J

Em pregunte sovint quanta gent hi hauria voltant Jerusalem, fa uns dos mil anys, dedicant-se a predicar sobre altres vides molt millors de les presents aleshores. Ara, i sense entrar a analitzar el contingut del Nou Testament, ni de les cartes de sant Pau, entenc que sota el mantell de fortalesa i llibertat que es pregonava, hi havia una síndrome creada per la feblesa i la repressió. Segurament, el nombre de profetes que amania cada vetlada de Jericó, de Jerusalem o de qualsevol altra ciutat de la zona era molt major del que podem imaginar, i més variat.

Però, com sol passar sovint, aquell exemple que perviu no té perquè ser el millor, ni el més conegut, ni el de major repercusió, sinó aquell tocat per la vareta del destí. Una volta enterrat, i com passa al Purgatori, la planeta de cada ànima dependrà dels resos que reba, i així li deguera succeir a Jesús, amb el seguiment que se li féu molt després del seu comiat. Ara bé, això, que ho diga jo no té cap rellevància, ni importància perquè és un tema molt tractat i conegut.

Altra cosa és la història de J que vaig poder conéixer llegint Bloom. Perquè, entre altres coses, Harold és una persona formada i amb gran reputació, cosa que significa que escriu sobre certeses, estudis o teories ben meditades. I per a Bloom, J és la persona que inicia la llegenda bíblica, creant els llibres de l'Antic Testament: Gènesis, Èxode i Números. Supose, de nou, que ell sabrà de què escriu, perquè sota el símbol de J, diu que s'amaga Betsabé, la mare del rei Salomó.

Revisant la Bíblia, t'adones ràpid de l'atractiu de la història de Betsabé i de la manera en què es descriu l'assassinat del seu marit, dut a terme pel mateix rei David, amb la finalitat de quedar-se amb la dona (Samuel 11, 3 i ss.). Una dona de la tribu hitita serà, doncs, la instigadora del grans llibres en què es basa el cristianisme i, de retop, la Torà! Una història d'una dona que desmuntaria l'altra gran aposta crítica, la feta per Freud, on es defensava un Moisés egipci que va salvar el poble d'Israel i el va guiar pel desert per erigir-se rei de l'exili.

La imatge dolça de Jesús, ja tornant al Nou Testament, passada i repassada abans i després de ser escrita per aquell que es diu Marc, encara manté les formes tiranes de l'antic Déu en la mesura que l'Antic Testament conté les petjades de J. L'episodi de la figuera (Marc 11, 12-14) n'és un, de passatge, que demostra que sota eixe Jesús mitificat hi havia un humà de l'època però, i si amb el temps se sabera que sota el nom de Marc hi ha una senyora? No sé, no sé... però ja estic impacient per llegir algun valent que propose la teoria.

Salvador Sendra

PRIVILEGIS I VANITATS

El simple fet d’escriure la llei ja és, si més no, una evidència de la feblesa d’un règim. Nosaltres, per exemple, quan llegim la legislació grega de Dracó, ens sorprenem de la fermesa i la desproporció de les penes que aplica en comparació amb els delictes. El primer que hauríem d’entendre és, però, la necessitat del moment i les condicions en què s’aprovaren dites normes; de segur que encara ens sorprendria més la dificultat de sobreviure i la consciència de preveure qualsevol desequilibri que pogués causar la mort a tota una família per un robatori d’aliments, per exemple: dura lex sed lex, que dirien els romans.

Que la transcripció de la llei evidencia la decadència d’un règim, és evident, si ens molestem a aplicar la lògica: per a un governant fort, la llei és allò que ell mateix dicta, de manera oral. El mateix Moisés va haver de transcriure la legislació en les famoses Taules a causa de la incertesa que provocaven, en el poble jueu, els seus dictats. I eixe és un important símptoma de feblesa per al segon patriarca, si el comparem amb el primer, Abraham, a qui no vi va caldre humiliar-se d’eixa manera, davant del poble. Moisés, intel·ligent com era, va guardar les taules a l’Arca de l’Aliança, cosa que encara li donava una mica de poder pel simple fet de guardar la clau.

Allò que deien els faraons era llei; allò que deien els patriarques jueus era llei. Però, en un dels passatges inicials de les Mémoires d’Outre-tombe, de Chateaubriant, hi ha una frase que sorprén i que descriu la realitat de la noblesa: «L'aristocratie a trois âges successifs : l'âge des supériorités, l'âge des privilèges, l'âge des vanités : sortie du premier, elle dégénère dans le second et s'éteint dans le dernier». El moment de la superioritat en què és acceptada sense qüestionar res, és la primera. Una volta iniciat el declivi, entrem en la fase dels privilegis, i és ací on es redacten les lleis pel simple fet que els governants ja no se senten tan superiors i comencen a estar qüestionats. Els privilegis, per tant, s’han de garantir de manera escrita, on hi ha unes poques concessions envers el poble que els blinda.

Ara ens queda la llei escrita; una recopilació d’articles i sentències que es remunten fins a saber quan i que, segons ens diuen, funciona i és la base legal per al creixement, la democràcia i la igualtat. Però, i si apliquem la llei pendular, que sí que és natural i encertada? Doncs, veiem que quan les coses estan unides tendixen a separar-se, i a l’inrevés; o que quan són massa restrictives, passen a alliberar. En una època en què privilegis i vanitats es fonen entre la gent que entenem com a superior, a causa del seu estatus, ens adonem que la tendència legal tendix a la fermesa i la restricció, cosa que em fa pensar que dita activitat legal s’ha invertit i que s’endevina una nova era destinada a garantir els privilegis i les vanitats d’alguns, tot i que fan algunes xicotetes concessions, com sempre.

Salvador Sendra Perelló

EL SUÏCIDI DE DÉU

De sempre, m’ha cridat l’atenció que, a les taules de la llei, no hi haguera cap al·lusió a la covardia. Després, una volta que s’ha anat polint el discurs religiós i s’han adequat els pecats a això que demana el temps, la covardia seguix sense penar-se, ni tan sols a l’entrada del Paradís. No ho entenc!

Realment, si hi ha alguna cosa que ha fet mal a la humanitat ―molt de mal―, als països, als territoris i, fins i tot, als pobles i a les famílies, eixa ha sigut la covardia. D’acord; ja sé que penseu que és difícil d’avaluar la seua magnitud, així com la seua repercussió, però, recollons, per això està Déu, no? Ell que tot ho pot i tot ho sap, no deuria tindre cap problema per avaluar-ne els efectes... O sí.

Potser, a partir de les religions de la pietat, eixes doctrines monoteistes que no busquen altra cosa que afeblir el ser humà i fer-lo dòcil i col·lectiu, Déu s’ho va pensar, això de premiar la valentia. Els peròs que aturen el valent són massa importants per a propiciar la seua entrada al cel i, per contra, les virtuts que se li atribuïxen, al covard, no li entrebanquen el pas per la porta de sant Pere.

Ser covard i dòcil és guanyar el cel mentre que ser valent i indòmit és perdre’l. Dostoievski, a Crim i càstig, ja apunta els entrebancs morals a què s’enfronta el ser humà dòcil i adoctrinat. Nietzsche, al llarg de tota la seua obra, també ho explica amb detall, o fins i tot la mateixa Bíblia, als seus orígens, on ens presenta un Déu sense complexos que actua amb vertader poder fins que Moisés, un pobre i desgraciat humà, li presenta esmenes i li proposa pactes, sense sotmetre’s, parlant-li de tu a tu i, per tant, acabant amb eixe Déu totpoderós.

«Déu ha mort» deia Nietzsche, ignorant, encara que eixe Déu havia estat assassinat o, millor ―per no traure-li mèrits―, s’havia suïcidat en escoltar els consells d’un humà: de Moisés. No obstant això, al pobre Moisés li fa la pell, com apunta Freud, el seu poble mateix; sí, sí, eixe poble que ell havia salvat ―millor dit, eixa meitat del poble― de la ira divina, tot i que l’Èxode diu que Déu va cobrar la seua part del (con)tracte. Ara, una volta provat el suïcidi diví, al ser humà només li queda que substituir l’ídol, i ho fa canviant-lo per un Déu feble, anomenat Jesús, que pregona una religió de submissió.

Segurament, els cristians hauríem de pensar que la creença ens fa forts i que jo estic enganyat en la meua reflexió. Jo ho acceptaria, això que hauria de ser, però amb una simple premissa, per fer-ho bé: negre sobre blanc, doncs. Em valdria si es fera de la valentia una condició per entrar al Paradís, i de la covardia, un motiu per eixir-ne. I Déu que jutge!

Salvador Sendra Perelló

LA CABRETA CRUCIFICADA

No, Miquel, no... No intentes dir-me que el teu quadre de la cabreta té res a vore amb aquella guerra de Somàlia que ja ningú recorda, perquè no m’ho crec. Un quadre com eixe, capaç de captar l’atenció d’un ateu com jo, no pot deure’s a un fet tan concret ni tan aïllat: no pot ser. Una peça com eixa, que transcendix l’espai i el temps, només es pot entendre des del punt de vista de l’eternitat, de la religió, i així deu ser.
 

Després d’anar, fa uns quants anys, al CaixaForum de Barcelona a vore l’exposició de Miquel Barceló, on hi havia moltes obres, inclosa la de la cabreta, en vaig eixir més convençut de la meua observació del que ho estava quan hi vaig entrar. Miquel no em va decebre ni una miqueta, no en les aquarel·les ni en les escultures, ni en els olis ni en la cabreta ni en la moneta; més bé, em va convèncer més, si cap. La moneta, tant em fa, de veritat, però, la cabreta... la cabreta va superar totes les meues expectatives!

Llegia Freud amb avidesa, Totem i tabú i Moisés i la religió monoteista, quan vaig ensopegar amb estes obres de Barceló. Unes pinzellades en forma de creu, de fons, sobre un llenç blanc, amb altres en forma de cabra, al damunt, amb les potes superiors encreuades i les inferiors unides pel seus extrems a la creu, amb el cap una mica tort, la bava caient i les banyes punxegudes apuntant el cel van ser la millor expressió de tot allò que acabava de llegir amb tant d’interés. Però, voleu dir-me que Miquel va pintar això pensant en Somàlia? No, no pot ser.

Però, puc admetre que, si intentava traslladar-nos a Àfrica, ho va fer voltant el Mediterrani, passant per Israel i, potser, sense pensar-ho, hi va aportar la interpretació freudiana més encertada i reduïda del judaisme i el cristianisme; tant de l’Antic Testament com del Nou. Negre i blanc o blanc i negre, com les imatges d’abans. Gris clar o gris obscur, com les imatges d’ara. Sobra color i sobra profunditat, i realisme; sobren detalls. No ho podia fer més simple i més entenedor alhora.

Si ho va fer Miquel pensant en Somàlia, no estava en el que feia perquè va transcendir tot allò escrit en la Bíblia i detallat magistralment per Freud: d’això, n’estic segur. El corder de Déu i d’Abraham, el corder de Déu i de Moisés ―els dos en blanc i negre―, el corder de Déu, Jesús, crucificat ―que dóna entrada als grisos― i Somàlia, on està Somàlia? Qui recorda Somàlia? Hi havia guerra? I ara? Millor pensar que Barceló no pensava això o, si ho pensem, voldrem entendre que, de camí, per arribar-hi, va passar per Israel, voltant el Mediterrani. L’altra cabra, encara viva, baix, mira la crucificada, atònita, o li fa la guàrdia... Tant fa, ja se sap, entre germans.

 

Salvador Sendra Perelló

BARBIE O BARBITÚRICS

Ja tingué, fa uns anys, les seues paraules Déu amb Moisés perquè el seu poble adorà un ninot; en aquell cas, un corderet daurat. L’avantatge d’aleshores fou que no hi havia cap intenció d’imitar l’objecte lloat sinó que es tractava només de fer-li ofrenes per a demanar-li gràcies. En aquest cas, Moisés aplacà la ira divina i pogué salvar la humanitat: «Senyor, perdona’ls la vida i jo els reconduiré cap al bon camí».

Després d’aquesta època, i ja oblidada l’acció de Moisés, la imatge tornà a ser important perquè els catòlics entengueren la dinàmica de la fe: la música i l’abstracció mai no han ocupat un indret rellevant en els seus cultes. «El cos és la presó de l’ànima», deien els sants i els màrtirs mentre col•leccionaven sobre la pell les petjades del destí.

«I després aparegué la Barbie. I tothom es rendí als seus peus i lloà la seua perfecció». Perquè l’objecte a imitar i a lloar es concretava sota una aparença ideal, de la qual només hi calia estirar una mica la imaginació per a preveure una existència aparellada al seu físic. Tota aquesta perfecció semblà la vida d’un sant adaptada a la demanda d’una nova societat en què el cos no empresona l’ànima sinó que l’ajuda a millorar.

«La vida serà ideal sempre i quan sigues una Barbie, i les imperfeccions sempre les podràs solucionar amb un bon cirurgià». Quina importància tenen unes diminutes cicatrius si el que es busca és la mateixa perfecció? A cas els sants no en tenien i en feien l’ostentació? És un preu raonable i, a més, per amagar-les sempre et pots allunyar unes passes de l’observador o fer servir el maquillatge. Tot és qüestió d’èxit o de fracàs; pots acabar com una Barbie o prendre barbitúrics.

Potser, Moisés hauria de tornar per explicar-nos altra vegada que Déu s’ha molestat pel nostre politeisme ―perquè, de barbies, n’hi ha moltes― i aturar així la nova ira divina que pren forma d’anorèxia i de bulímia.

Salvador Sendra Perelló.

JUDICI A MOISÉS: CULPABLE!

Les repercussions d’un viatge a Roma poden ser eternes, a l’altura de la ciutat, també eterna, que és el qualificatiu que s’empra per referir-se a la capital italiana. Si el Vaticano i la Villa Borghese, com vaig apuntar en un altre post, són indrets obligatoris per als visitants, buscant els caravaggios hom es pot perdre una miqueta més per gaudir de l’escultura de les escultures: el Moisés.

Abans d’anar, però, s’ha de llegir una mica, concretament l’article de Freud que tracta sobre l’escultura i, si es pot, altra gran obra anomenada Tòtem i tabú; aleshores, l’orgasme està garantit! Freud tracta sobre el moment exacte en què Michelangelo reproduïx el patriarca i les raons que el duen a fer-ho. És un text molt interessant, interessantíssim, però està inacabat...

La tasca del lector crític que es dedica a l’escriptura amateur, com és el meu cas, ha de ser la d’esbrinar entre els grans per a qüestionar alguna de les cosetes que han fet, o que no han fet, com és el cas. Aleshores, benvolgut lector, a partir d’ara haurà d’afegir estes línies al final de la lectura freudiana a mode d’annex. Intentaré explicar el per què de l’actuació de Moisés: anem a la faena!

Moisés baixava endimoniat del mont Sinaí perquè el seu poble estava lloant una cabra daurada, feta amb les joies que duien damunt. Déu el va avisar que els fills de Levi estaven actuant de manera improcedent just el dia en què anava a entregar-los les taules amb els manaments. Estaven corromputs i el Senyor li va dir que els matara tots. Moisés, molt moderat, va proposar a Déu que es calmara o es quedarien sense ramat. Déu li va fer cas i li va proposar que la meitat del poble agarrara una arma i matara el seu parent més estimat. I així va ser perquè el poble jueu es va quedar al 50% i a Moisés li va costar un disgust: no va poder entrar a la Terra promesa, o siga, a Jericó (Èxode 32).

Moisés tenia en les seues mans els Deu manaments però el poble encara no els coneixia. Els va tirar a terra i els va trencar en un moviment posterior al que descriu l’escultura de Michelangelo. El quint manament de la Llei de Déu és «no mataràs». Moisés sabia els manaments perquè Déu li’ls acabava d’entregar i els va amagar mentre els transmetia, als jueus, la decisió divina d’assassinar el seu proïsme. En Dret, açò es diu prevaricació. Moralment, es tracta d’una acció reprovable i punible. Si el poble haguera sabut que matar era una acció penada per Llei, o siga, un pecat, haguera actuat de la mateixa manera?

Déu va incomplir la seua pròpia Llei segons ens ha contat Moisés: va dir no mateu i mateu al mateix temps. Però a Déu no se’l pot jutjar. Moisés, sabedor com era de la legislació, la va destruir perquè el poble no en fóra conscient. El poble va matar a recer de Déu, de Moisés i de la ignorància. Però, què va passar quan els jueus es van assabentar de l’engany diví? No sé, no sé... Diuen les males llengües ―de Freud, per exemple― que en un de tants avalots, li van fer la faena al patriarca. Pecat? No sé, no sé... Possiblement un lapsus temporal.

Salvador Sendra Perelló