PERSEGUIT PER L’ORDRE I LA CONSTÀNCIA

Estic cuinant i, tot i ser una experiència improvisada, en molts casos, fins i tot si em referisc als pesos i a les mesures, hi ha un soroll que m’està marcant el tempo i ofegant la vida. A la paret hi ha un rellotge que fa molt de soroll i això no va amb mi. Tic-tac, tic-tac... crec que encara em concentre més i em fa la impressió que el soroll augmenta fins al punt que no escolte res més que eixe maleït ritme i em rebenta actuar com un autòmata quan sofregisc el conill i les carxofes.

Fa deu dies que no m’afaite i ja em pica tot. Ara que ho recorde, he de fer el pas i agarrar la navalla per rasurar-me. Quan tape la pica, que ja té suficient aigua calenta, i em pose mà a l’obra, escolte una goteta que no puc localitzar i, al poc de temps, se situa al centre de l’activitat a causa de la constància i de la proximitat: tic, tic... He de controlar els nervis perquè em puc tallar, però odie que una activitat tan artística semble dictada al compàs del soroll de la goteta.

Vaig a la dutxa i deixe part de la roba damunt de la tassa del vàter. Just abans de rodar l’aixeta de l’aigua calenta, quan encara estic prop del vàter, escolte un sorollet constant que sembla que està a l’interior de la cisterna. Òbric la tapa i no aprecie cap fuita ni cap rastre d’humitat per fora, però la goteta continua i m’obsessiona pensar que una activitat tan lliure com és la de desvestir-se i vestir-se estiga tutoritzada per la constància del sorollet.

Isc a passejar quan ja ho tinc tot llest. Vora la mar s’està molt a gust i el solet acompanya l’excursió. Les ones són xicotetes però s’escolten ben bé i tot apunta que intentaran marcar-me el ritme de la passejada. Sembla mentida que una activitat tan gratificant haja d’estar sotmesa a la tortura de la constància. Aviat, la respiració i les passes s’adeqüen a això que marquen les ones: una tortura!

Ja estic de nou a casa i crec que m’he de relaxar lluny de la cuina i del bany, però tampoc a la terrassa... M’assec al silló i pose música respire... Respire! Merda!

Salvador Sendra

LA BORSA ALS ESTATS UNITS DE NORD-AMÈRICA

Decididament, si heu d’invertir en algun mercat financer, que siga l’americà! La resta de borses són massa perilloses i imprevisibles; tant que, si teniu pressa o si depeneu d’eixos diners invertits per viure, segurament acabareu nets. Fixeu-vos, si no, en les dades dels índexs borsaris i en eixa estabilitat que he apuntat i compareu-la amb l’Íbex, mateix.

El sistema d’estalvi dels ciutadans que pertanyen a la classe mitjana dels Estats Units és ben simple. A tot això, s’ha de tindre en compte que es tracta d’una economia molt liberalitzada i això repercutix directament en la gestió de les pensions quan la gent es retira. Els americans i les americanes del nord treballen i estalvien diners per assegurar-se uns ingressos el dia que es jubilen, però l’estalvi el fan de dues maneres diferents: en plans de pensions i en immobles.

Una volta que s’arriba a una certa edat, eixa classe mitjana que ara diuen que ja no existix ha acabat de pagar la casa on viu i ja apunta cap a una segona residència, situada en un indret tranquil. Quan es retira, la primera casa es ven i la família s’establix en la segona perquè ja no ha d’anar al treball i pot buscar llocs més adequats al nou estat. D’altra banda, els seus plans de pensions solen invertir-se en renda variable –només cal vore els rendiments dels interessos fixos. Després, una volta acabada l’etapa laboral, s’ha de viure d’això: de les desinversions.

Si la borsa s’enfonsa, hi ha el desastre. Si el sector immobiliari fa fallida, que siga el dels territoris residencials. Si no passa això, el desastre pot ser majúscul, ja que el sector més vulnerable (per l’edat) es quedaria desprotegit del tot. I açò ho sé jo i ho sap qualsevol president que governe eixe territori; fins i tot Trump. Per això ho escric, perquè moltes voltes analitzem accions i situacions sense pensar que tot no és com nosaltres ho veiem perquè ací, simplement, això no passa: el nostre estalvi principal és la contribució individual al sistema de pensions de la Seguridad Social mentre es treballa.

Salvador Sendra

EL CLÍMAX

El riure és el resultat de la transformació d’una tensa espera en un no-res, diuen que ha escrit Kant en alemany. Jo, com que d’alemany no en sé, m’he de creure allò que diuen els traductors i les traductores que, si més no, també interpreten. De tota manera, no sé hi estic del tot d’acord perquè, si és així, una persona que riu molt deu patir, en el futur, alguna patologia coronària, més que siga per la tensió que suporta tant sovint.

De tota manera, això també es podria dir del clímax –per no dir l’orgasme— si atenem la manera en què Kant l’explica: la transformació d’una tensa espera en un no-res. Després de tanta tensió, una possible confusió és la que depén d’alguns sentits, o de la manera d’expressar-los, perquè hi ha qui riu, i molt, tot i que els francesos solen anomenar la petite mort eixe moment que succeïx eixe clímax.

La cimera sobre el clima ha estat tensa, o això diuen. Sembla que el fracàs ha estat sonat. Les qüestions relacionades amb la desfeta les analitzarem en altre article perquè hui no hi tinc temps. El resultat, però, ha estat de riure, si atenem a la interpretació kantiana perquè la tensa espera s’ha diluït en un no-res. Diuen que riure –en el sentit de fer ús de la ironia— és l’arma d’aquells que no tenen poder. Crec recordar que Voltaire no n’estava molt per la causa; senyal que manava...

La petite mort és la segona interpretació que cap, després de la cimera. I en este cas s’ha de tindre en consideració que necessitaríem de l’orgasme per aconseguir-la. Jo, com que no sé si la disbauxa climàtica ha arribat fins a eixe extrem, he hagut de titular el present escrit com “El clímax”. L’organització de la cimera, de pas, ja té una pista per posar-li un nom més encertat en la propera reunió: La cumbre del clímax.

Salvador Sendra

Desinformació i conquestes.

Posem per cas que a mi em diuen Paquito Soca, o Toni Tronc, o Jaumet Pardalets, sinó Carlets Capbuit, ras i curt, algú com tu o jo, una persona normal, una persona de bé, això que tots estan convençuts de ser.

Al bar, pegue una ullada a una notícia car llegir costa massa i, a més, ja ho sé tot. A partir de la tercera cervesa tot es veu molt clar i jo en porte més... Doncs bé, la notícia en qüestió parla de que la dona del propietari de la cadena de supermercats ALDI, clarament un milionari, l’ha deixat per un refugiat afgà. Així les coses, el primer pensament ràpid, “normal, el welo eixe la té pansida”... Com que dos cervells treballen més que un i he verbalitzat el meu pensament, a fi de que un raonament tan profund siga útil a la humanitat, Toni Tronc afegeix: “no en tenen mai prou, les males p****!”. Quanta raó tenim sempre els meus amics i jo... I és que sóm gent bragada d’eixa que en una punyada en tomba dos... La vida, però, immisericorde com és, ens va doblant, i la mateixa notícia llegida unes quantes dècades més tard donaria altres comentaris del tipus “redéu, tu, ni a la vellea pot estar tranquil un”, “venen els desgraciats eixos i t’ho furten tot!, matant-los no paguen”, etc.

Tot això s’hauria pogut solucionar simplement llegint en comptes d’únicament ataüllar tangencialment la notícia. El suposat refugiat afgà sí arribà a Alemanya així, però ja era un home format. Tècnic informàtic de professió. A la dona “conquerida” la va conéixer instal·lant-li a casa una xarxa. Ella, avorrida sense res que fer des de molts anys, es troba a casa amb algú que finalment la fa riure. Als països pobres, mancats de moltes coses sovint es fa recurs a l’humor... Ella està farta de mesures de seguretat i de buides convencions, al capdavall, tot constructes socials. Ella és humana i de carn, ell també, ella és dona i ells és home, res més a dir.

Tornem als actors principals, als homes de bé, als homes de bar, per a qui tota eixa parrafada anterior els hi és aliena. La cosa està clara, si ella ha estat suficientment idiota per deixar un milionari per un refugiat, amb el pecat porta la penitència, ja s’ho apanyarà! En quant a ell, amb tots els diners que té, no tardarà en trobar-ne una nova.

Cada dia, Deu fa que el Sol isca per a tots! Continuem bevent.

Bucarest a 13 d’octubre del 2019.

Finalment canvis?

 

Ha passat a la història com una d’eixes frases mítiques que justifiquen el cinisme de les classes dirigents, “canviar tot per a que res canvie”... Pronunciada per Tancredi, el nebot de l’intemporal comte Salinas quan s’apresta a unir-se a les forces garibaldines per la unitat de l’Itàlia i en contra del vell ordre que representa la seua família. El jove ha comprés que, en certs moments, s’han de fer concessions si es vol continuar manant, si es vol evitar la revolució.

Després d’uns anys confusos on hem vist caure per primera volta en democràcia un govern electe, el de Mariano Rajoy, anys on s’han repetit estèrils eleccions que mai donaven un repartiment de forces suficient per governar o anys on l’extrema dreta que campava per Europa hi ha trobat refugi també al solar patri. Després de tanta convulsió, sembla que les esquerres, val a dir el vell PSOE i el nou Podemos -i evite conscientment escriure la nova denominació que em resulta insofrible- van a reunir-se amb ERC per tal de pactar un canvi a la Constitució. En castellà dirien “a la fuerza ahorcan” per subratllar que no és una reunió de gust sinó forçada. Tant se val, si pot donar resultats, cal estar-ne esperançats. El PNV, a més, no tan necessari per qüestions de pes electoral, torna a brandar l’espasa de la major quota d’autonomia, ells que ja disposen d’ella. Ras i curt, el falsament disgregat estat de les autonomies derivat de la Constitució de 1978 trontolla.

He dit falsament disgregat i ho sustinc car la intenció inicial era la de crear aparent il·lusió de multifocalitat de poders després del centralisme exacerbat del franquisme. La Constitució de 1978 es feu amb les armes damunt la taula com ho demostra el fet que, fins i tot tres anys més tard, el 23 de febrer del 1981, una colla de militars irrompiren al Palau de les Corts disparant a l’aire i anunciant la imminent creació d’una junta militar destinada a mamprendre les tasques de govern obviant els partits de l’hemicicle.

Jordi Solé Tura i tants altres socialistes catalans sabien que allò màxim a que s’hi podia arribar era a una futura tolerància que, amb el temps, obriria noves vies. Passant els anys i avançant en la modernitat amb la construcció d’autovies i hospitals, estacions o grans esdeveniments com les Olimpiades de Barcelona del ’92 o la EXPO de Sevilla d’aquell mateix, els mateixos conservadors s’hi adonen que necessiten el vot dels nacionalistes, i així, Aznar comença a dir que parla català en la intimitat, que Josep Pla és un dels seus autors favorits o que el rude Arzallus era “un señor vasco muy respetable”...

El temps tot ho tempera i tant Aznar com Pujol o Arzallus eren gent més autoritària que els actuals “dimonis” com Junqueras o Puigdemont, tot i així, a aquestots últims se’ls fa passar per més extremistes. En quant al PNV, passada la fase Ibarretxe, torna a operar subreptíciament.

Sánchez torna a necessitar algú, per exemple a Iglesias, més que la Grosse Koalition amb la dreta, un bloc d’esquerres (amb totes les reserves...). ERC i el PNV a més d’altres clamen per més descentralització. En el seu moment, la creació de 17 autonomies tingué com a objectiu aigualir les regions històriques, fou, a mode lampedusià, canviar un poc per a que tot continue igual... Noves tensions, i de nou s’imposa la mateixa estratègia, ara que hi ha gent com VOX i molts altres ciutadans al conjunt de l’estat que reclamen major poder central i dissolució de les autonomies, val a dir, una mena de retorn al passat centralista franquista i històric espanyol, altres reclamen major autonomia que mai, dret d’autodeterminació i fins i tot independència. Front al perill de disgregació ara sí real, potser s’autoritzen canvis per a que tot reste com estava. Potser hi veurem canvis a la sacralitzada Constitució del 1978.

Canvis destinats a conservar el poder, és clar.

Lluís Alemany Giner, Bucarest a 8 de desembre del 2019.

SOC UN SEGUIDOR INCONDICIONAL DE GRETA THUMBERG

Greta és una xiqueta fantàstica, atrevida i del tot encisadora. No entenc com hi pot haver gent que qüestione la seua persona, la seua tasca o, fins i tot, la seua presència. Si fora filla meua, n’estaria més que orgullós i, segurament, dedicaria una bona part de la meua vida a seguir-la. I hi ha dos motius bàsics per realitzar esta afirmació, a banda de les altres moltes raons: que és menor d’edat i que és dona. Amb açò, però, ja n’hi ha suficient, crec.

Hi ha qui critica que tindrà una vida diferent a la de la resta de menors –ja sabeu: menors entesos des del punt de vista eurocèntric middle, middle. Potser, sí, però els genis i els humans més precoços s’hi veuen abocats sense més eixida. Hi ha qui critica la seua manca d’escolarització, però, i fins i tot saltant-me la primera premissa, caldria revisar les dades de l’informe PISA i pensar si una família normal no està preparada per ensenyar els seus infants i assolir-ne, sobradament, eixos objectius de merda. Finalment, i per posar altra crítica, diré que hi ha qui pensa que es tracta d’una família acomodada, la seua. I sí, això supose jo també... Si foren uns pobres desgraciats estarien pensant altres coses, abans de dedicar el seu temps a finalitats altruistes i fonamentalment intel·lectuals, igual que jo o tu, lector(-a).

Una vida de somni amb uns viatges de pel·lícula i unes amistats escollides i especials: què més es pot demanar en la vida? Assumisc que eixa vida l’haguera desitjada jo també, encara que no haguera arribat a convertir-me mai en l’exemplar persona que escriu açò: en un humà totalment inserit en la societat, alienat, consumidor, desgraciat, mediocre i instagrammer. Segurament, als ulls de qualsevol família conservadora de poble, estic bé: estable... Em reconforta saber-ho. Però, si viure és prendre partit, qui de tots (i totes) viu realment? Tu? Vinga, va, innocent. Viu ella i, a més, hi participa!

Salvador Sendra

MANIFEST PER L’ELIMINACIÓ DELS ENTRESOLS

Una persona, quan arriba a estes situacions tan extremes, reacciona perquè està al límit. Ningú no voldria prendre unes decisions tan dràstiques ni presentar escrits com el manifest, però hi ha un punt de no retorn, com en la defensa del planeta. I no hi puc més: n’estic fart!

Jo, quan he de pujar algunes plantes, solc usar les escales perquè, així, a més de fer exercici, estalvie energia i contribuïsc, amb el meu granet d’arena, a salvar el món. Ja fa temps que ho faig, fins i tot des d’abans de l’existència d’eixa consciència climàtica. Quan vaig a casa d’algú que no conec, abans de pujar, mire quants pisos hi ha i, aleshores, decidisc. M’he adonat que el límit racional per pujar per l’escala es troba en la cinquena planta. Fins a quatre, es puja bé, però una més fa que t’ho planteges. Tampoc és el cas d’arribar suat...

I mire i pregunte; i em diuen que en són quatre, les plantes; i puge per l’escala, com solc fer sovint. I, quan ja fa una estona que remunte, m’adone que hi ha una alteració de les regles de joc perquè hi posa: entresuelo. Cabrons (i cabrones)! No podeu jugar amb les bones intencions de les persones d’eixa manera. Això s’ha de dir abans de començar!

Els entresols s’estan convertint en el pitjor enemic de la sostenibilitat mediambiental perquè són la covardia escenificada. Si hi ha cinc pisos, digueu-ho, collons! No podeu fer que les persones de bé perden l’hàbit de fer servir l’escala perquè vosaltres jugueu brut amagant-los informació. Ara, abans de pujar caminant, pense la possibilitat que hi haja tres o quatre entresols i que, això que faig de manera altruista, es torne en contra meua i m’ho pague amb una bona dosi de transpiració o de cansament.

Salvador Sendra

LA CRISI D’AMÈRICA LLATINA EXPLICADA ALS ADULTS

 

Hi ha dies que una persona qualsevol es cansa d’escoltar i de llegir les estupideses que repetixen i tornen a repetir les xarxes socials, amb publicacions del tot innocents i, alhora, desinformades. Un dia d’eixos és hui perquè crec que ja ha arribat l’hora d’explicar-vos què passa a Amèrica llatina i el perquè de tanta revolta. Abans, però, vos avance que no té res a vore amb els Estats Units, almenys de la manera en què brama el ramat.

No obstant això, sí que he d’anunciar que, de manera indirecta, afecta tant els americans del nord com els europeus del sud, així com als seus respectius femenins. L’epicentre està a Venezuela! Però açò no ho van saber preveure els nostres ben formats polítics, incloent-hi el rei i tota la tropa. Quan es va pressionar el govern de Maduro, encara no s’endevinava que tot açò que hi ha ara passaria de manera ordenada, i encadenada... i encara en queda; encara! Per vore-ho, calia d’un parell de punts més en els coeficients intel·lectuals de les elits perquè els arribara a 66.

Venezuela està menyspreada per l’OPEP, i les seues extraccions de petroli cauen perquè està mancada de mercat a causa del bloqueig Nord-americà. El focus de la crisi es pot observar en les tensions polítiques entre el govern i l’oposició que van avivar estats de tot arreu en reconéixer Guaidó; fins i tot España. Quan cau la producció, però es manté la demanda, el preu puja, si no hi ha un altre mercat que tapone el forat, però eixe preu seguix pujant si el nou venedor treballa amb uns honoraris més cars que els de l’anterior subministrador. I Venezuela venia barat als seus millors amics, i veïns.

Bolivia, Chile, Ecuador, Colombia... No és broma que tots els alçaments populars estiguen vinculats a les càrregues impositives sobre combustibles, però dir la veritat, per a la premsa espanyola i europea, seria assumir la culpa de la pressió estúpida que exerciren sobre els respectius governs. Venezuela no ven perquè els Estats Units denuncien i sancionen els compradors, i els preus augmenten perquè els nous proveïdors volen fer negoci: cosa normal. La solució, però, també ha estat la mateixa per a tots: els governs aportaran més subvencions per pal·liar les alces dels preus. D’altra banda, això significa que eixos estats hauran d’augmentar el desequilibri pressupostari i, per tant, s’elevarà el dèficit i hauran de retallar per altres costats.

Tot fantàstic, i Trump liderant un món de llumbreres! Però, la solució també la puc aportar, i n’hi ha dos. La primera, que Trump siga destituït i que hi governe una persona normal –sense tanta deficiència. La segona, que caiga Bolsonaro i que Lula torne al poder, perquè cal recordar que Petrobras és una empresa estatal i podria tapar el buit veneçolà fins que s’estabilitze el focus. I tot això si Maduro aguanta perquè, si no ho fa, no crec que un liberal no allibere els preus del cru, també.

Salvador Sendra

NO ENTENC LA SENTÈNCIA DELS ‘ERES’

 

No entenc la sentència dels ERES, entre altres coses perquè no me l’he llegida. Tampoc ho pense fer, però hi escriuré, com és ja un costum, i sense por d’enganyar-me. Tots escriuen, i totes, i en parlen, sense tindre ni la menor idea, repetint frases que ha dissenyat algú que, se suposa, l’ha llegida, tot i que ho va començar a explicar abans de fer-ho, però ningú no entra en el seu fonament. Jo ho faré!

No entenc com un dirigent públic pot delinquir quan s’han modificat una sèrie de protocols destinats a la distribució d’ajudes perquè, en primer lloc, per rebre dites ajudes, supose que s’haurà preguntat la manera en què s’adjudiquen, o es trobarà dissenyada des de l’administració que les lliura. Potser hauran enganyat dient una cosa que després hauran capgirat, com una acta. Però, qui adjudica, en primer lloc, és sempre un funcionari, o una funcionària... I es deu basar en una norma legal, vull suposar. Un informe contrari a qualsevol adjudicació o pagament és una mena de reparo d’intervenció, que deuria tindre efectes suspensius perquè, si no, per a què es vol un funcionari?

Quan dic això de “legal”, ho faig perquè hi ha sempre un seguit de tràmits que li atorguen eixe qualificatiu, com són les publicacions en els diaris oficials, per exemple. I, per tant, hi deu haver un termini de temps dedicat a la presentació d’al·legacions, i de recursos, i d’altres recursos, etc. L’estat, fins i tot, té una orella molt fina, i la vista, quan li convé i, fins i tot, s’avança a les publicacions quan impugna actes que li semblen il·legals. L’exemple el tenim a Catalunya, on fins i tot abans d’aprovar una proposta, ja sol estar qüestionada, i anul·lada als pocs segons.

Finalment, i si pensem que un recurs no paralitza el procediment, s’ha de dir que sí que ho fa quan hi ha la possibilitat que l’acció executada ja no es puga revertir. I tot açò em fa pensar que, o bé no es va publicar res, ni legislar, i es va adjudicar tot al gust d’un polític, o dos, o tres, cosa que comportaria que el seguit de falsificacions d’actes i de procediments arribara fins a l’infinit, així com les penes de presó i els encausats, o que, qui havia de treballar i controlar el protocol, podeu dir-li UE o España, tant fa, ni treballava ni controlava, així com l’oposició, que no es deguera dignar ni ha llegir un sol document. A més, i açò sí que és còmic, vos podeu explicar que Chaves, que hauria de ser, per força, el dissenyador de tot el merder, no entrarà a la presó mentre que Griñán, el seu successor, hi passarà uns quants mesets? Au, expliqueu-me alguna cosa!

Salvador Sendra

EL RESULTAT DE LES ELECCIONS

 

Com que crec que ja és sabut per tots, i per totes, quasi m’entren ganes d’acabar en text ací. A més, què puc dir jo que no s’haja dit ja? Per començar, cal matissar la por del personal a l’extrema dreta dient que poden fer dos o tres sumes. Jo no les he fetes, perquè no estic davant d’una situació que em lleve el son, però si hi ha algú que ho està passant malament, hauria de posar-se i calcular els vots del PP d’abans, quan no tenia competència; després, en les altres eleccions, tornar a realitzar el càlcul afegint Ciudadanos; finalment, en les més recents, s’hi poden afegir els innombrables. Segurament, el resultat no variarà massa des de la primera... Les conclusions que s’hi poden extraure calmaran qualsevol persona propensa a patir. Amb els partits que es volen situar a l’esquerra, també hi pot realitzar la mateixa operació. I, finalment, amb aquells que els més nacionalistes titllen de nacionalistes-independentistes.

En el futur més pròxim, ni un bloc governarà mai tranquil, ni l’altre, tampoc. Crec que l’equilibri no dona per a més, i que sense el suport del tercer grup no hi haurà un govern fàcil; ni d’un costat ni de l’altre. D’altra banda, veiem que la vida dels líders i de les lideresses no és perllonga massa més dels tres intents d’assalt, i governar agrada. A més, hi ha qui creu que hi ha partits que sobreviuran al bipartidisme, però jo crec que no, tot i que Podemas està aguantant com una campiona. Sobre la resta, i si la intuïció no em traïx, la meua visió és més bé apocalíptica, ja que, en el fons, es tracta de grups de persones rebutjades d’altres formacions o, si és vol, d’aprofitats que es canvien la camisa i fan servir el carisma o l’atractiu d’un líder més que el de tota l’agrupació.

Per acabar, i respecte al futur govern, no sé què escriure, ja que la meua intuïció em diu que es tracta d’un experiment massa arriscat perquè s’allargue massa temps: els pressupostos s’han de negociar cada any, i això pesarà perquè ha de participar-hi molta gent i, per tant, s’endevina un excés d’interessos massa variat per enfrontar-se a uns anys de crisi –estancament de l’economia, en el millor dels casos— com els que es preveuen.

Salvador Sendra

ALGÚ HO HAVIA DE DIR

ERC (Esquerra Republicana de Catalunya) és el partit de la socialdemocràcia catalana i es diferencia més bé poc del PSC, de JxCat, d’En Comú Podem, del PP o de Ciudadanos. I fer esta afirmació és arriscar-se molt, si es té en compte l’actual estat d’alguns dels dirigents catalans, bé en presó, bé a l’exili –i sí, és exili. Però ho afirme remetent-me al seu programa econòmic (no al que poden haver escrit en els tríptics destinats a les campanyes electorals, sinó a allò que han fet on han governat).

Fins i tot els Comuns són semblants, si ens atenem a les actuacions de l’Ajuntament de Barcelona (màxim exponent del seu poder municipal) quant a polítiques de municipalització i de recuperació de les competències, així com de la seua gestió. Del PSC, de Ciudadanos i del PP, no hi ha res que no sapiguem. De JxCat, supose que tenim l’antecedent de CIU, també un partit que va alliberar els serveis municipals i autonòmics perquè els gestionaren les empreses privades. La CUP és l’única veu dissonant que lluita contra la coneguda com a Llei Aragonés (que és una llei de privatització dels serveis públics, encoberta) perquè els autodenominats anticapitalistes d’En Comú Podem estan del tot desapareguts i silenciats.

I, amb això, què vull dir? Doncs, precisament eixa cosa que acabeu de llegir. Resumint, es pot quedar més concís: voteu allò que vulgueu perquè, quant a estructura autonòmica –de moment— o estatal –també de moment— no observareu gaires canvis. Tot seguirà igual i la gent decidirà el vot fent valer les idees respecte a l’estat o a l’autonomia, o respecte a la possible millora del finançament i de les infraestructures, si s’és més pragmàtic.

Ara cal tancar el cercle perquè no parega que estic fora de lloc. Ho escric per si algú creu que dic les coses en clau catalana, mentre que allò que ara s’ha votat en clau estatal. Però en soc plenament conscient i ja comence a informar, per si ho llig algun català, o alguna, sobre la campanya per a les eleccions autonòmiques de Catalunya que se celebraran aviat si s’aconseguix formar un govern estatal en els pròxims mesos.

Salvador Sendra

EL GRAN PROBLEMA DE CIUDADANOS

 

Si s’ha de parlar d’alguna cosa, quan ens referim a Ciudadanos, eixa ha de ser la dels complexos.

No vaig vore el debat electoral, cosa que no vol dir que m’haja d’abstindre a l’hora de parlar-ne. L’altra volta, quan van debatre els nostres benvolguts líders –perquè no hi ha lideresses—em vaig fixar en els vestits, en els botons, en les camises i en altres coses semblants i en vaig fer una anàlisi amb molta profunditat. Esta volta no ha calgut entrar en tots els detalls de la vestimenta perquè hi havia casos realment cridaners.

Mirant Abascal, he pensat que no tenia mare, ni esposa. Sense comentaris... De la resta, Casado m’ha agradat i Sánchez, també, a causa de la seua corbata. D’Iglesias, només puc dir que millora adequadament. Finalment, hi ha el gran derrotat: l’home dels complexos superlatius.

No hi ha res més estúpid que voler aparençar allò que no s’és, i Rivera s’ha perdut a causa de la pressa, i de creure’s que tot és imatge. Ja li va passar amb eixe doctorat realitzat en una prestigiosa universitat que, al final, es va quedar, crec recordar, en un curset d’unes quantes hores. L’altra cosa que va dur rogle va estar la pèrdua de cabell que, de sobte, va recuperar amb un transplantament; però la maganxa on l’he enxampat ara, eixa no té rival!

Vol semblar alt! I ho vol semblar saltant-se la dignitat, perquè tampoc és tan baixet... A les imatges del debat, si us fixeu, quan es posa una mica de costat, podeu observar com du unes sabates estranyes, massa altes per ser una simple sabata, però que tampoc són unes botes. Són unes sabates dissenyades per fer servir una falca en forma de cunya i, així, pot guanyar-li uns quants centímetres a Iglesias. En l’altre debat ja duia el mateix calcer, tot i que no ho vaig dir.

El guanyador, per tant, ha estat Sánchez, per la seua corbata atrevida. Casado, tot i les enganyifes que ha fet amb els seus títols universitaris, sembla ser una persona sense complexos i equilibrat; el posaré segon. Per la notable millora, col·locaré tercer Iglesias. L’implantat, quart, per ridícul i per la poca classe que ha demostrat. Finalment, Rivera; però no perquè anara malament, ni inadequat, sinó perquè és un acomplexat i un desequilibrat que cal evitar. Finalment, només em queda dir-li que, si tan important és la imatge, ha de saber que hi ha gent que l’analitza, com jo, per exemple.

Salvador Sendra

A VOLTES I REVOLTES

A voltes sembla que, per molt que s’explique una cosa, o la gent demostra tindre seriosos problemes de comprensió o, simplement, no es concentra suficientment a l’hora de llegir. Ho explicaré de nou, de manera senzilla i esquemàtica, perquè no hi hagen més dubtes. Ara, si voleu assabentar-vos, de manera definitiva, de per què les revoltes de les esquerres són atacades de manera brutal, tant per la premsa com per la policia o l’exèrcit, mentre que les de dretes fan allò que volen i hi ha una major permissivitat en el tracte, seguiu llegint.

En la premsa internacional, quan la gent s’oposa a un govern com el veneçolà, el xinés o el rus, ho fa per la llibertat, mentre que si la revolta és contra el francés, l’español o contra el GR-20 (entès com a govern mundial), ho fa per restar llibertats. I això, per què passa?

Walter Benjamin deia que la diferència entre els extrems –els polítics— era escassa, però alhora, abismal. El feixisme i el moviment esquerrà radical es diferencien en una cosa que esdevé fonamental per entendre tot açò: el feixisme no busca canviar el sistema, mentre que l’esquerra, sí. Quan es tracta el sistema, s’ha de dir que eixe engranatge és el capitalisme, que hui podríem substituir pel liberalisme. Quant a la resta de reivindicacions com la llibertat d’expressió, la protecció social o qualsevol altra, prompte hi hauria coincidències...

Però, estes revoltes de la dreta, poden afectar el sistema? Doncs, si mirem això que passa a Veneçuela, per exemple, sí. Perquè el sistema ja està tocant el moll de l’os del capitalisme amb les successives nacionalitzacions, i cal que els més sistemàtics es revolten com si foren uns autèntics antisistema, i la repressió la realitza l’estat, diguem-ne socialista. La finalitat, però és la que s’ha explicat més amunt, o siga, que el sistema econòmic hegemònic no es qüestione, ni es canvie. D’altra banda, hem vist com a Xile, a Equador, o com haguera passat a Argentina si haguera repetit el president Macri, hi ha protestes que intenten mantindre eixos xicotets avanços socials subvencionats pels anteriors governs del progrés. A Brasil, tard o d’hora passarà, si Bolsonaro toca alguna tecla equivocada, per minúscula que siga.

La reacció de l’estat és la reacció dels poders econòmics i, per tant, la reacció del sistema. Si es revolten persones, o grups, que qüestionen allò inqüestionable, garrot i pa dur! La llibertat d’expressió només val a partir de la socialdemocràcia, i no per a la seua esquerra! Si es revolten persones, o grups, que demanen tota mena de barbaritats, però que no qüestionen ni volen canviar l’engranatge econòmic, permissivitat! A més, sempre es poden usar estos grups per neutralitzar els altres... Ara, allò bonic que ens tocaria fer és escriure sobre les revoltes de Hong Kong, no? I dic bonic perquè si ningú no qüestiona el sistema econòmic... es tracta, per tant, només de llibertat?

Salvador Sendra

Joker

Wow wow…alçar-me i moscarda al bol de cereals. Avui tampoc. Negatiu, tot negatiu, que diria l’altre. Doncs una mica sí, o si més no amb la ment encara enterbolida per l’impacte durador de Joker, una pel·lícula de la que se n’ha parlat a bastament i de diferents maneres, tocant diferents vessants.

Hi ha, en primer lloc, la mirada supèrflua de l’espectador/a de ment més obtusa i esperit abonyegat. Hi veuen una mena d’heroi o antiheroi (tan se val). Una crida a fer la revolució –la que siga-. Una quasi-ordre a desfer l’ordre. Molt bé. És una manera de no veure-ho i coure-ho. Cal entendre que, la gent normal, prou marors du a sobre com per a entrar a psicoanalitzar films de Hollywood, de la “Fàbrica de Somnis”, que deien abans. No és plat de bon gust fer-li l’autòpsia a una obra d’art, i jo tampoc ho faré (una mica sí, però una mica). Sols volia destacar alguns aspectes que, pel que he copsat al meu voltant més immediat, sembla que han passat desapercebuts, en Joker.

Fa unes setmanes que la vaig veure, i sabia que tard o d’hora n’escriuria alguna cosa. És un instint natural, aquest de voler afusellar tothom i tot a base de lletres punxegudes. O és malaltia, no ho sé. Precisament volia parlar de malalties –d’algunes malalties-. El primer que s’ha de comprendre és que el tema fonamental a Joker, és el de la malaltia mental. Joaquin Phoenix hi fa una interpretació tremebunda, aspra, colpidora, corprenedora, atabalant, espatarrant...vaja això per davant de tot. I sembla que només algú com ell podia posar-se en la pell del pallasso boig que és l’Arthur, un home que, en les seues pròpies paraules, no ha sigut feliç ni un minut de la seua vida, tot i treballar de pallasso i patir d’una estranya forma d’epilèpsia que el fa amollar rialles en qualsevol moment, sovint quan menys escau. Però no en vull fer spoiler. No. No cal. Tot i que una mica sí. És a dir, que en faré spoiler. Seguim..

 El que més m’interessa de la història és el de la relació d’Arthur amb sa mare. I la malaltia mental en abstracte, no sols la de l’Arthur. De l’amor més pur es passa necessàriament, una vegada vist l’engany, a l’odi més pur, que és el que destil·la el protagonista conforme avança la història. Deia Jacques Lacan que “l’amor més pur, el més diamantí que puga existir, és el d’aquell/a que li vol oferir allò que no té a algú que no ho vol”. Aquesta frase roman un misteri pregó per a la majoria d’ànimes que l’han llegida o sentida. No és d’estranyar. Qualsevol persona normal pensarà que no cal pegar-li tantes voltes per saber que l’amor més pur i diamantí és l’amor incondicional d’una mare envers el seu fill o filla. Però poca gent (per sort) es posa en el lloc d’aquelles persones que no han rebut cap amor, ni incondicional ni de cap classe, d’una mare negligent/indiferent/psicopàtica/egoista/paidofòbica/etc. I justament, al meu humil parer, ací rau el tema central de Joker, i la raó per que l’Arthur és com és i actua com actua. Aquesta manca d’amor incondicional desencadenaria la malaltia mental, més tard o més d’hora. Aquesta és la tesi. O així ho he entès jo, almenys.

La memòria és selectiva, diuen. També ho és l’atenció. La memòria i l’atenció són selectives, entre altres coses, per pura defensa psíquica: per no revisitar terrenys pantanosos del passat, ni fer-li cas a quelcom que ens faça potser reconnectar amb aquests traumes del passat. Trampes de la ment per salvar-nos de nosaltres mateixos. Arthur està boig, no troba un equilibri, no pot tindre amics, no pot gaudir d’una parella, però al principi de la pel·lícula encara no és cap psicòpata assassí. La seua causa, quan comença a pegar tirs, no és política ni social ni res de paregut, és individual, tot i que finalment aquest cabreig que havia anat covant durant anys, sembla que li és encomanat a la resta de la població de la ciutat. I la causa per moments sembla justa, tot i l’extrema violència i els assassinats, donat que alguns dels “executats” són homes blancs rics (una mena de Donalds Trumps de la vida), cosa la qual connecta amb les guerres culturals i polítiques actuals, i motiu pel qual alguns han interpretat més amb els seus desitjos que amb la realitat de la pel·lícula. Al meu parer. Sempre al meu parer, perquè és cert que vivim temps de rebolica –i en alguns casos de revolució, latent o desfermada-. Però insistisc, passa que el tema de fons és bastant més profund i esfereïdor, perquè està engravat en el subconscient col·lectiu humà. Més encara, és un fet biològic: la gossa o la gata que tot just després del part, es menja un dels cabdells o dels gatets, o que el rebutja. Passa en el món animal, i per tant, de diferent manera, també li passa als homo-sapiens: un mamífer més. Terrible.

Bé, una vegada arribats ací, i si voleu seguir llegint, imagine que és perquè ja heu vist Joker, si no no s’entén. La qüestió és que hi ha un tema que constitueix el tabú dels tabús, i és el que ja he apuntat més amunt: eixes mares que no estimen, o que fins i tot odien els seus fills. Pensant en aquests fills i filles rebutjats, maltractats, abusats, negligits, és que Jacques Lacan va dir el que va dir, perquè eixos fills i filles han après, malgrat tot, a estimar sense esperar el més mínim a canvi, i si de cas, esperant el pitjor. Voldrien donar-li a sa mare quelcom que no tenen, i tot sabent que de totes formes ella no ho vol. Des d’aquest punt de vista, coincidisc amb la frase de Lacan: aquest seria l’amor més pur i diamantí, més encara que el de l’amor incondicional de la mare, que al capdavall no deixa de ser pur instint natural, i no depèn a penes de la voluntat individual o la bondat innata. Es dóna o no. No hi ha més. Per sort quasi sempre es dóna. I és per això que deia que PER SORT –once again- poca gent entén el significat de la frase de Lacan esmentada.

El tema central de Joker és aquest, el que subjau a tota la trama, i només es fa explícit cap al final de la pel·lícula, tot just abans de la traca final de sang, budells i devastació. Però he constatat que en eixa escena, de manera sobtada, un 90% dels espectadors i espectadores cauen en un somni profund, per despertar-se igual de sobtadament amb els trets i el festival de sang finals. Coses de la decodificació aberrant. De nou, defensa psíquica. En cal.

Així doncs, i per dir-ho d’una manera junguiana, l’Arthur és la nostra pròpia OMBRA: totes les nostres zones més fosques cap a les que no volem mirar, perquè l’Arthur és una possibilitat en sí mateixa, allò que hauríem pogut esdevindre nosaltres en cas de no haver rebut un mínim d’amor incondicional. Fa por de pensar, no és cert?

Joker, i amb açò acabe, toca una fibra molt més profunda i sensible que una simple revolució pseudo-podemita contra “los de arriba”, protagonitzada per “los de abajo”, i totes aquestes collonades petit-burgeses d’anarquistes de saló i des del sofà de casa. Quan sent aquestes interpretacions estrafolàries, només puc que somriure i alegrar-me que la resta de gent no siga tan retorçuda com aquest modest diblogaire que sóc. També m’alegraré si heu arribat a llegir fins ací baix. Que estigueu bé i no em feu massa cas, que jo tampoc estic molt bé de la cabota ;-)

Joan Soler