PERSEGUIT PER L’ORDRE I LA CONSTÀNCIA

Estic cuinant i, tot i ser una experiència improvisada, en molts casos, fins i tot si em referisc als pesos i a les mesures, hi ha un soroll que m’està marcant el tempo i ofegant la vida. A la paret hi ha un rellotge que fa molt de soroll i això no va amb mi. Tic-tac, tic-tac... crec que encara em concentre més i em fa la impressió que el soroll augmenta fins al punt que no escolte res més que eixe maleït ritme i em rebenta actuar com un autòmata quan sofregisc el conill i les carxofes.

Fa deu dies que no m’afaite i ja em pica tot. Ara que ho recorde, he de fer el pas i agarrar la navalla per rasurar-me. Quan tape la pica, que ja té suficient aigua calenta, i em pose mà a l’obra, escolte una goteta que no puc localitzar i, al poc de temps, se situa al centre de l’activitat a causa de la constància i de la proximitat: tic, tic... He de controlar els nervis perquè em puc tallar, però odie que una activitat tan artística semble dictada al compàs del soroll de la goteta.

Vaig a la dutxa i deixe part de la roba damunt de la tassa del vàter. Just abans de rodar l’aixeta de l’aigua calenta, quan encara estic prop del vàter, escolte un sorollet constant que sembla que està a l’interior de la cisterna. Òbric la tapa i no aprecie cap fuita ni cap rastre d’humitat per fora, però la goteta continua i m’obsessiona pensar que una activitat tan lliure com és la de desvestir-se i vestir-se estiga tutoritzada per la constància del sorollet.

Isc a passejar quan ja ho tinc tot llest. Vora la mar s’està molt a gust i el solet acompanya l’excursió. Les ones són xicotetes però s’escolten ben bé i tot apunta que intentaran marcar-me el ritme de la passejada. Sembla mentida que una activitat tan gratificant haja d’estar sotmesa a la tortura de la constància. Aviat, la respiració i les passes s’adeqüen a això que marquen les ones: una tortura!

Ja estic de nou a casa i crec que m’he de relaxar lluny de la cuina i del bany, però tampoc a la terrassa... M’assec al silló i pose música respire... Respire! Merda!

Salvador Sendra

LA BORSA ALS ESTATS UNITS DE NORD-AMÈRICA

Decididament, si heu d’invertir en algun mercat financer, que siga l’americà! La resta de borses són massa perilloses i imprevisibles; tant que, si teniu pressa o si depeneu d’eixos diners invertits per viure, segurament acabareu nets. Fixeu-vos, si no, en les dades dels índexs borsaris i en eixa estabilitat que he apuntat i compareu-la amb l’Íbex, mateix.

El sistema d’estalvi dels ciutadans que pertanyen a la classe mitjana dels Estats Units és ben simple. A tot això, s’ha de tindre en compte que es tracta d’una economia molt liberalitzada i això repercutix directament en la gestió de les pensions quan la gent es retira. Els americans i les americanes del nord treballen i estalvien diners per assegurar-se uns ingressos el dia que es jubilen, però l’estalvi el fan de dues maneres diferents: en plans de pensions i en immobles.

Una volta que s’arriba a una certa edat, eixa classe mitjana que ara diuen que ja no existix ha acabat de pagar la casa on viu i ja apunta cap a una segona residència, situada en un indret tranquil. Quan es retira, la primera casa es ven i la família s’establix en la segona perquè ja no ha d’anar al treball i pot buscar llocs més adequats al nou estat. D’altra banda, els seus plans de pensions solen invertir-se en renda variable –només cal vore els rendiments dels interessos fixos. Després, una volta acabada l’etapa laboral, s’ha de viure d’això: de les desinversions.

Si la borsa s’enfonsa, hi ha el desastre. Si el sector immobiliari fa fallida, que siga el dels territoris residencials. Si no passa això, el desastre pot ser majúscul, ja que el sector més vulnerable (per l’edat) es quedaria desprotegit del tot. I açò ho sé jo i ho sap qualsevol president que governe eixe territori; fins i tot Trump. Per això ho escric, perquè moltes voltes analitzem accions i situacions sense pensar que tot no és com nosaltres ho veiem perquè ací, simplement, això no passa: el nostre estalvi principal és la contribució individual al sistema de pensions de la Seguridad Social mentre es treballa.

Salvador Sendra

EL CLÍMAX

El riure és el resultat de la transformació d’una tensa espera en un no-res, diuen que ha escrit Kant en alemany. Jo, com que d’alemany no en sé, m’he de creure allò que diuen els traductors i les traductores que, si més no, també interpreten. De tota manera, no sé hi estic del tot d’acord perquè, si és així, una persona que riu molt deu patir, en el futur, alguna patologia coronària, més que siga per la tensió que suporta tant sovint.

De tota manera, això també es podria dir del clímax –per no dir l’orgasme— si atenem la manera en què Kant l’explica: la transformació d’una tensa espera en un no-res. Després de tanta tensió, una possible confusió és la que depén d’alguns sentits, o de la manera d’expressar-los, perquè hi ha qui riu, i molt, tot i que els francesos solen anomenar la petite mort eixe moment que succeïx eixe clímax.

La cimera sobre el clima ha estat tensa, o això diuen. Sembla que el fracàs ha estat sonat. Les qüestions relacionades amb la desfeta les analitzarem en altre article perquè hui no hi tinc temps. El resultat, però, ha estat de riure, si atenem a la interpretació kantiana perquè la tensa espera s’ha diluït en un no-res. Diuen que riure –en el sentit de fer ús de la ironia— és l’arma d’aquells que no tenen poder. Crec recordar que Voltaire no n’estava molt per la causa; senyal que manava...

La petite mort és la segona interpretació que cap, després de la cimera. I en este cas s’ha de tindre en consideració que necessitaríem de l’orgasme per aconseguir-la. Jo, com que no sé si la disbauxa climàtica ha arribat fins a eixe extrem, he hagut de titular el present escrit com “El clímax”. L’organització de la cimera, de pas, ja té una pista per posar-li un nom més encertat en la propera reunió: La cumbre del clímax.

Salvador Sendra

Desinformació i conquestes.

Posem per cas que a mi em diuen Paquito Soca, o Toni Tronc, o Jaumet Pardalets, sinó Carlets Capbuit, ras i curt, algú com tu o jo, una persona normal, una persona de bé, això que tots estan convençuts de ser.

Al bar, pegue una ullada a una notícia car llegir costa massa i, a més, ja ho sé tot. A partir de la tercera cervesa tot es veu molt clar i jo en porte més... Doncs bé, la notícia en qüestió parla de que la dona del propietari de la cadena de supermercats ALDI, clarament un milionari, l’ha deixat per un refugiat afgà. Així les coses, el primer pensament ràpid, “normal, el welo eixe la té pansida”... Com que dos cervells treballen més que un i he verbalitzat el meu pensament, a fi de que un raonament tan profund siga útil a la humanitat, Toni Tronc afegeix: “no en tenen mai prou, les males p****!”. Quanta raó tenim sempre els meus amics i jo... I és que sóm gent bragada d’eixa que en una punyada en tomba dos... La vida, però, immisericorde com és, ens va doblant, i la mateixa notícia llegida unes quantes dècades més tard donaria altres comentaris del tipus “redéu, tu, ni a la vellea pot estar tranquil un”, “venen els desgraciats eixos i t’ho furten tot!, matant-los no paguen”, etc.

Tot això s’hauria pogut solucionar simplement llegint en comptes d’únicament ataüllar tangencialment la notícia. El suposat refugiat afgà sí arribà a Alemanya així, però ja era un home format. Tècnic informàtic de professió. A la dona “conquerida” la va conéixer instal·lant-li a casa una xarxa. Ella, avorrida sense res que fer des de molts anys, es troba a casa amb algú que finalment la fa riure. Als països pobres, mancats de moltes coses sovint es fa recurs a l’humor... Ella està farta de mesures de seguretat i de buides convencions, al capdavall, tot constructes socials. Ella és humana i de carn, ell també, ella és dona i ells és home, res més a dir.

Tornem als actors principals, als homes de bé, als homes de bar, per a qui tota eixa parrafada anterior els hi és aliena. La cosa està clara, si ella ha estat suficientment idiota per deixar un milionari per un refugiat, amb el pecat porta la penitència, ja s’ho apanyarà! En quant a ell, amb tots els diners que té, no tardarà en trobar-ne una nova.

Cada dia, Deu fa que el Sol isca per a tots! Continuem bevent.

Bucarest a 13 d’octubre del 2019.

Finalment canvis?

 

Ha passat a la història com una d’eixes frases mítiques que justifiquen el cinisme de les classes dirigents, “canviar tot per a que res canvie”... Pronunciada per Tancredi, el nebot de l’intemporal comte Salinas quan s’apresta a unir-se a les forces garibaldines per la unitat de l’Itàlia i en contra del vell ordre que representa la seua família. El jove ha comprés que, en certs moments, s’han de fer concessions si es vol continuar manant, si es vol evitar la revolució.

Després d’uns anys confusos on hem vist caure per primera volta en democràcia un govern electe, el de Mariano Rajoy, anys on s’han repetit estèrils eleccions que mai donaven un repartiment de forces suficient per governar o anys on l’extrema dreta que campava per Europa hi ha trobat refugi també al solar patri. Després de tanta convulsió, sembla que les esquerres, val a dir el vell PSOE i el nou Podemos -i evite conscientment escriure la nova denominació que em resulta insofrible- van a reunir-se amb ERC per tal de pactar un canvi a la Constitució. En castellà dirien “a la fuerza ahorcan” per subratllar que no és una reunió de gust sinó forçada. Tant se val, si pot donar resultats, cal estar-ne esperançats. El PNV, a més, no tan necessari per qüestions de pes electoral, torna a brandar l’espasa de la major quota d’autonomia, ells que ja disposen d’ella. Ras i curt, el falsament disgregat estat de les autonomies derivat de la Constitució de 1978 trontolla.

He dit falsament disgregat i ho sustinc car la intenció inicial era la de crear aparent il·lusió de multifocalitat de poders després del centralisme exacerbat del franquisme. La Constitució de 1978 es feu amb les armes damunt la taula com ho demostra el fet que, fins i tot tres anys més tard, el 23 de febrer del 1981, una colla de militars irrompiren al Palau de les Corts disparant a l’aire i anunciant la imminent creació d’una junta militar destinada a mamprendre les tasques de govern obviant els partits de l’hemicicle.

Jordi Solé Tura i tants altres socialistes catalans sabien que allò màxim a que s’hi podia arribar era a una futura tolerància que, amb el temps, obriria noves vies. Passant els anys i avançant en la modernitat amb la construcció d’autovies i hospitals, estacions o grans esdeveniments com les Olimpiades de Barcelona del ’92 o la EXPO de Sevilla d’aquell mateix, els mateixos conservadors s’hi adonen que necessiten el vot dels nacionalistes, i així, Aznar comença a dir que parla català en la intimitat, que Josep Pla és un dels seus autors favorits o que el rude Arzallus era “un señor vasco muy respetable”...

El temps tot ho tempera i tant Aznar com Pujol o Arzallus eren gent més autoritària que els actuals “dimonis” com Junqueras o Puigdemont, tot i així, a aquestots últims se’ls fa passar per més extremistes. En quant al PNV, passada la fase Ibarretxe, torna a operar subreptíciament.

Sánchez torna a necessitar algú, per exemple a Iglesias, més que la Grosse Koalition amb la dreta, un bloc d’esquerres (amb totes les reserves...). ERC i el PNV a més d’altres clamen per més descentralització. En el seu moment, la creació de 17 autonomies tingué com a objectiu aigualir les regions històriques, fou, a mode lampedusià, canviar un poc per a que tot continue igual... Noves tensions, i de nou s’imposa la mateixa estratègia, ara que hi ha gent com VOX i molts altres ciutadans al conjunt de l’estat que reclamen major poder central i dissolució de les autonomies, val a dir, una mena de retorn al passat centralista franquista i històric espanyol, altres reclamen major autonomia que mai, dret d’autodeterminació i fins i tot independència. Front al perill de disgregació ara sí real, potser s’autoritzen canvis per a que tot reste com estava. Potser hi veurem canvis a la sacralitzada Constitució del 1978.

Canvis destinats a conservar el poder, és clar.

Lluís Alemany Giner, Bucarest a 8 de desembre del 2019.

SOC UN SEGUIDOR INCONDICIONAL DE GRETA THUMBERG

Greta és una xiqueta fantàstica, atrevida i del tot encisadora. No entenc com hi pot haver gent que qüestione la seua persona, la seua tasca o, fins i tot, la seua presència. Si fora filla meua, n’estaria més que orgullós i, segurament, dedicaria una bona part de la meua vida a seguir-la. I hi ha dos motius bàsics per realitzar esta afirmació, a banda de les altres moltes raons: que és menor d’edat i que és dona. Amb açò, però, ja n’hi ha suficient, crec.

Hi ha qui critica que tindrà una vida diferent a la de la resta de menors –ja sabeu: menors entesos des del punt de vista eurocèntric middle, middle. Potser, sí, però els genis i els humans més precoços s’hi veuen abocats sense més eixida. Hi ha qui critica la seua manca d’escolarització, però, i fins i tot saltant-me la primera premissa, caldria revisar les dades de l’informe PISA i pensar si una família normal no està preparada per ensenyar els seus infants i assolir-ne, sobradament, eixos objectius de merda. Finalment, i per posar altra crítica, diré que hi ha qui pensa que es tracta d’una família acomodada, la seua. I sí, això supose jo també... Si foren uns pobres desgraciats estarien pensant altres coses, abans de dedicar el seu temps a finalitats altruistes i fonamentalment intel·lectuals, igual que jo o tu, lector(-a).

Una vida de somni amb uns viatges de pel·lícula i unes amistats escollides i especials: què més es pot demanar en la vida? Assumisc que eixa vida l’haguera desitjada jo també, encara que no haguera arribat a convertir-me mai en l’exemplar persona que escriu açò: en un humà totalment inserit en la societat, alienat, consumidor, desgraciat, mediocre i instagrammer. Segurament, als ulls de qualsevol família conservadora de poble, estic bé: estable... Em reconforta saber-ho. Però, si viure és prendre partit, qui de tots (i totes) viu realment? Tu? Vinga, va, innocent. Viu ella i, a més, hi participa!

Salvador Sendra

MANIFEST PER L’ELIMINACIÓ DELS ENTRESOLS

Una persona, quan arriba a estes situacions tan extremes, reacciona perquè està al límit. Ningú no voldria prendre unes decisions tan dràstiques ni presentar escrits com el manifest, però hi ha un punt de no retorn, com en la defensa del planeta. I no hi puc més: n’estic fart!

Jo, quan he de pujar algunes plantes, solc usar les escales perquè, així, a més de fer exercici, estalvie energia i contribuïsc, amb el meu granet d’arena, a salvar el món. Ja fa temps que ho faig, fins i tot des d’abans de l’existència d’eixa consciència climàtica. Quan vaig a casa d’algú que no conec, abans de pujar, mire quants pisos hi ha i, aleshores, decidisc. M’he adonat que el límit racional per pujar per l’escala es troba en la cinquena planta. Fins a quatre, es puja bé, però una més fa que t’ho planteges. Tampoc és el cas d’arribar suat...

I mire i pregunte; i em diuen que en són quatre, les plantes; i puge per l’escala, com solc fer sovint. I, quan ja fa una estona que remunte, m’adone que hi ha una alteració de les regles de joc perquè hi posa: entresuelo. Cabrons (i cabrones)! No podeu jugar amb les bones intencions de les persones d’eixa manera. Això s’ha de dir abans de començar!

Els entresols s’estan convertint en el pitjor enemic de la sostenibilitat mediambiental perquè són la covardia escenificada. Si hi ha cinc pisos, digueu-ho, collons! No podeu fer que les persones de bé perden l’hàbit de fer servir l’escala perquè vosaltres jugueu brut amagant-los informació. Ara, abans de pujar caminant, pense la possibilitat que hi haja tres o quatre entresols i que, això que faig de manera altruista, es torne en contra meua i m’ho pague amb una bona dosi de transpiració o de cansament.

Salvador Sendra