Grècia derrotada.

Karl Popper menyspreava l’historicisme perquè deia que de la Historia no es podia deduir cap a on anirien els esdeveniments futurs. Això no obstant, de la Història sí que es poden aprendre coses. I una de les lliçons més importants que es poden extraure, és que els pobles que aconsegueixen conquestes o grans victòries conta els enemics més poderosos ho fan per la determinació dels seus líders i del poble en els moments claus. És clar, que molts d’aquests pobles o líders sí que caurien amb allò que critica Popper, la missió històrica del poble o dels líders, o de tots dos.

Què va portar als grecs a plantar cara als perses i derrotar-los? La fe i la determinació, primer dels atenencs a Marató, després de tots els grecs que no van voler sotmetre’s als Artaxerxes, liderats pels espartans a les Termòpiles i Platea, i pels atenencs a Salamina. També és la determinació i el sentit de missió històric el que va portar a Alexandre el Gran a conquerir un imperi que anava de Grècia fins a l’Índia. La fe en sí mateix i amb el destí de Roma va portar Caius Màrius a salvar Roma dels cimbres, teutons i ambros l'any 101 aC, salvant la península Itàlica d’una invasió que haguera acabat amb Roma. La determinació de Juli Cèsar davant d’Alèsia va portar la pacificació i conquesta definitiva de la Gàl·lia. Podríem continuar així al llarg de la història i no se'ns acabarien els exemples.

Al contrari, durant la Història també trobem nombrosos exemples de la falta determinació, de convicció i de coratge que han portat a sonats fracassos. Ací tenim a Anníbal, el general cartaginés, després de la batalla de Cannas, al seu quarter general, amb els seus homes de confiança que li proposen atacar Roma i acabar amb la ciutat per sempre més. Ell es va negar. El final de la Història ja el sabem, Cartago va ser la ciutat que va acabar aniquilada. O Atilà que va envair Itàlia i després se'n va eixir sense acabar la feina.

És la manca de voluntat, de coratge, de determinació el que ha portat a Alexis Tsipras a claudicar davant la Troika. Ja comentarem a l’últim article sobre les Guerres Troikes, que Tsipras havia estat un “pardillo” per anar a negociar sense tenir un pla de sortida de l’Euro i/o de la UE. Ara sabem que Varoufakis sí tenia un pla per front al “corralito”, tal i com es recull a un article publicat al eldiario.es titulat “El "enérgico" plan de Varufakis para vencer a la troika que nunca vio la luz”. Aquest pla va ser rebutjat el diumenge després del referèndum. Game Over. Sense alternatives, ¿a què van anar a negociar amb la Troika? Sense estar disposat “a matar o morir” com els atenencs a Marató, com els 300 a Termòpiles, con el gros de les forces gregues a Platea, ¿a què collons va Tsipras a la reunió de l’Euro grup?

Tsipras se’m representa com Anníbal. Obté una victòria que li dóna tota la legitimitat per emprendre camins nous per plantar cara a la Troika, però li manca fermesa, valentia, coratge, voluntat, això no obstant tenir gent que li recomana decisions valentes. Hi ha oportunitats a la Història que o tens el coratge d’alliberar-te/mantenir-te lliure o acabes esclavitzat. Per alliberar-te/mantenir-te lliure has d’estar disposat a sacrificar-ho tot, a jugar-t’ho tot a una carta. Si no estàs disposat a fer-ho, ja has perdut. Tsipras havia perdut quan va anar a negociar i no estava disposat a arriscar-ho tot. Grècia romandrà esclava.

Òskar "Rabosa"

L’elecció de Tsipras, “el Pardillo”.

A parer meu, Tsipras va pecar d’ingenu, un “pardillo” total. Ell, durant la campanya, va prometre acabar amb l’austeritat però dins de la UE. S’havia d’acabar amb la submissió a la Troika, amb les mesures austericides, però sense plantejar-se mai trencar amb la Unió Monetària i menys en la Unió Europea. Ell va pensar que si anava amb un economista intel·ligent, preparat, de prestigi, amb una altra visió de l’economia, més allunyada dels dogmes neoliberals; un economista que havia fet un llibre magnífic –The Global Minotaur- i que coneixia el funcionament econòmic de la UE, per haver-la estudiada a fons, des de la seua creació; si anava amb Varoufakis, convenceria als seus “socis-creditors” i la resta de membres de la Troika, que es podia haver-hi una altra solució econòmica per Grècia. I Tsipras i Varoufakis van pecar de “pardillos”.

No way, man –eixa és la resposta amb la qual es van trobar. Perquè les mesures amb els que s’ha sotmés a Grècia, no tenen res a veure amb si hi ha viabilitat econòmica o no. No tenen res a veure amb si Grècia podrà torna el deute o no. No tenen res a veure amb cap criteri econòmic, ni tan sols cap criteri moral. Les propostes de Varoufakis, no són cap destrellat. Molts gurus del mercat, buròcrates de l'Imperi, reconeixen que les propostes són bones –recordeu o llegiu l’article publicat a El País amb el títol ¿Y si Varoufakis tuviera razón?-, molts altres asseguren que el pla de pagaments presentat per Varoufakis, consistent en pagar més o menys segons el creixement econòmic que tinga Grècia, és la proposta més sensata que cap en aquest cas.

El perquè s’ha rebutjat la proposta de Tsipras i Varoufakis? Perquè amb la negació té a veure amb la lògica neoliberal, té a veure amb que no hi ha alternativa al sistema, té a veure amb què l’Imperi no pot ni deu tolerar cap insubmissió. La potestas de l'Imperi deu ser inflexible perquè la seua auctoritas no siga qüestionada sota cap concepte. Per això han sigut uns “pardillos”. No és cert que Tsipras i Varoufakis no hagen cedit en res, això és fals, el que passa és que s’exigeix que Tsipras i Varoufakis s’agenollen i es sotmeten totalment. Si ells que han gosat desafiar l'Imperi es sotmeten de nou, quedarà clar que no hi ha alternativa. L’Imperi impera.

Tsipras tenia un mandat del seu poble: Vés i negocia amb la Troika un acord millor, la fi de l’austericidi, però sense trencar amb la Unió Monetària ni amb la Unió Europea. Tsipras va anar amb Varoufakis i va tractar de negociar. Però, els “socis-creditors”, com era previsible, no han volgut negociar res, ni tan sols el més sensat. El que han fet és dir-li: o t’agenolles i acceptes aquesta proposta o te’n vas. És clar, que Tsipras no podia escollir, com diu Krugman era una proposta, a l’estil El Padrino però a la inversa, “que ell no podia acceptar”. A Europa estem acostumats a donar un poder omnímode als nostres partits, i els dirigents dels partits estan acostumats a fer el que els ve de gust amb el poder. Ells esperaven que Tsipras o bé acceptara fent ús del poder omnímode o bé dimitira i llevar-se un dissident del davant. És més, Junker es va posar en contacte els líders de Nova Democràcia, Samaras, i To Potami, Theodorakis, i així ho recollia el diari Expansión a una notícia titulada “Bruselas, dispuesta a reanudar las negociaciones con Grecia si recibe propuestas ‘nuevas’”. Hi ha qui assegura que en aquestes converses s’intentava preparar les negociacions a l’era post-Syriza.

En aquesta situació, què podia fer Tsipras? Doncs, només li quedava un camí. Davant una proposta que no podia acceptar, perquè incomplia el mandat sí o sí, donat que o bé accepta un tracte que el poble no vol o bé accepta eixir de l’Euro cosa que el poble tampoc vol, l’única solució era convocar un referèndum. I que fora el poble qui triara davant els dos mals que planteja la Troika i que el poble no en desitjava cap. Ha sigut valent Tsipras, perquè ha trencat el joc de les democràcies liberals europees. Però tampoc tenia molts més camins si volien continuar sent coherents.

Tsipras ha comés dues errades, i grosses:

-          La primera, confiar què es podia negociar amb els lacais de l’Imperi.

-          La segona, conseqüència de l’anterior, no haver preparat a fons un pla per al cas que les negociacions fracassaren i hagués de deixar l’Euro. Eixe pla ara hauria d’explicar-lo al poble, amb tot el bó i el dolent del Grexit. El referèndum no tindrà total legitimitat, el poble no sap les conseqüències del que vota.

Les Guerres Troikes, continuen... i ací tindrem més capítols perquè gran part del nostre futur es decideix amb aquestes guerres.


Òskar "Rabosa"

ALEGREU-VOS: GRÈCIA SE SALVA!



Fa dos o tres dies que no dorm a causa de la impressió... Concretament, des que vaig escoltar que la dona de Varoufakis era la protagonista de la cançó Common people, de Pulp. I jo que pensava que ja estava de voltes de tot i que res ja em podia sorprendre!

Common people va ser una cançó coneguda fa unes dècades, així com els seus autors, Pulp, una banda londinenca, estranya però simpàtica. La veritat és que vaig recuperar esta cançó a partir d’un article d’Empar Moliner en què tractava l’estupidesa de la dona que protagonitzava la cançó. L’article de Moliner incidia en una xica bé que no sabia pràcticament res de la vida; i es referia a les coses més comunes com pot ser comprar el pa, posar la rentadora o pagar-li a la caixera del supermercat.

Empar Moliner ironitzava fa uns anys amb la lletra de Common people i a mi em va fer molt gràcia la manera en què ho feia. Sembla que pensava ―com jo― que no podia haver cap persona tan aïllada de la realitat i que només de vore la tele ja et podies imaginar com vivia la gent normal. Doncs, no! I la raó de la negació es va transformar en la cançó de Pulp. De segur que el seu cantant i compositor també es deguera quedar a quadres quan va conéixer esta xica; tant que la impressió el va dur a composar la cançó.

La gauche divine de Grècia, com vaig llegir l’altre dia, sembla que és ben divina... I, a més, resulta que la princesa de Pulp és l’actual dona de Varoufakis. Esta dona és la mateixa que el cantant anglés va dur un dia al supermercat perquè puguera vore com es feia la compra, perquè volia saber què feia la gent normal un dia normal.

Ara ja veig que Grècia està en bones mans perquè el seu ministre d’economia segur que sap cuinar, rentar la roba, comprar el pa i, a més, es coneixedor dels preus i dels productes. Ara estic més convençut que mai que Grècia eixirà de la crisi perquè sé que la dona del ministre d’economia no sap ni fregir un ou i li toca fer-ho tot a ell. No hi ha res com tindre un ministre comú per estar tranquil: els seus problemes són els teus, excepte els matrimonials.

 

Salvador Sendra Perelló

EL RAPTE DE GRÈCIA

Hi ha diferents teories sobre el mite d’Europa però totes ―les dos― coincidixen en Creta com a lloc d’inici. Jo, per no decebre el lector ni el rigor dels arguments que faig servir normalment, opte per la de Zeus que, transformat en bou, captiva la bella donzella i la segresta per transportar-la fins a Creta. Europa acaba sent la reina de l’illa i, amb el temps, li donarà nom a tot un continent.

La Grècia Clàssica és la fusió entre l’Orient i l’Occident o, el que és el mateix, entre les dos civilitzacions més importants de la humanitat. Sense esta fusió no haguera estat possible ni Europa ni la civilització actual, i açò està fora de dubte. Però, d’altra banda, eixa època clàssica depenia d’altre equilibri anterior: l’assimilació de la cultura mediterrània i de la centreeuropea.

Les etapes obscures de la civilització grega van ser causades pel desequilibri provocat per l’increment dels pobles guerrers, els doris, que procedien de les terres del nord. La invasió va comportar una desestabilització que va enfosquir la cultura del Peloponés un grapat de segles, fins a l’Edat Clàssica que ja coneixem. Les tendències de la civilització són de sobra previsibles, i són pendulars: quan les coses van bé, la sensació és que tendixen empitjorar i, quan van malament, a l’inrevés. El temps que es puga tardar... això ja és altra cosa.

Grècia es troba ara en una bifurcació, com ja s’ha comentat per ací i per allà, en gran nombre articles, però Europa també ho està! Si Grècia decidix girar-li l’esquena i festejar amb Rússia, Europa deixaria de tindre sentit perquè la bella deessa tornaria a Àsia, a la terra d’on va eixir, tot i que una mica més amunt. Zeus viuria humiliat perquè perdria esta hermosa criatura i el continent romandria ermós ―per erm― de tot allò que reivindica com a passat i civilitzat.

Grècia està fotuda perquè sembla que sofrix una onada dòrica que apaga la seua esplendor en la mesura que, fa uns pocs anys, en patia una, de mediterrània, que la feia lluir massa. El combustible del llum li l’ha de proporcionar bé la Troica o bé Putin. La meua aposta és com la de Varoufakis: serà la Troica. Ells són persones sensates i saben que estar a Europa és estar al món, però, a més, el vell continent no pot quedar-se sense la patent del nom. I quan dic que són persones sensates, em referisc al coneixement que deuen tindre de la pressió russa perquè, si els centreeuropeus poden semblar agressius, del russos ni en parle; coses de les planures i les estepes, supose.

 

Salvador Sendra Perelló

ALERTA: VAROUFAKIS!

Ser polític no és fàcil, i Varoufakis ho està veient ara, per si no s’havia adonat abans... Ser polític ―entenent per polític, el professional de la política― és una faena per a mamons i persones incapaces. Potser, en temps de De Gaulle o Churchill, per citar-ne dos d’escollits a les urnes, Varoufakis haguera estat en el seu ambient perquè qui parlava tenia coses a dir i, qui escoltava, podia aprendre.

Diuen, a la Comissió Europea, que no veuen el ministre de finances grec com un bon interlocutor per tractar els problemes de Grècia i, per extensió, els de l’eurozona. Quina cosa eixa... Deu ser perquè, quan parla, tots l’entenem. Deu ser perquè, quan parla, té coses a dir. I estes són dos raons de pes per rebutjar-lo: ell fa funcions de polític, ara, i no de professor o de professional de l’economia.

És una llàstima que, amb el temps, una persona arribe a adonar-se que els polítics que continuen en eixa tasca al cap d’uns anys, ho fan únicament i exclusivament perquè no van a canviar res ni saben com fer-ho. I dic que és una llàstima perquè amb esta afirmació només done la raó a qui no creu en la política, però és així. Perquè, vos imagineu un polític que decidisca canviar un model productiu per avançar-se al futur? Segurament, eixa personeta tindria els dies comptats.

L’única manera de canviar un model productiu és a partir de la mateixa desfeta del model anterior ―paradigma, en deia Kuhn. Detroit, per exemple, està eixint del profund pou on es trobava des de la desfeta de la indústria americana de l’automòbil; i ho fa amb atenció a les noves tecnologies, diuen. Ara, haurà de reciclar molta població desfeta i malmesa a causa de la crisi i de la droga, en totes les seues variants, però això és altra cosa.

Grècia, però, no pot canviar res perquè no estan disposats a deixar-la fer. El seu model productiu el marca Europa i, per molta crisi que hi haja, encara hi romanen els fonaments del capital europeu. Varufakis, potser intente canviar l’economia grega al si de la UE, però ho té difícil perquè Grècia té un paper assignat, com Espanya, França o Alemanya i, si s’enfonsa el model productiu, problema de Grècia perquè la UE ho ha dissenyat tot massa bé: haver-ho pensat abans d’entrar, no?

Varoufakis ha d’anar a Estrasburg i Bruseles a mamar-la, com fan tots. No pot anar a parlar ni ha negociar perquè no hi ha res a dir ni a fer. Malauradament, el poble va per uns camins i, les elits, per altres. I el problema és que ara vénen eleccions locals i autonòmiques per ací; fins i tot d’estatals! Espere que no hi haja cap de Varoufakis entre nosaltres perquè pot vore’s aïllat entre tant de mediocre ―com descriuria Ortega y Gasset, de nou, sense canviar una sola coma de La rebelión de las masas. De tota manera, si algú ho vol intentar-ho, que no diga quina és la seua intenció fins a que siga escollit i, després, que agarre este escrit i canvie el seu nom pel de Varoufakis i el de la UE pel de l’estament superior a qui s’adrece. D’esta manera, el meu article continuarà vigent com continua sent-ho el llibre d’Ortega y Gasset.

Salvador Sendra Perelló

PUTIN I ELS SEUS FILLS: ELS FILLS DE...

Molta gent hi haurà que acabe la frase anterior amb una certa mala intenció, pense jo. De moment, la meua no és la de clavar-me amb la manera de governar del primer ministre rus, sinó la de fer una anàlisi rigorosa i ben fonamentada de la política europea; com sempre, vaja!

Grècia és el trencaclosques de la UE, diuen per aquí. D’acord; no faré cap comentari. Ho és des que, fa poques setmanes, hi va guanyar les eleccions un partit alié al règim canovista que du implantat en el país des que hi ha eleccions ―havia posat democràcia però ho he canviat. Però, des dels darrers sufragis, l’esquerra més esquerrana governa l’Estat i el seu primer propòsit és que la gent menge, bega i dorma en un llit. L’herència que ha rebut és una bomba de rellotgeria, però ningú en diu res; només s’hi parla de la negociació del deute mentre ningú no anomena qui l’ha creat i per què.

M’agrada el seu ministre d’economia perquè és diferent: no du bessonets! Sembla italià en la manera de vestir i en la fisonomia i, pel que s’hi pot observar, li agrada explicar i explicar-se. Deu ser docent i és evident la seua prepotència ―el caminar ho diu tot. M’agradaria que fumara puros havans i espere que ho faça. No m’imagine el lleponet de Guindos debatent amb ell però,  recordeu Piqué? Altre mamonet... Pense que l’elecció dels ministres d’economia i d’indústria  és un exponent de la línia política d’un govern.

Però, hi va haver un cert esglai quan el partit guanyador de Grècia va pactar amb un partit nacionalista religiós. El primer que vaig fer va ser pensar quina era la religió més important de Grècia. Poc després, els grecs van rebutjar la política de sancions de la UE envers els russos i, ràpidament, vaig intuir que els russos eren ortodoxos. Una forta llum en va cegar i vaig caure del cavall, i sort que estava dins de la banyera, mentre cridava: eureka! Vaig eixir al carrer anunciant que tenia la solució! Anava nu...

M’agrada l’actitud del ministre d’economia grec perquè és un xulet entre un seguit de pilotes professionals. M’agrada l’actitud de Putin perquè és un macarra enmig d’un seguit de llepons sense la més mínima classe. M’agraden Obama i Merkel. M’agrada com es prepara la nova Guerra Freda en el front d’Ucraïna mentre Rússia acull els nous dissidents europeus. Recordeu quan els vells partits socialistes renunciaven al lligam soviètic? Ara ja són socialdemòcrates però en van apareixent, d’altres, sense tants complexos; deu ser perquè encara no manen. El pare Putin sap la llegenda del fill pròdig. M’agrada la primera ministra danesa, però, ja vos contaré la raó.

Salvador Sendra Perelló

En este mateix BLOG:

• Ucrania y el efecto placebo
• Són els bessonets, estúpid!

Una Unió Europea molt americana.

Conta la mitologia que la Unió Europea comença a gestar-se després de la Segona Guerra Mundial, ja que els europeus no estaven disposats repetir una massacre com la de les dues Guerres Mundials. Als dirigents de sis països inspirats per un esperit de germanor mai vist a la història de la Humanitat –i pense que també per l'Esperit Sant- van decidir posar en comú recursos per a la indústria del carbó i l’acer creant la Comunitat econòmica del Carbó i l’Acer. Més endavant els europeus embogits per l’esperit de germanor crearien, mitjançant el Tractat de Roma, la Comunitat econòmica europea, i ahí va començar el somni d'una Europa unida, amb germanor, que portaria la felicitat a tots, i convertiria la “vella Europa” en la “Terra promesa”, primer mitjançant la creació d’una moneda comuna i després fent una Constitució europea, per a fusionar-nos tots en un orgasme còsmic... el somni de la constitució europea se’l van carregar francesos i holandesos –ciutadans bàrbars que no saben el que els convé- i per això ara van fer un Tractat a Lisboa que ja no es sotmetria a referèndum i s’avança cap a la Unió bancaria, fiscal i la unió del mercat europeu i estatunidenc amb el Tractat de Lliure comerç (TTIP).

Però aquesta història tan bonica i preciosa no se la creuen tots. Des de cercles conspiranoics no se l’han creguda mai, però són això conspiranoics. Fa uns anys vaig llegir un article, es titulava “Bilderberg 2011: The Rockefeller World Order and the High Priests of Globalization”, on es mantenia que la UE és una creació dels EUA, òbviament en interés de les elits i que el Club Bilderberg des del 1955 va tenir un paper molt actiu. La versió dels origen la descriuen així:

Documentos desclasificados (lanzado en 2001) demostró que "los EE.UU. la comunidad de inteligencia realizó una campaña en los años cincuenta y sesenta para dar impulso a una Europa unida. Financió y dirigió el movimiento federalista europeo. "[22] Los documentos revelaron que," Estados Unidos está trabajando agresivamente en la sombra para empujar a Gran Bretaña en un Estado europeo. Un memorando de 26 de julio de 1950, da instrucciones para una campaña de promoción del Parlamento Europeo de pleno derecho. Está firmado por el general William J. Donovan, jefe de la Oficina de América durante la guerra de Servicios Estratégicos, precursora de la CIA. "Además," era la herramienta principal de Washington para dar forma a la agenda europea el Comité Americano para una Europa Unida, creado en 1948.

És a dir, molt abans del Pla Schuman, als EUA ja treballaven per la “Europa Unida”. La veritat és que aleshores no vaig parar massa atenció a eixe fet. L’afirmació que els EUA van crear la UE no encaixa amb la versió oficial, però com tampoc la crec, ho vaig posar tot en quarantena.

Ara fa poc, vaig sentir parlar d’un llibre –el posaven com un d’eixos que cal llegir per entendre el que passa- titulat The global Minotaur, de Yanis Varoufakis. Aquest és grec-australià format en matemàtiques, estadística, doctorat en economia per la Universitat d’Essex, ha sigut assessor de Papandreu, i col·labora com analista amb BBC Today, CNN, Sky News, Bloomberg TV y Russia Today. Bé no diriem que és precisament un conspiranoic, veritat?

En The global Minotaur Varoufakis escriu:

In these sense, the Marshalll Plan may be regarded as the progenitor of today’s European Union (EU). Indee, from 1947 onwards, the US military (and in particular the Joint Chiefs of Staff at the Pentagon) called for the ‘complete revival of Germany insutry, particularly coal mining’ and pronouced that the later was acquiring ‘primary importance’ for the security of United States. [En este sentit, el Plan Marsall pot ser considerat com el progenitor de l’actual UE. De fet, des de 1947 endavant, el exercitit de EUA (i particular ment el Junta de Caps del Pentagon) cridaven per una “renaixement complent de l’industria alemanya, particular la mineria del carbó” i declaraven que aquest darrer [objectiu] estava adquirint “importancia trascendental” per la seguretat dels EUA.)

Respecte de la creació de la Comunitat del Carbó i l’Acer (ECSC per sigles amb anglés), ja el que seria després pare de la V República francesa Charles De Gaulle advertia que era creat pels EUA i va votar en contra al Parlament francés:

When the ECSC was formed, de Gaulle denounced it on the basis that it was creating a united Europe in the form of a restrictive cartel and, more importantly, that it was an American creation, under Whashington’s influence, and better suited to serving its Global Plan providing a sound foundation for a New Europe. For these reasons, de Gaulle and his followers voted against the formations of ECSC in the French Parliament. (Quan el ECSC es va formar, de Gaulle ho va denunciar sobre la base que era una creació de una Europa unida en una forma de cartel restringit i, més important, que era una creació americana, sota la influència de Washington, i més apropiada per el seu Pla Global proveint sòlids fonaments per una nova Europa. Per aquestes raons, De Gaulle i els seus seguidors votaren encontra de la formació del ECSC al Parlament francés.)

Més endavant afirma Varoufakis:

And when the Marshal Plan began to run out of steam in 1951, Phase 2 of American design for Europe was commencing: integration of its markets and its indusry. (I quan el Pla Marshall va començar a quedar-se sense vapor al 1951, la fase 2 de disseny americà per Europa va començar: integració dels seus mercat i la seua industria).

La història de la continuació de l’Europa ja la sabem, ampliació, Tractat de Maastricht, moneda única, Tractat de Lisboa després de la fallida Constitució, i ara estem amb més unió bancaria, fiscal. La cirereta al caramull del pastís fet pels EUA és el Tractat de Lliure Comerç i Inversions (TTIP).

Un pla que els ha portat 70 anys, però que ja arriba al seu objectiu. Mentre a nosaltres ens venen una burra, ells han fet un pastís per engreixar-se més.

 

Oskar "Rabosa".

Historia de la UE

http://europa.eu/about-eu/eu-history/1945-1959/index_es.htm

Bilderberg 2011: The Rockefeller World Order and the “High Priests of Globalization

http://www.globalresearch.ca/bilderberg-2011-the-rockefeller-world-order-and-the-high-priests-of-globalization/25302

(en castellà)

http://netovidal.blogspot.com.es/2011/06/bilderberg-2011-el-nuevo-orden-mundial.html