A penes arribat a casa
i ni temps que he tingut d’assimilar el canvi, del Sol del Mediterrani a la neu
dels Càrpats.
Sona el telèfon i em donen una notícia
inesperada les conseqüències de la qual bé poden posar qui siga a tremolar:
l’embaixador rus ha estat assassinat a Ankara!
Escric abans de temps
per no poder ni voler donar peu a majors anàlisis posteriors. Quan un ha comés
l’error d’estudiar àrab, el creuen un orientalista tot terreny, algú capaç de
discernir el bé i el mal en aquella confusa regió del món... Qui ha telefonat
és una cadena de televisió que em demana a correcuita una valoració de
l’assumpte. Es sorprenen de que no ho sabia, però a diferència d’ells, jo no
visc permanentment connectat; és el món actual, el món a diferentes velocitats.
Ells no tenen major interés en la mort d’una persona o no, i tampoc els puc
culpar, informar a diari sobre morts té eixes coses, t’immunitza contra
l’horror. Ells volen una frase, una pinzellada que no dirà la competència, un
plus sobre les cadenes rivals.
Tornem al cas
principal, la mort de l’embaixador rus a Turquia. ¿És casual que siga a Turquia
i és casual que siga l’embaixador rus?. La resposta és no a ambdues coses. ¿Ho
ha provocat la OTAN? Bé podria ser. Altra possibilitat seria allò que diuen fets
consumats, val a dir, fer-ho i veure què passa, qui són els teus amics, qui et
recolza en les teues accions o qui se t’oposa...
Així les coses
analitzem perquè Turquia estaria darrere de l’assassinat de l’embaixador rus i
perquè els Estats Units també podrien estar-ho, o com a mínim no importar-li’s
que Turquia ho haja fet. El motiu és que la guerra de Síria estava fins a fa
poc en un punt mort del qual com a les obres fantàstiques, només es pot eixir
mitjançant una inesperada giragonça de dubtosa credibilitat. El DEUS EX MACHINA
en aquest cas, ha estat la intervenció russa, que en poc temps i amb ajuda
només de l’aviació, ha conseguit parar als bàrbars del DAESH o Estat Islàmic.
Podria semblar una bona notícia, però Turquia no pot pair que arribe algú de
fora i es mostre més fort que ells, com tampoc admetran que durant anys no han
fet res més que atacar als seus propis kurds. El motiu, el 70% dels kurds del
món viuen a Turquia, que té por de separatisme per part seua.
A més, els kurds turcs,
històricament molt mal tractats, ara tenen un nou model just al costat. Al veí
Irak, els kurds gaudeixen ja d’una independència de facto envers el poder de
Bagdad. Exploten les seues fonts de recursos i es defensen ells, de fet, els
que millor ho han fet, allí el DAESH no ha pogut posar peu. Turquia no podia
consentir que ara al-Assad eixira guanyador del conflicte amb ajuda russa ni
que els seus kurds tingueren exemples de llibertat i democràcia al costat de
casa. Rússia vol guanyar galons. Putin segueix somiant amb el poderiu soviètic
al temps que Erdogan voldria refer l’Imperi Otomà i és el segon exèrcit de
l’OTAN després del dels Estats Units.
Dues grans potències
amb interessos contraposats, una bala i molts motius. Al meu parer Turquia ha
volgut tensar la corda per veure si Rússia reacciona però sap que no ho farà
perquè encara no és prou poderosa. A la Rússia d’Stalin als 50’s ningú li
hagués assassinat sense conseqüències un ambaixador. Veurem què fa la Rússia de
Putin. Probablement engolir ràbia, ràbia
que d’alguna manera ja eixirà algun dia fora...
Lluís Alemany Giner
Brasov a 19 de desembre
de 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada