SPIN DOCTOR

 

Els assessors polítics estan de moda. No si això ho causa l'interés per la mateixa política o que les persones volem saber més sobre la manipulació a què ens sotmeten. Altres voltes ja he tractat el tema i, si no recorde malament, ho he fet qüestionant el paper dels mitjans d'informació de masses, com la premsa. De la televisió, no en puc parlar perquè, en primer lloc, no en tinc i, en segon, perquè fa molts anys que no l'he mirada.

La situació, calcule que deu ser la següent: els mitjans d'informació de masses tracten sobre un tema prèviament estudiat per aconseguir un efecte concret, els assessors polítics el traslladen als seus representants i, finalment, els polítics el tracten com els indica l'assessor. La faena del gurú, per tant, si és poderós, és la del manipulador i, si no ho és, és la de l'intèrpret dels missatges aliens que després adaptarà degudament al discurs del seu cap.

Però la realitat és ben diferent a tot això perquè el desori i el malestar s'expressa de diferents maneres, i quasi sempre equivocades. Jo me n'he adonat llegint Ortega y Gasset. M'explique. Per exemple, fa uns anys, vaig tindre un problema al braç dret que creia localitzat als dits. El físio me'l tractava sense resultats. Finalment, i per no allargar massa la cosa, diré que el mal el fenia a l'esquena, tot i que els símptoma estava a la mà.

El físio va estar tractant-me el mal sense obtindre resultats positius, però vaig pagar el tractament. Algú, després, amb una millor preparació, el va detectar i me'l va curar en poc de temps… Però, on vull arribar amb tot açò? Doncs, fàcil: que la gent es queixe d'una cosa no significa que eixe siga el problema. Un bon assessor deu localitzar el mal i proposar-li el remei, però no deu crear mals fins que el seu candidat guanye perquè, amb eixe equip i eixe tarannà, demostra que la cosa aviat esdevindrà crònica, entre altres coses perquè no estan preparats per aportar solucions, sinó per crear problemes i esperar que passen.

Salvador Sendra

Obsolescència política programada.

Fa molts anys, durant una conversa amb un amic, ell em va comentar que havia llegit o escoltat, no recorde a qui ni on, que el sistema capitalista era una màquina tan perfecta que aconseguia fer negoci fins i tot d’allò que era antisistema. No importava que siga un guerriller comunista o un grup de música, si es va a El Corte Inglés allí es pot trobar una samarreta del Che Guevara o un disc de Rage Against de Machine. El sistema ho recicla tot i treu profit de tot.

També el sistema polític ho recicla tot. El sistema polític acaba absorbint tots aquells que volen canviar-lo. A l’hora de la veritat la maquinària del sistema acaba integrant a dintre seu totes les alternatives que diuen voler transformar-lo. És de sobra coneguda la dita de: “L’esquerra han renunciat a transformar la societat”. Cert és també que la societat ha renunciat a transformar-se, i prefereix ser un grapat d’argila en mans dels altres.

A gairebé tots els països i en qualsevol moment podem trobar exemples de com el sistema polític s’ha acabat engolint tots els partits amb propostes transformadores, i dic transformadores, no merament cosmètiques. Així, podem trobar exemples al Partit Comunista Italià i la seua girada cap al centre, el P$x€ i el seu Suresnes seguint el procés que havien iniciat abans la resta de partits socialistes europeus, l'eurocomunisme, més endavant els partits socialistes/socialdemòcrates deixen de ser socialdemòcrates i s’apunten a l’anomenada “tercera via” –la via directa a la submissió al neoliberalisme. Hem vist a Blair, a Schröder (aquest va introduir els minijobs a alemanya), a Zapatero, etc., aplicar les més brutals polítiques neoliberals amb el consentiment de les masses, perquè, si ho fa un partit d’esquerres, és que no hi ha alternativa, és el millor. Els partits socialistes, amb la impagable ajuda dels sindicats majoritaris, han complert una feina com la dels kapos –que també eren presos i els dels barracons dels destinataris a les cambres de gas eren sempre jueus- als camps de treball i extermini nazis.

En general, les esquerres s’han mogut cap al centre, a l’hora que el centre estava cada vegada més a la dreta. Els partits d’esquerres, amb la passivitat o inexistència d’una societat civil, han seguit, per voluntat unes vegades i per incapacitat altres vegades, el camí cap al “centre més a la dreta”. Si les esquerres naixen per transformar la societat, ha sigut el sistema capitalista qui ha transformat les esquerres juntament amb la societat. Tant és així, que hui en dia, les propostes socialdemòcrates, vigents als anys 50 i 60 del segle passat, són titllades d’extrema-esquerra.

Arran de la crisi del 2008 hi ha hagut un cert “despertar” social, en certa mesura s’ha produït una consciència que alguna cosa va mal amb aquest sistema. El despertar social confirma que la política està al servei dels interessos de les multinacionals i de banca, encara que vestits d’interessos econòmics generals. No obstant això, els corrents predominants desitgen una tornada al període 2000-2006 o els més revolucionaris als anys 50 i 60, dècades de domini del keynesianisme i de l’Estat de Benestar, sense adonar-se que qualsevol de les dues opcions és impossible. També hi ha a Europa un revifar de postures nacionalistes, que demanen, davant una UE al servei del capital i una globalització que estén l'imperi de la banca i les multinacionals, a tornar a dotar l’Estat-nació de més força. Més minoritari, però també sensible, és una nova mirada cap al marxisme, l’única alternativa constituïda al capitalisme.

A l’Estat espanyol, la crisi ha posat de manifest, a més a més, que el sistema polític nascut a “La Transición” ha sigut un bluf, només ha servit perquè dos partits es repartiren el pastís de la corrupció, afavoriren les elits econòmiques-financeres locals, a desindustrialitzar l’Estat, privatitzar serveis bàsics com l’energia en favor d’un oligopoli blindat i a pauperitzar el poble mitjançant la baixada de salaris i retallades socials. Això ha provocat un cert malestar social que ha acabat amb l’aparició de nous partits polítics que han fet bandera d’una regeneració democràtica (sic), ja sigen provinents de la dreta i dins de l’ordre constitucional –Ciudadanos- o des de l’esquerra per finiquitar el règim –Podemos-, a més d'altres partits locals de caràcter nacionalista, independentistes o no –Compromís, CUP, Bildu, Anova, etc.-.

Després de les darreres eleccions -andaluses, municipals i algunes autonòmiques- el que s’ha posat de manifest és que alguns dels nous partits comencen a tenir els tics dels vells partits. Tanmateix, les propostes de regeneració democràtica (sic), ni van al fons de la qüestió, ni tenen intenció de ser a fons. Uns retocs, maquillatge i cosmètica, és el que porten. El “pragmatisme”, el “cal pactar” per a desallotjar al PP, acceptar el P$x€ com interlocutor –partit que ha sostingut aquest règim de saqueig-, el canvi de cromos –l’alcaldia d’aquesta ciutat per la presidència autonòmica, la poltrona al parlament per una vicepresidència, etc.- ha portat als nous a jugar amb les regles dels vells. I això que el canvi de cromos, només és per poltrones. ¿Què no passarà quan la realpolitik afecte als diners, a l’economia? Poques i honroses excepcions no han acceptat a entrar al joc, mantenint-se coherents.

Els que han acceptat jugar amb les regles del sistema, ja han perdut, ja han cedit, ja són “casta”. I com a “casta” acabaran. Aquests també han renunciat a transformar la societat, encara que ens conten que ells volen el poder per demostrar que es pot fer d’una altra manera, però amb les regles del sistema. El sistema no admet variants i ells no en són conscients. Mentrestant, els súbdits s’ho miren desvanits, es complauen amb l’adjacent i no s'adonen del fonamental.

Lluis Llach, a una de les seues magnífiques introduccions a les seues cançons, durant el concert en el que es va acomiadar a Verges, va dir més o menys –en clara al·lusió al tripartit català-: “Quan guanyen les esquerres, l'endemà tots estem molt contents; al cap de tres dies ens posem vermells de vergonya; i a la setmana ens costa amagar-nos sota el piano perquè cauen ‘xuscos de punta’”. No en tinc jo de piano, però vos espere baix de la taula.

Òskar “Rabosa”.

Polítics.

Abans de parlar dels polítics cal matisar alguns termes que tot el món dóna per sabuts però que no sempre estan tan clars com es deuria. En primer lloc cal aclarir que la política és l’art de la conquesta del poder polític. En segon lloc, una vegada conquerit el poder polític, ja no es fa política, es governa, açò és, s’exerceix el poder. En tercer lloc, les anomenades democràcies modernes, són el mig no violent pel que la burgesia del s. XIX va decidir fer els canvis en l’exercici del poder. Durant el s. XX la democràcia esdevindrà un sistema de partits, una partitocràcia a la majoria de països d’Europa.

Per tant, els polítics són aquells que volen conquerir el poder o gestionar una parcel·la de poder. Són, bàsicament, gent que té una forta pulsió pel poder. Ambicionen la conquesta del poder. Es podrà vestir amb ideologies, es podrà voler exercir el govern amb més o menys concentració de poder, per afavorir més a uns grups que a uns altres, al màxim de gent possible, als treballadors o a unes determinades elits. Però un polític ambiciona la conquesta del poder. I en això no hi ha res altruista, ni solidari, no hi cap vocació de servei públic. També hi ha sangoneres que només busquen quedar-se amb un xuclador i que dure el màxim: no ambicionen el poder com a tal, sinó xuclar a prop del poder.

Actualment, els líders polítics no sorgeixen directament des de la societat civil, ni hi ha una societat política que faça d’intermediària entre la societat civil i el poder polític. El lideratge no sorgeix de forma espontània de la societat civil i d’ahí es projecta al camp polític. Gaetano Mosca ja va explicar que el sufragi universal era una il·lusió, un miratge, doncs no el poble no triava, ans al contrari és el candidat, recolzat amb un grup d’amics, qui es fa triar. La conquesta del poder ha de començar per la conquesta del partit, qui vulga fer carrera política no sols haurà d’entrar a un partit, haurà de lluitar contra les ambicions dels altres membres del partit i esperar a ser cooptat per les oligarquies del partit, o esperar l'oportunitat de què el quadre dirigent del partit caiga per mals resultats electorals o algun escàndol, i estar a un grup amb possibilitats d’assolir el control de partit.

Així, la primera lluita es dóna dins dels partits polítics, entre els diferents grups de gent que aspiren a tenir el poder polític, i entre els integrants del grup o bé per un lideratge o bé per un lloc proper al líder. En aquesta lluita gairebé mai sobreviuen “els més aptes”, cosa que desmunta el darwinisme social. Hom pensa que Zapatero era el més capaç dels possibles líders del P$x€? És clar que no, va guanyar per incapacitat de les famílies del P$x€ de posar-se d’acord, i van posar “el ximple” que tots pensaven que podien “controlar”. Va ser un “ni per a tu, ni per a mi, eixe que té cara babau i ja vorem”. També podeu revisar el lideratge de qualsevol altre partit polític.

Qualsevol persona que siga percebuda com a intel·ligent, brillant i amb lideratge natural serà considerat com una amenaça per a les ambicions de la resta. Al capdavall, una persona no guanya eleccions, les guanya un partit, perquè en aquest sistema no es voten persones -representants- es voten partits. Encara que ocasionalment un determinat candidat pot tenir més tirada a la societat, aleshores la resta de membres del partit tractaran d’arrimar-se a ell. Els membres d’un partit no actuen comptant amb el que serà millor pel partit, molt menys per la societat. Amb l’únic que compten és amb les ambicions personals, actuen d’acord amb els seus interessos per conquerir o mantenir el poder, o d’acord amb les expectatives de parcel·les de poder que puguen obtenir. Si hom pensa que una persona està més preparat que un altre, però creu o sap que el primer acabarà prescindint d’ell, donarà suport a l’altre menys capaç i tractarà de boicotejar al primer, només per interés propi, per si té amb el segon una oportunitat de gestionar una parcel·la de poder. Com més independent siga u, com més criteri propi tinga, més marginat acabarà dins del partit. Com més servil, com més submís, com obedient siga o aparente ser u, més probabilitats té de fer carrera.

Només així s’explica que la classe política actual estiga plena gent amb una manca de preparació que en molts casos fa vergonya, encara que siguen llicenciats. Gent que arriba a ministeris, conselleries, presidències i són poc més que analfabets funcionals. També s’explica que gent molt preparada que passe per la política, l’abandone prompte, se n’isca ràpidament i no facen una carrera política llarga. Alhora, gent que es prepara, que té un gran nivell intelectual, que conta com es couen les coses, acaba marginada pels seus companys de partit, pels mitjans de comunicació i pel conjunt de la societat.

Altra gent, després d’haver-ho intentant en partits ja existents, acaben creant el seu propi partit. Però, com en el cas de Podemos, el grup promotor acaba fent-se elegir, desfent-se dels que no formen part d’aquesta “nouvelle gauche divine” i donant la sensació de canvi, de més democràcia interna, quan en realitat també és una il·lusió. S’han fet un partit a la seua mesura i amb gran determinació per conquerir el poder. També tenim els casos d'UPyD i Vox, gent que ha viscut de la política tota la seua vida i vol seguir vivint del conte de mai acabar. Aquests no aspiren a conquerir el poder, sinó que volen seguir pertanyent a la classe –casta- política, amb els privilegis inherents.

A totes les primàries que es veuen fins ara, hom pot apreciar fàcilment com els candidats oficials, els que estan sostinguts per l’aparell o pel grup dominant, acaben eixint elegits. Així doncs, les primàries lliures, presumptament democràtiques, no acaben sent més que el mateix miratge del que parla Gaetano Mosca. L’exemple més clar l’hem vist en les primàries del P$x€, on el millor candidat de llarg, Pérez Tapias, va quedar l’últim. Va guanyar el que havia de guanyar, a qui feien costat els barons, i els militants, creient-se que han elegit ells, bavegen impúdicament satisfets per la seua elecció. Més clar s’ha vist al congrés de Podemos, on el grup promotor (Iglesias, Errejón, Monedero, Bescansa, etc.) com hem dit abans, s’han fet el “guisat”, se l’han fartat i tots “podemeros” esperen un canvi cuinat amb les velles receptes de Maquiavel i Michels.

El propi Maquiavel, millor que ningú, podria escriure el manual per al polític. La lluita hui comença dins dels mateixos partits, l’enemic està en casa. Una vegada “pacificada” la casa, com César va pacificar la Galia, llavors es pot començar la conquesta del poder. Aquells que vulguen dedicar-se a la política han de buscar-se aliances, semblar que són menys capaços del realment siguen, hauran d’aprendre a jugar amb diverses baralles, saber adular, tenir paciència per esperar l'oportunitat, ser servil a les oligarquies partidistes, no mostrar les seues ambicions, actuar amb astúcia, dir el que esperen que diga i mai dir el que realment pensa, fixar quins són els seus “enemics” dins del partit, anhiquilar a l’enemic a la primera ocasió, aconseguir la suficient projecció fora del partit per a que dins del partit el consideren fort...

Ryszard Kapuściński, el periodista polonés, va escriure un llibre sobre periodisme titulat “Els cínics no serveixen per a aquest ofici”, però per a la política sí.

Oskar "Rabosa"

Misió, visió i valors als programes dels partits polítics.

 

Com sempre que parle d’abstencionisme, quan hi han eleccions autonòmiques, estatals o europees, o quan decatesc de política i partits polítics se m’acusa de no llegir els programes, amb raó, a les passades europees vaig perdre el temps de llegir-me els programes de les diferents formacions. Deu en total: PP, P$x€, Vox, UPyD, CIU, Coalición por Europa (de Compromís només vaig trobar un manifest que era un resum del d’Equo), ERC, EU, Los Pueblos Deciden, Podemos.

Allò em va suposar un total pèrdua de temps que no aporta res, ja que tots estan plens de llocs comuns, paraules ampul·loses, propostes intencionadament indefinides, “què bons som els bons” i “què bonico serà tot si em voteu”.

Es parteix de la base que un programa polític no el llegeix ni Déu, per això supose que no cal calfar-se el cap massa. Al final la gent només fa cas dels missatges de “propaganda-publicitat” electoral on es diu el que s’espera sentir, ni tan sols escoltar. I acaben votant, com diu l’amic Salvador Sendra Perelló, perquè “Suárez era guapo”. Però hom al llegir un programa polític hauria d'esperar alguna cosa més que un pamflet ridícul.

En el món de l'empresa hi ha tres conceptes que resulten claus: missió, visió i valors. Així:

a)      La missió en una empresa defineix el negoci, les necessitats que cobreix el producte, el mercat en el qual es mou i la imatge pública de l’empresa. La raó de ser. Dona resposta a preguntes com: què fem? Quin és el nostre negoci? A què ens dediquem? Quina és la nostra raó de ser? Quin és el nostre públic? Quin és el nostre àmbit d’actuació? En què em diferencie dels competidors?

 

b)      La visió descriu la situació futura de l’empresa, perquè tota l’organització vaja cap al mateix objectiu. Què vull assolir? On vull estar en x anys? Ampliaré el mercat?

c) Els valors són els principis ètics que guien i que vol transmetre una empresa.

Donar una resposta meditada i seriosa a aquestes preguntes ajuda a les empreses a establir les estratègies més adequades per assolir els objectius. Una vegada definits la missió, la visió i els valors deuen ser com “el credo” per als catòlics, la base fonamental on l’actuació de l’empresa.

Pense que el programa de qualsevol partit polític el primer que hauria de fer és reflectir d’una manera seriosa aquestes coses. Si, ja sé que amb totes les generalitats, llocs comuns, etc., hom pot deduir-ho, no sense una mica d’esforç. Així si mirem al PP de la “Comunidad Valenciana”, rapidament deduïm que:

a)      Missió: Que nosaltres i els nostres amics “del alma” ens fem rics.

b)      Visió: Una “Comunidad Valenciana” de “grandes eventos” on estiguem fent “negocis” constantment amb els diners dels contribuents.

 

c)      Valors: com es diu en castellà “coge la pasta y corre” i fill de puta l’últim.

Ara bé, si parlem d’algun partit seriós i no dels lladres de la cova d’Alí Babà, hauria d’agafar aquestes qüestions i en compte d’empresa presentar-ho com projecte polític. Així les preguntes a contestar podrien ser:

a)      Missió: Perquè sóc un partit polític? (No val a dir estic ací perquè he vingut i açò ja estava fet, que és el que fan tots.) Què em diferència de la resta de partits, en els àmbits econòmic i social? A quins partits sóc més proper i què m’apropa a ells? Com vull organitzar-me? (No val com tots perquè tots funcionem així.) Quina és la nostra raó de ser? Quin és el meu electorat? Quins principis ideològics ens guien?

b)      Visió: On vull que estiga el partit en el futur? Com vull que siga el país (el poble o la comunitat) dintre 4 anys? Aspire a governar o a ser oposició? Si aspire a governar i no tinc majoria amb qui parlaré de pactes? Què estic disposat a cedir per pactar? En què no cediré mai?

c)      Valors: S’haurien de definir clarament els valors ètics del partit i els de Govern.

Una vegada que s’ha donat resposta a aquestes preguntes s’hauria de marcar l’estratègia per assolir-ho, així com establir concretament com es duran a termini les actuacions establint prioritats. Per exemple, si jo dic que vull desenvolupar plenament la llei de dependència dec dir d’on trauré els diners. Com de diners anirem curts, què és prioritari els cotxes oficials o la dependència. Les indefinicions premeditades suposen que ho dic per quedar bé, per fer el que em done la real i puta gana quan governe; com no he dit res clar, ningú no em pot tirar per cara res; com no establesc prioritats si no arribe, ho sent, és que hi ha el que hi ha, i si no t’agrada, et fots. Un nou sentit comú també cal ací, un nou sentit comú on no hi càpiguen les ambigüitats, els llocs comuns, les generalitats, les indefinicions premeditades. Calen compromisos, reals, autèntics, sincers i no només de nom.

Ara bé, si a la fi la gent vota pel més “guapo” o pel més simpàtic, per a què tanta feina?
Oskar "Rabosa".

Esculls de polítics. Esculls d’Homes de partit.

Esculls de coral: Els pòlips de corall moren amb el temps, però les estructures calcàries es mantenen i poden ser colonitzades per altres pòlips de corall, que seguiran creant estructures càlciques generació rere generació. Al llarg de milers o de milions d'anys es formen grans estructures calcàries conegudes com els esculls de coral.

A vegades els esculls són tan grans que poden arribar a emergir de la superfície. Així, quan el corall creix al voltant d'una illa volcànica que posteriorment s'enfonsa, es crea una estructura corall en forma d'anell amb una llacuna central que rep el nom d'atol.

Font: Wikipedia.

Així com es formen escull de polítics es forme esculls de polítics. Els polítics tal com van desenvolupant-se van formant estructures burocràtiques, calcàries i petrificades, que són colonitzades per altres polítics que van succeint-se en un procés per res obert i transparent.

En els tradicionals, aquells que porten des de la transició, ja s’ha format un l’anell amb llacuna. A l’interior només es filtren uns pocs elements, encara que semble que la porta d’entrada siga oberta. Una vegada dins comença a garbellar-se qui anirà introduint-se a l’escull. I certament pel garbell no passen els “millors” els que més coneixements tenen, els que més puguen aportar al partit, els que millor vegen la realitat social i facen els millors anàlisis… No, pel garbell passen els que més a prop de l’aparell, dels que estan dalt de l’escull, estiguen. Per estar a prop em referisc als que són més pilotes, els que sempre diuen el que es vol sentir, els que acaten el que els diuen, els que no discrepant mai en públic… Sobretot els que van amb les genolleres més grans.

Els que tals coses fan, són els que sempre troben un lloc al partit o, si el partit té representació, a les institucions. Són els trepes que algun d’ells arribaran a ocupar o formar part de l’elit del partit algun dia, si tenen paciència. En la nomenclatura dels partits polítics es diuen “els que treballen pel partit” o “sempre han treballat pel partit”, encara que en la seua puta vida n’hagen pegat un cop. Ells acaben sent els Homes (gaste home i però que s’entenga com homes i dones) del partit. 

Aquests Homes del partit, els que treballen pel partit segons la nomenclatura partidista, són els que acaben convertint-se en els buròcrates del partit, els acaben ocupant els càrrecs públics al servei del partit i mai al servei del poble. Acaben imposant els bé del partit per damunt del bé comú. Són els que impedeixen la regeneració del partit, l'entrada de gent nova, la regeneració per tant de la vida política. Els que han convertit un mal intent d'establir una democràcia en una partitocràcia. Els Homes del partit, siga del partit que siga, acaben tenint els mateixos interessos que els Homes dels altres partits, interessos que sovint allunyats dels interessos dels ciutadans que acaben convertits en súbdits. Mireu exemples a la vida política, com el de Willy Mayer que posava els diners de la jubilació a una SICAV. Mireu com gent com Pablo Iglesias que militava a les joventuts d’Izquierda Unida acaba amb un projecte nou com Podemos perquè per a la gent nova amb idees diferents suposa un tap.

L’aparició del 15-M suposava un cansament respecte de la manera de fer política dels Homes de partit. Hi ha cada vegada més gent que vol participar en política i sobretot que vol una manera de fer política diferent. D’ací que tingueren gran acceptació social propostes com Democràcia Real Ya o Frente Cívico Somos Mayoría. Tot això ha acabat canalitzant-ho Podemos. Eixa és la lliçó que més gran que han d’aprendre els partits polítics. S’hi han de dissoldre els esculls de polítics, mal que els pese als Homes de partit. Els homes de partit si treballen pel partit, cobren del partit. Si ocupen càrrecs públics, cobren de les institucions pertinents. Però no pot ser que passen vint o trenta anys sent Homes de partit, fent tap a la regeneració, a la inclusió de les inquietuds social, oblidant que han de treballar pel bé comú, defensant els interessos del partit per damunt de l'interessos de la societat.

Serà necessari que ho facen sobre tots els partits d’esquerres, perquè sobretot ho demana la gent d’esquerres, també Compromís. Altrament poden vorer com el seu potencial creixement se’l menja Podemos, com en les passades europees.