Karl Popper menyspreava l’historicisme perquè deia que de la Historia no es
podia deduir cap a on anirien els esdeveniments futurs. Això no obstant, de la
Història sí que es poden aprendre coses. I una de les lliçons més importants
que es poden extraure, és que els pobles que aconsegueixen conquestes o grans
victòries conta els enemics més poderosos ho fan per la determinació dels seus
líders i del poble en els moments claus. És clar, que molts d’aquests pobles o
líders sí que caurien amb allò que critica Popper, la missió històrica del
poble o dels líders, o de tots dos.
Què va portar als grecs a plantar cara als perses i derrotar-los? La fe i
la determinació, primer dels atenencs a Marató, després de tots els grecs que
no van voler sotmetre’s als Artaxerxes, liderats pels espartans a les
Termòpiles i Platea, i pels atenencs a Salamina. També és la determinació i el
sentit de missió històric el que va portar a Alexandre el Gran a conquerir un
imperi que anava de Grècia fins a l’Índia. La fe en sí mateix i amb el destí de
Roma va portar Caius Màrius a salvar Roma dels cimbres, teutons i ambros l'any
101 aC, salvant la península Itàlica d’una invasió que haguera acabat amb Roma.
La determinació de Juli Cèsar davant d’Alèsia va portar la pacificació i
conquesta definitiva de la Gàl·lia. Podríem continuar així al llarg de la
història i no se'ns acabarien els exemples.
Al contrari, durant la Història també trobem nombrosos exemples de la falta
determinació, de convicció i de coratge que han portat a sonats fracassos. Ací
tenim a Anníbal, el general cartaginés, després de la batalla de Cannas, al seu
quarter general, amb els seus homes de confiança que li proposen atacar Roma i
acabar amb la ciutat per sempre més. Ell es va negar. El final de la Història
ja el sabem, Cartago va ser la ciutat que va acabar aniquilada. O Atilà que va
envair Itàlia i després se'n va eixir sense acabar la feina.
És la manca de voluntat, de coratge, de determinació el que ha portat a
Alexis Tsipras a claudicar davant la Troika. Ja comentarem a l’últim article
sobre les Guerres Troikes, que Tsipras havia estat un “pardillo” per anar a negociar sense tenir un pla de sortida de
l’Euro i/o de la UE. Ara sabem que Varoufakis sí tenia un pla per front al
“corralito”, tal i com es recull a un article publicat al eldiario.es titulat “El "enérgico" plan de Varufakis
para vencer a la troika que nunca vio la luz”. Aquest pla va ser rebutjat
el diumenge després del referèndum. Game Over. Sense alternatives, ¿a què van
anar a negociar amb la Troika? Sense estar disposat “a matar o morir” com els
atenencs a Marató, com els 300 a Termòpiles, con el gros de les forces gregues
a Platea, ¿a què collons va Tsipras a la reunió de l’Euro grup?
Tsipras se’m representa
com Anníbal. Obté una victòria que li dóna tota la legitimitat per emprendre
camins nous per plantar cara a la Troika, però li manca fermesa, valentia,
coratge, voluntat, això no obstant tenir gent que li recomana decisions
valentes. Hi ha oportunitats a la Història que o tens el coratge
d’alliberar-te/mantenir-te lliure o acabes esclavitzat. Per
alliberar-te/mantenir-te lliure has d’estar disposat a sacrificar-ho tot, a
jugar-t’ho tot a una carta. Si no estàs disposat a fer-ho, ja has perdut.
Tsipras havia perdut quan va anar a negociar i no estava disposat a arriscar-ho
tot. Grècia romandrà esclava.
Òskar "Rabosa"
