ESTIC AMB TRUMP

 

Acabe de saber que hi ha una d'eixes aplicacions que ens servixen per difondre tota mena d'estupideses per la xarxa que es diu Tik-Tok. M'ho va explicar la cosineta del meu nebot, que deu tindre uns deu anys, quan li vaig mostrar un vídeo que havia fet amb el mòbil. La xiqueta va dir que ara es fan d'altra manera, i que es diu "fer un tik-tok". Deu anys, repetisc.

Sembla que Trump tindrà problemes a les pròximes eleccions, i que intenta solucionar-los sense calfar-se massa el cap: diu que el vot per correu no hauria de permetre's, i supose que ho anuncia perquè és sabedor dels problemes dels seus votants. Puc imaginar la complexitat del procediment si em pose en la pell de qualsevol d'ells… Agarrar un sobre, ficar-hi un paperet amb el nom del candidat (mascle), dur-ho a l'oficina del correu… I tot això si ja t'has inscrit prèviament per votar!

Personalment, crec que encara vol solucionar el problema de la inutilitat, tot i que ha reaccionat tard. Haurà pensat: si ja estem dirigint un ramat d'inútils, només ens falta el Tik-Tok per acabar-ho de rematar! I, per això que us he explicat, ha decidit de prohibir-lo als Estats Units; pel bé de la població; però el físic, també.

Heu de tindre en compte que no només es pot donar el caos sanitari amb la Covid-19, perquè la cosa pot empitjorar. Imagineu per un moment que la gent no encerta a trobar la porta de l'hospital, per exemple. Eixes coses les propicia eixe Tik-Tok.

Salvador Sendra

L’AMOR ES PAGA AMB MÉS AMOR

No sabem fins a on arribarà l’idil·li euroamericà dels nous (re-re)refundadors del capitalisme, Macron i Trump, ni què en pensaran les respectives esposes, una mica deixades de banda a causa d’uns egos tan grans. Però, com hauria de donar-se entre els bons liberals, el preu de l’amor és més amor; però s’ha de demostrar amb iniciatives: l’amor es «paga» i el «preu» d’eixe amor és això, un preu.

D’altra banda, em resulta curiós observar com es construïx un nou eix polític i econòmic que salta per sobre d’Anglaterra, segurament per les dificultats sobrevingudes a causa de la seua autoexclusió de la UE. Està clar que si Anglaterra ja no pot exercir com a pont entre els dos costats de l’Atlàntic ,i si Alemanya sempre ha quedat una mica relegada quan s’han tractat temes militars (invasions, atacs i tot això que se sol vincular amb l’expansió de la llibertat arreu del món), als Estats Units els calia d’altres lligams per encarar el temps futur i els nous reptes mundials, perquè tot ho fan centrant-se en eixa hegemònica posició de poder que Déu els a atorgat i que tenen l’obligació moral d’exercir.

L’amistat enamoradissa dels líders francés i nord-americà –no ens enganyem—, té més a vore amb el tema de l’armament que no amb els negocis innocus. L’entradeta de la funció ja la vam poder gaudir durant el darrer bombardeig de Síria, i més quan el parlament francès li va recriminar, a Macron, que eixes decisions s’havien de comunicar en la càmera de representants abans de produir-se, i no una volta realitzat l’atac i amb l’única intenció d’informar els diputats i diputades.

Ara, i per no perdre el fil amorós que guia el present text, si tenim en compte que els bombardejos de Síria els motivava l’amor a la llibertat i a la democràcia, o que l’amor es paga amb més amor, reflexione sobre eixa interessant fotografia en què els presidents Macron i Trump caminen junts, agarrats de la mà, i en els seus rostres es dibuixen sengles preciosos somriures. Si la mateixa imatge tinguera altres protagonistes com, per exemple, la presidenta d’Anglaterra o d’Alemanya, segurament no hi hauria hagut eixa perfecta simfonia que envoltava els mascles, ni eixe goig que ens han transmés. Diuen que Trump li va traure un pètal que havia quedat enganxat a la solapa de la jaqueta de Macron.

Salvador Sendra

Trump i Putin, un futur encert.

Com que el món és ample, caldrà cercar significat unitari a esdeveniments aparentment inconnexes a diferents regions. Un d’ells és el malestar al si de les institucions nord-americanes per les suposades infiltracions russes al més alt nivell. Se suposa que la recent i victoriosa campanya de Trump front a Hillary Clinton va ser facilitada per ciberatacs russos o que estos proporcionaren material compromès per a la candidata demòcrata. Les diferents agències d’intel·ligència nord-americanes, com ara la CIA o la FBI n’estan convençudes de les ingerències russes. És greu, molt greu, mai els russos des de la caiguda de la URSS no havien estat en posició d’espiar o influir en tan gran mesura contra els Estats Units de Nord-amèrica.

Per altra part, al Bàltic, i fent com qui no fa, per primera volta en la història tenen lloc unes maniobres conjuntes de la marina russa i xinesa. El lloc triat tampoc és banal, la ciutat de Kaliningrad, antigament part de la Prússia Oriental alemanya i només russa des de finals de la II Guerra Mundial. És un territori encerclat per països pertanyents a l’OTAN com ara Polònia o Lituània, ambdós antics membres del bloc soviètic. L’OTAN solia fer per allí maniobres marítimes per demostrar als russos que ja manaven a les portes de Sant Petersburg. Ara, els russos, a més dels xinesos, han decidit tornar la moneda. Rússia i la Xina gaudeixen de major sintonia ara mateix que en qualsevol altre moment de la seua història comuna, sovint enfrontada. Siga a Corea del Nord que a Síria, parlen amb veu comuna, mantenen posicions comunes.

Rússia, malgrat allò que pensaren molts buròcrats europeus, no s’ha vist mai realment temptada de sol·licitar la seua inclusió a l’eurozona, és més, contraataca amb la creació de l’anomenada Unió Econòmica Euroasiàtica, que inclou a més de Rússia, el Kazajstan, Bielorrusia (veí directe de Polònia) o Kirguizistan, junt a la frontera xinesa. Per altra banda, pel sud també inclou Armènia, que es veu bascular entre el veí del sud, Turquia i l’OTAN o el nou poder de l’est i el nord, Àsia i Rússia.

Rússia i Xina volen reeditar una nova “ruta de la seda”, val a dir, crear una extensa zona de comerç que vaja des d’Europa, Rússia, fins a l’extrem d’Àsia, Xina. El creiximent econòmic al món s’espera que provinga d’aquella zona les pròximes dècades.

Trump, un americà, deuria per definició, ser un enemic de Rússia. Contrariament a això i malgrat que li coste la destitució de membres del seu govern i una intensa campanya de desprestigi intern, Trump podria no errar apostant per Rússia i Xina.

Lluís Alemany Giner.

Pego a 1 de setembre del 2017.

A EEUU HI HA UN PRESIDENT ECOLOGISTA

Escoltar els informatius de la ràdio o llegir la premsa diària no és, ni de bon tros, un factor que puga avaluar el nivell d’informació de què disposa cada individu. Més que llegir i escoltar, cal buscar persones que, com faré jo, puguen ensenyar-nos a esbrinar el missatge real de la comunicació, o bé donar-nos-el esbrinat, per estalviar-nos esforços. Sovint podem llegir i escoltar coses sense disposar de la facultat per separar el gra de la palla i, després, el que passa és que se’ns crea una confusió excessiva d’allò que ens envolta quan les coses, en realitat, són molt més simples.

Donald Trump és ecologista i, a més, quasi m’aventuraria a dir que alternatiu. La seua manera de vore el món, tot i ser peculiar, per simple, deixa entreveure eixos tons d’autèntica ximpleria. Potser m’he excedit amb això de la “manera de vore el món”... Ara bé, si pensem que els mitjans de comunicació no ens aporten la seua vertadera imatge és perquè segurament ell mateix la desconeix.  I eixe problema se solucionaria si la filla i el gendre deixaren d’interrompre’l perquè el gran geni ens il·luminara amb la seua saviesa i el seu saber estar.

La solució proposada de construir el mur de la frontera amb México amb panells fotovoltaics és una gran idea perquè, a més de la funció primera de qualsevol mur, la de dificultar el trànsit, ens ajudaria a protegir el planeta dels perills de l’escalfament de l’atmosfera. Finalment, eixa paret desangelada tindria una imatge diferent i més acord amb el segle XXI. I, a vore qui és el guapo que s’hi oposa! Amb quines raons es pot desmuntar l’enginy del president? Jo, de moment, només hi veig una possibilitat que, si no és del tot contrària, sí que pot esmenar el projecte.

Si pense en la gran quantitat de peces de cement que es poden necessitar per realitzar l’obra, de sobte m’adone que caldria aportar alguna modificació perquè, si el mur ja es pot considerar ecologista, amb uns retoquets quedaria niquelat: jo el construiria amb material reciclat! A més, com que paga México... Ho dic per si hi ha algú que pensa que la meua proposta pot apujar els costos als americans de més al nord. I així ja quedaria el projecte arrodonit, esperant un Congrés valent que acceptara el repte ecològic nord-americà del present segle i, a més deixaria sense arguments tots aquells que han dit res sobre la manca d’implicació del president amb la ciència i l’energia per aturar el canvi climàtic.

Salvador Sendra

L’APOCALIPSI POT ESPERAR

 

«(9) Después de esto miré, y he aquí una gran multitud, la cual nadie podía contar, de todas las naciones y tribus y pueblos y lenguas, que estaban delante del trono y en la presencia del Cordero, vestidos de ropas blancas, y con palmas en las manos;

(10) y clamaban a gran voz diciendo: La salvación pertenece a nuestro Dios que está sentado en el trono, y al Cordero.»

Enviaré ràpidament este article a l’editor perquè el publique a mode de comiat perquè el món sembla que s’està acabant, o això es desprén de les notícies que hom pot llegir pels periòdics d’arreu del món. De tota manera, i una volta acomiadat, per si de cas, pense que he de fer una anàlisi crítica del futur, per si no s’acaba d’acabar l’acabat món, o passa més bé al contrari, com jo mateix opine.

El món s’acabava amb les dos teories polítiques i econòmiques que han estat governant el nostre subconscient al llarg dels darrers cent anys i fins al dia 20 de gener, però ara ja podem estar tranquils perquè la cosa roda, de nou, i segurament amb més aire. Les teories apocalíptiques, tot i que es poden tindre més bé com a mil·lenaristes, són precisament les que nosaltres, simples mortals, veiem com a optimistes però que, en el fons, no amagaven més que la idea del final; em referisc al socialisme i al liberalisme!

Estes dos opcions, que han esta voltant pel nostre subconscient al llarg de massa temps, estan basades, precisament, en una idea unívoca que conduïx cap a la llacuna Estígia. Tant una com l’altra pregonen les mateixes coses amb les xicotetes diferències adients: una diu què al final del temps hi haurà el socialisme i l’altra predica que hi haurà el liberalisme. En ambdós casos, el temps s’acaba perquè ja no s’hi podrà avançar més i, ens agrade o no, hi haurà socialisme, per a uns, o liberalisme, per a altres.

En el rerefons de l’exposició anterior, l’àmbit és sempre internacional, i d’aquí l’oposició a tot allò que es puga interpretar com a nacionalisme perquè, al cap i a la fi, no hi ha res que puga oposar-se a eixe progrés imparable, bé socialista, bé liberal. Ara, al segle XXI ja avançat, ensopeguem amb altra realitat: els estendards d’un costat (EEUU i Anglaterra) i de l’altre (Rússia) tornen a definir les fronteres i l’economia! Allò que era imparable fa un parell de mesos s’està aturant, però no ho fa des de cap oposició externa, sinó al contrari: des del seu si.

El món, per tant, no s’acabarà perquè Trump, des del meu punt de vista, ha vingut per salvar-nos d’aquells que, bé d’una banda, bé de l’altra, només desitjaven això, tot i que no ho digueren, perquè les seues teories tenien massa d’apocalíptiques —per tot això del final dels temps— i poc de revolucionàries. Ara, amb uns brillants estrategues i pensadors com Trump, Putin, Johnson i Le Pen, que han de reinterpretar Jesús, Mahoma, Buda i Confuci, el món voltarà altres mil anys.

Salvador Sendra

Sexe, mentides i cintes de vídeo.

Trump ha fet la seua primera conferència de premsa. Hi ha resultat un escàndol. Sí, ahir la notícia no era una altra que Trump, com a mostra de la seua malignitat, no va deixar que un periodista, o el que fóra, de la CNN i li fera una pregunta. A més a més, Trump va gosar dir al periodista de la CNN "Your organization is terrible" i "You are fake news!". Tot el món periodístic, o gairebé tot el món, han eixit en defensa de la CNN i atacant a Trump. Com gosa clavar-se amb un mitjà tan serios com la CNN? Recorda als afers de Pablo Iglesias contra Prisa per la manipulació de les notícies, en diversos temes. Des de Podemos s'ha dit, fins i tot, que "Prisa desata la máquina del fango".

Mentrestant, els mitjans ataquen de populisme a tots aquells que no entren dins del "canon". Els acusen d'estendre la postveritat, de la que parlava al darrer post meu. I ells s'atribueixen el poder de dir què és i no la Veritat. Ahir mateix, Cebrián defensava el paper dels periodistes professionals, enfront de internet i la postveritat que en ella s'estén. La postveritat és la mentida, per a Cebrián, i "tenemos que aprender a defendernos de las falacias informativas y debemos aprender vivir con ellas"*. A més a més, diu "El periodismo profesional, el destinado a contar lo que los poderes quieren ocultar, está amenazado" i "Es obligación, no solo de los periodistas y de los editores, tratar de que no desaparezca [el periodismo profesional]"**. Una autèntica lliçó d'hipocresia i sarcasme, la que ha donat Cebrián.

Els periodistes professionals comencen a veure amenaçat el seu domini sobre la veritat, cal dir més bé la pseudoveritat. Ara ja no són l'únic canal d'accés a informació. Si abans, l'imperi de la pseudoveritat era total, no hi havia altres canals d'accés fàcil i massiu a informació, hui en dia no és així. Fins i tot, secrets d'Estat queden a la vista gràcies a organitzacions com Wikileaks o hackers a sou d'altres estats, de qui sap qui o que actuen per ser antisistema. Els periodistes professionals l'últim que fan hui en dia és contar la veritat que els poders volen tractar d'ocultar. Entre altres coses perquè ells són part del poder. Creen una "pseudoveritat en negatiu" vers els qu tenen 'el poder' i que ells no volen que governen (Chávez, Podemos, Trump, Putin, etc.) i creen una "pseudoveritat en positiu" vers els que mantenen 'el poder' i a ells –més bé als seus amos- els convé (Obama, Hillary Clinton, Rajoy, Susana Díaz, la familia Saud d'Arabia, etc.).

De tot això hem sigut testimonis els darrers dies. I prendrem com a exemple el mitjà que suposadament ha sigut atacat per Trump, la CNN i dues notícies:

La primera: Fa uns dies vaig llegir veure una notícia a RT, on es deia que s'havia filtrat un àudio on John Kerry, secretari d'Estat –com un ministre d'afers exterirs ací-, reconeix que van deixar créixer a l'ISIS per a forçar a Al-Assad a negociar, la notícia havia sigut donada per la CNN en la seua web però immediatament va ser esborrada:

En la grabación se oye parte de un diálogo de una duración de unos 37 minutos que fue inicialmente publicada el pasado mes de octubre por la cadena CNN en un artículo. Sin embargo, la cadena la borró enseguida de su sitio. [Link a RT, notícia titulada “AUDIO: John Kerry revela que Obama usó al EI contra Al Assad, pero que Rusia "cambió la ecuación”]

Aquesta notícia d'una gravetat brutal, ha sigut silenciada pels grans mitjans, passant a ser considerada allò que Cebrián denomina postveritat. Aquesta notícia hauria de servir per tancar a Obama i Kerry i a tots per terrorisme. L'ISIS assasina a Europa mentre ells ho permeten i ajuden a l'ISIS per interesos espuris.

La segona: La CNN no ha tingut cap problema a publicar, juntament a BuzzFeed, el famós informe que aquests dies a donat la volta a món. Un informe que altres mitjans s'han negat a publicar perquè no tenia la suficient credibilitat ni es podia corroborar. L'informe es anònim i en ell s'assegura que Trump seria objecte d'un xantatge per part de Rússia, donat que Putin tindria proves i videos dels abusos de Trump a dones, negocis bruts, i coses rares.

Així es crea la pseudoveritat: Obama se n'anirà blanquejat al seu retir havent potenciat un grup terrorista que ens mata als europeus, quan els crims estan demostrats; Trump comença el seu mandat tacat, brut, emmerdat per un informe sense cap mena de dubte fals. Cebrián vol que els periodistes professionals que blanquegen a Obama i emmerden a qui siga, en aquest cas Trump, segueixen tenint el poder de crear la pseudoveritat.

I pobre de qui gose criticar i dir que manipulen als periodistes professionals, tan lliures ells, tan destinats a contar el que el 'poder' no vol que es sàpiga. Pobres dels populistes, siga de dretes com Trump, o d'esquerra com Pablo Iglesias, seran tractats d'autoritaris i de dictadors, de liberticides i de matar la llibertat de premsa. La guerra entre la postveritat i la pseudoveritat, com la pel·lícula Steven Soderbergh, "Sexe, mentides i cintes de vídeo".

                                                          

Oskar “Rabosa”

 * La notícia recollida per Público a un article titulat “Juan Luis Cebrián: "Nunca acusaría al partido de Pablo Iglesias de ser una máquina del fango”. 

** La mateixa notícia a El País, article titulat “Cebrián: “El periodismo profesional, el destinado a contar lo que los poderes quieren ocultar, está amenazado”.

N. del A.: No pose links dels mitjans espanyols per la coneguda com “Tasa de Google” o “Canon AEDE”.

A IRLANDA, LI HA TOCAT LA LOTERIA

És ben sabut, i per això ho he escrit en nombroses ocasions, que no llig mai novel·la, tot i que he d’aclarir que esta decisió la vaig prendre després de llegir-ne més de dos-centes en un any, quan era jove i pensava que podia suportar-ho tot. A partir d’ací, la decisió va ser la següent: llegir només els clàssics —i no tots— i les novel·les que em siga impossible d’eludir. La indigestió, per tant, va ser causada per l’excés d’este element, cosa que em va desequilibrar la dieta i el cervell, possiblement. Però ja estic curat, i amb forces renovades!

I, d’entre tants llibres, recorde amb dificultat alguns detalls, tot i que poden resultar erronis i ara no em veig amb esma de revisar-los. Tom Wolfe era una de les cites ineludibles, cada dos anys... M’agrada la gent que viu a Manhattan. I recorde un llibre que es titulava La foguera de les vanitats, on narrava la caiguda en desgràcia d’un executiu que treballava a Wall Street. A la memòria em vénen les descripcions dels personatges i com els ubicava en el panell mundial. Deia Wolfe —crec recordar— que els irlandesos eren qui millor es movien pel mercat de valors i les finances.

Ara que el terratrèmol Trump està somovent els ciments de Manhattan i que la City no es queda curta amb la qüestió del Brexit, la baixa càrrega fiscal d’Irlanda situa esta illa en el centre del tauler de moviments especuladors, o siga, empresarials. I em crida l’atenció que ningú es faça ressò de la possibilitat irlandesa de captar moltes de les empreses que poden abandonar els respectius indrets. A EEUU, pense que la cosa està més fotuda perquè, el nou president, de segur que premia els interessos empresarials, ja que ell és empresari i pot guanyar molts dinerets, però altra cosa és que es porte bé amb la competència i amb les empreses exportadores.

El cas anglés és diferent, i Irlanda deu resultar interessant per als foragitats. Però ara ho dic jo, que per això sóc en vertader guru d’este BLOG i de gran part del món: vaig apostar per Trump, vaig avisar sobre el colp d’estat de Turquia, vaig salvar Strauss Khan, vaig avisar sobre el desenllaç del cas d’Ucraïna i un llarguíssim etcètera. Doncs, això: ara el vostre guru vos avisa que Irlanda «lo peta»! 

Salvador Sendra

Trump: Sense Por!

Per fi ha acabat el teatre de les eleccions americanes i ha guanyat: Trump! Si en aquestes eleccions la decisió dels americans era entre còlera i gonorrea –com va dir Julian Assange-, ha sigut el còlera el que ha eixit. No és que el còlera siga una cosa bona, ni desitjable, ans al contrari, però em tem que la gonorrea és molt pitjor. Lluny de les interpretacions negatives que fan tots els grans mass media a l'Estat espanyol, a la resta d'Europa i fins i tot als mateixos EUA, hi ha motius per ser optimista.

En primer lloc, s'haurà de veure si realment Trump pot fer tot el que ha dit que vol fer: - acostament a Rússia i no intervenció fora de les fronteres; - proteccionisme econòmic per evitar la deslocalització; - anul·lar o deixar de negociar tractats econòmics internacionals com el TTIP; etc. Perquè si fa això, s'haurà d'enfrontar a tots els poders fàctics dels EUA, des de l'anomenat complex industrial-militar, fins a les grans empreses tecnològiques com Apple, tot Wall Street, etc., etc., etc. Vorem si és capaç de fer-ho o no. En aquest aspecte no sóc tan optimista. Encara que pense que serien bones eixes mesures per acabar amb alguns dels dogmes neoliberals i acabar amb la tensió bèl·lica a la qual ens portaren Obama i Hillary Clinton (a Líbia, Síria, Ucraïna, etc.).

En segon lloc, el que em resulta interessant és que la gent ja no té por a plantar cara a l'establishment. Ni als EUA ni a Gran Bretanya amb el Brexit la gent s'ha deixat portar per la por que han intentat imposar-li. El fet que tots els grans mitjans de comunicació, les èlits financeres i econòmiques, les institucions internacionals com FMI, BM, etc., els acadèmics del sistema, i tota la tropa d'adalils del neoliberalisme anunciaren la vinguda de totes les plagues bíbliques, si guanyava Trump o el Brexit, no ha servit perquè la gent prenguera por. Ans sembla que al contrari, sembla que han vençut a la por, que s'han immunitzat a les estratègies de control social, de la propaganda sistèmica.

Com ja vaig exposar a alguns posts anteriors, com en Alguna cosa no va bé, la gent comença a estar-ne farta d’aquest sistema neoliberal, se n’adona de que el neoliberalisme li produeix un “malestar”. Malgrat els intents de vendre’ns que tot és meravellós, que no hi ha alternativa, la gent percep que calen alternatives, que deuen haver-hi d’alternatives. Això provoca, per primera vegada, que hi hagen badalls a la ideologia neoliberal, al sistema neoliberal. Òbviament, no és desitjable que siga Trump qui els pose de manifest. No és desitjable que es manifeste amb l’ascens del Front Nacional a França, o Orban a Hongria, o Vertaders Finlandesos a Finlàndia, etc. Però tot açò posa de manifest que hi ha un espai per als anti-sistema.

El més trist és que les esquerres no tinguen una alternativa, un paper a jugar, per a aquest nou escenari, on comencen a obrir-se escletxes al sistema neoliberal. Això és una cosa que també he tractat a altres posts, vegeu per exemple El paper de les esquerres a Europa després de Grècia o La feblesa de l'esquerra. La impossibilitat de les esquerres d'esdevenir una alternativa real estan limitades perquè les esquerres han acceptat el marc neoliberal i de la globalització. Aleshores no poden ser vistes com a element de ruptura amb ells. La ruptura suposa canvis estructurals, sistèmics, i no merament cosmètics. Les esquerres, totes, s'han quedat en pura cosmètica.

Si les esquerres aconseguiren deslliurar-se dels complexos que arrossega, si les esquerres aconseguiren establir un marc propi -no condicionat pels postulats neoliberals i globalitzadors-, si les esquerres perderen la por, aleshores hi ha un substrat social des del qual llançar alternatives per a fer canvis estructurals i no merament cosmètics. Eixa és la lliçó de la victòria de Trump. Eixos són els motius per ser optimista.

Trump ha sigut valent i no ha tingut por. Els ciutadans americans no han tingut por. Els britànics no van tenir por. Sense por el sistema neoliberal tremola. I així, sense por, poden haver obert un nou paradigma. Fins quan les esquerres tindran por?

Post scriptum: Veient els resultats de les darreres eleccions, veient la reacció de la gent a les xarxes socials després del Brexit i de la victòria de Trump, entenc que la gent de l'Estat espanyol encara no està preparada per a assumir canvis estructurals. Segueixen massa influenciats pels mass media. Segueixen vivint a la por. Els espanyols encara són carn de picadora del neoliberalisme.

Òskar "Rabosa".

TRUMP NAVEGA CONTRA ELS ELEMENTS: ÀNIM, VALENT!

Si ja és difícil escriure sobre política, imagineu-vos si s’ha de fer sobre les eleccions d’altre lloc, sense haver estat mai als EEUU i, a més, sense tindre televisor ni haver vist cap conferència ni míting de cap dels candidats. Però, per això estem: per arriscar-nos! I no és la primera volta, ni serà l’última, que m’hauré d’embarcar en estes condicions tan adverses.

Donald Trump s’enfronta a tota la maquinària de l’estat per la seua tossuderia i per creure’s que un qualsevol, sense padrins, pot intentar accedir a la presidència dels Estats Units. A més, a tot açò s’ha d’afegir que —pels detalls que es poden observar des de la distància— este home és més bé justetet, quant a nivell intel·lectual. El fill de Bush ja ho era, però, a més, aquell no tenia ni ofici ni benefici; no obstant això, tenia un pare que el tutelava. Trump no té ni això.

L’FBI s’ha posicionat, a penúltima hora, contra la senyora Clinton, però ho ha fet per mantenir mobilitzat el votant demòcrata i fer que el seu simpatitzant es trobe motivat, a última hora, per acudir a les urnes. Tant d’avantatge feia perillar el resultat de les eleccions per la desmobilització demòcrata i pel vot ocult que se li pressuposa al republicà. I ja hi ha hagut prou sorpreses a Anglaterra i a Colòmbia.

Jo, personalment, voldria que guanyara Trump. I ho voldria perquè estic segur que la senyora Clinton no ens durà dies de glòria com els que ens va oferir el seu marit amb la taca de l’abric de Monica Lewinsky —tant de fred feia al despatx Oval o això de l’abric formava part d’una depravada pràctica sexual? Realment, va ser una època preciosa amb tot això de la fel·lació i la becària. Pense que el senyor Donald està capacitat per oferir-nos episodis de la talla dels de Bill o, fins i tot, superar-los. No obstant això, i a mesura que veig com es desenvolupa el final la campanya, dubte que ho aconseguisca, amb la consegüent pena que em provoca.

Els diners i els mitjans de comunicació treballen de la mà, i això ho sabem bé els que hem vist la investidura de Rajoy. A EEUU, supose que este mecanisme encara funciona amb més precisió. El vot per correu coincidix amb la investigació de l’FMI, amb la consegüent por que ha provocat entre els votants que perillen per immigrants o per comunistes, per exemple. D’altra banda, m’he hagut d’arriscar per escriure este article perquè el punt de vista que propose no eixirà mai a la premsa: recordeu que es pot pecar també d’omissió, i ja posats...

Salvador Sendra

El Trumb és xenòfob i els europeus germanetes de la caritat.

¡Ay de vosotros, escribas y fariseos, hipócritas, que sois como sepulcros blanqueados, que por fuera aparecen hermosos, mas por dentro están llenos de huesos de muertos y de toda inmundicia! Así también vosotros por fuera parecéis justos ante los hombres, pero por dentro estáis llenos de hipocresía y de iniquidad!

La influència dels mitjans de (des)informació en el criteri de la gent és cada vegada més patent. Els mitjans exposen un fets de forma manipuladora i t'ofereixen la possibilitat de la teua interpretació, que és la d'ells. A una conversa en un fòrum de la Xarxa, ix el tema de Donald Trump. Com a vegades, sense tro ni so, m’ix una vena provocadora, vaig dir que a mi Donald Trump en cau bé. Òbviament, la gent benpensant i políticament correcta, se’m va tirar a la jugular. Ells, especialment P$x€ros i Pperos, estaven tot cofois perquè ja podien dir-me de tot: que si a mi em queia bé un xenòfob, un “constructor de murs”, un nazi, un... Bé tot això que es diu de Trump. Aleshores vaig començar el raonament que a continuació vos exposaré.

Resulta que Donald Trump és un nazi i un xenòfob perquè vol construir un mur i que els “chicanos” no puguen passar més enllà de Rio Grande. Carrega contra els immigrants, els acusa de tots els mals, no vol refugiats musulmans, etc. Això a la Vella (i cansada física, moral i intel·lectualment) Europa ens espanta. Oh, nosaltres ja hem patit el feixisme, el nazisme, la xenofòbia! Nosaltres ja saben on porta això! Els camps de concentració, els forns dels camps d’extermini... Donald Trump és un nazi i un personatge tòxic. És intolerable que un personatge així puga ser president dels EEUU. I tot el bla, bla, bla... amb què ens bombardegen La Sexta, Tele5, A3, Cuatro, El País, ABC, La Razón, Público... i resta de mitjans, es diguen de dreta o d’esquerra.

Mentre tant, a la Vella (i compassiva) Europa, amb l'autoritat moral que ens ha donat haver sofert el feixisme i el nazisme, haver-los derrotat, haver-nos vacunat ja per sempre més de tots eixos mals. Nosaltres ens compadim dels pobres, de xiquets soldats, dels palestins, de tots els desfavorits del món. Nosaltres reclamem els Drets Humans per a tots els Éssers humans. Nosaltres no suportem les injustícies. Nosaltres no podem tolerar el que Trump vol fer. Per aixó nosaltres no faríem mai el que Trump vol fer.

Sí, tot això és el que proclamem, investits d’una (falsa) autoritat moral. Però certament, no es pot ser més hipòcrita. Perquè justament fem tot el que diu que vol fer Trump i moltes vegades d'una forma molt pitjor. Sí, perquè ací a Europa, els moralment impol·luts, som capaços de deixar entrar gran quantitat d’immigrants, no regularitzar la seua situació perquè siguen mà d’obra barata si no gairebé esclava. Després de tant en tant, la policia fa una batuda i n’agafen uns quants, els maltractem, els torturem una estona, els tanquem a un CIE –una mena de camp de reclusió- privant-los de llibertat sense cap sentència judicial, els deportem, etc.

Quan ja no ens fan falta, perquè l’economia s’ha deprimit, alcem tanques amb concertines perquè es dessagnen, els disparem amb boles de goma quan estan al mig de la mar, o paguem a la policia marroquina, tunicina o, quan hi era Gaddafi, líbia, perquè ells facen la tasca bruta d’apallissar-los. Més encara, els aboquem a les màfies, màfies que escandalitzen la nostra (hipòcrita) moral. Al passat 2015 s’han comptat sobre 6.500 morts en el Mediterrani d’immigrants cap a Europa, i les xifres podrien ser majors. Davant totes aquestes catàstrofes els polítics actuen amb passivitat i indiferència.

El tema dels refugiats ha posat també a prova la fèrria moral europea. Aylan va commocionar consciències durant una estoneta. S’havia de buscar una solució davant del drama dels refugiats siris que fugien del tirà Bashar Al-Assad, segons la versió oficial. Però l’impacte Aylan va passar, i prompte van poder veure guardacostes grecs tractant de punxar una barca unflable amb refugiats siris, a la policia hongaresa repartint llenya a tort i dret, etc.

I amb tot açò resulta que ens escandalitza el que diu Trump però no el que fan els nostres governants. Trump és un nazi i els europeus “germanetes de la caritat”. No és per res, però trobe que hauríem de posar les coses al seu lloc, i començar per veure la biga que tenim a l’ull abans de mirar la palla a l’ull de l’altre. 

Ni cal dir que els companys en el debat van acabar callant, no sé si per vergonya o perquè no sabien com defensar el polítics europeus.

Òskar "Rabosa".