Tres paraules
que, tot i la proximitat del seu lexema, són molt diferents i irreconciliables
en essència. Sobre la idea, ja tracta
de manera intensa i extensa Edwin Panofsky
en els nombrosos escrits sobre estètica i sobre les representacions que
plasmem i que ens acuden a la ment. A partir d’un ideal creem un particular
que, a l’hora, és acceptat perquè continua mantenint els trets de la idealitat
identificadora. Realment, Panofsky volta i revolta les teories platòniques del
coneixement i de la representació, i les estudia en l’art medieval i
renaixentista, en les seues plasmacions, i endevina els a priori de les peces i del moment.
Les ideologies
són dolentes. Si les haguera d’explicar, de manera breu, només ho podria fer
des de la funció del vel que filtra una part important de les imatges que
percebem. El problema, però, es troba en la incapacitat d’apreciar la realitat
d’allò que veiem ―excepte si mirem el vel mateix― perquè, tot i que canviem de
paisatge, la tela ens obstaculitza la visió i ens el representa coartat,
sempre. A la ment em vénen els vels de les novies, per exemple, on el filtre,
sublim, però filtre, s’aparta en el moment de besar el marit i obrir-se a la
llum vertadera. Hi ha altres vels que no comentaré però que segur que els
penseu; en realitat, no sé quina és la seua funció ni m’importa, de moment.
Els ideals es
poden interpretar com els fins últims; aquells que es troben en la línia de
l’horitzó i que sempre, per molt que avances, seguiràs veien en eixa línia
inabastable. Supose que el camí a seguir ve indicat per la perspectiva ―del
passat―, tractada a partir del significat que li aporta Ortega y Gasset. Els
ideals ―principis―, per a Groucho Marx no eren tan sòlids o, fins i tots,
realment febles, tot i que evidents. Groucho, segurament els interpretava des
de la idea de la societat americana
en què es va criar i els analitzava mitjançant l’experiència que li va donar
l’ascens social. No obstant, la possibilitat de fer les anàlisis des d’una
perspectiva enganyada es real perquè, qui sap si el seu voltant més directe no
li creava, en la percepció del món, una mena d’ideologia?
No tindre
televisor té coses bones i de roïnes. Les pel·lícules que recorde dels germans
Marx són de quan era molt xicotet, però totes em transmeten la incomoditat
d’allò absurd. Segurament, per a Panofsky, si Groucho tractava l’absurditat amb
tan d’èxit, això podia significar que la idea
que voltava el seu món era realment absurda, tot i que podia estar vinculada a
la ideologia... Però jo sóc europeu i, les pel·lícules, sembla que tenien èxit
per tot arreu, cosa que ens fa prescindir del terme ideològic, a priori, o
enllaçar-lo amb l’expansió i assimilació de la forma de vida americana que ha
arribat a fer que ens siguen familiars les estupideses que tracta Marx.
Finalment, i per
arrodonir l’escrit, vull qüestionar l’assimilació de la immigració que arriba
per tot arreu ―ara que està de moda― basant-me en la nostra carència d’idees. A partir d’esta premissa, ens
resultarà impossible extraure les ideologies dels nouvinguts que tant ens
preocupen perquè, al final de tot, en el nostre horitzó, sembla que l’únic
ideal està en la mera supervivència. A més, amb uns principis tan reduïts, tan febles
i tan mancats, resulta normal que ens tornem cada volta més conservadors si la
nostra única finalitat a conservar és la trista manera de viure. És tot.
Salvador Sendra
Perelló
