UN ADOLESCENT AL GOBIERNO

 

Diuen a la ràdio que ja hi ha Gobierno, i que hi haurà no-sé-quants ministerios i unes altres tantes vicepresidencias, i que hi ha dos partits polítics que han fet una coalició per poder governar, i que hi cal l’aprovació –bé per abstenció, bé per acceptació— d’altres partits polítics de tota mena per tirar endavant el projecte.

Jo no puc anticipar res perquè, en principi, no hi ha precedents d’una complexitat semblant, però sí que puc opinar atenent unes cosetes que he estat observant en les darreres setmanes. D’altra banda, cal saber que al llarg de l’evolució humana, les persones travessem unes etapes que només s’entenen des del punt de vista sincrònic, ara observades per mi de manera anacrònica. L’adolescència n’és una.

Les persones adolescents no han acabat d’entrar en la maduresa i encara mantenen actituds que poden sorprendre qui les tracta. Per exemple, els agrada la velocitat, i sovint la llengua els funciona massa ràpid. Si han de comunicar algun esdeveniment, segurament s’anticiparan al moment ideal per fer-ho, i pot ser que ho facen per canals que no sempre són adequats. Hui, sense dubte, farien servir les noves tecnologies.

D’altra banda, si es dona el cas d’haver de negociar alguna cosa, el seu punt de vista podria vincular-se a una posició privilegiada, molt probablement lligada al lloc físic més alt d’allò que considera una escala de valors. Açò se sol associar a la gran expectativa que els genera el propi ser i a pensar que l’hàbit fa el monjo: situant-se l’adolescent en un lloc privilegiat, i amb la capacitat que ell mateix s’associa, es podrà arribar a la finalitat desitjada.

La lleialtat, a més, és una de les claus perquè l’assumpte funcione, tot i que la testosterona tinga res a dir, però no es pot enganyar el líder, ni en el suposat cas de comprovar qui és el més homenet. Este, per tant, és un dels punts més aleatoris dels que es poden donar en una relació com l’exposada. Però podria passar que una de les parts de la relació ja haja transitat esta etapa i, per tant, ja haja assolit la maduresa, mentre que l’altra està torbada pel vertigen produït per una ascensió excessivament ràpida.

Aleshores, la persona major se’n pot beneficiar de la més jove, si té una mica de temple i saviesa. Per exemple, si s’aprofita de l’ímpetu del xaval, i si sap que s’anticiparà a la data òptima de comunicar alguna cosa, li pot filtrar informació que, després, esmenarà desautoritzant el jove, fent-lo servir com a barrera de protecció i, per extensió, per analitzar les respostes dels afectats de cada mesura cantada. Finalment, si es conduïx correctament la relació, els guanys de l’adult poden ser copiosos mentre que el seu desgast es pot apaivagar quasi en la seua totalitat.

Per cent, ara ja me n’he empassat de paraules i encara no he pogut aportar la meua opinió sobre el Gobierno, però, a més, no recorde quina relació hi ha entre els dos substantius del títol; així que ho deixe per a una altra ocasió.

Salvador Sendra

Finalment canvis?

 

Ha passat a la història com una d’eixes frases mítiques que justifiquen el cinisme de les classes dirigents, “canviar tot per a que res canvie”... Pronunciada per Tancredi, el nebot de l’intemporal comte Salinas quan s’apresta a unir-se a les forces garibaldines per la unitat de l’Itàlia i en contra del vell ordre que representa la seua família. El jove ha comprés que, en certs moments, s’han de fer concessions si es vol continuar manant, si es vol evitar la revolució.

Després d’uns anys confusos on hem vist caure per primera volta en democràcia un govern electe, el de Mariano Rajoy, anys on s’han repetit estèrils eleccions que mai donaven un repartiment de forces suficient per governar o anys on l’extrema dreta que campava per Europa hi ha trobat refugi també al solar patri. Després de tanta convulsió, sembla que les esquerres, val a dir el vell PSOE i el nou Podemos -i evite conscientment escriure la nova denominació que em resulta insofrible- van a reunir-se amb ERC per tal de pactar un canvi a la Constitució. En castellà dirien “a la fuerza ahorcan” per subratllar que no és una reunió de gust sinó forçada. Tant se val, si pot donar resultats, cal estar-ne esperançats. El PNV, a més, no tan necessari per qüestions de pes electoral, torna a brandar l’espasa de la major quota d’autonomia, ells que ja disposen d’ella. Ras i curt, el falsament disgregat estat de les autonomies derivat de la Constitució de 1978 trontolla.

He dit falsament disgregat i ho sustinc car la intenció inicial era la de crear aparent il·lusió de multifocalitat de poders després del centralisme exacerbat del franquisme. La Constitució de 1978 es feu amb les armes damunt la taula com ho demostra el fet que, fins i tot tres anys més tard, el 23 de febrer del 1981, una colla de militars irrompiren al Palau de les Corts disparant a l’aire i anunciant la imminent creació d’una junta militar destinada a mamprendre les tasques de govern obviant els partits de l’hemicicle.

Jordi Solé Tura i tants altres socialistes catalans sabien que allò màxim a que s’hi podia arribar era a una futura tolerància que, amb el temps, obriria noves vies. Passant els anys i avançant en la modernitat amb la construcció d’autovies i hospitals, estacions o grans esdeveniments com les Olimpiades de Barcelona del ’92 o la EXPO de Sevilla d’aquell mateix, els mateixos conservadors s’hi adonen que necessiten el vot dels nacionalistes, i així, Aznar comença a dir que parla català en la intimitat, que Josep Pla és un dels seus autors favorits o que el rude Arzallus era “un señor vasco muy respetable”...

El temps tot ho tempera i tant Aznar com Pujol o Arzallus eren gent més autoritària que els actuals “dimonis” com Junqueras o Puigdemont, tot i així, a aquestots últims se’ls fa passar per més extremistes. En quant al PNV, passada la fase Ibarretxe, torna a operar subreptíciament.

Sánchez torna a necessitar algú, per exemple a Iglesias, més que la Grosse Koalition amb la dreta, un bloc d’esquerres (amb totes les reserves...). ERC i el PNV a més d’altres clamen per més descentralització. En el seu moment, la creació de 17 autonomies tingué com a objectiu aigualir les regions històriques, fou, a mode lampedusià, canviar un poc per a que tot continue igual... Noves tensions, i de nou s’imposa la mateixa estratègia, ara que hi ha gent com VOX i molts altres ciutadans al conjunt de l’estat que reclamen major poder central i dissolució de les autonomies, val a dir, una mena de retorn al passat centralista franquista i històric espanyol, altres reclamen major autonomia que mai, dret d’autodeterminació i fins i tot independència. Front al perill de disgregació ara sí real, potser s’autoritzen canvis per a que tot reste com estava. Potser hi veurem canvis a la sacralitzada Constitució del 1978.

Canvis destinats a conservar el poder, és clar.

Lluís Alemany Giner, Bucarest a 8 de desembre del 2019.

El (gens) estrany cas de Dr. Podemos i Mr./Ms. Unidas Podemos.

Totes les històries que enganxen solen tenir un bon començament, després desenvolupament ple d'atzars, i un final. A cap lloc està escrit que el final haja de ser bo o dolent. Hi ha tragèdies, on no es salva ni l'apuntador. Hi ha comèdies, amb final feliç, tragicomèdies, drames amb finals feliços i amargs. La història que vos contaré no té un bon final, o sí, depèn per aquí, perquè no per a tothom els protagonistes són igual de bons o de dolents.

Tot va començar a començaments de la dècada. La història naix en plena crisi econòmica, social i moral. Els més dolents de tots havien robat, saquejat, devastant la societat i seguien amb total impunitat, amb la protecció tant dels aparells repressors de l'Estat així com dels aparells ideològics de l'Estat. El descontentament social anava a més, i van aparéixer les primaveres i el 15-M. La gent volia democràcia, justícia social, etc. Un moviment sense líders, parit a les xarxes (?), però tan pacífic que estava condemnat al fracàs o a la institucionalització.

De sobte va aparèixer un xic prou jove, amb coleta i barbeta, que deia coses que la gent volia sentir. Ell i un grupet d'amics, tots gent de la universitat, que havien estat menjant-se el cap des del camp de l'especulació política van decidir passar-se a la praxi. En un primer moment, el nucli estava format per amics que eren una mena de superherois, estil 4 Fantàstics, però sense encendre's en flames, la invisibilitat o ser de pedra. En el camp de la praxi política van crear un grup, li van traduir el nom del lema del president negre dels EUA, i van posar com a símbol la cara de la coleta. Booommm. 1.249.158 vots, del no-res. 5 escons a les eleccions europees. La novetat.

Prompte hi hauria eleccions i van començar els 5 fantàstics a crear un partit. Havien de consolidar-se. Havien de fer "Círculos", assemblees locals i barri, que devien la base i reclamaven els del 15-M. "El poder del pueblo" i tot això. Però havien d'assaltar el cel, també. Això ja no es podia fer sense un Mascle Alfa. Així, van idear una estratègia perquè els mascle alfa fora proclamat i elegit pel poble. Ell, el de la coleta, i els altres 4 fantàstics es van inventar les "llistes planxa". D'això d'elegir lliurement des dels "Círculos", res. Les llistes planxa eren: o tries al mascle alfa amb els seus escuders o res. El poble aclama el nou líder, mascle alfa i profeta, que els guiarà a un nou paradís. Deute odiós, justícia social, mort a la banca, canviar Europa, etc. Vistalegre I.

A les eleccions del 2015. Booommm. Boooommm. 5.189.333 vots. Comença l'era Podemos. Curta , o molt curta, per això. Primer una campanya mediàtica brutal en contra seua. Després errades estratègiques. El Mascle Alfa vol ser Alfa també fora del partit. Començaran guerres d'egos, desavinences internes. "Círculos" cerrados. Balls de parella: ara som parella, a la dreta del Mascle Alfa; deixes de ser parella, al galliner; nova parella, nova "portaveua". Desavinences que es converteixen en "Jaque Pastor". Telegram obert, no hi ha mate al Mascle Alfa. I així, fins Vistalegre II. Allà es consuma una purga estalinista. Nova guàrdia pretoriana per la Mascle Alfa.

De Vistalegre II ix un nou partit o partida, Unidas Podemos. De Vistalegre I no queda ni el programa. L'han aiguat. Han cedit a pressió mediàtica. Han acabat abandonat tots els principis i totes les reivindicacions. Els "Círculos" s'han esvaït en l'èter social. És clar, ja la crisi ha amainat i la gent ja no percebeix això com a tant necessari. I per a controlar el descontent social hi ha altres vies. Per a control de masses i reconducció del malestar hi ha coses menys molestes pel sistema neoliberal. D'ahí que Podemos es transvesteisca o es transexue en Unidas Podemos.

Després de Vistalegre II. El rumb s'ha perdut. Continuen les purgues, punyalades per l'esquena, talls a la cara per deixar cicatrius permanents. Trasllats a urbanitzacions exclusives. Paripés amb fills acabats de nàixer i permisos de paternitats. I dels "problemes reals", qui se n'ocupava? I entre unes coses i altres, Unidas Podemos ha esdevingut esquizofrènica, sense identitat i sense lloc a la societat. En descomposició, busquen jugar l'últim as, però ja no tenen cap triomfo.

Una història de la política a la postmodernitat. No falta de res: Alts ideals, mascles alfa, egos, embolics de faldes, traïcions... Al Líder Suprem li agrada tant Game of Thrones què ha portat la fantasia a la realitat.

Òskar "Rabosa".

UN PERIODISTO ENTREVISTANDO A LA FUTURA PORTAVOZA

Abans de començar, i per avisar aquelles persones que sobrepassen el nivell de sensibilitat mitjana, he de dir que això que seguix la breu introducció no és políticament correcte. Ara, i una volta feta l’advertència, qui continua és perquè creu que ho podrà suportar.

Escoltava a la ràdio, a RNE, una entrevista a una dona que ràpidament he endevinat que era de Podemos. Sembla ser que la xica –la veu de joveneta l’ha delatada— és qui ocuparà el cap de la llista de les eleccions europees. També, i a causa de la veu que se li percep i perquè a Podemos tothom i totdon està superpreparat i superpreparda, crec que la xica haurà gaudit d’una beca Erasmus. Amb això vull apuntar que haurà creuat els Pirineus i que coneixerà allò que trepitjarà durant uns anys, més que siga per familiaritat.

L’entrevista ha estat una merda. La senyoreta no tenia ni idea de com podia funcionar la UE i, a més, tenia poca empenta per cagar-se amb qui havia fundat dita Unió i amb qui l’ha desvirtuada. Ara bé, parlava del tot correctament, emprant masculins i femenins en cada substantiu o adjectiu que declinara. Una persona amb més impuls s’haguera queixat del neoliberalisme que guia la Unió, o de les disparitats entre territoris per les aplicacions de les polítiques d’austeritat, o de la manera en què des de Berlín marquen el ritme del continent, o de la necessitat de desfer-se d’empreses de gestió pública, els estats del sud, com a única contrapartida a les xifres de dèficit anual. Res de res, o almenys mentre jo l’escoltava...

Però ha parlat sobre la invisibilitat de la seua opció política. I no m’estranya en absolut ja que, amb una gent tan preparada com l’entrevistada, i tan correcta, resulta normal que ningú vullga convidar cap polític que no siga Iglesias –és l’únic que té una mica d’aire. Jo mateix, només he aconseguit eixir de la letargia quan he escoltat la paraula portavoza. M’he quedat a quadres perquè li han col·locat un morfema flexiu de gènere a una paraula que no en tenia. Portavoz no s’escriu portavozo! I he pensat amb la paraula juez, que és un cas semblant, ja que no es diu juezo i, per tant, tampoc s’hauria de dir jueza per formar el femení perquè modificant l’article ja n’hi ha prou. Altra cosa són les paraules que tenen assignat un gènere a causa del seu morfema, com per exemple abogado, ja transformada en abogada.

La cosa és que ràpidament he pensat la discriminació que patix el pobre periodisto que estava entrevistant la xica per dedicar-se a una professió amb un nom acabat en a, i sense que ningú s’haja mai plantejat que dita a puga ser un morfema de gènere, com en el cas de l’abogada.

Salvador Sendra

Lliçó de Realpolitik.

Fa poc va haver-hi una notícia que ha passat semidesapercebuda. Cert és que ha alçat un cert revol, però ha passat de pressa. No és que siga un fet molt extraordinari, però si ens val de fil per a una reflexió sobre la "realpolitik" i sobre el fet de canviar "el sistema des de dins del sistema". També de com la política és l'art del possible, encara que alguns encara vulguem creure que hauria de ser, com diu Zizek, l'art del imposible.

Fa unes setmanes resulta que va anar el nostre Rei, d'aquesta Espanya i de totes les Espanyes possibles, a Aràbia Saudi amb una delegació comercial al darrere, com sol ser habitual, com feia el seu pare que també va ser el nostre Rei (i que diuen que s'enduia comissions pels tractes que es feien). Bé, d'aquest viatje de reis i empresaris va eixir un negociet per algunes empreses que tenen seu a Cadis. On resulta que és Alcalde un jove, o no tant jove ja, que diu que és antisistema, anticapitalista, pacifista i algunes coses més. A aquest xictot tot el món l'anomena "Kichi", que no sé que vol dir en andalús de Cadis, i cal buscar a la wikipedia per saber que li diuen José María González Santos. El tracte que van tancar el nostre Rei i els nostres empresaris era la venda d'uns vaixells de guerra a la democràtica Aràbia Saudita. Per descomptat, eixos vaixells de guerra, com les armes venudes a Israel a l'era Zapatero, no serveixen per a matar a ningú, i molt menys a la matança que estan fent els saudites al Iemen.

L'empresa que farà eixos vaixells es diu Navantia, una empresa a més a més pública, i el negociet serà per uns 2.000 milions d'euros. Resulta que la dita empresa té drassanes a Cadis, i Kichi celebra l'acord amb Aràbia Saudita perquè això farà que els gaditans tinguen feina. Això ho va dir a un Salvados, i la que es va muntar va ser tremenda. Sembla, també, que es va reunir amb el comité d'empresa de Navantia per reclamar més carrega de treball a les drassanes de Cadis. Molts companys de "Kichi" van posar el crit al cel. Li han dit de tot, més o menys.

Tant li han dit, que el "Kichi" va tindre que recorre a El País per explicar-se. Com no, a El País estarien encantats que l'anticapitalista, antisistema, pacifista i algunes coses més, entrara en raó. Aplicara criteris sensats. Bons per a l'economia del país. "Kichi", l'antisistema, anticapitalista, pacifista i no sé quantes coses més, s'havia donat de nassos amb la realpolitik. Ser antisistema, anticapitalista, pacifista i algunes coses més, està molt bé. És de puta mare. Voler fer política, per canviar tombar el capitalisme, canviar el sistema, i portar la pau a tot el món mundial, està més puta mare encara. Ara bé, ¿tot això com es fa? ¿Com canvies el sistema? ¿Com et carregues el capitalisme? ¿Com portes la pau al món mundial? Doncs, cal fer una "jartá" de coses.

Mentre penses que s'ha de fer una "jartá" de coses, hi ha atur, hi ha gent que para al carrer si no té feina, etc., i el pobre "Kichi" no pot fer res per a tota eixa gent. Sí, alguna ajuda social si Montoro el deixa. Però fer, fer, el que es diu fer, no pot fer res. I la gent vol feina. Li importa una merda si fan corbetes, o destructors, i són per a Aràbia Saudí o per Veneçuela, o si són per Alemanya o Dinamarca. El pobre "Kichi", que no pot fer res, damunt ha de guanyar unes altres eleccions. I si diu que no vol els vaixells, perquè ell és antisistema, anticapitalista, pacifista i totes les altres coses, no el vota ni sa mare. Ja no parlem si fa alguna acció per tal d'evitar que els vaixells els construïsquen a Cadis.

No seré jo qui critique al "Kichi". Prou té amb el foc amic. Jo tampoc sé que faria al lloc d'ell. Probablement, faria el mateix. Aquest post no és contra ell. És simplement una mostra de com "no es pot canviar el món" des de la política. Ells diuen que són antisistema, però quan entren dins de la política del sistema, ells són el sistema. Aleshores deixen de ser antisistema, i han de fer el que cal fer. Realpolitik.

Qui vulga canviar el sistema, no pot entrar al sistema... no pot ser-ne part.

Òskar "Rabosa".

UN PACTE DOLENT PER A LA MARINA

S’ha firmat la renovació del Pacte del Botànic i, com sempre, els grans perdedors hem sigut els habitants de la Marina Alta. Recorde una reunió a la qual va vindre Àgueda Micó per vendre’ns les bondats de la coalició de govern que hi ha ara a la Generalitat; crec que va ser als Poblets, on l’eufòria dels assistents era més que evident, així com la seua escassa capacitat per a la crítica.

Quan la conferenciant va acabar d’exposar els beneficis de la investidura, els quals no vull entrar a avaluar, entre altres coses perquè el meu punt de vista és molt simple i vos les podeu imaginar tot sols, brollaven corets i eufòria per tot arreu. Només una veu crítica es va alçar per preguntar i corregir: la meua. Em va sorprendre la negativa a arribar a la majoria d’edat de la coalició, amb eixa adolescència que només es percep en la seua totalitat si s’és habitant de la Marina.

Recorde que vaig exposar que, per a la comarca, el pacte signat era realment dolent perquè hi ha tres puntals que fonamenten la nostra economia i la qualitat de vida, tres, i cap d’ells va estar recollit per Compromís: les infraestructures (PSOE), l’urbanisme (PSOE) i la sanitat (PSOE). Em va contestar amb evasives, dient que tot era una pinya i que hi havia les secretaries i bla, bla... No hi haurà tanta pinya quan són els de Compromís els primers a queixar-se, com si encara estigueren a l’oposició!

Ara que s’ha renovat el Pacte, i que no s’ha tocat cap de les conselleries, pense que és l’hora de recordar-ho, entre altres coses perquè en el seu dia ja vaig dir allò que pensava. Hi ha coses importants i altres que no ho són tant, i s’ha de saber distingir. Hi ha coses, però, que poden ser cabals en un territori mentre que en altre no tindre gaire importància. Seguisc pensant que la Marina no pesa una quarta en cap govern perquè no s’ha assolit cap de les competències que li són més interessants i, per això, ho repetisc hui.

La mobilització i la contribució al canvi polític a què ha ajudat en gran mesura esta comarca no ha tingut el premi que es mereixia. Hem estat relegats a la perifèria autonòmica i a l’economia i la sanitat d’una colònia, o pitjor encara, d’una reserva, quan estem situats en una de les àrees centrals del territori. El PSOE de la LRAU, i de les privatitzacions és qui ostenta les conselleries que més ens afecten, ens agrade o no, mentre que Compromís es dedica a fer una mena d’oposició de baix volum al Govern, com si encara no manara.

Salvador Sendra

Perquè Ramón Espinar (Podemos) és un hipòcrita.

El rebombori que ha alçat l'afer Espinar pense que mereix una reflexió. Primer de tot cal dir que el cobriment de la notícia pels mass media té més a veure amb interessos espuris que amb un tractament seriós del tema. No deixa de ser curiós l'acarnissament en aquest tema i el tracte que s'ha donat per eixos mateixos mitjans a temes referents a les grans trames de corrupció. I és clar, dotant el tema d'un cobriment excepcional se'l posa a la mateixa alçada que altres temes molt més greus. L'objectiu és clar, atacar a Podemos i Pablo Iglesias per tornar-li al P$x€ un status que ell mateix han llençat a les escombraries.

No és res nou. El cas d'Íñigo Errejón amb la Universitat de Málaga; el cas de la fundació CEPS; el cas de Monedero i la seua empresa, el cas de Pablo Echenique amb el seu assistent personal... No són pocs els intents d'enfangar a Podemos per posar-los a la mateixa alçada que la resta de partits quant a corrupció i intent de desprestigiar els seus càrrecs. No obstant això, tots aquests temes no deixen de tindre un cert interés des del punt de vista ètic i/o moral.

La tríada que regula el comportament humà està formada per l'ètica, la moral i la legalitat. Sovint aquests tres termes són confosos, més pels mitjans de comunicació que en fan un ús absolutament banal i interessat d'aquests. Pel que fa a l'ètica i la moral, no són pocs els filòsofs que advoquen perquè no hi ha cap diferència entre ells. Jo sí que crec que hi ha diferències. L'ètica s'encarrega del que “ha de ser", la moral del que “és". Així l'ètica s'encarrega de buscar com hauria de ser el comportament humà, d'establir unes regles de conducta per a la societat. L’ètica és l'aspiració respecte del comportament humà. La moral són el conjunt de regles que els ciutadans apliquen en la seua vida quotidiana contínuament, el que realment fan cada dia i que majoritàriament es considera adequat. La legalitat és simplement les conductes que l'Estat imposa, que poden tenir una base ètica, moral, ètica i moral o cap de les dues.

Cal entendre també que no hi ha una ètica única. Encara que tota ètica i moral volen esdevenir universals. Sense eixir del nostre àmbit cultural, occidental europeu, no és el mateix una ètica catòlica, que una ètica protestant, que una ètica liberal,  que una ètica socialdemòcrata, etc. Cadascuna estableix un comportament de regles de “l’ha de ser" que són totalment diferents, encara que en alguns aspectes poden coincidir.

Veiem tot açò amb un exemple. Agafem el tema dels impostos. Des d'una ètica liberal pagar impostos és dolent, els impostos haurien de desaparéixer o almenys ser els mínims possibles. Des d'una ètica socialdemòcrata pagar impostos és bo, cal pagar-los per a sostenir l'Estat de Benestar, per donar accés a tot el món a l'educació, a la sanitat, per ajudar els més desfavorits, etc. Des del punt de vista moral cal complir amb l'obligació de pagar impostos, però totes aquelles operacions que puguen fer que en pagues menys, estan socialment permeses; així ningú li recrimina al veí que haja contractat al llanterner i no pague la factura amb el corresponent IVA, qui ha contractat al llanterner no va a dormir pensant que ha comés una falta moral i el llanterner no té cap conflicte per no declarar l'IVA i no declarar els ingressos a l'IRPF. Aquesta és una conducta moralment permesa. Com és obvi, no pagar l'IVA ni l'IRPF és una conducta il·legal perquè hi ha una llei que diu que s'ha de pagar i sanciona el seu incompliment. La valoració ètica queda sotmesa al conjunt de valor que considerem que "han de ser": - per a un liberal podria estar justificada, encara que un principi liberal és el compliment de la llei i el que caldria es canviar la Llei; - per a un socialdemòcrata es tracta d'una conducta dolenta que atempta contra tota la societat, tota la societat ix perjudicada.

Aclarit açò, podem valorar la conducta d'Espinar –i podríem fer el mateix amb la resta de “podemites”-. Espinar va comprar un habitatge de protecció oficial, després –ai, un petit oblit!- es va adonar que no podia pagar, va demanar un permís a la Comunidad de Madrid per poder vendre-la i la va vendre per un preu superior –el màxim establert per llei-, obtenint un benefici –diferència entre preu de compra i venda- de 20.000/30.000 €. Aquesta és una operació especulativa nua i crua, i a ningú pot tenir cap dubte, negar això és voler prendre el pèl a la gent. Ara bé: És legal? És moral? És ètica?

Des del punt de vista legal, no hi ha cap objecció, Espinar ha obtingut el permís de la Comunidad de Madrid per vendre-la, l'ha venut pel preu màxim permés per llei, aleshores no hi ha cap conflicte amb la llei. Des del punt de vista moral tampoc hi ha cap conflicte, la gran majoria de la gent faria el mateix, incloent-hi el comprador i així ho va manifestar. Tots veiem en eixa operació una oportunitat de guanyar uns diners sense fer res il·legal. Èticament pot sorgir conflicte, depenent de quins postulats ètics es mantinguen. Espinar manifesta reiterades vegades, ahí estan els vídeos, que l'habitatge de protecció oficial no pot ser objecte d'especulació. S'adhereix a una moral socialdemòcrata, en la que l'Estat deu protegir els més necessitats de vivenda, facilitant-los l'accés en millors condicions i estant fora d'especulació.

Espinar no ha seguit els criteris de "ha de ser" que ell defensa, encara que siguen legals i morals. Òbviament no hi ha res reprovable per això, per no comportar-se èticament. Ara bé, s'ha retratat. S'ha retratat com un hipòcrita, perquè diu defensar uns valors quan ell es comporta amb uns altres, encara que siguen moralment acceptats. 

Òskar “Rabosa”.

P$x€: perdut al buit.

No hi ha res més trist a veure que un partit polític que té tot al seu abast, que pot ser clau, ofegat per la seua incompetència. Un partit perdut, desnortat, sense ànima, sense cor, sense arrels. És clar que a aquesta situació no s'han trobat ara. Van començar el camí a la transició, quan vengueren la seua ànima al neoliberalisme, mitjançant la CIA i Willy Brandt (vegeu el capítol 8 Isidoro y Mister PESC del llibre de Alfredo Grimaldos titulat La CIA en España), quan deixaren el seu origen i el malbarataren per tenir el poder. El camí recorregut pel P$x€, ja l'he contat i el podeu llegir ací, ací i ací. Tot açò cal tenir-ho en compte, perquè la situació actual mai és casual sinó que ve d’uns fets causals. 

La veritat és que al P$x€ li ha anat de luxe. Volien poder i han tingut poder. Havien de sotmetre's a les elits, ser lacais del neoliberalisme, i ho van fer. Ben recompensats van ser: primer amb el govern, després amb càrrecs a consells d'administració de l'IBEX o a organismes internacionals. Si Roma no pagava a traïdors, les elits econòmic-financeres del capitalisme actual els cobreixen d'or. 

Tot açò ha estat possible perquè en el consens neoliberal a Europa, s'havia de deixar un partit que semblara d'esquerres, i un altre que semblara de dretes. En el fons, pel que fa a la política econòmica no hi havia cap diferència fonamental, els partits socialdemòcrates acabaven sent social-liberals (la famosa tercera via, que com la tercera via valenciana, era un via cap a enlloc) i els partits de dretes havien de garantir un mínim de "política social" encara que foren "partits liberals". Uns es dirien "centreesquerra" i els altres "centredreta". La virtut estava al centre, al centre del neoliberalisme. El P$x€ representava eixe centreesquerra postís, de cartó-pedra amb dirigents amb la cara forrada de vaqueta. El lloc del "centredreta" va acabar ocupant-lo el PP, els hereus del franquisme. Aquests no van necessitar tenir la cara de vaqueta ni el cartó-pedra, mai han renunciat al que han sigut i són.

En aquest joc d'alternança en el poder entre PP i P$x€, els dos es trobaven còmodes. Sota una aparent diferència, marcada sobretot per l'origen franquista del PP i la pretesa procedència democràtica i hereva dels perdedors de la Guerra civil del P$x€, ambdós anaven fent, fent pel bé de les elits. Aquestes elits han anat recompensant-los degudament a tots. A més a més, tot s'ha fet sota el paraigua i els dictats "d'Europa". La vida era fàcil pel P$x€, en política econòmica res diferenciava al PP i al P$x€, llevat que els governs del P$x€ acabaven amb l'arribada de les crisis i el PP era el portador de la recuperació. En temes socials, uns defenien tesis liberals, els altres, conservadores. Però en el fons, era un joc. El joc de les diferències. Els partits han de jugar a alguna cosa per tal de que els súbdits vagen a votar.

Aquest joc es va trencar el 2011. La gent d'esquerres es va adonar que el P$x€ era la versió no-franquista i més liberal del PP. No era una alternativa real, només l'altra cara de la moneda, la pota esquerra d'un sistema que estava matxucant-los. La claudicació de Zapatero a maig del 2010, va fer obrir els ulls a molta gent. Des d'aleshores el P$x€ ha anat perdent diputats i vots sense remissió. A cada elecció ha estat pitjor. Atrapats entre la falsa aparença de ser d'esquerres, centreesquerra, i l'obligació de seguir sent lacais de les elits, són incapaços de tenir un projecte definit amb el nou escenari que s'ha obert des de les eleccions de 21-D.

El parany on es troba el P$x€ és fruit de la seua impostura, de les seues mentides, de la seua traïdoria. Hui el P$x€ no pot pactar amb Rajoy, encara que sí amb la "dreta" –segons ells mateixos diuen- de Ciudadanos. Però tampoc poden pactar amb l'esquerra i amb Podemos, no pel tema de l'autodeterminació, sinó perquè perdran el favor de les elits, i ells han nascut de i per a les elits. A la fi, el P$x€ haurà de definir-se, més o tard o més prompte, triar entre fer govern amb Podemos (mai ho farà) o fer costat d'una forma o altra al PP. Aleshores, totes les caretes hauran caigut, i la realitat política del P$x€ apareixerà davant els súbdits tal com és i ha sigut, una enganyifa.

Òskar "Rabosa".

Política subterrània estival.

Estiu, calor, sembla que no passa res… Això sí, sembla només… 

Unes primeres eleccions que no duen enlloc, unes segones que no donen els resultats previstos... 

El PSOE, immers en una espiral autodestructiva, tindrà que explicar –si pot, clar!-, per què no prefereix ser cap de l’oposició a un govern debilitat de Mariano Rajoy, que amb tan sols 137 escons té al davant una complicada tasca, que un fantasma ambulant... PODEMOS, o qualsevol de les marques afins regionals, ha eixit escaldat de les darreres eleccions en les que no s’ha produït l’anhelat sorpasso... Brega entre les esquerres, res de nou, es barallen dos i guanya el tercer...

A les dretes, acabada la còmoda –i llarga-  etapa del bipartidisme, Ciudadanos, també incapaç de guanyar-li tants vots al PP com esperava, espera encauat com una fera ferida... Finalment, el PP, fals guanyador d’unes eleccions en les que ha obtingut més vots que ningú, tot i que insuficients per governar... 

Com a “versos lliures” queden els partits regionals (quasi NAZIonalistes segons alguns). Disposen d’un considerable cabal de vots i per tant d’escons. El problema és que la manera autoritària de governar del PP de Rajoy en l’anterior legislatura quan disposava de majoria absoluta ha exacerbat els extrems. Per exemple, després dels bascos amb el PNV encapçalat per Ibarretxe, ha arribat el torn dels catalans de demanar major autogovern, fins i tot la independència, farts d’una suposada Espanya intolerant. El problema està que també a Catalunya s’operen divisions internes i que, coincidint amb Rajoy, una majoria pot ser insuficient. El Parlament de Catalunya és independentista en dos terços, ara bé, ho és de diferent manera, de maneres contraposades. L’independentisme de CiU és dretà i és nou, el reclamen les bases, i es nodreix del sentiment d’una Espanya que no evoluciona. El d’ERC, en canvi, és antiquíssim i esquerrà, ja des de la fundació del partit als anys 30 del segle passat. Malgrat les seues diferències, i per la causa de la independència poden sumar. El problema està en que la CUP, recentíssima, no suma sinó resta a la causa independentista. Amb un programa maximalista, la CUP, anticapitalista, n’està per la independència de Catalunya, però no té –no vol tenir- res a veure amb CiU o ERC, a qui veu part del mateix sistema que vol abolir. 

Puigdemont porta experimentant al parlament català constants bloquejos per causa de la CUP que no entén de tacticismes ni de remar en comú en certes àrees, i vet ací que entrem en la política subterrània estival! El PP ha encetat converses per obtenir el recolzament de nacionalistes bascos i catalans a la candidatura de Rajoy, val a dir, reconduir bascos i catalans a allò que sempre havien estat; puntals de la governació estatal a canvi de favors, clar, com no, puntuals... Ciudadanos, originalment Ciutadans, d’arrel catalana abans de saltar a l’arena nacional, teòricament farts de NAZIonalisme, s’han oposat amb totes les forces...

Jo personalment ho veig d’una altra manera, una regressió, un retorn a aquells “bons temps” quan per al PP, recent arribat al poder per primera volta en 1996 –i ja han passat vint anys!-, li calien els vots de bascos i catalans... 

Diuen que en aquells “temps gloriosos”, Aznar parlava català en la intimitat i llegia (o això deia, El quadern gris, de Josep Pla). Tornem al punt d’eixida, roda el món i torna al Born!  

 

Lluís Alemany Giner 

Pego a 25 de juliol del 2016.

VOTAR: GUANYAR O PACTAR?

La gent vota un partit perquè té unes idees que combreguen amb les del grup polític a què voten. Si no s'assimilen en el seu conjunt, sí que ho fan en gran mesura i, per esta raó, hi ha eixa identificació. Estes idees, però, es poden donar en allò que el partit proposa, en allò que el partit no diu i en les coses que el partit demostra, com en el cas de la corrupció, per exemple.

Possiblement, i lligant este paràgraf amb l'anterior, hauria d'esmentar allò que deia el rector d'un poble veï: «fes allò que jo dic però no faces el que jo faig». Perquè s'adequa millor que l'altra possibilitat que se sol donar; la de predicar amb l'exemple. De tota manera, la pel·lícula acaba d'igual manera, i ens diuen que el ciutadà és savi, que el poble sap allò que vol, que les persones han dit prou..., mentre que eixes persones han parlat amb el vot i no cal que ningú les reinterprete.

L'assumpte ha acabat on havia de fer-ho, o siga, al mateix lloc de l'inici. Qualsevol pacte haguera estat un frau i una enganyifa als votants perquè cada votant vol que guanyen els seus, o això vull pensar. Un pacte amb l'altre haguera resultat claudicar front a l'adversari, més que fóra en una part dels motius que han dut un partit polític a presentar-se a les eleccions, i a les persones, a votar-lo. Però, en el cas de Ciudadanos, la cosa no està tan clara...

El vot del ciutadà agraviat és un vot que es pot fer servir per castigar, o reconduir, la deriva del partit primari. Pense, sicerament, que Ciudadanos té una funció molt concreta, i els seus caps ho saben. És per esta raó que solien repetir, de manera constant dos raons de pes: «los ciudadanos quieren que nos entendamos porque han votado un pacto» i, referint-se a qui no contemplava eixe pacte, els acusava de «poner palos en las ruedas». Realment, tenen raó perquè la seua condició de ser és eixa necessitat de fer de partit frontissa que ha aconseguit el suport d'un sector decebut, com ho va ser en el seu dia UpyD, i envoltats amb eixa bandera que volien partir, abans, les Provincias Vascongadas, i ara, Cataluña.

La resta de grups, molt més potents en idees i en carisma —i ací podem pensar de deixar de banda la socialdemocràcia—, tenen un programa i un electorat a qui donar veu, unes idees i una responsabilitat amb els seus. Les noves eleccions, per tant, són bones per a aquells que tenen coses a dir i gent a qui representar, i dolentes per a qui va de prestat i sense massa claredat d'idees. Pense, sincerament, que, a nivell estatal, el PP i Podemos n'eixiran reforçats, tot i la possible pèrdua de vots, ja que assoliran quota de fidelitat. El PSOE no ho té bonic i Ciudadanos, tant fa, perquè va de prestat, i ells saben que, qui els ha votat, ha votat «pacto». 

Salvador Sendra

La insuportable lleugeresa de la política espanyola.

Hom que mire amb una miqueta d’esperit crític el que està passant després de les eleccions del 20-N, no pot més que assistir atònit a aquest sainet tragicòmic. Què els personatges actuals que voletegen i lideren per la política espanyola, no són més que uns inútils, ineptes, incapaços..., fa temps que ens hem adonat. Però últimament estan demostrant que encara són pitjors, la imaginació no arriba mai al nivell de la realitat. Amb els governs de Zapatero pensàvem que havíem arribat al súmmum de la estultícia, però veges per on, encara es pot superar.

El panorama és desolador. Amb el resultat que han deixat les eleccions del 20-D, resulta que els “politicastres”, un mes després, no sols són incapaços de de formar govern sinó que sembla que ningú vulga fer govern. Per una banda el PP, que es declara guanyador, s’ha quedat aïllat, fruit de la seua supèrbia, de la seua forma –gens democràtica- d’entendre la política i de la seua genètica franquista, la corrupció, l’abús de poder, sectarisme..., i Rajoy renúncia a ser investit “porque tengo una mayoría absoluta en contra”.  Per altra banda, el P$x€, el partit més fals, més mentider, més interessat, venut al capital..., ha quedat en una situació de pivot –no es pot fer cap govern sense ells- però degut a la seva incompetència, manca d’idees, presoner del capital i de baronies tòxiques, són incapaços de fer res. Estan paralitzats pel seu propi verí. Ofegats en els seus vòmits. Incapacitats per la seua incompetència.

Els nous partits, els que anaven a transformar-ho tot, han quedat despenjats, sense una situació de veritable poder. I vist el que hem vist, és una gran notícia. Podemos està preocupat per agafar una poltrona més que per altra cosa. Si fa un any eren el partit que anava a canviar de dalt a baix l’Estat, que anaven a acabar amb la casta, ara són un partit més de la casta. Oferir la presidència del govern a P$x€ a canvi de poltrones, per a fer polítiques que han dit que no farien –no han aprés ni ells ni els seus votants res de Grècia i de Tsipras-, és demostrar que la seua única aspiració és arribar a ser casta. Si calen canvis estructurals i no merament cosmètics, no serà Podemos amb el P$x€ qui els faça. Ara sí, Podemos tocarà poder que és l’ambició de l’ambiciós Pablo Iglesias. Per la seua part, Ciudadanos deixat en la més absoluta irrellevància –de postres en tots els casos, ja que no arriben ni a segon plat- són els únics que mantenen coherència amb el que són. Lamentablement no són més que gossets falderets del capital, amb un programa neoliberal.

Amb aquest panorama, més els interessos de la banca, dels empreses de l’IBEX, de la pressió mediàtica, de la pressió internacional que ja comença a notar-se, de la pressió de les institucions internacionals “independents”..., el futur sembla negre, molt negre siga quin siga el resultat d’aquestes o de les properes eleccions. Un govern PP-P$x€, governant junts o no, amb vot a favor o abstenció, serà més del mateix: bo pels de sempre, fotut per a tots nosaltres. Un govern “d’esquerres”– entre cometes perquè un govern amb P$x€ mai és un govern d’esquerres- serà una decepció en tot cas. Aquesta decepció arribarà per dos camins: o Podemos voluntàriament i a canvi de les poltrones renúncia al seu programa; o en el cas que el P$x€ assumís alguna part del programa de Podemos, la Comissió europea i el BCE espatllarien, amb tràgiques conseqüències com a Grècia, aquestes polítiques. I damunt, el P$x€ i Podemos quedarien com incompetents que porten a la ruïna a l’Estat. Deixant en safata de plata el retorn del PP.

Davant d’aquest panorama, no hi ha res a fer. Qualsevol opció és la pitjor. Però no tota la culpa la tenen els polítics.

Òskar "Rabosa".

UN GRAN CANVI PERQUÈ RES CANVIE

D’ací a poc hi ha eleccions generales i es nota perquè hi ha mil sondatges, entrevistes a la tele, la ràdio i la premsa, a més de les conegudes tertúlies. Diuen que el bipartidisme s’ha acabat i que entren en joc altres formacions que sol·liciten pas i reformes perquè la renovació és imminent i necessària front a la corrupció i el monolitisme ideològic imperant. La regeneració ha de ser, per tant, des de les noves agrupacions ―on només considere Podemos, perquè Ciudadanos ja fa anys que s’hi presenta― així com des de les noves generacions, on s’apunta, també, el PSOE.

Com que ja he escrit sobre les noves generacions i sobre la impossibilitat que tenen de canviar res d’importància, ara ho faré sobre els dos partits que volen trencar el bipartidisme. D’ells, Ciudadanos és un cas ben clar d’una formació que promet el canvi perquè res canvie. El seu vot és una barreja de PSOE i PP, sense entrar en els percentatges, i la seua funció és la d’equilibrar la futura legislatura, donant suport a qualsevol dels partits hegemònics per assegurar que Podemos es quede sense assolir en cap pacte. Ni en la política geogràfica, ni en l’econòmica, ni en la participació: no hi haurà cap canvi, més enllà del moviment natural de les coses, si Ciudadanos pacta.

Podemos, acusat de revolucionari, per aspirar a entrar en qualsevol acord, ha hagut de moure la seua posició maximalista cap al centre dels tauler, on res és el que es volia dir a priori i on qualsevol modificació és relativa i s’ha de fer només si es donen les condicions adequades per realitzar-se; o siga, res! Per tant, jo, com a simple ciutadà, em pregunte quin canvi ens volen vendre si ja s’ha dit que tot canviarà perquè res canvie? I em conteste que, l’únic canvi ―d’haver-ne algun― es donarà des de la perifèria de l’estat. Doncs, tampoc! Els partits perifèrics de Galicia i de València i de Navarra, per exemple, ja han assumit que no canviaran res perquè han acceptat pactar amb Podemos mentre que este, a l’hora, va diluint el seu missatge.  A Euskadi no volen moure fitxa perquè s’hi senten còmodes, els del PNB, com estan. A Catalunya, és altre tema i, a més, molt personal.

Però, què passaria si Anova, Compromís i EH Bildu es feren amb el poder del grup de Podemos al Congreso? Un bon resultat i un bon pacte electoral significaria, per tant, que la perifèria podria tindre alguna cosa a dir si, des del meu punt de vista ―i pensant que el cap de llista per Alacant, i alguns de Galicia, ha estat una jugada molt bona de Podemos― no s’aturaren a demanar, cada u, el grup propi sinó que se centraren a fotre fora l’Iglesias i prengueren el comandament de la totalitat del grup parlamentari. Però, ja dic: açò seria si hi haguera una possibilitat d’afeblir Ciudadanos i si es donara la situació que els perifèrics entraren a jugar de debò a la política i no a passar el temps. L’esperança, per tant, és tan remota com impossible i res canviarà.

 

Salvador Sendra Perelló

Compromís-Podemos: un pacte per a què?

Aquest post naix després d’un intercanvi de comentaris amb un amic, molt vinculat a Compromís, arran del post sobre Mònica Oltra i el seu lideratge. Allí no vaig entrar en la qüestió del pacte per a les eleccions generals, sols vaig posar de manifest com acabarà imposant-se la voluntat de Mònica –i pel que em diuen de la cúpula de Compromís, inclòs Enric Morera- enfront de les bases del Bloc. Allò que té interés, més que jutjat que si és bo o roín un pacte Compromís-Podemos, és: per a què es farà el pacte. Òbviament, aquest post és merament especulatiu, perquè no tenim cap informació sobre què pretén la cúpula del Compromís amb el pacte. Això ens impedeix també jutjar si és bo o roín.

Hem de començar amb una tautologia, tot pacte abans d’unes eleccions es fa perquè ambdues parts isquen guanyant. En aquest pacte saben exactament què guanya Podemos, però jo no sé encara que guanya Compromís. Per part de Podemos busquen aconseguir el nombre més gran d’escons al Congrés dels Diputats, ells busquen ser la primera alternativa de Govern i després dels decebedors resultats a les eleccions autonòmiques i de l'èxit de les candidatures populars, busquen integrar el nombre més gran de partits amb qui puguen tenir afinitats. Com han fet amb Catalunya Sí que es Pot, per a les eleccions del 27-S, trencant amb la defensa a ultrança que havien fet de la seua marca a les autonòmiques de maig passat. Per a ells, el pacte no té més raó de ser que arreplegar vots i sumar escons per posar-los al servei del Pablo Iglesias.

Més dubtes genera els beneficis per a Compromís. En els comentaris, el que m’apunten és el següent:

S'arribarà a un entente per anar amb Podemos i inclús fer confluir en una candidatura a EU, fregarem el milió de vots i deixarem tocat el bipartidisme al PV, no digueu que bo val la pena?

Si aquesta fora la intenció real, és a dir, “deixar tocat” el bipartidisme, ¿aleshores en què es queda Compromís? En un partit compromés amb acabar el bipartidisme amb benefici de Pablo Iglesias i que governa a la Generalitat amb un dels partits del bipartidisme, el P$x€. A mi personalment en resulta un pèl incomprensible, però si realment l’únic objectiu és acabar en el bipartidisme, pot valdre la pena.

No obstant això, sorgeixen altres dubtes que devien ser aclarits. Per exemple, ¿vol Compromís ser un partit per a la construcció nacional del País Valencià o només un partit d’esquerres d’àmbit regional? ¿Si vol ser un partit per a la construcció nacional del País Valencià, quin serà el seu paper en la coalició en Podemos? ¿Tindrà la coalició Compromís-Podemos un grup propi al parlament o s’integrarà dins del grup de Pablo Iglesias? Estarà sotmès en qualsevol de les dues opcions a la disciplina de vot d'allò que “el macho alfa” diga? ¿Si tenen grup propi, tindrà un portaveu de Compromís? Queda clar que Baldoví ha donat certa visibilitat a Compromís –no ho ha fet mal l’home-, integrar-se al grup parlamentari de Podemos seria perdre eixa visibilitat en els debats importants i si fan grup propi no és el mateix que el portaveu siga d’un partit que l’altre, sempre anirà etiquetat. Així doncs, caldria saber abans de res si Compromís vol ser un partit per a la construcció nacional del País Valencià o un partit regionalista d’esquerres i girar a l’òrbita de Podemos.

A una entrevista feta a Valencia Plaza, Josep Nadal explica el següent:

Igual que Podemos quiere un proceso constituyente a nivel español, nosotros lo queremos a nivel del País Valencià. Y el ámbito de decisión debería quedar claro y ser respetado. Eso tendría que haberse explicado para que la gente de dentro de Compromís que piense que puede perder soberanía, valencianidad… estuviera tranquila. Es algo que creo que no ha quedado suficientemente claro y hay personas que tienen miedo de que un movimiento estatal como es Podemos acabe fagocitando a un movimiento autonómico como es Compromís. No se ha disipado bien ese temor: hemos fallado desde Compromís y también lo han hecho desde Podemos, porque este proceso no debe hacerse desde arriba, sino desde abajo. Si no, al final parece todo un pacto de conveniencia simplemente para sacar más diputados de los que logramos cada uno por separado.

Aquestes declaracions posen de manifests els dubtes que s’estan generant entorn de aquesta qüestió i que abans hem exposat. Sorprén que Nadal manifeste clarament que “volem obrir un procés constituent al País Valencià”. En primer lloc, no tinc clar que “volem” abaste a tot Compromís; però si és així, ¿quin sentit tindrà anar amb Podemos a una sola candidatura? En segon lloc, ¿obrir un procés constituent és voler la independència? És una tautologia, ja ho sé, només pot obrir un procés constituent qui siga un Estat, però com no ho diu clar, cal fer la pregunta. Certament, Compromís no sembla un partit independentista. En tercer lloc, òbviament els pactes es couen des de dalt i després es porta a la “plebs” perquè es ratifique, però jo crec que a Compromís li cal un debat –no sé si des de baix- a fons: ¿quins són els seus objectius –és obrir un procés constituent o no-; és ser un grup d’esquerres d’àmbit regional; és un partit enfocat a la construcció i vertebració nacional a llarg termini; etc.? Això perquè no es pot saber si convé un pacte o no sense tenir clar quins són els objectius. En quart lloc, sí, realment sembla que va tot en interés de Podemos, per treure més escons del que traurien per separat.

Un pacte amb Podemos no és ni bo ni roín. Per a saber això hauríem de saber el per a què. De moment no es sap, almenys al públic no ha arribat i per això si caldria un debat a fons. Sé que el debat en profunditat no tindrà lloc, sé que aquest post no serveix per a obrir cap debat tampoc, ni tan sols a xicoteta escala. Com vaig dir al post anterior, es farà lo que diga i com diga Mònica.

 

 

Òskar "Rabosa".

Mònica i l'exercici del lideratge.

Mònica Oltra és la líder sense cap mena de discussió de Compromís. Es dirà que molta decisió de la militància, moltes primàries, molta consulta oberta, però a l’hora de la realitat el que val és el que Mònica diu. Entre altres coses perquè Mònica ha sigut el gran factor del creixement de Compromís. Sé que molts militants i alguns dels amics de Compromís no estaran d’acord, que el treball fet, que el fet de no tenir imputats, etc., ha sigut decisiu. Cert que tot això ha influït també, però tot ha sigut capitalitzat per Mònica Oltra. Més que Compromís, qui ha eixit reforçada de les passades eleccions de maig ha sigut Mònica Oltra.

Des de fora, resulta evident que a Compromís eren perfectes coneixedors de què Mònica Oltra era la líder. Les primàries es van pactar a gust d’ella, amb quotes per partits, ningú li va disputar el lideratge com número u, fins i tot, Enric Morera va fer un pas enrere. Als líders no se’ls discuteix, només se’ls ratifica, com en el cas de Podemos, amb tots els processos oberts de primàries i assemblees no s’ha fet més que allò que Pablo Iglesias ha dit. No sé si l’ambició de Mònica Oltra és tan gran com diuen alguns, siga com siga, el paper de líder l’ha assumit i l’ha exercit sense complexos, deixant que els altres només ratificaren el que ella havia decidit.

Ara s’ha obert un front a Compromís, en teoria es resoldrà per decisió de la militància, però una vegada més crec que la resolució serà “lo que diga Mònica”. I és que no pot ser d’una altra manera. El front obert dins de Compromís és pel pacte amb Podemos a les eleccions generals. És sabut que Mònica Oltra té ganes de pacte, vol el pacte. El Bloc a fet una consulta i el resultat ha sigut aclaparador, els militants del Bloc han dit que “no volen eixe pacte”. Això després que el partit de Mònica Oltra, Iniciativa pel Poble Valencià mitjançant la seua Mesa Nacional, aprovés anar junts amb Podemos. No ha tardat Mònica Oltra a donar resposta. I la resposta han sigut la d’una líder que està segura de la seua força. Segons el Levante-EMV: “en todo caso va a determinar la postura del Bloc, no puede determinar la de Compromís.” Traduït a clar valencià: el Bloc que diga el que vulga, Compromís farà el que jo diga.

El “no” del Bloc té, a parer meu, una explicació lògica. Els afiliats al Bloc són gent de molts anys, que si bé no veuen amb mals ulls a Compromís, ja que els ha permés eixir de l’ostracisme polític i d’alguna manera volen que la seua feina de trinxera, en els anys més foscos del País Valencià, siga reconeguda ara que ha arribat l’èxit. Molts d’ells, per no dir la majoria, desconfien del lideratge d’Oltra.

Mònica Oltra per la seua banda sempre ha tingut el seu propi projecte i el Bloc no ha sigut més que instrument útil per engegar-lo. L’èxit de Compromís s'aconsegueix per haver arribat a gent que mai ha votat Bloc. Ara ella capitalitza l’èxit, es sap líder i es reconeix com a símbol de Compromís -de la mateixa forma que Pablo Iglesias és Podemos-. Si ella desafia clarament al Bloc, és perquè sap que els “nous” són d’ella. Fixeu-vos amb un matís cabdal, ella parla que el vot del Bloc condiciona al Bloc, no a Compromís; no diu que no condiciona a Iniciativa –el seu partit-, diu Compromís. La part més grossa no sols no condiciona als més menuts, sinó que és menystinguda. El Bloc no pinta fava, ve a dir. És el que tenen els líders, arriba un moment que han de marcar el territori. I Mònica ho ha fet ara.

Perquè Mónica es permet jugar tan fort? Perquè es permet desafiar? En primer lloc, per assentar el lideratge, per a ser indiscutible i indiscutida; en segon lloc, perquè sap que el Bloc si no accepta anar amb Compromís-Podemos, i es presenta per ell mateix, tornarà a l’ostracisme; en tercer lloc, es sent més forta que mai per poder desafiar un Bloc que desconfia d’ella.

Al mes de maig vaig escriure un post-paròdia on posava a Mònica Oltra com una princesa guerrera, després de les eleccions ja ha deixat de ser princesa, és Reina. Perquè el seu regnat siga llarg, ha d'acabar amb qualsevol dissidència i enfortir el seu lideratge. S’ha posat mans a la feina. Déu salve a la Reina!

Oskar "Rabosa".

UNA NOVA DISTRIBUCIÓ DE L’ESTAT

Ara que han acabat les eleccions municipals i autonòmiques es pot dir que la peculiaritat d’estos sufragis ha estat l’aparició d’un nou partit en l’àmbit estatal i l’ampliació de la representació d’un altre. Podemos ha entrat en governs locals i autonòmics, fins i tot en indrets fonamentals com Madrid, Barcelona i València, i Ciudadanos/Ciutadans ha ampliat el seu espai cap a la resta del territori de l’estat ja que només estava a Catalunya. Els resultats d’este segon no han estat a l’alçada de les expectatives... Els del primer, tampoc, però mantenen llocs importants, i això ho maquilla.

Tant l’un com l’altre són partits urbans i urbanites; no imagine un collidor del meu poble votant-los, com tampoc imagine un diputat de Podemos o de Ciudadanos/Ciutadans defensant els interessos d’un ramader, o d’un pescador. No obstant això, si han de governar en algun indret paregut, hauran de saber d’eixes coses, dic jo.

A l’Antiga Grècia, la famosa Atenes de Soló, l’estructura del parlament es guiava per la distinció entre la gent de la muntanya, la de la vall i la de la costa. Tots hi estaven representats i tots hi participaven en la rotació dels llocs de comandament, i ací acabarem demanant un sistema semblant perquè, només cal mirar-los la cara, als emergents. ¿Penseu realment que estes personetes poden endevinar els problemes d’un pescador, d’un agricultor, d’un ramader o, simplement, d’una persona que viu en un poble de menys de 75.000 habitants? Jo, si vos sóc sincer, pense que no.

No obstant això, vull que quede clar que no negue la seua capacitat per aprendre però, quan una persona entra a governar, se suposa que ja sap i que allò que li toca fer és aplicar les coses que ha aprés. No puc entendre el cas contrari, on hi ha qui pensa que s’aprendrà amb el temps però, si es dóna, doncs, fantàstic: que torne quan sàpiga!

Jo visc en un poble de 2.500 habitants i els problemes que tinc són els derivats d’un poble així. Estic fart de vore persones de la ciutat que no entenen res del que ací passa i no puc admetre una aventura com la que podria iniciar-se ara, amb un govern de partits farcits d’urbanites. I a la implantació d’estos partits em remet; i al seu àmbit de vot, també. Per tant, la solució més racional que hi veig és la que aplicà Soló a Atenes, amb la rotació de les assemblees: muntanya, vall, costa. I no cal que versifiquen l’acord. 

Salvador Sendra Perelló

Les eleccions, 10 dies després.

Una setmana després d’unes eleccions podem fer uns comentaris més reposats del que ha passat, una vegada digerits els resultats. Per fi podem dir, que molts valencians han deixat enrere la seua estupidesa. Ja era hora! Fins i tot els imbècils tenen dret a rectificar, encara que imbècils ho seran de per vida. Perquè es pot canviar de vot, però no el votant.

La primera gran sorpresa és l’èxit de Compromís a València. En certa manera el fet de treure 19 diputats a Les Corts, no és tanta sorpresa. Sí, és cert que les enquestes no donaven més 12, les últimes fins i tot en donaven 9, però la cuina de les enquestes cada vegada s’assembla més a una cuina a la carta, on prevalen els interessos ideològics de qui les encarrega. És “científics” de la sociologia que es dediquen a fer enquestes cada vegada s’assemblen més als “científics” de l'economia. Però torne, a Compromís. València sempre ha sigut un lloc vedat a un partit valencianista “no-blaver”. Que Compromís haja aconseguit ser el segon partit en vots, és un fet que jo personalment no imaginava. L’èxit de Compromís, a parer meu, té una doble lectura:

a)      En primer lloc, és l’èxit de ser els únics que han fet un esforç real de plantar cara al PP i el merder que hi han muntat. Compromís no ha dubtat a anar als Tribunals quan ha calgut, han estat al costat al de la gent en els conflictes com el de l'anomenada “primavera valenciana”, els desnonaments, amb els de Salvem el Cabanyal, amb les víctimes del metro, etc., a més de fer molt bona feina a nombrosos ajuntaments, on també han triomfat.

b)      En segon lloc, han posat en evidència la resta de l’oposició, que conformats amb el que passava o mullats pel merder generalitzat (podem recordar a Luna i la seua tirada de pedra que li esclatar als morros) han consentit que el PP fera el que ha fet. Especialment culpable, per omissió, és el P$x€.

El segon fet destacable és que Podemos ha estat per sota de les espectatives. Les raons, a parer meu, són les mateixes per les quals Podemos ha estat per davall de les expectatives en general: s’han apartat del projecte original. Des de que a juny es va triar l'equip que havia de preparar l’Assemblea, el que va passar a l’Assemblea i els resultats d’aquesta, van convertir a Podemos en un partit allunyat del qual havia promés, el va convertir en un partit més, balafiant una oportunitat de demostrar que era “una cosa diferent”. El fracàs de Podemos, fracàs per estar molt per davall de les expectatives, contrasta amb l’èxit candidatures “d’unitat popular”, què si han mantingut l’esperit que va portar a Podemos a revolucionar el panorama polític a l’Estat. La gent ha confiat més en Compromís que en Podemos, perquè Compromís és més fiable que Podemos. Podemos va prometre una cosa i ha fet una altra, tot això sense tocar poder.

Com de la resta de resultats era el previsible, bé Ciudadanos té menys del que li donaven les enquestes i el PP i P$x€ més del que mereixen. Vists els resultats, doncs, de les eleccions és l’hora de pactes. I ací és on realment es juga el futur. Tot apunta, com és normal, que el PP serà desallotjat. Però la presència del P$x€ és necessària, i si hi ha un partit que no estiga disposat a ser qui encapçale el govern, eixe és el P$x€. Sembla clar que Podemos no entrarà a un govern amb el P$x€, ¿però que farà Compromís? Per una banda Compromís sembla tenir ganes de cadira, per una altra no l’interessa indisposar-se amb el P$x€ i fer a Joan Ribó alcalde de València. Però, deu entrar a un govern amb el P$x€? A parer meu, entrar a un govern al P$x€ seria un suïcidi, però segurament ho farà. Vosaltres què en penseu?

Òskar “Rabosa”