracta de persones conservadores, en el fons. La moda potser és l’argument que es fa servir per iniciar-se en el disseny d’este llibre obert de la pròpia vida que no cal entendre per poder-lo desxifrar, perquè ara mateix vos acabe de donar la pista.

La llibertat envers el propi cos és la cosa més fantàstica que hi ha. La tirania de l’ànima i del passat és, també, un fet que ens individualitza a l’hora que ens marca. I estes petjades tan banals —com a objecte d’anàlisi, em referisc— oferixen l’ocasió perquè una persona com jo aporte el seu punt de vista sobre les coses que estan a la vista, perquè, de la resta, tant sobre les de l’anima com si tracte els tatuatges més íntims, només hi puc especular amb les teories que he apuntat. A partir d’ací, les opcions són de pagament!

 

Salvador Sendra

L’APOCALIPSI

Ja han passat molts anys des que vaig llegir La rebelión de las masas. Ortega mai ha estat un pensador de capçalera per a mi però he de reconéixer que em va agradar, també, la seua crítica estètica; la manera en què va tractar el procés d’abstracció de l’art de final del XIX i l’inici del XX a La deshumanización del arte, de forma entenedora i plana, és una delícia. I, altra cosa que s’agraïx és el seu estil, a l’hora d’escriure, allunyat dels autors germànics que, en la seua majoria, l’inspiren.

Em ve a la ment ―precisament ara― Ortega, per la manera en què instaura l’elitisme en cada lector o lectora. Sembla que era una persona conscient del seu potencial, que no solia abaixar a pescar en les aigües mogudes, o marejades, i proposava a la gent que pujarà, on ell estava, per taure’n els fruits. Sembla que se sentia a gust sent una referència i no sent un exponent ni una icona de la massa. De fet, en la seua tesi doctoral, totalment desconeguda, supose que per immadura, Ortega deixava caure un pessimisme existencial, possiblement heretat d’Unamuno i de Schopenhauer; no ho sé segur...

Los terrores del año mil, crítica de una leyenda, és el nom de la tesi de don José. Duby fou el medievalista més conegut que estirà el fil orteguià per crear tota una base a l’hora d’explicar l’Edat Mitjana. Però, i ara? Estem començant el dos mil i tenim fins al trenta-tres per gaudir-ne ―o patir-ne.  La crisi del segon mil·lenni està en girar el cantó i ja se sent en l’ambient, entre altres coses perquè les masses ―el dimoni orteguià― van ensenyant el peuet i demanen pas.

La cultura de l’esforç era el puntal que suportava les tesis d’Ortega.  Ell treballava molt, diuen. Els seus fills no parlaven gaire a casa, ni a l’hora de dinar, perquè son pare havia de llegir i aprendre per mantenir la talla intel·lectual que s’autoimposava. La manera de sobreposar-se a la massa era simple: treball i esforç. La resta, era creure-s’ho i aplicar allò que se sabia, tindre seguretat i reconéixer que l’individu es trobava en el centre de tot o, millor dit, l’individu i les seues circumstàncies. Ara, a banda d’allò que jo puga pensar sobre este tema i sobre este personatge, he escrit unes línies per avançar-me a la trista imatge que està donant la democràcia que no és altra que la d’una gran massa gris, amb les mans obertes, esperant el miracle dels il·luminats que els faça superar el temps dolents.

Retornant a Ortega i a la seua tesi que no es pot trobar ni en les Obras Completas, tan sols queda recordar que el món s’acaba, com resa l’Apocalipsi, i que els il·luminats, més que la salvació terrena, ens duran a la salvació de l’ànima, si l’única cosa que nosaltres aportem és fe i esperança. Satanàs ―la massa― trencarà les cadenes i regnarà, de nou. Ui, ui... Eixa tesi no val! Si fóra així, amb el temps que fa que governa la massa, el món s’haguera acabat fa uns quants anys! Sembla que haurem de fer una relectura de l’Apocalipsi o, potser, del Gènesi...

 

Salvador Sendra Perelló