A IRLANDA, LI HA TOCAT LA LOTERIA

És ben sabut, i per això ho he escrit en nombroses ocasions, que no llig mai novel·la, tot i que he d’aclarir que esta decisió la vaig prendre després de llegir-ne més de dos-centes en un any, quan era jove i pensava que podia suportar-ho tot. A partir d’ací, la decisió va ser la següent: llegir només els clàssics —i no tots— i les novel·les que em siga impossible d’eludir. La indigestió, per tant, va ser causada per l’excés d’este element, cosa que em va desequilibrar la dieta i el cervell, possiblement. Però ja estic curat, i amb forces renovades!

I, d’entre tants llibres, recorde amb dificultat alguns detalls, tot i que poden resultar erronis i ara no em veig amb esma de revisar-los. Tom Wolfe era una de les cites ineludibles, cada dos anys... M’agrada la gent que viu a Manhattan. I recorde un llibre que es titulava La foguera de les vanitats, on narrava la caiguda en desgràcia d’un executiu que treballava a Wall Street. A la memòria em vénen les descripcions dels personatges i com els ubicava en el panell mundial. Deia Wolfe —crec recordar— que els irlandesos eren qui millor es movien pel mercat de valors i les finances.

Ara que el terratrèmol Trump està somovent els ciments de Manhattan i que la City no es queda curta amb la qüestió del Brexit, la baixa càrrega fiscal d’Irlanda situa esta illa en el centre del tauler de moviments especuladors, o siga, empresarials. I em crida l’atenció que ningú es faça ressò de la possibilitat irlandesa de captar moltes de les empreses que poden abandonar els respectius indrets. A EEUU, pense que la cosa està més fotuda perquè, el nou president, de segur que premia els interessos empresarials, ja que ell és empresari i pot guanyar molts dinerets, però altra cosa és que es porte bé amb la competència i amb les empreses exportadores.

El cas anglés és diferent, i Irlanda deu resultar interessant per als foragitats. Però ara ho dic jo, que per això sóc en vertader guru d’este BLOG i de gran part del món: vaig apostar per Trump, vaig avisar sobre el colp d’estat de Turquia, vaig salvar Strauss Khan, vaig avisar sobre el desenllaç del cas d’Ucraïna i un llarguíssim etcètera. Doncs, això: ara el vostre guru vos avisa que Irlanda «lo peta»! 

Salvador Sendra

Novel·la sí o no, refutans refutandis.

Recentment publicava l’amic Salvador Sendra un article en el qual denigrava la novel·la com a exponent d’una fase decadent de la producció literària, atenent a Chateaubriand, car ell no fa sinó emprar la classificació de dit autor a la que s’hi afegeix, i això de la denigració, per ser el tipus d’escriptura més tardà en la seua aparició. I com que tot mor a la fi... Sembla coherent, ja ho vaig dir, però em sembla també inadequat. Un bell joc d’artificis, un castell ben bastit, però no una veritat absoluta...

Cóm negar, que tot comença per la poesia i que esta és el primer cant de la humanitat? De la poesia a la música, íntimament lligades al llarg de la història. Malgrat els diversos gèneres posteriors de major o menor llargada, fins i tot hui en dia, la poesia junt amb la música, resta la més potent de les nostres pulsions.

Salvador Sendra parla de la novel·la com de “carn morta”, entelèquia d’intel·lectuals. No evita però, paradoxalment, citar Aristòtil, el primer consignador de gèneres literaris al llarg de la història i un dels millors, per la seua claredat, concisió i enteniment. Milers d’anys més tard, llegir encara la seua “Poètica”, és comprendre moltes coses. Cal entendre però que per a ell poètica no era només la poesia strictu senso fos ella lírica que èpica, sino que derivat del verb poiesis = fer, comprenia totes les arts literàries, teatre i novel·la (poc desenvolupada però encara pels grecs o posteriorment pels romans).

Cita a Maragall quan plasma la creació poètica i ho addueix al fet que dit autor, ja escriu en un moment en que la poesia ha superat des de molts segles el grau de l’oralitat. Llegint a Salvador Sendra un té la impressió de que -Caesar aut nihil-, la poesia i per extensió  la producció literària, ha de ser popular o no ser. Així les coses sembla advocar per un estat primigeni de la literatura i la humanitat en el qual els cants i les persones són humils i honestes. Això tira un aire al mite del bon salvatge del pensador francès Jean-Jacques Rousseau. Jo preferisc pensar que les coses ni els temps són estrictament bons o roïns, ni tan sols lineals. Reprenent a Maragall, este escriu, val a dir, fixa, plasma, en un moment i lloc, el segle XIX i a Catalunya, en el qual la Revolució Industrial, és un fet. Per tota Europa impera el Romanticisme, que intenta recuperar les arrels, els valors bàsics dels pobles, una escalada de nacionalismes que portarà a l’esclafit de la 1ª Guerra Mundial.

Jo no vull pensar en una poesia atàvica, primigènia i innocent versus una novel·la bastarda, tardana, epigonal. M’agrada més pensar en la novel·la com evolució... Plus ultra, més que una simple motto llatí, és una vella inclinació humana universal aplicable a qualsevol aspecte. L’ésser humà menja per no morir-se però acaba creant la gastronomia, quan puja una muntanya alta, vol pujar a la següent més alta fins a conquerir els més alts cims mundials. L’arribada a la primera galàxia fora del nostre Sistema Solar no implicarà paradoxalment cap arribada com la paraula sembla indicar sinó l’inici d’una cursa per arribar sempre  a la propera, i d’esta a la següent, i així successivament; semper plus ultra...

Així les coses, la novel·la no és decadent ni  “carn morta”, tot i que a diferència de la poesia o la música, els cants primigenis de la humanitat, no pot ser interpretada coralment. Ella suposa un pas individualista en aquella recerca humana d’anar sempre més enllà. Em repetisc, ho sé, però ho crec fermament. La novel·la per complexitat, no és l’oposada de la poesia o la música, sinó un inevitable complement final. 

 

Lluís Alemany Giner

Brasov a 8 de novembre del 2015.

Els mals de la novela (o no). Una refutació.

Se non è vero è ben trovato, és una frase italiana que s’utilitza per dir sobre alguna cosa, que si bé no és certa, tampoc és descabellada. Si no és verídica, és, com a mínim, allò que els francesos diuen *vraisemblable, val a dir que s’assembla a la veritat.

Fora romanços i estrangerismes, recentment Salvador Sendra Perelló, company d’articles i moltes més coses que per pertànyer al camp personal no caldrà mencionar, escrivia una entrada al blog titulada “Els mals de la novel·la”. Havent-la llegit, m’ha vingut al cap una refutació, a ser entesa però com una valoració personal i no com una veritat absoluta.

La primera cosa, i reprenem allò del se non é vero... es que tracta l’evolució de la literatura en bloc basant-se en unes escales que estableix Chateaubriand, però per a un altre camp, el de la sociologia humana. Llegint l’article, tot, més o menys, quadra. Ara bé, una estimació final seria la de que tal volta no és acurat jutjar una cosa amb els mitjans d’una altra. Segons Chateaubriand, que Salvador Sendra recull, les fases de l’aristocràcia – que ell posteriorment aplica a la literatura-, són tres. En la primera, de creació, s’acumulen mèrits i en la segona tan sols es volen conservar els privilegis, mentre que la tercera, on ja s’albira la decadència, és tan sols una demostració de vanitat. Mutatis mutandis, s’entén que això és el que passa també a menor escala amb la gent o al si de famílies. Algú per mèrits propis, fase inicial, s’alça per damunt dels seus contemporanis. Els seus fills o descendents ja només voldran conservar la posició de privilegi en la segona fase adduïnt la excel·lència del seu avantpassat. Ací, en país *d’hidalgos i senyorets, prou sabem sobre això... La tercera fase, la més fútil, és la de voler impressionar als veïns per les riqueses, que no tardaran en desaparéixer... El cicle es repetirá de nou amb gent diferent.

Traspassat a la literatura, segons Chateaubriand (i Salvador Sendra), això dóna, que la primera fase, la meritocràtica, correspon a la oralitat i que en un intent d’embellir la mateixa, s’arriba posteriorment a la poesia. Una poesia oral, encara no fixada i anònima. Quan la poesia es fixa i té un autor conegut, val a dir, algú que vol ser recordat per la creació de dita composició, arribem a una fase que Salvador no menciona; Homer, per exemple, com a representant d’eixa fase. Un rapsode únic –tot i que molts postulen un origen múltiple-, al darrere de la cristal·lització d’una sèrie d’històries anteriors.

Un altre problema el tenim en el fet de que moltes altres cultures no han fet mai el pas a la novel·la, que Chateaubriand i Salvador Sendra relacionen amb la fase final de decadència. De nou, se non è vero... D’una poesia curta, oral i anònima, passem a una poesia més llarga, elaborada i amb autor, i d’ahí a la novel·la, el grau màxim per extensió i també en molts casos per complexitat. I no és un argument gratuït, car no és igual veure-se-les amb tres línees o tres pàgines que amb tres-centes, com no és igual conduir a cent quilòmetres a l’hora que a tres-cents, bufar tres veles que tres-centes... Ras i curt, novel·la no equival per tant a decadència sinó a complexitat i és un estadi molt posterior de les lletres. Cap poble o autor al llarg de la història ha començat mai directament per la novel·la sense haver passat previament per la poesia, els articles assatgístics o qualsevol tipus de composició més curta. Ningú, del no res, escriu un dia tres-centes, per dir una xifra, pàgines. El problema de la decadència de la novel·la, que eixe sí seria discutible, no és, en el cas de ser-ho, decadent, per haver arribat després dels anteriors estadis o fases, sinó per la idiotització en molts casos del públic. El problema no és llavors de posició en l’ordre cronològic, sinó més aviat d’imposició de les grans firmes editorials o de deseducació popular dels successius governs que deliberadament porten les masses vers l’ignorància.

Així, les coses, el problema original és el de voler utilitzar les fases de la decadència social de Chateaubriand, destinades a la sociologia, per al camp de la literatura. Grosso modo, sí serveixen per bastir un discurs coherent com el del seu article. Ara bé, no acurat, car existeixen més fases com hem vist. Per altra part, dites tres fases, com hom pot observar, només inclourien la literatura occidental, quan el ser humà, d’ençà que ací i allà va aprendre a escriure, tingué pulsions culturals que quallaren en solucions diverses. Val a dir, no és obligatori que allò que en tots casos -un fenòmen universal-, comença en totes parts i cultures per la poesia o el cants orals, acabe en novel·la. Simplement no acaba succeïnt, així com que la novel·la, inevitablement per complexitat l’última en aparéixer, siga decadent només pel simple fet de ser l’últim gènere en aparició cronològica: ho és per deseducació popular, per manca de preparació dels lectors o prostitució en forma d’adequació a la baixa dels escriptors, a la recerca de lectors no formats.

Estimat Salvador, això veurem d’acabar de discutir-ho un dia d’estos vora el foc amb un got de vi a les mans, que és una bona manera de mamprendre qualsevol tasca. Ras i curt, la novel·la, com a manifestació última de la humanitat no és decadent com a tal per posterioritat cronològica, ningú fa primer els avions de metall que de paper, sinó que per complexitat representa l’alt més elevat de les lletres (que no el més poderós, la brama ancestral i primitiva de la poesia segeuix essent insuperable). El problema de la decadència de la novel·la, és el de la manca de formació, gens innocent, dels lectors.

*Postscriptum – la classificació del les fases socials de Chateaubriand, no és seua sinó del sociòleg “avant la lettre” hispano-tunisià, Ibn Khaldun. Dit autor, que visqué al segle XIV, procedeix d’una acabalada familia sevillana que va tindre que abandonar la Península Ibèrica en conquerir les tropes castellanes Andalusia. Des de Tunis, nou lloc de residència de la seua família, analitza l’auge i decliu del món musulmà i altres, extraent-com a conclusions les mateixes fases que cita Chateaubriand, autor orientalista francès que el coneixia bé, car l’havia llegit amb fruïció. Quan França al segle XIX comença a bastir el seu imperi colonial, i al calor de les traduccions francesa i anglesa del clàssic persa de les “Mil i una nits”(Antoine Galland per a la versió francesa, Richard Burton per a l’anglesa), l’orientalisme es posa de moda, i entre ells Ibn Khaldun, que reprén Chateaubriand.

Amb estima, Lluís Alemany Giner.

Bucarest a 31 d’octubre del 2015.

ELS MALS DE LA NOVEL·LA

A les primeres planes del llibre de Chateaubriand, Memoires d’outre-tombe,  hi ha un breu, però aclaridor, comentari sobre les tres fases de l’aristocràcia: la primera, de creació a partir dels mèrits, la segona de manteniment de privilegis i la tercera, de demostració i de vanitats. Quan s’arriba a este tercer nivell, la decadència és més que constatable i ja s’entreveu la desfeta. I sol passar, i se sol repetir, tot i que ja sabem el resultat abans d’arribar-hi perquè són casos que ja han passat i han tornat a passar.

La bonica poesia de Maragall, El comte Arnau, tracta amb meravellosa complexitat, d’una banda, el trànsit del noble per estes tres etapes de la seua carrera, així com, d’altra banda, el text es desplaça des de l’oralitat a la prosa de la narració, passant per la poesia. Borges tracta, també, els períodes de la literatura d’una manera molt sintètica que és, al cap i a la fi, la que fa servir el relat del comte (oral, poesia i prosa). Però, si superposem les etapes, l’oral es troba lligada a la creació del mèrit o, si és el cas, de l’heroi. La poesia enllaçaria amb l’època dels privilegis, on ja hi ha gent il·lustrada que tracta el text oral de manera diferent, l’escriu i el transmet amb una clara i acurada intenció artística. La prosa, o siga, l’ocàs, s’hi troba vinculada a la ciutat, a la burgesia i a la individualitat en la seua lectura; deixa de ser una representació pública, amb més o menys gent, per passar a ser un acte íntim i solitari de la massa.

El comte, un guerrer valent que va lluitar contra els sarraïns, es va recloure al seu feu i es va capficar en la gestió dels privilegis, tot i ser un lluitador, en essència. La vida no tenia sentit i prompte es va posar a fer obres inútils que els seus vassalls no entenien, ni per què les feia ni per què aprofitaven. Finalment, el comte, rebutjat pels vassalls, fugí al camp a la recerca de la llibertat de què mancava al castell. Va esdevindre una persona odiada i temuda, incompresa i rebutjada. La desfeta estava garantida i, l’aristocràcia, desbordada pel poder de la massa ciutadana.

La descontextualització del personatge és un factor important de la seua fallida, com ho és quan els que interpreten els fets, ho fan des d’un punt de vista anacrònic. La desgracia d’Arnau, per tant, va ser, primer, que estava dissenyat per a la batalla i no per a la gestió. I, segon, que el temps va transcórrer sense que s’adonara d’este fet. Quan el personatge era cantat, cada trobador afegia i restava per adequar este heroi a cada indret i a cada temps. Una volta plasmat en escrit, la poesia es tractava en la cort, entre els seus o entre gent que es trobava en la seua situació però, amb la prosa, amb la ciutat, Arnau va passar a ser un element estrany per al burgés en la mateixa mesura que ho va ser don Quijote.

La narració oral, al segle XXI i ací, on vivim, ja fa temps que ha deixat d’existir. La poesia és un gènere residual, entre altres coses perquè les rimes deriven directament d’esta oralitat prèvia o perquè el seu indret natural d’existència es troba molt allunyat. Nosaltres, la massa, ens trobem inserits en la narració racional de la prosa, així com ho estem en la lectura íntima i particular. No obstant això, encara hi ha gent que desitja convertir-se en heroïna i salvar no se sap què a força de decisió i acció. Però ara ja sabem que, després de la novel·la, hi ha la decadència.

Salvador Sendra Perelló