La béstia interior.

En una pel·lícula italiana sense majors mèrits que vaig veure fa ja un grapat d’anys i que he majorment oblidat es mostrava una escena d’algú recentment separat gaudint de la seua retrobada llibertat encadenant llaunes de cervesa assegut al sofà passada la mitjanit mentre esguardava estúpids reality shows i exclamava: “Chi è il coglione que guarda queste cazzate a queste ore?”... Val a dir, qui és l’idiota (el colló) que veu aquestes bobades (en italià, literal, vergades) a aquestes hores.

La resposta, tristament evident, ell mateix. Tan idiota com per a ignorar que s’autoinsultava en posar dit preguntat. La cosa va més enllà perquè “il coglione” sóm gairebé tots. Els reality show són programes de màxima audiència i estan dissenyats expressament per generar la major quantitat de polèmica possible.

A Anglaterra recentment es clausurà l’emissió d’un programa on losers anaven a un estudi de televisió a mostrar les seues misèries en directe junt amb un presentador agressiu i incisiu i un públic prèviament alcoholitzat (fet reconegut) i per tant, enardit per atacar a la pobra víctima que el dia que, per fi, pensava que anava a eixir per la tele, el dia que, finalment, coneixeria la glòria, seria per la banda negativa i per obrir pas a l’escarni, el suicidi i la mort. Un de tants concursant no pogué aguantar la ridiculització i se suicidà poc després. El programa fou clausurat i els telespectadors més que lamentar la mort d’algú lamentaren la manca de la seua dosi setmanal d’àcid moral. La pròpia víctima, segurament, era un de tants que havia fustigat prèviament a gent que com ell, passà abans pel programa. Andy Warhol deia que tots tenen dret a com a mínim quinze minuts de glòria, siga ella efímera o fatal...

Per ací més a prop, una mare de dos fills se suicidà fa poc en circular pel seu àmbit laboral, una fàbrica de camions vora Madrid, un vídeo sexual protagonitzat per ella mateixa uns anys enrere per a una parella diferent de l’actual. Per als condicionants, actes i conseqüències exactes commine a llegir l’excel·lent anàlisi d’Oskar Rabosa, http://rabosa-diblogacions.blogspot.com/2019/06/un-video-un-suicidi.html

Després d’ésser rumorejada o obertament insultada per la majoria, la dona decidí acabar amb tot llevant-se la vida. “Chi è il coglione che guarda queste cazzate?”, la resposta, de nou, és tots. Uns per avidesa sexual, altres per poder tindre algú a qui linxar, ofegar les seues misèries sentint-se superiors en ser ells qui ataquen en comptes de ser atacats. Creiem ser evolucionats, tots tenim telèfons d’última generació i declarem llegir i molts tenir estudis universitaris, però a l’hora de la veritat sóm el mateix home de les cavernes que lluitava contra els llops, etern enemic fins i tot ara que a penes en resten, o contra els fills dels seus competidors, per tal d’imposar la seua pròpia descendència. Soterrem tot amb imatges, vídeos, cançons per youtube, whatsapps, i tants altres, per al capdavall no ser més ni ningú que uns cavernícoles. Els insultem a ells, són antics, no moderns com nosaltres, però és fals, nosaltres sóm ells.

El morts no ressusciten, el programa britànic clausurat no reapareixerà en escena, com les oronelles del poema de Bécquer, cert, eixes exactes no tornaràn, però sí un altre. Un altra persona acceptarà ésser humiliada en directe en un nou programa i una nova dona acceptarà ésser filmada en una nova gravació comprometent i un nou personatge indigne ho airejarà tot...

Al seu for interior tots creuen tenir raó, així les coses, es justifica allò que digué Sartre: l’enfer c’est les autres... Sí, nosaltres, cadascú de nosaltres,  sóm perfectes, l’infern són els altres i l’infern és també allò que portem adins nostre. Cada un amb la seua pròpia bèstia interna. Hi haurà nous morts.

Lluís Alemany Giner

Bucarest a 15 de juny del 2019.

LENINGRAD O LA GUERRA OCULTA

Tinc tele, però encara no dispose de l’hàbit d’usar-la com cal; per exemple, l’altre dia em va sorprendre la imatge. Normalment la utilitze per escoltar música però, amb una eina tan complexa com ho és el comandament, hi ha voltes que l’agarre a l’inrevés i apareix la temuda imatge... Eixa que val més que mil paraules. Sovint pense amb el relat de Les mil i una nits, i la mort de la protagonista del conte dels contes si el seu botxí haguera tingut una tele. Però la societat evoluciona, i nosaltres involucionem amb ella.

Una de les errades de connexió em va dur a sintonitzar un documental, que feien per algun canal, sobre la Segona Guerra Mundial. En un moment concret va començar a explicar el setge de Leningrad, i em vaig quedar per vore’l i escoltar-lo. Ràpidament, una volta que apuntà l’inici de l’episodi més cruel de la Guerra, va derivar la pel·lícula cap a Stalingrad. Vaig quedar decebut perquè, en un principi, pensí que la sèrie feia planta de seriosa i, al final, va resultar una caguerada més. No sé per què hi ha tanta por de tractar este tema que, per a mi, és el més important.

Posat en qüestió el poder de la imatge i una volta avalat el de la paraula, ara cal desmuntar este altre tòpic perquè, com és el cas, ni la imatge ni la paraula tracten els temes importants d’una manera seriosa. I jo, com m’havia quedat amb la gana, ràpidament vaig buscar la VII Simfonia de Xostakóvitx per seguir la dura història de la ciutat soviètica. La música em va acabar de narrar els episodis del setge i em va explicar el perquè de la dura defensa del baluard rus front als invasors, el perquè de, tot i la fam, el fred i la batalla, un nucli de morts de fam van resistir 900 dies l’exèrcit més poderós del planeta.

Xostakóvitx va estrenar l’obra en plena resistència i esta es va convertir en un himne, un símbol i un miracle. Per una hora, em vaig posar a la pell de qualsevol resistent i em vaig imaginar el moment de la seua estrena, a la ciutat assetjada, durant el silenci posterior a les bombes. Els crítics, però, deien que era una peça tosca i vulgar... Realment, eixos crítics sabien a qui anava adreçada? Realment, si les paraules ja diuen poc, les imatges encara transmeten menys. La racionalitat és el seu vincle, però Leningrad va resistir, tot i que ningú s’explica com. Jo, ara sí.

Salvador Sendra Perelló

EL PADRE APELES

No tinc tele. No tinc tele, de normal i, quan en tinc, no tinc costum de mirar-la. Però això no lleva que trobe a faltar programes i personatges com els d’abans, per exemple, el padre Apeles. Eixe home va ser un avançat al seu temps, un visionari i una persona que cal analitzar amb cura ―xe, que graciós que sóc!

La primera cosa que va encertar el padre va ser intuir que, perquè algú t’escolte, cal anar amb falda. El papa, o els rectors, per exemple, capten l’atenció per la seua indumentària, com ho fan els imams, els budistes o els jutges. A qualssevulla d’estes criaturetes, els poses uns pantalons texans i una camisa blanca i no els escolta ni sa mare. Per tant, primer encert per Apeles.

L’altra cosa vertaderament important que va fer d’este home un ser excepcional va ser la parpella que va tindre per fer-se tertuliano. Este punt no és poca cosa perquè el ministro de Educación, per exemple, també va iniciar la seua imparable trajectòria a partir d’esta gratificant faena, on feia de manat del PP i, a causa d’açò, el seu president, Rajoy, li va pagar els serveis amb un bonic ministerio doble. Algú recorda si Wert anava amb pantalons? O, com segurament passava, se’ls abaixava només entrar al plató?

Apeles va tindre massa pressa a abandonar la seua faena. El xic ho feia bé i demostrava tindre pocs escrúpols, era intel·ligent i ―este sí― es notava que havia llegit, almenys la Bíblia, que no és poca cosa. Hui seria l’home de Ciudadanos, per exemple: el polític de moda; segur que sí!

Ja no se’n sap res, d’Apeles. La televisió no és com era abans, quan governava el PSOE i hi havia tanta qualitat a la pública que estos personatges anaven a les privades per poder-les igualar. Jesús Gil ens regalava vetllades memorables mentre era alcalde de Marbella «porque los vecinos así lo querían». Les primeres mamelles espectaculars de silicona i tot això.

És normal que ara no tinga gana de vore la tele. Però, entre mamelles, sotanes, Jesús Gil i companyia voltant el pobre padre, espere que no es malvara i que encara tinga salut i il·lusió per tornar-ho a intentar. Si aquella època era bona, esta ja se n’ix! De tertuliano a ministro; i ara m’han dit que hi ha unes monges catalanes, tertulianas, també, amb ambicions polítiques de primer ordre. Pensant-ho bé, Telecinco o la Sexta, no tardarà d’oferir-los d’anar a eixa illa paradisíaca amb Nacho Vidal. D’una banda, estaran les raons científiques perquè ens puguen reconstruir els fets d’Adam, Eva, la poma i la serp ―que vole la imaginació sobre el rèptil! I, per l’altra, perquè si tot es capgira i Nacho acaba posant-se la sotana, sempre està el padre Apeles per substituir.

Per favor, no digueu res d’açò a Pablo Iglesias ―també teruliano abans que polític― perquè l’home ja està massa prim per intentar noves aventures.

 

Salvador Sendra Perelló

Miscel•lània: pensaments despensants.

Òbric una sèrie anomenada miscel·lània, on penjaré pensaments escrits ràpidament, sense pensar, per això els anomene "pensaments despensats", encara que haguera sigut més encertat anomenarlos "malpensats", però aquesta paraula és massa polisèmica. Allunyat de les reflexions, igual poden ser xorrades, parides que pensades. S’escriuran quan em passen pel cap, es publicaran quan hi haja unes quantes que òmpliguen un full o full i mig. Com sempre, esteu convidats a comentar. La imatge que il·luste cada post serà un quadre d'algun pintor que tinga relació amb algun tema o no.

*****

Cada vegada que sent que diuen “he vist a la tele”, “he sentit a la tele”, “a la tele fan”… em donen ganes de cridar: APAGA LA PUTA TELE! No ho faig perquè em prendran com un sonat.

*****

Parlant de la Tele: no he sentit dir a ningú que trobe a faltar la programació de Canal 9. Serà que a ningú li ha deixat un buit existencial?

*****

Per cert, una pel·lícula sobre la TV vos deixe el discurs final, si vos fa pensar i pegar-li una patada a la TV, potser hi haja un futur amb gent lliure.

*****

Ja tot el món dona per suposat que els assassins de l’ISIS, Estat Islàmic de Irak i Síria, han sigut finançats pels Estats Units. I què, no passa res, els ianquis fan la seua feina en benefici de la Humanitat. És l’excepcionalisme americà.

*****

Resulta que m'ha donat per llegir "La teoria general de l'ocupació, l'interés i els diners" de J.M. Keynes. La veritat és que m'està costant molt entendre-la. Jo pensava que és la manca de formació econòmica i de intel·ligència. Avance molt a poc a poc, i ho alterne amb altres lectures. Cada vegada que li dedique una estona, em passe més temps googlejant conceptes que realment llegint el text. Total que ho alterne amb una altra obra d’un altre economista, entre altres coses, "Els Diners" de Galbraith, i mireu que diu Galbraith de l'obra magna de Keynes:

Es una obra profundamente oscura, mal escrita y publicada prematuramente. Todos los economistas dicen que la han leído. Solo lo han hecho un puñado de ellos. Los demás sienten el secreto remordimiento de que nunca lo harán. Parte de su influencia se debió a que era incomprensible.

Bé, almenys veig que no sóc tan estúpid com començava pensar.

Oskar "Rabosa".