FORMIGUES AL NEOLÍTIC

Són les onze de la nit, ha mort Rita Barberà este matí i m’he hagut de posar a escriure perquè he escoltat per la ràdio una notícia realment interessant: unes formigues de les illes Fiji recapten llavors d’un determinat vegetal i les planten perquè cresquen les herbetes per, així, poder alimentar-se amb els seus fruits quan torne a ser l’hora. Ja havia escoltat altres voltes la seua dedicació ramadera, però esta, mai.

Allò que sorprén de la notícia és que esta pràctica es realitza des de fa uns tres milions d’anys: molt abans que ho fera qualsevol ser humà! A més, a tot açò s’ha d’afegir que les altres potes necessàries per a la inclusió neolítica són el magatzematge del menjar, al formiguer, i la pràctica de la ramaderia, i això també ho fan les formiguetes amb els pulgons. Ara, si els investigadors volen acabar de lluir-se, només han de comprovar el seu treball en grup i l’organització social del cau.

Nosaltres encara estem al neolític, diuen per aquí, i no els falta raó. De les dos èpoques que es coneixen, esta és la segona, tot i que encara hi haja una minoria de gent que visca en la fase anterior: la dels picapedra. Sempre s’ha dit que quan hom està bé, no cal moure’s, i potser eixa és la raó del suposat retard. Mirant-ho bé, crida l’atenció que hi haja formigues que visquen en un estadi superior al d’alguns humans.

Però jo no vull pensar així perquè sóc una persona de món i sempre he defensat que els humans som humans perquè cantem, ballem i resem; la resta de coses no ens afecten en la nostra humanitat. I estic segur que si poguera conéixer dos tribus —una de cada costat del món— que no hagueren tingut mai contacte amb la resta d’humans, les dos farien estes tres coses. La resta de facultats són possibilitats humanes, o capacitats, però no són elements unificadors mentre que les jo dic, sí que ho són. Hui, ja avançat el segle XXI, m’atrevisc a dir que la racionalització és una quimera, si la plantegem en termes globals.

Les formiguetes deuen tindre rituals, segurament, però no crec que posseïsquen cap déu formiga, ni que tan sols siguen politeistes. De parlar, ho dubte. No obstant, en els llibres de l’escola no diuen res d’això de cantar, ni de resar, per referir-se al neolític. Quina cosa eixa que hi ha dies que em fan sentir enveja. 

Salvador Sendra

L’EVOLUCIÓ MARXA ENRERE

Tot i ser una persona intel·lectualment situada al segle XIX, en el millor dels casos, he de dir, en favor meu, que és fàcilment qüestionable la impressió que tenim d’haver avançat; i no des d’aleshores, sinó des de fa molt més temps, o des dels inicis de les civilitzacions... Ara bé, pense que allò que hem de fer primer és aclarir que el concepte de civilització que romandrà present a l’escrit és el de Huntington, per modern que em semble.

Llegint Bakunin, concretament Déu i estat, hi ha uns paràgrafs en què l’escriptor qüestiona el concepte de llibertat, fent valer una reflexió sobre els déus i els amos. Escriu que, des del moment que admetem l’existència d’un déu, o d’éssers humans superiors, estem admetem la servitud o, dit d’altra manera, la manca de llibertat. Tant fa que se siga serf de d’un déu o d’un humà perquè el cas, envers la llibertat, no varia gaire.

D’altra banda, rellegint altra obra escrita en la meua època mental, L’evolució de les espècies, de Darwin, i altres obres menors associades, hi he trobat una lleu comparació entre l’estudi de referència i les tesis de Wallace. Enmig d’altres diferències, i em referisc a les evolutives, una divergència es trobava en l’àmbit de l’estudi: mentre Darwin ho feia amb un major interés per les espècies en captivitat, Wallace se centrava en les salvatges. Altres diferències es trobaven en la situació espacial del elements seleccionats, però açò és altre tema.

Respecte a les evolucions, he de dir que Darwin creia en la domesticació com a model per a les seues explicacions, mentre que Wallace la menyspreava. Si pensem així, en una etapa de llibertat posterior a la captivitat, per tant, l’evolució darwiniana tornaria enrere fins a l’estadi previ, quan l’espècie encara era lliure. La historia, però, atorga major importància a Darwin que a Wallace, segurament a causa de la implacable densitat de l’obra d’este home. Wallace, però, té molt de pes quan s’estudien els endemismes i les espècies en llibertat. I la pregunta és ben concreta: penseu que una vaca lletera engabiada i destinada a ser munyida a diari podria tornar a la llibertat amb una mínima possibilitat de sobreviure sense eixe amo que l’alimenta i la protegix?

Si ara ens desplacem, mentalment, de nou, cap a Bakunin, reprenem la tesi que sostenia este home respecte a la llibertat i la superposem a la que acabem de extraure sobre l’evolució en captivitat, la pregunta és la següent: si l’ésser humà es desfera de l’amo i del déu per poder ser lliure, sofriria una tornada enrere fins a l’estadi inicial, anterior a eixa anomenada civilització?

Espere que alguna ment més actual em puga ajudar a resoldre este dilema tan vell i superat. 

Salvador Sendra

LA PÀTRIA DELS APÀTRIDES

Acabem de deixar córrer una setmana farcida d’exaltacions patriòtiques i nacionals, d’identitats i de sentiments, de banderes d’ací i d’allà. Realment, no hi ha cosa que em faça més por, i més desencís, que això que he observat els darrers dies i que, si més no, afecta la ideologia i els sentiments. Vaja; com la fe! I jo, de moment ―i gràcies al do humà de la racionalitat― no sóc creient, tot i que practique, de tant en tant. Vull recordar que les ideologies, els sentiments, les passions o la fe, pertanyen a l’àmbit de les creences, per si de cas.

Rellegint Hölderlin per ultimar la defensa de la meua tesina, hi ha hagut una cosa que m’ha sorprés més que altres voltes... Segurament, perquè és la data que és i perquè, darrerament, a França també tenen un embolic seriós, així com a Alemanya.  La sorpresa ha estat quan he arribat a una observació intel·ligent i valenta on el poeta es considerava amant de les evolucions i no de les revolucions. El fet de ser alemany diu molt de l’exposició perquè els majors il·lustrats hi pertanyen, mentre que els executors de la teoria van ser els francesos.

La revolució, però, pot ser un punt des del qual es pot iniciar una nova evolució, com diuen que passa a França però, malauradament, hi ha qui opina que esta Révolution no és una conseqüència directa de la Il·lustració, com també he llegit fa poc, i açò sí que em preocupa més! Ser un revolucionari hauria d’estar relacionat amb una formació il·lustrada ―per no vore’s sense resposta a la segona pregunta― però, a més, la Révolution no es pot entendre sense la deguda contextualització ni sense la fase prèvia d’incubació. Les identificacions amb els èxits révolutionnaires, de ser un fet aïllat, estarien en la mateixa tessitura que les nacionals i que l’exaltació dels sentiments patris, tot i que no se’ls puga ubicar en un lloc determinat.

Si ara ens proposem comparar el model exportador dels èxits de la Révolution ―perquè estem tractant els èxits i no els fracassos― amb els de la Hispanidad, per exemple, hauríem de deixar clar que, per als territoris de recepció, el segon model no es tracta d’una evolució, sinó d’una revolució del seu mode de vida, i que dita revolució no es troba lligada a cap evolució pròpia. Per tant, una persona amant de les evolucions no es pot considerar còmode amb el model de la Hispanidad, mentre que sí que pot considerar adequat el model de la Révolution, fins i tot a l’Amèrica hispana, perquè hi ha un substrat il·lustrat. Aleshores, a partir de la revolució provocada per la necessitat de liberté, égalité i fraternité, sí que es pot observar una evolució pròpia, i el fet matriu és, per tant, la pàtria dels apàtrides―per donar-li un distintiu sentimental en unes dates tan assenyalades.

 

Salvador Sendra Perelló

La nova Atlàntida 3.0.

Llegia l’altre The new Atlantis (La nova Atlàntida), l’obra de filòsof anglés Francis Bacon (1561-1626). Aquesta és una de les grans utopies clàssiques, però al contrari que Utopia de Thomas Moore, o d’altres clàssics, no es centra en les qüestions polítiques i socials. El que fa utòpica la societat és el coneixement científic i tecnològic, el que va que aporta millores a la societat d’aquest país fictici anomenat Bensalem. Bacon avança aparells i tècniques que encara no es somniaven a la seva època: submarins, micròfons, fer créixer fruits artificialment, sabors artificials, microscopis per anàlisis de sang, etc.

No és nou el tema, més bé des de l’antiguitat l’home ha tractat de millorar mitjançant el coneixement científic i la tecnologia la seua vida. Però no és fins el s. XX que s’ha fet un salt un salt quantitatiu important. El desenvolupament de la informàtica ha estat una revolució, la Nova Atlàntida 2.0., que supera la imaginació de la visió clàssica ciència i la tecnologia de Bacon a la seua Nova Atlàntida. D’ençà el desenvolupament ha sigut vertiginós. Tant és així, que en el 1965 George Moore  va afirmar que aproximadament cada dos anys es duplica el número de transistors en un circuit integrat. Això implica que el desenvolupament referit a la tecnologia, especialment als ordinadors i a la intel·ligència artificial té un creixement exponencial.

Eixe creixement exponencial, ha portat a una altre concepte, el de singularitat tecnològica. Açò és, el despertar de una superintel·ligència sobrehumana, fet que podria donar-se mitjançant diversos camins: a) Mitjançant ordinadors tan potents que arriben a “despertar” una superintel·ligència artificial; b) una xarxa d’ordinadors que “despertaran”; c) la connexió d’ordinadors i ser humans en xarxa creen una superintel·ligència; d) La tecnologia fa millorar la capacitat intel·lectual dels esser humans. Una vegada creada aquesta superintel·ligència, el progrés científic i tecnològic serà infinit i encara molt més vertiginós. Aquest despertar ha sigut tractat a la cultura popular en nombrosos llibres i pel·lícules. Pel·licules com, Jo, Robot, Terminator, Matrix, 2001: a space odyssey... mostren una visió distòpica de les superintel·ligències artificials. Una visió escèptica que comparteixen alguns científics, però també hi ha molts científics que es mostren optimistes, perquè les tecnologies milloraran la vida de l’Esser humà. Visions com la de l’escriptor Isaac Asimov, qui va arribar a formular les tres lleis de la robòtica, per evitar que les màquines arriben a perjudicar a l’Esser humà.

Lligat al desenvolupament tecnològic va aparèixer un corrent de pensament anomenat: Transhumanisme. El transhumanisme té com objetius, mantenint els principis de la Ilustració de raó i ciència, superar l’estat actual de l’Esser Humà mitjançant la ciència i la tecnologia. Superar les malalties, l’envelliment i millorar les capacitats físiques, intel·lectuals i psicològiques de l’Esser humà. Tracten de guiar la evolució humana, per arribar al proper estadi evolutiu de la mà de la ciència. No sols es tracta de fer servir la genètica, que també, sinó també altres ciències com biotecnologia, la nanotecnologia, etc. El terme transhumanisme va ser emprat per primera vegada per Julian Huxley, germà de l’escriptor Aldous Huxley, i net Thomas H. Huxley, un dels principals defensors de la eugenèsia i el darwinisme social. Segurament Aldous no compartia aquesta visió, per això va escriure Brave New World (Un mundo feliz), com una societat distòpica. Una visió negativa de la transhumanitat, es pot veure també a la pel·lícula Gattaca, on es deixa espai i esperança per al humà encara. No obstant, els suposats beneficis i els projectes dels transhumanistes, així con la seua filosofia es poden llegir a una web anomenada Humanity+ (deixe baix el link). Francis Fukuyama, autor del que hem parlat molt en aquest blog pel seu llibre The end of the history, ha dit que el transhumanisme és una de les idees més perilloses del món. Jo vos convide a que investigueu més sobre el tema per fer-vos el vostre propi criteri.

Davant el progrés tecnològic sempre hi ha dos visions: una utòpica, millorà la vida de l’Esser humà com espècie i com individus, aportant més benestar i alliberant-nos de tots els mals; una distòpica, on la majoria dels Esser humans en són perjudicats, bé esclavitzats, bé patint perquè les millores només afecten a uns pocs i els altres al veure’s privats de les millores acaben en molt més sofriments, creant desigualtats socials –com en la pel·lícula In time.

Fins ara he tractat de ser descriptiu, i no vessar la meua opinió. Però, ja ha arribat l’hora. I jo sóc escèptic amb les dues vessants d’aquest tema. En primer lloc, escèptic en que es puga crear una intel·ligència artificial que “desperte” que siga conscient de sí mateixa, i escèptic en que mitjançant la ciència i la tecnologia arribem a una post-humanitat o trans-humanitat. Però, no ho veig improbable del tot. El que sí sembla molt improbable, i amb això sóc més escèptic, si aquests fets arriben a produir-se, és molt difícil que siga en benefici de la humanitat. Tal i com es desenvolupen els fets, tal i com està instaurat aquest sistema, els beneficis seran d’uns pocs i per a uns pocs. Difícilment les millores estaran a l’abast de tothom. És més probable que les millores siguen en benefici d’unes elits, un món a l’estil a Brave New World (Un mundo feliz), o que estiguen al servei de grans corporacions, com a Blade Runner.

Per a que les millores arribaren a tot el món, sense distinció de cap tipus, s’hauria de democratitzar tant la tecnologia com l'energia. Caldria una societat socialista, on tots tingueren igual accés a la tecnologia i que tot el món es beneficiés per igual. A dia de hui res d’això es així. L'energia està controlada per unes poques dictadures, al dictat de les grans corporacions dels EUA. La tecnologia també està en mans d’unes poques corporacions, moltes d’elles de l'anomenat complex militar nord-americà. De socialitzar els avanços tecnològics ni se'n parla, al contrari de l'únic que es parla és de negocis lucratius, de capitalisme que incrementa les diferències. És per això que les perspectives no són molt optimistes, al menys jo sóc gens optimista en aquest sentit.

Vosaltres què en penseu? 

Oskar “Rabosa”.

Links relacionats:

A HISTORY OF TRANSHUMANIST THOUGHT

http://www.nickbostrom.com/papers/history.pdf

Nosotros, robots - Economía Directa / Colectivo Burbuja

http://www.colectivoburbuja.org/index.php/cb/nosotros-robots-economia-directa-20-12-2014/

What is singularity?  - Venor Vinge

http://mindstalk.net/vinge/vinge-sing.html

Transhumanismo

http://es.wikipedia.org/wiki/Transhumanismo

Humanity+

http://humanityplus.org/

Transhumanty – Francis Fukuyama – Foreign Policy

http://foreignpolicy.com/2009/10/23/transhumanism/?wp_login_redirect=0

R-TV: Máximo Sandín desmunta a Darwin.

Máximo Sandín és un dels CIENTÍFICS -així amb majúscules- més importants i interessants del nostre temps. No sols perquè haja fet un descobriment enlluernador, o perquè siga el pare d’una teoria totalment acceptada per la comunitat científica. No, les seves teories, que es poden veure a la seua web  http://www.somosbacteriasyvirus.com/, estan lluny de ser universalment admeses. Però, té els collons de posar en dubte la teoria dominant, en contra de tota la majoria de la comunit científica i dels ensenyaments que es donen en escoles i universitats.

A aquesta entrevista posa en dubte a Darwin, explica les seues teories breument, i a més a més ho raona. Raona el perquè, però, a més a més, es capaç de posar en realició la teoria de l’evolució darwiniana amb el pensament econòmic i filosòfic dominant, o al menys el que interessa a les elits. Això demostra que Sandín és capaç de veure més enllà de la seua ciència i de tractar de integrar el pensament darwinià amb les ideologies i els fets històrics dominants a la seua època –i que encara dominen.

En una època –l’actual- on posar en dubte Darwin pot suposar ser objecte de mofa, i comparat amb els creacionistes. En una época on els mitjans de comunicació només transmeten la imatge que hi ha darwinisme o creacionisme, quan en realitat hi ha altres teories sobre evolució que res tenen a veure amb les darwinianes. En una època on el darwinisme és l’escusa biològica per mantenir un sistema ideològic que porta a la dominació de les masses per uns pocs i l’enriquiment bestial d’eixos pocs. En una època com l’actual fer el que fa i dir el que diu Máximo Sandín té molt de mèrit.

Pareu atenció a aquesta entrevista. Et canviarà la forma d’entendre el món.