NO MOS FAREU PROVINCIANS

Fa un temps, potser algun any, vaig escriure un article que hauria d’estar enregistrat en cada retina. L’obra cimera de la literatura política i històrica es titulava “No mos fareu valencians” i en ell explicava els perquès de la impossibilitat de valencianitzar el sud i, com no, estava basat en estudis inèdits, majoritàriament, i en l’ús de la racionalitat –cosa estranya en l’assaig d’opinió. Ara, però, crec que és l’hora de traure el segon tom, partint d’eixa raresa de paraula escrita abans: racionalitat.

Pertànyer a un grup més enllà de la tribu, de la manera que entenem ara això de les nacions, els nacionalismes i coses semblants, no té sentit al segle XXI. Argumentar el lligam entre l’individu i l’indret on viu des d’una perspectiva històrica, no deixa de ser altra teoria fallida, determinista, ja que la nostra història real es remunta a la nostra vida; la resta és cultura. I és per eixa raó que cal aportar racionalitat a la gent que creu que saber història, per exemple, és el súmmum, ja que la història s’ha d’analitzar en perspectiva, tot i que aviat haurem de tornar a l’antropologia.

La primera aportació de la racionalitat és la de basar-nos en arguments de pes quan no podem fonamentar-nos en estudis propis. Montesquieu explicava que la monarquia es basava en l’honor, la tirania, en la por i la república, en la virtut. Qualsevol argument sobre la nació, o la nacionalitat, o els vincles emocionals amb el lloc on has nascut o has viscut, basat en l’estudi històric, per tant, aviat ensopegarà amb això de l’honor (per no dir relació de vassallatge). No cal ni entrar a exposar la quantitat de vassalls que canviaven de rei quan les condicions els eren més favorables... Barrejar vassallatge i nacionalitat és mesclar oli i aigua, almenys fins al segle XVIII, i depèn d’on s’aplique l’objecte de l’estudi.

I això de la nació (en totes les seues aplicacions) apareix en el període romàntic, de tradició idealista alemanya. Abans d’açò, no se’n pot parlar. Però, malauradament, el punt de partida ensopega a França, on el Romanticisme ha de fotre el camp cap a les foranes per salvar la pell –o el cap— i, amb la Révolution, s’inicia un repartiment racional de l’estat amb un nou element al qual li atorguem el nom de província, prenent la nomenclatura romana. Ara ja podem entendre que les nacions i les províncies naixen alhora: abans, ni existia una cosa ni l’altra, si exceptuem la divisió administrativa romana.

Sentir-se alacantí és tan vàlid i tan digne com sentir-se valencià, i tan vell. Fins i tot des de la perspectiva històrica, o castellonenc –i amb els seus femenins. Cal recordar que, ací, ni va arribar la Il·lustració ni el Romanticisme com a tal, encara que ara en vullguem aplicar els resultats; les monarquies, sí; la república, no; la tirania, sí. L’idealisme ens proposa vore l’espai des d’una perspectiva autonòmica (i molt qüestionable en alguns casos d’autonomies d’una sola província) mentre que el racionalisme ens el fa observar des de la provincial. I no n’hi ha més. Així és la realitat i així vos l’he contada: sense sentiments. Des del segle XXI i per al segle XXI.

Salvador Sendra

Valencians sense identitat, des del 1.238.

Hem travessat un pont d'identitats. Primerament el del 9 d'octubre, que en teoria assenyala és el dia del naixement del poble valencià, -si tal cosa existeix-. La segona data el 12 d'octubre, dia de la "raza", diada nacional d'Espanya, l'origen d'un Imperi, l'orgull d'un poble que no té molts motius per sentir-se orgullós, un poble amb grans complexos d'inferioritat, un poble, l'espanyol -si es pot dir que tal cosa existeix- amb una identitat poc definida.

Els valencians estem dins dels dos, com una nina russa. Però sovint tinc la impressió que els valencians en realitat no saben ni on estem, i ens posen dins d'una nina més gran per sentir-nos més segurs, per no haver de saber què som. Per fer d'estruç i amagar el cap sota terra, per fer com una tortuga i amagar-nos dins de la closca. Aquests dies una pregunta en dona voltes pel cap: Per què els valencians defugim del que la nostra identitat?

I a base donar-li voltes, he trobat una hipòtesi. Una hipòtesi no és més que un punt de partida per a un treball -no faré jo aquest treball i regale la hipòtesi a qui vulga i puga investigar-. Fins ara, cap teoria sobre la identitat dels valencians ha aconseguit consolidar-se. Ni tan sols, la darrera de Vicent Baydal, que en realitat tampoc explica res, com van veure en el seu moment al post sobre la identitat dels valencians.

El poble valencià, actual, descendeix una repoblació, una gent vinguda de fora, que habitava altres territoris, i que amb la conquesta van venir a colonitzar unes terres que pertanyien a gent que s'identificava com andalusí. És a dir, moros, musulmans, gent que practicava l'islam i tenia uns costumsi idiomes propis –l'algaravia que era un àrab ibèric-. Els antics pobladors van ser els perdedors, i alguns d'ells van aguantar de mala manera fins a l'expulsió definitiva del 1609.

Als nous pobladors els van regalar, un regne. El que ara anomenaríem hui en dia "un Estat". Ho va fer un rei, i no perquè els nous pobladors eren guapos, intel·ligents, tenien alguna virtut cardinal o simplement per fer-los un favor. Ho va fer pels seus interessos. En una època on les relacions de poder eren complicades, ell va pensar que la millor forma de mantenir un major control del poder era donant estatus de regne a les terres recentment conquerides.

Aquests nous vinguts tenien diferents procedències etnoculturals, 60-65% de procedència catalana, 30% aragonesos, 10-15% altres procedències (castellans i navarresos), segons Vicent Baydal. A més a més, es va quedar un bon grapat de moros. No sabem quin percentatge de moros van quedar, i quin percentatge es sentien membres del nou regne. Però això sembla no importar, total els moros van acabar o assimilats per conversió forçosa, o expulsats, també forçosament. Així que forçosament ometem qualsevol lligam amb ells.

Aquesta gent diversa (catalans, aragonesos, castellans, navarresos i moros) és la que segons Baydal acabarà constituint la identitat valenciana (en realitat als moros no els conta, però si hem de tornar al s. XIV els hem de contar perquè hi eren ací aleshores i fins al 1.609, és a dir, encara van romandre més de tres segles i mig). Ell argumenta que els Nous Furs (1.330) suposaran el que a partir d'eixem moment tots els habitants del regne passen a dir-se, i sentir-se, valencians, porten a una unió foral, unió política i unió fiscal. Així, pocs anys després dels Nous Furs els habitants del regne deixen de ser catalans, castellans, aragonesos, navarresos o moros, segons el seu origen i seran valencians pel fet de formar part d'una mateixa estructura política.

Al post on coriticavem la tesi de Baydal deiem el següent:

El treball de Baydal sembla impecable des del punt de vista històric. I vist així, que des de la formació d'unes estructures jurídiques i institucionals del regne, pràcticament podríem dir es va crear un Estat valencià –encara que eixa terminologia resultaria en puresa anacrònica-, naix una identitat col·lectiva, no resulta destrellatat. És el que ha passat a tots els Estats nascuts d'una colonització o conquesta. Si mireu la formació d'una identitat argentina, xilena, equatoriana, etc., són identitats que naixen d'uns Estats que es formen a partir d'unes estructures institucionals colonials preexistents, amb fronteres totalment arbitràries, i sense tenir en compte els components ètnics preexistents. El que vull dir, sense estendre'm massa, és que no és destrellatat pensar que unes estructures jurídiques i institucionals pròpies acaben donant identitat pròpia als habitants. Açò és fàcilment comprovable, i també que els sentiments identitaris es desenvolupen ràpidament, mireu sinó com de prompte els immigrants als EAU han deixat de ser italians, irlandesos, alemanys, etc., per ser americans, tot i mantenir altres sentiments identitaris segons el grup etnocultural de procedència, en alguns grups molt fort com els italo-americans o els irlandesos-americans.

Però a diferència dels estatunidencs, argentins, xilens, equatorians, etc., els valencians no hem desenvolupat una identitat pròpia forta, no com la d'ells. I la pregunta que cal fer és: ¿Per què els valencians no hem desenvolupat una identitat pròpia? Tenim una llengua autòctona, tenim una història compartida des del 1238, hem tingut unes institucions polítiques pròpies, etc. Tots els ingredients per desenvolupar una identitat hi són. Aleshores ¿per què no ha passat això?

La hipòtesi que s'hauria d'investigar és la següent: Al llarg dels segles els súbdits del regne no van cristal·litzar en un poble que desenvolupara cap sentiment d'identitat perquè no hi havia cap element subjectiu –voluntat de ser- que produïra un esdeveniment fundador del dit poble. Els Furs lluny de constituir un element que creara identitat, en realitat el que va fer és matar-la abans que nasquera. El regne va ser un òrgan polític "regalat" –més aviat podríem dir imposat- per un rei, sobre un poble que encara no habitava, que va vindre i s'ho va trobar tot fet, i el poble que estava va ser relegat i marginat. Els estatunidencs, els argentins, els equatorians, etc., van voler ser, van haver de lluitar per ser, es van haver de deixar la sang, i sobre això van construir un Estat i la seua identitat.

Els valencians els va mancar perquè s'ho van trobar imposat en un joc de poder entre reis i nobles, més endavant ja no hi haurà un substrat on arrele una identitat. Podríem fer el post més llarg i argumentar perquè amb posterioritat no es va desenvolupar la identitat, a partir del s. XIX, el segle dels nacionalismes -sí que podem fer algun altre post sobre el tema- però la qüestió seria objecte dels darrers capítols del treball d'investigació que refute o confirme la hipòtesi que acabem d'establir.

Òskar “Rabosa”.

La identitat dels valencians en discussió: una crítica al llibre de Vicent Baydal.

Acabe de llegir el llibre de Vicent Baydal, Els valencians, des de quan som valencians?, que tracta d'establir en quin moment naix la identitat dels valencians com a poble. Aquest llibre ha tingut una notable repercussió des de la seua publicació, ja que reprén un tema no resolt pels valencians. El tema de la identitat, si som o no nació, si som o no de nació catalana, etc., és objecte d’una llarga discussió. La necessitat d'establir "el què som" ens porta a mirar enrere a la història. Fuster ja va mirar enrere per establir que érem de nació catalana. Altres miren enrere per dir que ja érem valencians abans de la reconquesta, fins i tot, ho érem en temps dels íbers. Vicent Baydal torna a mirar enrere per establir un nou punt de vista.

Al tractar de buscar la identitat d'un poble en el passat sempre es troba amb un problema, del que pateixen la majoria dels historiadors: s'estableixen per avançat unes conclusions i després es tracta de justificar amb la documentació històrica a l'abast. La conclusió de la qual parteix Baydal és que els valencians som valencians d'ençà que naix un poder polític valencià, vinculada a les estructures jurídiques i institucionals del regne. D'ençà que hi ha una "unió foral, unió política i unió fiscal" el 1330, després del conflicte foral entre aragonesos i valencians, i poc després començà a emprar-se el gentilici "valencià" com identitari, cap al 1350. Segons Baydal:

Sembla, doncs, que no va ser fins a la dècada del 1350 quan es va produir un veritable esclat de l'ús del gentilici valencià en la documentació reial. Segurament era la culminació dels canvis operats en el regne des del 1330, que tingueren efectes tant en l'àmbit polític, en la manera de governar el país, com en l'àmbit de l'identitari, en les formes de la percepció col·lectiva dels seus habitants. (p. 134)

Acabades de les disputes per l'aplicació dels furs a tot el territori del Regne de València, i amb l'establiment dels "Nous Furs" cap al 1330, porten a concloure a Baydal que pocs anys després:

...s’havia constituït una comunitat humana amb consciència col·lectiva pròpia. Havia nascut, com a tal, la primera identitat valenciana que englobava el conjunt de pobladors del regne de València, foren quins foren els seus orígens, catalans, aragonesos o d’altres llocs. Havia nascut, per tant, un nou poble europeu. (p. 154)

 Ara bé, més endavant Baydal assenyala:

D’altra banda, cal tenir en compte que, com ha explicat Agustín Rubio Vela, la consciència de pertànyer al col·lectiu valencià no era en absolut incompatible amb la participació en altres sentiments identitaris. (p. 170)

És a dir, es podia ser valencià i alhora, segons la procedència etnocultural, català, aragonés, castellà o navarrés.

El treball de Baydal sembla impecable des del punt de vista històric. I vist així, que des de la formació d'unes estructures jurídiques i institucionals del regne, pràcticament podríem dir es va crear un Estat valencià –encara que eixa terminologia resultaria en puresa anacrònica-, naix una identitat col·lectiva, no resulta destrellatat. És el que ha passat a tots els Estats nascuts d'una colonització o conquesta. Si mireu la formació d'una identitat argentina, xilena, equatoriana, etc., són identitats que naixen d'uns Estats que es formen a partir d'unes estructures institucionals colonials preexistents, amb fronteres totalment arbitràries, i sense tenir en compte els components ètnics preexistents. El que vull dir, sense estendre'm massa, és que no és destrellatat pensar que unes estructures jurídiques i institucionals pròpies acaben donant identitat pròpia als habitants. Açò és fàcilment comprovable, i també que els sentiments identitaris es desenvolupen ràpidament, mireu sinó com de prompte els immigrants als EAU han deixat de ser italians, irlandesos, alemanys, etc., per ser americans, tot i mantenir altres sentiments identitaris segons el grup etnocultural de procedència, en alguns grups molt fort com els italo-americans o els irlandesos-americans.

No sé si el fet que els documents oficials es refereixen a "valencians" als habitants/súbdits del regne del València, és suficient per a dir que a partir d'eixe moment els habitants/súbdits de dit regne desenvolupen un sentiment identitari. Però tant fa, si no va ser en 5-6 generacions, va ser en 10 generacions. La qüestió és que el sentiment identitari tard o d'hora s'hauria de donar. Posar-li com a data 1350 perquè és a partir d'eixa dècada quan comença a aparéixer en documents oficials, és voler donar-li una data d'una forma tan arbitrària com posar el final de l'Edat Mitjana el 1492.

Per altra banda, una identitat suposa l'establiment d'un "nosaltres" i d'uns "altres". Queda clar que els habitants del regne quan es defineixen com a valencians, creen un "nosaltres", però no queda clar qui són els altres. En quin moment el "nosaltres" assumeix l'existència d'un "altres" que són totalment aliens? Quines són les relacions des del punt del punt de vista de considerar "altres" a catalans, aragonesos i mallorquins? Més enllà d'estar governat pels "nous Furs", hi ha un trencament que supose l'alienitat dels habitants de Catalunya, Aragó i Mallorca? Fins quan els lligams etnoculturals mantenen un sentiment per pertànyer a la mateixa comunitat? No queda resolt, a parer meu, en quin moment i amb quina intensitat passa això.

Però, més enllà d'això, el llibre no respon a qüestions fonamentals, si es vol dir, qüestions ontològiques. Què era "ser valencià"? Quins trets definien el "ser valencià"? Quina era la forma de "ser-al-món" valencià? Quins eren els valors compartits de "ser valencià"? Com es projecten els valencians, o com volen projectar-se, cap al futur? Etcètera. En definitiva, què fa als valencians ser valencians? És a dir, més enllà d'estar subjectes a un ordenament jurídic concret i tenir unes institucions que els governaven: què més hi havia? Aquestes qüestions resulten crucials per definir una identitat, no només el fet de definir-se com a valencians. O pel contrari, cal assumir que la identitat es configura performativament, açò és, el fet d'enunciar "nosaltres som valencians" constitueix per ell mateix la identitat pròpia. Aquest punt de vista, el de la que la identitat s'estableix mitjançant un enunciat performatiu, seria tan legítima com qualsevol altra, però caldria justificar-ho, i en el llibre de Baydal no es fa.

Finalment, sent una obra la de Baydal de caràcter històric, quin és l'objectiu o finalitat de la mateixa? Sí, l'objectiu és demostrar els valencians, en el passat, van tenir una identitat pròpia i assumim que la identitat es crea performativament, es podria considerar que l'obra assoleix l'objectiu. Si pel contrari l'objectiu és demostrar que els valencians tenim una identitat pròpia des del 1350, i que aquesta ha perviscut al llarg del temps fins avui en dia, com pareix desprendre's del que diu a la Introducció:

De fet, els valencians no són espanyols des de temps immemorials. Foren valencians des de molt abans i ho continuen sent, segons veurem al llarg d’aquesta obra.(p. 19)

No es pot compartir aquesta afirmació. L'afirmació que "ho continuem sent". En primer lloc, no saben que implicava "ser valencià" el 1350, i Vicent Baydal tampoc ho explica. Però, si ser valencià era ser habitant d'un regne amb unes estructures jurídiques i institucions pròpies, cal afirmar que hui això no ho tenim. Si la identitat es forma performativament, tampoc la tenim, perquè d'acord amb les enquestes sociològiques que es fan hui en dia sabem que els valencians:

Només un 1,5% dels preguntats per l'actual enquesta de valors se senten únicament valencià. Els sentiments de pertinença són, majoritàriament, amb un 55,9%, de persones que se senten tan espanyols com valencians. Entre aquesta quantitat de xifres, hi ha un 16,1% de la població que se sent únicament espanyola i un 10,8% que se sent més valenciana que espanyola, així com un 9,5% que se sent un poc més espanyola que valenciana. (Notícia apareguda a La Veu,  Només el 28% de la ciutadania parla sempre valencià, el Dimarts, 20 de juny de 2017.)

La identitat valenciana hui en dia no és més que alguna cosa folklòrica i menor, una forma de ser espanyol, com ho és l’andalusa, la castellana o l’asturiana. Quan estudiava a València ciutat solia anar a un bar regentat per un home que es deia Pedro, nascut a València i de pares de Castella-La Manxa. Un bon dia, Pedro estava ofés per alguna cosa, no sé el motiu perquè no estava en la conversa aquella, però va dir cridant ben fort: Yo soy más valenciano que nadie, me gustan las fallas más que a nadie, me gustan los petardos más que a nadie, soy del Valencia [el club de fútbol] más que nadie. Bueno, no hablo valenciano... però eso no importa. I sempre he pensat que això defineix què és ser valencià hui en dia. Folklore.

És òbvi que per tractar el tema de la identitat valenciana cal fer una recerca històrica, i la de Baydal sembla impecable. Però la recerca històrica no és sufient, perquè no dona resposta a les preguntes fonamentals. I per trobar respostes a les qüestions fonamentals cal fer recerca en altres disciplines també. No obstant, el llibre de Baydal paga la pena llegir-lo, i les crítiques positives són merescudes. Però per definir la identitat actual dels valencians la pregunta correcta és: Els valencians, des de quan són espanyols? Perquè hui en dia els valencians són espanyols com demostren les enquestes sociològiques. El treball de Baydal ens diu, com a molt, quina era la identitat dels valencians -si assumim que es forma performativament- al s. XIV, no quina és ara. És més, no crec que tanque el debat sobre la identitat dels valencians, perquè no abordant el tema fonamental de què és ser valencià, totes les interpretacions romanen obertes.

Òskar “Rabosa”.

La irrellevància valenciana.

El País Valencià no ha pintat fava des del segle XV. Amb la unió de les  Corones de Castella i d’Aragó i el descobriment d’Amèrica amb el canvi d’eix, del Mediterrani a l’Atlàntic, la influència de València és va esfumar. Mai més ha tingut cap rellevància ni dins ni fora de l’Estat. Durant els segles XVI i XVII, els valencians renuncien a ser-ho, després de la Guerra de Succeció, s’arraconen a “el Levante”. Passa a ser una regió dins de l’Estat, des d’aleshores ha sigut totalment irrellevant.

Des del País Valencià no han sorgit mai propostes respecte de la forma d’Estat, l’organització territorial, etc. Però és més, dins del País Valencià no hi ha hagut cap proposta ni debat seriós, i amb transcendència social sobre aquestes qüestions, o quin ha de ser el paper que ha jugar el País Valencià dins l’Estat, i ja no diguem a Europa. Els valencians, com a tals, s’han abstingut de jugar qualsevol paper en qualsevol de constitucions espanyoles, començant per la de 1812. Això contrasta amb la voluntat dels catalans d’estar sempre presents, de fet en gaire bé totes ha hagut algun català.

Això va ser palès en la redacció de la Constitució del ’78, on dels set ponents –els anomenats “pares de la constitució”- hi havia 2 catalans, un per minoria catalana, Miquel Roca, i l’altre PSUC, Jordi Solé Tura, i cap valencià. És a dir, en l’actual sistema constitucional els valencians es van abstenir, van acceptar el que la resta de l’Estat va decidir. Una altra vegada el paper dels valencians va ser nul.

Caldria un estudi profund del perquè els valencians s’abstenen totalment en qualsevol procés, accepten el que ve des de Madrid sense dir res. Perquè els valencians no tenen un model territorial per a l'Estat. Una resposta ràpida perquè els valencians es van abstenir de tractar d’influir a la Constitució del ’78, és per la polèmica entorn a la identitat pròpia. Els valencians no sols no volen construir una identitat pròpia, sinó que a més a més la volen desconstruir. Diluir tot allò que puga ser un tret identitari com a una cosa merament folklòrica. Una negació com a poble porta una no-intervenció política.

L’únic intent seriós de construcció teòrica d’una identitat nacional -si va ser encertada o errada ho deixe a criteri del lector-, va ser el de Joan Fuster, i el fracàs ha sigut total. La guerra encetada contra aquest intent, ha portat als valencians a una total inacció política com a poble. Acceptar el que ve de Madrid és la millor manera de rebutjar l’intent fusterià o almenys no haver-se de mullar. No reconeixent-se com a Poble, els valencians no tenen la necessitat d’autoafirmar-se, ni la necessitat d’intervenir en la construcció de l’Estat, ni en els òrgans polítics pel qual s’han de regir. El “café para todos” que es faça a la cafetera de Madrid, és un bon remei. I si algú té un poc més de sucre, també el volen, però que siguen els altres qui demanen més sucre perquè els valencians no saben ni perquè el volen ni quant en volen.

Ara sembla que, amb l’aparició de Compromís i que des de diversos estaments socials comença a demanar-se un finançament més just, els valencians volen jugar un paper més destacat a la política estatal. El tema del finançament comença a fer-se sentir, però és un tema que, a parer meu no té massa recorregut. En primer lloc, perquè donada la situació actual, l’Estat no va a atendre les reivindicacions, molt menys les del “deute històric” i “condonació del deute”. En segon lloc, perquè els valencians no tenen cap eina de força per afrontar un “No” de l’Estat. La solució serà un pacte de finançament autonòmic en tot l’Estat, o donaran un caramel als valencians, PP i P$x€ callaran i s’ha acabat el debat.

Pel que fa a Compromís i el seu paper a la política espanyola, no crec que siga important. Per una banda, a Mónica Oltra –a Compromís es fa el que diu Mónica- li manca un projecte de País, ni el té ni el vol -també li manca al Bloc, però el Bloc compta poc dins de Compromís, com va quedar demostrat amb el pacte amb Podemos-. L’única reivindicació que fan és el finançament, i com he dit no té recorregut. Per altra banda, l’ascens de Compromís és conjuntural, no té una base ideològica, i si la té la base no és el “País”, per tant, el dia que Compromís vaja avall en vots o es trenque, per mals intestinals, no quedarà res.

Sembla que els valencians seguiran sent irrellevants, perquè fallen els fonaments. La irrellevància valenciana és un problema radical, d’arrels, o millor dit, de manca d’arrels.

Òskar "Rabosa".

Compromís-Podemos: un pacte per a què?

Aquest post naix després d’un intercanvi de comentaris amb un amic, molt vinculat a Compromís, arran del post sobre Mònica Oltra i el seu lideratge. Allí no vaig entrar en la qüestió del pacte per a les eleccions generals, sols vaig posar de manifest com acabarà imposant-se la voluntat de Mònica –i pel que em diuen de la cúpula de Compromís, inclòs Enric Morera- enfront de les bases del Bloc. Allò que té interés, més que jutjat que si és bo o roín un pacte Compromís-Podemos, és: per a què es farà el pacte. Òbviament, aquest post és merament especulatiu, perquè no tenim cap informació sobre què pretén la cúpula del Compromís amb el pacte. Això ens impedeix també jutjar si és bo o roín.

Hem de començar amb una tautologia, tot pacte abans d’unes eleccions es fa perquè ambdues parts isquen guanyant. En aquest pacte saben exactament què guanya Podemos, però jo no sé encara que guanya Compromís. Per part de Podemos busquen aconseguir el nombre més gran d’escons al Congrés dels Diputats, ells busquen ser la primera alternativa de Govern i després dels decebedors resultats a les eleccions autonòmiques i de l'èxit de les candidatures populars, busquen integrar el nombre més gran de partits amb qui puguen tenir afinitats. Com han fet amb Catalunya Sí que es Pot, per a les eleccions del 27-S, trencant amb la defensa a ultrança que havien fet de la seua marca a les autonòmiques de maig passat. Per a ells, el pacte no té més raó de ser que arreplegar vots i sumar escons per posar-los al servei del Pablo Iglesias.

Més dubtes genera els beneficis per a Compromís. En els comentaris, el que m’apunten és el següent:

S'arribarà a un entente per anar amb Podemos i inclús fer confluir en una candidatura a EU, fregarem el milió de vots i deixarem tocat el bipartidisme al PV, no digueu que bo val la pena?

Si aquesta fora la intenció real, és a dir, “deixar tocat” el bipartidisme, ¿aleshores en què es queda Compromís? En un partit compromés amb acabar el bipartidisme amb benefici de Pablo Iglesias i que governa a la Generalitat amb un dels partits del bipartidisme, el P$x€. A mi personalment en resulta un pèl incomprensible, però si realment l’únic objectiu és acabar en el bipartidisme, pot valdre la pena.

No obstant això, sorgeixen altres dubtes que devien ser aclarits. Per exemple, ¿vol Compromís ser un partit per a la construcció nacional del País Valencià o només un partit d’esquerres d’àmbit regional? ¿Si vol ser un partit per a la construcció nacional del País Valencià, quin serà el seu paper en la coalició en Podemos? ¿Tindrà la coalició Compromís-Podemos un grup propi al parlament o s’integrarà dins del grup de Pablo Iglesias? Estarà sotmès en qualsevol de les dues opcions a la disciplina de vot d'allò que “el macho alfa” diga? ¿Si tenen grup propi, tindrà un portaveu de Compromís? Queda clar que Baldoví ha donat certa visibilitat a Compromís –no ho ha fet mal l’home-, integrar-se al grup parlamentari de Podemos seria perdre eixa visibilitat en els debats importants i si fan grup propi no és el mateix que el portaveu siga d’un partit que l’altre, sempre anirà etiquetat. Així doncs, caldria saber abans de res si Compromís vol ser un partit per a la construcció nacional del País Valencià o un partit regionalista d’esquerres i girar a l’òrbita de Podemos.

A una entrevista feta a Valencia Plaza, Josep Nadal explica el següent:

Igual que Podemos quiere un proceso constituyente a nivel español, nosotros lo queremos a nivel del País Valencià. Y el ámbito de decisión debería quedar claro y ser respetado. Eso tendría que haberse explicado para que la gente de dentro de Compromís que piense que puede perder soberanía, valencianidad… estuviera tranquila. Es algo que creo que no ha quedado suficientemente claro y hay personas que tienen miedo de que un movimiento estatal como es Podemos acabe fagocitando a un movimiento autonómico como es Compromís. No se ha disipado bien ese temor: hemos fallado desde Compromís y también lo han hecho desde Podemos, porque este proceso no debe hacerse desde arriba, sino desde abajo. Si no, al final parece todo un pacto de conveniencia simplemente para sacar más diputados de los que logramos cada uno por separado.

Aquestes declaracions posen de manifests els dubtes que s’estan generant entorn de aquesta qüestió i que abans hem exposat. Sorprén que Nadal manifeste clarament que “volem obrir un procés constituent al País Valencià”. En primer lloc, no tinc clar que “volem” abaste a tot Compromís; però si és així, ¿quin sentit tindrà anar amb Podemos a una sola candidatura? En segon lloc, ¿obrir un procés constituent és voler la independència? És una tautologia, ja ho sé, només pot obrir un procés constituent qui siga un Estat, però com no ho diu clar, cal fer la pregunta. Certament, Compromís no sembla un partit independentista. En tercer lloc, òbviament els pactes es couen des de dalt i després es porta a la “plebs” perquè es ratifique, però jo crec que a Compromís li cal un debat –no sé si des de baix- a fons: ¿quins són els seus objectius –és obrir un procés constituent o no-; és ser un grup d’esquerres d’àmbit regional; és un partit enfocat a la construcció i vertebració nacional a llarg termini; etc.? Això perquè no es pot saber si convé un pacte o no sense tenir clar quins són els objectius. En quart lloc, sí, realment sembla que va tot en interés de Podemos, per treure més escons del que traurien per separat.

Un pacte amb Podemos no és ni bo ni roín. Per a saber això hauríem de saber el per a què. De moment no es sap, almenys al públic no ha arribat i per això si caldria un debat a fons. Sé que el debat en profunditat no tindrà lloc, sé que aquest post no serveix per a obrir cap debat tampoc, ni tan sols a xicoteta escala. Com vaig dir al post anterior, es farà lo que diga i com diga Mònica.

 

 

Òskar "Rabosa".

El PP no té la culpa…

…la major part de la culpa del que està passant al País Valencià la tenen els seus votants. I han sigut una gran part dels valencians qui sistemàticament els ha votat.

Ja fa un temps, i va ser un dels primers posts que vaig republicar a aquest bloc, vaig exposar la tesi que els valencians votaven al PP buscant reconeixement, el PP mitjançant les polítiques de “Grandes eventos” aconseguia “enlluernar” el món, bé no sé si tant com el món, però als valencians sí que els tenia enlluernats. La Ciutat de les Arts i les Ciències, la F-1, la America’s Cup, la Ciutat de la Llum… eren projectes que els valencians sentien que els donava grandesa. Era una cosa per presumir davant del món. De sobte, un poble amb complex d’inferioritat, un poble que s’havia entregat a la grandesa de Castella, un poble que -en la dialèctica hegeliana d’amo/esclau- era esclau, aconsegueix alliberar-se, ser amo. Tot gràcies al PP.

No importa que una persona amb una intel·ligència normal i mínimament raonable podia veure i preveure que el camí que portava el PP anava cap al desastre. No importava que fóra públic i notori que els càrrecs electes del PP eren corruptes, que les institucions eren una cova de lladres. Vicente, el Vicente de la cançò d'El Sifoner, ja podia anar a Madrid i parlar-los de tu a tu “a los de los madriles”. Ja no eren només els de “las fallas”, “las naranjas”, “la paella” i la “tierra de las flores, de la luz i del amor”, ja no eren “los de la playa de Cullera o Gandia”. Ara ja per fi eren els de la F-1, l’America’s Cup, els de Calatrava... I si per això calia pagar el preu de la corrupció, la Gürtel, el Papa, els projectes destarifats, etc., doncs el que faça falta que “això ho pague jo!”.

Tot açò ho recalque perquè ara està de moda tirar-li tota la culpa al PP. Tot el que passa és culpa del PP. Entenc que els partits polítics, els que ara aspiren a treure vots per governar, li tiren tota la culpa al PP. És clar, és la seua tasca. Ells ara s'han d'adreçar als mateixos votants que han votat en les darreres 5 legislatures al PP, i no van dir-los: “vosaltres sou uns malparits irresponsables  que votant al PP ens heu clavat dins d’aquest atzucac”. Evidentment qui faça això no té cap opció de governar. Així, que toca senyalar als que tots sabíem ja fa temps que robaven, que malgastaven, que enxufaven,  al PP i dir-los: “és que vosaltres heu enganyat a la pobra gent” i “és que vosaltres heu mentit a la gent”. És molt probable què qui faça eixe discurs estiga també convençut d’això. De que el poble és inocent i han sigut uns pocs "caradures" qui els ha enganyat. I això és perfectament possible, pequè aquest sistema dissol la responsabilitat, tal com ja explicava Ulrich Beck, quan en “La sociedad del riesgo” diu:

Esto deja claro de manera ejemplar dónde reside el significado biográfico de la idea de sistema: se puede hacer algo y seguir haciéndolo sin tener que responsabilizarse personalmente de ello. Se actúa, por decirlo así, en la ausencia de uno mismo. Se actúa físicamente sin actuar moral y políticamente. El otro generalizado (el sistema) actúa en uno y a través de uno: ésta es la moral civilizatoria de los esclavos, en la que social y personalmente se actúa como si uno se encontrara bajo un destino natural, bajo la «ley de gravedad» del sistema. (p. 39)

Així doncs, els valencians han anat votant al PP majoritariament sense tenir que fer-se responsables de les conseqüències del seu vot. I no sols això, llevat d’algunes excepcions que sempre les hi ha, molts dels votants d’altres formacions polítiques i les mateixes formacions polítiques han anat deixant fer al PP, perquè a la fi i al cap, ells també sentien eixe orgull de tenir la F-1, l’America’s Cup, etc.

Hom veu la notícia sobre un documental titulat “Un poble en venda” a eldiario.es, i veu que es diu: “Un trabajo de 35 minutos aborda con la sociedad civil como el PP ha “dejado temblando” la Comunitat Valenciana”. Jo no puc pensar que això és fals, absolutament fals. Perquè el PP no ha caigut al País Valencià com els càstigs divins sobre Sodoma i Gomorra o una plaga sobre l’Egipte perquè els valencians hem desobeït a Déu. El PP ha governat al País Valencià perquè està ple d’imbècils que l’han votat “democràticament” i ara no se’n fan responsables.

Ja sé que públicament ningú eixirà i ho dirà clar ras. Però jo ho puc dir, perquè ho pense, perquè, a més a més, és cert, perquè no li dec res a ningú i perquè és hora que també senyalem els responsables. A tots i cadascun. Per aixó ho repeteixc: La major part de la culpa de la ruïna del País Valencià és dels imbècils que ha votat al PP elecció rere elecció.

 

Oskar “Rabosa”.

Recuperar política i econòmicament el País Valencià.

Fa uns dies que he acabat de llegir un llibre titulat “Por qué fracasan los países”, Daron Acemoglu i James Robinson. Val a dir que una vegada llegit el llibre fa pensar i molt. No m’estranya que Cesar Molinas el famós article en El País, “Una teoría de la clase política española”. No és que el llibre siga una "bíblia”, se li poden fer moltes crítiques –i tal vegada algun dia el podrem estripar-, però aporta algunes claus sobre el fracàs econòmic d’alguns països i l’èxit dels altres. Vegem-ho en paraules d’ells:

Los países fracasan cuando tienen instituciones económicas extractivas, apoyadas por instituciones políticas extractivas que impiden e incluso bloquean el crecimiento económico. (p. 76 epub)

Los países ricos son ricos, en gran medida, porque consiguieron desarrollar instituciones inclusivas en algún momento durante los últimos trescientos años. Estas instituciones han persistido a través de un proceso de círculos viciosos. Incluso aunque al principio solamente fueran inclusivas en un sentido limitado, y que en ocasiones fueran frágiles, generaron dinámicas que crearían un proceso de retroalimentación positiva, aumentando poco a poco su inclusividad. (p. 314epub)

Los países fracasan hoy en día porque sus instituciones económicas extractivas no cran los incentivos necesarios para que la gente ahorre, invierta e innove. Las instituciones políticas extractivas apoyan a estas instituciones económicas para consolidar el poder de quienes se benefician de la extracción. Las instituciones políticas extractivas, aunque varíen en detalles bajo distintas circunstancias,  siempre están en el origen de este fracaso. (p. 321 epub)

Als efectes d’aquest post donem per bones aquestes afirmacions, sense entrar en crítiques més a fons, i l'article de César Molinas sobre les elits extractives a l’Estat espanyol. Ara bé, diagnosticat el problema caldrà buscar solucions. El País Valencià, i l’Estat espanyol, fracassen perquè tenim unes elits extractives recolzades en institucions polítiques i econòmiques que impedeixen que el país es desenvolupe i cree riquesa per tothom. Per tant, cal identificar els sectors beneficiats i les institucions que provoquen això.

No pretenc fer una anàlisi exhaustiva, però vaig a mullar-me, identificant sectors i proposant solucions. Repetisc com sempre, no sóc economista així que agafeu-ho en pinces.

a)  Propostes polítiques. 

 1) Separació radical –d’origen- dels poders, per tant, eleccions diferents del parlament i a l'executiu. El poder judicial també ha de tenir garanties d’independència total.

2) Canvi del sistema electoral, en la meua opinió deuen ser districtes uninominals a dues voltes; també pot ser mixt, uninominal, una part dels diputats, i proporcional, l’altra.

3) Alguns ho anomenen “mandat imperatiu”, però això requeriria assemblees on es prendran les decisions abans, jo crec que seria més aviat que els programes foren quasi-contractes i d’obligat compliment. Haurien de detallar-se, per exemple, no val a dir: reforma de la llei de l’avortament, s'ha d'explicitar quin tipus de regulació vols. Als ajuntaments, elecció directa d’alcaldes, amb papereta diferent de la dels regidors –possibilitat d’aplicar el mètode condorcet-; i els regidors triats mitjançant llistes obertes amb possibilitat de triar gent de totes les llistes.

4) Revocabilitat dels càrrecs, en qualsevol moment si ho demana un percentatge de l’electorat, per motius d’incompetència, incompliment del programa o si està inclòs en investigació penal.

5) Responsabilitat patrimonial dels càrrecs electes, que es pot donar també en casos de negligència. Com en les societats mercantils, en els drets de tutela, i la resta d’administradors de béns aliens, els qui administren patrimoni públic deuen ser responsables amb el seu patrimoni dels danys que causen. I qui no vulga que no ocupe cap càrrec la gent honrada i preparada amb vocació de servei públic no tindrà problemes en assumir-los. Els que pogueren ser responsables serien jutjats per un tribunal popular mixt, en el que una part dels membres serien juristes.

6) Transparència dels pagaments que es facen. Però tots els pagaments públics, des dels sous i dietes dels representats fins als bolígrafs que es compren per l’oficina. Si es tenen targetes per a dietes, publicitat de tots els moviments de la targeta, etc.

7) Publicitat a la web oficial de tots els nomenaments d’assessors personals, dels sous que cobren, i limitació del nombre. Així mateix s’haurà de justificar la necessitat i la competència de l’elegit. No pot ser que un President de no sé què o alcalde tinga 200 assessors cobrant 45.000 euros anuals.

8) Qui es presente a un alt càrrec haurà de dir abans què vol cobrar. Això que un alcalde arribe a un Ajuntament i al primer plenari s'apuge el sou un 100% respecte a l’anterior és destrellatat. En tota la legislatura no podrà apujar-se el sou més del que es pugen a la mitjana de tots els treballadors. L’elector deu estar informat abans de tirar la papereta. Ningú es posa el sou a ell mateix, veritat? Un càrrec públic tampoc, si ell diu que cobrarà i els votants ho accepten, endavant. Regidors, diputats, etc., no podran cobrar més del triple del SMI. Ningú podrà tenir dos sous, ni tan sols un sou del partit. I en el càrrec entrarà la feina a comissions, no per anar a comissions ha de cobrar més. A més, s'ha de viure a la ciutat on està la seu, res que se li paguen viatges, hotels o despeses per habitatge.

9) Desaparició de les Diputacions provincials i delegacions de govern, reestructurant les administracions. Les tasques de les Diputacions unes serien assumides per les CCAA i altres per mancomunitats. Un model semblant a l’alemany.

B.- Propostes Econòmiques.

 

 

1.- Acabar amb els oligopolis d'energia, telecomunicacions i resta de serveis. No pot ser que paguem més que a la resta d’Europa.

a) Un Pla d’Energia coherent, fet per un comité d’experts el més allunyats possible d’interessos empresarials.

b) Liberalitzar l’energia, sobretot les renovables. Hui si hom produïx energia solar, per exemple, la ha de vendre a la xarxa per collons. Doncs, no que la emmagatzema –bateries- o la venga al veí si li dóna la gana i si el veí li la compra. Que cada finca, cada casa, que un grup de propietaris, puguen produir la seua energia i vendre els excedents directament entre particulars. Que es puguen crear cooperatives i vendre als associats.

c) Acabar amb les subhastes de llum, per a vendre-li-la a Goldman Sachs i que aquest li ho venga a les empreses subministradores. Això quina burrada és? Que productors i subministradors (solen ser els mateixos) s’ho venguen directament.

d) Consulta sobre prospeccions de petroli. Si es diu que sí, el petroli deu ser de l’Estat, gestionat per empresa pública –sotmesa a transparència com qualsevol administració- i els beneficis repercutir sobre el conjunt de la població –com fan els noruecs-.

e) Fomentar les renovables -però no amb destrellats d’il·luminats “zapaterils”.

f) Analitzar perquè paguem més per serveis com telecomunicacions que a països com Alemanya, França, Holanda, etc., tenim pitjor servei i més car. Cal corregir això.

2.- Anul·lar les exencions i beneficis fiscals de les grans empreses, que fan que les empreses del IBEX paguen l'11% o el 14% quan haurien de pagar el 25% (fins a l’any passat el 30%), dels beneficis, empreses com el Banc Santander que té beneficis 5.000 i 6.000 milions d’euros. Si les empreses canvien el seu domicili fiscal fora de l’Estat espanyol per pagar menys, tindran que pagar més per l’activitat que facen a Espanya.

3.- Potenciar amb incentius fiscals, laborals, etc., les empreses d’economia social: cooperatives, societats laborals, etc. Així com la cooperació entre empreses i amb universitats, per tal d'innovar.

4.- Canviar la Llei hipotecaria; el Codi civil pel que fa als deutes i la seua prescripció; la fallida llei concursal; establir i aplicar el procés de fallida de bancs i no rescatar-ne cap; i, introduir un sistema similar a l'alemany perquè particulars i famílies puguen eixir quan estiguen sobreendeutats i no puguen atendre tots els deutes.

5.- Mesures dures i eficients contra els abusos bancaris. Les estafes com preferents, el vendre productes dubtosos, cobrar comissions que són il·legals o fer-ho sense notificar... tot això, que és un robatori, per la cara, no es pot fer amb la més absoluta impunitat.

6.- Regular bé el sistema de contractes amb l’Estat, per acabar amb tota una sèrie d’empreses que viuen del BOE, des d’ACS fins a les empreses de restauració del corrupte vicepresident de la patronal madrilenya. Així es deu:

a) Acabar amb les subcontractacions. No pot ser que ACS es quede la contracta d’un institut al País Valencià i després tota l’obra la faça una empresa subcontractada –a la que li fa fer factures falses i açò és un cas real- i ACS no tinga ni un obrer. S’endú un benefici empresarial que no li correspon augmentant despesa pública. Si s’hagués contractat a la que va fer les obres realment s’haurien estalviat uns bons diners.

b) Acabar en el sistema de classificacions d’empreses. Ara com ara, una empresa per fer determinades obres públiques deu estar qualificada, el que permet que hi haja unes poques que sempre ho fan tot –ACS, Fomento y contratas, etc.-, qualsevol empresa que aporte l’aval exigit com garantia deu poder aspirar. Les qualificacions són per al mamoneig.

c) Si una consultora fa un informe sobre la viabilitat d’un projecte i després desbarra molt, deu ser responsable. Parle de casos com l’AVE que es preveu que viatjarà milers de persones i després en van 10 al dia, o el cas de la Ciutat de la Llum d’Alacant que les expectatives eren de crear milers de lloc de treball i al final és fallida. Si llegiu “Confesiones de un ganster económico” veureu com sovint eixos informes estan inflats, i ho fan a posta.

d) Si, com en el cas de les autopistes, un projecte falsejat, amb els informes de viabilitat, fracassa, l’Administració té prohibit rescatar les empreses adjudicatàries. És més, si un projecte es vol fer a iniciativa privada, ni tan sols avalarà el projecte.

e) Els polítics, membres de Consells, Ajuntaments, etc., que aproven un projecte destarifat que fracasse, respondran amb el seu patrimoni personal.

7.- Revisió del sector agró-alimentari que perjudica els productors enfront dels intermediaris i distribuïdors finals. Els productors han de poder vendre a qui els done la gana. Les mesures de sanitat deu anar encaminades a protegir els productors no facilitar les coses als distribuïdors, normalment grans empreses.

8.- Alleugerar els tràmits administratius per a la creació d’empreses.

Les institucions polítiques que han permés aquest desgavell, i ha sigut gràcies al poder absolut del qual disposen durant quatre anys els càrrecs electes, la manca de control, l’opacitat en la gestió dels diners públics i l’absència de responsabilitat de qualsevol tipus. Les mesures polítiques van per eixe camí, acabar amb eixos mals.

Els sectors econòmics que aprofiten la relació amb el poder polític i l’abús són essencialment: el financer, l’energètic, l’obra pública... a més d'altres serveis com telecomunicacions on hi ha un greuge respecte a Europa. Aquests sectors, que són altament extractius, impedeixen el normal desenvolupament de l’economia, la creació i desenvolupament d’altres indústries, especialment quan són pimes. El sector de la contractació pública és de bojos, cal posar límits als grans i les megalomanies sense fonament, responsabilitzant a tots els implicats és la millor manera. Finalment, el sector agró-alimentari necessita canvis profunds que afavoreixen els productors enfront dels distribuïdors. Mentre Mercadona augmenta beneficis, els llauradors i ramaders les passen putes, i el consumidor mai ix beneficiat. També cal donar una segona oportunitat a les persones, famílies que travessem per problemes d'endeutament, no pot ser un deute una esclavitud de per vida. Per revitalitzar l’economia, no pot ser que l’administració siga font de problemes i no de solucions al posar en marxa un projecte.

I ara, si voleu, en podeu afegir més, o podem debatre aquestes mesures. 

Llengua i Déu.

Històricament han cregut els pobles importants, o aquells que han arribat a tenir un gran aparell estatal, que res és casual, i que per tant, Déu està amb ells. En la seua extensió, han aixafat altres pobles, majorment minoritaris en principi per poblament i posteriorment discriminats per la seua alteritat i dominació, donant lloc així a la sinèrgia dual entre minoritari i minoritzat.

Vegem alguns exemples. Vicent Sanchis, a la seua recent obra Valencians encara, cinquanta anys després de Joan Fuster, guanyadora dels XXIII premi Carles Rahola d’assaig, diu:

“Al meu pare, cavaller de la ciutat de València, que em va dir que no pregava en valencià perquè Déu no l’entendria” (op.cit. Ed. Proa, pàg. 11, preàmbul).

A l’Alguer, mal que bé i amb no pocs entrebancs per part de la població sardòfona i la que propugna l’italià com a lingua franca, el català va sobrevisquent en boca d’uns quants voluntaristes com el pare Nughes, que un parell de voltes per setmana canta missa en “alguerès”, tenint com a resultat situacions com la que Guido Sari, al seu llibre El català de l’Alguer, una llengua en risc d’extinció, recull:

“Durant la celebració d’una de les dues misses que s’oficiaven a l’Alguer (...), una senyora, que va entrar a l’església quan la missa ja havia començat i que només després d’un minuts va adonar-se que no era en italià, va preguntar a qui tenia al seu , costat fent referència a la llengua que certament sentia com a estranya, si aquelles pregàries tenien la esperança de ser escoltades per Déu” (op.cit. Eds. La Busca, pàg. 57, línees 15-22).

Un poc més enllà, a l’Europa Oriental hui en dia majorment eslavòfona o de parla grega, també ocorren i han ocorregut situacions semblants. És ingenu pensar que només a la Europa Occidental s’ha parlat llatí perquè a la Europa Oriental amb capital a Constantinòpolis (actual Estambul turc), la llengua de la cancelleria i església era el grec. Això només inclou les classes dirigents. Les legions i colons romans, val a dir el poble baix, a banda dels substrats locals que es van romanitzar, parlaven llatí; val a dir van conservar el llatí o derivats romànics d’aquesta llengua com el romanès o el dàlmata,  mentre el poder no els hi va imposar un altra, i vet ací de nou “la mà de Déu”:

“Fanatic zelos, Kosma (...) spunea oamenilar ca trebuie sa se roage lui Dumnezeu numai in greaca, Dumnezeu foloseste aromana numai când vorbeste diavolului!” (Weigand, 1895: I, 146, recollit ací en l’obra col•lectiva Aromânii, istoria, limba destin, coordonada per Neagu Djuvara. Op.cit. Ed. HUMANITAS, pàg. 161, línees 25-28).

*Traducció- “fanàtic zelós, Kosma (...) deia a la gent que cal pregar-li a Déu només en grec, Déu utilitza l’aromanès només quan parla amb el dimoni/diable!”

Per aromanès entenem la llengua neollatina parlada als territoris al sud del Danubi car al nord hi trobem el romanès, llengua normalitzada amb un estat al darrere, Romania. Ambdues llengües estan tan íntimament relacionades que hi ha qui parla d’una com a dialecte de l’altra, tot i que molt probablement es tracte d’interacció mútua, a la qual cal afegir un mateix substrat comú, el llatí. Ara bé, el romanès com a tal, al nord del Danubi, on disposa d’un estat propi, no es troba amenaçat de desaparició, mentre que l’aromanès, repartit entre Bulgària, Grècia, Macedònia, Sèrbia, Croàcia i Albània, es troba virtualment extint. Qui no vulga veure una relació causa-efecte entre la possessió d’un estat i la normalització lingüística, està accelerant el procés de pèrdua de la seua pròpia parla. La gent no és muda, naix amb la capacitat de comunicar, i acabarà fent-ho en la llengua que més senta o veja al seu voltant, que sol ser –casualment?- aquella que posseeix  major nombre de parlants i te al darrere un estat o institucions més poderoses.

Postscriptum- poc abans de la caiguda del Califat de Còrdova, un poeta, probablement Ibn Hazm, car cite de memòria, deia que a diferència de com sol ser habitual, el seu món, el seu regne, es desfeia pel centre en comptes de fer-ho per les vores com sol ser habitual. La observació és però acurada, atès que tant en el cas del valencià respecte del català o del alguerès i fins i tot de l’aromanès respecte del grec en els exemples citats, estem en els cas de llengües en situació perifèrica. El nostre perill és doblement evident perquè a banda de ser perifèria del català, arrisquem ser centre del castellà, la llengua que ja més sentim parlar al nostre voltant, a les nostres capitals, als nostres centres més poblats i/o poderosos.

La usura i mort de la lectura.

l

Al 1953, durant la fase més dura de la persecució duta a terme pel senador republicà Joseph Mc Carthy contra allò que es consideraven activitats antinordamericanes, Ray Bradbury publicà una novel·la, Farenheit 451, en la qual justament qui devia protegir del foc, val a dir els bombers, encenien fogueres. No qualsevol tipus de fogueres sinó fogueres de llibres. Qualsevol ciutadà de bé era encoratjat a denunciar al seu veí delinqüent per lector. Valga aquesta obra com a al·legoria dels perills de la cultura i com un poble àvid de coneixences, es passa sota mà llibres prohibits ignorant la voluntat dels que manen de que romanguen en la ignorància. Ara, això implica d’entrada que la gent vol saber, malgrat tot i per damunt de tot, la gent vol saber. Es podria extrapolar a hui en dia? Val per al País Valencià d’ací i ara? Per a la resta de l’estat espanyol o en general arreu del món en l’actualitat? 

 

Prou de teoria vejam-ho amb fets. Dia 11 d’agost del 2014, nou hores del matí a Dénia, autobús de gom a gom per període estival, 64 places de 64, totes ocupades. Línia Dénia - Gijón i moltes hores de carretera al davant. Puc comprovar com puja i baixa gent a les estacions intermèdies però que ningú -repetim ningú- llegeix. Tots consulten febrilment els seus telèfons de nova generació. La companyia oferta diaris, dos, l’As de premsa esportiva i l’Información d’Alacant, en castellà tot i que ara no toca tocar eixe tema. Hi ha un feix d’ells al davant del conductor, i la major part hi resten allí, virginals, ni tan sols fullejats. De premsa seriosa res, llevat de l’exemplar únic d’algú que no compta per ser jutge i part. Probable explicació, la manca de qualitat; la primera plana de l’Información porta que una octogenària de Madrid inaugura ella en solitari la llançadora-bus de Villena a Benidorm que li estalvia a la gent el tindre que arribar a Alacant ciutat, per després continuar cap al “rovellet de l’ou” del turisme valencià... Bé s’entén que es tracta d’un soporífer estiu on no passa res, un avió civil bombardejat a Ucraïna (estan bojos eixos russos), alguns centenars a la espera de milers de palestins morts en la enèsima acció punitiva israeliana (encara tenen poc els moros aquells) o la pandèmia de l’èbola desbocada per Àfrica (pobrets negrets), etc. Vistes les coses, com pel món no passa res, una persona ocupant en solitari una nova línia de transport recentment oberta merita la primera plana, és evident. 

 

Dia següent, línia Valladolid – León, cap nou lector, ni mig ni cap com el capellà que ja no canta de la cançó infantil. Finalment, dies més tard, de Saragossa a Gandia, algú finalment llegeix. Es tracta d’un bestseller, val a dir del producte altament promocionat d’una potent distribuïdora. Traguem comptes, durant vora una setmana vaig anar agafant un total de cinc línies diferents, totes plenes, i posem amb una mitjana de seixanta places per autobús. Això fa tres-centes persones i un lector, un lector influït per publicitat. No cal doncs parlar de la usura i mort de la lectura?  

 

En la novel·la de Bradbury, flattering indeed, de manera sorprenent i positiva el poble vol aprendre mentre que ací sembla que hem volgut desaprendre sense haver però mai arribat a saber. Que cada qual en traga les seues pròpies conseqüències. 

 

Lluís Alemany Giner