Vaig sentir una conferència de Julio Anguita on deia que els tres grans
economistes, a parer seu, eren Adam Smith, Karl Marx (aquest resulta obvi en
algú que es defineix comunista) i John M. Keynes. D’aquest darrer deia que era
la seua doctrina havia aconseguit apuntalar i donar-li més vida al capitalisme.
A mi em va estranyar un poc eixa afirmació, però ara l’entenc.
Ho entenc gràcies a estar llegint The History of the Decline and Fall of
the Roman Empire (Història de la decadència i caiguda de l'Imperi romà) de
Edward Gibbon. Gibbon va escriure una obra al segle XVIII, la primera de les
quatre parts va aparéixer el 1776 –el mateix any que Adam Smith va escriure The
wealth of nations (La riquesa de les nacions), i encara continua sent una obra
de referència per als historiadors que vulguen endinsar-se a les raons de la
caiguda de l’Imperi romà. En l’obra de Gibbon podem apreciar com en plena
decadència, sempre apareixien emperadors que reformaven l’estructura de
l’Imperi, i el feien funcionar unes quantes dècades més. Després arribaven
calaveres com Còmode i ho feien tot ascles de nou, i un altre ho arreglava una
miqueta, i així, la vida d’un imperi decadent es perllongava.
Supose que Anguita quan parlava a Keynes que havia allargat la vida del
capitalisme, es referia a això. A què Keynes havia reformat el capitalisme
d’una forma que li havia permés sobreviure després del crack del ’29 i la Gran Depressió. Si alguns emperadors romans amb les seues reformes posaven
puntals a un Imperi que estava en runes, Keynes va posar uns quants puntals a
un sistema capitalista que també era un munt de runes.
Ara que acabe de llegir l’exitós El capital del S. XXI, de Thomas Piketty -flamant fitxatge de Podemos com assessor internacional-, on analitza les
desigualtats actuals, no deixe de pensar que no és més que un altre intent de
posar puntals a un capitalisme que també està en estat de roïna. Hom es sent
temptant, en llegir el títol, a pensar que serà una obra que com El Capital de
Marx, faça una proposta nova alternativa al capitalisme. Res més lluny, les
seues propostes no van més enllà que algunes benintencionades propostes de
reduir les desigualtats. No deixa de ser una proposta redistributiva de la
riquesa al més pur estil socialdemòcrata, mitjançant un impost sobre el capital
que s’hauria d’aplicar en l'àmbit mundial. A més, encara que no desenvolupa com
serien, també manifesta que s’hauran de buscar noves formes de compartir el capital
-part públic, part privat-.
No sé si les propostes de Piketty arribaran a aplicar-se en la realitat, com
les de Keynes -encara que quan Keynes va escriure la seua Teoria General del
Treball, l’interés i els diners, les seues mesures ja s’estaven aplicant de
facto a alguns països, com a l’Alemanya nazi-. Si les de Piketty arribaren a
aplicar-se, no serien més que uns quants anys més d’aire pel capitalisme, fins
que els del “laissez faire, laissez passer” o el “greed is good” tornaren amb
un altre eslògan nou i lluent. Més puntals. I no sé si val
pena. Si val la pena llegir el llibre de Piketty, perquè ajuda a comprendre les
desigualtats. Però queda coix amb les seves propostes.
He dit que no sé si val la pena que s’apliquen les porpostes de Piketty, per a que el capitalisme
perllongue la seua existència, perquè, jo ja he dit en altres posts, no crec que ningú puga acabar
amb aquest sistema, que el millor que pot passar es que s’enfonse pel seu propi
pes i preparar-nos per al després, si en som capaços. La proposta de Piketty
seria admissible com a pas previ d’una demolició controlada, però no va per ahí
el mateix Piketty. Així, només queda deixar que els desplome, no posar puntals,
sinó traure’ls. I si de cas soscavar els fonaments.
Òskar “Rabosa”.
