TEMPS LÍQUIDS, TEMPS SALVATGES

 

El pensament i l’argument que fa servir Zygmunt Bauman gira al voltant d’allò que denomina els temps líquids. A mi, sincerament, em carrega una mica la manca de solidesa, però m’he fet la idea de llegir-lo per poder queixar-me amb raó. Encara no he acabat el llibre i, de moment, la primera meitat no m’ha agradat. Segurament, la barrera amb què ensopegue és el mur de la informació periodística i de la seua anàlisi, ja que no seguisc la premsa i m’interessen molt poc les explicacions de cada actualitat –he escrit cada actualitat perquè es tracta d’un text escrit al 2007—, però tot i això, els seus actors em resulten familiars.

M’agraden les anàlisis profundes, eixes que arriben fins al moll de l’os del problema i que n’esbrinen les causes, i això només ho trobe en la filosofia. No m’agrada l’estil d’este l’autor, però entenc que deu ser líquid per la manera en què s’expressa. A partir de la meitat, el llibre comença a interessar-me una mínima miqueta... Els exemples que fa servir són massa concrets i els arguments solen ser referències a altres autors, que desconec en la majoria dels casos, o decisions preses pels governants del moment. No obstant això, a la pàgina 78 de l’edició de 2019 de Tusquets he trobat un paràgraf que he rellegit més de cinc voltes; us el transcric: «En cuanto a la ‘Fortaleza Europa’ dice Naomi Klein ‘Polonia, Bulgaria, Hungría y la República Checa son los siervos posmodernos, que proporcionan mano de obra barata a las fábricas en las que se produce ropa, artículos electrónicos y automóviles por el 20 o el 25 por ciento de lo que costaría producirlos en Europa occidental’».

Hem de pensar que el llibre és del 2007 i que ara estem al 2020, i que, quan es va escriure, tots els estats que s’anomenen s’acabaven d’incorporar a la UE (Bulgària, eixe mateix any). De moment, però, quan ens arriba alguna informació sobre estos indrets ens sorprén la ideologia ultraconservadora i contrària a la immigració, religiosa i, de vegades, xenòfoba dels seus habitants. Solem pensar: per què uns estats tan cèntrics i arrecerats dels forts corrents migratoris són tan contraris al moviment de persones? Ara, si tornem a llegir el paràgraf anterior tindrem l’explicació, ja que la temuda immigració podria treballar per menys diners en altres indrets d’Europa, creuen ells, i fotre’ls les misèries. També ens hi podem fer una idea del tipus de votant dels partits que hi governen.

Salvador Sendra

Euro-Àsia, una nova realitat.

Viure a l’estranger fa que un tinga accés a fonts d’informació diverses. Sovint això no té major interés, a qui li interessa qui és el nou alcalde de la ciutat A o si s’ha produit un incendi a B, etc? Allò vertaderamente interessant és veure com a altres llocs es poden tindre interessos completament diferents d’allò que hom creu “normal”...

Després de dècades de dictadura, els ibèrics en conjunt, convergirem amb Europa i ho férem de manera voluntària i entusiasta. Europa, entenent per ella, el model d’Europa occidental com l’ideal universal a través de la totalitat del continent. També l’Europa oriental, caigut el comunisme, volia occidentalitzar-se. Dècades d’interés proeuropeu front a una actualitat de cada volta més reticent.

Ningú ho haguera pogut sospitar fa pocs anys, però els euroescèptics o una dreta nacionalista antieuropea, són ja una realitat. Sovint ambdues coses van juntes, vegem el cas del Front National francés, el UKIP britànic, la recent aparició a Espanya de Vox a qui sumar els desencantats grec, serbis, hongaresos, alemanys o suecs i no ens allargarem en el recompte...Com es pot haver arribat a això? El “mea culpa” no sembla disposat a entonar-lo ningú i mentre uns desfan altres fan...

Moldàvia en tant que país és majorment desconegut al si del món. Una de tantes repúbliques ex-soviètiques dirà algú minimanent informat, i és cert. Ara bé, també que és un país de parla llatina, una antiga regió romanesa que els russos prengueren per a si al segle XIX i mai abandonaren. Durant la 1ª Guerra Mundial, esfondrat el règim tsarista, els moldaus votaren unir-se, val a dir tornar a la terra mare amb la que compartien llengua, Romania. Els successors dels tsars, els soviets, no tardarien en reprendre el país de nou per a ells, tot allò anteriorment rus era seu... Qui roman va fent, i fent, fent, els moldaus, de matriu llatina original terminen per situar-se en una estranya posició intermitja. Potser no se senten russos, però si algú és enginyer o ha après alguna cosa en la vida, ho ha fet a Rússia i en rus... Canvia la direcció dels interessos i guanyaràs un nou poble per a tu. Quan els valencians esguarden en direcció a Madrid, deixen de ser ells mateixos.

Una recent enquesta demostra que en cas de triar entre una adhesió a la Unió Europea o a una suposada futura Unió Euroasiàtica, els moldaus, amb percentatge de 42, 5% front a 37,6% triarien unir-se a la opció que inclou Àsia. És sorprenent perquè durant dècades, Ucraïna, Polònia, els estats bàltics o caucàsics com ara Geòrgia o Armènia, maldaren per occidentalitzar-se i fins i tot unir-se a la OTAN. Dita enquesta deu anys enrere no hauria pogut tindre lloc car mancaria un dels dos termes de la dicotomia i ara resulta que venç el que no existia... 

La raó és simple, Europa occidental ha deixat de ser atractiva més enllà del seu oci, es veu decadent i envellida, a l’altre costat, una nova Rússia rampant li dona la mà a la Xina, l’esperable campió de les properes dècades. Els experiments socials se solen fer a petita escala, Rússia prova de imposar-se siga per la força com a Crimea que amb atractius econòmics o “soft power” com a Moldàvia.

La geografia, allò que sovint determinà la mala sort històrica de la regió, exposada a atacs d’eslaus o tartars, podria fer-la la clau d’accés a un nou món híbrid euroasiàtic. El temps dirà. Mentrestant, a Europa occidental, cada volta més envellits i carents d’iniciativa.

*Font: diari “Timpul” Chisinau. Republica Moldova (24/01/2018)

Lluís Alemany Giner

Brasov a 14 de maig del 2019.

L’IMMINENT AUGMENT DE LA NATALITAT ALS PAÏSOS DESENVOLUPATS

A partir de la dècada dels cinquanta hi haurà un creixement important de les taxes de natalitat a Europa, als Estats Units, a Austràlia i, potser, fins i tot al Japó. Les conclusions a què arribe són infal·libles i estan basades en estudis creuats sobre publicacions de referència que no admeten cap crítica.

En primer lloc, hi ha l’ús d’un article de Niño Becerra –del qual només vaig llegir el titular, perquè, d’altra manera, m’haguera suïcidat, i que ara no recorde de manera clara— en què vaig entendre que cap al 2050 hi hauria una crisi ben grossa. Si tot s’ensorra, deixaríem de viure al món desenvolupat i ens dedicaríem a la procreació, com passa en els indrets de menor riquesa. Ara mateix vos explicaré el perquè.

En segon lloc –i el cas no deixa la possibilitat de dubtar-ho— hi ha un estudi de la Universitat de Califòrnia Berkeley, que advertix sobre el final de la planta de cacau cap al 2050 a causa del canvi climàtic i la manera en què la modificació pot afectar la franja de l’equador terrestre. O siga, que l’únic xocolate que hi haurà, a partir d’eixa data, és el que es fuma! I la notícia és molt interessant si s’entén des de la perspectiva procreadora, ja que diuen que el xocolate és el substitut del sexe. Per tant, si no hi ha cacau, no hi ha xocolate i, si no hi ha xocolate hi haurà més nyic-nyic...

Si atenem a les dades de consum de xocolate als països desenvolupats i les comparem amb les dels llocs més pobres, automàticament podrem entendre les xifres de naixements: si no hi ha xocolate, hi ha més sexe i, si hi ha més sexe, hi ha més naixements. Finalment, si no hi ha diners, no hi ha xocolate i, per tant...

L’assumpte no deixa cap fil penjant, tot i que desconec les dades del consum de xocolate al Japó perquè les estadístiques estan en japonés, però ho compense afegint els nipons a les estadístiques dels països desenvolupats. Si algú té res a dir sobre el consum d’esta substància al Japó, que calcule l’efecte que pot tindre sobre una societat en què els jóvens poden estar anys sense follar. A vore si el xocolate s’acaba perquè se l’estan fotent tot ells?

Salvador Sendra

EL MEU CANDIDAT ÉS MACRON

Un parent meu coneix personalment Le Pen, el pare, i no me n’ha parlat bé mai. Però, tot i que els que vivim als pobles traduïm els fets particulars a tot l’arbre genealògic, entre altres coses perquè el coneixem, no puc evitar de fer-ho quan tracte altres persones de qui conec els antecedents.

Però esta no és la raó per donar la confiança a Macron. A mi m’agrada perquè té una esposa ben particular: va ser professora seua de literatura, supose que al que es coneix com a batxillerat. Ella, per tant, és major que ell..., prou més! Sembla que l’home es va enamorar de la seua professora de literatura i teatre, cosa que el va acompanyar durant molts anys fins que, en retrobar-la, es van casar.

La dona ja tenia la vida feta, casada i amb un parell de fills, sembla que he escoltat dir per ahí. Ho va deixar tot per reunir-se amb eixe alumne que, des de feia anys, la recordava i l’estimava, tot i que no la vegera. La història és tendra i, personalment, encisadora. Ell és un triomfador que podria tindre-ho tot ─i els hòmens sabeu a què em referisc─ però, allunyat de tot vici, espectacle i ostentació, ha optat per l’amor i l’estabilitat.

A més, i per si no en tinguera prou amb això, m’agrada com li paren els vestits: les jaquetes, perfectes, les corbates, simples i equilibrades, les camises, perfectes (tot i que una volta el vaig vore amb una que no tenia coll), les sabates, negres, les corretges, amb les sivelles menudes... No sé el perfum que farà servir però li n’atribuiria un de fresc i d’aroma a fusta i terra. Deu beure molta aigua i, de tant en tant, una copeta de vi blanc, sec i no excessivament fresc.

Com haureu pogut comprovar, les raons que tinc per escollir el candidat són contundents i les ampre de manera eficaç; sempre infal·lible! La resta, eixes altres coses que poden interessar a la població, per a mi no són gaire útils perquè hi ha massa factors per avaluar i massa poca la informació de què disposem. M’agrada la seua manera de parlar i de moure’s.

Salvador Sendra

El rapte d'Europa

El rapte d’Europa, no patiu, encara no ha tingut lloc, això sí, és imminent…

Es postulen altres etimologies, però a mi em sembla la més acertada aquella que veu Europa des d’una òptica oriental, val a dir, Europa com a derivada de la arrel semítica g/r/b, que dóna per exemple, l’Algarv, regió al sud de Portugal, el país més a l’oest del continent.

Per als orientals, les úniques cultures que dominaven l’escriptura a l’antiguitat, Avrupa > Europa, era simplement allò que els romans anomenaran més tard Occident, lloc per on es posa el Sol. Els romans els primers a unificar Europa i poc que li queda...

Este 2017 es registraran eleccions a importants països com ara França, Holanda o Itàlia, per no parlar del Brexit. No d’una manera immediata, però aquell somni europeu que es produí com a conseqüència de la devastació posterior a II Guerra Mundial, bé podria desaparéixer sepultat per visions immediates i egoïstes.

Al meu parer, els perills tenen una triple matriu:

1)      Per als partidaris del Brexit o els grans partits populistes d’ultradreta, tan potents a Holanda, França o Àustria, i relativament poderosos arreu últimament (per exemple a Hongria, Grècia o els països escandinaus), Europa es veu com un impersonal monstre burocràtic que amenaça les llibertats personals.

2)      Per a les esquerres (o allò que encara podria entendre’s com a tal) és més aviat al contrari, Europa com una gran maquinària només al servei de les grans corporacions, del capital.

3)      Per a uns i altres dels suara mencionats, la construcció d’una identitat europea comuna és un intent neosovietitzant de difuminar les multiseculars riqueses nacionals en un poutpourri uniformitzador.

Molts encara recordem viatjar per Europa i arribar, posem a París, a les quatre del matí, i no poder prendre un café malgrat tindre diners, perquè no es tenien francs i calia esperar a l’horari d’apertura de les guixetes de canvi. Per altra banda, els programes Erasmus, han aconseguit esborrar en gran part allò dels estereotips envers l’altre. Per als francesos de la generació dels nostres pares i abans, els italians i espanyols eren desorganitzats i bruts, o en el millor dels casos tan sols simpàtics. Els alemanys caps quadrats, etc. En la actualitat molts han gaudit de beques a l’estranger i per a ells impera la vivència personal més enllà del vell estereotip, així, recordaran un bon sopar amb germanor  entre gent de països diversos, i no allò que els deien que tenien que pensar a priori d’ells...

Per els tres motius abans mencionats, 2017, pot ser l’any en que allò que mai ha arribat a quallar del tot, la Unió Europea, comence a deixar de tindre sentit. No és imminent, però el temps vola i alguns en un futur proper, ho lamentarem.

Bucarest a 9 de gener del 2017.

Lluís Alemany Giner

EL MUR DE LES LAMENTACIONS ENVOLTA EUROPA

El primer article que vaig escriure en este BLOG fou “Ucrania y el efecto placebo”. Ara, un parell d’anys després, pense que és interessant retornar a l’argumentari inicial per intentar explicar eixes coses que passen però que no escoltem per enlloc. Abans de començar, però, he de dir que la qualitat dels meus textos sembla que ha minvat des d’aleshores en la mesura en que ha davallat l’objecte de l’escrit. Des d’ençà, no sé si atrevir-me a dir que n’he redactat altre de bo; sempre hi ha un passat idíl·lic.

Moldàvia es planteja si replantejar-se la relació amb la Unió Europea. Crimea, que abans era part d’Ucraïna, es planta i li dóna plantó a la resta de l’estat. Sèrbia no ha amagat mai el seu planter i planta la bandera russa. A Bulgària, el president planta clot i deixa plantat el parlament quan el poble vota allò que no li plau... O siga, que la llavor de Putin està plantada i comença a germinar regada per planys de fe i adobada per la religió. Romania es manté plantada, de moment, però em preocupa en la mesura que manté dues realitats socials i religioses; però, per damunt de tot, religioses.

D’altra banda, i per proximitat, nosaltres estem molt preocupats per la probable eixida del Regne Unit de la UE, que possiblement passarà a ser un regne desunit. La realitat religiosa anglesa és l’anglicana, en majoria. Si en l’altre article, el primer de la sèrie de dos, deia que s’estava reconstruint el mur, ara ja sembla més que evident el trencament Est/Oest, amb els consegüents laments, alhora que el centre s’aïlla de la perifèria, molt més vulnerable.

I nosaltres, que som els més europeus d’entre els europeus número u dels més europeus d’Europa? Doncs, així: sense cap mirada crítica des de la mort d’Unamuno; com sempre. I, des del meu punt de vista, de manera molt encertada perquè, si es desfà la Unió, sembla que no ens en recuperarem mai més. La perifèria europea ens deixa sense cap mena de marge de maniobra geoestratègica que vaja més enllà de la defensa del catolicisme, junt amb Irlanda, Itàlia, Portugal i Polònia.

Quan els rics ens titllaven de pigs, tot i que no hi estaven incloses ni Irlanda ni Polònia, tots sabíem que també els afectava el qualificatiu. Grècia és ortodoxa i per poc està encara a la Unió, Malta, l’ultracatòlica, també està ben tocada i França perilla perquè les grans manifestacions de fa uns anys, lluny de les sindicals, eren les convocades pel clero, quan la seua economia es troba més que qüestionada.  Mire el llibre de Weber que tinc a la prestatgeria i pense a rellegir-lo, de nou, per entendre un món enrocat en els dogmes. El barrejaré amb Unamuno per poder analitzar la (im)possible entrada de Turquia al club. 

Salvador Sendra

Fal·làcies, mentides i tergiversacions de Fernando Savater sobre el dret a decidir.

Acabe de llegir un article de Fernando Savater titulat “La ciudadanía amenazada” que s’ha publicat, com no a El País. Eixe article és un exemple de com es poden retòrcer arguments, mitjançant fal·làcies i sofismes, per arribar a una conclusió. Fernando Savater passa per ser un intel·lectual brillant, per tant, els seus arguments passen per ser intel·lectualment potents, respectables, etc., quan sovint no són més que fal·làcies i sofismes. Jo no crec que l’home siga un babau, per tant, quan construeix els seus arguments ho fa a plena consciència. És un altre deshonest o hipòcrita intel·lectual.

Certament tots, al construir arguments, estem esbiaixats per els nostres pensaments, per les nostres creences ideològiques, per la nostra manera de veure la vida o per la nostra experiència. I és evident, també, que podem estar errats i a vegades caure en fal·làcies, si bé mai buscades. Però quan els arguments són tan manifestament erronis, l'enllaç entre les idees tan manifestament dèbil i quan tot es fia a l’autoritat de l'escriptor, que damunt escriu per interessos gens clars, la cosa fa prou fàstic.

Savater a l’article tracte de mantenir la tesi de què la “ciutadania” està sent posada en perill pels “nacionalismes separatistes”. La ciutadania amenaçada, segons sembla, és l'europea, encara que el lligam entre la ciutadania i l’amenaça pels “nacionalismes separatistes” és tan dèbil que no queda clar a quina ciutadania es refereix. L’argument és que des dels inicis de la construcció europea, l'ideal de crear una ciutadania europea ha estat present, per superar el territorialisme dels ciutadans, gairebé sembla que per Savater és el veritable motiu de la construcció europea, la desterritorialització de la ciutadania, d'unificació sota una mateixa llei i no sota l’origen, basar-la ciutadania en drets i obligacions que miren al futur i no una genealogia que mira al passat. Els Estats nacionals van tenir una tasca semblant a aquesta, “Administración común destinada a igualar en obligaciones y derechos a los individuos, liberándolos de la estrechez colectiva de sus orígenes locales”. La ciutadania europea recull això dels Estats i els “nacionalistes separatistes” ho boicotegen, segons Savater. Doncs bé, tot el que diu Savater és absolutament fals. I el pitjor de tot és que ell és conscient de la falsedat.

En primer lloc, la construcció europea no té com a objectiu bàsic la construcció d’una ciutadania europea. Això no és obstacle perquè hi haja pensadors proconstrucció europea o alts dirigents de la mateixa que sí que hagen sentit la necessitat de construir una ciutadania europea. El primer i bàsic fonament de la construcció europea és econòmic, i la llibertat de moviment de treballadors, no és com a ciutadà, persona o ésser humà sinó com treballador, i va en el pac de les llibertats de capital, de mercaderies i serveis. Fixeu-vos bé, perquè tots els termes són purament econòmics. La pretesa unificació desterritorialització sota un mateix Dret, amb uns mateixos deures i obligacions, no és per crear una nova ciutadania europea, sinó per crear un Mercat en benefici de les elits econòmiques, per acabar amb el proteccionisme estatal, per facilitar l’accés a mà d’obra més barata, per no haver d'assumir els costos de moure el capital en fronteres, per poder deslocalitzar les fàbriques o centres de producció si els costos són més elevats a un lloc que a un altre, etc. La reclamació d’una “Europa dels ciutadans” és una reclamació marginal, que no forma part essencial de l’actual projecte de construcció europea.

En segon lloc, l’Estat mai a tingut ni ha nascut per cap de les funcions que li atribueix Savater. L’Estat modern naix quan els reis tracten d’acabar amb la fragmentació del poder i l’unifiquen. S’imposen sobre els nobles, deixen de ser un primum inter pares, per ostentar la sobirania absoluta, esdevenen el Leviatan de Hobbes. Volen acabar amb les diferències no per alliberar-los de “la estrechez colectiva de su origen local”, ans al contrari per uniformar-los, en la cadena de poder, un Déu, un Rei per designi Diví, un sols poble que governar. Més endavant, la burgesia crearà l’ideal de la nació per assolir el poder en nom del poble, i s’apropiarà del poder polític per defensar els seus interessos de classe. L’Estat contemporani naix amb un sufragi censatari, només votaven els que tenien un determinat nivell de renda. Eixos eren els que exercien la ciutadania. No hi ha cap intent de superar “las estrecheces” ètniques ni de cap tipus. Al contrari, el romanticisme porta a nacionalisme ètnic: Alemanya i Itàlia s’unifiquen; l’Imperi Austrohongarés es desfà, naixent nous Estats; etc. La majoria dels Estats actuals es creen a la segona meitat del s. XIX i durant el s. XX. És a dir, els Estats es creen sobre una base nacionalista o en termes de Savater, sobre un origen local.

Finalment, l’intent d'obtenir estats propis pels “nacionalismes separatistes” –sembla que els “nacionalismes estatalistes” no posen en dubte la ciutadania europea, ni el Front National, UKIP, ni Alba Daurada, etc.- no es fan d’esquenes a Europa, ans al contrari, si prenem com exemples els dos intents més recents, Escòcia i Catalunya, cap d’ells reclama la construcció d’un Estat propi fora de la UE. L’afirmació que fa quan diu: “Algunos territorios piden un referéndum para determinar si siguen o no en el Estado, pero en el que sólo votarían quienes ellos determinasen previamente que son “catalanes” o “vascos”: o sea que habría que aceptar de antemano lo que se pretende determinar con la consulta.” És lo més lògic del món, un Estat es conforma per la gent que viu a un territori, ¿o a cas no és això el que passa a tots els Estats del món? ¿A cas el president de França o el de Alemanya no el voten els ciutadans que abans s’han determinat com francesos o alemanys dins les fronteres d'un territori? Un nou Estat ha de nàixer per la decisió de la gent que viu a un territori, i prèviament s’ha de determinar qui viu i qui pot ser votant per la creació d’eixe nou Estat.

Savater tindrà tot el prestigi que se li vulga donar, però no és més que un deshonest i hipòcrita intel·lectual.

Òskar "Rabosa".

El Trumb és xenòfob i els europeus germanetes de la caritat.

¡Ay de vosotros, escribas y fariseos, hipócritas, que sois como sepulcros blanqueados, que por fuera aparecen hermosos, mas por dentro están llenos de huesos de muertos y de toda inmundicia! Así también vosotros por fuera parecéis justos ante los hombres, pero por dentro estáis llenos de hipocresía y de iniquidad!

La influència dels mitjans de (des)informació en el criteri de la gent és cada vegada més patent. Els mitjans exposen un fets de forma manipuladora i t'ofereixen la possibilitat de la teua interpretació, que és la d'ells. A una conversa en un fòrum de la Xarxa, ix el tema de Donald Trump. Com a vegades, sense tro ni so, m’ix una vena provocadora, vaig dir que a mi Donald Trump en cau bé. Òbviament, la gent benpensant i políticament correcta, se’m va tirar a la jugular. Ells, especialment P$x€ros i Pperos, estaven tot cofois perquè ja podien dir-me de tot: que si a mi em queia bé un xenòfob, un “constructor de murs”, un nazi, un... Bé tot això que es diu de Trump. Aleshores vaig començar el raonament que a continuació vos exposaré.

Resulta que Donald Trump és un nazi i un xenòfob perquè vol construir un mur i que els “chicanos” no puguen passar més enllà de Rio Grande. Carrega contra els immigrants, els acusa de tots els mals, no vol refugiats musulmans, etc. Això a la Vella (i cansada física, moral i intel·lectualment) Europa ens espanta. Oh, nosaltres ja hem patit el feixisme, el nazisme, la xenofòbia! Nosaltres ja saben on porta això! Els camps de concentració, els forns dels camps d’extermini... Donald Trump és un nazi i un personatge tòxic. És intolerable que un personatge així puga ser president dels EEUU. I tot el bla, bla, bla... amb què ens bombardegen La Sexta, Tele5, A3, Cuatro, El País, ABC, La Razón, Público... i resta de mitjans, es diguen de dreta o d’esquerra.

Mentre tant, a la Vella (i compassiva) Europa, amb l'autoritat moral que ens ha donat haver sofert el feixisme i el nazisme, haver-los derrotat, haver-nos vacunat ja per sempre més de tots eixos mals. Nosaltres ens compadim dels pobres, de xiquets soldats, dels palestins, de tots els desfavorits del món. Nosaltres reclamem els Drets Humans per a tots els Éssers humans. Nosaltres no suportem les injustícies. Nosaltres no podem tolerar el que Trump vol fer. Per aixó nosaltres no faríem mai el que Trump vol fer.

Sí, tot això és el que proclamem, investits d’una (falsa) autoritat moral. Però certament, no es pot ser més hipòcrita. Perquè justament fem tot el que diu que vol fer Trump i moltes vegades d'una forma molt pitjor. Sí, perquè ací a Europa, els moralment impol·luts, som capaços de deixar entrar gran quantitat d’immigrants, no regularitzar la seua situació perquè siguen mà d’obra barata si no gairebé esclava. Després de tant en tant, la policia fa una batuda i n’agafen uns quants, els maltractem, els torturem una estona, els tanquem a un CIE –una mena de camp de reclusió- privant-los de llibertat sense cap sentència judicial, els deportem, etc.

Quan ja no ens fan falta, perquè l’economia s’ha deprimit, alcem tanques amb concertines perquè es dessagnen, els disparem amb boles de goma quan estan al mig de la mar, o paguem a la policia marroquina, tunicina o, quan hi era Gaddafi, líbia, perquè ells facen la tasca bruta d’apallissar-los. Més encara, els aboquem a les màfies, màfies que escandalitzen la nostra (hipòcrita) moral. Al passat 2015 s’han comptat sobre 6.500 morts en el Mediterrani d’immigrants cap a Europa, i les xifres podrien ser majors. Davant totes aquestes catàstrofes els polítics actuen amb passivitat i indiferència.

El tema dels refugiats ha posat també a prova la fèrria moral europea. Aylan va commocionar consciències durant una estoneta. S’havia de buscar una solució davant del drama dels refugiats siris que fugien del tirà Bashar Al-Assad, segons la versió oficial. Però l’impacte Aylan va passar, i prompte van poder veure guardacostes grecs tractant de punxar una barca unflable amb refugiats siris, a la policia hongaresa repartint llenya a tort i dret, etc.

I amb tot açò resulta que ens escandalitza el que diu Trump però no el que fan els nostres governants. Trump és un nazi i els europeus “germanetes de la caritat”. No és per res, però trobe que hauríem de posar les coses al seu lloc, i començar per veure la biga que tenim a l’ull abans de mirar la palla a l’ull de l’altre. 

Ni cal dir que els companys en el debat van acabar callant, no sé si per vergonya o perquè no sabien com defensar el polítics europeus.

Òskar "Rabosa".

Alguna cosa no va bé.

Les darreres eleccions a França han posat de manifest que el Front Nacional era la primera força. No és un fenomen aïllat. Així trobem, a Hongria governa Viktor Orban i a Polònia, Jaroslaw Kaczinsky. Però, a més a més, trobem que augmenta el seguiment de personatges o partits com: Geert Wilders a Holanda, el Vlaams Belang a Bèlgica, el Partit de la Llibertat d'Àustria, els Demòcrates de Suècia, els Vertaders Finlandesos i el Partit Popular Danés. A l’Europa del sud els moviments que anomenen populistes han sigut més d’esquerres, Podemos a l’Estat espanyol, Syriza a Grècia. A Itàlia el Movimento 5 Stelle, que resulta més aviat inclassificable en el marge esquerra/dreta.

El creixement d’aquests moviments posen alerta a les benpensants ments dels mitjans de desinformació, que tenen com a tasca blindar el sistema. No he llegit cap article seriós que parle del perquè del creixement d’aquests moviments, perquè la meravellosa democràcia liberal, que ens tracten de vendre, pateix per culpa d’un bon grapat de milions de votants europeus que busquen refugi en partits i moviments que la qüestionen, pe què es qüestiona la Unió Europea i no s’accepten meravelloses Constitucions que enlluernaran el món... Ni tan sols Joschka Fischer, exministre d’Exteriors i vicecanceller d’Alemanya entre 1998 i 2005, dóna més que arguments puerils per justificar la pujada dels “populismes de dretes”, a un article publicat a El País recentment titulat Furia nacionalista y xenòfoba. Fischer diu que el creixement d’aquests partits es deu a “un miedo basado en la comprensión instintiva de que el “Mundo del Hombre Blanco” (una realidad que sus beneficiarios daban por sentada) está en decadencia terminal, tanto a escala global como en las sociedades occidentales.”

Òbviament, una anàlisi d’aquests fenòmens implicaria un estudi més detallat, no tinc jo les eines per dur-lo endavant. Ara afirmar que el creixement és per la decadència del “Món de l'Home Blanc”... Ja va aviat si s’ho creu. És clar, Fischer ha de recórrer a arguments d’aquest tipus, infantils a més no poder i simplistes, perquè és un gos del capital, un gos del sistema, i mai veurà –i si ho veu, mai ho dirà-, que el problema està en el sistema. El problema està en la Unió Europea que ells –Fischer et al.- volen construir. En el sistema neoliberal on les persones importen menys que les multinacionals. Una Europa al servei dels financers i dels mercaders. El malestar que està provocant l'anomenada globalització –parafrasejant a Stiglitz- a Europa. El malestar que provoca el neoliberalisme. La pèrdua de drets, la por per amenaces que el mateix sistema instiga (islamisme, terrorisme, etc.).

La gent a tota Europa, percep que alguna cosa no va bé en aquest sistema. Òbviament, es manté dins del sistema perquè els mitjans de (des)informació, de (in)comunicació (i de intoxicació) s’encarreguen de posar-ho tot de color de roses i, a més a més, no es mostra ni es parla de cap alternativa. Vivim a Europa en un món sense alternatives: o UE o l’infern (altra vegada guerres entre estats europeus); o neoliberalisme o infern (comunisme); o sistemes de partits o infern (feixisme); etc. Però la gent sap que alguna no va bé, malgrat les cançonetes que repeteixen les meravelles i meravelloses bondats del sistema.

La gent ho percep, alguna cosa no va bé, però no sap què és. Per això quan es planteja un referèndum sobre una Constitució europea, la gent en molts països i bon criteri, vota en contra malgrat que el regalet ve embolicat amb enlluernadors papers. No van bé les coses, i la gent ho sent, ho nota. Els partits tradicionals europeus, de centredreta i socialdemocràcia, han fet sempre el que han volgut i han actuat contra la gent en benefici de les grans multinacionals. De la mateixa forma la gent percep que les elits polítiques, la casta política, de qualsevol partit tradicional, té més en comú amb les elits econòmiques que amb el poble. Més evident resulta la percepció de la terra promesa a la qual ens duria el neoliberalisme tampoc arriba, ni en l'àmbit polític, ni econòmic, ni social, ni individual –almenys per a la gran majoria.

La situació de moltíssima gent seria semblant a la del protagonista de la pel·lícula The Matrix,de Lana i Andy Wachowski. Neo, interpretat per Keanu Reeves, és un hacker i porta tota la seua vida intuint que alguna cosa no va bé, que alguna cosa falla, que la realitat no és tal com ell la percibeix. Neo, finalment, troba a Morpheus que li ofereix una pastilla roja, per a coneixer la realitat, i una blava, per a tornar al món i no saber què és Matrix. Cert és que molta gent de la qual percep que les coses no van bé, encara que els aparegués un Morpheus, triarien la pastilla blava i que tot seguisca igual, es neguen a veure el que realment passa i com funciona el sistema neoliberal. Però, sí que hi ha molta gent que vol eixir-se’n, que vol canviar les coses i no dubta a l’hora de prendre algunes pastilles que potser no siguen molt recomanables.

Així és com es produeix l’ascens dels anomenats populismes, siguen d'extrema dreta o d’esquerres. Les contradiccions intrínseques al sistema, les escletxes que té, malgrat la seua presentació com idíl·lic, porta a què s’hagen de buscar alternatives. El fet que la gent es decante per les d'extrema dreta o per les d’esquerres, no té res a veure amb un substrat ideològic, més aviat té a veure en les condicions socials. Al Sud d’Europa el viratge cap a les esquerres es produeix pel devastador efecte de la crisi econòmica, al centre i nord d’Europa tenen més altres factors socials causats pel malestar en la globalització neoliberal i la manca d’adaptació de les esquerres, que no han sigut capaces de crear un nou marc ideològic. Aquesta absència d’un nou marc ideològic d’esquerres –més enllà de reclamacions ecologistes, feministes, etc.- ha provocat en molts votants d'esquerres un replegament cap al conservadorisme i el tradicionalisme que porta al vot dels partits d’extrema dreta.

No hi ha dubte, alguna cosa no va bé, la gent ho percep encara que no sap què és el que no va bé.



Òskar "Rabosa".

El paper de les esquerres a Europa després de Grècia.

Un dels grans dubtes que ha deixat damunt la taula la claudicació de Syriza i la derrota de Grècia a les Guerres Troikes, és quin paper han de jugar les esquerres dins de la UE a partir d’ara. Cert que el meló no s’ha encetat encara –no hi ha un debat del paper de les esquerres en aquest moment sobre què fer-, però és un meló que tard o d’hora s’ha d'obrir. Perquè una cosa ha quedat clara i neta, jugar amb les actuals regles de la construcció europea només porta a la derrota de les esquerres i a la claudicació davant de l’Imperi.

No cal més que llegir com ha viscut Yanis Varoufakis les negociacions amb l’Eurogrup per saber a quina Unió Europea i a quina Unió Monetària estem. La construcció europea actual no ha tingut mai res a veure amb anhels democràtics, ni de pau, ni de res que s’assemble, només té a veure amb els interessos de les elits dels països del nord d’Europa amb convivència amb les elits servils dels països del sud. La poderosa maquinària propagandística ens ha fet creure que la UE era una cosa desitjable, ara ens van creure que és una cosa imprescindible. Sense UE no hi ha vida. Fora de l’Euro hi fa fred, només hi ha fam i misèria. No hi ha alternatives.

Les esquerres europees no han tingut mai un pla alternatiu. Totes són profundament europeistes. Les seues crítiques a l’actual Unió Europea no passen de dir que és la “unió dels mercaders” i les seues propostes no passen de reclamar “una Europa més social”. Però cap qüestiona l’entramat institucional europeu, ple de buròcrates i tecnòcrates, i infiltrat per poderosos lobbys que són qui realment fan i desfan les lleis. És conegut que a les secretes negociacions del TTIP, mentre els membres del parlament van tenir un accés limitat al contingut una vegada acabat l’esborrany, representants de les grans multinacionals d’ambdós costats de l’Atlàntic hi eren presents.

Per una altra banda, tampoc queda clar que és això d’una Europa més social. Què vol dir una UE de les persones? Això, és un significant buit, que només pren sentit quan es confronta amb “l’Europa dels mercaders”. Com a truc dialèctic potser està bé. Però com a discurs per a un programa d’esquerres no té cap significat. Òbviament, és de suposar que “una Europa de les persones” vol dir una tornada a la socialdemocràcia dels anys 45 a 70 del s. XX, però això és impossible. No es pot tornar a un model que no sols es va acabar, sinó que també es va esgotar.

Per a un futur, i estant com estem en una crisi sistèmica on el model que s’imposarà després d’aquesta crisi serà totalment diferent, les esquerres no poden seguir basant-se en propostes pensades als anys ’30. S’ha de ser conscient d’una vegada que el keynesianisme està mort i que els seus models són absolutament inútils per al futur. Cal que es facen noves propostes, amb els paràmetres i les condicions del S. XXI. Condicions ambientals, socials, energètiques, tecnològiques... És absurd, voler construir una alternativa al que hi ha ara, quan el capitalisme ha sabut adaptar-se sempre a les condicions, des de les esquerres volent mirar al passat.

Dona la sensació que les esquerres miren sempre al passat, mentre el capitalisme s’adapta cada vegada a la realitat, i ho fa més ràpid i eficientment que les esquerres. Mentre teòrics i els polítics que sostenen el capitalisme saben adaptar-se, repensar-se i crear institucions que el beneficien. Des de l’esquerra falten propostes transformadores. Bé potser en plànol ideològic hi estan, però els partits d’esquerres, summament condicionats de la propaganda capitalista i per la ignorància dels electors, no s’atreveixen a portar-les endavant. Quin partit assumeix el decreixement i diu voler portar-lo a la pràctica? Òbviament cap. Si un polític ix per la TV i diu que cal decréixer, no el vota ni sa mare. És per això que les esquerres es veuen arrossegades a seguir el capitalisme en un viatge cap a cap lloc.

El viatge a cap lloc toca al seu final. Estem a una crisi sistèmica, per al després de la crisi hi ha un repte vigent. Quina Europa es vol des de les esquerres? Si preguntem als polítics, la resposta serà: una Europa més social. O el que és el mateix: no sap/no contesta. Fins que les esquerres no sàpiguen que volen, no podran construir l’alternativa postcrisi sistèmica. No hi haurà una Europa diferent si les esquerre l'únic que fan és el monigot.

Òskar "Rabosa".

EL RAPTE DE GRÈCIA

Hi ha diferents teories sobre el mite d’Europa però totes ―les dos― coincidixen en Creta com a lloc d’inici. Jo, per no decebre el lector ni el rigor dels arguments que faig servir normalment, opte per la de Zeus que, transformat en bou, captiva la bella donzella i la segresta per transportar-la fins a Creta. Europa acaba sent la reina de l’illa i, amb el temps, li donarà nom a tot un continent.

La Grècia Clàssica és la fusió entre l’Orient i l’Occident o, el que és el mateix, entre les dos civilitzacions més importants de la humanitat. Sense esta fusió no haguera estat possible ni Europa ni la civilització actual, i açò està fora de dubte. Però, d’altra banda, eixa època clàssica depenia d’altre equilibri anterior: l’assimilació de la cultura mediterrània i de la centreeuropea.

Les etapes obscures de la civilització grega van ser causades pel desequilibri provocat per l’increment dels pobles guerrers, els doris, que procedien de les terres del nord. La invasió va comportar una desestabilització que va enfosquir la cultura del Peloponés un grapat de segles, fins a l’Edat Clàssica que ja coneixem. Les tendències de la civilització són de sobra previsibles, i són pendulars: quan les coses van bé, la sensació és que tendixen empitjorar i, quan van malament, a l’inrevés. El temps que es puga tardar... això ja és altra cosa.

Grècia es troba ara en una bifurcació, com ja s’ha comentat per ací i per allà, en gran nombre articles, però Europa també ho està! Si Grècia decidix girar-li l’esquena i festejar amb Rússia, Europa deixaria de tindre sentit perquè la bella deessa tornaria a Àsia, a la terra d’on va eixir, tot i que una mica més amunt. Zeus viuria humiliat perquè perdria esta hermosa criatura i el continent romandria ermós ―per erm― de tot allò que reivindica com a passat i civilitzat.

Grècia està fotuda perquè sembla que sofrix una onada dòrica que apaga la seua esplendor en la mesura que, fa uns pocs anys, en patia una, de mediterrània, que la feia lluir massa. El combustible del llum li l’ha de proporcionar bé la Troica o bé Putin. La meua aposta és com la de Varoufakis: serà la Troica. Ells són persones sensates i saben que estar a Europa és estar al món, però, a més, el vell continent no pot quedar-se sense la patent del nom. I quan dic que són persones sensates, em referisc al coneixement que deuen tindre de la pressió russa perquè, si els centreeuropeus poden semblar agressius, del russos ni en parle; coses de les planures i les estepes, supose.

 

Salvador Sendra Perelló

El PSOE és la gran estafa. Digueu-li P$x€ (II).

A més a més, quan entrem a la Comunitat Econòmica Europea, s'hauran d'aplicar les doctrines neoliberals, el P$x€ les acceptarà. I així abans d'entrar ja comencen a fer-les. Des de 1984 fins a 1996 el P$x€ privatitza prop de 70 empreses (entre elles SEAT el 1986), de tots tipus i tots els sectors: metal·lúrgia, energia, mineria (que privatitzen, però després subvencionen als empresaris), tecnologia, naval, etc. Algunes de les empreses que privatitzen està bé, empreses que no té sentit que siguen públiques (p. ex. la fallida i ara de "moda" Viajes Marsans); d'altres, donada la baixa inversió amb I+D+i que hi ha a l'Estat espanyol, les hagueren pogut transformar en empreses dedicades a la investigació i fer-les punteres; d'altres no tenia sentit privatitzar-les i donar milions després en subvencions enriquint empresaris privats, com ha passat amb la mineria; etc. Però, el dogma neoliberal imperant i assumit pel P$x€ impedia buscar alternatives a la privatització.

Llarg es faria parlar dels casos de corrupció generalitzada dins del P$x€ com Filesa (1.200 milions de pessetes dels '80 en finançament il·legal, falsedat de documents públics, suborns, etc.), Roldán, els Guerra, etc. O com van imitar l'Operació Gladio creant els GAL, terrorisme des de l'Estat amb absolut menyspreu pels bàsics que regeixen una societat democràtica (encara que l'Estat espanyol de Democràcia no té res i el P$x€ ha sigut col·laborador necessari amb això).

Pel que fa a drets laborals i drets socials només una dada el Govern P$x€ va sofrir tres vages generals: - el 1985 per reforma de les pensions; - el 1988 per abaratir l'acomiadament i introduir contractes "bassura" per als joves; - el 1994 contra la nova reforma que precaritza el treball. És a dir, el P$x€ aplica a la matèria laboral els postulats neoliberals.

El 1992 el P$x€ firma el Tractat de Maastricht, pel qual es crea l'Euro i ens porta dins sense explicar-nos les conseqüències a tots els súbdits de l'Estat espanyol. Com podeu vorer ara "De aquellos polvos estos lodos" que diuen a Castella.

El període 1993-1996 el ministre d'Economia serà Pedro Solbes, qui aplicarà les receptes que ara "imposa" Merkel, és a dir, austeritat. També ho farà, que en guanyar el P$x€ el 2004, les grans empreses espanyoles i la banca demanaran a Zapatero que anomene a Solbes ministre d'Economia.

No sé si em deixe alguna cosa rellevant, però hi ha prou exemples de com el P$x€ va tenir una orientació prou neoliberal. Si bé és cert que moltes d'aquestes polítiques vingueren ja traçades per Europa, també ho és que el P$x€ les assumia i les feia d'ell. El proper post repassarem l'era Zapatero.

Links relacionats

Empreses privatitzades pel P$x€ 1984-1996

http://www.sepi.es/default.aspx?cmd=0001&IdContainer=49

Operació Gladio

http://es.wikipedia.org/wiki/Operaci%C3%B3n_Gladio

Vages generals a l’Estat espanyol

http://es.wikipedia.org/wiki/Huelgas_generales_en_Espa%C3%B1a

Pedro Solbes – Biografia

http://www.biografiasyvidas.com/biografia/s/solbes_pedro.htm


Oskar "Rabosa".