LA IZQUIERDITA COBARDE

No hi ha res per entendre cada moment, ni per carregar-se de raó a l’hora d’explicar els moviments més actuals, que rellegir alguns clàssics d’estos que ens volten per la ment quan necessitem mirar una mica més enllà de l’esdeveniment concret i de les comunicacions. Perquè les associacions empresarials i els bancs creuen que el guanyador de les darreres eleccions ha de governar sol o, si es dona la possibilitat, pactar amb Ciudadanos.

Ja sabem que el liberalisme és una màquina arrossegadora que, quan acabe amb allò que queda de l’estructura social, començarà a devorar-se a si mateix. De moment, les darreres temptatives han estat les lligades a la sanitat concertada, copiant el model de l’educació, ja que les companyies exploren la gestió dels centres hospitalaris; i ahí encara hi ha camí per créixer. De moment, sembla que s’ha aturat el desembarcament.

Un sistema incapaç d’avançar si no se centra en la intervenció en la ja malmesa societat del benestar o en la disminució dels impostos –no ens enganyem— és un sistema en decadència. Quan la màquina creadora està forta, tot allò que se li pose per davant és arrossegat. Quan allò que demana és entrar en negocis que, en un principi, no haurien de ser-ho, és que ja no dona per a més. I, quan se centra en pagar una mica menys d’impostos per seguir funcionant, això és la decadència absoluta.

La «izquierdita cobarde», però, encara està repensant-se el seu paper en el món, tot i que ha rebaixat considerablement el to. Els bancs i les associacions empresarials només han obert la boca ara, al final del procés, i no per criticar les mentides i els enganyosos arguments empleats per la triple dreta, sinó per demanar al guanyador que fuja de Podemas –m’he permés la llicència de canviar allò que crec que és el morfema de gènere— perquè no s’apague el sistema de respiració artificial: els impostos, la sanitat concertada i les concessions.

Al final del llibre la Walter Benjamin L’obra d’art en l’època de la reproducció mecànica, diu que «El feixisme pretén organitzar eixes masses sense modificar el règim de propietat, que eixes masses intenten eliminar, i creu arreglar el problema permetent a les masses no ja imposar els seus drets, sinó, tan sols, expressar-se [...] La conseqüència lògica del feixisme és una estetització de la vida política». L’adaptació de Benjamin al segle XXI és ben fàcil: canviar feixisme per populisme de dreta i règim de propietat per beneficis polítics i fiscals. A l’estetització de la vida política, no li calen comentaris, no?

Salvador Sendra

CRISI DE L’ESQUERRA O CRISI ELECTORAL?

Potser hi ha massa escrits i teories que tracten sobre la crisi de l’esquerra. La majoria, però, incidixen en la impossibilitat de governar front als partits de la dreta que, de temps ençà, sembla homogènia. No obstant, si veiem Portugal Grècia, Itàlia, Àustria o la majoria de les autonomies de l’Estat, no està tan encertat el discurs sobre eixa crisi i més bé apunta cap a altre complex que el divan no ha acabat de solucionar. De tota manera, cal dir que estem al segle XXI ja avançat, i això s’ha de notar.

Diuen que la superació de la modernitat va comportar la fractura del discurs filosòfic. Allò que es podia llegir com una summa, al segle XX va abandonar la unitat per disgregar-se en xicotets discursos, tan dispersos com els objectius que perseguien. La resta, el pensament general, formava part dels segles passats, però a la política encara li queden uns quants anys per posar-se al dia. Eixa democràcia que ens vanagloriem de veure-la immòbil des de fa dos-cents anys, potser necessite d’un canvi.

El rerefons mític es recerca a la Grècia Clàssica, però d’això ja fa uns quants anys. El pensament, tot i que hagem de tornar-hi de manera constant per refermar-nos, ha canviat; el món, també. Però, si passem a l’Europa més actual, o a EEUU, el cas és el mateix perquè el fet d’anar a votar, per exemple, hauria de contextualitzar-se del tot i exercir el sufragi amb vestits de l’època i traslladant-nos-hi a cavall o amb carro. La vida ha evolucionat mentre el sistema ha romàs!

Però, i la diversitat que representa eixe pensament postmodern? On es pot entreveure en major mesura? Doncs, sí, teniu raó: en l’esquerra dispersa! Conservadors, sempre retardats, d’una banda, i liberals desplaçats, d’altra, són qui s’entenen com a vencedors quan a simple vista s’endevina que són elements anacrònics, si més no, pel seu missatge unitari que recorda eixa summa teològica, o per la manera en què es presenten al concurs pel govern. Al segle XXI, eixe discurs tan tancat no hi cap: fa massa temps que ha estat superat.

L’esquerra és variada en la mesura que la societat esdevé complexa i els problemes i les necessitats, també. La dispersió perdedora s’enfronta a la unió guanyadora en un debat ridícul perquè els arguments són d’èpoques diferents i, per tant, incompatibles. L’oient, el votant, no pot captar un missatge dispers quan la seua decisió s’ha de transmetre de manera unitària, en un sol vot, mentre que la diversitat requeriria d’un bon grapat de paperetes. El sistema d’elecció, per tant, sembla el vertader culpable d’eixe anacronisme que intenta resoldre amb una sola acció, el major ventall de situacions.

Si la societat ha avançat i els partits polítics volen posar-se a l’altura, la primera opció podria ser, per exemple, la votació separada de les polítiques que aplicarà cada ministeri, l’aprovació dels pressupostos per referèndum, la moció de censura/confiança popular dels càrrecs públics i la ratificació de les lleis per la ciutadania. En realitat, no som tots accionistes de la mateixa empresa? A més, ja estem votant tres o quatre voltes a l’any...

Salvador Sendra

Lolita a la foguera amb les titelles.

Cal estar atents a un nou fenomen, el naixement d’una nova moral laica, però tant asfixiant com qualsevol religiosa. Aquesta nova moral tracta d’imposar-se mitjançant la redefinició del que suposa el clàssic dret a la llibertat d’expressió i un control del qual es pot fer o no en les arts.

Aquesta nova moral intenta construir-se sobre els anomenats valors democràtics i els drets fonamentals o drets humans. Si aquests valors van tenir una fase expansiva, ara assistim a una fase restrictiva. En la fase expansiva es pretenia que qualsevol cosa, per desagradable o transgressora que poguera semblar, fóra dita i expressada, encara que tinguera el rebuig dels sectors més conservadors o religiosos. Hui en dia, això ja no val. La censura i els mitjans de repressió de l’Estat estan abocant-nos a una època o eixir-nos del que és “políticament correcte” pot portar-nos problemes. Lentament i silenciosament, una nova inquisició naix.

Aquesta nova moral del que és “políticament” correcte va dibuixant-se des dels dos eixos polítics “democràtics”, és a dir, des de la dreta i des de l’esquerra. Com encara està redefinint-se té contradiccions i presenta problemes d’encaix entre les dues visions. Per una banda, des de la dreta es tracta d’acotar la llibertat d’expressió en temes com “seguretat”, “terrorisme”, “institucions democràtiques”, etc. Per part de les esquerres, i amb no menys intensitat, la llibertat d’expressió tracta de ser acotada en respecte de temes com “ecologisme”, “drets de minories”, “immigració”, etc.

Certament, fins ara, i perquè a gairebé tot occident regnen les dretes, conservadors bàsicament, els aparells de repressió de l’Estat s’han mostrat més contundents envers les infraccions a la nova moral proposada per les dretes, que ja ha transcendit del camp merament moral a la Llei penal. No obstant això, respecte dels aparells ideològics de l’Estat (emprant el terme en sentit althusserià, que no sols inclou els mitjans públics sinó també privats) la moral proposada des de l’esquerra va guanyant terreny, si bé encara no ha transcendit, llevat d’alguna excepció, a la Llei penal –ja li queda poc per fer el salt- pobre d’aquell que gose ser “políticament incorrecte”.

A l’Estat espanyol, des del vessant de la dreta d’aquesta nova moral el súmmum ha arribat amb els titellaires. L’obra representada potser no era adequada per a xiquets, potser era més o menys grollera, potser era sàtira, potser no fora del meu gust (o sí), però el que no és mai és delicte, ni molt menys un delicte que meresca presó preventiva incondicional. Jurídicament la presó preventiva sense fiança no està justificada per la llei d’Enjudiciament Criminal. La presó preventiva incondicional s’adopta sota paràmetres morals i no jurídics, tergiversant la LECrim. Molt més justificada estava la de Blesa i el jutge que la va adoptar va quedar inhabilitat, aquest jutge no l’inhabilitaran perquè respon a la nova moral, ans al contrari serà promocionat.

Però, només aquesta moral es posa de manifest amb les lleis penals a la mà. La polèmica amb l’escultura que representava al ex-Rei d’Espanya sodomitzat per Merkel que a la vegada estava sodomitzada per un llop, és un altre exemple d’aquesta moral. El problema no era el bon gust o no de l’obra, o la consideració de si era art o no, el problema era l’atac a les “institucions democràtiques”. El mateix que va meréixer la condemna de “El Jueves” per la famosa porta de l’aleshores príncep Felipe i Letizia.

Des de l’altra banda, des de la moral d’esquerres, la penetració a l’àmbit penal encara sigut escassa. Si llevem el cas de Suècia on es criminalitza a l’home per pagar per sexe, no trobem exemples rellevants. Ara bé, si hom diu que l’Islam és una religió que crea terroristes, si diem que l’homosexualitat no és tria, etc., serem tacats immediatament d'islamofòbia, d’homofòbia o el que siga. I no diguem ja si hom s’atreveix a dubtar del que s’està fent respecte de la “violència masclista” o la “Llei de violència de gènere”. Això ja és un tema tabú, que més prompte que tard acabarà fent el salt a l’àmbit penal. Respecte de la literatura, la polèmica que va aixecar “Memoria de mis putas tristes”, de García Márquez, també és un exemple d’aquesta nova moral. No puc imaginar el que es diria hui en dia si Nabokov publicara per primera vegada Lolita.

Aquesta nova moral, com la religiosa, té excepcions. Sí qui ho diu és hom que pertany a la secta corresponent, no hi haurà cap resposta ni penal ni social. Així, Jiménez Losantos pot dir que si quan veu a un Podemos portara una lupara, els mataria, sense que això tinga una resposta com la dels titellaires. Tampoc hi ha cap mena de resposta de rebuig social si Julie Bindel, activista feminista i partidària de la “lesbo-política”, diu que els homes haurien d’estar a un camp de concentració amb cotxes, furgonetes i quads, sense poder veure porno, per descomptat. No té la mateixa resposta aquesta afirmació que si un home diguera que les dones han d’estar a un camp amb una enorme cuina i tota mena d’aparells de neteja de la casa.

La nova moral laica és com la religiosa, encara que li manque un Déu. L’Església tenia una llista de llibres negres, els musulmans manen tapar estàtues que representen gent nua o fan volar pels aires estàtues de Buda. Amb la nova moral hi ha foc per a titelles o per a Lolita.

Oskar "Rabosa"

El paper de les esquerres a Europa després de Grècia.

Un dels grans dubtes que ha deixat damunt la taula la claudicació de Syriza i la derrota de Grècia a les Guerres Troikes, és quin paper han de jugar les esquerres dins de la UE a partir d’ara. Cert que el meló no s’ha encetat encara –no hi ha un debat del paper de les esquerres en aquest moment sobre què fer-, però és un meló que tard o d’hora s’ha d'obrir. Perquè una cosa ha quedat clara i neta, jugar amb les actuals regles de la construcció europea només porta a la derrota de les esquerres i a la claudicació davant de l’Imperi.

No cal més que llegir com ha viscut Yanis Varoufakis les negociacions amb l’Eurogrup per saber a quina Unió Europea i a quina Unió Monetària estem. La construcció europea actual no ha tingut mai res a veure amb anhels democràtics, ni de pau, ni de res que s’assemble, només té a veure amb els interessos de les elits dels països del nord d’Europa amb convivència amb les elits servils dels països del sud. La poderosa maquinària propagandística ens ha fet creure que la UE era una cosa desitjable, ara ens van creure que és una cosa imprescindible. Sense UE no hi ha vida. Fora de l’Euro hi fa fred, només hi ha fam i misèria. No hi ha alternatives.

Les esquerres europees no han tingut mai un pla alternatiu. Totes són profundament europeistes. Les seues crítiques a l’actual Unió Europea no passen de dir que és la “unió dels mercaders” i les seues propostes no passen de reclamar “una Europa més social”. Però cap qüestiona l’entramat institucional europeu, ple de buròcrates i tecnòcrates, i infiltrat per poderosos lobbys que són qui realment fan i desfan les lleis. És conegut que a les secretes negociacions del TTIP, mentre els membres del parlament van tenir un accés limitat al contingut una vegada acabat l’esborrany, representants de les grans multinacionals d’ambdós costats de l’Atlàntic hi eren presents.

Per una altra banda, tampoc queda clar que és això d’una Europa més social. Què vol dir una UE de les persones? Això, és un significant buit, que només pren sentit quan es confronta amb “l’Europa dels mercaders”. Com a truc dialèctic potser està bé. Però com a discurs per a un programa d’esquerres no té cap significat. Òbviament, és de suposar que “una Europa de les persones” vol dir una tornada a la socialdemocràcia dels anys 45 a 70 del s. XX, però això és impossible. No es pot tornar a un model que no sols es va acabar, sinó que també es va esgotar.

Per a un futur, i estant com estem en una crisi sistèmica on el model que s’imposarà després d’aquesta crisi serà totalment diferent, les esquerres no poden seguir basant-se en propostes pensades als anys ’30. S’ha de ser conscient d’una vegada que el keynesianisme està mort i que els seus models són absolutament inútils per al futur. Cal que es facen noves propostes, amb els paràmetres i les condicions del S. XXI. Condicions ambientals, socials, energètiques, tecnològiques... És absurd, voler construir una alternativa al que hi ha ara, quan el capitalisme ha sabut adaptar-se sempre a les condicions, des de les esquerres volent mirar al passat.

Dona la sensació que les esquerres miren sempre al passat, mentre el capitalisme s’adapta cada vegada a la realitat, i ho fa més ràpid i eficientment que les esquerres. Mentre teòrics i els polítics que sostenen el capitalisme saben adaptar-se, repensar-se i crear institucions que el beneficien. Des de l’esquerra falten propostes transformadores. Bé potser en plànol ideològic hi estan, però els partits d’esquerres, summament condicionats de la propaganda capitalista i per la ignorància dels electors, no s’atreveixen a portar-les endavant. Quin partit assumeix el decreixement i diu voler portar-lo a la pràctica? Òbviament cap. Si un polític ix per la TV i diu que cal decréixer, no el vota ni sa mare. És per això que les esquerres es veuen arrossegades a seguir el capitalisme en un viatge cap a cap lloc.

El viatge a cap lloc toca al seu final. Estem a una crisi sistèmica, per al després de la crisi hi ha un repte vigent. Quina Europa es vol des de les esquerres? Si preguntem als polítics, la resposta serà: una Europa més social. O el que és el mateix: no sap/no contesta. Fins que les esquerres no sàpiguen que volen, no podran construir l’alternativa postcrisi sistèmica. No hi haurà una Europa diferent si les esquerre l'únic que fan és el monigot.

Òskar "Rabosa".

Obsolescència política programada.

Fa molts anys, durant una conversa amb un amic, ell em va comentar que havia llegit o escoltat, no recorde a qui ni on, que el sistema capitalista era una màquina tan perfecta que aconseguia fer negoci fins i tot d’allò que era antisistema. No importava que siga un guerriller comunista o un grup de música, si es va a El Corte Inglés allí es pot trobar una samarreta del Che Guevara o un disc de Rage Against de Machine. El sistema ho recicla tot i treu profit de tot.

També el sistema polític ho recicla tot. El sistema polític acaba absorbint tots aquells que volen canviar-lo. A l’hora de la veritat la maquinària del sistema acaba integrant a dintre seu totes les alternatives que diuen voler transformar-lo. És de sobra coneguda la dita de: “L’esquerra han renunciat a transformar la societat”. Cert és també que la societat ha renunciat a transformar-se, i prefereix ser un grapat d’argila en mans dels altres.

A gairebé tots els països i en qualsevol moment podem trobar exemples de com el sistema polític s’ha acabat engolint tots els partits amb propostes transformadores, i dic transformadores, no merament cosmètiques. Així, podem trobar exemples al Partit Comunista Italià i la seua girada cap al centre, el P$x€ i el seu Suresnes seguint el procés que havien iniciat abans la resta de partits socialistes europeus, l'eurocomunisme, més endavant els partits socialistes/socialdemòcrates deixen de ser socialdemòcrates i s’apunten a l’anomenada “tercera via” –la via directa a la submissió al neoliberalisme. Hem vist a Blair, a Schröder (aquest va introduir els minijobs a alemanya), a Zapatero, etc., aplicar les més brutals polítiques neoliberals amb el consentiment de les masses, perquè, si ho fa un partit d’esquerres, és que no hi ha alternativa, és el millor. Els partits socialistes, amb la impagable ajuda dels sindicats majoritaris, han complert una feina com la dels kapos –que també eren presos i els dels barracons dels destinataris a les cambres de gas eren sempre jueus- als camps de treball i extermini nazis.

En general, les esquerres s’han mogut cap al centre, a l’hora que el centre estava cada vegada més a la dreta. Els partits d’esquerres, amb la passivitat o inexistència d’una societat civil, han seguit, per voluntat unes vegades i per incapacitat altres vegades, el camí cap al “centre més a la dreta”. Si les esquerres naixen per transformar la societat, ha sigut el sistema capitalista qui ha transformat les esquerres juntament amb la societat. Tant és així, que hui en dia, les propostes socialdemòcrates, vigents als anys 50 i 60 del segle passat, són titllades d’extrema-esquerra.

Arran de la crisi del 2008 hi ha hagut un cert “despertar” social, en certa mesura s’ha produït una consciència que alguna cosa va mal amb aquest sistema. El despertar social confirma que la política està al servei dels interessos de les multinacionals i de banca, encara que vestits d’interessos econòmics generals. No obstant això, els corrents predominants desitgen una tornada al període 2000-2006 o els més revolucionaris als anys 50 i 60, dècades de domini del keynesianisme i de l’Estat de Benestar, sense adonar-se que qualsevol de les dues opcions és impossible. També hi ha a Europa un revifar de postures nacionalistes, que demanen, davant una UE al servei del capital i una globalització que estén l'imperi de la banca i les multinacionals, a tornar a dotar l’Estat-nació de més força. Més minoritari, però també sensible, és una nova mirada cap al marxisme, l’única alternativa constituïda al capitalisme.

A l’Estat espanyol, la crisi ha posat de manifest, a més a més, que el sistema polític nascut a “La Transición” ha sigut un bluf, només ha servit perquè dos partits es repartiren el pastís de la corrupció, afavoriren les elits econòmiques-financeres locals, a desindustrialitzar l’Estat, privatitzar serveis bàsics com l’energia en favor d’un oligopoli blindat i a pauperitzar el poble mitjançant la baixada de salaris i retallades socials. Això ha provocat un cert malestar social que ha acabat amb l’aparició de nous partits polítics que han fet bandera d’una regeneració democràtica (sic), ja sigen provinents de la dreta i dins de l’ordre constitucional –Ciudadanos- o des de l’esquerra per finiquitar el règim –Podemos-, a més d'altres partits locals de caràcter nacionalista, independentistes o no –Compromís, CUP, Bildu, Anova, etc.-.

Després de les darreres eleccions -andaluses, municipals i algunes autonòmiques- el que s’ha posat de manifest és que alguns dels nous partits comencen a tenir els tics dels vells partits. Tanmateix, les propostes de regeneració democràtica (sic), ni van al fons de la qüestió, ni tenen intenció de ser a fons. Uns retocs, maquillatge i cosmètica, és el que porten. El “pragmatisme”, el “cal pactar” per a desallotjar al PP, acceptar el P$x€ com interlocutor –partit que ha sostingut aquest règim de saqueig-, el canvi de cromos –l’alcaldia d’aquesta ciutat per la presidència autonòmica, la poltrona al parlament per una vicepresidència, etc.- ha portat als nous a jugar amb les regles dels vells. I això que el canvi de cromos, només és per poltrones. ¿Què no passarà quan la realpolitik afecte als diners, a l’economia? Poques i honroses excepcions no han acceptat a entrar al joc, mantenint-se coherents.

Els que han acceptat jugar amb les regles del sistema, ja han perdut, ja han cedit, ja són “casta”. I com a “casta” acabaran. Aquests també han renunciat a transformar la societat, encara que ens conten que ells volen el poder per demostrar que es pot fer d’una altra manera, però amb les regles del sistema. El sistema no admet variants i ells no en són conscients. Mentrestant, els súbdits s’ho miren desvanits, es complauen amb l’adjacent i no s'adonen del fonamental.

Lluis Llach, a una de les seues magnífiques introduccions a les seues cançons, durant el concert en el que es va acomiadar a Verges, va dir més o menys –en clara al·lusió al tripartit català-: “Quan guanyen les esquerres, l'endemà tots estem molt contents; al cap de tres dies ens posem vermells de vergonya; i a la setmana ens costa amagar-nos sota el piano perquè cauen ‘xuscos de punta’”. No en tinc jo de piano, però vos espere baix de la taula.

Òskar “Rabosa”.

R-TV: Julio Anguita i Juan Carlos Monedero a un col·loqui.

 

Un interessant col·loqui entre Julio Anguita, tal vegada la veu més lúcida de l'esquerra a l'Estat espanyol, i Juan Carlos Monedero, un dels promotors de Podemos i en la meua opinió l'autèntica matèria grisa de l'organització que lidera de cara al públic Pablo Iglesias. Aquest vídeo és de desembre del 2013, tres mesos abans de llançament de Podemos. A part d'escoltar a Anguita, que sempre val la pena, té l'interés de què hom pot advertir ja de què va Podemos, què pretenen i com ho volen. Un vídeo que crec que s'ha d'escoltar.