EL VOL DEL FÈNIX

És tard, acabe de revisar la premsa i d'escoltar la ràdio i no em puc explicar tanta deficiència entre els arguments que donen, uns i altres, respecte a la condemna de la xica eixa que ha fet acudits sobre la mort de Carrero Blanco, així com els detalls tan estúpids que s'han exposat de la sentència. M'estranya que ningú haja entrat a analitzar els fonaments jurídics que han fet servir els jutges ni a quina llei s'han referit a l'hora del veredicte. Només he escoltat que estupideses i, per eixa raó, les he hagudes que recollir, passat pel sedàs i fer valer el sentit comú i la racionalitat per intentar explicar-me els fets i el trist desenllaç.

En primer lloc, m'agradaria dir que no estic d'acord amb la condemna, ja que l'humor és prou personal, així com la seua absència, i per si hi ha qui ho dubta, només cal pensar les moltes voltes que se'ns n'ha anat la llengua, més que fóra en privat. Esta volta ha estat en públic, i la humorista ha sigut una xica jove i aparentment normal. La llibertat d'expressió, però, ensopega amb la Llei antiterrorista i amb la Llei mordassa; una per preservar els drets i deures de la ciutadania i l'altra, també, diuen.

Però, vos heu adonat que els grans partits no diuen res sobre este tema? Ni ho diran, tot i que algun estiga en campanya interna i el motiu de la condemna els podria ajudar a fer-se passar per progres. Pense quina legislació hauran emprat els jutges i recorde eixa Llei antiterrorista que intentava aturar qualsevol moviment de suport o propaganda que envoltara el crim. El focus basc estava en el punt de mira i, de fet, han acabat amb això que s'anomenava kale borroka. Fins i tot va haver gent condemnada per publicacions relacionades amb el GRAPO. Ara, estos segons ens semblen elements del passat que la joventut no recorda, ni els no tan joves. Els altres, però, encara estan en el procés d'entrega de les armes, tot i que ja han renunciat a la violència.

Uns i altres van començar la seua activitat en temps de dictadura –eixa època de reconciliació social i creixement econòmic, d'embassaments i de turisme suec a Benidorm- i van seguir ja a la democràcia. Però el cas és que la xica graciosa ha esmentat un acte ocorregut al final del franquisme, on es va assassinar Carrero Blanco, el seu xofer, tot i que ningú l'esmenta, i a un escorta. Però això no és excusa perquè qui va perpetrar el crim encara hui es troba en el llistat negre del govern, mentre que el bàndol sublevat de la Guerrra Civil, no. Les víctimes del terrorisme, per tant, són les actuals i les passades, per dir-ho d'alguna manera, mentre que les del franquisme, no són ni víctimes, com pense que tampoc ho són les del GAL, si atenem l'argumentari del partit que governa.

Respecte als partits polítics, l'un no pot dir res perquè va donar suport a l'altre en l'aprovació de la Llei antiterrorista sense ser-ne plenament conscient, com li sol ocórrer sovint, perquè el passat s'ha tornar present, i alguna que altra organització terrorista estava ja activa en eixa època de pau i d'estabilitat social, de millores generals i d'unitat nacional, anomenada dolçament franquisme. A la resta de partits, als que van votar en contra de dita Llei, recorde que se'ls va dir de tot... La realitat ha canviat: pregunteu-ho sinó a cantants, twiters i tirititers.

Salvador Sendra

R-TV: Operació Gladio, terrorisme de la OTAN.

L’Operació Gladio és una de les històries que primer era coses de conspiranòics i després es va comprovar real. L’OTAN va crear un sèrie de grups terroristes, els atemptats que van cometre els van atribuir organitzacions comunistes o d’extrema esquerra. L’OTAN, els exèrcits dels països “democràtics”, els serveis secrets… Una trama que ningú creuria. Gladio és un exemple de la hipocresia dels “països democràtics” occidentals.

Punt final a la dignitat humana universal.

La part desclassificada de l’informe, que ha fet la comissió que investiga les tortures de la CIA del Senat dels Estats Units d’Amèrica (EUA), està sent molt polèmica arreu de tot el món. Sembla que allò que era un misteri amagat, allò que ningú volia veure, allò que estava davant dels ulls i tots miraven cap a un altre costat, ara resulta que és tortura. Oh, sorpresa!

Assistim a un exercici d’hipocresia com poques vegades hem pogut vorer. Perquè tots ho sabíem, tots érem conscients, tots ho miràvem, uns amb fàstic, altres amb morbo, altres amb complicitat. Que la CIA torturava era evident, per això van crear el centre a la base de Guantánamo, perquè allí els podien portar els presoners com “combatents enemics il·legals”, i ni se’ls aplicava els drets de qualsevol detingut en un procés penal ni el dret humanitari de Guerra, els Convenis de Ginebra. A Guantánamo els presoners deixaven de ser persones, per tant, es podia fer el que es volgués amb ells, torturar-los també, per suposat.

Però només això, tots eren conscients de què als EUA tenien presons secretes, i eren secretes per torturar, no per tenir-los en condicions dignes i humanes. Però és que amb això col·laboraven molts estats europeus, Polònia ha reconegut que va cedir una base com a presó secreta, i com no, Espanya va autoritzar que aterraren i va donar suport als vols de la CIA amb presoners que anaven a aquestes presons.

També ho sabíem pel que havien contat els mateixos detinguts. I això ha arribat al gran públic, amb pel·lícules com Road to Guantanamo (Camino a Guantánamo). La mateixa CIA també ho va reconéixer, i va mostrar la seua heroica visió a una altra pel·lícula nominada a uns quants Òscars, Zero Dark Thirty (La noche más oscura), entre ells millor pel·lícula, però mostrat la utilitat de la tortura per trobar i assassinar a Bin Laden. El guió va ser escrit amb informació i el vistiplau de la CIA. I és que, és sabut que la propaganda mitjançant el cinema sempre ha sigut efectiva.

Tot aquest escarot no és més que una mostra de la hipocresia que impera a un Occident decadent, on ja s’han perdut tots els valors que es van forjar durant a l’època revolucionària, a finals del s. XVIII. Allò que tots som iguals; el respecte a sèrie de drets que són consubstancials a l’Ésser humà, a la dignitat humana; acabar amb les pràctiques despòtiques i a les violacions d’eixos drets; etc. La presa de la Bastilla al 14 de juliol de 1789, va ser símbol de la caiguda de l'Ancien Régime i de l’opressió del poder del rei absolutista. La Bastilla havia estat una presó, on els poble era torturat i oprimit, per això la seua presa ha esdevingut tot un mite. Els EUA, amb la complicitat de tot el món, han creat una Bastilla coneguda, Guantànamo, i moltes més secretes. La CIA ha agafat el paper de la Inquisició. Hem assistit a un salt cap enrere de cinc segles pel que fa respecte a la dignitat humana.

El més trist de tot, és veure com es justifica la tortura, amb els arguments ad nausseam de: hem aconseguit informació vital per evitar atemptats, i que gràcies a les tortures s’ha detingut a Osama Bin Laden.

La primera de les dues afirmacions és més que dubtosa, no ens han donat cap prova que siga cert, quins atemptats s’han evitat? No ens ho diuen. De la segona de les afirmacions no tenim cap prova tampoc, més que una pel·lícula propagandística guionitzada per la CIA i les justificacions dels alts càrrecs. En tot cas, no va ser una detenció, va ser un assassinat. Una venjança quan Bin Laden ja no pintava fava i l'Al-Qaeda, finançada en origen per la CIA, ja no tenia molta força. Ací s’utilitza la tortura per després assassinar. Una cosa molt, però molt, pròpia de la Inquisició. En tot cas, això no són més que fal·làcies ad ignoratiam. 

Tot açò parteix d’una falsetat, ja que es creu que mitjançant la tortura s’arriba a obtenir una veritat, i es recupera el Confessionem est regina probatio (la confessió és la prova reina), argument emprat per la Inquisició per justificar la confessió obtinguda sota tortura, i que ja va ser desmuntat jurídicament per Cesare Beccaria el 1764, en la seua obra Dels delictes i de les penes. Resulta evident que, sota tortura, hom confessa el que siga, si no mirem les dones acusades de bruixeria, confessaven haver follat amb el Dimoni mentre els clavaven “la pera” per la vagina o l’anus i quan el dolor les esquinçava. Mentre eren torturats, segurament, els presos de Guantánamo, o de qualsevol presó secreta, confessarien que s’estaven preparant atemptats a mansalva, tot perquè la tortura s’acabara, com també hagueren confessat que ballaven sardanes a la Plaça Sant Jaume tots els diumenges al matí.

Si els EUA van ser un exemple a seguir en començar aquesta època, la de les democràcies liberals -la que ha donat dignitat tots els Éssers humans només pel de nàixer- ara són l’exemple de la decadència d’aquest període, no sols perquè ells tanquen aquesta etapa embrutint el seu propi llegat sinó perquè ells són encara exemple, i el seu exemple serà seguit. No es tracta d’un fet puntual, hem assistit a la reinstitucionalització de la tortura, s’ha fet de facto, encara que de iure seguisca sent condemnada en tractats internacionals. La complicitat, la permissibilitat, quan no el suport i l'ajuda que ha donat la comunitat internacional als americans en aquest tema, demostra que no estem davant un fet puntual, sinó davant un canvi de paradigma, on la dignitat humana ja no és universal.

Òbviament, la tortura és el fet més vistós d'aquest procés, però no l’únic. La reinstitucionalització de la tortura ha vingut acompanyada de la derogació de drets fonamentals, que des de l’època revolucionària del s. XVIII donàvem per eterns -crèiem que l’Ésser humà els havia assolit per sempre més almenys a Occident-, mitjançant la Patriot Act. La Patriot Act també serveix d’exemple a la resta de països del món. Així, jo ho tinc clar, a l’Estat espanyol no haguera sigut possible una Ley Mordaza si en l’àmbit internacional no hi hagués una involució pel que fa als drets fonamentals.

Podem concloure, així doncs, que amb la Declaració d’Independència dels Estats Units a Virgínia es va encetar una època que va universalitzar la dignitat humana, i amb l’atemptat de les Torres Bessones a Nova York es pot posar el punt final a aquesta època excepcional a la Història. El que perdem definitivament la dignitat amb els drets inherents dependrà de fins a quin punt el poble estiga disposat a lluitar per preservar-los.

Oskar "Rabosa".