Hi ha gent que
no hauria de morir mai, com no ho haguera hagut de fer mai Rita Barberá. Quan
la vida es viu de manera intensa, esta hauria de ser infinita. Només s’hauria
d’acabar per aquelles persones que la viuen amb mesura, amb por i amb
l’estranya moda que hi ha ara de cuidar-se per deixar un físic bonic, però
carregat de complexos, una volta ha expirat l’ànima. No sé si, després
d’avaluar totes les estupideses que he pogut observar fins al moment, esta és
la que s’endú el primer premi.
La Dona de Roig
—no vull dir amb açò que s’haja d’associar amb els Roig ni que es puga entendre
que era «roja»: déu em guarde!— va dirigir Valencia durant molts anys,
vint-i-quatre diuen, sense ofici i sense projecte, sense classe i sense por, o
siga, com el poble va voler. No se li pot atorgar altre governant a un poble
que desitja açò, precisament, i diguen el que diguen, el seu govern ha tingut
molt de mèrit.
Diuen que la
seua figura tenia una simbiosi perfecta amb la ciutat de referència, i d’això
n’estic segur, com també ho estic de la fusió Rita-Valencia. Va fer coses que el
més mediocre dels lectors no les podria ni imaginar, i li reien les gràcies, i
del mal gust, ni en parle. Com a persona llesta, va desenvolupar el projecte de
l’anterior govern, se’l va atorgar com a propi, i va gastar tants diners com va
poder amb projectes eteris quan se li va pujar al cap tota eixa borratxera de
poder, va menysprear els rivals i es va envoltar de tants palmers i aduladors
que la van separar d’una ciutat que feia molts anys que li resultava aliena.
Qui vinga darrere, que pague, perquè el meu votant vol això!
Se li va quedar
per fer l’ampliació de Blasco Ibáñez però almenys ho va intentar, i pense que
este va ser el colp que la va desestabilitzar perquè mai no havia assaborit el
fracàs. El Cabanyal, a les trinxeres de la Llei de Patrimoni, fou una punxa
afilada que no la va deixar viure tranquil·la mentre que la corrupció que
envoltava el PP, des del meu punt de vista, no va ser més que una anècdota. Hem
de pensar una cosa: qui de per ací no sabia, o s’imaginava, el merder que hi
havia? I tot i això, tornava a guanyar, ella, Camps, Rus, Fabra, Ripoll i
altres tants. L’alcaldessa d’España.
Hi ha gent que
demana un carrer per a Rita però jo vaig molt més lluny, perquè pense que s’ho
mereix: jo propose de fer una plaça —millor una «glorieta», pel joc de paraules
i tot això— al Cabanyal, al final de Valencia al Mar, que duga el seu nom.
Però, com sé que l’actual alcalde no ho farà mai, estaria bé que, a les
pròximes eleccions, ho duguera al programa algun partit independent d’exiliats
del PP.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada