Hirschman, Traverso i Arendt

Cau a les meues mans un xicotet llibre d’Albert O. Hirschman en forma d’entrevista i el llig perquè la mida és ideal per a transportar. Pense que ja n’he escrit alguna cosa, però ara ho faig des d’una altra perspectiva, després de la relectura. La seua vida fou intensa, ja que va viure els anys de la Segona Guerra Mundial quan tenia l’edat justa per saber-ne, i la formació adequada. Com a professional, com a docent i com a militant, recorregué diferents estats europeus i en tots interactuà amb altres persones igualment interessants; fins i tot en les posteriors estades a l’Amèrica Llatina, una volta que es va establir als Estats Units.

A la pàgina 45 de Passatges de frontera, un nom em va cridar l’atenció: hi apareix Hannah Arendt. Sembla ser que el seu marit coneixia Úrsula, la germana del protagonista, segurament de la militància... Allò interessant del capítol és que explica que va ajudar a fugir més de dos mil persones, entre les quals hi estava Hannah. Finalment, ell també en va eixir.

La dialèctica de l’irracionalisme és un llibre de Traverso que llig immediatament després, i per la mateixa raó que el primer. Crec recordar que d’este altre també he escrit alguna cosa, però ara, en la relectura, hi canvie l’enfocament. A la pàgina 33 hi apareix, de nou, el nom de Hannah Arendt lligat a la seua obra mestra sobre el totalitarisme i, curiosament, en un breu text que apunta el lligam de l’escriptora entre el nazisme i l’estalinisme. Traverso diu que la causa pot ser la necessitat de publicar el llibre en plena onada de maccarthysme... ja que hi veu un argument massa feble i poc consistent si es compara amb la solidesa de la resta de l’argumentari de l’obra.

M’endinse en altre llibre de Traverso, en este cas ja no ho faig a causa de la grandària, que sí que importa, sinó de la intuïció: El totalitarismo. Però, a banda que m’estava resultant interessant, la meua intenció era la de trobar la gran perla; la pedra filosofal! Quan ja quedava poc per acabar la lectura, veig que el llibre tenia un paràgraf subratllat –sol passar quan es lligen llibres de segona mà. El llibre, fins ahí estava impol·lut. Les marques ressaltaven precisament el paràgraf en què Traverso explica el perquè de l’apreciació de Hannah Arendt sobre Stalin, i amplia l’anterior dient que no hi va trobar cap apunt sobre el tema en les notes prèvies a la redacció del llibre i que, per la qual cosa, creu que deguera ser el seu marit qui va aportar la informació o, millor dit, l’opinió.

Heinrich Blücher va propiciar que la seua esposa hi afegira la nota i, de pas, va aconseguir que l’obra es publicara: MacCarthy no la va incloure en la famosa «caça de bruixes». A més, cal pensar que la militància de Blücher, per la seua vinculació –trotskista, supose—, no agradaria massa a Stalin; ni Stalin a ell. Cal recordar que això va comportar represàlies a molts dels seus companys, i no poques. Hui –qui ho haguera dit— de manera descontextualitzada, encara hi ha qui ho fa servir com un argument verídic. A mi, personalment, m’ha agradat trobar-me el paràgraf subratllat perquè m’ha fet pensar que l’altra persona també estava estirant el fil de la fal·làcia.

Salvador Sendra

 

El missatge de l’ultradreta s’esten com una taca d’oli.

Fa temps que parlem en aquest blog de com la ultradreta, dreta extrema i extrema dreta s’estén i va guanyant terrenys a costa d’una esquerra absolutament desnortada, que ha acceptat el paradigma neoliberal en temes econòmics i que ha decidit lluitar fonamentalment en el terreny dels drets socials, el que se’n diu polítiques identitàries, que les dretes anomenen pensament woke, i l’ecologisme. Així ho analitzàvem a posts com El paper de les esquerres a Europa després de Grècia, La feblesa de l'esquerra, Obsolescència política programada i de l’avanç de les dretes extremes Alguna cosa no va bé. En aquest darrer post deia:

Aquesta absència d’un nou marc ideològic d’esquerres –més enllà de reclamacions ecologistes, feministes, etc.- ha provocat en molts votants d'esquerres un replegament cap al conservadorisme i el tradicionalisme que porta al vot cap als partits d’extrema dreta.

Darrerament, ens trobem que els discursos de la dreta extrema està impregnant fins i tot a gent que, en principi, no comparteixen aquesta ideologia. Cada vegada més sent a gent del meu entorn posant a Soros com Dr. No, criticant l'Agenda 2030 sense donar cap raonament, parlant de wokisme, dels perills de la identitat digital europea o del euro digital, etc. Tot aquest discurs està imposant-se darrerament. Raonaments, que venen de fa de lluny i que són trasplantats directament de l'alt-right ianqui. Evidentment, part del discurs està modulat pels temes europeus, però tenen una connexió directa amb el que s'estava coent als EUA fa uns anys. El Govern Mundial, el New World Order (NWO) o Nou Ordre Mundial, el Fòrum econòmic de Davos, Bildelberg Group, més recentment l'OMS i l'ONU, etc., són el mal. En realitat tot això ja porta coent-se als EUA des de fa uns quants anys.

Amb la pandèmia i totes les teories conspiranoiques han tingut un impuls, i ha passat de ser una cosa bastant marginal, de quatre frikis, a amerar, cada vegada més, a capes més amples de població. La proliferació de grups en les xarxes socials, on hi ha una comunicació amb mems, o la proliferació de pòdcasts, vídeos, tic-tocs, etc., sobre aquests temes, on gent destarifada és capaç de muntar teories de la conspiració sense que ningú contraste res. Aquest impuls es degut també al creixement de la desconfiança de la gent cap els mitjans de masses i cap a la casta política que porta a la gent a acceptar qualsevol que s'etiquete amb un "açò no t'ho contaran als mitjans".

En aquest ambient és la dreta extrema i l'extrema dreta qui millor es mou per guanyar amb el seu missatge. Aprofita millor qui ningú aquests les xarxes socials i els mitjans que aquestes ofereixen per fer arribar el seu missatge a la gent, cada vegada més, descontenta. A la gent que si acull a aquestes teories li manquen referents i discursos fora dels oficials, perquè s'adona que efectivament els "mass mierda" els estan prenent el pèl. Però a la vegada necessiten un discurs que puguen entendre i això la dreta extrema i l'extrema dreta els ho ofereixen. Els ofereixen un missatge que els explica per què està tot mal, però no donen cap mena de solució més enllà. Els donen una explicació senzilla i maniquea del món que poden entendre (bé contra mal, globalitzadors contra la gent, Soros contra el poble, etc.), guerra contra el marxisme cultural, etc. No són més que imatges que estan el subconscient col·lectiu, els arquetips que en diria Carl Jung, i que no necessiten altra explicació perquè són compressibles de manera intuïtiva. Ells lluiten contra mal, establert en el poder, i són els únics que desvetllen la seua maldat. Al seu discurs no hi ha una crítica al sistema, només una crítica a qui ostenta el poder, el mal, i que quan ells arriben acabaran amb els dolents i el món recuperarà l'equilibri.

Amb aquest plantejament, summament intel·ligent, el seu discurs està protegit de qualsevol atac, no poden ser atacats d'antisistema, perquè no posen en dubte l'ordre econòmic capitalista i això els dona certa empara dels "mass mierda" conservadors i, a la vegada, a cada atac dels "mass mierda" més liberals reforça la idea que ells són els únics que lluiten contra "el mal". És un discurs de win-win des del seu punt de vista.

Davant aquest escenari tenim una esquerra ancorada en determinades propostes de fa una dècada, però amb un desavantatge, l'esquerra (no incloc el P$x€ dins del terme d'esquerra) ja ha estat al poder i podem dir que en general no han portat aquestes propostes endavant. Han fet iniciatives relacionades amb elles, però aquestes són insuficients per a canviar l'statu quo. En general, les esquerres han acceptat el model neoliberal i les polítiques més agosarades han sigut aquelles que la dreta anomena woke, ni tan sols en aquelles relacionades amb el canvi climàtic han estat valents. Ni un missatge ideològicament potent i il·lusionant, ni polítiques transformadores, ni polítiques que capgiren el poder, ni millores en les condicions materials de la gent (que han continuat empitjorant), ni impedir l'extracció de rendes de les classes populars (treballadors, treballadors per compte propi i classes mitjanes), ni cap canvi perceptible per a la gent respecte d'allò que podria ser una política feta per partits de dretes. Res.

El fet que les esquerres hagen estat en el poder i aquesta estada haja sigut percebuda pels anomenats "perdedors de la globalització" com un estar al poder innocu, un estar per estar (en el millor dels casos) i un estar pels jornals (en el pitjor dels casos), ha portat vegen com l'única alternativa, mitjançant la qual poden canalitzar el descontentament, el discurs de l'extrema dreta, encara que no es consideren ideològicament afins ni voten, encara, als partits que el defensen. L'extrema dreta guanya "el relat". Els vots, si no es posa remei i de moment a l'esquerra ni està ni se l'espera, també els arribaran.

 

Òskar “Rabosa”.