TEMPS LÍQUIDS, TEMPS SALVATGES

 

El pensament i l’argument que fa servir Zygmunt Bauman gira al voltant d’allò que denomina els temps líquids. A mi, sincerament, em carrega una mica la manca de solidesa, però m’he fet la idea de llegir-lo per poder queixar-me amb raó. Encara no he acabat el llibre i, de moment, la primera meitat no m’ha agradat. Segurament, la barrera amb què ensopegue és el mur de la informació periodística i de la seua anàlisi, ja que no seguisc la premsa i m’interessen molt poc les explicacions de cada actualitat –he escrit cada actualitat perquè es tracta d’un text escrit al 2007—, però tot i això, els seus actors em resulten familiars.

M’agraden les anàlisis profundes, eixes que arriben fins al moll de l’os del problema i que n’esbrinen les causes, i això només ho trobe en la filosofia. No m’agrada l’estil d’este l’autor, però entenc que deu ser líquid per la manera en què s’expressa. A partir de la meitat, el llibre comença a interessar-me una mínima miqueta... Els exemples que fa servir són massa concrets i els arguments solen ser referències a altres autors, que desconec en la majoria dels casos, o decisions preses pels governants del moment. No obstant això, a la pàgina 78 de l’edició de 2019 de Tusquets he trobat un paràgraf que he rellegit més de cinc voltes; us el transcric: «En cuanto a la ‘Fortaleza Europa’ dice Naomi Klein ‘Polonia, Bulgaria, Hungría y la República Checa son los siervos posmodernos, que proporcionan mano de obra barata a las fábricas en las que se produce ropa, artículos electrónicos y automóviles por el 20 o el 25 por ciento de lo que costaría producirlos en Europa occidental’».

Hem de pensar que el llibre és del 2007 i que ara estem al 2020, i que, quan es va escriure, tots els estats que s’anomenen s’acabaven d’incorporar a la UE (Bulgària, eixe mateix any). De moment, però, quan ens arriba alguna informació sobre estos indrets ens sorprén la ideologia ultraconservadora i contrària a la immigració, religiosa i, de vegades, xenòfoba dels seus habitants. Solem pensar: per què uns estats tan cèntrics i arrecerats dels forts corrents migratoris són tan contraris al moviment de persones? Ara, si tornem a llegir el paràgraf anterior tindrem l’explicació, ja que la temuda immigració podria treballar per menys diners en altres indrets d’Europa, creuen ells, i fotre’ls les misèries. També ens hi podem fer una idea del tipus de votant dels partits que hi governen.

Salvador Sendra

ANTÍGONA PASTURANT A FRANÇA

Una de les tragèdies més interessants a l’hora d’avaluar els conflictes legals que resulten de l’aplicació d’un dret allunyat dels costums i de les formes de comportament natural és la d’Antígona, de Sòfocles, inserida en el cicle conegut com a tebà. A esta nissaga d’obres, pertanyen les tragèdies d’Edip; ja sabeu, eixe que va matar son pare i es va casar amb sa mare, com va predir l’oracle de Delfos en dos ocasions: una a son pare i l’altra a ell mateix. Però, tot i reconéixer l’atractiu d’esta segona proposta, la d’Edip, esta volta preferisc endinsar-me en la primera: la d’Antígona.

Llegint un ample reportatge que duia el periòdic Libération sobre un agricultor i ramader francés que estan jutjant a Niça per haver transportat, nodrit i allotjat nombrosos immigrants, em va acudir a la ment la tragèdia en què Antígona va desobeir el rei Creont perquè en la llei que va aplicar el governant s’havia de deixar que el cadàver de Polínices romanguera al ras, sense enterrament, a l’abast de qualsevol animal. Polínices era germà d’Antígona i havia mort en una baralla amb el seu altre germà, Etèocles —que també va morir—, per aconseguir el tro de Tebes, cosa que es va considerar com un atac a la ciutat. La situació del rei Creont era difícil perquè havia de decidir entre obeir o desobeir la pròpia llei, i va optar per obeir-la, negant així l’enterrament.

La immigració —la por a la immigració— ha comportat que s’haja legislat de la manera més rància possible, a corre-cuita per intentar, d’una banda, aturar l’activitat de les màfies que transporten estes persones, i d’altra, per callar la força populista que entén que es tracta d’una invasió que ens durà al desastre perquè no podem atendre tanta gent sense perdre qualitat de vida. Per exemple, sembla que pot ser un delicte ajudar estes persones a traslladar-se, o allotjar-los i nodrir-los, així que tingueu-ho en compte: si heu de pujar algú al cotxe, demaneu-li la documentació abans —per això del Bla-bla car, Rubén

!

La França normal, l’allunyada de les aterridores propostes de Le Pen, està pendent de la sort que puga córrer el llaurador i ramader per haver comés el delicte d’ajudar persones indocumentades; o siga, sers humans il·legals! L’home diu que li han retirat el vehicle fora de l’horari de treball, i que està avisat de tots els delictes que comet per la seua desinteressada tasca. El seu hort i el seu ramat han alimentat centenars de persones, la seua casa i la pallissa n’han allotjat altres tantes, la furgoneta ha transportat dones i infants perquè pogueren continuar la seua marxa cap a una vida digna i no foren atropellats a les autopistes: i tot això de manera desinteressada i sense cap ajuda.

Supose que els jutges de Niça que decidiran la sentència, quan hagen passat per l’autopista i hagen vist dones embarassades, xiquets i xiquetes, persones esgotades i mal nodrides, etc., intentant creuar o buscant un lloc per descansar, a cobert de la pluja o del sol, hauran vist il·legals que volen furtar-nos les ajudes i la faena o, en el millor dels casos, enviats de Satanàs que inciten a delinquir les persones de bé que intenten ajudar-los. Un jutge com cal no faria res per estes persones, segurament. Un legislador no té cap càrrec de consciència perquè sempre actua de manera políticament correcta. El llaurador francés aviat serà un delinqüent que està disposat a reincidir en el crim. Creont, el rei d’Antígona, va caure en desgràcia per aplicar una llei tan incomprensible als ulls dels déus; però això era molt abans del cristianisme, quan les deïtats no tenien ànima i, per tant, les persones no podien tindre moral.

Salvador Sendra

EL LLOP TORNA A CASA PER NADAL, O ERA L’AMETLER?

Hui és un dia en què un s’alça carregat de valor i s’encoratja a llegir la premsa; per si no vos havíeu adonat, ja estem en campanya electoral. Intente passar per damunt de totes les promeses electorals i dels discursos buits de contingut perquè pense que sóc un home sense fe, i això m’impossibilita per a creure el que em diuen, els candidats i candidates (que pense que n’hi ha ben poques).

La meua atenció s’atura en una notícia que tracta sobre el conjunt de l’Estat i para atenció en el problema de l’emigració, que no de la immigració. Recorde que, a l’inici del problema dels refugiats siris, allò que em va cridar més l’atenció és que cap d’ells ―o ben pocs, d’haver-ne algun― volia romandre pels països del sud. Pel que fa a España, pense que cap siri s’havia plantejat la possibilitat de quedar-se per ací... Jo, d’haver-ho sabut abans, haguera pogut fer-me acollidor, que sempre vestix molt de progre cedir casa als necessitats, però uns dies només perquè també en cal d’intimitat.

Cap refugiat té la intenció de vindre però, a més, nosaltres ens convertim en emigrants. La quantitat de gent que se n’ha anat d’ací ha augmentat en un 30% respecte al mateix període de l’any passat; quasi res! I això és que som l’estat europeu que creix amb més força i que superarà, abans que qualsevol altre, la crisi; i això si no l’ha superada ja. Els brots verds estan tan estesos que haurem de segar-los amb la desbrossadora per no haver d’usar herbicides o, d’altra banda, tot es convertirà en una selva.

Per als estadistes que fan servir les enquestes preelectorals, els recorde que açò que acabe d’escriure també són estadístiques, i d’una evidència demolidora. Qui es queda per ací, majoritàriament és perquè pot: sobre tot, gent major. Qui se’n va, ja sabem qui és perquè tots i totes en coneixem uns quants que, curiosament, són qui tindran els problemes més greus per a votar; i això si ho aconseguixen. La convocatòria d’eleccions a Nadal, diuen, es va fer de manera intencionada perquè era una època feliç, on la gent compra i ven i, a més, quan les famílies es reunixen. No obstant això, pense que la reunió familiar pot afectar el vot més conservador, però de manera negativa, si els emigrants avancen uns dies el seu viatge.

L’ametler, ben arrelat, sobreviu com pot les èpoques de calor i sequera. La florida de l’arbre, breu i espectacular en alguns casos, no significa mai una bona collita. El llop, una volta extret de la manada, no té altre remei que buscar-se la vida, de manera individual o bé, acoblar-se a una altra. L’avantatge d’este segon és que pot recórrer grans distàncies per buscar-se la vida o, fins i tot, ficar-se al llit de l’àvia de Caperutxeta i menjar-li l’orelleta!

Salvador Sendra Perelló

IDEES, IDEOLOGIES I IDEALS

Tres paraules que, tot i la proximitat del seu lexema, són molt diferents i irreconciliables en essència. Sobre la idea, ja tracta de manera intensa i extensa Edwin Panofsky  en els nombrosos escrits sobre estètica i sobre les representacions que plasmem i que ens acuden a la ment. A partir d’un ideal creem un particular que, a l’hora, és acceptat perquè continua mantenint els trets de la idealitat identificadora. Realment, Panofsky volta i revolta les teories platòniques del coneixement i de la representació, i les estudia en l’art medieval i renaixentista, en les seues plasmacions, i endevina els a priori de les peces i del moment.

Les ideologies són dolentes. Si les haguera d’explicar, de manera breu, només ho podria fer des de la funció del vel que filtra una part important de les imatges que percebem. El problema, però, es troba en la incapacitat d’apreciar la realitat d’allò que veiem ―excepte si mirem el vel mateix― perquè, tot i que canviem de paisatge, la tela ens obstaculitza la visió i ens el representa coartat, sempre. A la ment em vénen els vels de les novies, per exemple, on el filtre, sublim, però filtre, s’aparta en el moment de besar el marit i obrir-se a la llum vertadera. Hi ha altres vels que no comentaré però que segur que els penseu; en realitat, no sé quina és la seua funció ni m’importa, de moment.

Els ideals es poden interpretar com els fins últims; aquells que es troben en la línia de l’horitzó i que sempre, per molt que avances, seguiràs veien en eixa línia inabastable. Supose que el camí a seguir ve indicat per la perspectiva ―del passat―, tractada a partir del significat que li aporta Ortega y Gasset. Els ideals ―principis―, per a Groucho Marx no eren tan sòlids o, fins i tots, realment febles, tot i que evidents. Groucho, segurament els interpretava des de la idea de la societat americana en què es va criar i els analitzava mitjançant l’experiència que li va donar l’ascens social. No obstant, la possibilitat de fer les anàlisis des d’una perspectiva enganyada es real perquè, qui sap si el seu voltant més directe no li creava, en la percepció del món, una mena d’ideologia?

No tindre televisor té coses bones i de roïnes. Les pel·lícules que recorde dels germans Marx són de quan era molt xicotet, però totes em transmeten la incomoditat d’allò absurd. Segurament, per a Panofsky, si Groucho tractava l’absurditat amb tan d’èxit, això podia significar que la idea que voltava el seu món era realment absurda, tot i que podia estar vinculada a la ideologia... Però jo sóc europeu i, les pel·lícules, sembla que tenien èxit per tot arreu, cosa que ens fa prescindir del terme ideològic, a priori, o enllaçar-lo amb l’expansió i assimilació de la forma de vida americana que ha arribat a fer que ens siguen familiars les estupideses que tracta Marx.

Finalment, i per arrodonir l’escrit, vull qüestionar l’assimilació de la immigració que arriba per tot arreu ―ara que està de moda― basant-me en la nostra carència d’idees. A partir d’esta premissa, ens resultarà impossible extraure les ideologies dels nouvinguts que tant ens preocupen perquè, al final de tot, en el nostre horitzó, sembla que l’únic ideal està en la mera supervivència. A més, amb uns principis tan reduïts, tan febles i tan mancats, resulta normal que ens tornem cada volta més conservadors si la nostra única finalitat a conservar és la trista manera de viure. És tot.

Salvador Sendra Perelló

ELS CICLES DE LA MODA

Una cosa que em costa d’entendre, realment, és la moda. No ho dic per la roba i tot això, que sí que m’agrada ―i molt!― sinó per la informació del dia o, fins i tot, de l’hora. Els temes que es tracten en els informatius són d’última hora, i caduquen al poc de temps. Normalment, tenen molt poc interés i estan creats per a entretenir un espectador que se sent informat i culte. De fet, parle a partir d’informacions que no puc contrastar perquè ja fa molts anys que no tinc televisió, escolte la ràdio francesa, o música, i la premsa que tinc al Face és tota estrangera, per qüestions d’idioma, sense entrar en el contingut.

Ara, estos dies, el tema europeu més recorregut és el de la immigració, com haureu pogut comprovar. Mentre, jo he estat treballant alguns capítols del fabulós llibre de Virgili, l’Eneida; i ja han passat uns quants segles des de la seua redacció, i altres tants des de la guerra de Troia. Per estalviar-vos la lectura dels clàssics ―eixos llibres tan vells i tan passats de moda―, vos diré que Enees va abandonar Troia quan la batalla estava ja perduda. Va escapar amb son pare, Anquises, i el seu fill Ascani, cap a Macedònia i, després, a Sicília, per acabar d’immigrant a la península Itàlica.

Enees conta que va ser la deessa Afrodita qui li va indicar que havia de marxar, i ho recorda en cada lloc on l’acullen, al llarg del trajecte, com una mena d’argument de pes per no semblar un covard o un desertor. Escapa amb son pare, vell, i amb el seu fill, encara un xiquet, perquè té una missió divina, a més de salvar la vida i les vides. Hi ha escultures i dibuixos on se’l representa amb un vell en braços i un xiquet al costat. Troia, per estalviar-vos la investigació, cau en mans dels exèrcits aqueus i és destruïda; els seus habitants van ser morts o esclavitzats.

Esta setmana, però, hi ha hagut dos notícies de la premsa europea que m’han fer recordar Virgili, l’Eneida i el viatge del seu protagonista, el pare i el xiquet. D’una banda, la d’un home que transporta son pare, paquistanés, cap a Europa, assegut en una cadira de rodes i, d’altra, les nombroses imatges de la frontera Hongaresa amb pares que duen els fills al braç. He pensat que va ser Enees qui va fundar Roma; diu Virgili. No obstant això, la premsa italiana tractava, a més del tema dels immigrants, sobre el declivi de la seua capital adduint que ja no és el que era. Res més.

 

Salvador Sendra Perelló