ALGÚ HO HAVIA DE DIR

ERC (Esquerra Republicana de Catalunya) és el partit de la socialdemocràcia catalana i es diferencia més bé poc del PSC, de JxCat, d’En Comú Podem, del PP o de Ciudadanos. I fer esta afirmació és arriscar-se molt, si es té en compte l’actual estat d’alguns dels dirigents catalans, bé en presó, bé a l’exili –i sí, és exili. Però ho afirme remetent-me al seu programa econòmic (no al que poden haver escrit en els tríptics destinats a les campanyes electorals, sinó a allò que han fet on han governat).

Fins i tot els Comuns són semblants, si ens atenem a les actuacions de l’Ajuntament de Barcelona (màxim exponent del seu poder municipal) quant a polítiques de municipalització i de recuperació de les competències, així com de la seua gestió. Del PSC, de Ciudadanos i del PP, no hi ha res que no sapiguem. De JxCat, supose que tenim l’antecedent de CIU, també un partit que va alliberar els serveis municipals i autonòmics perquè els gestionaren les empreses privades. La CUP és l’única veu dissonant que lluita contra la coneguda com a Llei Aragonés (que és una llei de privatització dels serveis públics, encoberta) perquè els autodenominats anticapitalistes d’En Comú Podem estan del tot desapareguts i silenciats.

I, amb això, què vull dir? Doncs, precisament eixa cosa que acabeu de llegir. Resumint, es pot quedar més concís: voteu allò que vulgueu perquè, quant a estructura autonòmica –de moment— o estatal –també de moment— no observareu gaires canvis. Tot seguirà igual i la gent decidirà el vot fent valer les idees respecte a l’estat o a l’autonomia, o respecte a la possible millora del finançament i de les infraestructures, si s’és més pragmàtic.

Ara cal tancar el cercle perquè no parega que estic fora de lloc. Ho escric per si algú creu que dic les coses en clau catalana, mentre que allò que ara s’ha votat en clau estatal. Però en soc plenament conscient i ja comence a informar, per si ho llig algun català, o alguna, sobre la campanya per a les eleccions autonòmiques de Catalunya que se celebraran aviat si s’aconseguix formar un govern estatal en els pròxims mesos.

Salvador Sendra

1-O: Dos anys després.

Aquests darrers dies he estat llegint el llibre de Gene Sharp titulat “De la dictadura a la democràcia” un llibre que diuen per ahí –premsa i demés- que era el manual dels líders independentistes. Certament, el vaig descarregar fa molt de temps, però no l’havia llegit fins ara. Manca d’interés, tot i que el venien com el llibre del “no-va-més” de la lluita política no violenta.

El llibre no diu res que qualsevol persona amb un mínim sentit de l’estratègia no siga capaç de pensar. A vegades em sembla un poc il·lusori i naïf, i que Sharp en realitat no ha estat mai a cap dictadura per lluitar contra ella. No obstant això, no cal tampoc haver-hi estat per escriure el llibre perquè el que diu és de caixó.

El llibre el vaig acabar diumenge, i hui dimarts fa dos anys de l’intent de referèndum per la independència a Catalunya. I clar, m’ha vingut al cap que eixe era al llibre de capçalera dels líders de la “revolució” catalana. Sincerament, si això és veritat, crec que els líders de dita “revolució” o tenen un problema de comprensió lectora, o no saben planificar estratègies, o que finalment, sempre hi ha més “petits napoleons” que estadistes.

No crec que Oriol Junqueras tinga problemes de comprensió lectora, però sí que, des de la seua ètica catòlica, aspira a ser un màrtir de la “revolució”, el seu sacrifici serà la redempció de Catalunya. Puigdemont, tampoc n'ha de tenir, però li pot ser també l’heroi de la independència, un clar exemple de com es pot perdre el nord per afany de protagonisme. Dels Jordis, és evident que En Cuixart és un autèntic líder, capaç d’arrossegar masses, com qui no vol la cosa, en una revolta no violenta.

Respecte a la planificació d’estratègies, està clar que des de l’àmbit polític han sigut nefasts. Han improvisat. Han segut del més innocents. Com xiquets que volen jugar a jocs de major, i al final amb dos bateculs, se’ls passa la tonteria.  Millor planificat estava l’estratègia des de l’àmbit de la societat civil, que s’hauria d’haver recolzat de forma adequada amb l’estratègia política. No obstant això, al no haver-hi una plena unió en quan a estratègies polítiques i des de la societat civil, el procés corre perill de perdre's en el no-res.

El gran problema, es vulga o no, és d’egos, de qui lidera, de qui es quedarà amb la glòria si s’aconsegueix la independència, o com es repartirà eixa glòria. Junqueras, amb la seua falsa humilitat, ja va voler un pla alternatiu al que va presentar Mas, que sobre el paper era un full  de ruta perfecte, però que a la pràctica hauria estat molt difícil de portar. Tanmateix, haguera segut un bon inici de camí. Puigdemont tan prompte com va arribar al Palau de la Generalitat va ser posseït per un esperit messiànic, incompatible amb el d'Oriol Junqueras, que vol liderar mitjançant el martiri redemptor del poble català.

Gene Sharp diu que per fer caure un règim calen uns 10 anys –encara que hi ha que cauen en menys temps- si la lluita es sostinguda i hi ha una bona estratègia. Els polítics del procés ho volen tot ara, com els xiquets i els mil·lenistes, i no han pensat que la lluita va per a llarg.

Ara bé, a banda de tenir Gene Sharp com a ideòleg de capçalera, no estaria mal que ajuntaren a la lluita no violenta, allò que ja fa XXV segles ens va ensenyar Sun Tzu. Però clar, si ja no poden aplicar Sharp com per a demanar-los a més a més que apliqne a Tzu.

Òskar "Rabosa".

Via eslovena: via catalana?

Les paraules de Torra, en dir que cal tirar per la via eslovena han fet un gran rebombori. A favor i en contra s'han alçat destrals dialèctiques. Però per dues bandes, hi ha un gran oblit i un erroni relat dels fets. Cadascú amaga dels fets allò que no li interessa, altra vegada els babaus s'engulen la merda d'un i d'altre costat. Car, cal creure allò que hom vol creure. La fe pot més que investigar, llegir, pensar i raonar. Aquests darrers verbs, no estan fets per a fanàtics.

La història de la independència d'Eslovènia està escrita i en detall per la xarxa. No vaig a contar-la. Només prendrem aquells punts essencials per saber si Catalunya pot tirar per la via eslovena.

El primer que s'ha de tenir en compte i resulta essencial és el fet que a Eslovènia es va fer un referèndum i que el resultat del mateix va ser d'un 95% del vot amb el 93,2% de participació. Amb eixe referèndum, es va declarar la independència i es va suspendre els efectes fins a arribar a un acord amb Belgrad. Passats sis mesos sense que hi hagués un interlocutor de Belgrad, es va procedir a fer una declaració unilateral d'independència.

El segon punt essencial per entendre el que va passar és que a l'ex-Iugoslàvia, Tito havia creat dividit l'exercit en un regular Iugoslau (JNA) i un de Forces de Defensa Territorial (TO), aquestes darreres s'havien creat per por a una invasió de l'URSS –Tito tot i que comunista no era un país satèl·lit de l'URSS, anava pel seu costat i era no-alineat-. Aquestes forces territorials van agafar l'armament que tenien a la seua disposició i a més a més Eslovènia, va comprar a Alemanya armament –tal vegada els alemanys sabien des del començament que anava a passar i va ser el primer Estat a reconéixer Eslovènia- abans de fer el referèndum. Sabien que hi havia moltes possibilitats de guerra, volien preparar-se i ho van fer. Van començar a entrenar les TO per a guerra de guerrilles fins i tot un any abans del referèndum.

Amb tot el que hem dit al paràgraf anterior, la policia d'Eslovènia i les TO van prendre tots els llocs estratègics abans de la declaració unilateral, van tancar aeroports, ports, estacions de tren. Van tallar totes les vies de comunicació. Com era d'esperar, el Govern central de Iugoslàvia –és impropi encara parlar de Sèrbia com fan molts defensors de Torra-, va respondre enviant l'exèrcit regular. El resultat va ser una guerra curta de 10 dies que va deixar: els JNA patiren 44 baixes i 146 ferits, mentre que els eslovens varen tenir 18 morts i 182 ferits, 12 morts foren estrangers.

És eixa la via a la qual es refereix Torra? Si es refereix a això, queda clar que no pot, hui en dia no té el 90% del poble a favor de la independència, no està preparat, ni pense que ho desitja, el poble català per armar-se i entrenar-se en guerra de guerrilles per si ve l'exèrcit espanyol, i tampoc crec que el poble estiga disposat a matar i morir per aconseguir la independència. Quan Torra va dir que cal estar disposat a tot, diu a tot això? Caldria que s'ho repensara.

Per altra banda, els espanyols en compte de posar el crit al cel per les paraules de Torra, destrellatades, el que haurien de fer és permetre un referèndum, i en cas que isca alguna cosa que no els agrade, no enviar a l'exèrcit i fer el que no va fer el Govern federal iugoslau, seure's a una taula.

Catalunya no és Eslovènia, perquè no té ni el 50% de la gent a favor de la independència. España, encara que ho desitja, no ha de ser Iugoslàvia.

Òskar "Rabosa"

L’IMPERATIU CATEGÒRIC

Zizek (amb Ž i ž) analitza l’imperatiu categòric de Kant i n’extrau unes conclusions clares: per a Kant, allò bàsic en la política, o siga, l’imperatiu moral polític, es basa en la publicitat. Per entendre-ho d’altra manera, un polític no ha d’actuar mai de manera contraria d’allò que ha dit públicament que hi faria. Per tant, i si tornem a la moral, qualsevol actuació no publicada o diferent a allò exposat és, en essència, dolenta. Jo, com no podia ser d’altra manera, m’he centrat a rellegir Cap a la pau perpètua de Kant i m’he centrat en els apartats on hi apareixia algun referent.

Al final de la setmana, a la premsa, hi ha hagut un gran revol causat per les peticions de les penes de la Fiscalia de l’Estat, i per les de les diferents acusacions, per a alguns d’aquells que han participat d’això que se sol denominar el Procés. La polseguera s’ha alçat per allò que es considera una petició de presó del tot desproporcionada, per a uns, i perquè l’acusació de l’Advocacia de l'Estat no ha contemplat el delicte de rebel·lió entre els que, se suposa, han comés els dirigents catalans, per als altres.

L’acusació de l’Advocacia de l'Estat, en principi no és un organisme polític, tot i que es troba lligat a la presidència del Gobierno. En este cas, dubte molt que Pedro Sánchez passara el filtre kantià, si recordem que va ser un dels impulsors de l’aplicació del conegut com a 155. La boca se li’n va anar i va fer greus acusacions contra els dirigents catalans i, per tant, ara no deuria haver-les matisades des de l’acusació que controla la seua presidència.

La justícia, la Fiscalia, com que pressuposem que es tracta d’un element independent, just i del tot separat de qualsevol moviment polític, no pot ser analitzada des del punt de vista del present escrit, excepte en allò que està publicat a l’ordenament jurídic i que explica la causa de les seues acusacions, entre elles, la de rebel·lió que, com sembla ser, és molt qüestionable, ja que la Fiscalia i part de les acusacions n’aprecien, però la de l’Advocacia de l'Estat, no. No deu estar ben escrit el document quan hi ha doble interpretació, dic jo. Però l’actuació dels líders de la revolta, sí que es pot analitzar! Ells i elles sí que són polítics, tot i que n’hi ha un parell que no: els Jordis. El parell de representants de les entitats sobiranistes no són polítics, o no ho eren en el moment en què foren engabiats. Per tant, això que diuen de políticos presos, ja d’entrada, és una mentida.

Si seguim passant el sedàs kantià sobre les actuacions del revoltats, no hi ha dubte que el superen amb escreix. La seua actuació es correspon exactament amb allò que digueren públicament en la campanya electoral i per allò que foren escollits. Per tant, es tracta d’una acció correcta, políticament correcta, moralment correcta, i aviat sabrem si també ho és judicialment.

Salvador Sendra

ELEUTERIO SÁNCHEZ

Recorde que, de xicotet, hi havia un nom que s’escoltava sovint en els mitjans de comunicació. Es tracta d’El Lute. Així, per damunt i per resumir, se sap que era un delinqüent habitual, analfabet, que sovint estava detingut a causa de vore’s embolicat en delictes menors, com robatoris o altres malifetes semblants. Finalment, la seua fama va arribar perquè va ser condemnat per alguna cosa grossa, o ben grossa. Sembla que ho va ser a pena capital i que, després d’un temps, va passar a cadena perpètua.

A la presó va aprendre a llegir i a escriure. Amb el temps, va estudiar Dret i va aprovar però, mentrestant, el seu nom era conegut a causa de les múltiples fugides; unes més llargues, altres més curtes... I diuen les males llengües que, cada volta que el régimen tenia algun problema que calia amagar, El Lute s’escapava de la presó. Per a una persona intel·ligent, com va demostrar que ho era, qualsevol ocasió era bona per pegar a fugir i gaudir d’eixa llibertat i de la joventut robada, i més quan el futur no pintava gaire clar.

Al final del régimen, la seua sort va canviar i va ser posat en llibertat. Els judicis pels quals va ser condemnat s’anul·laren i, a partir d’ací, va poder fer vida normal: tan normal com la fama assolida li ha permés. Però el detallet que crida l’atenció és eixe de les fuites... Perquè, penseu que, realment, se’n van aprofitar d’un delinqüent despert per convertir-lo en una estrella mediàtica i, així, poder-lo usar en els moments més delicats? Això, almenys, és el que jo recorde que deien, i no pocs.

Hui ha eixit publicada la sentència de la trama Gürtel, ahir van caure unes quantes peces grosses del PP mentre s’aprovaven els presupuestos per a 2018 i el presidente pareixia cansat: exhaust. Quina casualitat que, de bon matí, ens hagem despertat amb un escorcoll a Catalunya en què es busquen unes proves que ja s’han buscat com a quinze voltes més. Els mitjans de comunicació ho deuen tindre difícil per escollir una portada, no trobeu?

Salvador Sendra

Catalunya: deixar la rauxa, agafar el seny.

Tinc la sensació que el tema de Catalunya s'està convertint en un sainet, una tragicomèdia que pot acabar mal. Mal per al procés, és clar. En la vida és difícil assumir que les coses s'acaben, que hi ha etapes que cal tancar, que cal apartar-se i deixar lloc perquè altres continuen el camí. I això no s'està assumint des de l'independentisme.

Jo considere que el pla que va presentar Mas el 25 novembre de 2014 era l'òptim. Òptim per aquell moment. El va presentar a la “Conferència del president Mas "Després del 9N: Temps de decidir, temps de sumar”, que com es pot llegir a eixe link, no entrarem en detalls. Si farem un repàs d'allò que eren els pilars:

1. Després del 9-N calia obrir un nou temps. S'hauria de fer una consulta vinculant que l'Estat espanyol no permetia. Això passava per una convocatòria d'eleccions que serien autonòmiques. Aquestes eleccions es convertirien en una consulta.

2. Per a convertir-ho en consulta s'havia d'anar plegats grups i societat civil. Per això calia una llista única i calia un sol punt al programa: la independència.

3. Si guanyava la llista independentista, el govern eixit tindria una legislatura curta: un any i mig. Que seria aprofitat per a construir un Estat, i "en acabar el mandat de màxim un any i mig, el Parlament i el Govern promourien les noves eleccions catalanes, aleshores sí constituents, i, coincidint amb les noves eleccions per determinar el vot a cada formació política, convocarien un referèndum a fi que les ciutadanes i els ciutadans de Catalunya decidissen la proclamació definitiva del nou Estat amb ple coneixement de causa de com naixeria l'Estat català en el context europeu i mundial. A través d'aquest acte doble i únic, eleccions i referèndum, Catalunya exerciria la seua sobirania, amb l'aval novament de les urnes".

Aquest era el full de ruta de Mas. Oriol Junqueras va posar totes les pegues del món. Va fer una presentació posterior amb un programa pobre que va decebre molt. A la fi, es va fer una llista que no va ser única perquè la CUP no van participar, i el programa no va ser només votar la independència. Es van plantejar, això no obstant, com unes eleccions plebiscitàries, el tema central era l'aval a la independència. Els resultats van ser semblants a les darreres eleccions, gairebé un 48% dels vots dels partits independentistes. Plantejades com plebiscitàries, no hi havia majoria de vots per portar endavant el programa de Mas. No obstant això, hi havia una majoria absoluta de l'independentisme al qual s'havia de traure partit.

Mas no va poder ser investit. La CUP s'hi van oposar, i amb raó. Va arribar Puigdemont i va prometre estar-se díhuit mesos. Com no es podia convocar unes eleccions constituents, com havia previst Mas, ho canviaren per un referèndum vinculant. La legislatura havia de preparar eixe moment culminant. Però, o les coses no es van fer bé o van fallar els càlculs. Es va deixar tot per a última hora. I a partir del 6 setembre de 2015 es va precipitar tot per al referèndum del 15-O. Amb l'Estat actuant de la forma més contundent possible, i llevat de les hòsties del primer d'octubre, amb l'aval de la UE –aplicació del 155 de la CE, presó provisional dels membres del govern de la Generalitat, etc.-.

El 155 de la CE va suposar la convocatòria de les eleccions al 21-D. Amb el resultat que hi ha ara mateix, després que els partits independentistes decidiren presentar-se, aquesta vegada CiU-PDeCAT i ERC per separat. El resultat el mateix que hi havia. La campanya ha estat enrarida i ha sigut prou destrellatada. Ara arriba l'hora de fer Govern, i Puigdemont vol ser investit president. Com que està exiliat vol ver per videoconferència. ERC i PDeCAT mantenen relacions enrarides. L'informe jurídic dels lletrats del Parlament diuen que no és possible la investidura telemàtica i que tampoc poden delegar el vot els que hi són a la presó. Discutible però és el que hi ha. No obstant això, seria ridícul i poc seriós tenir un president que governa per videoconferència. I si Puigdemont torna investit President, anirà a la presó. Tot plegat és un cul de sac. No porta a cap lloc.

Paga la pena tornar a l'estratègia de tensió del 6 i 7 de setembre? No seria més raonable que tots els que han portat el procés fins ací ho deixaren ja? No seria millor que altra gent, gent nova, portara un nou projecte i l'executara?

Amb els fets del dia 1 d'octubre es va acabar una etapa. Aquella etapa que s'inicià amb la conferència del 25 de novembre de 2015, de Mas, ha mort. L'independentisme ha de superar el 50%, i li falta poc. Si els darrers dies eren dies per a la rauxa -amb els fets del 6 i 7 de setembre, la preparació de les urnes i paperetes per tal que la Policia i la Guàrdia Civil no les trobaren, etc.- ara cal tornar al seny. I per això, tots els que han sigut protagonistes de la rauxa s'haurien d'apartar. Nou temps, nova etapa, nou projecte, amb una nova gent, sense abandonar l'objectiu.

Òskar “Rabosa”.

Com guanyar la loteria!

Apunteu ràpid, el mètode per a guanyar la loteria es...

No correm tant i llegiu o desplaceu-vos fins a la fi de l’article saltant la improductiva meitat per saber com guanyar la loteria. Abans, un poc de política. D’ací a pocs dies, exactament tres, tindran lloc noves eleccions a Catalunya. Cada partit s’esgota doncs per reforçar les seues posicions i afeblir les dels contraris. L’expectativa de vot no em va ni em ve, per a això es poden consultar els nombrosos sondejos. Qui hi competeix a les eleccions, de nou això tampoc em va ni em ve, tot i que mes d’un es tirarà les mans al cop dient que és molt allò que està en joc, siga la unitat d’Espanya per a uns, que la continuació de la lluita per l’emergència d’una nova nació per a altres, que el millor encaix d’una regió rebel, en el cas dels que opten per una postura conciliadora.

Doncs bé, a mi això ni em va ni em ve, allò que em sorprén es que es parle de noves eleccions el 21 de desembre del 2017. Que sàpiga jo –i que algú em corregisca si ha canviat-, les eleccions es convoquen a l’estat espanyol i Catalunya encara és una regió d’Espanya cada quatre anys. Tanmateix, les últimes eleccions van tindre lloc al setembre del 2017. Sóc de lletres i una persona de poques llums en general, però crec no equivocar-me en dir que del setembre del 2015 al desembre del 2017 no van quatre anys sinó tan sols dos i un parell de mesos... ¿Que haurà pogut doncs motivar una anticipació d’eleccions?  Supose que el resultat...

A les elecccions del 2015 el nacionalisme català proindependentista guanyà i de llarg les eleccions. Pam dalt pam baix, el 70% del parlament català era proindenpendista i ningú es queixà en el seu moment que havien estat unes eleccions amanyades sinó unes lliures en les que la gent, el subjecte elector, el poble de Catalunya, es va decantar per la independència com abans el total d’Espanya als anys 30 ho va fer per la República en detriment de la monarquia. Com acabà tot, començant per la mal anomenada Guerra Civil car fou una sublevació militar amb recolzament de l’Església i la dreta tradicionalista, és ben sabut; centenars de milers de morts i un règim dictatorial, el de Franco, que durà prop de quaranta anys i que deslligà a la Península Ibèrica (car a Portugal governava la dictadura de Salazar) dels avanços socials a la resta d’Europa durant les dècades dels 50’s i 60’s.

Se suposa que hem avançat molt, ningú albira ni espera guerra enlloc, i ja és bona cosa i no un sarcasme...

Ara sí, apunteu ràpid el mètode per guanyar la loteria, o les eleccions, no importa. Si el resultat no ens convé, val a dir, si no guanye jo, seguim jugant.

*Cal apuntar però que això no és una particular malpraxis ibèrica. Arreu del món, i sempre caient les coses del costat del poderós, quan no interessa el resultat es fa que continue el joc i es canvien els actors (allò important, els factors, lampedusianament, deuen romandre inalterats). Recents desclassificacions de papers han demostrat la implicació de la CIA en l’assassinat del primer ministre iraní Mosadeg per haver gosat nacionalitzar el petroli. Així les coses, fomentem la dissidència des del costat de la religió atés que el Sha no era religiós. Hui la antiga Pèrsia és la República Islàmica de Iran... Parlem també de les nombroses ingerències nord-americanes a Centre-amèrica, Argentina o Xile? De les de França a Argèlia o l’Àfrica Sub-sahariana??? Massa casos i poc espai...

                                            

Bucarest, 18 de desembre del 2017.

Lluís Alemany Giner.

L'últim mort.

És aconsellable deixar passar un poc de temps per tal de veure les coses amb perspectiva. Doncs bé, de l’1 d’octubre que es va declarar la –efímera, escassos segons-  independència de Catalunya, ha passat ja un mes i mig. Durant eixe temps han passat moltes coses i si les analitzem no han estat per bé de la nació que recentment ha declarat la seua independència. Les alegries duren poc a casa del pobre, en este cas, el menor dels actors. Catalunya és rica dins d’Espanya i ho seria fora d’ella i això mateix propicia que no se la deixe marxar.

La cosa ve de llarg. Des del 2010 com a mínim, quan l’Estatut de Catalunya va ser retallat pels poders espanyols.  Un clàssic, un xoc entre poders. El Parlament català es creu sobirà i elabora una llei pròpia que es retallada per instàncies superiors nacionals en arribar a la seu del poder central. A partir d’eixe moment, manifestacions massives, les més importants des de la caiguda de la dictadura franquista. Milions de persones cada 11-S al carrer per reclamar un estat propi. El Govern central no escolta, no vol escoltar, no li interessa escoltar, donant-se a més, la casualitat d’estar ocupat momentàniament per tot un mestre de la inacció (veure “Don Tancredo” Diblogacions, 27/06/2016) com és Mariano Rajoy.  Li ha costat arribar al poder, no l’ha votat ningú sinó que l’ha designat el seu antecessor, José María Aznar. Als dos els uneix la lleialtat deguda a la monolítica dreta espanyola, constantment ressentida per un present no tan brillant com un passat mitificat. Per l’altra banda, Puigdemont, successor d’Artur Mas que al seu temps ho era de Jordi Pujol. Els cadells de CiU, tot i que canvie el nom, ja no en tenen prou amb una certa autonomia dins de l’estat espanyol, senten que ha arribat el moment de més, tant com un estat propi. No serà la primera volta car Catalunya ha declarat ja anteriorment la independència d’Espanya en repetides ocasions en el passat. Com se sap no l’ha obtinguda mai i la major part de les voltes l’intent s’ha saldat amb morts.  Això era abans, deurien pensar, hui en dia no ens afusellaran com a Companys.

Cert, no s’ha afusellat a ningú encara, però tot aquell que ha gosat desafiar al poder central està en presó. Canvien els mètodes segons els temps però el resultat és sempre el mateix. Tot roman com estava, Catalunya continua sent una regió d’Espanya. No es té en compte tot allò que justifica l’existència d’una nació, la possessió d’una llengua, unes institucions. La Corona d’Aragó tenia el català com a principal llengua administrativa i el català és encara parlat per més de deu milions de persones. Cap problema, se silencia el fet sinó és que majorment se l’ignora. Ningú a Espanya sap que tanta gent parla el català, i menys encara a Europa. S’acusa als catalans de nacionalistes i insolidaris i es diu que el nacionalisme ja ha causat massa dolor recentment al continent. Els qui això diuen tenen part de raó, ara bé, parlen d’altres nacionalismes i tindrien dret a mantenir dita hipotesi en el cas de que haguera existit mai un estat català amb un nacionalisme que haguera creat guerres com han fet els altres. Sembla que els altres sí han tingut dret a fer-ho i a continuar existint, dret que se li nega a Catalunya d’entrada. Aïllada, sense amics, Catalunya sembla destinada a ser sepultada per la història. És l’últim mort.

Malgrat tot, no serà al capdavall la pròpia democràcia l’últim mort? Ningú, enlloc, alça la veu per algú que ha acabat en presó pel simple fet de voler votar...

Bucarest a 11 de novembre del 2017.

Lluís Alemany Giner

EL VERTADER PERILL PER A L’ECONOMIA

L’IAE és l’Impost d’Activitats Econòmiques que cada seu fiscal paga al respectiu ajuntament, on té la ubicació. Segurament, per als ajuntaments, eixa és una important font d’ingressos, tot i que els sol gestionar l’estat. Si és així, dit impost ha d’anar i tornar i, és clar, quien parte y reparte... Pense que les grans empreses s’instal·len en un lloc concret per dos raons: perquè és allà on han nascut i han crescut o perquè els resulta beneficiós econòmicament –i ací incloc els beneficis d’associar una marca a un lloc.

A Catalunya, hi ha una important fuita d’empreses. Però s’ha de saber dividir la situació entre els bancs i la resta. Els bancs han decidit eixir-ne per qüestions de cotització borsària i per la fuita de dipòsits. Si s’han traslladat a causa de la independència (per protegir els dipòsits d’una possible eixida d’Europa) és perquè realment creuen que s’aconseguirà. La resta d’empreses, supose que ho fan perquè creuen que els anirà millor baix l’aixopluc d’España o perquè temen el boicot dels españoles als productes catalans; qui sap.

A la Comunidad Valenciana, hi va haver una desfeta brutal del teixit financer i empresarial. La primera, a causa de les vendes de les caixes d’estalvi a entitats alienes i, la segona, a causa de la fallida d’importants empreses constructores. No recorde escoltar ningú dient que era la roïna, sinó al contrari: la culpa la tenia una determinada política i un partit polític governant. No recorde que hi hagueren constants notícies sobre el nombre d’empreses que feien fallida o sobre les que absorbien des d’altres llocs; sembla que es tractava de calmar la gent del desastre més gran dels darrers temps. Ara, més bé s’intenta fomentar la catàstrofe, més que siga fictícia.

Al final, he de dir que ha eixit l’enquesta sobre el nombre aturats i no hi ha gaire interès si s’analitza de manera anual però, no obstant això, s’analitza de manera mensual. Les previsions econòmiques generals no són gaire optimistes, però d’això ja vaig escriure l’altre dia. Les inversions pressupostàries per a 2018 no se saben perquè ningú en parla, i menys encara sobre les relacionades amb Catalunya. I, finalment, cal dir que la deslocalització de les seus de les grans empreses, com a molt tindrà repercussió en l’IAE de Barcelona o de Sabadell, perquè el vertader perill està en la deslocalització de la producció, de la qual ningú ja s’enrecorda perquè no se’n parla.

Salvador Sendra 

INDEPENDÈNCIA I PENSIONS

Dir que una persona confia en ella mateix no és qualsevol cosa. Tot i això, hi ha elements aliens que influïxen, i alhora excedixen, en l’àmbit individual i que han de ser tinguts en consideració perquè, al llarg de la vida, ens veiem abocats a participar de la societat en la mesura que, amb l’edat, ens hi trobarem més lligats a la resta de la gent. Quan s’és jove es tenen moltes més possibilitats per escollir que quan s’és major; i em referisc a les pensions.

Tota la vida laboral hem estat pagant per poder accedir a una pensió digna quan ja no puguem treballar, però, realment l’arribarem a cobrar? Fa un temps vaig escriure allò que pensava en un article titulat “El final de les pensions”, on analitzava el perquè de la fallida del sistema, que no era altre que la incapacitat dels gobernantes. Hui, i a causa dels darrers moviments de la borsa que conté els diners de la jubilació, no puc fer més que refermar-m’hi.

Per poder pagar l’extra de l’estiu als jubilats, el Gobierno ha eixugat el poc capital que encara hi havia al fons. Sembla ser que l’única opció que hi ha hagut fins ara per incomplir mínimament les directrius de dèficit de la UE ha estat arrossegar els diners de la Seguridad Social cap a la finestreta dels pagaments però, i quan ja no quede ni un euro, què? L’incompliment és ben clar però, per evitar la realitat, què millor que buscar un factor extern? La millora econòmica general a què s’encomanava el Gobierno no arriba a l’hora de compensar el flux, si és que algun dia arriba...

La crisi amb Catalunya val per a moltes coses, com per exemple, per tapar la corrupció del cas Gürtel, per provocar una crisi que entretinga Europa i així desviar la vertadera causa de la fallida econòmica o per unir els españoles/catalans i aixoplugar-los sota la bandera pàtria. Jo, vertaderament, pense que l’actual crisi territorial ha estat l’única causa possible –per la dimensió que ha adquirit— que pot utilitzar-se per tapar la pitjor gestió econòmica de la història recent.

Si es millora el finançament perifèric, el desastre s’incrementa; si hi ha un trencament territorial, també; però, si no passa res d’açò, pitjor encara! L’economia estatal necessita d’un enemic per carregar-li la culpa de la desfeta i eixe títol, per descart, l’ha adquirit Catalunya. Per dir-ho d’una manera més clara, pense que si hi ha independència, a la resta del territori no hi haurà pensions dignes però, si no n’hi ha, tampoc. Crec, honestament, que als ciutadans que hem pagat molt i que pensem seguir-ho fent –entre altres coses perquè no tenim cap alternativa—, ens convé una independència catalana i anar-nos-en cap allà per acabar de cotitzar i, així, potser puguem cobrar una miqueta en el futur, mentre que els plans de pensions els podem deixar en els bancs europeus, molt més protegits.

Salvador Sendra                                 

Per collons!

Sovintegen els articles i escrits que parlen sobre l'aplicació de l'article 155 de la Constitució Espanyola. Alguns són molt legalistes, interpreten el que diu dit article, com s'ha de desenvolupar, si té límits, quins són eixos límits, etc. Ja també qui fa un repàs de tots els articles que els partits "constitucionalistes" s´han passat pel "forro...". Altres, més simples, més demagògics si els vol, demanen que s'apliquen altres articles de la Constitució, que si el dret a vaga, el del treball, el d'habitatge..., etc.

En realitat, tot açò no és més que un joc floral, una manera de passar el temps, de fer-se, fins i tot, palles mentals. No seré jo qui critique les palles mentals, sempre que almenys qui se les faça sàpiga on vol arribar amb les seues palles mentals. Però, entrar en aquest tema amb qüestions legals jo, personalment, no li veig cap trellat. Entre altres coses perquè la Llei a l'Estat espanyol està més violada que la Justícia a la qual canten els Metallica.

La qüestió, si es vol veure amb un poc de claror el tema català, no està en la Llei, que és la tinta de calamar per opacar la realitat. L'eix central està en el Poder. El Poder que té la força, la coerció, el poder del qui exerceix la sobirania. Reprenent el concepte de sobirania més clàssic, aquell que diu que sobirà és qui pot es fa obeir sense haver d'obeir a ningú. Eixe poder que jau a l'Estat, Estat què és el Leviatan de Hobbes.

Eixa sobirania que diuen que resideix al poble, però que ja sabem, perquè ja ho he vomitat, que és un mite, un dogma de fe més fals que el naixement de Jesucrist d'una verge, no apareix enlloc, en canvi torna amb esplendor la sobirania clàssica, i fins tot, la de Carl Schmitt, la que diu que sobirà és aquell que pot declarar l'Estat d'Excepció. Sí, clar, la literatura "científica" de la democràcia liberal ens diu que ho fa el poble mitjançant els seus representats... Però cal que tornem a això? Qui no tinga clar, no ho tindrà clar mai.

El que estem veient, és el poder de l'Estat, de les elits de la II Restauració Borbònica, exercint el Poder, cruament i netament, contra Catalunya. Eixe era el missatge del Rei quan va comparéixer i va dir tot allò de: què dolents sou els dolents, jo tinc el Poder i s'endureu hòsties fins que em canse. Perquè aquell missatge deia exactament això, molt ben farcit de paraules com democràcia, constitució, etc.

El règim de la II Restauració Borbònica, té el Poder, un poder absolut, com el tenia l'Ancien Régim abans de la Revolució Francesa, abans que s'intentara portar a la divisió de poders de Montesquieu a les constitucions liberals. L'entramat de la Constitución Española que permet que els partits polítics, partits polítics al servei de les elits econòmic-financeres, ostenten tots els poders. La divisió de poders és l'altra mentida que elevada a article de fe, dona aparença de credibilitat democràtica. En realitat aquest miratge té el mateix efecte que la resurrecció de Jesucrist al cristianisme, dóna una esperança als súbdits perquè assumisquen sense protestar la seua sodomització.

El Leviatan, o l'Estat o el Poder Absolut, aplica el 155 quan i com li dóna gana, botant-se la Llei, reinterpretant-la, pintant-la, pixant-se o cagant-se en ella. No importa. I ho fa també amb els altres articles de la Constitució, i diu qui està dins i qui està fora de la Llei, segons el seu capritx. Actua arbitràriament, sense cap criteri que el de mantenir i imposar la seua voluntat, el seu poder. I ho fa perquè pot i perquè vol. Simplement perquè el sobirà no té a ningú per dalt d'ell, per això és el sobirà.

El 2010 va ser declarat un estat d'alarma per acabar amb la vaga de controladors. Una campanya ben orquestrada va portar al fet que foren vists com a criminals privilegiats, i això va permetre declarar per primera vegada des de '78 l'estat d'alarma. Primer assaig. Ara activen el 155, també per primera vegada. Segon assaig. Vindran més assajos. Més primeres vegades.

Debatem sobre la Llei, però la Llei ja està violada, la Llei no conta. A la Llei l'han parida per ser violada pel sobirà, pel Leviatan. I ja sabem qui no és el sobirà... veritat?

Òskar "Rabosa"

UNA TEORIA PENDULAR

Veritat és que la ciència és la cosa més simple que existix sobre la terra. El seu mateix nom és un objecte preuat que a les universitats s’entossudixen a adquirir per fer-lo valer com a model. Fa unes quantes centenes, la banalitat científica estava més que admesa front a la totalitat de la saviesa perquè, si tractem els estudis superiors mateix, estos acabaven amb la teologia com a zenit de l’aprenentatge. La ciència, deia un estimat professor, és tan simple com ajuntar i separar cosetes.

La mediocritat humana, però, i mancada la possibilitat de crear arguments com els de l’Enèida, on els inicis mítics estaven més que assimilats sense haver d’entrar en els detalls sobre qui eren els etruscos, ni d’on venien, ha de tirar mà de les fórmules legals i de les causes econòmiques per intentar evitar qualsevol desballestament, en este cas territorial, o per intentar preveure un futur que, en gran mesura, ens capfica en la més inesperada aleatorietat –supose que un científic ho descriuria com una mutació. La part encoratjadora i, per tant, postcientífica, es trobaria en la recerca de les previsions futures.

Quan el projecte és il·lusionant, encoratjador o positiu, no calen més demostracions perquè hi haja partidaris i perquè la gent s’hi involucre. D’altra banda, quan es tracta d’una activitat decadent, és normal que no s’hi vullga adherir gaire gent. I per demostrar açò, no hi ha res més fàcil que la simple teoria pendular. La tendència la marca el pèndul per la seua posició: quan està en el seu punt més alt, la tendència és clarament a baixar mentre que, quan la seua posició és la baixa, esta tendència és a pujar. Les coses unides tendixen a separar-se i les separades, a unir-se. Una persona casada és normal que se separe, o que canvie de religió per tornar-se a casar –si és home—, mentre que una separada, o divorciada, pot seguir sola o ajuntar-se, de nou: és tot molt fàcil i senzill!

Quant a España, i atenent la deriva dels darrers segles, la tendència és ben clara; la mateixa que afecta Anglaterra, França, Itàlia, etc. Les poques colònies que encara conformen el seu territori ja no tenen massa a fer al si de la mare pàtria i és normal que intenten caminar soles. La tendència és clara i, més que aturar-la amb lleis, guerres o propaganda, pense que s’haurien de centrar a fer un projecte modern que resultara atractiu per a cada individu i que anara més enllà d’una simple frontera. Penseu que Anglaterra va perdre fins i tot Hong Kong, que ara és part de Xina, i que els estats més potents del món, econòmicament parlant, són realment minúsculs.

Salvador Sendra

TRAPERO ÉS EL NOU HEROI TRÀGIC

Em podeu creure o no però, darrerament, estic molt desconnectat de la informació, si entenem esta paraula com a sinònima de premsa, tant oral, com visual, com escrita. Pot ser que siga esta la raó de les errades que duga el present escrit, però m’heu de comprendre: el ritme de les notícies és del tot impossible de seguir per a una persona com jo que necessita de temps per a la reflexió i l’anàlisi.

No obstant això, sé que al dirigent dels Mossos d’Esquadra l’estan investigant per si ha comés algun delicte. Eixa irregularitat, pel que puc observar, estaria vinculada a la seua actuació en unes manifestacions ciutadanes, en primer lloc, i a la inacció dels seus subordinats durant la jornada de l’1-O. I, pel que puc endevinar, la situació que s’analitza és la de la seua ubicació: si se situa al costat  de les persones que, d’una o altra manera, es van manifestar o si se situa amb l’Estat i la Llei que ha d’acatar com a servidor públic, per dir-ho d’alguna forma.

Sembla que Trapero va actuar de manera intel·ligent per evitar un conflicte entre la població i les autoritats, ja que , d’haver-ho fet com se li demanava per part de l’Estat, difícilment la part de Catalunya que es va manifestar haguera respectat cap símbol d’ordre públic, i ara sí que respecten els Mossos. La resta de la població té la Guardia Civil i la Policia Nacional, si no vol saber res de l’autonòmica ni da la local. La cobertura social de l’autoritat, per tant, continua garantida en tots els àmbits i les forces de l’ordre no són totes enemigues.

Però diuen que el major va desobeir la Llei. Pense que, si ho va fer, va ser per una causa molt més justa i del tot justificada, com és la de garantir l’empara de la totalitat de la població. D’altra banda, si la seua finalitat última és la de protegir la ciutadania, és una cosa, però, si és la de protegir l’Estat, n’és una altra. L’heroi, com no pot ser de cap altra manera, ha d’escollir la primera, tot i que haja de desobeir la segona. Si no és així, ja no és heroi: se’l pot anomenar treballador, mercenari, lleial a l’ordre, o com vulgueu dir-li.

En un cas com el que tracte, la ubicació d’este element és ben clara perquè la intel·ligència l’ha dut a actuar com tocava fer-ho. Ara, en el cas que la justícia l’empresone o el retire de l’activitat, sempre podrà dir que ha actuat de la manera correcta i que, en certa manera, mai ha desobeït les seues funcions que, ens agrade o no, estan amb el poble, com a protector. Recorde de nou que una gran part de la ciutadania s’haguera quedat òrfena si Trapero haguera actuat d’altra manera. El cas contrari és el d’Enric Millo, per exemple, de qui no m’agradaria estar en la seua pell, ja que no el deuen voler ni a sa casa.

Salvador Sendra

Declaració Unilateral d'Impotència.

En data d’ahir 10 d’octubre del 2017, el president de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont va declarar la independència de Catalunya. Un moment de gran solemnitat per a un poble, el català que havia anat omplint any rere any amb milions de persones els espais públics de dita regió, futur país per a alguns. Abans del referèndum, ja havia gent major que havia assistit a les anteriors proclamacions, la de 1931 de Macià o la de 1934 de Lluís Companys i declaraven amb el plor als ulls que no volien haver mort abans d’experimentar dita nova proclamació d’independència atès que les altres, com les anteriors, fallaren. Molts cridaven  “ai si mon pare/mare, germà, etc ho pugueren veure, ells que tant ho desitjaven”. Ras i curt, alta càrrega d’emocionalitat, terme sobre el qual revindrem.

Poc després, i com desdint-se, el mateix Puigdemont declara que suspén l’aplicació efectiva de dita independència per tal de deixar marge de negociació a l’actual govern d’Espanya dirigit per Mariano Rajoy. De seguida els sabuts comencen a perorar que si ja es veia vindre, que si és tipic del català, fer la puta i la ramoneta, una cosa i l’altra. Personalment crec que millor que la contundent actuació en calent típica d’altres cultures es deuria apreciar el procediment català.

Analitzem els fets, Puigdemont ha proclamat una Declaració Unilateral d’Impotència i valga el joc de paraules, perquè simplement no podia declarar-ne una d’independència. Verba volant, les paraules volen, se les endú el vent. L’abast real de les paraules de Puigdemont declarant una independència real tindrien exactament les mateixes possibilitats d’èxit que vosté eixint al balcó i proclamant la fi de la fam al món a crits. A l’altra punta del món o al cantó més proper algú seguiria morint de fam com si res... Churchill deia que el Regne Unit no tenia amics, tenia interessos, Catalunya ni això...

Per raons personals que no vénen al cas, una persona que conec bé, periodista, porta tota la setmana a Brussel·les recorreguent institucions i pulsant el sentir europeu al respecte i la realitat és dura: pràcticament ningú recolza una potencial independència catalana. Es va condemnar l’utilització de la violència quan mitjans de tot el món van poder observar com l’estat espanyol reprimia de mode violent que la gent votara durant el passat referèndum de l’1 d’octubre. Fins ahí les coses des de les institucions europees, condemnarem la violència però res més.

Per a conéixer què ha dut a Puigdemont a proclamar la independència, a milions de persones a votar opcions proindependentistes, caldria saber un poc d’història. La gent ni tan sols sap la del seu país, ¿se li pot demanar que sàpiga la d’un petit inexistent país allà a aquell sud on les coses sovint acaben mal?

Els mitjans de comunicació espanyols de tendència conservadora, val a dir espanyolista i antiindependència catalana, han denunciat recentment que el pla de la Generalitat Catalana és crear turbulències populars per tal de forçar a una acceptació dels seus postulats. La independència o el caos als carrers. Vist així sembla un xantatge, una deslleialtat. No ho és, és simplement allò que hui en dia diríem guerra assimètrica. Catalunya no té un exèrcit que oposar a l’espanyol ni bé estaria que dos exèrcits s’hagueren d’enfrontar de nou a Europa, un continent conflictiu per definició, de nou a estes alçades del segle XXI. Així les coses, Espanya utilitza la coacció econòmica i si és necessari també la militar. Catalunya només pot comptar amb el suport popular. ¿Es, per conseqüent, just creure que la probable desestabilització catalana és il·lícita? Vet ací l’emocionalitat abans esmentada.  Sovint, el bàndol feble es veu obligat a adoptar estratègies de no confrontació directa amb un poder major. La pròpia Espanya va encunyar el terme de “guerrilla” quan no podia lluitar una guerra convencional contra les forces superiors franceses napoleòniques.

Roda i volta, Carles Puigdemont ha realitzat una declaració que és més d’impotència que d’independència. Europa observa també a Rajoy, tal volta ara sí deuran seure ambdós a parlar i arribar a conclusions que ja veurem quines són. El maximalisme com a solució. Rajoy ha denegat tindre un problema fins a que aquest li ha reventat als nasos públicament. Es trist, però ho saben fins i tot els xiquets, qui no plora no mama. Puigdemont ha degut plorar i ara la Unió Europea, vigila com s’administrarà la llet. Si no es fa violentament, no intervendran. El temps de les paraules és finit, vinga el de les conclusions siguen les que siguen.

Brasov a 11 d’octubre del 2017.
Lluís Alemany Giner

I SI CATALUNYA DIGUERA QUE “NO” A LA UE?

L’home révolté d’Albert Camus hauria d’afegit un nou capítol en forma d’annex, per incloure açò que està passant a Europa. Vaticini o no, allò que sí que és important és analitzar com es mou el tauler de joc a partir de les noves demandes del segle XXI. I, ens agrade o no, hi ha una retirada cap a la situació anterior a la Révolution Française. Però, és normal que açò passe quan el propòsit révolutionaire està més que exhaurit.

Amb la Révolution, o, millor dit, a partir del seu resultat, es confonen dos noms: nació i estat. Si analitzem esta fusió, aviat vorem que la paraula estat prové de l’idioma revolucionari, on el tiers état, o siga, el poble, aconseguix eliminar els altres dos (noblesa i clero) per crear la moderna nació francesa; però açò només passa a França; Alemanya, Itàlia, Anglaterra, Portugal, etc., per tant, són nacions o són estats? Qui diu que els nacionalismes són cosa del passat, té raó? Estos llocs que he esmentat abans, s’han guanyat el títol d’estat? Han fet la pertinent révolution? EEUU sí que la va tindre, i ve esdevenir independent però, a més d’això, a Amèrica no poden haver nacions, ni a Àfrica... Rússia també va ser révolutionaire.

A Europa, però, les fronteres de les nacions i les dels mal anomenats estats no tenen perquè coincidir; ni tan sols a França, tot i que hi haja funcionat el sistema gairebé dos-cents anys i, a més, l’haja exportat. Però resulta, primer, que els més nacionalistes neguen que ho són; segon, que s’apropien de l’estat quan són del tot incapaços d’entendre la revolució; tercer, que el fracàs revolucionari s’entén ara que allò que a França era el tercer estat, el vencedor de la revolta, s’ha transformat en una massa gris i esclavitzada, sotmesa a la por dels mercats i a la manipulació; i quart, que sembla que el resultat de la crisi ha rellançat la necessitat d’altra revolta, o revoltes. Amb la crisi de les révolutions sorgixen  les nations!

I Europa diu que no entra en el conflicte Catalunya-Espanya perquè no hi té competències. Però, i Catalunya? Hauria de voler pertànyer a una Europa que combrega amb estos antecedents i veient com s’hi tracten els drets humans? Però pequen d’innocents i de bons, estos catalans, perquè, vos imagineu que una associació com la UE de la qual el Regne Unit vol eixir-ne i a què Escòcia hi demana l’entrada, en cas d’independència, fóra rebutjada per Catalunya per indigna? Escòcia seguiria volent entrar-hi? I Turquia? El brexit tindria ja un argument de pes per abandonar la Unió, la crisi europea estaria més que servida i el seu final es podria observar amb una mica de paciència quan cada indret deixara opinar la ciutadania en referèndums «legals»; o, millor encara, quan per por no els deixara parlar i hi sorgiren les revoltes.

Salvador Sendra